2 de desembre de 2010

Barça 5.0

Aquests són els meus modestos i breus 5 apunts de la victòria del dilluns 29N.

Barça 5.0
Fa un parell de temporades, la del sextet, ens preguntàvem quin nom o adjectiu podia acompanyar la paraula Team per definir aquell Barça. Al final, cap va quallar, tot i que jo em decantava pel "Persisteam", una barreja dels 6 gols endosats al Madrid, els sis títols aconseguits i l'afirmació de Guardiola que persistirien fins al final. A mi encara m'agrada, i molt, perquè a més és en català. Però si es tracta de buscar un nou nom, ¿què us sembla si a aquest equip li diem el Barça 5.0?

Estic molt emprenyat amb aquest Barça
Sóc d'aquells aficionats del Barça que sempre hi veig un "però" a l'equip. En paraules d'Artur Mas un "tot i que". Encara que sembli impossible trobar-li defectes a aquest equip, si no ets del Madrid, és clar, jo li retrec un parell de coses als jugadors blaugrana. Primer de tot m'emprenya que l'altre dia fossin incapaços de marcar-li 9 gols a l'Almeria. Diuen que feia 50 anys que el Barça no marcava 8 gols fora de casa i que si els endosava el novè batria el récord històric. No està bé que ens deixin la mel als llavis. Pel que fa al partit de dilluns, també hi ha coses molt criticables. Per exemple, ¿com es van atrevir a perdonar 3 gols que haurien fet cagar-se a les calces a Cristiano Ronaldo i així emular Gary Lineker? No pot ser que Messi fallés aquell gol i trencant una ratxa de no sé quants partits seguits marcant. O no pot ser que Bojan continuï fallant tantes ocasions, dilluns en podia haver marcat dos més. Ah, per cert, és imperdonable que Guardiola al final no hagués alineat els 10 jugadors de la cantera al mateix temps. Imperdonable!

Ja ho deia jo, en Xavi és més que un club
El diari Ara titulava ahir: Zubizarreta "Si féssim la novel·la del Barça, amb coses bones i dolentes, Xavi en seria el protagonista". Efectivament, Xavi Hernández és qui millor resumeix què és el Barça. A mi, però, no cal que m'ho digui (en castellà) Zubizarreta. Fa tres anys, quan Ronaldinho encara era la icona del Barça, vaig escriure una entrada el bloc que titulava Catalunya no és Ronaldinho en què anava més enllà i deia no que en Xavi era el Barça sinó Catalunya. Entre altres coses, afirmava: "En canvi, el Barça té altres jugadors que sí que són més representatius d’allò que és Catalunya. Potser la idea que ens ve al cap és la de Carles Puyol. El capità del Barça sí que podria simbolitzar Catalunya. O potser alguns prefereixen emmirallar-se en la figura d’Oleguer Presas. Però, posats a triar, ¿què tal Xavi Hernández? En Xavi va entrar al club als 11 anys i ja n’hi porta 16. La seva ha estat una feina silenciosa, modesta, eficaç, educada i sensata. Tal i com són, som, o hauríem de ser, la majoria de catalans. Té, a més, un dels seus cognoms d’origen castellà i l’altre català (Creus), com la immensa majoria de ciutadans del nostre país. I sabem que ha invertit bona part dels seus ingressos en un negoci familiar que dóna treball a les persones més properes. El mateix que han fet molts ciutadans autòctons o vinguts de fora en diferents ciutats de Catalunya. Precisament ell és de Terrassa, una d’aquestes ciutats que també simbolitza l’evolució social i econòmica que ha patit el nostre territori. Fins i tot el fet que sigui un jugador que ha estat seleccionat per l'espanyola i la catalana mostra en quina mena de país vivim."

El millor partit de la història?
Això vaig sentir dir a dos mestres del periodisme esportiu: Joaquim Maria Puyal i Ramon Besa. A en Puyal, a la ràdio, i a en Besa, de viva veu davant l'ascensor de la nostra facultat. Li vaig preguntar al company de feina i de comarca si n'hi havia per tant, i em va respondre que sí, que havia estat el partit perfecte. Que no havia vist mai davant d'un equip de tanta entitat un control tan abosult del joc. A part de les crítiques que he fet més amunt del partit, no tinc la impressió que aquest sigui el millor partit que li he vist al Barça. No ho sé, potser em va distreure anar twittejant durant el partit, o el fet de veure'l a casa els meus pares que encara tenen una televisió del segle passat. Així que, sense dubtar-ho, em compraré l'ARA de diumenge i me l'hauré de mirar sencer, sense distraccions, a la pantalla plana i prima de casa i disfrutant de la magnífica transmissió d'en Puyal. (Poden dir el que vulguin d'en Quim, però per mi continua sent el millor. Dilluns va estar sublim).

Sobre el Madrid i Mourinho
Sobre l'actitud d'alguns jugadors del Madrid i del seu entrenador, només tinc una paraula: SILENCI.