Una d'indis

Com cada dia, ahir dimecres esmorzava a les 5:25 del matí llegint la columna d'en Monzó a internet. Malgrat el títol, "El último de la ¿qué?", ja m'imaginava que el text no parlaria d'en Quimi Portet i en Manolo García sinó de la nova exigència per ser un bon "nou britànic": fer bé la cua. En Monzó diu: "en el mundo anglosajón las colas son algo sagrado y sólo a un loco se le ocurriría saltárselas". I ens explica que això, a casa nostra, és més aviat tot el contrari i que, a més, "desde los ochenta, la cosa aquí ha degenerado bastante". L'article acaba posant un parell d'exemples viscuts per ell a Barcelona i conclou la columna, com sempre, amb un gran final: "Un día que le comenté a un señor lo absurdo de la cola en la que estábamos –cada uno por su lado–, me contestó: "Lo que faltaba. ¡A mí me van a obligar ahora a ponerme en fila india, como los borregos!". Para mí que no se daba cuenta de que, precisamente, los borregos son incapaces de formar una cola y de mantenerla como es debido."

Després de llegir la columna, a dos quarts de sis del matí, vaig tornar a tenir una d'aquelles agradables sensacions de sincronicitat. No feia ni 12 hores que acabava de viure una escena que exemplificava allò que m'acabava d'explicar en Monzó. Us l'explico?
Dimarts a la tarda tenia hora al cirurgià a Vic. Sortint de la visita em diu: "passa pel taulell d'entrada, dóna'ls aquest full i d'aquí a uns dies t'avisaran per la intervenció". No patiu, no és res greu, una petita operació d'aquelles que en vint minuts tornes al carrer (gràcies pel vostre interès). Així que me'n vaig anar a fer cua. Al taulell, dues noies estaven atenent a dues persones i darrere seu dues persones més estaven fent cua. M'adreço a la persona més allunyada del taulell i li dic "l'últim?" i amb el cap em diu que sí. Em col·loco darrere seu, al costat d'una columna.
Pocs segons més tard, entra a la recepció de la clínica, des de fora, una matrimoni d'ancians. Sense ni tan sols dir bona tarda, i encara menys demanar qui és l'últim, la dona es col·loca a l'esquerra de l'home que anava davant meu, però un pèl més avançada, i l'home es posa entre la columna i jo, a la meva esquerra, però també una mica més endavant que jo. Quan a l'home de davant meu li arriba el torn, l'atén la dona del taulell que està situada a la nostra esquerra. En aquells moments, la situació és la següent. Dues recepcionistes atenen a dos pacients. I a la fila hi som la parella d'ancians i un servidor. La dona continua estant en primera posició, just darrere de l'home que anava davant meu. L'home el tinc, literalment, enganxat a la meva espatlla. Tot i tenir lloc darrere meu i també a la meva esquerra, ja que la columna l'hem deixat més enrere, aquell homenot de poc més de metre cinquanta, cara blanca, i enormes bosses sota els ulls, està enganxat a mi. Semblem dos corredors de marató a la sortida esperant el tret per començar a córrer.
En aquell moment entenc perfectament la tàctica dels avis. Si l'home que anava davant meu acaba abans que la dona que estan atenent al cantó dret del taulell, ells em passaran al davant. S'han inventat una fila a l'esquerra i jo, és clar, estic a la suposada fila de la dreta. Brutal! Són uns experts creadors de files índies. Mentalment, però, començo a ordir la meva estratègia. Si acaba abans la dona de la dreta, la victòria és meva ja que surto amb avantatge i l'avi no té res a fer amb el meu esprint. Ara, si acaba abans l'home de l'esquerra, hauré d'enfrontar-me, segur, als avis. Quan la dona hagi ocupat el lloc que hauria de ser el meu li diré: "disculpi senyora, però em toca a mi ja que anava darrere d'aquest senyor" i amb el dit índex assenyalaré l'home que estarà sortint per la porta.
Una suor freda m'invadeix quan noto constantment la mirada de l'home que tinc al meu costat. Centro la meva, de mirada, en les recepcionistes. Sóc conscient que molt aviat una de les dues dirà: "qui toca?". Veig que l'home de l'esquerra comença a recollir papers i els posa en un sobre i em temo el pitjor. Però just llavors la dona de la dreta agafa el bolso de sobre el taulell i se'n va cap a fora. Triomfant m'acosto a la recepcionista i darrere meu m'imagino la cara d'abatut del meu contrincant.
Eufòric, a la noia de la recepció li dono el paper que m'ha donat el cirurgià. Ella se'l mira i em diu: "aix! Ho sento, però aquest paper l'has d'entregar aquí al costat" i amb el dit m'assenyala una dona que està asseguda davant un ordinador a pocs metres del taulell de recepció. Ara sóc jo qui està abatut, la dona en qüestió està atenent a una altra dona que s'acaba d'asseure davant seu. Em poso darrere d'ella just en el moment que pel meu costat passa la parella d'ancians cap a la sales de visities i tinc la sensació que l'home em mira de reüll amb un somriure sarcàstic sota el nas.

