Un conte de Nadal

IMPOSTURA SUCCESSÒRIA

“No crec que arribi a cap d’any”. La Dolors es va quedar asseguda a la cadira de la sala d’espera de l’hospital i aquelles paraules del metge li anaven ressonant dins el cap. És un oncòleg sensible, amable i d’una familiaritat que s’agraeix. Amb el doctor Huguet es coneixen des que al 2006 li va diagnosticar un càncer als ronyons a la seva mare, la Maria Dolors. La iaia Dolo.
La Dolors ja fa temps que no plora per la seva mare. De fet, no ha vessat mai cap llàgrima per ella. Sí que va plorar per dins quan la seva mare va quedar vídua, un mes abans que tornés a plorar per ella quan el doctor Huguet els va donar la mala notícia. Ella està convençuda que la seva mare va començar a morir el dia que van enterrar el seu marit, en Maurici. A la Dolors no li va afectar la mort del seu pare, almenys no ho va fer negativament. Després de ser testimoni de 45 dels 55 anys de matrimoni dels seus pares, no li va saber greu que en Maurici, el seu pare, se n’anés a l’altra barri. Tot i que la iaia Dolo sempre deia que “has d’entendre el teu pare, les ha passat molt magres” i que s’estimava profundament l’home de la seva vida, la filla única que tenien en comú no perdonaria mai com l’havia tractat.
Ara estava a punt de perdre, també, la seva mare. I això sí que li sabia greu. Poc després que li diagnostiquessin la malaltia, la Dolors va deixar la feina de mestra de matemàtiques de secundària per cuidar la seva mare. Va demanar una excedència, primer, i una baixa per tenir cura d’un familiar, després. També va perdre el seu marit pel camí. Però en Ricard no se n’havia anat a l’altra barri sinó a un altre llit. Per a ell era una càrrega que la seva dona dediqués la seva vida a la seva mare. Per a la Dolors el seu marit era una càrrega que no li deixava cuidar la seva mare. Va ser un descans per tots dos que en Ricard decidís anar-se’n a viure amb una companya seva de feina 7 anys més jove que ell.
La Lola, l’única néta de la iaia Dolo i filla d’en Ricard i la Dolors, estava fent un Erasmus de filologia anglesa a Londres quan la seva mare la va trucar per dir-li que el doctor Huguet li acaba d’anunciar que a la iaia li quedava un mes de vida. “Vols que vingui, mama?”, “no, nena, tu a lo teu”. A la Lola li havia costat molt prendre aquesta decisió: aquest any seria el primer que no celebraria el Nadal en família. Li havia demanat a la seva mare aprofitar que era a Londres per viatjar per Anglaterra amb els seus amics durant les vacances de Nadal. A la Dolors li havia dolgut, però entenia perfectament la seva filla de 21 anys. De fet, era molt conscient que si la Lola havia marxat a Londres era perquè, també, necessitava marxar d’aquell ambient de desamors, dolors, malalties i solituds.
Després d’aquell “no crec que arribi a cap d’any”, la Dolors va romandre asseguda mitja hora més a la cadira de la sala d’espera amb les cames creuades, les dues mans sobre el genoll i el cos lleugerament inclinat cap endavant. Rumiant. Es va aixecar decidida i abans de tornar a l’habitació 2222, va anar al despatx del doctor Huguet. “Doctor, la meva mare sempre havia expressat la seva voluntat de morir a casa”, “ho entenc, demà mateix firmaré la seva alta”.
El 25 de novembre una ambulància va dur la iaia Lola a casa seva. Una casa antiga de poble de dues plantes de 150 mestres quadrats cada una amb 9 habitacions, 3 banys, garatge per a 4 cotxes i jardí de cent metres quadrats més. Una casa de 250 anys d’història en què hi havia viscut la família Rocadaurada. La iaia Dolo era l’última Rocadaurada, de primer cognom, en vida. En aquella casa, entre finals del segle XIX i principis del XX, hi havien viscut fins a 13 persones juntes. L’avi de la iaia Dolo, productor i comerciant de màquines registradores i de comptabilitat, hi vivia amb la seva dona, els seus quatre germans, tres dels quals religiosos, els seus quatre fills, dos dels quals també religiosos, els seus pares i una tieta. Tots ells es van anar morint i només l’hereu de la casa, en Valentí, va tenir fills: la Maria Dolors i en Valentí. El germà de la iaia Dolo va morir de cirrosi amb només 25 anys. Per tant, aquella casa carregada de calaixeres, alcoves, quadres de retrats a l’oli, cortines brodades, butaques de vellut, catifes i làmpades de cristall ara semblava més aviat un museu d’objectes empolsinats i d’olors resclosides i no un lloc per viure. De fet, l’espai que utilitzaven la Dolors i la seva mare era només una habitació, un bany i la cuina.
Els camillers van pujar la iaia Dolo a l’habitació. Estava tot el dia sedada i només obria els ulls dos o tres cops al dia. Els primers dies de tenir la seva mare de nou a casa, la Dolors rebia la visita d’una infermera que l’ajudava a netejar i subministrar els medicaments i els aliments a la seva mare. Però quinze dies més tard la Dolors li va dir que ja ho podria fer ella sola i la infermera no va tornar més. Anava cada dia a l’hospital a buscar les dosis de medicaments i de sèrum.
