Apunts de campanya

Bloquejats

Una campanya més els periodistes dels mitjans públics es neguen a firmar les seves cròniques. No cal que n'expliquem els motius perquè ens ho recorden cada dia. I de tant que ens ho recorden ja comença a cansar, fins i tot diria que s'ho podrien estalviar. No només perquè emprenya tanta redundància, sinó perquè ja fa unes quantes eleccions que dura la mateixa cantarella. I de què ha servit? De res! Tot continua igual. El que no s'entén és que aquesta reivindicació només es faci durant aquests quinze dies. Si realment els importa que els imposin aquests blocs perquè no ho denuncien durant tot l'any? O és que ja els va bé que aquestes mateixes quotes es mantinguin sempre? No heu vist com davant cada informació política sempre s'acaben aplicant les mateixes quotes partidistes? D'acord, no es fan sota cronòmetre, però hi ha molts estudis que demostren que al llarg de l'any es mantenen els mateixos percentatges que representa cada partit al Parlament. Per què no es denuncia, també, la comunicació política que es practica en què el periodista es converteix en un lloro de repetició? És per tot plegat que penso que abans que reclamar la fi dels blocs electorals s'haurien de canviar moltes coses. Mentre això no passi, prefereixo els blocs polítics cronometrats que, almenys, evidencien allò que durant quatre anys ens intenten dissimular: que el Periodisme, massa sovint, no és res més que un canal de transmissió de propaganda política.

Canviem el canvi

Quin és el canvi que reclama Xavier Trias? Se suposo que el que vol dir aquest eslògan és que després de més de dues dècades de govern socialista ja toca canviar-lo per un de convergent. És curiós com durant la campanya del 2003 a les catalanes Convergència critiqués durament el PSC per reclamar el canvi quan ells deien que Artur Mas ja significava un canvi, una renovació. En canvi ara els sembla perfectament lògic seguir la mateixa estratègia dels socialistes. I, com no, els socialistes podrien fer servir els mateixos arguments que utilitzava CiU fa quatre anys. Per exemple, no és un canvi que Jordi Hereu sigui la seva primera elecció com a cap de llista mentre que Trias repeteix? I posats a parlar d'edats, no és un canvi que Hereu sigui 19 anys més jove que un Trias que aviat farà 20 anys que va ser elegit conseller per primera vegada? Potser si els polítics canviessin "el canvi" que utilitzen a la primera de canvi per un nou eslògan que canviï una mica la monotonia propagandística no donaria tant la sensació que, en el fons, res canvia.

Hereus

Des del 13 d’abril es representa al Villarroel Teatre de Barcelona l’obra “Els Hereus”. És curiós trobar-se un cartell publicitari d’aquesta obra al costat d’un altre de l’actual alcalde de Barcelona i candidat a la reelecció (podem dir reelecció perquè als alcaldes els vota un consistori i no el poble directament i a ell el van votar els regidors del tripartit municipal). Però és que, a més, la paraula “hereus” és perfecta per definir el PSC ja que és un partit d’herències. Maragall, Clos i Hereu han accedit a l’alcaldia abans d’acabar el mandat gràcies a la donació de l’alcaldia en herència del seu predecessor. Una pràctica habitual en altres poblacions, com les capitals Girona i Lleida, per exemple. Aquestes herències, aparentment plàcides ja que els hereus tenen per costum seguir guanyant eleccions, no amaguen una realitat molt habitual quan “mor” la persona que deixa l’herència. En un fragment de la sinopsi de l’obra de teatre, que curiosament està en castellà en un web on tota la resta és en català, diu: “però aviat la realitat surt a la llum, les màscares desapareixen i el dol es converteix en avarícia”.

"40%, o sigui, 4 de cada 6"

La matinada de dijous passat, en què començava la campanya electoral, estava conduint amb la ràdio encesa. A mitjanit, a Catalunya Ràdio, va començar un especial eleccions en què bàsicament es tractava d’anar fent rodes de connexions a tots els actes organitzats pels partits per donar el tret de sortida a la campanya. Encara no entenc com és que no vaig passar-me a ICATfm, però la veritat és que em vaig quedar enganxat, més que res perquè m’atreia escoltar com se’n sortirien els periodistes per quadrar els timings previstos. En una de les connexions van entrevistar a Artur Mas, no us diré qui va fer l’entrevista no perquè no vulgui sinó perquè us recordo que els periodistes de la pública es neguen a firmar les cròniques. I Mas, preguntat per les “llistes fantasmes” dels partits del tripartit va dir: “un 40%, o sigui, 4 de cada 6” de les llistes d’aquests partits estaven amagades sota altres noms. En què quedem? Són un 40% o 4 de cada 6? O sigui, 4 de cada 10 o un 66,6%? Hi ha una diferència del 26,6 punts, o dit d’una altra manera, hi ha una quarta part de la dada imprecisa. Qui sap, potser inconscientment Artur Mas ens va donar la dada que molts desitjaríem saber: quin és el tan per cent de mentides que ens diuen els polítics?

Cartells al museu

Com podeu comprovar en aquesta fotografia d’aquí al costat de Torelló, en menys de 50 metres tenim tots els cartells dels caps de llista amb representació al nostre consistori. En primer pla en Jordi d’ERC, que curiosament viu molt a prop del lloc de la foto, i al fons en Miquel del PSC, candidat a la reelecció, la Montse i la Griselda d’ICV-Ciutadans del Ges i en Lluís de CiU que tot i presentar-se per primera vegada com a cap de llista ja havia estat alcalde accidental. El que passa a Torelló ho podem veure en qualsevol poble del nostre país: no només estem saturats de cartells sinó que en molts casos s’acumulen uns sobre els altres les diferents candidatures. Si a això hi afegim que abans d’acabar la primera setmana de campanya moltes de la banderoles ja estan destrossades, la imatge és bastant decadent. Per això faig una proposta per a les properes eleccions que el candidat que triï aquesta opció crec que podria guanyar molts vots.
Es tractaria de convocar un concurs de cartells destinat als artistes del poble o ciutat. El dia de la famosa penjada de cartells, en lloc d’empastifar el carrer, es tractaria de convocar a premsa, simpatitzants, amics i saludats en un museu a on, a mitjanit, es destaparien les obres dels artistes. Aquestes obres s’exposarien durant els 15 dies de campanya, lògicament amb les portes obertes a tothom. No cal dir que es tractaria que la gent votés quin dels cartells els agrada més durant aquests 15 dies. Les votacions es podrien fer també per internet. La nit de les eleccions es farien públics el guanyador i dos finalistes que es repartirien els diners, que no deuen ser pocs, que el partit tenia pressupostat per a la impressió i penjada de cartells. Una manera de fer propaganda i, alhora, promocionar els artistes dels nostres pobles i ciutats.

L'aparcament d'ERC

És dilluns 30 d'abril, "un dia estrany", com va dir l'Eva, la carnissera del meu poble que habitualment fa festa els dilluns, però que avui li toca treballar. Mentre faig cua fullejo l'Avui, tinc el número 21, passem al 17 i sembla que va per llarg en vigília de festiu. I quan ja acabava les pàgines de Política, concretament a l'última, la 8, llegeixo: "ERC rectifica i congela la proposta d'un referèndum". Em llegeixo amb més calma el text i veig que són unes declaracions a Europa Press de Joan Ridao, la clàssica entrevista de diumenge. El dirigent republicà afirma que si el TC tomba l'Estatut aparcaran l’opció del referèndum i que, a canvi, caldrà treballar perquè "a llarg termini" es pugui tirar endavant aquesta opció quan hi hagi una majoria social favorable. O sigui, ras i curt, el mateix argument que hem sentit en nombroses ocasions en boca d'alguns dirigents de CiU.
Sort en tenim que el portaveu parlamentari d'ERC explica quins són els passos que seguiran per arribar a crear, a llarg termini, aquesta majoria social. Són quatre passos: que Esquerra tingui més força a Madrid, que es consolidin com a govern a Catalunya, que dels dos passos anteriors se'n derivi una negociació per recuperar allò perdut en l'Estatut del 30 de setembre i finalment "teixir les condicions per tal que Catalunya en el futur pugui fer el pas" cap a la independència sobretot a través de polítiques que millorin la competitivitat del nostre país. En definitiva, que aquells qui pensin que quan ens retallin l'Estatut és hora de plantar cara es prenguin una til·la i com si fossin a la carnisseria agafin número i potser quan els meus néts es comencin a afaitar (suposo que això pot passar no abans de 45 o 50 anys), i si encara som vius, potser ens toca decidir quina carn volem comprar. Vaja, que ens esperem asseguts.
En definitiva, que Esquerra ara fa de Supernany i “aparca” aquells que s’han portat malament, com Xavier Vendrell. Doncs mira, potser no és mala opció això de fer cua i esperar fins que es donin les condicions necessàries perquè algun dia puguem anar a votar per un referèndum. I posats a fer cua, potser a alguns d’aquests impacients tampoc els ve d'aquí i el dia 27 de maig, i en eleccions posteriors, s’esperen asseguts a que es tornin a “teixir les condicions” per tal d’anar a votar.

