L'aparatu

Aquests d'aquí a la dreta són alguns dels aparells electrònics que utilitzo per als meus arxius digitals i de comunicació. El més vell de tots diria que és el primer. Es tracta d'un disc dur extern de la marca Imation de 500GB. Aquest em serveix per anar guardant els arxius de la feina i personals. Actualment hi tinc 313GB emmagatzemades.

L'altre aparell més "antic" és el telèfon mòbil, un HTC Magic, que fa poc més d'un any em va oferir Vodafone quan volia marxar a Movistar per poder tenir un Iphone.
Fa uns mesos em vaig comprar també el meu primer MacBook Pro. Aquest disposa d'un disc dur de 250GB. Amb la compra d'aquest McBook hi havia una promoció per comprar un Ipod Nano, dels "vells", diria que de 16GB.
Dissabte passat ens vàrem comprar un Reproductor de BluRay LG HR500 que té un disc dur intern de 250GB i que et permet gravar directament de la tv. També té Wifi i així passar arxius al teu ordinador i, alhora, reproduir els arxius que tens a l'ordinador. A més, li pots connectar un disc dur extern i pots veure a la tele les pel·lícules o fotografies i escoltar la música que tens guardades. És per aquest motiu que ahir mateix em vaig comprar un altre disc dur extern també Imation, però més gran i que s'ha de connectar a la llum, de 2TB. Així hi he pogut passar el prop de 400GB de pel·lícules que tenia emmagatzemades en un altre disc dur, però aquest multimèdia de 500GB.
A part de la despesa econòmica que ha suposat en poc més d'un any (tot i que alguns d'aquests productes els he obtingut a preu de cost), ja us podeu imaginar les molèsties que provoca tenir tants aparells i, al mateix temps, l'emprenyada que agafes cada vegada que has de comprar un nou producte perquè t'ha petat l'altre (cas del DVD i del portàtil PC) o perquè se t'ha fet petit (cas del disc dur multimèdia). I quan vas a comprar-ne un de nou t'adones que ara ja no té sentit comprar un altre DVD quan ja hi ha els BluRay, ni tampoc que et compris un nou disc dur amb "només" 1TB quan ja n'hi ha de 2TB. Per tant, et compres un aparell com l'LG que et permet gravar de la tele, connectar-te a internet, reproduir BluRay i reproduir arxius de foto, àudio i vídeo.
Però, com ja sabeu, això no ha fet més que començar. Els últims cinc anys hem tingut molts més canvis digitals que el primer lustre del mil·leni, així com del 95 al 2000 n'hi va haver molts menys que del 2000 al 2005. Però tinc la impressió que ens estem acostant a l'"aparell perfecte". Les empreses tecnològiques saben que han d'anar traient aparells a poc poc, amb petites millores cada vegada, perquè la gent estúpida com ja es vagi gastant els diners. Però arribarà un punt en què, inevitablement, hem de tenir totes els recursos digitals en un sol aparell. No sé com en diran, però segur que s'inventaran algun nom del tipus DDP (Digital Disc Phone) o Discphone, etcètera. Però jo li posaria, simplement, l'APARATU.
Aquest nou aparell tindrà una capacitat d'emmagatzematge brutal, de desenes de TB. Per suposat, tindrà càmera de vídeo i fotogràfica d'alta definició amb una pantalla tàctil d'altíssima definició. Malgrat la capacitat per guardar moltes gigues, però, la majoria de nosaltres ja no guardarem arxius sinó que els veurem o escoltarem directament per internet a través de l'streaming, o sigui, consum directe d'un web o aplicació d'internet com el Youtube o Spotify. Aquest aparell el tindrem connectat a l'ordinador de treball i ens servirà per fer còpies de seguretat mentre es va carregant la bateria. El mateix aparell el podrem connectar al televisor de casa, segurament via WiFi, per poder reproduir els nostres arxius. Per cert, la televisió, a través de la gran pantalla, també la mirarem a través d'internet.
No negaré que un, davant aquest allau tecnomultimèdiadigital, enyora aquella època en què amb un radiocassette grabava fragments de "La Casa de la Pradera" posant l'aparatu davant el televisor i així, abans d'anar a dormir, poder escoltar aquelles escenes que l'havien commogut.