A mitjan desembre, com cada any, la Dolors va començar a decorar la casa amb objectes de Nadal. Va treure de l’armari la caixa amb boles, llumets i garlandes i el pessebre. Va guarnir l’avet del jardí. Així tenia una distracció per no haver de pensar què seria de la seva vida quan ja no hi fos la seva mare. Sabia que s’hauria d’enfrontar, molt aviat, al repte de reprendre la vida que havia deixat en pausa feia tres anys. De moment, sobrevivia gràcies a la pensió de la seva mare i els diners que li passava el seu exmarit. Però la seva mare no tenia pràcticament ni un ral al banc. El negoci de les màquines registradores feia mig segle que havia pràcticament arruïnat la família. Se li feia costa amunt haver de tornar a donar classes, tot i que era conscient que no tenia alternativa.
I va arribar la nit de Nadal. La iaia Dolo, que no s’havia mogut ni un pam de la posició en què l’havien deixat quan va arribar de l’hospital, s’havia encongint. La pell se li havia anat emblanquint, el nas afilant i havia perdut tots els cabells. El dia 22 havia estat l’últim en què havia obert els ulls. A quarts d’onze de la nit la Dolors li va fer un petó a la seva mare i a cau d’orella li va dir: “mama, vaig a la missa del gall, resaré un parenostre per tu”. A la Dolors li va semblar que la seva mare esbossava un somrís o, almenys, això va voler creure.
Al mateix moment que el mossèn va dir “llavors els qui de nosaltres quedem amb vida serem enduts juntament amb ells en els núvols, i pels aires anirem a l'encontre del Senyor. I així estarem amb Ell per sempre” a la Dolors li va recórrer una esgarrifança que la va deixar glaçada. Sigil·losament es va aixecar i se’n va anar cap a casa convençuda que trobaria la seva mare morta. No s’havia equivocat. La seva mare jeia inanimada amb aquell mateix somrís als llavis que li havia semblat veure quan l’havia deixat una hora i mitja abans. Tampoc llavors va plorar, una sensació estranya de lleugeresa, serenor, pau interior i nostàlgia li ho va impedir. Li va fer un últim petó a la seva mare i a cau d’orella li digué: “que descansis, adéu”.
Va agafar un mocador de coll, li va fer passar per sota la barbeta i el va lligar per sobre el cap. Així li mantenia la boca tancada. Tot seguit se’n va anar al rebost i va buidar el congelador gran, aquell de tapa superior de color marró i de forma de bagul. De dins en va treure bosses i bosses de mongetes congelades i paquetets de talls de llom i de filet de pollastre. Feia anys, des que havien comprat la nevera combi de la cuina, que no el feien servir. Va omplir tres bosses d’escombraries i va deixar la tapa del congelador oberta. Va tornar a l’habitació, va agafar la seva mare en braços, pesava molt menys del que s’imaginava, i la va portar al rebost. Amb molta cura, perquè no li caigués, va deixar la seva mare en posició fetal dins el congelador i va tancar la tapa. Va abaixar la temperatura al màxim fins a menys vint-i-quatre graus centígrads. Va anar a la cuina a menjar un tros de torró de Xixona i se’n va anar a dormir.
“Bon Nadal mama! Com està la iaia?” li va dir la Lola des de l’altre cantó del telèfon, “Bon Nadal, cuca, doncs dormint com un angelet, com cada dia”. La Dolors, dos mesos abans, no s’hauria imaginat que el dia de Nadal sentiria una alegria immensa que la seva filla estigués tan lluny de casa. No li volia espatllar aquelles vacances que li feien tanta il·lusió. Els dies següents, la Dolors gairebé no va sortir de casa. Tampoc va tornar a obrir el congelador ni tampoc la porta si trucaven al timbre. Quan estava comprant i es trobava alguna de les seves amigues que li deien que l’anirien a veure ella els contestava que millor que no perquè la seva mare havia de descansar. La Lola havia trucat un parell de cops més i la resposta continuava sent la mateixa: “dormint com un angelet”. Fins i tot se sorprenia de la naturalitat amb què convivia amb el cadàver de la seva mare al congelador.
I va arribar cap d’any. Sola, davant del televisor de la cuina, la Dolors es va menjar el raïm a mitjanit. Cinc minuts més tard trucava la Lola: “Feliç 2010, mama. A nosaltres encara ens falta una hora per arribar-hi.”, “Feliç any nou filla!”. “Com està la iaia?”, “ja ho saps cuca, dormint com un angelet”. Al migdia, mentre la Dolors dinava escudella i carn d’olla a la taula de cuina, va veure i escoltar atentament aquesta notícia a l’informatiu de la tele: “a partir d’avui desapareix l’impost de successions. Entra, doncs, en vigor la nova llei de successions aprovada pel Parlament de Catalunya abans de Nadal i s’aboleix el que alguns col·lectius i partits polítics denominaven l’impost de la mort”.
La Dolors es va aixecar de la taula i se’n va anar a l’habitació de la seva mare i va estendre quatre tovalloles sobre el llit. Se’n va anar al rebost, va treure la seva mare del congelador i la va estirar sobre el llit. A mitja tarda, amb les tovalloles, va eixugar les gotes que quedaven al cos de la seva mare, li va treure el pijama i li va posar el vestit negre que va dur l’any de dol per la mort del seu marit. Va posar la seva mare dins el llit i només va deixar-li el cap a descobert. Va agafar el telèfon per trucar a la funerària i una veu que sonava resignada li digué “en mitja hora som aquí”. Va penjar i va tornar a trucar, ara a la seva filla: “Bona tarda cuca, et truco per dir-te que la iaia ja dorm amb els angelets”.