Foto de Ma. Teresa Pascual

Criaturades

Conec un parell de pares, mascles, de família nombrosa que cada dilluns i cada dimecres coincidiran a la feina a quarts de vuit del matí des d'aquest mes de febrer fins a finals de maig. Entre ells intercanvien algunes de les primeres paraules de la setmana. Això significa que cap dels dos pot portar els seus fills a l'escola el dilluns o el dimecres. Per tant, un exemple més d'allò que en diuen impossibilitat de conciliar vida familiar i laboral. Malgrat tot, són dos pares que prediquen i, quan poden, practiquen aquesta conciliació. De fet, un d'ells no només la predica sinó que, en part, viu de fer-ho. O sigui, en una de les seves ocupacions laborals sovint ens explica les dificultats que té ell, i tots els pares, per compaginar aquestes ocupacions laborals amb les ocupacions familiars.
Aquest predicador s'ha convertit, de fet, en un dels especialistes catalans sobre les relacions entre pares i fills. Va començar explicant-ho en un llibre; va seguir amb un programa de ràdio que va derivar també en un programa de tele; tot plegat l'ha dut a fer xerrades per tot el país i finalment ho ha condensat en un web. No es tracta ni d'un pediatre, ni d'un psicopedagog, ni d'un mestre d'escola sinó d'un comunicador que utilitza bàsicament l'humor. A hores d'ara ja deveu saber, ja ho heu vist a la foto, que us estic parlant d'en Carles Capdevila.

Doncs bé, l'altre que predica i practica la conciliació familiar i laboral és un servidor. En Carles i l'Enric són professors de la mateixa assignatura a la mateixa hora a la mateixa facultat de comunicació, Blanquerna, els mateixos dies de la setmana. Normalment els temes de conversa giren entorn de l'assignatura, però sovint també ho acaben fent de criatures. Últimament han comentat el recent nascut web d'en Carles: criatures.cat. Es tracta d'un interessantíssim web en què s'hi condensen moltes de les coses que en Carles ha anat recollit durant aquests anys que s'ha dedicat a la comunicació sobre les relacions entre pares i fills. El web s'ha convertit, a través de la seva productora Anar fent, en la continuïtat del programa de ràdio Eduqueu les criatures de Catalunya Ràdio. Criatures.cat barreja l'humor amb la informació, l'agenda infantil amb blocs de col·laboradors, en definitiva, un gran nombre de seccions i apartats que poden interessar als pares i fills de tot tipus i condició. Per a alguns pares, a més, hauria de ser de lectura obligatòria.

Doncs bé, l'altre dia en Carles i l'Enric parlaven del web i el primer li va demanar al segon si podia penjar un dels seus vídeos domèstics del youtube en què hi apareixen les seves criatures en memorables actuacions. I el segon li contestà que: evidentment! Així és com a la portada del web des d'ahir podeu veure aquest vídeo.

Mentrestant, en Carles i l'Enric, avui diumenge, estan exhaurint les últimes hores en família del cap de setmana abans que els soni l'impertiment despertador a primera hora del dilluns.

Discrepàncies al PSC? Hehehe!

Després d'uns dies allunyat del bloc per motius que no vénen al cas, no em puc estar de comentar les paraules suposadament polèmiques d'Ernest Maragall. No tinc ni idea si estava premeditat per part de la cúpula del PSC, però el que ha dit el tete no té res de polèmic. Són aquells qui es fan dir periodistes els que veuen disputes al PSC que no existeixen. Maragall no ha fet res més que marcar distàncies davant els socis del tripartit per tal de començar la campanya de la tardor. Ara ens faran veure que dins el PSC n'hi ha uns més catalanistes que d'altres i uns de més d'esquerres que d'altres. De pas, ICV farà veure que està enfadada per tal de fer-se passar per un partit més d'esquerres i així cada un manté les quotes. A Esquerra ja li va bé per mantenir-se dins la línia suposadament independentista i CiU simularà una crisi al tripartit per reclamar la majoria absoluta. I finalment el PP demanarà la dimissió de qualsevol persona que parli en nom del tripartit. I au, tots contents.

No fotem, home. Maragall és més sociata que ningú i sap què ha de fer per mantenir les quotes de poder del seu partit. De fet, si escolteu bé les seves paraules sentireu que en el fons el que reclama no és res més que el PSC tingui encara més poder. L'objectiu principal d'ell i el seu partit no és altre que el poder pel poder i arribar a governar amb majoria suficient per no haver de dependre de ningú. Vaja, com CiU durant dues dècades. Collons, i mentrestant la majoria de periodistes es pensen que aquesta gent està barallada. Sembla estrany que ja faci més de tres dècades que va morir el caudillo i que encara no siguem capaços de veure les orelles al llop.

Vaga edulcorada

Aquest dissabte vam anar a veure Sherlock Holmes als Cinemes Sucre de Vic. Just abans de pagar, vaig veure al vidre de la taquilla uns cartells anunciant que avui farien vaga en contra de la llei del cinema del Parlament de Catalunya. Per cert, és curiós que en diguin "vaga" d'un tancament patronal, oi? Al costat d’aquest anunci hi havia un altre cartell en què deien quelcom semblant a “estem a favor del català, estem en contra de la nova llei” i un seguit d’explicacions ja conegudes: que si redueix l’oferta, que si s’eliminaran llocs de treball, etcètera.

