2 de març de 2009

No esperava una escena tan bonica

Aquest migdia m’he escapat un moment de la feina i m’he anat a comprar unes samarretes màniga llarga. Fa poc que he descobert prop del meu lloc de treball una botiga on venen unes samarretes que fa anys que compro i que per menys de 20€ en tens un parell. La botiga és espaiosa perquè tot i ser petita té un llarg taulell però molt poc expositor. Quan hi he entrat, el dependent estava atenent una clienta. M’he posat a buscar les samarretes que buscava i de fons sentia la conversa entre clienta i dependent. Ei, insisteixo, la botiga és petita i encara que no volgués m’era impossible no escoltar de què parlaven.
De seguida m’he situat: ella és una dona estrangera, fa poc que viu a Barcelona i li explicava al dependent les coses que fa aquí amb un castellà força estrany però sorprenent fluid. Estaven parlant del Barri Gòtic i del Raval, a on m’ha semblat entendre que tots dos resideixen. Ella és d’origen irlandès, treballa en un bar i ell li pregunta a quin. I ella li respon el nom d’un local i ell, amb una exclamació, que a continuació us detallaré, li diu “què dius? Però si és a sota casa meva”. L’exclamació m’ha transmès claríssimament que el noi, en el fons, estava pensant que “no esperava una noia tan bonica darrere d’aquest taulell. El teu estil em fascina. On has estat tot aquest temps?”.
Jo, en aquells moments, he tingut un moment de dubte: què faig, me’n vaig? Em sentia molt incòmode. La conversa entre ells dos tenia un to, un ritme, una intensitat i una emotivitat que em feia sentir fora de lloc. Em preguntava si, per culpa meva, aquella conversa no podria acabar amb una cita entre dos desconeguts. Però quan estava a punt de sortir de la botiga sense comprar, tot i que ja feia un parell de minuts que havia deixat de mirar-me el mostrari i m’esperava darrere el taulell, s’han acomiadat, mentre ell li embolicava el paquet, amb un “a veure si ens veiem” que sonava a un desig fondo que es fes realitat.
Ha estat en aquell moment que he pogut fixar-me en la noia i, sincerament, no m’ha estranyat la brillantor que desprenien els ulls del dependent quan m’ha atès. Ell és un noi atractiu, alt, proper a la trentena, per la banda baixa, amb un posat descuidat, amb pocs cabells a la closca, però llargots i despentinats pel clatell, amb barba de mitja setmana, una samarreta vella i estireganyada (ja diuen que el sabater és el més mal calçat) i uns pantalons d’aquells que pengen per sota les natges. En canvi ella, també atractiva, tenia la cara petita amb faccions anglosaxones, melena de cabells llisos i foscos, era un pam més baixa i vestia amb uns pantalons negres curts, a mitja cuixa, i amb mitges i jaqueta tres quarts entallada també negres.
Quan el dependent m’ha atès he pensat que potser em tractaria amb certa desgana per haver-li aixafat la guitarra, però no ha estat així. Ha estat molt atent, m’ha venut el que buscava i, fins i tot, m’ha escrit el telèfon de la botiga en un targeta per si mai vull imprimir alguna imatge a les samarretes. Estic convençut que quan he marxat s’ha penedit de no haver-li donat també el telèfon a ella.

4 comentaris:

Annapolis ha dit...

i per cert, aquesta botiga existeix de veritat?? està a prop de la uni?? és que m'ha agradat molt la samarreta!!!

Enric Xicoy i Comas ha dit...

Sí, és a prop de la Facultat, però la samarreta de la foto no és d'allà. És una imatge que m'ha servir de metàfora per condensar algunes de les idees del text.

Anònim ha dit...

JBP???? no és per fer propaganda però dic jo9, no? jajajaja! Petons Enric, a veure quan tens una estona i et veig, q no recordo la teva cara, ja!
Colometa

elena* ha dit...

beautiful...!*
m'encanten aquests instants de quotidianitat que s'emplacen al carrer, com si es tractés d'un gran teatre amb entrada lliure per qui el vulgui observar...