Mínima rutina

Una de les coses que més odio de l'estiu és les festes del barri barceloní de Gràcia, altrament i sobiranament anomenada vila de Gràcia. I no, no visc a Barcelona ni encara menys al barri (o vila) en qüestió. El que passa és que quan veig, inevitablement, que els diaris pubiquen en portada quin ha estat el carrer guanyador de no sé quin coi de concurs, em foto de mala llet. De mala llet perquè això és menys notícia que un escarabat es mengi una formiga. Però també m'hi poso, de mala llet, perquè ja veig les dents al llop del final de les vacances. No sóc pas d'aquells qui celebren el final d'agost amb un "quines ganes tinc de tornar a la feina i enviar els nens a cole".

I és que quan s'acosta el final de curs estival, i no falla mai, apareixen les mateixes notícies lustre rere lustre. Fins i tot aquest any, per gran goig d'aquells qui expliquem la teoria del periodisme, i quan ja se'ns acabaven les esperances, va aparèixer l'últim dia d'agost la notícia d'una serp trobada en un domicili. Ja sabeu, les "serps d'estiu" són aquelles notícies tretes de sota les pedres a l'estiu, a vegades vorejant o sobrepassant el rumor, per tal d'omplir les pàgines dels diaris en un període absent de notícies destacades. Doncs bé, per omplir les pàgines a finals d'estiu què millor que recórrer a alguns típics tòpics.
Entre aquests, no hi falla mai el debat sobre la depressió postvacacional. Especialistes en la qüestió sempre, sempre, acaben receptant la mateixa solució per evitar-la: "tornar a la rutina uns 5 dies abans d'acabar les vacances". Entenc què volen dir i, per suposat, crec que és una bona solució. Volen dir que el ritme vital que portem durant les vacances convé anar-lo canviant per aquell que duem quan tornem a la feina. Però, la pregunta que em faig jo és: "¿això de la rutina és vàlid per tothom?". Per començar, cada vegada és més la gent que a l'agost no fa tot el mes de vacances o, fins i tot, ni tan sols en fa. Per a aquells qui tenen una setmana o quinze dies de vacances a l'agost els deu fer molta gràcia això de fer cinc dies d'aclimatació abans de començar de nou a la feina.
Però, si obviem aquesta gent, ¿què me'n dieu d'aquells qui han tingut 4, 5, 6 o 7 setmanes de vacances, com uns estressats professors? Quina és la seva "autèntica" rutina? Per començar, pocs dies són tan rutinaris com els de vacances per a molta gent, sobretot quan es tenen molts dies de festa. Cada dia les mateixes hores a la pisicina, les mateixes migdiades o les mateixes nits de marxa. En canvi, quan tornem a la feina diria que cada dia és diferent a l'anterior i encara més si la nostra és una feina que depèn de diferents estacionalitats. Això aquells qui tenen feina, és clar. Aquells que estan a l'atur sí que se'n riuen d'això de tornar a la rutina.
I si a sobre tens fills, la rutina s'acaba quan els nens tornen a l'escola. Dilluns futbol, dimarts música, dimecres piscina, dijous anglès i divendres cataquesi (per posar algun exemple, eh!). Això a la tarda, però al matí: dilluns porta els nens al cole l'àvia i es queda a dinar a casa seva, el dimarts els porta la cangur i es queden a dinar a l'escola, el dimecres els porta el pare i se'n van a dinar a un restaurant, el dijous els acompanya la veïna i es tornen a quedar a dinar al cole i divendres serà la mare qui els durà a l'escola i dinaran a casa. Ah, i parlant dels nens, aquests sí que se'n foten d'això de tornar a la rutina. ¿Sabeu quants dies rutinaris tenen a l'any? Doncs l'escandalosa xifra de 177 dies! O sigui, un any per a un nen de primària té ni més ni menys que 188 dies de festa, 11 més que de classe. Ah, i si a més hi afegim que d'aquests dies lectius n'hi ha dos de colònies, dues excursions, tres visites al teatre, i els dies extraordinaris per la castanyada, el Nadal, la pasqua, el carnaval, el Sant Jordi i el final de curs, sumat a un parell o tres de vagues de mestres, tenim que al final el nen va a classe poc més de 160 dies.
O sigui, que si alguna rutina tenim al llarg de l'any, començant per la premsa, sense cap mena de dubte aquesta és la que practiquem durant el mes d'agost.

