26 de juliol de 2010

Parole, parole, parole

Demà passat, dia 28 de juliol, farà un mes just de la sentència del TC. Des de llavors, poques coses han canviat en la política catalana. Pocs fets i moltes paraules. Curiosament, l'expert número 1 en paraules és l'actual inquil·lí del Palau de la Generalitat, Pepe Montilla. Aquí sota us passo, per ordre cronològic, tots els titulars de La Vanguardia en què apareix el senyor Montilla. Veureu que l'únic "fet" del senyor Montilla durant l'últim mes ha estat reclamar encapçalar la manifestació del dia 10 amb una senyera i no una pancarta. Algú recorda, especialment aquells qui el van votar, quin era l'eslògan de la campanya del 2006 del PSC? Sí, home/dona, aquell de "Fets, no paraules". Enllaç
















21 de juliol de 2010

Última oportunitat?

La sentència del TC pot ser l'última oportunitat que tindrem en molt de temps per aconseguir la secessió d'Espanya. Si no aprofitem aquesta ocasió, probablement no en tindrem cap més en moltes dècades. Intento justificar-ho.
1) La sentència del TC és el final d'un trajecte que va començar amb la proposta de fer un nou Estatut per a Catalunya. L'Estatut és el màxim marc legislatiu al qual podem aspirar com a comunitat autònoma dins una constitució espanyola. Aquest marc no es pot superar per cap altra que no sigui una constitució catalana. I, a hores d'ara, ja sabem quin és el sostre d'autogovern al qual podem arribar dins d'Espanya amb l'Estatut. L'autonomisme dins d'Espanya ha quedat clarament definit amb el suport dels dos partits majoritaris de l'Estat a la sentència. Dins d'Espanya només podem aconseguir més autogovern amb un nou Estatut que, de ben segur, no es tornarà a redactar fins d'aquí a 30 anys més.
2) L'oportunitat actual és única perquè no es tornaran a repetir aquestes circumstàncies. Després de les eleccions de la tardor, i si no hi ha una majoria autodeterminista al Parlament, el globus es començarà a desinflar i les aspiracions d'aquells qui volen més autogovern quedaran amagades pel dia a dia de la governabilitat. Si no hi ha una majoria forta al Parlament en aquestes eleccions que estigui disposada a procalamar la independència, aquesta ja no serà possible en molts d'anys.
3) Allò que tantes vegades s'ha demanat ja ha arribat: que no es pot promoure la independència fins que no tinguem una majoria social a favor d'exercir el dret a l'autodeterminació. Siguem o no independentistes estic convençut que a Catalunya hi ha una majoria majoritària a favor que Catalunya exerceixi el seu dret a decidir quin sistema d'autogovern vol. Aquesta idea, però, insisteixo, s'ha de dur a la pràctica el més aviat possible. I és que si no ho fem ara la societat tornarà a desencantar-se amb la política (parlo de "la política" no "dels polítics") i tornarem al vell discurs de qui dia passa any empeny.
4) El PSC també ha demostrat fins a on pot arribar. Ha governat amb un partit independentista i, malgrat les proclames de reconversió que feia ERC, a l'hora de la veritat els socialistes catalans han seguit sometent-se a la voluntat del PSOE. Després de dos tripartits, ¿algú espera que a la tercera aniria la vençuda i el PSC aniria més lluny?
6) CDC, i Artur Mas en particular, té una oportunitat històrica. Un procés constituent com aquest és també una gran repte per passar a la història. El partit nacionalista català majoritari pot esdevenir el primer partit que governi l'estat català, no és pou temptador? Però si en aquestes eleccions, amb aquestes circumstàncies, CDC no fa el salt definitiu al secessionisme, ¿quin sentit tindria l'existència d'un partit que s'autoprocalama nacionalista?
7) La crisi tampoc durarà sempre. I, per tant, tampoc durarà la demostració que sense la independència financera no podem ser un país normal. O sigui, aquesta crisi és una de les millors oportunitats que tenim per fer evident que l'espoli que patim és una sagnia pròpia d'un estat opressor.
8) També és un bon moment, dels millors en la història, per sumar complicitats fora de Catalunya. Altres processos en marxa semblants, més en la forma que en el fons, al català ens poden servir d'ajuda.
9) No havíem vist i llegit mai com ara intel·lectuals que es mostressin tan partidaris del dret a decidir. Molts d'ells propers a CiU i al PSC sembla que demostran que realment saben fer anar el seu intel·lecte i s'han adonat que aquells cants a favor de l'Espanya plural no han servit per a res. Aquesta gent serà la que ara ens permetria fer la transició menys traumàtica, especialment per a aquells catalans que se senten més espanyols que catalans.
10) I, finalment, tampoc mai com ara havíem vist una premsa tan propícia al canvi. La Vanguardia fa uns dies va dir que les vaques volaven, o sigui, que ja hi ha més independentistes que dependentistes. I si La Vanguardia ho diu...