El "qüento" de Nadal

A mitjan de mes d’octubre un professor d’una escola de l’àrea metropolitana de Barcelona conduïa el seu cotxe. Al mateix temps una dona de la comarca d’Osona consultava el web d’Educació. L’home acabava tenint un petit accident de circulació: una topada per darrere. La dona veia al web que estava cridada dos dies després als nomenaments dels professors de català substituts de Secundària. L’home va anar al metge i li van fer una baixa per quinze dies. La dona va anar als nomenaments a Barcelona i li van assignar la seva primera substitució: ella havia escollit substituir la baixa de l’home que havia tingut l’accident de circulació perquè havien de ser només quinze dies anant i tornant a 95 quilòmetres de casa seva.
Quan ella va arribar a l’escola va descobrir que la seva plaça provisional era en una aula d’acollida d’una escola amb un 80% d’immigració. La seva feina era ensenyar català a nois i noies arribats feia poc a Catalunya i que només saben parlar una llengua no romànica. Una escola i un ambient social molt diferents als que estava acostumada. I per dins es va dir: “sort que només són quinze dies”.
Però quinze dies després l’home de l’accident li va enviar un correu electrònic dient-li que es trobava malament. Que l’accident li havia aguditzat uns problemes físics que ja arrossegava i que tornava a tenir la baixa per quinze dies més. A partir d’aquell moment la professora, que ja s’estava ambientant al lloc de treball, va decidir fer-se seva la feina pensant que potser la substitució aniria per llarg. I així va ser, després dels segons quinze dies van venir els tercers. La primera nòmina li va donar una alegria. En el sou hi anava inclosa la part proporcional de vacances i del “finiquito”. O sigui, que en realitat cobrava només pels dies en què el professor titular estava de baixa.
A principi de desembre la professora començava a notar el cansament d’haver de fer 190 quilòmetres diaris i d’haver-se de llevar tres dies a la setmana a dos quarts de sis del matí. Tot això tenint en compte que és mare de tres criatures i que el seu marit també treballa a Barcelona. A aquest fet s’hi havia de sumar que a l’escola li tocava fer unes guàrdies en unes classes d’uns alumnes que no eren els seus. Aquelles classes eren un infern: una hora supervisant un camp de batalla en què un alumne li va arribar a dir: “tu a mi ¿de qué me conoces? ¿Te paso droga o qué?”.
Malgrat això, ella es va prendre molt seriosament l’avaluació dels que ja eren els seus nens. Es va emportar la feina a casa i va fer un informe de cada un dels seus alumnes. S’estava acabant el trimestre i a la substituta li va començar a entrar un temor després de rebre un correu del professor suposadament accidentat que li deia que ja es trobava millor. El dia 19 de desembre era l’últim dia de classe abans de les vacances de Nadal. Si el professor titular tornava abans d’aquesta data ella no cobraria els dies de festa. En canvi, si ell decidia que ja es trobava bé el 8 de gener tots dos sí que cobrarien els dies de vacances, amb la paga doble inclosa per ell. Però resulta que aquest home se’n volia anar a fora de vacances durant aquests dies i no ho volia fer estant de baixa.
Així va ser com va arribar el dia 19 de desembre, últim dia de classe. Ella, com cada dia durant els últims dos mesos, va anar a treballar. I un cop allà, a mig matí, la van cridar de secretaria i li diuen: “em sap molt de greu, però avui ha vingut la seva dona i ens ha portat l’alta del metge en data d’avui”. Quan els altres companys de l’escola ho van saber molt molestos li van dir: “sempre fa el mateix! Sempre demana l’alta just abans de les vacances!”.
La professora va tornar a casa amb una sensació agredolça. Dolça per saber que ja no hauria d’agafar el cotxe cada dia per recórrer tants quilòmetres i per anar a una escola amb greus problemes per poder educar els seus alumnes. Dolça perquè començava les vacances de Nadal. Dolça perquè havia après moltes coses durant aquests dies. Dolça perquè s’havia sentit molt a gust amb els companys de feina. Però amarga de saber que estaria 20 dies sense cobrar perquè fins el 12 de gener no li podrien donar un nou destí. Amarga per descobrir que aquesta mala passada, desgraciadament, no és una excepció en aquest món. Amarga de saber que hi ha persones que s’ho munten molt bé aprofitant els avantatges de ser funcionari. Amarga d’adonar-se que hi ha molts motius pels quals falla el sistema educatiu i sanitari del nostre país. Amarga de pensar que també podria passar que el seu proper destí torni a ser el mateix perquè el professor, curiosament, es podria ressentir de l’accident durant aquestes dates.

Per Sant Jordi, un conte

Dissabte passat el GAT (Grup Actiu de Torelló) em va lliurar el Primer Premi del seu concurs literari, concretament de narrativa. Com us podeu imaginar estic molt content, i més tenint en compte que era la primera vegada que participava en un concurs. Doncs bé, en un dia com avui, aquí us el deixo. Espero que em digueu què us sembla

Tens un SMS nou

“Tens un SMS nou. El vols llegir?”. El número de la persona que l’enviava estava amagat. Malgrat això, ell va dir que sí:

12-01-03 22:22
De: Desconegut
Aquesta nit moriràs.

Molta gràcia no li va fer, però tampoc en va voler fer mala sang. Va passar de la indignació inicial, per no conèixer ni poder contestar al missatger desconegut, a un cert temor. ¿I si era veritat? L’havia llegit poc abans d’anar a dormir i al principi li va costar agafar el son, sobretot tenint en compte que vivia sol, però va arribar viu a l’endemà.
Va tardar uns dies a oblidar-se’n i no va esborrar el missatge de la memòria del mòbil, per si de cas. Va intentar descobrir, sense èxit, si algun dels seus amics li havia gastat aquella broma. Un mes més tard, quan ja ni se’n recordava, va rebre un segon missatge també d’origen desconegut:

11-02-03 22:22
De: Desconegut
Aquesta nit no dormiràs.

