La incultura del tantsemenfotisme

Fa uns quants anys que s’ha instaurat a les nostres contrades la cultura del caminar (si no us agrada ‘cultura’ digueu-ne costum, hàbit, tradició). És molta la gent gran, i no tan gran, que durant el dia fa llargues caminades. Els metges recomanen caminar a aquelles persones que tenen diferents problemes de salut. Es tracta de fer exercici moderat. Per sort, a Torelló tenim bons paratges per anar a caminar. Cada dia, quan torno de Barcelona, em trobo grupets o parelles de gent que camina a un bon ritme i sempre penso que els envejo. M’agradaria tenir temps per fer aquestes caminades amb la gent que m’estimo mentre fem petar la xerrada.

Un d’aquests llocs bonics per passejar és l’antiga colònia industrial Imbern a “El Pelut”, a la riba del riu Ter. Allà hi ha uns jardins, un petit camp de futbol i una pista de tennis abandonada. Per accedir-hi s’ha de creuar un pont estret en què només hi ha espai per a un cotxe i a la vorera només hi cap una persona. Cada cap de setmana desenes de persones, moltes d’elles criatures, creuen aquest pont. Ahir dissabte, una d’aquestes parelles va anar a passejar. Són dues dones grans, bones amigues, que sovint van a caminar. Almenys un de les dones és àvia i l'altra n'estava esperant un, de nét. Segur que entre els temes de conversa hi ha el dels seus néts. Ahir, que feina bon dia i davant l’expectativa d’un diumenge fredós, van decidir anar a “El Pelut”.
Mentre creuaven el pont, un cotxe se’ls va llençar a sobre, les va atropellar i va llençar una de les dues dones daltabaix del pont. Aquesta dona, la que estava esperant un nét, va morir i l’altra està ingressada greu a la Vall d’Hebron. Diuen que el conductor del cotxe, un nano jove, estava fent una cursa.
I ja està, així de trist. Així de tràgic. Així d’injust. I així de fills de puta són aquells qui es pensen que viuen sols, que poden fotre el que els passa pels collons per passar-s’ho bé. La resta d’humans sobrem. Si al principi parlàvem de la cultura del caminar en aquest cas hauríem de dir-ne la incultura del tantsemenfotisme.
Els pares dels homicides avui deuen tenir un sentiment contradictori, si és que en tenen, que suposo que sí, de sentiments. Per un cantó deuen estar horroritzats pel crim que han comès els seus fills, i les conseqüències que això pot tenir. Però, per un altre, deuen respirar tranquils perquè n’han sortit il·lesos. Tot el contrari del que pensen la resta de torellonencs que coneixen, coneixem, les víctimes: “tan de bo haguessin sigut ells els que haguessin caigut daltabaix del pont”.

Fotografia d'Anna Mora