Entre una Catalunya i l'altra

Josep Antoni Duran Lleida (curiosament la "i" entre cognoms ha desaparegut i sí apareix en la portada de llibres anteriors) acaba de publicar un nou llibre, que no he llegit, titulat Entre una Espanya i l'altra. De l'11 M a l'atemptat de Barajas. Malgrat tot, sí que vaig llegir la pàgina sencera que li va dedicar La Vanguardia el dimecres 18 d'abril, una mostra que la seva tesi coincideix gairebé a la perfecció amb la línia editorial actual del diari. De fet, el mateix director li va dedicar elogis en un dels seus articles, l'endemà, dia en què es publicava també la crònica de la presentació del llibre que va comptar amb la presència de Miquel Roca. La tesi de fons de Duran és la cantarella ja sabuda que CiU ha de formar, algun dia, part del govern d'Espanya. Tampoc és notícia afirmar que amb aquest llibre el que busca el líder d'Unió és fer més punts per acabar sent ell el ministre en nom de la federació catalana.

Però, de tot plegat, em vull quedar amb una altra tesi del llibre, i per tant part de l'ideari de Duran, que resumeix Josep Gisbert en la pàgina del 18 d'abril: "La defensa de un catalanismo político "moderado, de síntesis y central" lleva a Josep Antoni Duran Lleida a dejar claro que el objetivo no es la independencia, que la identidad catalana, "pactista como ninguna otra", no va dirigida contra la unidad de España, sino contra una determinada idea de esta unidad, y que el derecho de autodeterminación, que ampara, no es sinónimo de independencia, ante lo que censura abiertamente a los que querrían convocar un referéndum por considerar que lo máximo que conseguirían sería dividir a la sociedad catalana en dos mitades."

El primer que sorprèn és que digui que empara el dret a l'autodeterminació, però que l'objectiu no és la independència. No ho acabo d'entendre. D'acord, tots sabem que exercir aquest dret vol dir posar sobre la taula unes opcions d'autogovern i que el poble decideixi quina prefereix. Però, segons Duran, entre aquestes opcions sempre s'ha d'excloure l'opció de la independència? Oi tant que el dret a l'autodeterminació no és sempre sinònim d'independència, i si no que ho preguntin als quebequesos, però sí que l'exercici d'aquest dret sempre ha d'incloure l'opció de la independència.

La segona afirmació que em sorprèn és que ens digui que exercir aquest dret suposaria dividir la societat catalana en dues meitats. No senyor, no dividiria el nostre poble entre una Catalunya i una altra, sinó que simplement evidenciaria exactament quins percentatges representen aquestes dues visions de Catalunya que ja existeixen. Li agradi o no a Duran Lleida, a Catalunya, a hores d'ara, només hi ha dos grans grups de persones, si parlem d'autogovern: els independentistes i els dependentistes, donant per entès que hi pot haver un tercer grup que inclouria els que tant els fa una o altra opció. Lògicament, el senyor Duran es troba entre els dependentistes, que, curiosament, a Irlanda del Nord en dirien unionistes.

Per tant, en el fons, el que pretén el senyor Duran és amagar sota la catifa una realitat existent a Catalunya. Potser li fa por que l'opció que ell no defensa acabi sent més majoritària que la seva? A ningú, i encara menys a algú que s'autodenomina democratacristià, li hauria de fer por cap exercici de democràcia i encara menys un de tant legítim com aquell en què un poble decideix què vol ser. L'afirmació de Duran està a un pas del totalitarisme ja que pretén imposar una sola opció d'autogovern. La democràcia sempre divideix el poble, sigui entre dues opcions o entre les 18 que, per exemple, es presentaven per Barcelona en les eleccions autonòmiques.

Estic convençut que si Duran Lleida hagués esmerçat els mateixos esforços per ser ministre espanyol a intentar ser un ministre d'un estat català potser, a hores d'ara, ja tindria aquest privilegi.

Més(s)independents

Artur Mas sembla que té ganes de tornar a quedar-se a les portes de la presidència de la Generalitat i vol presentar-se a unes terceres eleccions. De fet, s'entén que tingui aquesta intenció perquè si no es presenta és com reconèixer que està acabat, políticament parlant. Però vaja, a CiU ja hem vist que aquells qui semblava que no tenien cap més sortida que l'atur (no l'artur) sempre han acabat trobant un lloc ben col·locats.
Per tant, l'Artur encara és a temps de repensar-s'ho intentant trobar una sortida digne del primer pla de la política. I, la veritat, és que Messi és la clau que pot obrir La Porta de sortida de l'actual "líder" de CiU. Efectivament, el golàs de Messi de l'altre dia ens demostra, indirectament, que a hores d'ara un dels homes amb més projecció nacional i internacional és Joan Laporta. Messi fa encara més gran el Barça i el Barça el presideix Joan Laporta i Joan Laporta té una marca al darrere que li dóna ales per tirar endavant el projecte que li doni la gana. Ell és independentista i si encapçalés les llistes de CiU aquest partit, per fi, faria el pas que fa temps havia d'haver fet. Potser això faria marxar una part dels seus polítics i electors que ja tenen una pista d'aterratge al PP, però segur que es compensaria amb la presidència assegurada per Laporta després de pactar amb Esquerra.
Si a això hi afegim la crisi de credibilitat que pateix la classe política i la situació d'assetjament que pateix Catalunya, l'actual Pesident del Barça pot ser la millor encarnació del famós pla B. Per cert, i si els altres arguments no us agraden, us heu adonat que, a més, reuneix una de les condicions imprescindibles per aconseguir ser president de Catalunya?: té una "l" al cognom i això no s'ha de menysprear.

L'autèntic pla A

Portem unes setmanes en què s’està debatent política i mediàticament quin és el millor pla B en cas que el TC tombi o desvirtuï l’Estatut. Sembla que CiU vol prendre la iniciativa després que Xavier Vendrell hagués llençat l’ham perquè piquessin. Fins i tot des del govern s’està estudiant quin podria ser aquest suposat pla B amb les lògiques discrepàncies entre els socis del tripartit.
Ara Artur Mas, amb l’ajuda inestimable de la barretina mediàtica, ja parla d’una consulta popular, ja sigui sobre l’Estatut del 30 de setembre o quelcom semblant a exercir el dret a l’autodeterminació. El que més sorprèn és que CiU està intentant posar el remei a la malaltia que ells mateixos van provocar amb el pacte de la Moncloa, tot i que fan veure que la culpa serà del TC.
Però resulta que hi ha centenars de milers de persones que vàrem votar en contra de l’Estatut perquè crèiem que era insuficient i perquè molts pensem que l’únic referèndum que podem votar positivament és el de la nostra constitució. Doncs bé, a molts de nosaltres l’Estatut que ara es debat al TC mai ha estat el nostre pla A sinó el pla B. O dit d’una altra manera, alguna d’aquelles propostes que ara es fan com a suposat pla B no és res més que allò que molts hem contemplat com a únic pla (diguem-ne A si us agrada més).
El que més em sorprèn és com molts dels qui defensen l’independentisme han caigut a la trampa de l’emparaulament i s'han empassat això del pla B. Per tant, fer-nos creure que la nostra opció de sempre no és la primera o la viable sinó només una alternativa. Un exemple el tenim en els mateixos dirigents d’ERC.

