29 de desembre de 2007

Provocant sacerdots

El bisbe de Tenerife ens ha dit, sense dir-ho, allò que tots sabem: que a molts sacerdots se’ls fa dura la vida perquè "si et descuides, et provoquen", fent referència als menors d’edat. Vaja, que la seva vida a vegades és dura perquè precisament hi ha una part d’ell que possiblement se li posa dura si no mira cap a un altre costat (com explica avui Quim Monzó). Llargues i conegudes en el temps són les dificultats que tenen o han tingut molts capellans per suportar el celibat. I no només parlem de rumors per confirmar. D’escàndol s'ha catalogat el trist catàleg de bisbes acusats de tenir relacions sexuals amb menors d’edat. A casa nostra, a Catalunya, alguns homes de mitjana o avançada edat ens podrien explicar amb senyals i molts pèls com van passar els seus anys d’internats en escoles de monjos. Per suposat, es tracta d'excepcions condemnables i que en cap cas haurien de perjudicar la bona feina que durant segles han fet molts religiosos.
Segurament aquestes declaracions, i altres que han fet alguns il·lustres membres de l’alta jerarquia eclesiàstica, són fruit d’una situació un mica anormal. Altres religions aquesta qüestió possiblement la tenen més superada. Però sembla que el cristianisme encara està lluny d’acceptar que l’amor que el seu líder predicava és aconsellable també practicar-lo entre totes les persones que en tinguin ganes, sense arribar a l'abús de menors o la violació, és clar.
I és que potser ja fa massa segles que aquesta religió avança a passos excessivament minúsculs. Avui, un parell de dies després de llegir les paraules de l’home Bernardo Álvarez, n’he llegit unes altres de semblants fent referència a un sagristà que “li molestava veure monges tan sovint”. I “encara era pitjor trobar-se noies de la vila, amb aquella roba ajustada al cos i aquells pentinats temptadors”. Fins i tot un capellà amic seu li confessa que “¿Com podem tenir pensaments purs si les dones ens distreuen constantment?”. Aquestes frases no sonen massa antigues ni diferents a les del bisbe de Tenerife, tot i que no són extretes ni del diari d’avui, ni del d’ahir. I és que, malgrat que s’han escrit fa molt poc, representa que es van pronunciar en un monestir la segona setmana de juny de l’any 1337. És un fragment de la Part II del nou llibre de Ken Follett Un món sense fi, “la continuació d’Els pilars de la terra”.
Lògicament, estem parlant de ficció i potser se’ns fa difícil imaginar-nos un bisbe fornicant amb la seva cosina, tal i com passa unes pàgines després de l’escena descrita. Però com que des de fa temps sabem que la realitat sempre supera la ficció, és probable que després de llegir les paraules de l’il·lustre bisbe Álvarez ens vinguin encara més pecats capitals al cap dels que es deu imaginar ell.

28 de desembre de 2007

La paraula "bloc"


El diari Avui d'avui, dia dels innocents, publica una notícia que no és cap innocentada. Informen a la pàgina 43 de Cultura que el Termcat ha inclòs 300 paraules noves. Entre aquestes paraules el diari destaca termes com "bàners" o "podcàstings". Amb això el diari català i catalanista per excel·lència ens vol demostrar que la nostra llengua està viva i que s'adapata als nous temps. En aquest sentit, el diari sempre ha estat un referent i ha creat escola i sovint ha marcat el camí a seguir amb la nostra llengua.


