El refugi

En èpoques de bombardejos els pobles s’abastien de refugis. Temps enrere queden els que es van construir per les nostres contrades. Però ara ens trobem en un moment de crisi global, que colpeja amb duresa les nostres terres, que té algunes similituds amb els moments de guerra. Per suposat, la gran i sortosa diferència és que la gent no es mata entre ella. Malgrat tot, la principal semblança és que n’hi ha una bona colla que pateixen molt i d’altres que sobreviuen sense problemes significatius.

Els primers són aquelles famílies, o persones individuals, que tenen greus problemes per arribar a final de mes. Fins i tot n’hi ha molts que ja no ingressen ni un cèntim. D’altres s’estan endeutant fins a uns límits molt perillosos.

Tot plegat ens duu a uns moments de certa tensió que es fa molt palesa en segons quins entorns: especialment en el sectors més perjudicats per la crisi. Poc o molt tots tenim gent a prop que n’està patint les conseqüències, si no és que ens ha tocat a nosaltres. Així és com sents amics o familiars que et diuen: “qui m’havia de dir als meus (poseu-hi l’edat que vulgueu) que m’hauria de posar a buscar feina”. Quelcom semblant passa amb els alumnes que acaben aquest estiu la universitat i que no saben ni com posar-s’hi per buscar feina.

És per això que tornem, com explicava al principi, a una època en què molta gent busca refugi. Diuen que al nostre país això passa per demanar suport a la família. Asseguren que, en aquest sentit, les famílies són bastant solidàries amb els membres més desvalguts. Probablement sigui cert. El problema és que cada vegada són més les famílies desestructurades. Ja sigui per trencaments sentimentals o per distanciaments físics. O sigui, perquè hi ha moltes parelles, amb fills o sense, separades i perquè són molts els fills o néts que viuen lluny dels seus pares o avis. I d’aquests últims no només els immigrants estrangers, sinó els immigrants espanyols i també els catalans. Són molts els fills de pares barcelonins que s’han buscat la vida fora de la capital. I al revés, són molts els fills de comarques que van anar a buscar fortuna a la gran ciutat.

En canvi, dóna la sensació que els fills que viuen prop dels seus familiars directes i que pateixen la crisi, especialment en petites poblacions, són dels qui se senten més aixoplugats. També pot donar-se el cas de la família que viu d’un negoci i que s’ha ensorrat, però les dinàmiques dels pobles, en general més conservadores, més estalviadores i més solidàries, fan que, probablement, la crisi sigui més fàcil de conviure-hi.