Per tant, els Cinemes Sucre, que a part dels multicines del mateix nom també són propietaris dels cinemes Nou i Vigatà, són uns grans defensors del país i del català però no volen que la meitat de les pel·lícules s’emetin amb la nostra llengua. Els mateixos cinemes que dissabte tenien, com cada dissabte, una pantalla gegant emetent el partit del Madrid amb el senyal en castellà de La Sexta tot i que el partit el feia també TV3 en català. Els mateixos cinemes que de 14 pel·lícules en cartellera només n’hi tenen una en català: “Nico, el ren que volia volar” i que es projecta només dissabtes i diumenges a les 16:15 i diumenge a les 11:45. Els mateixos cinemes que no han projectat mai cap pel·lícula 3D en català (d'això en té bona part de culpa també el govern). Els mateixos cinemes que quan projecten una pel·lícula doblada als dos idiomes sempre col·loquen la versió catalana a la pitjor sala: Mil·lènium2 la vàrem haver de veure a la Sala 1 del Nou, la pitjor sala de Vic i probablement del país. Els mateixos cinemes que sovint t’atenen en castellà quan tu els parles en català.
Un estudi publicat avui per l’Avui, encarregat pels promotors del tancament, demostra que aquesta llei no només no perjudica als cinemes sinó que fins i tot pot atraure més públic (entre els quals m’incloc acompanyat de tres criatures). Si aquesta gent de Vic són tan catalanistes com diuen, ara ja no tenen excusa per continuar maltractant la llengua que tan estimen.

Gran Danès vs Petit Suís

Ha de ser espectacular veure un Gran Danès menjar-se un Petit Suís.

II Concurs Musical Ges Avall

Aquesta vegada no hi ha excusa que valgui. Després de les crítiques per l'excessiva dificultat del primer Concurs Musical Ges Avall, aquí teniu la segona edició. En aquest només hi ha una fragment de cançó sense veu. A més, he distribuït les cançons pels anys de publicació del disc. He triat una cançó representativa de cada un dels anys de la dècada que hem acabat. Excepte un any! I aquest és l'error que també cal trobar. Què us pensàveu? Que ho faria tan fàcil? Hi ha una cançó que no es correspon a l'any assignat.

Qui trobi les 10 cançons (nom de l'intèrpret i de la cançó) i quin és l'any equivocat, tindrà premi.

Article publicat a l'ACM

Abans d'acabar l'any, en Francesc Ponsa, cap de premsa de l'Associcació Catalana de Municipis (ACM), em va demanar un article per a la revista que editen des de l'associació. Així que vaig reciclar una entrada en aquest bloc en què parlava de la consulta del 13D. El número 304 de la revista ja és el carrer i aquest és l'enllaç de l'article que reprodueixo més avall. Li agraeixo a en Francesc, amb qui vam compartir fa poc viatge a Brussel·les, haver pensat en mi per a col·laborar amb la seva revista amb un article que a més, perquè negar-ho, està ben remunerat.

El 13D, democràcia en estat pur

La consulta independentista del 13 de desembre de 2009 ha fet evident unes quantes realitats que alguns intuíem, que d’altres ignoraven i que molts no volien veure.

La primera d’elles, i més important, és que la societat civil del nostre país està més viva que mai. Arenys de Munt no va ser una anècdota. Aquestes consultes han estat organitzades per centenars d’associacions locals i comarcals. Milers de voluntaris han reaccionat davant una situació política que consideren insostenible. Farts de la inoperància i inhibició dels partits polítics, ha hagut de ser la gent “del carrer” la que ha organitzat un dels esdeveniments polítics més importants del que portem de segle a Catalunya.

En aquest sentit, també ha quedat demostrat que els pobles de Catalunya, els municipis, volen fer-se sentir com a ens polític en una societat en què tenim ajuntaments, consells comarcals, diputacions, govern nacional, govern estatal i institucions europees i mundials que regeixen els nostres destins. Aquesta evidència no ha agradat gaire a la majoria de partits polítics, institucions i mitjans de comunicació que han menyspreat i menystingut l’esdeveniment.

Una altra cosa que ha evidenciat les consultes és que el nostre sistema democràtic està trontollant. Trontolla primer perquè no es vol reconèixer un dret universal com és el de l’autodeterminació. Tentineja perquè no s’entén que allò que ha decidit un poble a les urnes pugui ser esmenat per un tribunal de 12 persones. Se’n ressent quan s’evidencia que els representants electes no són capaços de connectar amb les necessitats d’un país. I s’esberla quan un poble és insultat i espoliat impunement amb el silenci còmplice de les institucions.

Per tant, el 13D va ser un dia democràticament impecable. Sense el suport institucional i mediàtic i malgrat el que s’ha escrit o dit, un 30% de participació és un índex elevat. A Torelló, el meu poble, per exemple, les dades són molt clarificadores. La participació va ser del 37,3%. Tenint en compte que el cens estava inflat, ja que també votaven els menors de 16 i 17 anys i els immigrants sense dret a vot, si s’hagués tingut en compte només el cens real l’índex de participació seria molt més elevat.

