Davant l’anunci confirmat per part d’ETA del final del seu autoproclamat alto al foc, voldria fer tres consideracions.
La primera té a veure amb la reacció de l’opinió/informació publicada. Potser encara ens trobem en un moment calent i la reacció és excessivament visceral, però ha passat el mateix de sempre. Quan hi ha moments d’inflexió com aquest, i que s’accentuarà després del proper atemptat, s’engega la centrifugadora informativa i opinadora i les posicions se’n van cap als extrems. Així que aquells que durant els últims mesos s’havien mostrat partidaris del diàleg, per exemple, ara el neguen o silencien aquesta opció. I l’atenció se centra, única i exclusivament, en allò que es denomina la defensa i aplicació de l’Estat de Dret. Els mitjans es farceixen de referències a les possibles noves víctimes que pot causar el terrorisme i s’abandona l’anàlisi que fins fa pocs dies es feia sobre la recerca de solucions polítiques al conflicte. Estem cometent els mateixos errors de cada final de treva. ETA aconsegueix, cada vegada, el seu principal objectiu: militaritzar el procés. Aconsegueix centrar el debat només en la resposta policial i judicial, com així ho demostren els primers passos del govern espanyol. El que demano és que mentre expliquem com de fills de puta són els d’ETA quan tornen a estroncar la quotidianitat de milers de persones i que s’ha de lluitar per evitar més víctimes, també continuem defensant els passos ferms cap a una solució dialogada i política del conflicte.
La segona consideració és que els comunicats d’ETA cadascú els interpreta com i quan els dóna la gana. Quantes vegades hem sentit dir durant aquests mesos que d’ETA només es valorarà o parlarà d’un comunicat quan aquest exposi clarament que abandona les armes i es dissol? En canvi ara, davant aquest anunci, davant aquest comunicat, tothom reacciona i ho interpreta a la seva manera. En què quedem, d’ETA només farem cas quan anuncia que abandona les armes o també quan diu que les torna a agafar? ETA se l’ha d’escoltar sempre i s’hi ha d’intentar parlar, encara que sigui amb una pistola sobre la taula. Això no vol dir, ni molt menys, estar d’acord amb el que diu. Qui no ho faci, o no ho vulgui fer, és perquè no en té ni idea de com s’han solucionat els conflictes violents en la història de la humanitat.
La tercera consideració, en part fruit de les altres dues, és que tot plegat demostra que continua guanyant el feixisme: aquells qui neguen utilitzar la democràcia com arma per solucionar un conflicte. I normalment els més feixistes són els que més s’omplen la boca de paraules com democràcia o llibertat. Ho fan, però, des d’una visió esbiaixada d’aquesta democràcia. Qui pot defensar un país democràtic si mata a persones que no pensen com tu? Qui acusa als altres d’antidemocràtics quan és incapaç de fer un pas més decidit en el rebuig, en totes les seves expressions, de la violència? Qui diu defensar la democràcia quan il·legalitza partits que representen una part gens menyspreable de la societat? Qui es proclama demòcrata quan nega el dret a un poble a autodeterminar-se?
I qui després de llegir-me cregui que de les meves paraules s’entreveu una equiparació entre ETA i alguns partits polítics d’aquells denominats democràtics o que aquest text dóna ales als terroristes per no deixar-me centrifugar i em poso a favor dels botxins i no de les víctimes; vol dir que o que no m’he explicat bé o no em voleu entendre. Si escric el que escric és precisament perquè no vull veure més sang vessada de víctimes innocents, però la història d’ETA ens demostra que se segueixen exactament els mateixos passos i això sí que m’aterra.
La primera té a veure amb la reacció de l’opinió/informació publicada. Potser encara ens trobem en un moment calent i la reacció és excessivament visceral, però ha passat el mateix de sempre. Quan hi ha moments d’inflexió com aquest, i que s’accentuarà després del proper atemptat, s’engega la centrifugadora informativa i opinadora i les posicions se’n van cap als extrems. Així que aquells que durant els últims mesos s’havien mostrat partidaris del diàleg, per exemple, ara el neguen o silencien aquesta opció. I l’atenció se centra, única i exclusivament, en allò que es denomina la defensa i aplicació de l’Estat de Dret. Els mitjans es farceixen de referències a les possibles noves víctimes que pot causar el terrorisme i s’abandona l’anàlisi que fins fa pocs dies es feia sobre la recerca de solucions polítiques al conflicte. Estem cometent els mateixos errors de cada final de treva. ETA aconsegueix, cada vegada, el seu principal objectiu: militaritzar el procés. Aconsegueix centrar el debat només en la resposta policial i judicial, com així ho demostren els primers passos del govern espanyol. El que demano és que mentre expliquem com de fills de puta són els d’ETA quan tornen a estroncar la quotidianitat de milers de persones i que s’ha de lluitar per evitar més víctimes, també continuem defensant els passos ferms cap a una solució dialogada i política del conflicte.
La segona consideració és que els comunicats d’ETA cadascú els interpreta com i quan els dóna la gana. Quantes vegades hem sentit dir durant aquests mesos que d’ETA només es valorarà o parlarà d’un comunicat quan aquest exposi clarament que abandona les armes i es dissol? En canvi ara, davant aquest anunci, davant aquest comunicat, tothom reacciona i ho interpreta a la seva manera. En què quedem, d’ETA només farem cas quan anuncia que abandona les armes o també quan diu que les torna a agafar? ETA se l’ha d’escoltar sempre i s’hi ha d’intentar parlar, encara que sigui amb una pistola sobre la taula. Això no vol dir, ni molt menys, estar d’acord amb el que diu. Qui no ho faci, o no ho vulgui fer, és perquè no en té ni idea de com s’han solucionat els conflictes violents en la història de la humanitat.