Avui sempre és demà
Tot i que Carod-Rovira, en el seu article d’aquest diumenge a l’Avui titulat "Avui no és demà", no parla de plans, ni B ni A, sí que parteix de quelcom semblant. O sigui, parteix d’una visió victimista de l’independentisme. No sé si s’ho creu, però ens diu que a hores d’ara el més important és intentar governar bé perquè així l’independentisme sigui creïble i majoritari. El més curiós, però, és que això és vol fer amagant les tendències sobiranistes mentre es governi. Vaja, és com si un jugador del Barça, que habitualment no juga, volgués que tothom fos del seu equip i per aconseguir-ho se n’anés cedit, per exemple, a l’Espanyol on tindria més minuts per mostrar la seva suposada vàlua. A més, també parteix d’una altra premissa equivocada: creure que només ERC representa l’independentisme. D’acord, és l’únic partit amb representació parlamentària que se’n proclama, però l’independentisme no és només propietat d’un partit sinó que, per sobre de tot, és una postura o una ideologia personal. No és, com diu Carod-Rovira, patrimoni només del 15% dels votants, els que representa ERC. Estic del tot convençut que hi ha tants, o més, votants independentistes a CiU i que també n’hi trobaríem entre els del PSC i IC. Fins i tot alguns que no van a votar habitualment.
En definitiva, crec que el que realment necessitem és fer una proposta, ara mateix, seriosa de sobiranisme. Hem d’aprofitar el moment propici que ens pot posar en safata el TC i convèncer a tots aquells qui se senten, abans que res, catalans que l’única solució passa perquè el nostre poble decideixi què vol ser quan sigui gran. I, la veritat, crec que això passa perquè ERC intenti persuadir a CiU, o als seus votants, perquè aposti seriosament per l’independentisme abans que fer veure que sap governar i fer-ho de la mà d'un PSC que farà els possibles per impedir-ho.
No tinc cap mena de dubte, almenys així m’ho van ensenyar a l’escola i a casa, que Avui sempre, sempre, és Demà!

Extermini

Des de fa uns dies corren per les parets de la meva habitació unes cuques molt petites. No sabria dir què són exactament, però es deuen apropar allò que en diuen termites. Vaja, un bitxo que estaria, perquè ens entenguem, entre la puça i la marieta. Diria que surten de darrere del capçal del llit, que està enganxat a la paret, on deuen haver fet un niu. La dona que dorm al mateix llit que jo, filòloga catalana i professora de català i castellà, quan veu els bitxos li pugen esgarrifances per tot el cos i me'ls fa eliminar i llençar-los per la finestra o pel forat de vàter.

Com que la cosa no s'atura i ja hem trobat també alguna bestioleta d'aquestes dins al llit, ens estàvem plantejant exterminar-los. Ho hem intentat amb un esprai insecticida, però no ha funcionat. El següent pas és consultar les pàgines grogues a la recerca d'alguna empresa de fumigació. Però aquest matí, quan he vist aquesta foto d'aquí dalt a l'Avui, reproduida de Telemadrid, m'ho he repensat. Quan he vist les cares de Caja, Espada i Boadella, no sé quin estrany mecanisme mental m'ha fet venir al cap la imatge dels bitxos de la meva habitació. Llegint les seves paraules, i escoltant-les a la ràdio, m'he adonat que sóc un autèntic criminal, un genocida, un exterminador de castellanoparlants. Com no me n'havia adonat abans!

M'ha entrat un remordiment, un mal de panxa i una angoixa que no em deixen viure. Així que, aquesta nit, i gràcies a la veritat revalada pels ciudadanos de segunda, quan vagi a dormir i torni a veure aquelles bestioletes repugnants passejant-se per l'habitació en lloc de voler-les exterminar m'entrarà una tendra compassió i els donaré alguna cosa per menjar.

Desprestigiar l’independentisme

Aquells qui ens dediquem, gairebé d’una manera masoquista, a fer un seguiment estret de la política catalana acabem tenint més informació que la majoria de ciutadans. Això fa que la suma de dades ens permeti tenir una visió possiblement més acurada d’allò que es cou en les cuines polítiques. Això provoca que moltes vegades la idea general que podríem dir que té l’opinió pública no acabi sent la mateixa que la que tenen aquells qui es dediquen a seguir de prop la política i que, al mateix temps, tampoc s’acaba assemblant a la pròpia realitat.
Però poques vegades com avui sembla haver-hi tanta unanimitat a l’hora de concloure que del debat d'aquesta setmana al Parlament el que n’ha sortit més perjudicat és l’independentisme. No fa ni un mes que en aquest bloc dèiem que CiU era la força política que podia acabar de donar el prestigi que necessita l’independentisme per convertir-se en una opció política “normal”. Doncs bé, sembla que hem perdut una oportunitat perquè això fos així. El dret a l’autodeterminació, que segueixo creient que tant CiU com ERC no dubten a defensar, s’ha utilitzat d’una manera barroera i partidista que l’ha acabat perjudicant.
Tant me fa si aquesta no és la imatge que es volia donar i que en el fons hi hagi hagut una voluntat real d’arribar a un acord. Tant me fa si la proposta de Vendrell era o no seriosa o només per posar en evidència CiU. Tant me fa si Artur Mas s’ha vist obligat a no acceptar la resolució d’ERC perquè no en modificaven un paràgraf. Tant me fa que el mateix Mas digui que s’ha subhastat la presidència quan ell ha permès durant unes hores mantenir vives les apostes. Tant me fa que Carod-Rovira hagi guanyat una batalla a Puigcercós o que s’hagi convertit en un salvador del nostre govern. L’únic que m’importa, a hores d’ara, és que això no ha fet sumar més independentistes i possiblement ha fet desil·lusionar-ne molts que fa dècades que lluiten perquè el catalanisme polític faci un pas endavant decidit. I que, una vegada més, la imatge de la nostra classe política davant de temes de gran calat no ha estat gaire seriosa.

Sempre queda un fil
Malgrat tot, i per no abandonar el meu optimisme perpetu, crec que de tot plegat se’n poden treure algunes conclusions positives. La primera és que el dret a l’autodeterminació s’ha convertit en un nou tema de debat. Potser l’arrencada no ha estat la millor, però no estic d’acord amb aquells qui proclamen que ja l’hem matat. Ni molt menys. Això només ha fet que començar. Hem de recordar que aquest no és un tema propietat només dels polítics i que hi ha plataformes com Sobirania i Progrés que hi estan treballant seriosament. Encara que no ho sembli, s’està creant un caldo de cultiu favorable a exercir aquest dret. Només que hi hagi algú més que digui “ah, i és que existeix la possibilitat de ser independents?” ja hi hem sortit guanyant.
Aquest debat, que ha arribat a la societat, també és interessant i positiu que s’hagi fet dins de CiU i ERC. Aquests dos partits necessiten que dins seu hi hagi reformulacions i posicionaments clars davant una oportunitat històrica que tindrà aviat Catalunya per dir: “ja n’hi ha prou!”. És saludable que s’hagin evidenciat els corrents interns d’aquests partits i qui està disposat o no a anar més lluny.
Una altra conclusió positiva és que aquest debat s’ha fet en un moment en què el TC encara no ha tombat l’Estatut i que precisament pot ajudar perquè al final se’l carregui. L’autèntica resposta unitària i autodeterminista s’ha de debatre, i arribar a acords, quan això passi. Com més dur sigui l’atac espanyolista més alta de mires pot ser la resposta catalanista. Encara que pugui semblar que s’han trencat més ponts entre CiU i ERC tinc l’esperança que, d’una vegada per totes, els nostres polítics es posin d’acord quan la situació sigui realment crítica.
No cal dir que també m’alegro que el president Montilla hagi quedat en evidència. Ja estava fart d’aquest silenci gairebé dictatorial. Insisteixo, potser les formes i la manera de fer el debat no han estat la més adequades, però calia algun gest que demostrés d’una punyetera vegada que són tres partits que tenen trets comuns per governar, però que els seus objectius i projectes són diferents.
En definitiva, i com diu una de les últimes cançons de Lluís Llach, sempre queda un fil. Espero que el cantautor em perdoni la utilització d’aquesta peça que està dedicada a les germanes de Salvador Puig Antich. El que passa és que es tracta d’un poema (permeteu-me que la defineixi així) que té una lletra de lectura universal. La cançó ens diu que malgrat que puguem perdre un ésser estimat i que el dolor sigui insuportable, sempre queda aquest fil que ens uneix a aquella persona. En aquest moment que molts donen per morta la via sobiranista jo em rebel·lo i dic “no ha d’esborrar el temps ni un sol traç de tants sentiments per tu, ni podrà l’oblit trencar el fil que tibant-me em lliga a tu.” I en aquest cas, sortosament, l’independentisme no ha mort i amb una gosadia potser excessiva, em remeto de nou a Llach i citant una altra de les seves recents composicions concloc que “som aquí, tossudament alçats, proclamant el nom, el temps i el lloc que ens dol i pertany, si vols amb els punys oberts, si cal amb els punys tancats, per mor que el somni que tenim junts es faci possible”.

