Del Profilàctic al Vals

Com ja va sent habitual en el grup de Constantí, cada vegada que Els Pets treu nou disc es parla d’un altre pas cap a la maduresa. Com anar al cel i tornar no deixa de ser una segona part de l’anterior disc, Agost, en què fins i tot hi ha coincidències entre la temàtica d’algunes cançons. La semblança entre la mateixa cançó que dóna nom al disc i Feliç, de l’anterior treball, en seria un exemple. Possiblement cada vegada van perdent més força les cançons que consideraríem de Festa Major o de ball, a l’estil del ja clàssic Bon dia i, en canvi, es consoliden d’altres més reflexives iniciades amb la ja antiga Pantalons curts i els genolls pelats. Així és com els nous temes XL o Hola i adéu no acaben d’enganxar tant com altres èxits. En canvi, té unes quantes meravelles, la majoria d’elles mostrant una realitat molt poc bucòlica.
Possiblement la cançó més impressionant del disc és Faig saber, la carta de comiat d’un home gran que acaba de perdre la seva dona i decideix suïcidar-se per anar-se’n amb la seva estimada. És un tema breu, però intens i emotiu. Això passa amb altres cançons com, per exemple, Espurnes de coratge, que també ens recorda que tots plegats tenim dificultats per tirar endavant moments de la nostra vida i que ens cal buscar valor per fer-ho. Per cert, aquesta peça, juntament amb l’última Ningú, d’un estil semblant, són lletres de Joan Reig que demostra una creativitat lírica envejable.
Els experts en música ja s’han encarregat de buscar-hi les influències musicals que els mateixos components del grup reconeixen i reivindiquen. I no s’estan de res ja que van dels Beatles a Elvis Costello. Tot i això, Els Pets continuen sonant a Pets. Un grup que musicalment li queda poc dels seus inicis, ja que en cada nou treball ha perdut, com diu la frase feta, un llençol. I no només ha canviat la música ja que hem passat del “profilàctic no em fa fàstic” a un Vals dedicat al fill de Lluís Gavaldà. Així que, potser, més que dir que Els Pets han anat perdent en cada nou disc hauríem d’afirmar i assegurar sense cap mena de remordiment que la banda tarragonina acaba de treure al mercat el seu millor disc.

Emès a Ràdio Manlleu, "No dinarem", 04/06/07.

A canvi de què?

Segons una estadística que s’ha sabut aquest cap de setmana, només el 28% dels pares i el 55% de les mares que treballen arriben a casa abans de les 6 de la tarda. Aquestes dades ens demostren allò que ja sabem, que les dones que treballen també són les que majoritàriament tenen cura dels fills. Però la pregunta que ens hem de fer és: i la situació tendeix a millorar o a empitjorar? A mesura que la dona s’ha anat incorporant cada vegada més als llocs de treball també ha anat reivindicant més hores pels seus fills. S’han potenciat mètodes per la compaginació de la vida familiar i laboral. El problema és que la majoria d’aquestes mesures, com per exemple les reduccions horàries, van destinades a la dona i no a l’home.
Per tant, si una dona treballa i demana reducció horària això està molt ben vist, però va en detriment dels homes. No descobrirem ara que hi ha molts homes que ja els va bé arribar més tard de les 6 o, com diu també l’estadística, segur que hi ha molts homes pares treballadors que ja els agrada ser del 70% que no hi arriben abans de les 10 de la nit. Però, què passa amb aquells pares que desitgen bojament arribar abans de les 6 o que voldrien ser a les 5 a l’escola a buscar els fills? Sí que hem millorat quan sabem que cada vegada hi ha més dones que adapten els seus horaris laborals als familiars, però encara està mal vist que això ho faci un home. Us imagineu un pare que el convoquen a una reunió a les 4 de la tarda i contesti “ho sento, no podré venir que he d’anar a buscar els nens a cole”?
Aquest mateix estudi també acaba concloent que un 30% dels adolescents desitgen passar més hores amb el pare. Perquè això passi potser ens hauríem de començar a conscienciar que no s’hauria de distingir entre pares i mares a l’hora de buscar solucions en la conciliació de la feina i la família. La Generalitat de Catalunya, que havia encarregat l’estudi, ha anunciat més mesures i campanyes per sensibilitzar-nos en aquest terreny, sense concretar-ne, de moment, els detalls. Cal esperar que tot plegat es faci tenint en compte que si volem que les millores que van obtenint les dones no vagin en detriment dels homes i que, per tant, facin empitjorar aquestes estadístiques. Potser ja seria hora que ens adonéssim que l’autèntic problema és la cultura del treball que tenim en aquest país i que totes les millores que es proposin han d’anar destinades a tota la família.