MACBA (Misèria Anònima al Centre de Barcelona)

MACBA (Museu d'Art Contemporani de Barcelona), Barcelona, 8 de març de 2010, 07:15h.

Gran Danès vs Petit Suís

Ha de ser espectacular veure un Gran Danès menjar-se un Petit Suís.

Els homes Vichy

La Vanguardia, en portada, ahir titulava que “Sólo el 17% de los hombres colabora de verdad en casa”. L’estudi és d’Espanya i parteix d’una premissa: el treball domèstic és una feina de dones, forma part de la seva genètica, i quan un home fa aquest tipus de tasques és perquè vol col·laborar amb una responsabilitat que no és la seva. Per tant, aquest 17% d’homes són uns col·laboracionistes. Són els homes Vichy (en referència al govern col·laboracionista de Vichy i no perquè sigui una actitud efervescent). Es tracta d’una anomalia del sistema. Una raresa. En cap cas, doncs, podríem afirmar que “Només en un 17% de les llars les feines domèstiques són compartides” perquè seria un titular tendenciós, esbiaixat.
Tant esbiaixat com si tituléssim, a partir d’un altre estudi inventat, que “Només el 17% de les parelles volen fer l’amor al mateix temps”. Si un estudi ens diu que el 17% d’enquestades afirma que vol fer sempre l’amor quan també ho desitja el seu home el titular correcte, en realitat, seria: “Només un 17% de les dones col·labora de veritat a l’hora de practicar sexe”. Ja se sap que voler practicar sovint sexe forma part de la genètica masculina i que rarament una dona ho vol fer amb la mateixa assiduïtat que les seves parelles. No és cosa d’elles voler cardar, això és feina d'homes. Per tant, les dones que volen follar tan sovint com els seus homes són unes dones col·laboracionistes o dones Vichy (en aquest cas doblement Vichy, per això de col·laborar, i per les pessigolles que senten a la panxa quan veuen el seu home trempar).

La tardor que s'acaba

Ens veiem

Fa uns dies em vaig acomiadar d’una persona, després de reunir-nos, amb un “ens veiem d’aquí a una estona” ja que pocs minuts després havíem de coincidir en un acte. El meu interlocutor em mira amb cara d’estupefacció i em diu “oi tant que ens veiem i d’aquí a una estona ens tornarem a veure”. Em va caure l’ànima als peus quan em vaig adonar de l’error que havia comès. Un error greu, molt greu, tenint en compte que sempre he evitat fer servir aquesta expressió. I no només això, sinó que el meu pare m’havia fet adonar més d’una vegada que a les nostres contrades cada vegada sentia més gent acomiadar-se amb un “ens veiem” quan aquesta expressió no s’havia utilitzat mai en català.
“Ens veiem” és una traducció d’aquell “nos vemos” quan en català utilitzem expressions com “ja ens veurem” o “a reveure”. Però la colonització del castellà no s’atura i, especialment entre els joves, predominen expressions que són traduccions del castellà i que ja han calat. De fet, no només han calat sinó que ja no hi ha volta enrere perquè són expressions majoritàries. En vaig ser conscient l’altre dia quan fins i tot jo, que sempre he procurat mantenir les expressions pròpies del català, inconscientment, vaig fer servir aquella expressió. Un símptoma més que la nostra llengua es troba en un estat proper al terminal.
“Tinc que fer això o allò”, “la una i mitja o les onze i quart”, “me caigut a terra”, “quina risa”, “m’ha tirat una patada”, “les fruites les compraré al colmado”, “per la tarda et truco”, “et dono un petó”, “ja estem tots”, “aquest jersei està vell”.
Diuen que mai abans tanta gent havia estat educada en català. Diuen que mai abans havíem tingut tanta autonomia política. Diuen que mai abans havíem tingut una política d’immersió lingüística que durés tant temps. I, en canvi, mai abans el castellà havia guanyat tantes quotes d’ús social a Catalunya.
Fa cosa d’un any una noia que havia viscut a Barcelona, però que havia nascut a Andalusia i que hi tornava a viure, em deia que a Catalunya els pares haurien de poder triar la llengua en què han de ser educats els seus fills i que no hauria de ser necessari saber català per treballar a les nostres institucions. Jo li vaig dir que si això passava el català moriria en poc temps. I ella em respongué amb un “i què? És llei de vida”. És clar, m’ho va dir en castellà, una llengua que no està en perill de mort.