Ara sí!

Imagineu-vos una colla de tres amics i un d'ells, posem que es diu Xavier, proposa anar al cinema, concretament a veure l'última pel·lícula de David Lynch, tot i saber que els altres són bàsicament seguidors d'Almodóvar i poca cosa més. Aquests dos es miren l'argument i diuen: "no ens agrada, preferim anar de copes". Oi que sembla clar que hi ha dos amics que es desmarquen de la proposta? Doncs així per què avui tots els mitjans diuen que ERC es desmarca del Govern? Que ERC no forma part del Govern? No podem dir que el PSC i IC es desmarquen de la proposta d'ERC?
Però ara suposem que a la colla s'hi afageix un quart amic que, de tant en tant, va amb la colla. Resulta que el fan de David Lynch abans de fer la proposta als altres dos amics ja li ha enviat un sms a aquest quart amic dient-li: "què tal si fem un David Lynch" i aquest li contesta, al moment, "em prens el pèl o què?". No trobaríeu lògic que el seguidor del cineasta nordamericà digués: "m'he quedat sol". Però resulta que el quart amic, que al moment s'havia pensat que això de "fer un David Lynch" era una nova postura sexual, s'adona que en realitat li estan parlant de cinema d'autor. Oi que a ningú se li acudiria dir que "en Xavier ja no té ganes de veure David Lynch"? Així doncs, per què avui alguns mitjans insisteixen en dir que ara ERC torna a canviar d'idea?

Deixem les coses clares d'una punyetera vegada. A en Xavier sempre li ha agradat David Lynch i farà els possibles per veure la seva última pel·lícula. El que passa és que té una oferta 2x1 i no la vol anar a veure sol. ERC sempre ha tingut com a objectiu últim la independència de Catalunya, el que passa és que aquest objectiu només el podrà assolir si rep un suport majoritari. ERC sap que no la pot aconseguir si almenys un dels dos grans partits no hi dóna suport. El problema és que aquest és un tema molt seriós i no es pot frivolitzar. Per això en Xavier Vendrell va cometre un error de comunicació, com ell mateix va reconèixer ahir en una xerrada a la Facultat de Comunicació Blanquerna de la URL, a l'hora de fer arribar aquesta proposta a CiU.

Esquerra no només no ha canviat d'idea sinó que, a més, ha convertit aquest proposta en allò que reclamàvem ahir des d'aquest bloc: en una proposició parlamentària. Ara esperem que el quart amic, de nom Artur, li quedi clar que la proposta que li va fer en Xavier no era una postura sexual sinó una pel·lícula seriosa, que està en cartellera, d'un cineasta reconegut, arriscat i sovint polèmic que duu el suggerent títol d'"Inland Empire", que podríem traduir per "L'imperi interior". No us vénen ganes d'anar-la a veure?

No és això companys

Setmanes, o mesos, esperant un gest com el d’Esquerra cap a CiU i quan arriba el moment el fan des d’una calçotada un diumenge al migdia i en boca del vicesecretari. Això és prendre’s seriosament el futur del nostre país? No fotem! Fins i tot a TV3 van estar dubtant de si donar la notícia per venir de qui i d’on venia.
I a sobre després sembla que se’n penedeixin. Com pot ser que dissabte es fes el Consell Nacional del partit i al final no es llegís un comunicat amb aquesta proposta amb tota la cúpula directiva secundant-la? No és estrany que després s’acusi a ERC de tenir problemes amb les formes que, lògicament, fan que es posi en qüestió el fons.
Si darrere de tot plegat només hi ha un suposat rentat d’imatge de cara a les eleccions per desmarcar-se dels altres partits del govern i guanyar terreny a CiU, la veritat és que aquesta manera no sembla la millor. Des d’aquest bloc hem reclamat sobretot a CiU i també a ERC que fessin passos clars, i si podia ser conjunts, cap a la independència del nostre país. Però si quan arriba el moment les coses es fan així, la veritat és que, com em deien avui, aquest partit més aviat sembla un “partit de calçotada”.
Aquest cop Artur Mas ha demostrat més sensatesa que altres vegades i ha dit que si tot plegat va en serio que es plantegi la proposta aquest dimecres al debat de l’Estatut al Parlament de Catalunya, tal i com ha de ser. I res de fer cas a Duran i Lleida quan diu que aquest referèndum seria anticonstitucional i que per això no té sentit plantejar-lo. És clar que no és constitucional, si ho fos ja l’hauríem posat en pràctica temps enrere. Si hem d’esperar que la Constitució Espanyola empari un referèndum d’autodeterminació, ja podem tancar la paradeta.

Ens trobem en un moment important, qui sap si a un pas d'una segona i definitiva transició. Com s'està reclamant des de diferents àmbits no podem deixar passar el que pot ser una oportunitat única i, aquesta vegada sí, històrica.

Insistirem

Una vegada més una entrevista a Arnaldo Otegi ha creat un gran ressò informatiu quan, en realitat, estem davant de les mateixes declaracions de sempre. Aquest ja és el tercer text en què intento explicar que, en el fons, Otegi no aporta res de nou en cap d'aquestes entrevistes, per més que així se'ns intenta fer veure. L'altre dia al Matí de Catalunya Ràdio sí que Otegi va dir que era un error voler aconseguir la independència d'Euskadi amb violència. Però per què no és cap novetat? Doncs perquè ell mateix va dir que ETA creu que actualment es donen les condicions per solucionar el conflicte per vies estrícatment democràtiques. O sigui, i en definitiva, si ETA manté la treva deu ser perquè, des del seu punt de vista, seria un error buscar la independència mitjançant la violència, no?

Per què en lloc de focalitzar sempre l'atenció en les paraules (buscades) de condemna de la violència no ens centrem en una altra condemna que fa Otegi. No és més interessant i important investigar si és veritat, com afirma Otegi, que cap dels 20 supòsits pels quals va ser il·legalitzada Batasuna o no s'ha demostrat o no ha tingut cap sentència condemnatòria? No podríem explicar, d'una vegada per totes, que aquesta llei, a part de no tenir precedents a Europa, no és Batasuna qui la incompleix sinó els que l'apliquen?
Sigui com sigui, crec que no anem pel mal camí. Les paraules de Rajoy "sólo un gesto podrá servir para que Batasuna se presente a las elecciones: un comunicado de ETA en el que manifieste su decisión unilateral de disolverse" en són un bon exemple. Estic convençut que aquesta setmana hi pot haver un comunicat d'ETA i que servirà perquè el govern legalitzi Batasuna. Per això Rajoy posa els límits d'aquest comunicat: "decisió unilateral de dissoldre's". Com que el comunicat no dirà exactament això, el PP seguirà tenint munició pel seu terrorisme polític. Però, almenys, i així ho espero, haurem fet un pas més cap a la pacificació d'Euskadi.