Emès a Ràdio Manlleu, "No dinarem", 14/05/07

El dia de l'escriptor mort

Avui, Sant Jordi, deu ser dels dies de l’any que, almenys a Catalunya, té més denominacions possibles. La primera, lògicament, és la que fa honor a aquest Sant, patró de la nostra nació. Per cert, la revista Sàpiens d’aquest mes ens explica molt detalladament que Catalunya no és l’únic país del món que té aquest sant de patró i també quin és el seu origen.
Però potser aquesta data és encara més coneguda per la seva relació amb el llibre. En honor, diuen, de l’il·lustre Miguel de Cervantes, que va morir en un 23 d’abril, avui és el Dia Mundial del Llibre. A casa nostra també en diem la Festa del Llibre, amb una connotació diferent a la d’altres territoris. Aquí la festa va lligada a una altra denominació i tradició ja que és el Dia dels Enamorats. Ja sabeu, l’home li regala a la seva parella una rosa i ella a ell un llibre per demostrar-se l’amor.
Finalment, i lligat amb aquesta flor, a Catalunya avui també hi ha qui parla del Dia de la Rosa. De fet, ja ho cantava Pau Riba en una vella cançó del seu disc Diòptria. Així doncs, avui a Catalunya és Sant Jordi, el Dia del Llibre, el Dia dels Enamorats i el Dia de la Rosa.
Però sembla que una cinquena denominació, lligada amb la del llibre, podria acabar fent forat d’aquí a pocs anys. Fa uns mesos va començar un cert debat sobre el moment de sobresaturació literària que vivim. Davant tantes novetats literàries i que moltes d’elles duren pocs dies a les llibreries, hi ha qui diu que prefereix llegir només aquells autors que fa temps que han mort. Un exemple va ser el de Quimi Portet que, en una entrevista a Catalunya Ràdio, va assegurar que seguia aquesta pràctica. Pocs dies després, Màrius Serra replicava irònicament, a La Vanguardia, que això podia matar la cultura. De fet, és curiós que el mateix Portet hagi tret aquests dies un llibre basat en el seu bloc a Internet. No sé, coneixent-lo potser realment espera que llegim aquest llibre un cop s'hagi mort.

Si a aquest fet hi afegim que el dia 23 d’abril han mort il·lustres autors com l’abans citat Cervantes o William Shakespeare i els nostrats Josep Pla i Maria Àngels Anglada, no seria estrany que aviat aparegués un col·lectiu que reivindiqués que a partir d’ara el dia de Sant Jordi també sigui conegut com el Dia de l’Escriptor Mort. Tot i això, esperem que avui no se segueixi aquesta tràgica tradició i desitgem llarga vida als nostres escriptors.

