Un dissabte de contrastos acadèmics

Estem a final de molts cursos acadèmics i, al mateix temps, a l’inici de la preparació dels següents. Aquells qui ens dediquem a la docència i a la gestió acadèmica ens trobem a cavall d’un curs que s’acaba i la preparació del que començarà a finals d’estiu. No us explico què significa aplicar l’Espai Europeu d’Educació Superior al Grau de Periodisme.

El dissabte 20 de juny va ser l’exemplificació d’aquest pont entre cursos. Els alumnes de la 12a. promoció de la Facultat de Comunicació Blanquerna feien el seu acte de graduació al Gran Teatre del Liceu de Barcelona. Alguns d’aquells qui havien estat alumnes meus a 2n. (entre ells els primers autors de Semiperiodisme) i a 4rt., celebraven que ja estan llicenciats, o a punt de ser-ho. Però abans d’anar al colós de la Rambla, vaig fer marrada a Santa Coloma de Gramanet.
A les 8 del matí sortíem de Torelló perquè a les 10 la meva dona estava cridada a les proves d’oposició a mestre de Llengua i Literatura Catalana de secundària. 135 candidats estaven convocats a un Institut de Santa Coloma d’un total de 950 per a 200 places. El sorteig va voler que la meva dona fos la primera de la llista i, per tant, a les 10 i pocs minuts, tots ells reunits dins el gimnàs de l’escola, la van cridar a ella primer perquè lliurés tot el material didàctic que haurà de defensar en una segona prova. Després tocava esperar a les 12 del migdia per començar pròpiament la prova, la mateixa hora en què havia de començar l’acte de graduació. El tribunal hauria de treure 5 números de 71 temes que entraven a l’examen. Al cotxe van quedar els resums de 17 temes estudiats. Que entre aquests 5 temes n’hi hagués almenys 1 dels 17 era poc probable o, en tot cas, qüestió de sort.

Per fer temps, vam anar a fer un segon esmorzar. Després d’intentar entrar a dos locals poc acollidors, ens vàrem decantar per un que aparentava ser-ho. Dues noies xineses ens van atendre amb la mirada. “Feu entrepans?”, “cómo?”, “que si feu entrepans?”, amb la mateixa mirada ens deien que no ens entenien. “Bocadillos...”, “ah, bocadiyos!”, “uno de jamón”. I després més difícil encara, li vaig intentar demanar quina mena de formatge em podia oferir i després de passar-nos al castellà em va ensenyar unes llesques de formatge del DIA%: “res... jo em prendré un cafè amb llet”, “cómo?”, “café con leche”. 10 minuts després d’haver demanat l’entrepà de pernil una de les xineses, que havia sortit feia 9 minuts, torna amb una bossa del DIA% amb el pernil a dins.

Mentre estàvem esmorzant, va entrar un home morè, d’aparença gitana, amb una llarga cabellera arrissada, i va demanar un Soberano. Quan es va acabar el primer, en va demanar un altre i es va posar a tirar monedes a l’escurabutxaques.

A un quart de dotze vaig acomiadar-me de l’aspirant a funcionària i li vaig desitjar moltíssima sort. Vaig dirigir-me a la parada del Metro de Santa Coloma. Vestit, com anava, per entrar al Liceu em sentia un xic incòmode caminant pels carrers de Gramané. De cop, començo a sentir que el peu esquerre em fa un soroll diferent que l’altre. Semblava com si se m’hagués enganxat alguna cosa a la sola. Miro avall i, oh déu meu!, se m’havia rebentat la sabata. Un calçat que tenia des de feia 12 anys i que possiblement només havia dut 12 vegades. Les havia estrenat, precisament, el dia de la meva graduació.

Pujo al Metro amb l’objectiu de fer parada a Plaça Catalunya, en lloc de fer transbord cap al Liceu, i baixar pel Portal de l’Àngel a comprar-me unes sabates. A mig camí, entra al vagó del metro una dona acompanyada d’un amplificador arrossegat per un petit carro. La dona és espanyola, vull dir que no és una immigrant estrangera, i micròfon amb mà comença a cantar en espanyol. Té bona veu i l’home que té al costat li riu les gràcies. Quan acaba l’actuació, un mínim de cinc persones li donen diners. Potser m’equivoco, però diria que si hagués estat una banda de peruans, d’aquells que canten allò del Cóndor que passa, o algun solista romanès amb acordió, segurament no li haurien donat tants diners.

