Doctorant-me

A les 2 en punt de la matinada d’aquest dilluns dia 23 de juliol he apagat l’ordinador després d’acabar la tesi doctoral. Bé, no l’he acabat del tot perquè encara l’ha de revisar el meu director de tesi, l’Albert Sáez, però sí que ja he enllestit la part més important del treball. Són 372 pàgines i gairebé 9 anys després que comencés tot plegat. Que lluny queda aquella tardor de l’any 1998 quan vaig començar els cursos de doctorat. Va ser també aquella tardor i fins l’abril 2000 el període que analitzo en la meva tesi. I és que aquest treball porta per títol Interpretació periodística del conflicte basc. (Avui, El Periódico i La Vanguardia. Setembre 1998 – abril 2000). L’any 2001, concretament el juny, ja vaig defensar la tesina en què només analitzava el diari del Grupo Godó.
I quina sensació em queda? Doncs agredolça. Agre perquè crec que l’hauria d’haver acabat abans i perquè hi ha bona part del treball que hauria volgut fer amb més exhaustivitat. I dolça perquè és com treure’s un mort de sobre.
Durant aquests anys, però, la veritat és que més aviat he anat perdent interès pel conflicte basc. Diuen que ja als passa això als que fan una tesi: que acaben una mica farts del seu objecte d’estudi. Suposo que necessitaré encara una mica de temps per valorar la feina feta. Espero que el meu director també em faci pujar una mica l’autoestima.
Però el que més em sorprèn és com ha canviat la meva vida des que vaig començar aquest treball. He passat de ser estudiant a professor. De solter a casat. De ser només fill a també pare. També he perdut sers estimats i n’he guanyat de nous. En definitiva, he viscut possiblement els 10 anys amb els canvis més importants en la meva vida. Tinc la sensació que han passat massa coses i massa ràpid i que potser em mereixo una mica de descans, de calma en la meva vida. Però em sembla que aquesta cursa encara no s’ha acabat i que encara em queda molt camp per córrer.
De moment, però, m’agafo unes vacances i demà a celebrar que la meva filla gran ja fa quatre anys. I si tot va bé a finals d’any o principis del que ve ja tindrem un doctor a la família i potser serà el moment per demanar-li hora a veure què em diagnostica.

Carta a Mariano

Benvolgut i querido Mariano,
Darrere la teva poblada barba, sé que amagues un cor tendre. Les ulleres també, sovint, et fan de màscara i mostres el teu rostre més seriós i en ocasions temible. No parles català en la intimitat. Tampoc fas veure que domines la nostra llengua i això és de lloar. Però en el teu espanyol dialectalitzat de gallec, marcat sovint per expressions enginyoses i esmolades, demostres la teva fina ironia.
És en aquests dies de calor quan se’t veu més desenfadat i s’agraeix la teva actitud més calmada. I és que de cara a la clientela tant bé tractes en Josep com l’Alberto. Més valuosa és encara la teva actitud de saber delegar a persones de confiança la teva relació amb els altres quan creus que si sortissis a la palestra potser en sortiries escaldat. No és que t’amaguis, sinó que, senzillament, prefereixes evitar algun conflicte, o "pique", innecessari.
Potser de tu el que menys m’agrada és l’afició al tabac i a la caça major. Però des del teu lloc de responsabilitat, com a comandant d’una nau tan popular, sé que sempre has tingut un “café para todos” i això no ho hauríem de menysprear en un moment en què es fa difícil trobar cafè de qualitat en aquests móns de déu.
Així doncs, Mariano, espero seguir comptant amb tu cada vegada que estigui afamat o assedegat i tu em serveixis un dels teus àpats suculents. Que per molts anys més tinguem el plaer d’assaborir l’escalfor del teu bar-cafeteria al centre del nostre poble.
S’agrairia que a dins no deixessis fumar i que no tinguessis el satèl·lit tot el dia connectat al canal “Caza y Pesca”. Però se’t perdona pels guisats de la Rosi i perquè l’ambient de poble que encara es viu al “Centru”, de la plaça Nova, és difícil de trobar no només a Torelló sinó en d’altres indrets de la comarca.

Sempre teu.

Més .cat que nació?

El bon amic Saül Gordillo presenta aquest dijous el seu llibre Nació.cat. Es tracta d'un d'aquells llibres vinculats amb l'actualitat que gairebé caduquen no només quan es publiquen sinó fins i tot quan s'escriuen. I és que el fenomen del domini a internet .cat no s'ha acabat, tot el contrari. Però, tot i que encara han de passar moltes coses amb aquest domini, és evident que aquest llibre ens pot ser de gran utilitat. Sobretot ens mostra la gestació del domini lingüístic català i quina repercussió ha tingut, fins al moment, aquest èxit "nacional". A més, Gordillo també ha fet un bon diagnòstic de la salut internauta de l'àmbit català que, segur, fa pujar l'autoestima d'aquells qui veuen en Internet una finestra al món per demostrar i mostrar que els catalans existim, malgrat tot. Si això, a més, es fa acompanyat de la paraula de Vicent Partal i Ramon Tremosa, el llibre, àgil de llegir, hauria de ser referència.