Emès a Ràdio Manlleu, "No Dinarem", 23/04/07

Ajuts a mida

Com pot ser tan modesta la Generalitat? Dóna 730 euros per cada nen menor de 6 anys a una família nombrosa i diu que són “ajuts a mida de les famílies”. No són a mida, són desmesurats. Sabeu quan val un bolquer? Més o menys 20 cèntims d’euro, almenys de la casa Dodot. Doncs bé, amb aquests 730 euros podem comprar exactament 3650 bolquers a l’any, o sigui, 10 bolquers al dia.
Lògicament, i només en cas de greus problemes intestinals, un infant no arriba a necessitar-ne aquesta quantitat. Podríem dir que, bolquer amunt o bolquer avall, se’n solen gastar un promig de cinc al dia. Per tant, encara et queden 365 euros per nen. Però és que si, a més, tens en compte que durant aquests 6 anys només en un màxim de 3 es necessiten bolquers, sense cap mena de dubte podem dir que l’ajuda de la Generalitat és més que generosa.
I és que si el Govern de Catalunya parla d’ajuts “a mida de les famílies” se suposa que parla exclusivament de fets a mida per comprar bolquers. Segur que a la propaganda que fa d’aquestes ajudes, en què apareix aquell nen que li va creixent el xumet desmesuradament, s’han deixat de dir-ho. No tindria sentit, per exemple, que parlessin d’ajuts a mida del cost d’una llar d’infants ja que amb 730 euros amb prou feines pagues tres mesos i mig. Tampoc deuen parlar d’ajuts a mida de la vestimenta ja que s’han de comprar sabates, camises, pantalons, roba interior, bates de col·legi, anoracs, etcètera, i amb aquests diners amb prou feines pagues la meitat del que necessiten els més petits de casa. També és dóna per entès que aquesta quantitat tampoc és un ajut suficient o a mida per comprar, per exemple, productes bàsics com llet, aigua, papilles, iogurts o fruita que consumeix un infant al llarg de l'any.
Segons l’Institut d’Estadística de Catalunya, la despesa anual d’un membre d’una família nombrosa està al voltant d’uns 6 mil euros. Per tant, queda clar que quan la Generalitat diu que aquests 730 euros és "un ajut a mida de les famílies" només volen dir que són uns diners que serveixen perquè els catalans tinguem els nens amb el cul net i sec. Que ja és molt.

Emès a "No dinarem" de Ràdio Manlleu. 02/04/07

100 dies d'afirmació autonomista

Des que puc exercir el meu dret a vot, no he votat a cap dels Presidents de la Generalitat de Catalunya. O dit d’una altra manera, no he votat el seu partit. Així he tingut la sort que m’he pogut estalviar haver de dissimular cada vegada que el president del meu país m’ha fet emprenyar. Feta aquesta prèvia, he de dir que per primera vegada no sento l’actual President de la Generalitat com el meu president. Tinc pocs records de Josep Terradellas, per tant, Jordi Pujol considero que ha estat el meu primer president. A mesura que vaig començar a tenir cert ús de raó política, si és que mai n’he tingut, vaig començar a valorar la seva figura. En molts aspectes estava a anys llum del que jo considerava que havia de ser el president de Catalunya, però en el fons hi havia quelcom que m’unia a ell i el sentia legitimat per representar-me com a president. Quelcom semblant em va passar amb el President Maragall: mai va ser exactament el president que hauria desitjat, però el sentia el meu president.
En canvi, amb José Montilla, per més que ho hagi intentat en aquests 100 dies, no el sé veure com el màxim representat del meu país i, per tant, a mi, personalment, no em representa. Estic convençut que José Montilla és un excel·lent President de la Generalitat de Catalunya o si voleu un excel·lent President de la Comunitat Autònoma de Catalunya i em mereix el màxim respecte institucional. Però sóc incapaç de veure’l com el president d’allò que considero que és, o hauria de ser, Catalunya.
Un president que no és capaç de dir què farà si ens retallen l’Estatut i es limiti a dir que no renunciarà a la seva essència és com aquell metge que li diu a un pacient: “no pateixi, li tallarem una cama, quatre dits, li arrencarem un ull, però l’ànima li deixarem intacte”.
Ara Catalunya té el President de la Generalitat que millor representa allò que som: una comunitat autònoma d’Espanya. Això que per a alguns ens sembla un defecte potser és un avantatge. Qui sap si ja era hora que finalment féssim clarament visible allò que els altres dos presidents van intentar dissimular. Potser el problema ha estat que hem viscut massa anys en un miratge i qui sap si serà el primer pas per fer un autèntic salt endavant en l’autogovern del nostre país.