Convé tenir en compte que a les eleccions municipals del 2007 a Torelló van votar 6004 persones, el 13D ho van fer 4331. O, dit d’una altra manera, va votar més gent a favor del ‘sí’, 4170, que persones van donar suport a CiU i al PSC junts, 4012, partits que governen a l’ajuntament i que van impedir votar una moció a favor de la consulta. A les eleccions al Parlament de Catalunya de fa tres anys van votar a Torelló 6360 persones, les eleccions amb més participació, un 63,32%. L’únic partit que es presentava a les eleccions defensant, suposadament, la independència de Catalunya, ERC, va rebre 1392 vots, 2778 vots menys dels que va rebre el ‘sí’ diumenge 13 de desembre. A la votació del referèndum de l’Estatut del 2006 van votar 5388 persones, el 53,8%. Però el ‘sí’ va rebre 4124 vots, 50 menys que el ‘sí’ a la independència amb una participació 16,5 punts inferior. I, finalment, el referèndum sobre la Constitució Europea, amb tota la campanya europea, espanyola, catalana i municipal inclosa, pagada amb diners públics, només va tenir una participació del 42,17% amb 4220 vots, 111 menys que el 13D. Per cert, el ‘sí’ a aquella constitució va rebre gairebé la meitat de vots que el ‘sí’ a la independència de Catalunya: 2291.

Finalment, un últim fet evident és que ja ha calat el debat sobre la independència de Catalunya. El 13 de desembre del 2009 molta de la gent que va anar a votar que ‘sí’, especialment de la tercera edat, mai s’havia proclamat independentista. Allò que semblava un tabú ha deixat de ser-ho. Ha quedat demostrat que és fals, com diuen alguns, que abans de fer un referèndum oficial convé convèncer la majoria de ciutadans que Catalunya és una nació. Les coses van al revés, només quan es convoqui un referèndum legal i vinculant els ciutadans del nostre país seran del tot conscients que Catalunya és una nació.

Solució al concurs musical

Davant l'allau de respostes i de missatges esperant el resultat del I Concurs Musical Ges Avall aquí teniu la solució. Haurem de deixar el premi desert ja que ningú ha endevinat les quinze cançons. De fet, diria, que en els missatges ningú m'ha dit cap de les cançons. Bé, haurem de fer cas a les reclamacions i en futures edicions del concurs procurarem que sigui més fàcil trobar la resposta.

Els homes Vichy

La Vanguardia, en portada, ahir titulava que “Sólo el 17% de los hombres colabora de verdad en casa”. L’estudi és d’Espanya i parteix d’una premissa: el treball domèstic és una feina de dones, forma part de la seva genètica, i quan un home fa aquest tipus de tasques és perquè vol col·laborar amb una responsabilitat que no és la seva. Per tant, aquest 17% d’homes són uns col·laboracionistes. Són els homes Vichy (en referència al govern col·laboracionista de Vichy i no perquè sigui una actitud efervescent). Es tracta d’una anomalia del sistema. Una raresa. En cap cas, doncs, podríem afirmar que “Només en un 17% de les llars les feines domèstiques són compartides” perquè seria un titular tendenciós, esbiaixat.
Tant esbiaixat com si tituléssim, a partir d’un altre estudi inventat, que “Només el 17% de les parelles volen fer l’amor al mateix temps”. Si un estudi ens diu que el 17% d’enquestades afirma que vol fer sempre l’amor quan també ho desitja el seu home el titular correcte, en realitat, seria: “Només un 17% de les dones col·labora de veritat a l’hora de practicar sexe”. Ja se sap que voler practicar sovint sexe forma part de la genètica masculina i que rarament una dona ho vol fer amb la mateixa assiduïtat que les seves parelles. No és cosa d’elles voler cardar, això és feina d'homes. Per tant, les dones que volen follar tan sovint com els seus homes són unes dones col·laboracionistes o dones Vichy (en aquest cas doblement Vichy, per això de col·laborar, i per les pessigolles que senten a la panxa quan veuen el seu home trempar).

Concurs musical

Aquest és el I Concurs Musical Ges Avall. Es tracta de veure aquest vídeo de més avall i identificar les 15 cançons que sonen. Són 15 fragments instrumentals que heu d'identificar amb el nom de la cançó i de l'intèrpret. Els que volgueu concursar-hi només m'heu de fer arribar un comentari al bloc amb les respostes. El primer que els encerti tots 15 tindrà premi. Quin? Coi, depèn de qui guanyi.

Us dono quatre pistes:

- Tres cançons no les interpreten cantants o grups d'origen català.
- Hi ha tres cançons que són versions d'altres cantants o grups.
- Tres de les peces només són instrumentals.
- Només dos intèrpets apareixen dues vegades.

El grup revelació del 2010

Us presento el grup revelació del 2010 que segur que se'n parlarà molt. Són els Lenam i el seu primer senzill es titula "Ram la". Ja veureu que la seva és una sonoritat meditarrània amb tocs de música àrab. Altament recomanables. Aquí teniu el videoclip de promoció:

Excel·lent any 10!

Aquesta és la meva felicitació del nou any, el 10. Desitjo que sigui un any excel·lent.

Perquè vull

Perquè sí, "Perquè vull", aquí teniu aquest videoclip de la cançó de Pascal Comelade del disc Friki Serenata. També el podríem titular: Ges avall, Ges amunt.

Nou rècord absolut

Ahir vaig batre, de nou, el rècord absolut d'entrades a aquest bloc. Vaig tenir 818 visites úniques i es van carregar 2.030 pàgines! Podria dir que el motiu d'aquest èxit va ser la meva excel·lent entrada d'aniversari, o que és fruit d'una agressiva campanya a través del Facebook i d'enviament de missatges a través del Gmail. També podria dir que el meu és un dels blocs de referència del país. I fins i tot podria afegir que Ges Avall ha esdevingut, sense cap mena de dubte, de lectura obligatòria per tot aquell qui vulgui estar à la page. Però no ho diré.