Gràcies Jordi(s)

Diumenge Jordi Barbeta i dilluns Jordi Juan, tots dos a La Vanguardia, van denunciar des de la seva columna setmanal la pressió i insult que han rebut per part del govern de Catalunya, concretament del director de l'oficina de Comunicació de la Presidència de la Generalitat, Antonio Bolaño. L'últim paràgraf de Barbeta passarà als annals de la història perdiodística d’aquest país. La frase “Te juro que no voy a parar hasta joderte”, atribuïda pel redactor en cap de política del diari dels Godó a Bolaño, gairebé ja la podríem posar al nivell d’altres clàssics del periodisme i algun dia s’estudiarà a les universitats. De fet, us asseguro que almenys en una facultat aquest article es llegirà i s’estudiarà en profunditat aquesta setmana.
L’ona expansiva del terratrèmol provocat per aquest article, conseqüència de la frase de Bolaño, encara no s’ha aturat. Hem d’agrair als dos periodistes, alts directius del diari, que hagin destapat la caixa dels trons. Com el mateix Barbeta deia al Matí de Catalunya Ràdio aquest mateix dilluns a la tertúlia, ara sobre la taula hi ha un cas concret que s’ha de denunciar i solucionar. El Col·legi de Periodistes no pot restar callat i ha de fer les investigacions necessàries per aclarir per què un representant del govern català vol fer callar un grup de comunicació.
I quan s’hagi aclarit aquesta situació, i ara que s’ha obert la veda, suposo que ningú callarà. En la mateixa tertúlia abans citada s’ha dit, i repetit, i insistit, que aquest no és un cas aïllat. Suposo que començaran a parlar tots i cadascun dels periodistes que una vegada o altra han rebut una trucada, una amenaça, els insults, d’algun membre d’algun organisme públic d’ara o de fa uns anys. Podríem començar per la premsa local i arribar de nou a la premsa generalista. Quan hàgim acabat amb aquest llistat, que apareguin a la llum tots els periodistes que han rebut aquestes mateixes pressions, però per part d’organismes, empreses o institucions privades.
Després de fer el llistat d'insults, se suposa que aniran apareixent les denúncies, una per una, de les pressions rebudes en positiu, o sigui, no a base d’insults sinó a través de subvencions encobertes, dinars i viatges pagats, lots de Nadal, etcètera.
Quan tinguem el repàs acabat, amb un parell de setmanes el tenim fet, parlaran els de l'altre bàndol. No aquells que han pressionat i insultat a periodistes, sinó al revés. També necessitaríem uns dies per fer el llistat de tots aquells cap de premsa, empresaris, polítics, etcètera que han rebut pressions i en ocasions insults per part de periodistes i directius de mitjans perquè no han passat una informació quan ells volien o l’han lliurat a un altre mitjà.
I quan tota la merda la tinguem ben escampada sobre els nostres caps, qui sap si començaran a aparèixer els insults i desqualificacions de caràcter personal. Uf, quin maremàgnum!
O potser no. Potser el que ens passa és que en aquests moments, en calent, ens sembla que la cosa ha de portar conseqüències greus o transcendents i al mateix temps positives per la nostra professió però que a l'hora de la veritat i coneixent com funciona aquest país potser al final tot plegat no deixarà de ser un sisme submarí en un mar mort.

Matisos

Hi ha alguns grans temes d'aquells que denominem de societat que periòdicament van apareixent als mitjans. Són notícies que ja tenim etiquetades amb conceptes del tipus bullying, mòbing, anorèxia, violència domèstica (de gènere, sexista o com en vulgueu dir), immigració (amb les derivacions de casos de racisme), etcètera. El periodisme, en certa manera forçat per les rutines periodístiques, però també per culpa d’una certa demanda de la societat que necessita rebre la informació mastegada, tendeix a simplificar conceptes. Així ens trobem que massa sovint fem passar bou per bèstia grossa a l’hora d’informar sobre certs aspectes de la nostra societat. Posem-ne alguns exemples.
Possiblement el tema més recorrent, desgraciadament, és la violència contra les dones. Gairebé de manera automàtica cada vegada que apareix una dona assassinada li posem l’etiqueta de "violència domèstica, de gènere o sexista". A vegades tenim la decència d’afegir-hi “possible” o “probable” o “presumpte”, però gairebé mai trobarem aquest matís en titulars. Si davant aquest crim hi ha un sospitós, habitualment la parella de la difunta, amb una facilitat pasmosa sentenciem “la víctima ha mort a mans de la seva parella”. Si la policia ha detingut el presumpte assassí i aquest ha confessat el crim, encara que un jutge no l’hagi condemnat, és totalment lògic posar aquesta frase. El problema és que expressions d’aquest tipus les escrivim quan encara estem davant d’una sospita i a vegades fins i tot quan no hi ha ni tan sols un detingut o un testimoni dels fets. Per si de cas, i un cop ja hem dictat sentència, ens curem amb salut amb un contundent “la policia, però, manté totes les hipòtesis obertes...”.
L’estadística demostra que al final hi ha un alt percentatge de possibilitats que l’haguem encertat i que allò que eren suposicions s’acabi confirmant amb dades irrefutables i que l’assassí sigui la parella. Però davant d’una sola possibilitat, per remota que sigui, que no hagi estat ell, que ens podríem equivocar, hauríem de ser més curosos a l’hora d’informar-ne. Sobretot a les primeres hores d’haver passat el succés.
Aquest, però, no és l’únic matís que hauríem d’incorporar. Per què a tota mort d’una dona en mans d’un home en diem “violència domèstica o de gènere o sexista”? En teoria quan parlem d'aquesta violència fem referència a aquella en què un home mata a la seva parella, o exparella, pel fet de ser una dona que no es vol sotmetre a les normes que ell dicta. O, dit d’una altra manera, la mata perquè no la pot posseir. Però qui decideix que aquest ha estat el mòbil de l’assassinat? Estic del tot convençut que hi ha alguns casos, per pocs que siguin, als quals posem aquesta etiqueta i que en realitat tenen unes motivacions que no es corresponen del tot amb aquest estereotip. Per exemple, és un típic cas de violència de gènere un avi que se suïcida després de matar la seva dona que pateix alzheimer o una malaltia greu perquè està fart de veure-la patir i/o perquè no se’n pot fer càrrec? O hi ha algun matís que el diferencia d’altres casos? No podria ser considerada una mena d’eutanàsia activa?
Un altre exemple, un home que pateix d’esquizofrènia o un síndrome d’abstinència per culpa de les drogues i en un moment determinat pateix una crisi aguda i mata la persona que té més a prop, en aquest cas la seva parella, és també un cas de violència de gènere? O potser aquest home hauria matat a qualsevol altre familiar que se li hagués posat al davant en aquell moment, com ha passat tantes vegades? Voleu més exemples? Si un home mata la seva dona per motius purament econòmics, per robar-li els diners, és violència de gènere? La dona que es va dedicar a matar àvies i a qui robava els diners, per què no se l’acusa també de violència de gènere? O és que no hi ha hagut casos de dones que han fet matar els seus marits per motius econòmics i no se les cataloga d’aquesta manera?
D’acord, en tots aquests casos la dona és la víctima i indubtablement és una violència de gènere perquè “la dona” és un gènere, concretament el femení. Qui sap, potser hauríem d'eliminar o redefinir algunes etiquetes o, si més no, hauríem de ser capaços de no posar etiquetes amb tanta facilitat perquè no sempre són justes amb la realitat ni amb les pròpies víctimes.
Encara sobre aquest tipus de violència, algun dia hauríem d’analitzar també amb calma un altre tipus de violència silenciada i també és aquella que practiquen tan homes com dones cap a la seva parella, o exparella, pel fet de ser un dona o un home que no es vol sotmetre a les normes que dicta ell o ella, però de carcàcter psicològic. Aquesta violència, sortosament, no és ni física ni criminal, però també existeix. En cap cas, tots aquests matisos no han de treure ni un gram de denúncia en contra dels fills de puta que diàriament maltracten a les seves dones o exdones i que converteixen aquesta violència en una autèntica xacra que pateix la nostra societat i que cada any porta moltes, massa, dones a la tomba abans d’hora. Tot el contrari, aquests matisos ens han d'ajudar a no aturar aquesta lluita i a donar-li la importància que es mereix.