Emès al programa "No dinarem" de Ràdio Manlleu. 12/03/07

El Canvi Lingüístic

Emès a "No dinarem" de Ràdio Manlleu. 19/02/07

Sembla que hi ha certa unanimitat mundial a l’hora d’admetre que estem vivint un canvi climàtic. Això ha provocat una espècie de ressorgiment d’apocalíptics i integrats. O sigui, per un cantó tenim aquells qui proclamen gairebé la fi del món i per un altre els que en minimitzen els efectes. Sigui com sigui, sembla que gairebé ningú està content davant les possibles conseqüències del canvi climàtic.

Ningú? Potser els que haurien d’estar més satisfets són els filòlegs. Ara que es qüestiona la llicenciatura de filologia catalana, el canvi climàtic pot ajudar-la una mica a tornar guanyar valor. I direu, què té a veure la supervivència de la filologia amb el canvi de la climatologia? Doncs molt. Fixem-nos en el llenguatge que utilitzem cada dia i veurem com fem servir moltes expressions que tenen a veure amb el temps. Per exemple, ens llevem amb un “bon dia” i anem a dormir amb un “bona nit”. Aquestes expressions difícilment variaran, però n’hi ha moltes que per culpa del canvi climàtic s’hauran de revisar i aquí és on entren en joc els lingüistes.

Allà on ja hi comença a haver els primer símptomes de canvi és en els homes del temps. Aquest hivern cada vegada que diuen “demà farà bon temps” han de matisar amb un “bé, tot i que per a molts faria més bon temps si plogués”. Sempre hem associat “fer bon temps” amb una temperatura agradable i cel serè. Però quan això passa durant la majoria de dies d’hivern és fàcil preveure que aviat acabarem dient que farà bon temps que s’acostin pluges abundants.

Ara bé, sobretot allà a on tindran més feina els filòlegs serà en la reformulació dels centenars de frases fetes que hem forjat després de segles de cultura oral. Sense anar més lluny, el llibre “Tots els refranys catalans” d’Anna Parés té registrats més de 1500 refranys sobre el temps meteorològic. Quantes vegades hem dit “cel rogent, demà pluja o vent” i ha funcionat? Moltes, però últimament sembla que potser seria més fiable que diguéssim “cel rogent demà vent i només vent”. I si ara fa aquest temps, què passarà quan entrem al març? Podrem continuar afirmant que “març, marçot, mata la vella i la jove si pot”? O potser haurem de canviar la dita per “març, marçot, escalfa la vella i la jove si pot”? I com aquestes, frases de l’estil “a l’abril, cada gota val per mil”; “pel maig, cada dia un raig”; “ni a l’hivern deixis la capa ni a l’estiu la carbassa”; “per la tardor, ni fred ni calor” o “vent de llevant, pluja a l’instant”. Tot i això, hi ha frases que, segur, no canviaran mai, com aquella que diu que “mai plou a gust de tothom”.