El motiu és el mateix de cada any per aquestes dates. Centenars de catalans volen felicitar el Nadal a través del mòbil i no se'ls acut res més que clicar a Google "felicitar el Nadal" o "SMS de Nadal". I resulta que als Top Ten de la cerca els surt aquesta entrada: Frases per felicitar el Nadal o aquesta SMS de Nadal i Cap d'Any. Tot fruit d'aquella primera Els SMS de les festes d'un ja antic 2 de gener de 2007.

El 31 de desembre de 2009 espero haver batut de nou aquest récord, us mantindré informats.

Bon Nadal reiets

Avui us vull felicitar el Nadal amb les paraules d'un poeta. Un dels pocs que queden vius de la vella escola. Us reprodueixo el missatge de trasnochadavieja de SaMaje que tan gustosament van emetre les televisions autonòmiques (no en dic nacionals, per no ofendre) de Catalunya i les bascongades i que avui apareix en portada al web de La Vanguardia.

L'entrada 444, 3a3m3d després

Aquesta és l'entrada 444 i, a més, avui a les 23 i 13 minuts de la nit d’aquest 22 del 12 celebro que fa 3 anys, 3 mesos, 3 dies i 33 minuts que vaig escriure el primer text en aquest bloc.
Per commemorar-ho rememoro 33 de les entrades més memorables:

La primera: dedicada a Pasqual Maragall, El cadàver polític.

Una teoria de les meves: un president de la Generalitat ha de tenir una “l” al cognom i l’espanyol la “z”.

Una altra teoria: al 2006 proposava que la independència la votéssim el 2014, 8 mesos després ho proposava Carod-Rovira.

La meva entrada preferida: encara espero que algú trobi el globus que vaig enviar al cel.

Entre les entrades, n’hi ha unes quantes analitzant la premsa. Aquest exercici el faig cada any a classe: cada Nadal un egm al seu corral.

Aquesta innocent entrada ha provocat el nombre més alt d’entrades al meu bloc cada any pels volts de Nadal: la gent busca sms per felicitar les festes de Nadal. Aquests dies tinc centenars d'entrades en aquest bloc buscant aquests missatges. Tot va començar en aquesta entrada.

També he gastat alguna broma, la crida a descobrir l’autor d’aquest quadre, va tenir èxit. Poc després vaig desvetllar la solució.

Aquest és un bloc que, de tant en tant, dedica una entrada a la música del nostres país. D’això en dic el síndrome del discotecat.

Aquesta entrada dedicada a Saül Gordillo em va servir per donar-me a conèixer a la blocosfera catalana.

Un altres dels meus emparaulaments, més o menys reeixits, és la barretina mediàtica.

El 2222 és un dels meus números preferits, ho he demostrat en 2 ocasions.

Fins i tot m’he atrevit a fer receptes culinàries i així poder-me menjar alguna rosquilla.

I també he criat altres blocs, com aquest per als alumnes del meu seminari.

Aquestes entrades dedicades a les pintades a les parets de Torelló, també van ser força comentades.

Fins i tot en alguna ocasió grans personatges de les lletres catalanes han parlat de coses que s’escriuen aquí.

Aquest és també un bloc sobre les coses que passen a Torelló i al nostre alcalde li he dedicat alguna entrada, amb tot el carinyo del món.

Dels vídeos domèstics, aquest és el que ha tingut més èxit. Amb versions posteriors.

Fins i tot m’he atrevit a publicar algun conte, com aquest Tens un SMS premiat pel Gat, o un de més recent, dedicat al Nadal.

De tant en tant, alguna entrada personal farcida de fotografies.

Aquesta és l’entrada més comentada, amb un total de 23.

També he col·laborat, a través d’aquest bloc, amb altres espais a internet.

Aquesta és una autèntica metaentrada. Vols saber com escric una entrada?

Després de dos anys, vaig recopilar el meu propi diccionari després de tantes paraules noves. El xiquidiccionari.

Ho he intentat fins a tres vegades, però no hi ha hagut manera de guanyar el premi a la portada de la Festa Major de Torelló.

I aquesta és l'entrada que fa 444.

Aprofito l'aniversari d'aquest bloc que, si vols, pots fer-te seguidor d'aquest bloc i també fer-te del grup de Lectors del Facebook.

