19 de febrer de 2009

Records d'una Irlanda

Alguna vegada ja he explicat que molts fans tenen certa obsessió amb els primers discs de grups musicals que admiren i que solen criticar-ne durament els últims. I explicava que sovint això era degut al fet que es mitifica l’època en què descobreixes i comences a admirar uns músics, sense tenir en compte que sovint amb el temps molts d’aquests grups han millorat. O, si més no, que pot passar que les noves generacions d’admiradors prefereixin els últims treballs perquè és precisament l’època en què els van conèixer.
Això ha passat amb molts seguidors de grups o intèrprets de llarga durada, com Lluís Llach, Els Pets, U2 o Bruce Springsteen. Per posar només quatre exemples.
Doncs bé, alguna cosa semblant em passa a mi amb Sau. Amb nitidesa diàfana recordo la imatge de la gravació de la interpretació d’una cançó del primer disc de Sau... a la plaça Major de Vic a finals dels anys 80. Durant l’hora del pati d’un curs de BUP, no recordo l’any, vam passar per la plaça i vam veure com hi havia muntats tots els instruments d’un grup directament sobre la sorra de la plaça. El que no recordo tan bé és quina era la cançó que interpretaven, però diria que era Sense estil i que la gravaven per a TVE Catalunya. Vaig córrer a comprar-me el disc.
També tinc molt present un concert dels inicis de Sau... al Roc 34, també de Vic, en plena efervescència d’aquella cosa que sonava a les discoteques i que en deien àcid. Amb un amic vàrem haver de suportar una hora d’“ààààààààààààààcid” estrident i aquells saltirons compassats i mecànics de cossos desenfrenats abans que en Carles, amb la seva americana de coloraines, pugés a l’escenari. Uns pocs, molt pocs, vam cantar totes i cadascuna de les cançons que van interpretar.
A partir de llavors, i gràcies, o per culpa de..., els seus nous discs i de la seva fama, vaig començar a desenganxar-me de Sau... (Va coincidir amb l’època en què van treure els (...) del seu nom). No negaré que hi havia una part de rebuig per culpa de l’estupidesa d’adolescència en veure com es començava a convertir en un grup “de nenes”.
Tot plegat ha fet que els “meus” discs de Sau continuïn sent els dos primers, No puc deixar de fumar i Per la porta de servei. Fins i tot el Quina nit el considero un pas enrere. Sí, insisteixo, hi ha una part de mitificació d’una època en què érem quatre gats els que seguíem els passos de Sau. Això no vol dir que no me n’agradin altres cançons o que no hagi escoltat res més. Però encara ara quan els escolto segueixo pensant que com No puc deixar de fumar, Sense estil, Records d’Irlanda, Com la primera nit o Viure sense tu, no n’hi ha cap.
Malgrat tot, la desaparició d’en Carles em va commoure molt. A més, la seva mort va coincidir amb dues curioses coincidències. El matí del 13 de febrer de 1999 amb uns amics presentàvem el programa Denominació d’Origen a Catalunya Cultura. Com cada dissabte, havíem de tenir una actuació en directe. Solíem tenir grups que interpretaven música tradicional. Doncs resulta que el grup d’aquell dissabte venia a la ràdio a estrenar una cançó que havia compost Carles Sabater per a ells. Vam ser nosaltres qui els vam comunicar la mala notícia i van acabar interpretant una versió molt emotiva. I l’altra curiositat és que aquell mateix dia va néixer una de les meves nebodes.
Són quatre batalletes d’alguns dels records que m’han vingut al cap aquests dies. Quatre històries que sumades a les que han viscut molts catalans i osonencs demostren que, per una vegada, no és exagerat afirmar que Carles Sabater és dels pocs mites catalans del Segle XX.