Sense cap mena de dubte, l’havia enviat la mateixa o mateixes persones que el primer. Una vegada més, allò que li va fer més ràbia va ser no saber-ne la procedència. Però aquest missatge tampoc li va acabar traient el son i sí, va dormir. Tot i això, l’endemà va trucar a l’atenció al client de la seva companyia telefònica per saber si hi havia alguna manera de saber des de quin telèfon li enviaven aquells missatges, però li van contestar que no li ho podien dir. En tot cas, si volia, podia restringir-ne l’entrada. Però si alguna cosa l’havia deixat encuriosit era saber com s’acabaria aquella tonteria i per això va decidir esperar. Això sí, estaria més atent que mai als comentaris que li poguessin fer els seus amics o companys de feina sobre els missatges de mòbil i analitzaria detingudament tots els que rebés d’altres persones conegudes. Havia de descobrir-ne l’autor o autors.
I així van tornar a passar alguns dies, pràcticament un mes més, sense cap avenç en la investigació, fins que va rebre el tercer SMS:

10-03-03 22:22
De: Desconegut
Aquesta nit farem l’amor.

Si una cosa estava clara és que el missatger anònim o era o intentava fer-se passar per una dona. Bé, això tenint en compte que qui fos que enviés els missatges sabés que ell era un home i que li agradaven les dones i no pas els homes. Aquesta vegada fins i tot li va fer més gràcia i il·lusió rebre el missatge. Els últims dies tenia moltes ganes de saber amb què li sortiria el missatger amb el nou enviament. Continuava una mica mosca amb l’anonimat, però sabia que formava part de la gràcia d’aquell joc.
No va tardar gaire a adonar-se que els tres missatges de text els havia rebut a la mateixa hora. Estranya coincidència la dels quatre 2 seguits. I més estranya si tenim en compte que molt fàcilment la persona que enviava els missatges no per força havia de tenir l’hora del seu mòbil programada igual que ell. O potser sí. De fet, el seu mòbil actualitzava l’hora via satèl·lit i, per tant, era molt probable que aquesta opció també la tingués la persona que li enviava els missatges. Arribada a aquesta conclusió, li costava molt entendre per què les 22 i 22 i no qualsevol altra hora. De fet, a partir d’aquell dia en què va reflexionar sobre les 22:22 va començar a veure aquella hora en tot tipus de rellotges digitals. Sortia a fer una copa a la nit i just quan passava pel davant de la farmàcia de la cantonada resulta que el rellotge marcava aquella hora; s’asseia al sofà per veure “la pel·lícula de la setmana” i en el moment que mirava la pantalleta del DVD que tenia sota la tele els dígits eren quatre dosos seguits; treia diners del caixer automàtic i si demanava el rebut aquest portava imprès que l’operació s’havia fet passats vint-i-dos minuts de les deu de la nit. No s’ho volia acabar de creure. No volia creure que tot allò tingués a veure amb els missatges i en el fons pensava que durant el dia veia registrades moltes altres hores: 12:34, 18:56, 1:08 o 7:30 i que si es fixava en aquella hora cap-i-cua era perquè ja hi estava predisposat.
I la segona cosa que va advertir és que els missatges arribaven just el dia abans d’acomplir-se un mes de l’anterior SMS. Així va ser com, fent números, no li va costar gaire endevinar que si el primer l’havia rebut el 12 de gener, el segon el 11 de febrer i el tercer el 10 de març el proper, si és que arribava, ho havia de fer el 9 d’abril. I així va ser. Ja des del matí d’aquell dimecres de primavera estava impacient per saber, primer, si rebria un nou missatge i, segon, què diria. La impaciència va anar en augment a mesura que es va anar fent de fosc i sobretot a partir de les deu del vespre. Aquells vint-i-dos minuts es van fer eterns, però, finalment, fidel als últims quatre mesos, el seu mòbil es va il·luminar i va aparèixer la pregunta clau: “Tens un SMS nou. El vols llegir?”. Per suposat, va dir que sí:

09-04-03 22:22
De: Desconegut
Aquesta nit somiaràs amb mi.

Va ser el primer missatge que es va fer realitat de tots els que va rebre. Bé, només en part ja que sí que va somiar en tot el que li estava passant, però va ser incapaç de posar-hi un rostre. El somni, com sol passar, era del tot surrealista: les persones tenien forma de mòbil i totes portaven imprès a la cara un gran “22:22”. El qualificatiu de “somni” era massa generós, aquell va ser un gran malson que el va fer despertar suat i esverat a mitjanit.
De la il·lusió que tenia per intentar descobrir l’origen de tota aquella història va passar a un estat de desànim i depressió. Se sentia més impotent que mai perquè no tenia cap més element que aquells quatre missatges i la seva imaginació per esbrinar qui li estava gastant una broma d’aquell tipus. Fins i tot s’estava plantejant seriosament la possibilitat de canviar-se de número i de companyia de mòbil. Però, al mateix temps, prendre una acció d’aquell tipus li semblava una derrota, i allò encara el deprimia més. No li quedava cap més remei que seguir anant a remolc d’aquell joc i tenir la suficient paciència per esperar a veure com acabava. A veure què diria el missatge del 8 de maig:

08-05-03 22:22
De: Desconegut
Aquesta nit em coneixeràs.