Altres matisos
Altres etiquetes que hem citat abans són les de bullying, mòbing, anorèxia o racisme. En cada un d’aquests casos i també amb molta facilitat expliquem les coses des d’un sol punt de vista quan la realitat està molt sovint carregada de matisos.
No podríem parlar de mòbings i bullyings a l’inversa? Què passa quan una família vol recuperar una propietat per a ús propi, no per aprofitar-se d’una especulació immobiliària, i no pot perquè un llogater hi posa les màximes pegues legals per treure’n, a més, un rendiment econòmic? Això no és també denunciable com fem amb aquells especuladors que s’aprofiten immoralment de gent desvalguda per treure un rendiment d’una vivenda? I per què no parlem de l’adulació d’adolescents? Hi ha molts joves que són líders de les seves colles gràcies sobretot a la seva capacitat de domini i d’atemoriment que practiquen respecte als altres nens. En aquestes edats pocs són els casos de lideratges gràcies a virtuts com la intel·ligència i sí en canvi per la cara bonica, la capacitat d’insultar millor, per tenir millor accés a les drogues, en definitiva, més cara dura. Molts d’aquests líders exerceixen una molt mala influència cap als altres adolescents i al cap d’uns anys molts d’ells acabaran sent persones marginades per la societat. En canvi, quants casos coneixem de nois que de joves han patit allò que ara en diem bullying i de grans despunten en molts àmbits professionals?
I així podríem tractar amb més profunditat i deteniment casos com l’anorèxia, amb unes mares i uns pares que són el pitjor model a seguir ja que es passen el dia preocupats per la seva imatge, sovint en famílies de classe mitja-alta. O per què parlem de racisme quan l’atac no és en contra d’una raça sinó d’una cultura o d’una religió? Amb aquesta regla de tres no és racisme allò que practiquen alguns espanyols en contra de bascos i catalans, o al revés?
En definitiva, la realitat mediàtica que construïm està molt mancada de matisos. Sovint és fruit de la falta d’informació o de temps per obtenir-la. Però també en moltes ocasions està fet amb una clara voluntat tergiversadora. No sé què és pitjor.

100 dies d'afirmació autonomista

Des que puc exercir el meu dret a vot, no he votat a cap dels Presidents de la Generalitat de Catalunya. O dit d’una altra manera, no he votat el seu partit. Així he tingut la sort que m’he pogut estalviar haver de dissimular cada vegada que el president del meu país m’ha fet emprenyar. Feta aquesta prèvia, he de dir que per primera vegada no sento l’actual President de la Generalitat com el meu president. Tinc pocs records de Josep Terradellas, per tant, Jordi Pujol considero que ha estat el meu primer president. A mesura que vaig començar a tenir cert ús de raó política, si és que mai n’he tingut, vaig començar a valorar la seva figura. En molts aspectes estava a anys llum del que jo considerava que havia de ser el president de Catalunya, però en el fons hi havia quelcom que m’unia a ell i el sentia legitimat per representar-me com a president. Quelcom semblant em va passar amb el President Maragall: mai va ser exactament el president que hauria desitjat, però el sentia el meu president.
En canvi, amb José Montilla, per més que ho hagi intentat en aquests 100 dies, no el sé veure com el màxim representat del meu país i, per tant, a mi, personalment, no em representa. Estic convençut que José Montilla és un excel·lent President de la Generalitat de Catalunya o si voleu un excel·lent President de la Comunitat Autònoma de Catalunya i em mereix el màxim respecte institucional. Però sóc incapaç de veure’l com el president d’allò que considero que és, o hauria de ser, Catalunya.
Un president que no és capaç de dir què farà si ens retallen l’Estatut i es limiti a dir que no renunciarà a la seva essència és com aquell metge que li diu a un pacient: “no pateixi, li tallarem una cama, quatre dits, li arrencarem un ull, però l’ànima li deixarem intacte”.
Ara Catalunya té el President de la Generalitat que millor representa allò que som: una comunitat autònoma d’Espanya. Això que per a alguns ens sembla un defecte potser és un avantatge. Qui sap si ja era hora que finalment féssim clarament visible allò que els altres dos presidents van intentar dissimular. Potser el problema ha estat que hem viscut massa anys en un miratge i qui sap si serà el primer pas per fer un autèntic salt endavant en l’autogovern del nostre país.

Emès al programa "No dinarem" de Ràdio Manlleu. 12/03/07

El Circ Cric fa crac

Enmig de tanta voràgine informativa farcida de previsions d'allò que podria ser el partit del segle, la manifestació del mil·leni, la cimera històrica, etcètera, gairebé va passar desaparcebuda la notícia de l'aturada de la gira del Circ Cric. A TV3 van reaccionar gairebé 30 hores més tard, exceptuant l'entrevista de la Mònica Terribas a la Nit al Dia.

Quan estem acostumats als grans esdeveniments, que una companyia de circ digui que ha de fer fora a 50 treballadors perquè a cada poble per on passa li exigeixen una normativa diferent fins al límit de no poder-hi actuar, ens sembla una puça en un gos d'atura. I mai més ben dit. La puça d'en Tortell Poltrona, malgrat ser l'animal del món del circ que fa més anys que puja dalt dels escenaris, gairebé trenta, també és la més ignorada. Catalunya té un Premi Nacional de Cultura que no pot sortir al carrer a fer viure algunes de les il·lusions més intenses que han sentit fills i pares perquè en un poble li roben el públic, en un altre li exigeixen que torni més endavant perquè fa poc hi ha passat un altre circ, en un altre li posen limitacions mediambientals, i així fins haver d'aturar les representacions i acomidar la companyia.

Si demà tanca una fàbrica de components de Seat amb 50 treballadors, tothom a córrer a reclamar que els tornin a contractar, a fer manifestacions, vagues i el que calgui perquè es capgiri la situació. En canvi, si la nostra cultura més popular, en el bon sentit de la paraula, ha de plegar veles no passa res, ja tenim una exposició a Nova York o tenim la nostra literatura convidada a Frankfurt.

Sembla que el conseller Tresserres vol posar fil a l'agulla, però que busqui una solució immediata i no ens digui que aquesta és complexa perquè s'han de posar d'acord amb tots els municipis. D'acord, convé una normativa pactada amb tots els pobles, però de manera provisional s'ha de fer els possibles perquè el Premi Nacional de Cultura del 2005 torni immediatament als carrers abans que la puça se'ns mori de pena.

El silenci, la millor defensa

Els estudiosos del terrorisme sempre han cregut que sense els mitjans de comunicació aquest no tindria sentit. De fet, tot acte de terrorisme no deixa de ser un pseudoesdeveniment que més enllà del dany humà o material que causa sobretot pretén escampar el terror i per això necessita els mitjans de comunicació de masses. És per aquest motiu que sovint s'ha debatut a les redaccions si el més convenient seria silenciar els atemptats o actes terroristes per així no facilitar un dels principals objectius dels terroristes.

El temps ha demostrat que això és impossible, perquè, per sobre de tot, preval el dret de la societat a estar informada. Així ha estat com els mitjans, tradicionalment, en lloc de silenciar el terrorisme el que han fet ha estat informar-ne, però sempre de manera el màxim de negativa possible. Això, per suposat, els mitjans no afins als terroristes, que són la majoria. Amb aquesta excusa s'han fet excessos i l'atac ha anat, massa vegades, més enllà arribant a criminalitzar ideologies que també es defensen pacífica i democràticament. El conflicte basc n'és un clar i proper exemple.

Ara el PP està actuant com una organització pseudoterrorista verbal. Terrorisme entès com a acció violenta amb voluntat d'atemorir la societat. Insisteixo, es tracta d'una violència verbal i que, per suposat, no té res a veure amb els crims que causen altres organitzacions. Es tracta d'enviar, diàriament, missatges premeditats i calculats a la societat amb una alta càrrega de mentides, mitges veritats, insults, etcètera, a través dels mitjans de comunicació. En definitiva, estem parlant d'un atemptat diari a la intel·ligència humana. A diferència d'altres terrorismes, aquest té un sector mediàtic afí nombrós i de gran difusió. Això ha creat una lluita que sobrepassa la pura disputa parlamentària o política i s'ha traslladat al carrer.
Davant la impossibilitat de dialogar i fer raonar aquesta gent, sembla que només hi ha dues maneres de combatre-ho: o reaccionant amb violència o amb el silenci. Si la reacció és violenta, com es veu que intenta practicar el PSOE, la situació pot acabar malament. Per tant, i per no posar-se del bàndol d'un partit que també ha practicat i practica certa violència verbal, i temps enrere intents d'altres violències, no queda cap més remei que callar. Només silenciant, no donant la veu, a aquesta colla d'intoxicadors de la informació i de la realitat social veig possible una via cap a la pau. En aquest cas el dret dels ciutadans d'estar informats quedaria a un segon terme quan s'en vulnera un altre: el dret de tot ciutadà a no ser agredit diàriament.