Detalls de casa

Fotos de detalls de casa preses amb el mòbil.

Un president de Llibre

A la mateixa hora que estic escrivint aquest reportatge, però ahir diumenge, l’Espanyol inaugurava el seu nou estadi i, de pas, deixava definitivament de ser el “segon equip de la ciutat de Barcelona”. Això vol dir que, en teoria, a hores d’ara el seu president, Daniel Sánchez Llibre, hauria d’estar a punt de dimitir del seu càrrec. I és que fa temps que diu que plegrà quan hagi inaugurat el camp de Cornellà. Però diria que són molts els que creuen que en Dani tardarà encara molt de temps a fer efectiva la seva retirada. I, ¿per què crec que ho creu tanta gent? Doncs, senzillament, perquè ja han estat unes quantes les vegades que ha anunciat que plegava i, a l’hora de la veritat, no ho ha fet. ¿Voleu recordar els precedents? Gràcies a l’hemeroteca d’El Mundo Deportivo ho podem fer.
L’amo de conserves Dani i actualment màxim accionista del Real Club Deportiu Espanyol, va començar a exercir de president a finals de juny de 2007.

Quan encara no duia ni 3 anys al càrrec, ja es va plantejar deixar-ho. Va ser a mitjan de maig del 2000. Deia que si l'Espanyol guanyava la Copa potser ho deixaria.

Però quan encara no feia tres anys de mandat, ja s'havia desdit i afirmava categòricament que es quedava. Va ser en una reunió de penyes a Terrassa el diumenge 4 de juny.

Abans d'acabar l'any, en una nova junta, va tornar a anunciar que marxaria molt aviat, concretament al 30 de juny del 2001. Així volia fer callar totes aquelles veus que el volien més fora que a dins.

I va arribar l'any 2001 i Sánchez Llibre decideix que toca continuar al club. Així que afirma rotundament que aguantarà fins al 2002 i que al 30 de juny hi haurà, en tot cas, una renovació del consell.

A principis del 2002 encara continua sent president i ja anuncia que el mes d'abril es tornarà a presentar a la reelecció. Així que en la junta d'aquell 02 va ser, novament, elegit com a president del RCDE en el que ha de ser el seu últim mandat. Per cert, aquell any va dir que continuaria fins que s'inaugurés el nou camp que, en aquells moments, estava previst pel setembre del 2004!

El 2003 sembla que va passar amb més calma, però a principis del següent any, el 2004, el presi va posar una nova data per acabar el seu mandat, el 24 de maig, a finals de temporada.

¿I vosaltres què diríeu que va passar el 24 de maig? Efectivament, el setembre ja va presentar una nova junta.

És clar, acostumats com ens tenia no podia ser que acabés la temporada sense una nova amenaça de dimissió, oi? Aquesta vegada a principis de maig del 2005.