“Per fi!”, va pensar ell, però una vegada més la decepció va ser monumental. Tot i que va decidir sortir a prendre unes copes al local de cada dijous amb l’esperança que el fantasma el tingués controlat, que conegués les seves rutines i que es presentés, aquest no va fer acte de presència. Va tornar borratxo a casa i l’endemà la ressaca a la feina va ser de campionat. Una més de les que anava acumulant últimament per culpa del mateix: “¿qui m’està fent això? ¿Per què jo?”. El següent mes va ser desesperant. A la feina van donar-li un toc d’atenció i fins i tot li van recomanar que anés al metge a demanar la baixa si seguia arribant al lloc de treball cada dia amb aquella estat decrèpit. Pràcticament a diari es tornava a llegir una i altra vegada els missatges, tot i que no hauria calgut perquè se’ls sabia de memòria. Els escrivia en un full fins a omplir-lo tot, l’estripava, el llençava a la paperera i tornava a començar en un full nou. Més d’un cop es va plantejar la possibilitat d’explicar-ho als seus amics i demanar un per un si eren ells qui li gastaven la broma. Però, una vegada més, la por a veure’s derrotat el refrenava. Tampoc havia descartat la possibilitat que fos una de les dues exnòvies, però difícilment se les imaginava fent res per l’estil tenint en compte que havien estat elles qui l’havien deixat i que li havien assegurat que el volien perdre de vista. L’última possibilitat que s’havia plantejat, per tal d’aclarir-ho tot, era interposar una denúncia a la policia, però el fet en si tenia tant poca consistència delictiva que s’avergonyia només d’imaginar-se explicant-ho a un agent de l’ordre.

07-06-03 22:22
De: Desconegut
Aquesta nit comença l joc dl mirall.