Però hi ha una paraula que des del diari de la Corporació Catalana de Comunicació S.L. es resisteixen a canviar i segueixen mantenint la varietat anglesa i espanyola. Aquesta paraula no és altra que "blog". Ja vaig escriure a mitjan de novembre una entrada titulada "El bloc de blogger" en què mostrava la meva perplexitat davant del fet que blogger sí que catalanitzi la paraula "blog" i, en canvi, l'Avui no. Posava l'exemple de la secció del Suplement de Cultura que titulen Paraula de blog, que segueixen titulant sense catalanitzar.
Doncs bé, si volguessin fer cas al Termcat i utilitzar correctament aquesta paraula per definir una "pàgina web, generalment de caràcter personal i poc institucional, amb una estructura cronològica que s'actualitza regularment i que presenta informació o opinions sobre temes diversos" haurien de dir-ne "bloc". I és que segons el Termcat aquesta paraula s'escriu acabada en "c" i no "g". Una paraula que els blocaires (terme que també accepten), utilitzem sense cap mena de problema des de fa temps i que sembla que el diari de referència per molts filòlegs es resisteix a canviar. D'acord, de moment els diccionaris en línia de l'Enciclopèdia i de l'IEC no ho contemplen. I fins i tot ESADIR, el portal lingüístic de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (TV3 i Catalunya Ràdio), encara aconsella no utilitzar "bloc" per recomanació del Termcat. Ja sabem que normalment costa que els grans diccionaris introduiexin canvis que ja són d'ús habitual, però estic convençut que aviat aquesta accepció de la paraula "bloc" s'accepterà. Però, em pregunto, ¿què ha de passar perquè l'Avui també ho faci?

25 de desembre de 2007

SMS de Nadal i Cap d'Any

Aviat farà un any que vaig escriure una entrada en aquest bloc que vaig titular "Els SMS de les festes". En aquella intentava mostrar la certa contradicció que tenen els missatges massius que s'envien aquestes dates.
Ha passat un any, i tornaria a escriure exactament el mateix text. Però el que em crida més l'atenció és que aquella entrada del 2 de gener de 2007 ha rebut, entre el 24 i 25 de desembre del mateix any, unes quantes desenes de visites. ¿I com és això? Doncs resulta que, com podeu veure en la imatge inclosa en aquesta entrada, tota aquesta gent ha accedit a aquella entrada de fa un any a través de Google. Si busques al buscador, valgui la redundància, "SMS de Nadal", entre les primeres pàgines que apareixen al llistat hi ha la del meu bloc. També hi ha qui ha escrit "textes missatges sms festes"; "missatges sms nadal"; "sms bon nadal"; "frases nadal mobil"; "sms per felicitar el nadal", entre moltes altres opcions. Totes elles porten també a aquella entrada. De fet, la recerca ja va començar fa unes setmanes.
No és que tota aquesta gent, potser tu que llegeixes això entre aquestes persones, em busqui a mi. Si no que busquen (potser busqueu) una frase ocurrent per felicitar el Nadal a algú. Vaja, que busquen frases per fer una mena de "talla i enganxa" per no haver d’esprémer massa el cervell a l'hora de demostrar l’enorme estima que tenen vers els seus amics i/o familiars.
Doncs bé, si ara resulta que també heu vingut a petar a aquesta pàgina no hi trobareu massa ajuda. Aquest no és el motiu pel qual ara escric aquest text. L'única finalitat de fer-lo és tornar a escriure aquestes frases clau que ha fet servir la gent a Google per tal de comprovar si de cara a Cap d'Any o potser el Nadal del 2008 torno a tenir una bon número d'entrades al meu bloc i augmentar així el comptador. Vaja, que ho faig per pur egoisme.
Malgrat això, i si has tingut la paciència d'arribar fins aquí baix, aprofito l'ocasió i el teu esforç per desitjar-te un Bon Nadal (encara que en el moment que escric això falti poc més d'un quart per arribar a Sant Esteve) i un Feliç Any 2008. Perquè no sigui dit que sóc un insensible!