El tamany de l'engany

Carles Castro continua fent de profeta de La Vanguardia, tal i com ja us explicava fa més d'un any. Avui ens ha volgut donar una nova lliçó de "política ficció", com ell mateix reconeix 510 paraules després d'haver començat el text. Un text, encara que ells diuen que és un gènere d'opinió no ho aparenta, titulat el "Tamaño de la independencia". En aquesta anàlisi de les dades del 13D Castro compara la participació d'aquest referèndum amb altres votacions a diferència del que feia jo fa uns dies, en què comparava el nombre total de vots. El periodista de La Vanguardia calcula què passaria si hi hagués la participació que hi ha hagut en els últims referèndums o en les últimes eleccions legislatives.
A partir d'aquí arriba a la conclusió que amb una participació inferior al 50% el 'sí' guanyaria, en canvi, amb una participació superior al 55%, el mínim que exigeix la UE, guanyaria el 'no'. Com ho justifica?, doncs així: "¿Cómo se mide esa realidad? Pues muy sencillo: las magnitudes del apoyo electoral a la independencia no pueden calcularse nunca sobre el 100% de los electores teóricos, sino sobre el porcentaje máximo de ciudadanos que han acudido alguna vez a las urnas en Catalunya: el 80%. Por ello, cualquier tasa de apoyo a la independencia –por ejemplo, la que se registró el 13-D en los municipios que acogieron la consulta soberanista: un 26% de los convocados– no supone que la secesión tenga el respaldo de tres de cada diez electores, sino de tres de cada ocho." Això semblaria que beneficia a la independència, però no és veritat. Ara us explico perquè.

Per començar, ell mateix reconeix que "Naturalmente, se trata de un ejercicio de política ficción, adulterado por diversos factores: el 13 de diciembre se modificó el censo electoral, los territorios elegidos no representaban con fidelidad la estructura sociológica de Catalunya (y suponían menos del 15% de su censo electoral) y, finalmente, la votación careció de las garantías que ofrece una convocatoria institucional." Efectivament, el cens es va modificar en detriment a l'independentisme, si en realitat s'hagués comptat la gent que realment té dret a vot, el percentatge final hauria pujat substancialment. Sí que estic d'acord que el resultat no representa la realitat social del país. I, finalment, sobre el que afirma Castro, més aviat diria que en lloc de no tenir les garanties no va disposar del suport institucional.

Però l'autèntica trampa que fa Castro és més escandolsa: dóna per suposat que en un referèndum real tota la gent que no va votar en aquestes consultes i que anés a votar ho faria pel 'no'. O sigui, ell calcula que si en lloc d'un 27,5% de participació hi hagués un 56,0%, com va passar a les catalanes del 2006, el 28,5% restant votaria que 'no'. Fixeu-vos, doncs, com aquestes dades amb un 55% de participació, el mínim exigible per ser reconegut un referèndum per la UE, no s'arribaria al 51% necessari per aconseguir-la.

¿Realment està convençut Carles Castro que si es convoqués un referèndum vinculant, oficial, sobre la independència no hi hauria més partidaris del 'sí' que anessin a votar? Ah, és clar, no me'n recordava, és un exercici de política ficció.

Iadaveri

Els boletaires han anat a cagar i pel cul han tret una cançó: "El Caganer". És la cançó de Nadal de TV3 amb els boletaries Albert Pla, Quimi Portet, Joan Miquel Oliver i Manel amb la col·laboració de Gerard Quintana i els Estopa.

La tornada és enganxosa com un cagarro calent ja que repeteix constantment que en un pessebre "sobretot hi ha d'haver-hi, hi ha d'haver-hi un caganer". Tractant-se de la cançó de TV3 és de lloar que hagin permès que tothom vagi repetint constantment una frase amb una falta greu d'ortografia. En una frase no hi pot haver, o no pot haver-hi, dues vegades el mateix pronom feble acompanyant un verb: "hi ha d'haver-hi". O sigui, o diem "hi ha d'haver" o diem "ha d'haver-hi". Menys mal que en Quimi Portet ho canta bé: "al pessebre hi ha d'haver, ha d'haver-hi un tamboret".

Per tant, tots, aquest Nadal, ben cofois, a cantar malament: "Iadaveri, iadaveri!".

Govern de concentració

No estaria malament que, d'una vegada per totes, aquells qui realment creuen que Catalunya ha d'exercir el dret a l'autodeterminació es posin d'acord. Per tant, proposo que CDC, ERC, CUP, membres del PSC, ICV, UDC i les plataformes sobiranistes, inclosa Reagrupament, presentin una candidatura conjunta al Parlament de Catalunya. I no només això, sinó que ja anunciïn la data del referèndum: 11 de setembre de 2014, i quin serà el govern que constituiran.

Aquest podria ser el govern:

President: Artur Mas

Vicepresident: Joan Puigcercós

Acció social i ciutadania: Marina Llansana

Agricultura: Pep Riera

Cultura: Dolors Genovès

Economia: Antoni Castells

Educació: Salvador Cardús

Governació: Francesc Homs

Innovació i universitats: Imma Tubella

Interior: Oriol Pujol

Justícia: Montserrat Tura

Medi ambient: Raül Romeva

Política territorial i obres públiques: Ramon Tremosa

Salut: Joan Carretero

Treball: Magda Oranich

Oi tant que és una provocació. S'esperen suggeriments d'altres noms.