Ell encara no ho sabia, però aquell seria el sisè i últim missatge anònim que rebria. Com en els cinc anteriors, a les 22 i 22 minuts tenia la mirada fixa en el seu telèfon mòbil. Ja s’esperava que comencés amb l’habitual “Aquesta nit”, i així va ser. Aquell va ser el missatge que li va tornar a encendre la il·lusió amb tot plegat: el missatger misteriós parlava obertament d’un joc i pel que semblava les coses tot just començaven. Allò del mirall el va deixar molt encuriosit i s’hi va obsessionar. No va tardar gaire a mirar-se a tots els miralls de la casa a la recerca d’algun tipus de senyal, però després de fer-ho es va adonar que la seva paranoia començava ser preocupant. ¿Qui podia haver entrat a casa seva i fer qualsevol cosa amb els miralls del pis? Només ell i la seva mare en tenien la clau. La seva obsessió pels miralls hauria estat digne d’estudi per un psicoanalista.
Va passar de fixar-se a diari amb els rellotges a les 22:22 a veure miralls per tot arreu. Va quedar admirat de la quantitat de vegades que ens podem arribar a emmirallar cada dia: 10, 11, 12 o 13 vegades. Algun dia va arribar a comptabilitzar fins a 22 miralls diferents. Per suposat, no eren diferents als del dia anterior, sinó sumats als que ja tenia controlats. La seva obsessió va ser de tal calibre que va arribar a visitar l’antiquari del veïnat i comprar un mirall modernista que li va valer un ull de la cara. Tot plegat en un mes ple de d’emmirallaments. ¿Era aquell el joc? No ho sabia, però fos com fos havia recuperat la il·lusió dels missatges misteriosos i a la feina li van dir que feia més bona cara, potser perquè cada vegada que es mirava al mirall s’arreglava els cabells, qui sap.
El dia que havia de rebre el següent missatge, el 6 de juliol, començava el seu viatge de vacances d’estiu. Havia de ser un dels millors viatges de la seva vida ja que amb dos amics més, solters i sense compromís, com ell, anaven a passar un mes sencer a Menorca. Agafaven l’avió a les 21:37 i, com no podia ser d’altra manera, estava previst que aterrés a l’aeroport de Maó a les 22:22. Això volia dir que, per primera vegada, no podria rebre el missatge en el precís instant que la persona misteriosa li fes arribar perquè hauria de tenir el mòbil apagat. Però aquella situació no l’angoixava, només de baixar de l’avió connectaria el mòbil i encara que el llegís tard el missatge arribaria igualment. El que no s’imaginava és que no el rebria mai perquè senzillament el missatger no l’hi enviaria. L’avió va aterrar a dos quarts d’onze tocats i de seguida que van posar els peus a terra el mòbil va començar a buscar xarxa. La seva decepció va ser molt gran quan, passades un parell d’hores, després d’haver llogat un cotxe i d’haver arribat a l’habitació de l’hotel, el mòbil seguia sense donar cap mena de senyal del missatger. Sol a la seva habitació, per suposat els tres amics van decidir llogar tres habitacions per separat per si de cas a la nit tenien alguna mena de companyia, es va començar a preguntar: “¿De què ha servit tot plegat si la història s’ha acabat? ¿Sabré mai qui m’havia enviat els missatges?”. Els cops enèrgics dels seus companys trucant a la porta el van aturar just quan estava a punt de llençar el mòbil per la finestra. L’anaven a buscar per començar la primera nit de marxa a l’illa, no podien perdre temps. Ell es va mirar al mirall, es va posar colònia, va fer un sospir i va sortir de l’habitació.
Al principi li va costar molt refer-se de la decepció, però els seus companys eren uns excel·lents relacions públiques i no van tardar gaire a fer amics i, sobretot, amigues. Havien arribat a l’illa el 6 de juliol i agafaven l’avió de tornada exactament un mes després, el 6 d’agost. L’endemà, el dijous dia 7, tots tres tornaven a la feina. I els dies van començar a caure del calendari amb una rapidesa i al mateix temps amb una monotonia imparables. El que havia de ser un viatge memorable es va convertir en una monotonia avorrida: les mateixes platges, els mateixos dinars, les mateixes migdiades i sobretot les mateixes nits de marxa. No havien tardat a trobar la companyia de tres noies i les habitacions, de nit, ja no estaven ocupades només per una persona. Ell no estava del tot satisfet de la que s’havia convertit en la seva companya d’exercicis sexuals. I no perquè no tingues un bon cos o perquè el sexe amb ella no fos més que plaent, sinó perquè era alemanya i entre ells només parlaven una barreja estranya d’anglès i castellà. En realitat, ella dominava molt bé l’anglès, però ell era més que nefast amb aquesta llengua. No hi havia només el problema de l’idioma, el principal inconvenient era que els temes de conversa eren més que eixuts i imbècils. Havia tingut l’esperança que aquell viatge a Menorca hauria servit per conèixer, finalment, la dona de la seva vida. “Ja és mala sort conèixer una alemanya a Menorca, quan la majoria són a la veïna Mallorca, i no una catalana tenint en compte que n’està ple per tot arreu”, comentava sovint als seus companys. Tot i això, cada nit, mentre feia l’amor amb la seva amant d’estiu, s’oblidava de tot i es deixava endur per tot tipus de perversions sexuals que ni s’havia imaginat.
Fins que va arribar la vigília del viatge de tornada, el 5 d’agost. Les tres mosses alemanyes ja en feia dos, de dies, que havien tornat al seu país. Els tres xicots es van quedar sols, sobretot de nit, i ja no els quedava gaire esma per tornar intentar lligar a part que ja els havia entrat la depre postvacacional. Però aquella vigília era especial per un dels tres nois: tot i que durant les vacances pràcticament no hi havia ni pensat, aquell era el dia en què tornava a tocar missatge, en cas que la cadena no s’hagués trencat definitivament. Així va ser com mentre prenia una copa de l’última nit a l’illa amb els seus companys es va mirar més d’un cop el telèfon pels volts de les 22:22 amb l’esperança que arribés un nou SMS. Tot i això, en el fons, creia que si no rebia el missatge volia dir que aquella història ja s’hauria acabat i que tot plegat no havia estat res més que una broma sense sentit. Aquella possibilitat no li acabava de desagradar ja que quan recordava com havia patit aquells últims mesos no volia tornar a passar pel mateix. Qui sap, potser l’autor dels missatges havia escollir un mòbil a l’atzar i ara estava gastant la mateixa broma a algú altre. Per tant, tampoc li va saber massa greu quan va veure que el seu mòbil marcava les 22:23 sense cap missatge no a la llista d’entrada. Va esperar que fossin dos quarts d’onze per parar definitivament el telèfon i centrar-se única i exclusivament en acabar de passar el millor possible l’última nit de les vacances amb els seus companys de batalles. I, per què no, oblidar-se definitivament d’aquella història.