23 de desembre de 2007

El Gall

La Nit de Nadal és també coneguda per la clàssica Missa del Gall. La tradició catalana diu que abans de cagar el tió, a mitjanit cal assistir a aquesta missa. De fet, aquesta tradició prové d’una més antiga en què a mitjanit es feia una missa que durava fins que sortia el sol, moment en què cantava el gall. I tornant de la missa era el moment de fer cagar el tió que, tradicionalment, cagava coca i torrons que servien per fer el ressopó.
Lògicament aquesta tradició avui en dia és pràcticament anacrònica i inexistent. De fet, aquesta missa cada vegada s’ha anat avançant més en l’horari i, en el millor dels casos, se celebra a primera hora del vespre. Molts són els motius pels quals aquest tradició s’ha anat perdent, però ho podríem justificar pel laïcisme que governa el nostre país. Ara si intentéssim recuperar la tradició de fer una missa fins que sortís el sol, segur que faltaria l’animal clau per saber quan és l’hora d’acabar-la: el gall. Sense gall recuperar la Missa del Gall ja no seria el mateix.
I és que aquest animal també ha desaparegut de les nostres vides. El mascle gallinaci sabem que sempre ha tingut una feina de control i domini del galliner. Que sense ell difícilment les gallines pondrien ous. També sabem que més d’un gall en un galliner pot acabar malament. I, finalment, algú ens podria explicar que els galls solen cantar després d’aparèixer els primers raigs del sol. Però ¿Quants dels que llegiu això no heu vist ni sentit un gall en directe? I si els heu vist o sentit ¿ha estat fa temps, dècades? ¿O potser l'heu vist visitant alguna d’aquestes granges modernes que s’han convertit en parcs d’atraccions per a infants, i no tan infants, de ciutat?
O potser no. Potser sou dels afortunats que us lleveu amb el cant d’un gall. I no, no cal viure en cap masia d’alta muntanya. Els nostres veïns tenen, des de fa molts i molts anys, una galliner al jardí de casa seva. Molts són els matins en què, després de despertar els més xics, obrim la finestra perquè aquests escoltin el gall com els diu bon dia. A vegades algú em pregunta per què visc a poble i no a Barcelona si és al lloc on treballo. La resposta la teniu quatre frases més amunt.

13 de desembre de 2007

Desengeliada

Acabo la classe d’Introducció al Periodisme. He explicat als meus alumnes l’estil periodístic. L’últim que els he explicat és que en ràdio i televisió els textos s’han d’escriure en present. Amb frases curtes. S'ha de donar sensació d’immediatesa i de ritme. Me’n torno a casa. M’assec al cotxe i connecto la ràdio. Catalunya Ràdio. A les set comença l’Informatiu del Vespre del bon amic Kilian Cebrià. La notícia del dia és l’incendi o fumarel·la a Can Ruti. Connecten amb l’hospital a on està a punt de comparèixer en roda de premsa la consellera del ram, Marina Geli. I comença a donar explicacions dels fets ocorreguts. I dic ocorreguts perquè han passat avui. Malgrat això, per la senyora Geli els fets no han ocorregut (indicatiu perfet) sinó van ocórrer (passat perifràstic). Escoltant-la, doncs, no sembla que els esdeveniments hagin passat el mateix dia que ella els explica, sinó que fossin del dia anterior. Així es fa estrany sentir-li dir: "els bombers van entrar"; "els pacients van ser traslladats"; "només hi va haver un ferit", etcètera. Quan ella comença a donar explicacions només fa 7 hores que l’incinedi s’ha iniciat i que encara no s’ha tornat a la normalitat.
¿Per què s’explica en passat la consellera? Hi ha diferents hipòtesis. La primera és perquè, senzillament, la senyora Geli no sap utilitzar el nostre idioma correctament. O sigui, perquè no sap que un fet que ha succeït avui mateix l’hem de tractar com quelcom perfet no passat. Però jo diria que la senyora Geli és una persona molt competent, lingüísticament parlant. Per tant, ha de ser una decisió deliberada. Si és així, estaríem davant dues plausibilitats. La primera és que ens vol accentuar al màxim la idea que els fets ja són del passat. Malgrat que només han passat 7 hores i que encara tardarem un parell de dies a tenir tota la situació sota control, vol donar la impressió que el pitjor ja ha passat. Que el seu Departament és tan eficaç que un fet recent i present ja ha passat als annals de la història.
Però jo em quedo amb la segona opció. En realitat Geli ens envia un missatge amagat. No és que no sàpiga conjugar els nostres verbs. No és que vulgui dir-nos que aquest fet ja ha passat. Sinó que el que vol és dir-nos que a Catalunya estem ancorats en el passat. En el fons, de les seves paraules, es desprèn una clara reivindicació del concert econòmic. La consellera acaba d’aterrar de Madrid d’una reunió amb consellers de salut d’altres comunitats. Aterra aterrada. Sap que a Catalunya tenim bons especialistes, excel·lents metges, excel·lents infermeres, excel·lents investigadors, però que tenim hospitals deficients i centres d’atenció primària saturats. És per aquest motiu que la consellera, metafòricament, parla del passat en la seva compareixença. Ens diu que queden moltes coses per millorar i que falta una inversió descomunal per solucionar aquests problemes. ¿I com s'aconsegueix això? Per exemple, amb el concert econòmic. Però la consellera no pot dir les coses pel seu nom perquè té por que algun company de partit la titlli de crosta nacionalista.