De Juana Chaos com a metàfora

Emès a "No dinarem" de Ràdio Manlleu. 29/01/07

Iñaki de Juana Chaos s’ha convertit en una metàfora del que està passant amb el conflicte basc. Aquest membre d’ETA va complir condemna per uns assassinats i quan estava a punt de sortir de la presó se’l va tornar a condemnar a 12 anys més per uns articles. La justícia sovint, per no dir sempre, interpreta la llei en funció del context. En el moment que va prendre aquesta decisió va interpretar que calia que De Juana no sortís en vida de la presó. Va ser una manera de posicionar-se davant el conflicte basc. Ell, com a protesta, va començar una segona vaga de fam que el pot portar a la mort a curt termini. (veure aquesta entrada anterior).
I per què aquest pres s’ha convertit en una metàfora del que passa amb aquest conflicte? Perquè demostra l’enquistament de les diferents posicions. Per un cantó tenim la mirada de les víctimes, que veuen en ell la figura del botxí a qui cal aniquilar per compensar el dolor que han sofert. Per un altre tenim la justícia que en aquest procés vol ser un actor més del conflicte i que de moment no vol que hi hagi ni la més mínima flexibilitat. Una postura que també defensa el Partit Popular. Per al govern espanyol és una pedra a la sabata, símbol de tot el procés de pau ja que li convé fer un gest amb les víctimes, però també sap que tard o d’hora caldran mesures de distensió cap a l’altra part del conflicte.
Pel que fa a aquesta altra part, o sigui, tot el món nacionalista basc, el pres d’ETA també s’ha convertit un símbol del procés de pau, però en termes diferents. Des de la mirada de l’esquerra abertzale, de Juana Chaos és una màrtir i una víctima de la repressió de l’Estat. I pel nacionalisme basc més moderat, un alleujament de la pena de presó o fins i tot una revisió de la condemna, podria significar un pas endavant per tal de trobar una solució al conflicte.
La pregunta lògica és: a qui beneficiarà la mort d’Iñaki de Juana Chaos? Doncs potser serveix a totes les parts. Per a la part del conflicte més immobilista la seva pot ser una mort que, en certa manera, compensi les víctimes dels atemptats d’ETA. Fins i tot pot ser alleugeridora. I per l’altre bàndol del conflicte li pot donar la cohesió i a l’hora arguments de pressió per treure més rendiment a les possibles negociacions. Finalment, pel govern espanyol pot ser el punt d’inflexió que necessita per reprendre el procés de pau.
Potser és pecar d’ingenuïtat i al final aquesta mort acaba d’enterrar tot el procés. Però la història demostra que en conflictes semblants a aquest hi ha gestos o accions que serveixen per canviar el rumb dels esdeveniments. L’atemptat de Madrid en va ser un exemple i la més que possible mort d’aquest membre d’ETA en pot ser un altre. El que és una llàstima és que no hi hagi manera d’acabar aquest conflicte sense que hi hagi més morts sobre la taula.

L'edat de Crist

Emès a Ràdio Manlleu "No dinarem" el 08/01/07

En el capítol de dijous passat l’Àlex de Porca Misèria feia 33 anys. Per celebrar-ho va preparar una sorpresa als seus amics: portar-los a sopar al Maresme amb el seu veler. Però a mig camí es van quedar sense gasoil i els 6 protagonistes de la sèrie, en Pere, la Laia, en Roger, la Natàlia, la Maria i el mateix Àlex van haver de conviure junts a uns quilòmetres de la costa acompanyats d’algunes ampolles de vi i quatre cebetes i festucs per picar.
Una vegada més, com ja explicava en un post anterior, la sèrie s’ha superat a ella mateixa i el capítol va ser memorable. Per començar, van resoldre magistralment la dificultat d’haver de focalitzar gairebé tota l’acció del capítol en un espai tan limitat com és el del veler. Superat aquest escull, només quedava tornar-nos a commoure amb els diàlegs d’una crueltat, ironia, mala llet, vergonya aliena, confusions i tendresa reals com la vida mateixa.
La metàfora d’una barca sense rumb, enmig del mar, sobre una aigua calmada, esperant la sortida del sol és perfecte per simbolitzar un moment de transició en la vida d’unes persones. A aquesta metàfora hi hem d’afegir el fet que l’Àlex decideixi anunciar que se’n va a viure a Menorca el dia que compleix 33 anys, els mateixos que tenia Jesús, segons la Bíblia, quan es va convertir en Crist. Tots els altres protagonistes també es troben en un moment clau de la seva vida, ja sigui per motius professionals o personals.
I és que quan s’arriba a l’edat de Crist és un bon moment per mirar-nos el passat i projectar el futur i adonar-nos que hi ha moltes coses que han canviat en poc temps. A aquesta edat ja es comencen a tenir responsabilitats professionals i es busca la màxima estabilitat, moltes vegades per fer front a hipoteques desorbitades. Si encara no tens parella i en busques, et comences a desesperar. Si tens fills, la teva vida gira entorn d’ells i si encara no en tens, com els passa a en Pere i la Laia de Porca Misèria, t’ho comences a plantejar.
Sense que te n’adonis, alguns del més joves et comencen a tractar de vostè; cada vegada et costa més sortir de nit i en molts casos a partir dels 30 el teu cos ja no et respon com t’esperes. Et mires al mirall i ja veus les primeres arrugues, les primeres canes als cabells o la cintura més ampla.
Diuen que Crist va morir a aquesta edat per passar a viure un vida nova. Això és el que els passa als protagonistes d’aquesta sèrie, la millor que ha emès TV3 en molt de temps, ja que a partir d’ara tot serà diferent. El que hem d’esperar que no canviï és Porca Misèria i que continuï mostrant-nos tal i com som ja que de tant en tant va bé que algú ens ho recordin.