I sembla ser que l'amenaça va tenir els seus fruits perquè, una vegada més, va tornar a ser elegit president ni més ni menys que el febrer del 2006. Com us podeu imaginar, aquesta va ser un notícia de portada d'El Mundo Deportivo: en un espai petitot, eh!

"Ara sí!", devien dir els seus enemics quan a finals del mateix 2006 ens tornava a proclamar la data de finalització de la seva presidència: el 2008.

El 2007 havia de ser un any plàcid, i així va ser. Va ser un bon any per recordar i commemorar que amb la conya aquesta de si plego i no plego resulta que ja fa 10 anys que és president. Allò que semblava que havia de ser cosa de tres anys, ja ho veieu, havia durat una dècada. Llàstima que el mateix dia que celebra aquest aniversari el Barça fitxés Henry, si no, segur que era titular indiscutible de portada d'El Mundo Deportivo.

En canvi, el 2008 va tornar a ser un any mogut. Fins i tot va córrer un rumor el mes de maig, és clar, en què s'assegurava que havia presentat la seva dimissió. Home! Tenint en compte els precedents i que, com us he explicat, aquest era l'any que havia de dimitir, no és estrany que corressin rumors d'aquest tipus.

I arribem al gloriós any 2009. Més concretament al mes de juny. En una entrevista en exclusiva al diari analitzat, resulta que Sánchez Llibre afirma rotundament que ara sí, que marxarà. No diu la data, però sí ens assegura que en Lara ho sap. El més curiós del cas és que pocs dies després és en Lara Bosch qui abandona el club i Sánchez Llibre és qui acaba inaugurant el nou estadi en la cerimònia del 2 d'agost del 2009.
S'accepten apostes: ¿quan plegarà Daniel Sánchez Llibre de president del RCD Espanyol?

Ni a la tercera...

Ni a la tercera ha estat la vençuda. Per tercer any consecutiu he participat al concurs de cartells de la Festa Major de Torelló i no només no he guanyat sinó que no he quedat ni entre els dos finalistes. I mira que en vaig presentar dos, eh! ¿Què he de fer? ¿M'he de rendir? Bé, sigui com sigui, me n'alegro que la guanyadora hagi estat una noia que ha fet el Batxillerat artístic. És una bona manera de començar la que, segur, serà una gran carrera artística. Segurament sí que "lo" meu no és pas això del dissney gràfic.

Els dos primers són els meus, i pel final el bo:

L'Home del Croscat

Ahir dissabte 11 de juliol vàrem fer una excursió per La Garrotxa. Vàrem visitar un parell de volcans i la Fageda d'en Jordà. Un dels volcans que vam veure de prop va ser el del Croscat, concretament les seves grederes. Era molt espectacular veure les pedres volcàniques que anàvem trobant pels voltants, una d'elles és la que reprodueixo més avall. Però el més sorprenent ha estat que aquest matí, quan retocava una mica les imatges per recuperar el color i la brillantor originals, he descobert que aquesta pedra amagava, al seu darrere, una cara humana. Crec que acabo de fer un dels descobriments més importants del segle XXI: l'Home del Croscat.

El refugi

En èpoques de bombardejos els pobles s’abastien de refugis. Temps enrere queden els que es van construir per les nostres contrades. Però ara ens trobem en un moment de crisi global, que colpeja amb duresa les nostres terres, que té algunes similituds amb els moments de guerra. Per suposat, la gran i sortosa diferència és que la gent no es mata entre ella. Malgrat tot, la principal semblança és que n’hi ha una bona colla que pateixen molt i d’altres que sobreviuen sense problemes significatius.

Els primers són aquelles famílies, o persones individuals, que tenen greus problemes per arribar a final de mes. Fins i tot n’hi ha molts que ja no ingressen ni un cèntim. D’altres s’estan endeutant fins a uns límits molt perillosos.

