Manifestació independentista

La manifestació del 10 de juliol de 2010 a Barcelona hauria de ser recordada com una manifestació independentista. Per suposat que entre els assitents hi havia persones que no aposten per la independència com a solució al conflicte català. Però negar que aquesta va ser la postura àmpliament majoritària seria mentir. No vaig veure cap pancarta a favor de l'estatut i moltes a favor de l'estat (català, és clar). I de cada 5 banderes 4 eren independentistes, abosultament majoritàries. Pel que fa a les samarretes o adhesius reivindicatius que portava la gent, també una immensa majoria demanaven més sobirania per a Catalunya. Finalment, la procalma que més vaig sentir va ser "in, inde, inde-pendèn-ci-a".

Per altra part, l'actual president a la Generalitat va ser escridassat durant tot el recorregut, i no només al final del passeig de Gràcia, quan va abandonar el carrer. I no per quatre radicals, sinó que els crits i xiulets venien d'una majoria de manifestants a banda i banda del passeig de Gràcia a mesura que la comitiva avançava. Els crits que es va sentir dir, sobretot, van ser "Montilla botifler" i "volem un president independent". I al final de la manifestació la consigna que es va cantar va ser "en Montilla botifler abandona el carrer". És molt trist que el president de la Generalitat sigui escridassat i insultat en una manifestació catalanista i sobiranista, però encara més trist deu ser que ell s'ho hagi buscat.
No m'acabo de creure que l'argument perquè el president abandonés la manifestació fos que hi havia massa gent ja que a partir de la Gran Via la cosa estava més descongestionada. Tampoc entenc el tractament que n'han fet, de la qüestió, les televisions públiques espanyola i catalana. L'espanyola va dedicar, ahir a la matinada, la meitat de la notícia a l'abandonament de Montilla i la reacció del públic en contra d'ell. En canvi, a la mateixa hora, la notícia del 3/24 ni va fer referència a l'escridassada i abandonament de Montilla, avui al matí hi han fet referència en una frase i sense imatges. Ni una cosa, ni l'altra.
Sigui com sigui, i com van afirmar ahir alguns polítics, hi haurà un abans i un després d'aquesta manifestació. Això és segur, com també hi haurà un abans i un després d'aquesta entrada al bloc, o del dinar que em menjaré d'aquí a una estona. El que importa és que el després sigui totalment diferent a l'abans. Ara ja sabem que l'independentisme no només ha deixat de ser molt minoritari sinó que probablement ja és majoritari. Artur Mas, especialment, n'hauria de prendre nota. Ell, que s'ha omplert la boca tan sovint dient que només podem convocar un referèndum quan siguem una majoria, s'hauria d'adonar que ha de ser o ara o mai. I que no haguem de tornar a sentir mai més a persones com Lluís Llach afirmar que ja n'està fins als collons de reivindicar les mateixes coses que ell va escriure fa 40 anys (en Llach va dir "30 anys", però li deu fallar la memòria).