Aquest, lògicament, ha de ser el pas previ a un futur diàleg i fins i tot a una negociació política amb aquesta gent que, a hores d'ara, no entén cap altre tipus de llenguatge. Fins que el PP no condemni la violència verbal i abandoni definitivament les armes lingüístiques, no hi ha res a negociar!

Humilitat, curiositat universal i bona escriptura

Josep Maria Huertas Claveria va ser un dels primers professors de Periodisme que vaig tenir. Ens impartia Història dels Mitjans de Comunicació. Recordo com si fos ara que tot i que aquesta era, com el nom indica, una assignatura de repàs històric, en Huertas ens definia com creia que havia de ser un bon periodista. Per ell, citant alhora a Manuel Ibàñez Escofet, un periodista havia de tenir "humilitat, curiositat universal i bona escriptura".

Ell intentava portar-ho a la pràctica. I és que realment era una persona humil, tot i que no era excloent amb un fort caràcter i un alt grau de mala llet quan hi havia situacions que l'indignaven. Era també una persona molt nerviosa, les seves ulleres n'eren testimoni, i inquieta. I com se sol dir, defensor de causes perdudes.

Dissabte a la tarda, 5 mesos després de l'última vegada, em van trucar per anar a treballar l'endemà al Canal 3/24 per a una substitució. Ho vaig comentar a la família, que havien vingut a sopar a casa, i la meva mare em va dir: "a veure si tindràs la mala sort d'haver de redactar la notícia de la mort d'en Huertas" i és que ja se savia que el seu estat era molt greu. Ironies de la vida, o de la mort, l'endemà una de les primeres feines que vaig tenir va ser editar un tall de veu de l'exdegà del CPC Josep Pernau. Vaig triar la frase en què Pernau deia: "de periodista no se'n neix, ni se'n fa, sinó que depèn molt de les persones amb qui treballes, que tens al teu costat. I ell va ser una d'aquestes persones que va ser mestre de molts periodistes joves". Ara molts d'aquests periodistes ja no són tan joves. Mai em va fer de mestre, perquè no vaig tenir la sort de treballar amb ell, però sí que és veritat que dels periodistes que més he après és d'aquells amb qui he pogut compartir hores de feina.

Diumenge, a primera hora de la tarda, tornant de treballar, vaig escoltar a Catalunya Ràdio una entrevista reemesa a Huertas al programa Memòria Selectiva. Va tornar a repetir quines havien de ser les qualitats d'un bon periodista i n'hi va afegir una altra, treball, i de propina "tenir la gràcia dels déus".

El destí ha volgut que Huertas Claveria morís just quan la lluna recuperava la seva esplendor després de l'eclipsi. Avui, segur, hi ha molts amics i familiars que seguiran ombrats per una mort que ha estat prematura. Però el llegat que deixa, després de 40 anys de carrera, és una escletxa de llum enmig de tantes ombres. Sense anar més lluny, l'últim article, pòstum, que publica l'Avui el mateix dia del seu enterrament n'és un exemple. D'aquest Oleguer i Buenafuente em quedo en una frase del final del text: "Potser toca mullar-se, tot i poder caure en el pou de les crítiques dels que prefereixen el banymaria del deixar fer els qui no tenen cap inconvenient a anar enverinant l’ambient social fins a extrems intolerables." Aquesta frase, tot i que la va escriure per parlar de l'Oleguer Presas i l'Andreu Buenafente, també serviria per definir la que va ser la seva manera de ser durant 4 dècades.

Enderroquen els Premis Enderrock

La nit de diumenge a dilluns, 25 i 26 de febrer, a Los Angeles es van lliurar els Premis de l'Acadèmia de Cinema de Hollywood. Allò que en diuen els Òscar. Durant tot el dia a ràdios i televisions, i en els diaris de dimarts, vam poder gaudir de nombroses informacions relacionades amb aquest esdeveniment mundial cultural i industrial de primer ordre. Alguns lamentaven la no estatueta de l'apretadeta Cruz i d'altres celebraven l'èxit de dos catalans. Sigui com sigui, a hores d'ara la majoria de catalans bonament informats sabem des dels noms dels premiats fins al color de les calcetes de Jennifer López.

Curiosament, la nit de dimarts a dimecres es van lliurar uns altres premis. Es tracta dels que organitza la revista Enderrock per premiar la música catalana de pop-rock, folk, jazz i cançó d'autor. I ja en van 13 edicions. Suposo que no cal ser gaire perspicaç per adonar-nos que la repercussió mediàtica ha estat inversament proporcional a la proximitat de l'esdeveniment. O sigui, a més proximitat menys informació o a més distància més informació. Mentre la majoria de diaris van fer suplements dels Òscar, dels premis més importants de la nostra música només hem pogut llegir-ne alguna cosa a El Periódico, a l'Avui i a El Punt. En el cas del primer un breu de dimecres; a l'Avui una notícia de mitja pàgina a la novena de Cultura i només a El Punt hi havia una crònica aquest dijous escrita per un periodista que va anar a l'esdeveniment. No ho he comprovat i potser algun diari es va equivocar i va publicar la notícia en forma d'esquela tenint en compte que el cartell dels premis era una calavera i que alguns es pensen que la nostra música pateix problemes de salut.

Tot plegat és un símptoma més que aquest és un país paranormal. En un país normal una cerimònia com la dels Premis Enderrock s'hauria d'emetre en Prime Time a la televisió nacional i l'endemà portada a tots els diaris. Sense el suport mediàtic aquest tipus de cerimònies, siguin els Òscar, els Grammy o els Enderrock, no deixa de ser una festa endogàmica.

Ningú posa en dubte que els Òscar és una gran campanya de màrqueting i de promoció d'una indústria concreta dels Estats Units. No podem fer el mateix amb una indústria catalana? Però és que no estem parlant només d'una promoció industrial, sinó també cultural. O és que no és cultura la nostra música? I, per si no n'hi hagués prou, resulta que la nostra és una música que no té res a envejar a la que es fa a Espanya, a Anglaterra o als Estats Units. Mireu-vos el DVD dels videoclips dels premiats que regala la revista i quedareu corpresos davant tanta qualitat audiovisual i musical.

Si fóssim mal pensats, que ho som, diríem que d'aquests premis només se'n parlaria si al darrere hi hagués un grup editorial potent, que, a més, tingués interessos econòmics en les discogràfiques i que pogués escollir el jurat més convenient sense acceptar la votació popular, tal i com es fa actualment la tria de la majoria dels guanyadors. Ah, i si la música no la fessin catalans, encara millor.

Algú em dirà que el meu problema és que pateixo la síndrome del discotecat i que necessito tractament. I potser li hauré de donar la raó. El meu metge de capçalera ja m'ha receptat que no llegeixi més la revista Enderrock perquè em provoca efectes secundaris, com ara una compra compulsiva de Cds. També m'ha recomanat que no escolti segons quines músiques d'aquestes que compro perquè diu que acabo tenint el que ell denomina "emocions extremes subversives". Potser sí que em convé canviar la medicació.

Publicat a Poliblocs.