Dos budells buits

A casa em diuen que sempre tinc un budell buit. Aquesta tardor ho he comprovat amb amargor. Després d’un estiu calòric, em vaig proposar perdre uns quilets i en poc més d’un mes en vaig perdre set. Els devia portar molt ben amagats perquè gairebé ningú m’ha dit “et veig més prim”, senyal que encara dec fer galtones. Sigui com sigui, m'ha costat déu i ajuda estar-me d’anar picotejant durant tot el dia: que si ara un polvoró, que si després una galeta amb xocolata, més tard uns grapats d’avellanes crues i de postres un xupa-xups de cola. Per tant, malgrat l’esforç titànic, o potser avui hauria de dir avatarós, estic convençut que mai seria capaç de fer una vaga de fam.
Això ve a qüento de la imatge d’Aminatu Haidar tornant a casa per Nadal. I és que des d’aquest bloc vull fer una crida a trobar el primer màrtir català del segle XXI i última víctima del dependentisme. Si el govern marroquí ha cedit a les pressions d’una activista independentista sahrauí, perquè no pot fer el mateix el govern espanyol amb un de català?
El pla és el següent. Un català, o millor una catalana, de certa bellesa física i intel·lectual, se n’ha d’anar a alguna ciutat marroquina. Se m’acuden algunes candidates, però no voldria comprometre a ningú. Ha d'anar, per anar bé, a alguna ciutat de fàcil accés per terra, mar i aire i de bastant interès turístic (aquesta última exigència està pensada perquè alguns periodistes es puguin fregar les mans davant l’expectativa de passar 40 dies en un hotel de quatre estrelles arran de mar en un clima més favorable al que estan vivint en altres latituds). Al mateix temps, però, ha de ser un territori amb certa marginalitat social, no difícil al Marroc, perquè els intel·lectuals més sensibilitzats s’hi sentin més còmodes.
Tornem a la noia en qüestió. Un cop allà, la jove independentista anunciarà que comença una vaga de fam si Espanya no dóna llum verda a un referèndum d’independència vinculant a Catalunya. A partir d’aquí, deixem que les declaracions es vagin succeint. De moment, no passem encara als fets. Convé tenir preparat tot un dispositiu de comunicació, amb un gabinet de premsa ben coordinat, per evitar fissures internes en l’independentisme. Passats uns 20 dies, la noia començarà a trobar-se malament i començarem a actuar. Bé, els que començaran a actuar seran els artistes i intel·lectuals catalans que redactaran manifestos, es manifestaran al carrer i muntaran concerts reivindicatius. Poc a poc, s’aniran sumant suports internacionals, els espanyols per suposat que no, i es demanarà la implicació del Rei del Marroc i els presidents d’EUA i França.
L’últim a entrar en escena serà el President de la Generalitat de Catalunya que demanarà a l’activista catalana que deixi la vaga de fam comprometent-se a aprovar en una setmana la nova llei de referèndums i afirmant que “aquesta nova llei serà l’instrument per poder consultar als catalans qualsevol qüestió sobre l’autogovern de Catalunya sense cap limitació”. Però la frase farsa de Montilla no col·larà perquè llegirem la lletra petita de la llei en què dirà “qualsevol referèndum ha de ser aprovat per les Corts Espanyoles”.
La salut de la jove catalana empitjorarà i la ingressaran a un hospital 12 dies després, 32 en vaga de fam. En aquell moment, s’accentuaran les negociacions diplomàtiques i el govern marroquí, juntament amb el nordamericà i francès, procuraran convèncer el govern espanyol de cedir. I Zapatero dirà: “prometo que aceptaré qualquier propuesta de referéndum que provenga del parlamento de Cataluña (ho dirà amb ‘ñ’ castellana)”. Però tampoc col·larà. Els activistes catalans demanaran que primer el Parlament de Catalunya enviï la proposta de referèndum i que l’aprovin les Corts Espanyoles abans que l’activista acabi la vaga de fam.
38 dies després de començar la vaga, l’activista entrarà en estat crític. Començarà el debat de si l’han de mantenir amb vida amb alimentació artificial, però la noia, per un problema congènit, entrarà en coma el dia 40 i morirà el dia 42.
Un final tràgic? Depèn de com ens ho mirem. Ja avançava que seria l’última víctima del dependentisme. A partir de llavors els passos cap a la independència s’accentuaran a marxes forçades quan 42 activistes més començaran una vaga de fam a 42 ciutats diferents de l’Estat espanyol.

Menyspreu mutu

El menyspreu mostrat pels partits polítics i alguns mitjans de comunicació als resultats de la consulta independentista del 13D és recíproc. Almenys, per la part que em toca com a votant, no em quedaré de braços plegats pel tracte que he rebut per part d’alguns polítics, entre ells el President de la Generalitat. Aquest menyspreu envers a la meva persona, i a altres 190 mil ciutadans de Catalunya, és també un menyspreu a la democràcia i un dels drets reconegut per les Nacions Unides. Un fet que obliden aquesta gent és que els ciutadans que van anar a votar el diumenge són les mateixes persones que tenen dret a vot en les eleccions, exceptuant un 10% més de ciutadans (menors de 16 a 18 anys i immigrants).
A continuació faré una comparativa entre les dades de les últimes eleccions a Torelló, amb totes les campanyes mediàtiques i institucionals incloses, i les del referèndum del 13D, amb tot el menyspreu i campanya en contra inclosos. Potser estaria bé que es miressin aquestes dades amb deteniment:
A les eleccions municipals del 2007 a Torelló van votar 6004 persones, el 13D ho van fer 4331. El PSC, CiU i ERC junts van aconseguir només 530 vots més: 4860. O, dit d’una altra manera, el diumenge va votar més gent a favor del ‘sí’, 4170, que persones van donar suport a CiU i al PSC junts, 4012, partits que governen a Torelló i que van impedir votar una moció a favor de la consulta de diumenge.
A les eleccions d’aquest any al Parlament Europeu a Torelló van votar 3457 persones, el 34,03% del cens real. A la votació de diumenge la participació va ser d’un 37,3% amb un cens més ampli.
A les eleccions al Parlament de Catalunya de fa tres anys van votar a Torelló 6360 persones, les eleccions amb més participació, un 63,32%. L’únic partit que es presentava a les eleccions defensant, suposadament, la independència de Catalunya, ERC, va rebre 1392 vots, 2778 vots menys dels que va rebre el ‘sí’ diumenge.
A la votació del referèndum de l’Estatut del 2006 van votar 5388 persones, el 53,8%. Però el ‘sí’ va rebre 4124 vots, 50 menys que el ‘sí’ a la independència amb una participació 16,5 punts inferior.
I, finalment, el referèndum sobre la Constitució Europea, amb tota la campanya europea, espanyola, catalana i municipal inclosa, pagada amb diners públics, només va tenir una participació del 42,17% amb 4220 vots, 111 menys que diumenge. Per cert, el ‘sí’ a aquella constitució va rebre gairebé la meitat de vots que el ‘sí’ a la llibertat de Catalunya: 2291.
Algú dirà: aquestes dades no es poden comparar. Efectivament, no té ni punt de comparació l’èxit obtingut per la consulta organitzada per Osona Decideix amb els recursos i suports que ha tingut comparat amb l’èxit que han tingut les campanyes electorals “oficials” més recents.