A les 12 menys 10 minuts entro a Casas Sabaters i em dirigeixo a una dependenta: “ja ho veu (li ensenyo la sabata) en vull unes de semblants que em facin joc amb el vestit”. Va directament a unes Camper de 126€: “no m’agraden”, un eufemisme per dir que són massa cares. De cop en veig unes altres, de Camper, a meitat de preu, d’un color cru amb uns tocs de taronja, el mateix color de la camisa i dels botons de l’americana de lli blau: bingo. “Un 42, si us plau, i ja em pot dur els dos peus”. Me les calço, les pago, amb descompte per família nombrosa inclòs, i els regalo les meves sabates que directament llencen a les escombraries. A les 12 menys 5 corro cap al Liceu on arribo a les 12 i 5. El primer que veig a l’escenari és en Roger Padullés cantant la primera cançó de la festa. Quina alegria que em rebi la veu del meu millor amic.

La festa és molt emotiva. Després de la segona cançó d’en Roger i just abans que comencin a imposar les bandes als alumnes (o exalumnes), vaig a saludar el “tenor que criden per cantar per tot el món”, segons el va presentar el degà. Entro al backstage del Gran Teatre, al costat dels vestidors, i em sento un privilegiat podent-me menjar una ensaïmada i un brioix farcit de xocolata del càtering per als músics. Després d’acomiadar-me de la persona que va cridar el meu nom quan vaig pujar a l’escenari del Palau de Música 12 anys enrere, torno a la platea. Em torno a emocionar, especialment cada vegada que des de l’escenari es recorda la Carol que un mes abans ens va deixar orfes del seu generós somriure.

Al final de l’acte tot són alegries. Els pares no paren de fer fotos als seus fills. De la seva mirada es desprèn que són conscients que aviat els seus fills voldran volar del niu, però que potser no podran per culpa de la conjuntura econòmica (això de la mirada m’ho acabo d’inventar, però podria ser que fos veritat, oi?). Però l’alegria personal més gran la tinc quan em sona el telèfon just quan sortia per la porta de platea i des de Santa Coloma de Gramanet una veu femenina em diu: “ei! M’ha anat molt bé, m’han sortit dos temes dels 17 que havia estudiat i he omplert 6 pàgines sobre literatura modernista”.
Després de saludar els que ja són “col·legues” i felicitar especialment la Núria i la Marta, primeres de les promocions de Periodisme i Comunicació Audiovisual, pujo Rambles amunt. A mig camí ja em recull l’afortunada opositora.

Parem per dinar al Ginos del carrer Marina, al costat de les Torres Bessones. Probablement a pocs metres hi tenim alguns dels membres d’U2. El 30 de juny els veurem en directe a Barcelona i serà el dia que, possiblement, l’Anna farà l’última prova de les oposicions i ja tot serà qüestió d’esperar els resultats.

Quan arribem a Torelló passem a buscar els nens a casa dels seus avis. S’han portat molt bé durant el dia. Ens preparem per anar a la festa de final de curs de l’Escola Fortià Solà. Ens diuen des de l’AMPA que aquest any hi ha menys gent que s’hi quedi a sopar: la crisi? Els nostres fills són dels més petits. La Laia l’any que ve ja començarà 1r. de primària i canviarà d’edifici, i l’Arnau i en Pol faran P4. S’ho passen pipa amb els seus amics jugant amb tot allò que meticulosament han preparat els de l’AMPA. A l’hora de sopar, cau un xàfec espectacular, sort que han pogut muntar les taules sota d’un porxo. Amb una amanida, pa amb tomàquet i botifarra i un gelat servits en uns plats de plàstic que ens hem dut de casa, ens sentim ben acompanyats d’aquelles noves amistats que hem fet gràcies als nostres fills. Tot plegat ens porta molts records de quan érem nosaltres els nens que celebràvem el final de curs. Abans de mitjanit m’emporto els vailets, estan rebentats. Una mica més tard arriben les dones de la casa.

Així s’acaba un dissabte de grans contrastos acadèmics i també, perquè negar-ho, de contrastos socials. Un dia d’emocions, nervis, alegries, nostàlgies i de grans esperances.