L'altra cara del Nadal

Emès a Ràdio Manlleu "No dinarem" el 11/12/06

Fa un mes l’Agència de Salut Pública de Barcelona va presentar una dada que ha passat una mica desapercebuda. Segons un informe d’aquesta agència, la principal causa de la mortalitat dels barcelonins de 15 a 44 anys és el suïcidi. L’any 2004 en total van ser 54 les persones entre aquestes edats que van decidir treure’s la vida. Això significa que hi va haver un promig d’un suïcidi per setmana dins la que podríem considerar la primera edat. Malgrat tot, aquesta només significa una mica més del 10 per cent de les causes de mort en aquesta franja d’edat. Curiosament, en cap dels altres grups d’edat, de 45 a 74 i de més de 75 anys, el suïcidi no es troba ni entre les 4 primeres causes.
L’augment de suïcidis té una relació directa amb l’increment de les malalties psicològiques. Ja fa uns quants anys que sentim a parlar del bullying, de l’anorèxia o de la bulímia. També sabem que els nostres joves consumeixen més drogues i més alcohol. I tot plegat en una joventut que cada vegada té accés a més coses, però també està més insatisfeta. La dada de Barcelona, desgraciadament, pot ser una mostra d’allò que pot passar cada vegada més entre aquell jovent que pateix greus problemes psicològics. A finals del segle passat el suïcidi ja era la tercera causa de mortalitat dels catalans d’entre 14 i 25 anys.
No farem ara una proposta de solucions perquè aquest sembla un problema que va més enllà d’una simple estadística i que té una arrel més profunda. Però sí que hauria de convertir-se en un objectiu prioritari per part de les institucions i que afecta no només al Departament de Salut sinó també al d’Educació i al d’Acció Social i Ciutadana. Són molt lloables les campanyes en contra del tabac, de l’alcohol, de les drogues, dels accidents de circulació, de la violència de gènere o de la mala alimentació. Però moltes d’aquestes campanyes no fan referència a les causes, sinó a les conseqüències.
Ara que s’acosta Nadal, aquesta dada de Barcelona no hauria de passar desapercebuda. Diuen que durant aquestes dates és quan hi ha més suïcidis. Enmig de tanta excessiva representació de la felicitat, aquells qui tenen depressions encara se senten més desplaçats de la societat. I per a molts d’aquests joves, i no tan joves, no hi ha regals de tió o de reis que acabin amb els seus problemes. És l’altra cara del Nadal que queda amagada i que potser ens és més còmode ignorar.