Precisament Tremosa i Partal acompanyaran aquest dijous dia 19 de juliol, a les 21:00 hores, a Saül Gordillo en la presentació del llibre. El lloc escollit és el Museu-Arxiu Municipal de Calella (Alt Maresme). Sense cap mena de dubte, una bona ocasió per escoltar a tres persones que tenen clar quin és el camí que ha de seguir la nostra nació per fer-se gran i per projectar-se al món. Potser és un bon moment per preguntar-los si no podria passar que la nació que som incapaços de teixir en altres àmbits, polític, social, econòmic, cultural, etcètera, l'estem creant a Internet i si aquest seria un bon exemple a seguir.

Quadrant horaris

Fins que no tens fills en edat escolar no n’ets plenament conscient. A principi de curs t’avisen, però tu dius per dins “ui, fins al juny falta molt de temps”. I van passant els mesos, i no en prens consciència. Prou feina tens per organitzar la teva vida per aconseguir fer quadrar els horaris i perquè algú a les 9 del matí sigui puntual a deixar la nena a l’escola i per tornar-hi a ser a les 5 en punt a la tarda.
Però quan arriba el mes de maig, enmig de les habituals circulars informatives, en reps una que et recorda que a partir de l’1 de juny les classes només seran al matí. I, de pas, també et donen una alternativa, pagant, és clar, per continuar tenint-hi els fills a la tarda. Això fins al dia 20, perquè a partir d’aquesta data, ni matí ni tarda, s’ha acabat el col·legi. Resulta que, a més, no tens avis disponibles les 24 hores del dia i un dels dos treballa fins a mitjan de juliol i l’altre fins a finals. Mentrestant, a la bústia de la casa vas rebent fulletons publicitaris de casals d’estiu per tots caps i cantons amb ofertes variades.
Així és com et veus obligat a organitzar uns horaris i contractar uns serveis per tal que, les hores en què treballes, els nens de casa estiguin ocupats i si pot ser distrets i ben atesos. Obres un full d’Excel i comences a fer columnes de dies i fileres d’hores. Les hores clau són les 10 del matí, hora de deixar la nena, la 1, hora d’anar-la a buscar i donar-li el dinar, i les dues hores que van de 3 a 5 de la tarda, moment en què tornem a ser a casa, amb una mica de sort. I un cop l’has acabat t’adones que cada dia és diferent. I és que a les respectives feines resulta que també s’han organitzat de tal manera per tenir ara totes les reunions de valoració de temporada i cursos de formació. Això sense excloure els sopars o dinars de final de curs.
Finalment, després d’un mes absolutament estressant i al mateix temps extremadament ruïnós, comences les vacances esgotat i deixes anar la frase habitual: “em mereixo un descans”. I mires el compte corrent, recordes que t’has de posar a fer maletes imaginant el cotxe carregat camí del càmping, o de l’hotel, o d’on sigui, convençut que passaràs molta calor i que estarà ple de gent i deixes anar: “deixeu-me dormir 24 hores i demà, espero, veuré les coses d’una altra manera”.

Publicat a "El Ter", número de juliol

Inhibidor

Fa uns quants anys, al voltant de 10, vaig comprovar com funciona un inhibidor de freqüència. Em dirigia, a peu, cap a Plaça Sant Jaume de Barcelona des de Via Laietana, tot escoltant la ràdio. De cop, vaig començar a sentir unes interferències en l’emissió de ràdio fins que es va convertir en soroll. I tot seguit pel costat em va passar el cotxe oficial del President de la Generalitat de Catalunya acompanyat per dos cotxes més, un al davant i un altre al darrere, que li feien d’escorta. En el moment que els tres vehicles arribaven a la plaça, vaig recuperar el so de l’emissora.
A partir d’aquell dia vaig descobrir com d’útil podia ser un inhibidor de freqüència. Des de llavors he fet els possibles per aconseguir-ne un, i finalment l’he aconseguit. És un aparell molt petit que em van implantar darrere l’orella esquerra. És d’una sofisticació extrema. No només inhibeix freqüències de ràdio, sinó també emissions de televisió i pàgines de diaris. Però no les inhibeix totes. No, no, ja us dic que és molt sofisticat. Fa una tria de certes emissores de ràdio, d’algunes televisions i de segons quins diaris. Està programat per evitar que el meu cervell faci cas de segons quines informacions i/o opinions que provenen d’aquests mitjans. Pot passar que en algun moment arribi a escoltar, veure o llegir algun d’aquests textos, però l’inhibidor m’avisa amb una campaneta que va sonant. És un soroll una mica impertinent, però almenys evita mals majors posteriors. Aquesta campaneta també es posa en marxa quan des dels mitjans no inhibits se’m cola algun bestiesa periodística, ja sigui pel tractament que ha rebut un esdeveniment o per, simplement, l’origen d’aquest esdeveniment.
Per això faig una crida a tothom qui vulgui explicar-me què passa a Espanya ja que m’ha semblat sentir que parlaven no sé què d’un inhibidors, però se’m va disparar la campaneta i el soroll no em va deixar entendre res.