Tot plegat ens duu a uns moments de certa tensió que es fa molt palesa en segons quins entorns: especialment en el sectors més perjudicats per la crisi. Poc o molt tots tenim gent a prop que n’està patint les conseqüències, si no és que ens ha tocat a nosaltres. Així és com sents amics o familiars que et diuen: “qui m’havia de dir als meus (poseu-hi l’edat que vulgueu) que m’hauria de posar a buscar feina”. Quelcom semblant passa amb els alumnes que acaben aquest estiu la universitat i que no saben ni com posar-s’hi per buscar feina.

És per això que tornem, com explicava al principi, a una època en què molta gent busca refugi. Diuen que al nostre país això passa per demanar suport a la família. Asseguren que, en aquest sentit, les famílies són bastant solidàries amb els membres més desvalguts. Probablement sigui cert. El problema és que cada vegada són més les famílies desestructurades. Ja sigui per trencaments sentimentals o per distanciaments físics. O sigui, perquè hi ha moltes parelles, amb fills o sense, separades i perquè són molts els fills o néts que viuen lluny dels seus pares o avis. I d’aquests últims no només els immigrants estrangers, sinó els immigrants espanyols i també els catalans. Són molts els fills de pares barcelonins que s’han buscat la vida fora de la capital. I al revés, són molts els fills de comarques que van anar a buscar fortuna a la gran ciutat.

En canvi, dóna la sensació que els fills que viuen prop dels seus familiars directes i que pateixen la crisi, especialment en petites poblacions, són dels qui se senten més aixoplugats. També pot donar-se el cas de la família que viu d’un negoci i que s’ha ensorrat, però les dinàmiques dels pobles, en general més conservadores, més estalviadores i més solidàries, fan que, probablement, la crisi sigui més fàcil de conviure-hi.

Tocats de l'ala

Aquest matí LaVanguardia.es ens explica que ja s'han trobat les primeres restes de l'avió d'Air France accidentat i que ja s'han recuperat 8 cadàvers. També ens diuen que els pilots de la companyia es neguen a volar fins que no s'hagin revisat els A330 i A340. Bé, la informació ja la sabeu pequè és d'aquelles notícies que quan la sentim a la ràdio o la veiem a la tele ens hi aturem perquè els accidents d'avió ens provoquen morbo i ganes de calcular les possibilitats que tenim d'estevellar-nos la propera vegada que volem. Ara, el que no sé si ho havíem vist abans és que una notícia que parli d'un accident d'Air France estigui acompanyat d'un anunci d'un dels principals competidors de la companyia francesa: Lufhtansa. Mireu la foto:

La teva vida en 130'