Nou curs polític

Emès a Ràdio Manlleu "No dinarem" el 20/11/06

Estem a punt de començar un nou curs polític. En el moment que Montilla sigui investit el nou president de Catalunya ja podrem dir que al nostre país hem tingut el doble de presidents del PSC que de CiU. Curiosa manera de mirar les coses, oi? Però és que en la mirada hi ha la clau de la interpretació de la realitat. Per exemple, qui guanya unes eleccions? Convergència repetirà fins al final de la legislatura que van ser ells perquè van obtenir més vots i escons que el segon partit. I no diuen cap mentida. Però tampoc enganyem a ningú si diem que les eleccions les guanya qui acaba governant, oi?
Des del dia dels difunts hem pogut llegir múltiples i variades interpretacions d’una mateixa realitat. Tot, és clar, depèn del filtre amb què es miri. Quan es tracta de justificar o argumentar una teoria, es busquen exemples i raonaments que hi donin suport. Sigui del bàndol que sigui. I al final s’acaba configurant una nova realitat que és la suma de les diferents mirades i les vàries interpretacions. Els periodistes som els principals arquitectes d’aquesta nova realitat. Ens dediquem a informar i a opinar i acabem construint un discurs que la majoria de la societat assumeix com a propi. I ens quedem tan tranquils.
El millor exemple l’hem tingut en l’anterior legislatura. Quan va arribar el moment de fer balanç, els mitjans van explicar les peripècies del govern i l’oposició i s’acabava dient que havia estat una legislatura amb molt soroll. O, per exemple, després de veure l’alta abstenció, la majoria de tertulians i opinadors s’han dedicat a dir que els polítics n’han estat els culpables. I l’autocrítica de la professió periodística on és? No som nosaltres els que magnifiquen i sobredimensionem els sorolls? No podem ser també culpables de l’abstenció quan dediquem bona part dels nostres espais informatius a debats estèrils i que ni importen ni interessen a la gent?
No es tracta de buscar l’objectivitat informativa, perquè ja sabem que no existeix. Ni tan sols la neutralitat. El que cal és ser més rigorosos, humils, ètics i professionals i evitar caure en el sensacionalisme barat, el partidisme escandalós i a les interpretacions tendencioses desmesurades. I si pot ser, fer més autocrítica recordant que el dret a la llibertat d’expressió no s’ha d’utilitzar en benefici propi i en contra d’un altre dret que tenim tots els ciutadans: el dret a la informació. I que si al final la gent té una percepció esbiaixada de la realitat també és responsabilitat nostra. Tot plegat, però, és molt bonic sobre el paper. Però a l’hora de la veritat, i els fets així ho estan demostrant, res no ha canviat i seguirem desprestigiant la nostra professió i, de pas, la democràcia del nostre país.

Emparaulament

Emès a Ràdio Manlleu "No dinarem" el 30/10/06

En les eleccions de demà passat, la gent bàsicament haurà de triar entre dues grans maneres de mirar la política. Però quines són aquestes dues? La divisió més antiga és aquella que diu que estem davant de les dretes i les esquerres. Així ha estat tradicionalment com s’ha anat a votar. Ja se sap que a Catalunya els tres partits d’esquerres serien els que van firmar el Pacte del Tinell i que van començar a governar a finals del 2003 i el de dretes són les formacions del bipartidisme que hi havia just abans, en què el PP donava suport a CiU. Però ara resulta que hi ha una colla d’intel·lectuals, tots ells de dretes, que diuen que això de les dretes i les esquerres és una mentida i que tots els partits són iguals. És curiós que ho diguin només aquells qui voten a CiU o al PP. Però sí que tenen una bona part de raó, perquè el cinisme, que és allò que critiquen de les esquerres, és bàsicament el mateix que practiquen els de les dretes.
Per tant, potser aquesta divisió no ens serveix i hauríem de distingir entre catalanistes i no catalanistes. Però, és clar, ara resulta que aquest frontera tampoc existeix. És del tot etèria quan fins i tot Josep Piqué se’n proclama, de catalanista. I no només això, sinó que l’únic candidat que té un origen no català en fa bandera i, a més, el denomina com a catalanisme social. Així que tampoc podem anar a votar o catalanisme o espanyolisme.
Potser l’alternativa, seria, doncs, parlar de nacionalistes i no nacionalistes. Però, una vegada més, ens hem quedat sense la possibilitat de triar entre aquestes dues opcions. Si ara resulta que el nou Estatut diu que alguns diem que som una nació. I l’únic partit que es proclama nacionalista diu que l’Estatut ja reconeix que som una nació, quin sentit té continuar dient-se nacionalista.
Així doncs, si no hi ha ni esquerres ni dretes, ni catalanistes ni no catalanistes. I si a sobre tots els partits són igual de nacionalistes, què diferencia de veritat els partits? Per què n’hem de votar un i no un altre? No seria més lògic agafar les cinc paperetes, doblegar-les per la meitat i triar-ne una a l’atzar?
Doncs no, buscant bé encara hem trobat una diferència entre partits. Si ens hi fixem bé, veurem com encara som a temps de triar entre partits dependentistes, per un cantó, i un d’independentista per l’altre. És allò que realment distingeix els partits que es presenten a aquestes eleccions. Ara podem escollir si volem continuar votant els partits que ja els va bé que continuem sent masovers de les nostres pròpies terres o bé l’únic partit que defensa que la terra ha de ser de qui la cultiva.