17 de juliol de 2010

Wakawakajant

Qui diu que els homes no saben ballar? Aquí teniu l'Arnau i en Pol demostrant les seves qualitats artístiques:

11 de juliol de 2010

Manifestació independentista

La manifestació del 10 de juliol de 2010 a Barcelona hauria de ser recordada com una manifestació independentista. Per suposat que entre els assitents hi havia persones que no aposten per la independència com a solució al conflicte català. Però negar que aquesta va ser la postura àmpliament majoritària seria mentir. No vaig veure cap pancarta a favor de l'estatut i moltes a favor de l'estat (català, és clar). I de cada 5 banderes 4 eren independentistes, abosultament majoritàries. Pel que fa a les samarretes o adhesius reivindicatius que portava la gent, també una immensa majoria demanaven més sobirania per a Catalunya. Finalment, la procalma que més vaig sentir va ser "in, inde, inde-pendèn-ci-a".
Per altra part, l'actual president a la Generalitat va ser escridassat durant tot el recorregut, i no només al final del passeig de Gràcia, quan va abandonar el carrer. I no per quatre radicals, sinó que els crits i xiulets venien d'una majoria de manifestants a banda i banda del passeig de Gràcia a mesura que la comitiva avançava. Els crits que es va sentir dir, sobretot, van ser "Montilla botifler" i "volem un president independent". I al final de la manifestació la consigna que es va cantar va ser "en Montilla botifler abandona el carrer". És molt trist que el president de la Generalitat sigui escridassat i insultat en una manifestació catalanista i sobiranista, però encara més trist deu ser que ell s'ho hagi buscat.
No m'acabo de creure que l'argument perquè el president abandonés la manifestació fos que hi havia massa gent ja que a partir de la Gran Via la cosa estava més descongestionada. Tampoc entenc el tractament que n'han fet, de la qüestió, les televisions públiques espanyola i catalana. L'espanyola va dedicar, ahir a la matinada, la meitat de la notícia a l'abandonament de Montilla i la reacció del públic en contra d'ell. En canvi, a la mateixa hora, la notícia del 3/24 ni va fer referència a l'escridassada i abandonament de Montilla, avui al matí hi han fet referència en una frase i sense imatges. Ni una cosa, ni l'altra.
Sigui com sigui, i com van afirmar ahir alguns polítics, hi haurà un abans i un després d'aquesta manifestació. Això és segur, com també hi haurà un abans i un després d'aquesta entrada al bloc, o del dinar que em menjaré d'aquí a una estona. El que importa és que el després sigui totalment diferent a l'abans. Ara ja sabem que l'independentisme no només ha deixat de ser molt minoritari sinó que probablement ja és majoritari. Artur Mas, especialment, n'hauria de prendre nota. Ell, que s'ha omplert la boca tan sovint dient que només podem convocar un referèndum quan siguem una majoria, s'hauria d'adonar que ha de ser o ara o mai. I que no haguem de tornar a sentir mai més a persones com Lluís Llach afirmar que ja n'està fins als collons de reivindicar les mateixes coses que ell va escriure fa 40 anys (en Llach va dir "30 anys", però li deu fallar la memòria).

8 de juliol de 2010

Hi ha persones normals i n'hi ha d'excepcionals

Aquí teniu una interpretació fenomenal de la cançó "Gent normal" de Manel interpretada al Palau de la Música. La interpretació es va fer durant la Festa Major de Torelló. Jutgeu vosaltres mateixos:


Interpretant la interpretació d'un text interpretatiu

Ja tenim l'Estatut sentenciat. Setenciat en el doble sentit de la paraula, o sigui, decisió judicial que acaba en un procés o prescriure un càstig, condemnar. El que ha vingut a posteriori no només era previsible, sinó sumament repetitiu. Està matemàticament demostrat quina serà la resposta de cada partit polític davant qualsevol situació política. No val la pena perdre ni un minut a comentar-la.
Tampoc penso perdre ni un segon a comentar allò que diu la sentència. És vomitiu, i no és metafòric, escoltar aquests mateixos polítics intentar explicar quants llençols hem perdut a la bugada i quants d'aquests llençols podrem reconvertir en draps de cuina. Aquells qui no vam votar aquest Estatut perquè crèiem que no solucionava els nostres problemes tan ens fot com l'han deixat. Només ens importa saber quan el podrem enterrar.
I encara menys m'entretindré a escriure quatre paraules per jutjar la manipulació partidista de la manifestació de dissabte. Si dissabte aniré a Barcelona no serà per anar a comprar rebaixes, com algun president de la Generalitat pretén, sinó per dignitat moral i perquè sóc soci d'Òmnium Cultural.
Estic convençut que el 28 de juny, el dia de la revetlla de Sant Pere, serà recordat històricament com l'inici del fi de l'autonomisme polític de Catalunya. Ara només falta que aquells qui encara no han sortit de l'armari, que encara tenen por de la represàlia, que els quedava un bri d'esperança de canviar Espanya, que creuen que no som prou gent, que pensen que és massa aviat per exercir el dret a decidir, surtin dissabte al carrer. Ara només falta que alguns d'aquests liderin la resposta real, l'efectiva, i comencin a enderrocar els murs que han aixecat els polítics.
Comença a ser hora de deixar de somniar i de començar a actuar.