8 de juliol de 2010

Interpretant la interpretació d'un text interpretatiu

Ja tenim l'Estatut sentenciat. Setenciat en el doble sentit de la paraula, o sigui, decisió judicial que acaba en un procés o prescriure un càstig, condemnar. El que ha vingut a posteriori no només era previsible, sinó sumament repetitiu. Està matemàticament demostrat quina serà la resposta de cada partit polític davant qualsevol situació política. No val la pena perdre ni un minut a comentar-la.
Tampoc penso perdre ni un segon a comentar allò que diu la sentència. És vomitiu, i no és metafòric, escoltar aquests mateixos polítics intentar explicar quants llençols hem perdut a la bugada i quants d'aquests llençols podrem reconvertir en draps de cuina. Aquells qui no vam votar aquest Estatut perquè crèiem que no solucionava els nostres problemes tan ens fot com l'han deixat. Només ens importa saber quan el podrem enterrar.
I encara menys m'entretindré a escriure quatre paraules per jutjar la manipulació partidista de la manifestació de dissabte. Si dissabte aniré a Barcelona no serà per anar a comprar rebaixes, com algun president de la Generalitat pretén, sinó per dignitat moral i perquè sóc soci d'Òmnium Cultural.
Estic convençut que el 28 de juny, el dia de la revetlla de Sant Pere, serà recordat històricament com l'inici del fi de l'autonomisme polític de Catalunya. Ara només falta que aquells qui encara no han sortit de l'armari, que encara tenen por de la represàlia, que els quedava un bri d'esperança de canviar Espanya, que creuen que no som prou gent, que pensen que és massa aviat per exercir el dret a decidir, surtin dissabte al carrer. Ara només falta que alguns d'aquests liderin la resposta real, l'efectiva, i comencin a enderrocar els murs que han aixecat els polítics.
Comença a ser hora de deixar de somniar i de començar a actuar.