Mentre intentava treure’s del cap els maleïts missatges, els tres nois van quedar gratament sorpresos quan van veure entrar al local tres noies que no havien vist fins aquell dia. No van tardar gaire a ocupar tots sis la mateixa taula. La veritat és que el contacte amb elles va ser més gratificant del que es podien imaginar: eren tres noies guapíssimes i, a més, eren catalanes. Ja era hora, va pensar ell, que poguessin parlar sense esforços amb tres persones del sexe oposat. Tampoc va passar massa temps fins que es van formar tres parelles. Per fi, a ell, li va semblar que no sempre les coses li havien de sortir malament: la noia que a primer cop d’ull li havia cridat més l’atenció ara seia al seu costat i li estava explicant els problemes que havia tingut per trobar les seves maletes a l’aeroport de Maó. A més, havia estat ella la que s’havia afanyat, o almenys això creia ell, a seure al seu costat:
— Com et dius?
— Pol, i tu?
— Júlia.
El temps es va anar escapant mentre la feien petar fins ben entrada la matinada. Era hora de tancar el local i, pel que semblava, els altres dos companys ja tenien plans per tenir un bon comiat de les vacances i ajornar unes hores la crisi postvacaional. Però en Pol i la Júlia sabien que la relació que havia començat feia només unes hores era diferent a la d’un ligue d’una nit d’estiu. És per això que van agafar dues tovalloles, se’n van a anar a seure a la platja i s’hi van passar la resta de la matinada, fins a la sortida del sol. Aquella era la primera nit de les vacances de la Júlia a Menorca i l’última d’en Pol i havien d’aprofitar el màxim les hores que podien compartir. Les tres noies vivien a Barcelona, com en Pol, i s’estarien a Menorca també un mes sencer, fins el 5 de setembre al matí. Van arribar a la conclusió que allò que havia començat aquella nit no podia acabar així. Ella li va demanar que durant les vacances no es truquessin i que deixessin passar tot el mes. Si realment estaven enamorats, si aquella nit hauria de ser l’inici d’una més que bona amistat, haurien de ser capaços d’aguantar un mes i tindrien moltes ganes de tornar-se a veure. Per això van quedar que el mateix divendres 5 de setembre anirien a sopar junts.
“¿Què deu pensar ella en la distància d’uns quants quilòmetres de Mediterrània entremig?”, es va preguntar en Pol durant aquell mes. Estava convençut dels seus sentiments: n’estava més que enamorat. Diàriament recordava aquella matinada, la del neguit com la va definir ell. Del neguit perquè mentre gaudia de la companyia de la Júlia no podia deixar de pensar que l’endemà se’n tornava a casa. ¿Per què no podia ser etern aquell moment? ¿Per què no es podia quedar amb ella? ¿Per què ella no podia marxar amb ell? Va començar a perdre gana, i, en conseqüència, pes. L’obsessió cap a la Júlia s’anava accentuant. No podia suportar imaginar-la a ella sortint de nit i lligant amb qualsevol turista i, al mateix temps, oblidant-se d’ell. I s’ho imaginava perquè ell ho havia fet durant un mes i se suposa que tres noies solteres a Menorca no hi van només a prendre el sol. A vegades, recordava amb tot tipus de detall la conversa d’aquella matinada i la veritat és que hi havia molts indicis que feien pensar a en Pol que allò podia anar seriosament. Aquella matinada no s’havien besat als llavis, i no perquè ell no ho hagués desitjat, però sí que van acomiadar-se amb una abraçada llarga i calorosa que no es fan dues persones que només senten certa atracció l’un per l’altre. En canvi, en altres moments li entrava la depressió i s’imaginava que en el fons la Júlia podia fer el mateix amb qualsevol altre noi. Només feia vuit hores que es coneixien quan es van acomiadar i amb aquest temps no era fàcil que la Júlia s’hagués enamorat d’ell, com sí li havia passat a ell. “Qui sap, potser tot plegat no és res més que un teatre”, pensava. Una mentida i una excusa perquè en Pol no se l’emportés al llit aquella nit. Estava fet un garbuix.
La nit abans de la cita amb la Júlia, el 4 de setembre, en Pol la va passar molt malament. El neguit s’havia fet cada vegada més gran, fins i tot li semblava que començava a tenir un principi d’úlcera intestinal. Feia un mes que no sabia absolutament res d’ella. L’única cosa que tenia clara és que l’endemà a les 9 del vespre havia quedat amb ella davant la porta del teatre Club Capitol al principi de la Rambla. No s’havien ni tan sols donat els respectius números de telèfon, havien pactat que “si un dels dos no es presenta abans de dos quarts de deu vol dir que entre nosaltres tot s’ha acabat”. En Pol va intentar agafar el son, però no podia. No parava d’imaginar-se a ell mateix sol, palplantat, esperant la Júlia fins a les 10 del vespre, i les 11 i les 12 de la nit. Finalment, va aconseguir adormir-se i quan ho va fer va tenir un somni eròtic amb la Júlia: acabaven fent l’amor a la platja. Després del somni es va despertar moll, i no només de suor.
El dia de la cita va sortir del Metro a les 9 menys cinc minuts del vespre. Va pujar les escales mecàniques que portaven a Les Rambles amb el cor bategant uns quants passos més endavant. Els nervis li provocaven una intensa picor a sota les aixelles, que no parava de gratar-se. Es va repassar de dalt a baix: es va tocar el coll del jersei per assegurar-se que el tenia ben posat; es va passar les mans pels cabells buscant si tenia algun rínxol fora de lloc i es va mocar per deixar-se el nas ben net. Des del moment que va posar els peus a Les Rambles va dirigir la mirada cap a l’entrada del Club Capitol. Si el cor encara podia bategar més fort ho va fer quan va intuir una figura femenina just davant la porta. Les seves millors expectatives es feien realitat a mesura que s’hi acostava, aquella era la Júlia.
Ni en el més idíl·lic dels seus somnis en Pol es podia imaginar que la cosa podia anar d’aquella manera. El sopar, el seu primer sopar amb la Júlia, va servir per confirmar que ella havia tingut també els mateixos neguits que en Pol. S’havia preguntat si realment ell s’hauria presentat a la cita i no havia pogut suportar imaginar-se en Pol a braços d’una altra noia. Tot i això, encara els feia cert pudor fer el següent pas, el que tots dos desitjaven. Tenien la sensació que tot es podia espatllar si anaven massa de pressa i per això, implícitament, sense dir-ho en veu alta, van pactar donar-se un temps per conèixer-se millor abans de fer el gran salt. Les abraçades van començar a ser cada vegada més sovintejades i poc a poc els petons a la galta van començar a tendir cap al centre de la cara. En Pol i la Júlia es desitjaven intensament. Quan ja feia quatre caps de setmana seguits que sortien junts, finalment van quedar veure’s al pis d’un d’ells dos. Va ser el divendres 3 d’octubre. Van sopar a casa d’en Pol i les mirades ho deien clar: aquesta nit trenquem el pacte no escrit ni verbalitzat. Després de menjar van seure al sofà i van posar música. Ell va posar el seu cap sobre l’espatlla de la Júlia i ella va començar a tocar-li els cabells. Poc a poc les carícies van augmentar fins que l’espurna va saltar amb el primer petó a la boca. Del sofà al llit i del llit a la glòria, o almenys això va pensar en Pol. La Júlia ja no va dormir més al seu pis. Es va traslladar l’endemà mateix i en Pol estava convençut que finalment havia trobat la persona que havia buscat. Aquell inici de tardor era la millor que recordava de la seva vida. Feien l’amor totes les nits i per més impossible que pogués semblar en Pol cada dia n’estava més enamorat.