La tercera consideració, en part fruit de les altres dues, és que tot plegat demostra que continua guanyant el feixisme: aquells qui neguen utilitzar la democràcia com arma per solucionar un conflicte. I normalment els més feixistes són els que més s’omplen la boca de paraules com democràcia o llibertat. Ho fan, però, des d’una visió esbiaixada d’aquesta democràcia. Qui pot defensar un país democràtic si mata a persones que no pensen com tu? Qui acusa als altres d’antidemocràtics quan és incapaç de fer un pas més decidit en el rebuig, en totes les seves expressions, de la violència? Qui diu defensar la democràcia quan il·legalitza partits que representen una part gens menyspreable de la societat? Qui es proclama demòcrata quan nega el dret a un poble a autodeterminar-se?
I qui després de llegir-me cregui que de les meves paraules s’entreveu una equiparació entre ETA i alguns partits polítics d’aquells denominats democràtics o que aquest text dóna ales als terroristes per no deixar-me centrifugar i em poso a favor dels botxins i no de les víctimes; vol dir que o que no m’he explicat bé o no em voleu entendre. Si escric el que escric és precisament perquè no vull veure més sang vessada de víctimes innocents, però la història d’ETA ens demostra que se segueixen exactament els mateixos passos i això sí que m’aterra.
1 comentari:
Kaixo Enric, aspaldiko!
Ya veo que ya sois familia numerosa, zorionak. Siento no poder escribirte en catalá, pero en los 8 meses que estuve en BCN sólo llegué a chapurrear el catalán. Te escribo desde Arrasate, seguro que ahora ya sabrás quien soy. Casualidades de la vida, he acabado en tu blog, y lo he estado leyendo. En algunas cosas estamos totalmenten de acuerdo, pero en otras seguimos en desacuerdo. Después de leer este artículo, creo que caes en el error de echar la toalla antes de tiempo. Creo, que le das demasiada importancia a que ETA haya declarado el fin de la tregua. Sabes de sobra que en este proceso, que aún sigue en marcha, el diálogo político es el que tira del carro, y que el final de la tregua es sólo una señal de que una vez más, algunos han hecho un gran esfuerzo para que no vaya adelante. Si haces un repaso al año y casi tres meses que ha durado la tregua (y no el proceso) verás que la represión que ha sufrido el pueblo vasco no ha tenido tregua (cargas en manifestaciones, torturas, endurecimiento de la política penitenciaria, detenciones masivas "preventivas", aplicación de cadena perpetua con leyes nuevas que se sacan por las mangas, ilegalización -no de partidos, sino de personas- según los intereses políticos etc, etc. Dices que ETA pretende militarizar el proceso. Yo creo que algunos estaban deseando el comunicado del lunes pasado, que se están frotando las manos mientras hablan de responder con la justicia y las fuerzas de seguridad...no les he oído una sola palabra que hable de seguir hablando del proceso sobre la resolución política del conflicto, y creo que se han precipitado en cerrar puertas antes de que a algunos se les heche encima la oposición, y las elecciones generales de marzo (vuelve otra vez la política "segurolas" de asegurarse los votos con detenciones de "terroristas" y reparto de ostias a doquier). Esto parece que no es violencia... la doctrina que hemos estado recibiendo, independientemente de tregua o no tregua. Me parece un discurso comodísimo el de centrar todo el conflicto en la lucha armada, cuando hay miles y miles de personas que están trabajando sin cobrar un duro por buscar una solución al problema que nos ha llevado a amigos y familiares a la cárcel, que nos ha dejado sin trabajo, o que nos sigue pribando de nuestra libertad. Me parece vergonzoso, que algunos sigan viviendo a costa de tanto sufrimiento; aquellos que ilegalizando partidos y betando la libertad de expresión roban concejales en ayuntamientos y se forran pegando pelotazos urbanísticos, haciendo proyectos faraónicos como la Y vasca...para que sus empresas del hormigón sigan haciéndose de oro con el dinero público. Yo creo son ellos los que quieren, una vez más, reventar el proceso que otros intentamos mantener vivo. Y también creo que son ellos los que pretenden dar carpetazo al asunto mezclando el fin de la tregua con el fin del proceso. Porque entre otras cosas, si aquí llegáramos a buen puerto, a una paz en la que los vascos y vascas pudieramos decidir sobre nuestro futuro, se les acabaría el chollo de poder manejar todos los chanchullos que se traen entre manos. Porque si esto se solucionara, la atención no se proyectaría en los terroristas, sino en otras cuestiones que tendrían que ver con la forma de construir nuestro pueblo. No hay más que ver las últimas detenciones, y sobre todo las dos encarcelaciones precipitadas de la semana pasada: "lucha contra el terrorismo" y el querer quitar del mapa dos referencias o símbolos (como lo prefieras) de la lucha por la dignidad y el derecho a vivir en libertad. Lo dicho, la cultura, la lengua, la filosofia de vivir, la libertad, son simples fichas de un juego de ajedrez sin escrúpulos que se traen algunos con la política española, y otros con los negocios que les llenan los bolsillos. Los que luchan por la libertad, siguen siendo terroristas disidentes, a ojos de la "masa" gracias a los medios de comunicación que nos venden una "democracia" que todavia no ha conseguido librarse de los nietos de Franco. Y todavia, nos quedan muchos centrifugados... porque algunos seguirán con la vieja receta de criminalizar todo aquello que es un estorbo para hacer su propia política rancia neoliberalista, y otros seguirán trabajando por el reconocimiento de los derechos de un pueblo entero, y un futuro progresista. El proceso está ahí, hay que hacer todo lo posible para sacarlo adelante, algunos estamos en ello...otros ya lo quieren echar a pedradas.
Publica un comentari a l'entrada