Paraula d'Otegi

El 20 de setembre de 1998, pocs dies després de la firma del Pacte de Lizarra i de l'anunci de treva d'ETA, el diari La Vanguardia publicava una entrevista a Arnaldo Otegi. Això que ara sembla tan normal, en aquell moment va ser un gest molt significatiu. Després de la mort de Miguel Ángel Blanco, el juliol de 1997, es va imposar un silenci mediàtic sobre l’esquerra abertzale que aquesta entrevista va trencar. La va fer Antoni Batista i no va ser exempta de polèmica. El director del diari era Juan Tapia i el cap de política José Antich. El primer la volia publicar, el segon no. Al final va aparèixer a la portada del diari, però fent referència a la revista de diumenge. O sigui, no es va publicar a les pàgines de política. L’any 2000 José María Aznar va guanyar per majoria absoluta i poc després José Antich seria el nou director de La Vanguardia i Jordi Barbeta el cap de política. Juan Tapia i Antoni Batista ja no són al diari. Aquella entrevista va ser un exemple més de les lluites internes que vivia aquella redacció.
Han hagut de passar més de 8 anys i mig perquè el diari dels Godó torni a entrevistar a Otegi. Ara el director i el cap de política són els mateixos de fa 6 anys i ha estat el mateix Barbeta qui ha entrevistat Otegi. Les paraules del líder de Batasuna van sortir en portada, tot i que amb un cos de lletra més petit que el 98, i de la resposta posterior de Rodríguez Zapatero titulars, també en portada, a tota pàgina i un editorial. Els anys acaben posant les coses al seu lloc.
És curiós veure com ara aquest diari afirma que Arnaldo Otegi és una persona que ha canviat d’opinió. En l’editorial d’aquest dilluns es pot llegir: “En esta ocasión puede haber elementos nuevos en el mensaje que Otegi ha lanzado a través de la citada entrevista, e incluso indicios de un cambio de estrategia, como se desprende de la afirmación de que “el Estado español no tiene que pagar un precio político a ETA ni a nosotros””. I la portada parla de "la nueva estrategia de Otegi". Potser sí que les coses sembla que sonin diferent, però no hi ha cap canvi substancial. El que passa és que d’alguna manera o altra s’ha de dissimular aquests 8 anys i mig de silenci. O és que no s’han llegit o escoltat les múltiples entrevistes que han fet a Otegi en altres mitjans i que ells mateixos han resumit? Que no s’han llegit el Pacte de Lizarra? Que no s’han llegit la proposta d’Anoeta?

O és que tampoc es van llegir l’entrevista del 98 al mateix diari en què el líder de la llavors HB va dir: “Nosotros reconocemos que Euskal Herria es una sociedad plural, qite hayun sentimiento cultural de sectores proclives a sentirse con total legitimidad españoles, pero existe en el país indudablemente y de forma bastante extendida, incluso mayoritaria, el sentimiento de pertenecer a una nación propia y de no compartir la identidad ni francesa ni española. Por lo tanto, el camino para que esas dos culturas, en vez de enfrentarse en el terreno de la confrontación violenta, busquen el terreno de la confrontación democrática, es articular un espacio común de convivencia, democrático, en el que cualquiera pueda defender su opción: sea que Euskal Herria siga atada a España o a Francia, o que Euskal Herria pueda emprender un camino solitario. Y que la resolución final de este proceso sea democrática, que sea el país el que decida cuál de los dos caminos elige”. Dir això no és afirmar que no s’ha de pagar un preu polític per a la resolució del conflicte? Si una cosa ha demostrat Batasuna aquests últims anys és la seva coherència de discurs i així ja ho apuntava en una entrada que vaig titular "La (in)coherència de Batasuna".
Si a Arnaldo Otegi se l’hagués escoltat seriosament des de 1998 i se li hagués fet una mica de cas, potser alguns ara no tindríem aquesta sensació de déjà vu. Però vaja, si tot plegat ha de servir a fi de bé, també farem veure que estem davant d’un moment històric de la democràcia i del periodisme espanyols i ens sumarem a l’entusiasme.

Publicat a Poliblocs.

Prestigiar l'independentisme

Últimament, i massa sovint, quan escolto o llegeixo les paraules d'aquells qui se senten propers al món del catalanisme (diguem-ne nacionalistes catalans) noto un calfred. La divisió que hi ha dins la família nacionalista és molt aguda. Tan aguda, que fins i tot ha arribat a l'insult personal, i ho dic per experiència pròpia (mai abans m'havien dit feixista). Hi ha un clar enfrontament entre aquells qui se senten propers a CiU i els que estan més a prop d'ERC. Lògicament, la gota que va fer vessar el got va ser la configuració del govern de la Generalitat. Però no caurem, una vegada més, en la temptació de dir qui en va ser el culpable perquè hi ha arguments justificats en una i altra banda.
Però sí que m'agradaria proposar una possible via de conciliació. Per mi la solució passaria pel fet que CiU decidís proclamar-se una formació independentista i exercir com a tal. Intentaré exposar-ne els motius.
Quan escoltes en públic a dirigents de CiU, o a la barretina mediàtica que hi dóna suport, sents com critiquen de manera oberta l'independentisme titllant-lo d'utòpic, il·luminat, radical, etcètera. Però en el rerefons el que volen criticar són unes persones concretes, uns partits concrets o unes associacions concretes que es proclamen independentistes. A qui tenen mania de veritat és a uns dirigents polítics, a uns opinadors o a uns impulsors de campanyes sobiranistes i no al concepte d'independència en si. Aquesta "mania persecutòria" està motivada, sobretot, per, com he dit abans, la creació del govern tripartit.

Per tant, molta de la gent de CiU, en el fons, se sent independentista però no ho proclama públicament perquè no volen que se'ls associï amb aquells a qui tenen tanta mania. Molt sovint sents en públic com defensen la via sobiranista del PNB, o de partits d'altres països que també se'n proclamen. I no només això, sinó que elogien processos com els del Quebec, Irlanda del Nord o Escòcia. També diuen que si mai a Catalunya hi ha una majoria independentista seran els primers de pujar al carró. Però és que, a més, en privat sents a molta gent propera a CiU que et confessa que vol la nostra independència. Fins i tot en la votació de l'Estatut n'hi havia que deien que "el meu és un "sí" independentista".

No ens enganyem, el que separa CiU i Esquerra, sobretot, no és la via sobiranista sinó un concepte diferent de societat. Si a molts no agrada la separació entre dretes i esquerres, que no la facin. Però si ens preguntem què pensen uns i altres sobre conceptes com l'avortament, el casament entre homosexuals o el concepte de família en general, el control públic de certs aspecte de la societat, la laïcitat, l'ecologisme, etcètera, i hi veurem diferències substancials.
Per tant, si a CiU allò que no li agrada de l'independentisme és les persones que actualment s'hi proclamen que es facin ells independentistes públicament. Sil·logisme fàcil: CiU és independentista, a mi m'agrada CiU, per tant, a mi m'agrada l'independentisme. O és que la gent de CiU no s'agrada a ella mateixa? A més, aquest pas no és tan complicat ja que en la majoria de casos no és canviar d'ideologia, sinó simplement fer públic allò que es desitja en el fons del cor. Dit d'una altra manera: que surtin de l'armari aquells qui volen un estat català.

A més, si CiU decidís apostar fort per la via sobiranista o independentista, mantenint el seu tarannà assenyat, el que aconseguirà és prestigiar l'independentisme i fer-lo més majoritari. Si això passés, no ens enganyem, Esquerra no tindria cap més remei que fer govern amb Convergència. Per més que sembli que ERC ha abandonat la via sobiranista a canvi de la "social", no ens enganyem, el seu votant no entendria que si es pogués no es fes un govern independentista.

Des de CiU em diran, com sempre s'ha afirmat, que aquest és un partit que aglutina diferents tendències i que aquest canvi de rumb podria no ser entès per tothom i fer-los perdre votants. No hi estic d'acord, per dos motius. El primer, perquè crec que la majoria de votants de CiU ho són sobretot per les formes d'aquesta federació. O sigui, es tractaria d'aplicar un independentisme moderat, argumentat, sense estridències que segur que agradaria al seu elector. A més, insisteixo que la marca "conservadora" de CiU no hauria de desaparèixer. I el segon és que en l'actual situació política, amb el conflicte gairebé diari amb el govern espanyol i amb un Estatut ferit de mort, s'entendria més que mai que CiU fes aquesta tria. I és que l'altrenativa perquè CiU torni a ser un partit de govern és pactar amb el PP, i em sembla que aquesta decisió encara s'entendria menys.

Per tant, crec que ens trobem en un moment idoni perquè CiU es plantegi molt seriosament aquesta opció que crec que seria beneficiosa per a la federació, per al catalanisme i per a la democràcia i el futur del nostre país.

Publicat a Poliblocs.