Última oportunitat?

La sentència del TC pot ser l'última oportunitat que tindrem en molt de temps per aconseguir la secessió d'Espanya. Si no aprofitem aquesta ocasió, probablement no en tindrem cap més en moltes dècades. Intento justificar-ho.

1) La sentència del TC és el final d'un trajecte que va començar amb la proposta de fer un nou Estatut per a Catalunya. L'Estatut és el màxim marc legislatiu al qual podem aspirar com a comunitat autònoma dins una constitució espanyola. Aquest marc no es pot superar per cap altra que no sigui una constitució catalana. I, a hores d'ara, ja sabem quin és el sostre d'autogovern al qual podem arribar dins d'Espanya amb l'Estatut. L'autonomisme dins d'Espanya ha quedat clarament definit amb el suport dels dos partits majoritaris de l'Estat a la sentència. Dins d'Espanya només podem aconseguir més autogovern amb un nou Estatut que, de ben segur, no es tornarà a redactar fins d'aquí a 30 anys més.
2) L'oportunitat actual és única perquè no es tornaran a repetir aquestes circumstàncies. Després de les eleccions de la tardor, i si no hi ha una majoria autodeterminista al Parlament, el globus es començarà a desinflar i les aspiracions d'aquells qui volen més autogovern quedaran amagades pel dia a dia de la governabilitat. Si no hi ha una majoria forta al Parlament en aquestes eleccions que estigui disposada a procalamar la independència, aquesta ja no serà possible en molts d'anys.
3) Allò que tantes vegades s'ha demanat ja ha arribat: que no es pot promoure la independència fins que no tinguem una majoria social a favor d'exercir el dret a l'autodeterminació. Siguem o no independentistes estic convençut que a Catalunya hi ha una majoria majoritària a favor que Catalunya exerceixi el seu dret a decidir quin sistema d'autogovern vol. Aquesta idea, però, insisteixo, s'ha de dur a la pràctica el més aviat possible. I és que si no ho fem ara la societat tornarà a desencantar-se amb la política (parlo de "la política" no "dels polítics") i tornarem al vell discurs de qui dia passa any empeny.
4) El PSC també ha demostrat fins a on pot arribar. Ha governat amb un partit independentista i, malgrat les proclames de reconversió que feia ERC, a l'hora de la veritat els socialistes catalans han seguit sometent-se a la voluntat del PSOE. Després de dos tripartits, ¿algú espera que a la tercera aniria la vençuda i el PSC aniria més lluny?
6) CDC, i Artur Mas en particular, té una oportunitat històrica. Un procés constituent com aquest és també una gran repte per passar a la història. El partit nacionalista català majoritari pot esdevenir el primer partit que governi l'estat català, no és pou temptador? Però si en aquestes eleccions, amb aquestes circumstàncies, CDC no fa el salt definitiu al secessionisme, ¿quin sentit tindria l'existència d'un partit que s'autoprocalama nacionalista?
7) La crisi tampoc durarà sempre. I, per tant, tampoc durarà la demostració que sense la independència financera no podem ser un país normal. O sigui, aquesta crisi és una de les millors oportunitats que tenim per fer evident que l'espoli que patim és una sagnia pròpia d'un estat opressor.
8) També és un bon moment, dels millors en la història, per sumar complicitats fora de Catalunya. Altres processos en marxa semblants, més en la forma que en el fons, al català ens poden servir d'ajuda.
9) No havíem vist i llegit mai com ara intel·lectuals que es mostressin tan partidaris del dret a decidir. Molts d'ells propers a CiU i al PSC sembla que demostran que realment saben fer anar el seu intel·lecte i s'han adonat que aquells cants a favor de l'Espanya plural no han servit per a res. Aquesta gent serà la que ara ens permetria fer la transició menys traumàtica, especialment per a aquells catalans que se senten més espanyols que catalans.
10) I, finalment, tampoc mai com ara havíem vist una premsa tan propícia al canvi. La Vanguardia fa uns dies va dir que les vaques volaven, o sigui, que ja hi ha més independentistes que dependentistes. I si La Vanguardia ho diu...