Publicat a Elter.net

13D, crònica fotogràfica

Torelló, 13 de desembre de 2009

L'estelada al balcó

Aquesta és l'única col·laboració de l'ajuntament de Torelló

Cartells ...

... per ...

... tots ...

... caps ...

... i ...

... cantons.

Cole electoral

Sí o No

Sí!

He votat!

Gran dia de tardor

La il·lusió d'aquells que encara no han perdut l'esperança

Fins i tot en Marc, regidor socialista, ha votat!

Imatge de seriositat

Matí mogut

L'Escola Rocaprevera, una gran col·legi

Més cartells

En portada, fent el vermut

L'hora de la independència, cada cop més a prop

Votaré no si vull...

Votaré no si vull que Espanya continuï malbaratant els meus impostos.

Votaré no si vull seguir mantenint una monarquia inútil.

Votaré no si vull continuar tenint problemes per parlar en català al meu país.

Votaré no si vull seguir mantenint els funcionaris de regions d’Espanya.

Votaré no si vull continuar subvencionant mitjans que ataquen Catalunya.

Votaré no si vull continuar subvencionant una cultura que menysprea la catalana.

Votaré no si vull acceptar que no se’ns reconegui com a nació.

Votaré no si vull que els nostres diputats no puguin parlar català a la UE.

Votaré no si vull acceptar que el Tribunal Constitucional decideixi el meu futur.

Votaré no si vull que el president d’Espanya continuï enganyant-nos constantment.

Votaré no si vull que els altres administrin les nostres vies del tren.

Votaré no si vull que els altres administrin els nostres aeroports.

Votaré no si vull que els altres administrin les nostres carreteres.

Votaré no si vull que un estatut retallat primer i retocat després sigui el nostre marc legal.

Votaré no si vull continuar tenint unes seleccions esportives de tornejos amistosos.

Votaré no si vull que els president de Catalunya continuï rebent ordres de Madrid.

Votaré no si vull donar la raó a Artur Mas quan diu que perdríem en un referèndum.

Votaré no si vull que ERC continuï governant amb un partit contrari al dret a l’autoderminació.

Votaré no si vull continuar sent una regió d’Espanya.

Votaré no, per tant, si vull continuar sent súbdit d’una pàtria que no és la meva.

Manifest de suport 13D

Manifest de suport al Referèndum del 13 de desembre sobre la Independència de Catalunya

El Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics aprovat per l’Assemblea General de la ONU el 1966 i ratificat i assumit per l’Estat espanyol el 27 de juliol de 1977 diu textualment en el seu article 1: “Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural.”
Una primera Resolució del Parlament de Catalunya (1989 ) ja anunciava que "...l'acatament del marc institucional. ... no significa la renúncia del poble català al dret a l'autodeterminació, tal com estableixen els principis dels organismes internacionals”.
Una segona resolució (1998 ) afirmava "El Parlament de Catalunya, en el marc de la celebració del 50è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans, ratifica un cop més el dret del poble català a determinar lliurement el seu futur com a poble, en pau, democràcia i solidaritat".
Els sotasignats expressem amb la publicació del present Manifest el nostre ple suport al Referèndum que sobre la independència de Catalunya es celebrarà el proper 13 de desembre als municipis de la Vall de Ges i a molts altres pobles de la Comarca d’Osona.
Creiem que no és hora ja de reivindicar el dret a l’autodeterminació. És l’hora d’exercir-lo. I en democràcia, el poder real és el vot.
Per això, convidem a tots els ciutadans de la Sant Vicenç de Torelló, de Sant Pere de Torelló i de Torelló sigui quina sigui la seva procedència, a exercir des de la llibertat el seu dret a vot en el Referèndum que, amb les màximes garanties i tot el rigor jurídic, organitza Vall del Ges decideix el proper 13 de desembre.

Vall del Ges, a 8 de desembre de 2009

Tens dret a votar si vols que el nostre país sigui un Estat independent o continuï formant part d'Espanya.

No deixis que altres decideixin per tu. Vota!