Però a finals d’octubre van tenir el primer xoc d’interessos. Resulta que tan la Júlia com en Pol tenien per costum celebrar Tots Sants en família. ¿Aquesta vegada a casa de qui ho celebraven? En principi, cada un d’ells deia que tan feia i precisament aquell “tan feia” va ser el que els va fer discutir i barallar. Cap dels dos coneixia la família de l’altre i fer la presentació oficial en un dia com aquell, en què hi ha tants familiars en una mateixa taula, els angoixava bastant. Van arribar a la conclusió que la millor opció era deixar les presentacions per més endavant i que cadascú anés sol a casa dels seus respectius pares. Tot i això, aquella decisió salomònica no havia acabat de satisfer-los i van fer-se morros tot el dia. La nit de Tots Sants, quan es van tornar a veure després dels dinars, no van fer l’amor. Havia estat la seva primera discussió.
Quan l’endemà, dia dels Morts, en Pol es va despertar va veure que la Júlia ja ho havia fet. Era diumenge i l’empatx de panellets i castanyes de la nit anterior havien fet que ell no hagués dormit massa bé. Se’n va anar a la cuina convençut que hi trobaria la Júlia esmorzant, amb ganes de passar full i reconciliar-se amb ella, però no va ser així. Ella no hi era. Tampoc era al lavabo. No quedaven gaires més opcions, decididament la Júlia no era a casa. Al moment no en va fer massa cas. Podia ser perfectament que hagués anat a comprar alguna cosa per esmorzar, o que hagués baixat a buscar el diari. Però quan ja feia més d’una hora que s’havia llevat i tenint en compte que ja era gairebé migdia, en Pol es va començar a preocupar. Va trucar-la al mòbil, però estava desconnectat. I de cop va tenir un mal pressentiment: ¿i si li havia passat alguna cosa? Però aquell primer dubte de seguida va derivar cap a un altre. Va començar a mirar al seu voltant i es va adonar que no tot era al seu lloc. O, dit d’una altra manera, que hi faltaven coses. Efectivament, faltava bona part dels objectes personals de la Júlia, tot i que algunes de les seves coses encara eren al seu lloc. Malgrat tot, hi havia un objecte que destacava per la seva absència: la maleta de viatge de la Júlia. Se n’havia anat. El pànic i l’estupefacció es va apoderar d’en Pol. Es va dutxar, va fer un cafè i, ràpidament, es va dirigir cap al pis de la Júlia. I mentre hi anava es va adonar d’una cosa que li havia passat desapercebuda: era la primera vegada que hi anava. Tenia la seva adreça perquè ella la hi va donar, però no hi havia estat mai. Fins i tot les seves coses les havia anat duent ella mateixa tota sola. Ella sempre li havia dit que era una habitatge molt petit, de trenta metres quadrats, i que feia molt de temps que en volia fugir perquè s’hi sentia com en una presó. Li havia fet la promesa que tard o d’hora hi anirien per acabar d’endur-se alguna cosa més, però que abans volia trobar un comprador. Ell tampoc havia insistit en el fet d’anar-hi alguna vegada perquè ja en tenia prou de saber que cada dia la tenia al seu costat a casa seva. El fet que mai li hagués volgut ensenyar, ara que ella havia marxat, li feia mala espina. Una sensació que es va acabar de confirmar quan va arribar al pis on suposadament vivia la Júlia i va veure que no hi era. I no només això, sinó que allà hi vivia una parella jove des de feia quatre anys.
El següent que se li ocórrer va ser anar a casa els seus pares, però tampoc no sabia on vivien. Ella també li havia explicat que eren del barri de Sants, però com no els coneixia no en sabia l’adreça. En Pol va decidir tornar a casa amb l’esperança que ella hagués tornat. No va ser així. La va trucar repetides vegades al mòbil, seguia desconnectat. Es va dedicar, sense èxit, a buscar per tot arreu del pis algun paper o alguna carta que ella li hagués pogut deixar. Va plorar, i molt. No sabia què fer. De cop es va trobar més sol que mai, més que les altres dues vegades que l’havien deixat. Almenys les seves ex havien tingut la decència d’acomiadar-se.
No ho podia entendre, només feia dos dies que la cosa anava bé i tot just havien tingut la seva primera baralla. I tampoc n’hi havia per tant. El que més l’angoixava era que no tenia cap mena de pista de com localitzar-la. Per no tenir, ni tan sols tenia cap telèfon de les seves amigues, sempre era ella qui les trucava. De cop, va ser conscient que tot el que sabia d’ella, o el que tenia d’ella, no era altra cosa que ella mateixa. El contacte amb la Júlia era la Júlia. Si la Júlia marxava tot allò relacionat amb ella també se n’anava.
Es va passar el diumenge abatut estirat al sofà esperant que la Júlia tornés. Al principi la trucava cada quart d’hora, al final cada hora. I així fins que es va fer fosc, i ell continuava estirat al sofà. No va dinar, ni sopar, només es va preparar un gran got de llet amb galetes a mitja tarda. I tot plegat mentre recordava pas a pas, dia a dia, tot el que havia viscut amb ella: els millors dies de la seva existència. ¿On era? ¿Per què havia marxat? Aquestes dues preguntes no el van deixar dormir, es va passar tota la nit del 2 de novembre intentant trobar-hi una resposta.
El novembre, sense la Júlia, va ser molt dur per a en Pol. Aquell va ser el pitjor novembre de la seva vida. Es pensava que els temps difícils ja havien passat, però estava molt equivocat. L’aparició i posterior desaparició de la Júlia a la seva vida l’havia canviat per complert. Mentre era al seu costat havia estat molt feliç, fins i tot a la feina li deien que feia més bona cara que mai. En canvi, a partir de la seva desaparició, les coses van anar empitjorant. Els seus companys de batalla a Menorca tampoc entenien res. Ja els va costar entendre com allò havia fructificat ja que cap dels dos havien tingut la sort de tornar a relacionar-se amb les amigues de la Júlia. Encara van quedar més sorpresos del desenllaç. A la feina en Pol va tornar a no rendir i a mitjans de mes li van dir que o canviava d’actitud o l’haurien d’acomiadar. A finals de mes el van fer fora. La depressió en què va caure va ser la més gran de les que havia viscut. Ni tan sols els seus amics van ser capaços de fer-li sortir una mínima espurna d’alegria, esperança o felicitat. En Pol estava desesperat, “¿Per què no torna la Júlia?, ¿Per què té sempre el telèfon parat?, ¿Per què no dona cap senyal de vida?”.
S’acostava Nadal, faltava menys d’un mes. Els dies cada dia eren més curts i en Pol no sortia de casa per res. El primer dia de desembre la ment d’en Pol va passar de la grisor ennuvolada a la més absoluta negror. Per ell ja no tenia cap mena de sentit continuar vivint. Va sortir al balcó del seu sisè pis i es va llençar daltabaix, directe al buit del carrer. Va morir a l’instant. Del xoc el seu rellotge es va parar de cop, eren les 22:22 del 01-12-03. Aquí va acabar el joc del mirall que havia començat feia 11 mesos menys 11 dies a les 22:22 del 12-01-03.