El cadàver polític

Emès a Ràdio Manlleu "No dinarem" el 19/09/06

Pasqual Maragall va decidir fer una de les seves últimes maragallades convocant les eleccions catalanes l’1 de novembre. El debat que s’ha generat al voltant de la data de tots sants per tractar-se d’un festiu entre setmana no és l’àutèntica picada d’ullet del primer president de la generalitat del PSC. I què amaga, doncs, aquesta data? Per saber-ho, abans ens hem de remuntar a la nit del 16 de novembre de l’any 2003 quan tothom donava per fet que la carrera política del nét del poeta s’havia acabat. La nit de les anteriors eleccions i després que el PSC les perdés, moltes veus deien que Maragall era un cadàver polític. Però els metges Puigcercós i Montilla el van ressuscitar creant un tal govern catalanista i d’esquerres, altrament conegut com el tripartit. Durant aquests tres anys han mantingut el president socialista en vida. Però el mateix Montilla, fart de tantes maragallades, ha decidit que ja era hora d’enterrar-lo. Així ha estat com Maragall, per donar la raó als seus assassins i de pas fer el seu últim estirabot com a president, no se li va ocórrer res més que convocar les eleccions per la vigília del dia dels difunts. O sigui, que Pasqual Maragall serà, definitivament, un cadàver polític ni més ni menys que el 2 de novembre, el dia dels morts. Fins i tot l’onze de setembre es va fer una diada a mida que més que un auto-homenatge semblava un funeral en vida.
Un cop tinguem el polític Maragall ben enterrat, el dubte serà saber qui el substituirà al capdavant de la Generalitat. Si els nostres polítics fossin coherents, el més normal seria que tornés a governar un tripartit. Però no precisament el que hem tingut fins ara. Si del que es tracta és de desplegar aquest magnífic Estatut, seria lògic que ho fessin els partits que l’han defensat aferrissadament fins a l’últim moment. Per tant, Convergència i Unió, el Partit Socialista i Iniciativa haurien de governar junts. I que siguin ells, en tot cas, qui s’emportin les medalles si aconsegueixen la lluna, tal i com ens van prometre si votàvem que sí al referèndum. O si no, que siguin també aquests partits els que s’estavellin de ple contra el mur del govern espanyol i que en paguin les conseqüències. I mentrestant que Esquerra Republicana, encapçalant l’oposició, es netegi les ferides de les punyalades rebudes i que corregeixi els errors si vol tornar a governar sense sobresalts.
Però tot sembla indicar que el 2 de novembre no només haurem de vetllar la capella d’un Maragall que s’haurà retirat, sinó que comprovarem, una vegada més, com la lògica i la coherència no són lleis que regeixin la política i, qui sap, potser tenim algun altre cadàver polític sobre la taula.