Són tres quarts de vuit de la tarda i tots cinc pugem al cotxe de tornada a casa i connectem la ràdio. Hem anat a passar el dia prop de la platja en terres gironines. Uns amics hi tenen la caravana muntada en un càmping i després de dinar hem passat la tarda junts en un petit parc d’atraccions. Ha costat molt arrencar-los dels “cavallitos”, llits elàstics i la petita muntanya russa. Ha estat una tarda excel·lent, tots dúiem samarretes de màniga curta. Com us deia, després d’acomiadar els amics, hem pujat al cotxe: ens queda poc més d’una hora de viatge.
Ens dirigim cap a l’oest i el sol se’ns pon de cara. He connectat el GPS, per pura curiositat, perquè em conec el camí, i em fa anar per llocs insospitats. Sort que no li he fet cas. Quan portem pocs quilòmetres, la Laia ha deixat de dir-nos que vol que ens comprem una caravana i s’ha adormit. En Pol s'ha clapat poc després. L’Arnau ha aguantat fins a casa despert, ja havia dormit en el viatge d’anada, abans de dinar.
La posta de sol és espectacular. El Montseny continua assolellat mentre la carretera ja està a la penombra. El paisatge de La Selva i l’arribada a la Plana de Vic ens demostren que no només al País Basc gaudeixen de tots els colors del verd. Pel camí parlem sobre si ens podríem permtere el luxe de comprar-nos una caravana. No n’hem tret l’aigua clara, hem de fer números.
Un cop arribem a casa ens creuem amb un excompany d’escola, de quan a les escoles encara fèiem EGB. No em reconeix, però em fa il·lusió tornar-lo a veure. Un cop dins el garatge, agafo la Laia a coll i s’ha despertat mentre la pujava a la sala d’estar. En Pol, que s’ha quedat dins el cotxe adormit, m’ha rebut amb llàgrimes als ulls quan he tornat a buscar-lo, potser perquè s’ha despertat sense saber si l’havíem abandonat qui sap on.
Mentre es posen el pijama, preparo el sopar. Avui toca pizza, com gairebé cada dissabte. He agafat les tres masses que tenia fetes i que guardava a la nevera, al matí les havia tret del congelador. Pels nens preparo la clàssica de pernil dolç. Mentre els xics se la van menjant, per a nosaltres deixo a punt la de salmó, tonyina i cranc, per un cantó, i la de pernil dolç i formatges per l’altre.
L’Arnau i la Laia es beuen un got de llet després de sopar i en Pol es menja un iogurt. Mentre es renten les dents i es preparaven per anar a dormir, he encès la tele i em miro uns 20 minuts TV3. Quan ja s’han posat a dormir, avui a les 10 tocades, baixem a sopar. Al 33 començaven “La teva vida en 65’” de Maria Ripoll i ens hi enganxem. Mentre la mirem, ens mengem les pizzes. Quan s'acabava, ens n'anem a dormir. Ha estat un dia gratament esgotador.

Aquesta d’aquí sobre és la meva crònica del dissabte 2 de maig de 2009 d’allò que vaig fer de 8 a 10 del vespre. Ho he deixat per escrit perquè quan els meus fills siguin grans em demanaran què feia jo mentre el Barça li marcava 6 gols al Madrid. I jo els diré, si encara existeix aquest bloc, que es llegeixin aquesta crònica. Així sabran que, a part dels detalls complementaris que us he explicat, em vaig passar la tarda connectat a la ràdio escoltant una de les retransmissions de futbol a Catalunya Ràdio que més m’han emocionat.

115 dies rodons

Des de fa una colla d'anys, prefereixo no recordar quants, baixo diàriament a Barcelona des de Torelló amb cotxe (tot gràcies a la Renfe). Doncs bé, tampoc recordo quan va ser l’última vegada que no vaig trobar-me cap dels nombrosos cons que hi ha a la carretera. Diria que la C17 està permanentment en obres. No seré pas dels que em queixaré per això. Les carreteres s’han de mantenir i les obres serveixen, o haurien de servir, per millorar el recorregut i fer-lo més segur i més ràpid.
Però des de fa uns quants mesos la cosa és insuportable. L’altre dia se’m va ocórrer calcular en quants trams passem de dos a un carril i en vaig comptabilitzar una dotzena, entre la pujada i la baixada. Gairebé 20 quilòmetres en obres. ¿Era necessari que fessin totes les obres de millora de cop en diferents trams de la carretera? ¿No les podien fer una darrere l’altra? I és que en el moment que hi ha un petit incident o accident en un d’aquests trams tota la carretera se’n veu perjudicada. Sense anar més lluny, ahir mateix. Tornant de Barcelona vaig tardar 2 hores i 11 minuts quan, habitualment, tardo exactament una hora menys.
Això em va fer pensar quantes hores em dec haver passat dins el cotxe des que el tinc i vaig quedar esgarrifat. Des del 2003 he fet 166.764 quilòmetres. Tenint en compte que he anat a un promig total de 60km/h resulta que he estat 2779,4 hores conduint. Si tenim en compte que un dia té 24 hores puc concloure que el meu cotxe i jo hem tingut una relació personal equivalent a 115,8 dies sencers junts. Si aquests dies els pogués recuperar en forma de vacances seria un home molt feliç.

Sant Jordi 2009