9 de desembre de 2007

Tal com sona

El dimecres 5 de desembre Quim Monzó ens explicava l’experiència que feia poc havia viscut en un taxi de Barcelona. Pel que sembla, una patrulla de la Guàrdia Urbana va cridar l’atenció d’un conductor imprudent a través de la megafonia del seu vehicle. Després del debat que hi va haver fa un temps sobre el control que patim a través de les càmeres de vigilància, ara en Monzó arriba a la següent conclusió al final de l’article: “Que en las calles hubiese altavoces controlados por las autoridades sonaba antes a régimen dictatorial. En la Corea de Kim Jong Il aún se utilizan para difundir las consignas políticas. Pero ahora, en esta versión occidental, poca gente se queja. Y, en cambio, ¿se imaginan hace treinta años? Todo quisqui hubiese puesto el grito en el cielo, y hubiese dicho que era algo inaceptable, digno del 1984 de Orwell y de aquel terrible Gran Hermano que a todos controlaba. Pero, en un mundo donde Gran Hermano ya no es más que un programa de tele, a la gente le parece de maravilla y, si hubiese más cámaras con altavoces, más de maravilla le parecería.
Però si en Monzó visqués a Vilanova de Bellpuig, o en algun poble proper, possiblement hauria arribat a una conclusió diferent. Allò que per a l’escriptor barceloní és una novetat, en alguns pobles de les terres de Lleida no els hauria semblat tan estrany. En aquest poble del Pla d’Urgell des de fa dècades que comuniquen als seus conciutadans les novetats municipals a través de la megafonia. Vaja, una espècie de ban parlat o un agutzil tecnificat. Per acompanyar la notícia sona també una música. En el cas de Vilanova de Bellpuig sol ser un sardana seguit d’un “atenció, atenció!” (amb l’‘e’ tancada, per suposat) i a continuació la informació municipal.
Aquestes informacions, amb el temps, s’han anat assemblant més als bans que tots podem llegir pels carrers dels nostres pobles. O sigui, textos relacionats amb ordenances municipals. Però antigament, i això és comú als altres municipis, les informacions eren de caràcter més anecdòtic. Per tant, aquelles terres de ponent no han fet res més que millorar un servei que temps enrere tenien tots els pobles en la persona del pregoner que recorria els racons del poble. La veritat és que això, al segle XXI i lligant-ho amb l’anècdota viscuda per Quim Monzó, en lloc de semblar-nos antiquat pot prendre un caràcter postmodern i fins i tot un exemple a seguir.
Però de Vilanova de Bellpuig em quedo amb un altre ús de la megafonia encara més curiós. Resulta que també s’hi anuncien les defuncions. En aquest cas, però, la sardana desentonaria amb una informació amb un to més trist. Per això els vilanovins s’enteren de la mort dels veïns a través d’una altra música, la de la sèrie de televisió l’Hora d’Alfred Hitchcock. Així quan els vilatans senten aquella música compassada (ta - tara - ta - ta- tatà...), senyal inequívoc a la sèrie de viure uns moments de suspens i intriga, paren l’orella sabedors que aviat hauran d’anar a enterrament i que ja són un menys. Fins i tot això, que per alguns pot sonar vell i anacrònic, pren un caràcter modern i a la moda que molts pobles podrien imitar tal i com ens demostren Freixenet i Martin Scorsese o l'espot de la Marató 07 de TVC.

6 de desembre de 2007

Passeu, passeu!

Absolutament ningú més que jo pot parlar dels motius exactes pels quals vaig anar a la manifestació. Per tant, totes les opinions que han volgut fiscalitzar les meves raons m'entren per una orella i em surten per l'altre. Però pel camí, entre orella i orella, em provoquen molta indignació i ràbia. N'estic fart dels perdona vides, d'una banda i altra. Per un cantó hi tenim la brunete sociata que em titlla de persona incapaç de prendre una decisió meditada. Em diu que hi he anat enganyat i aquestes parides. Per l'altre cantó hi tenim la barretina mediàtica que com que ara sí que s'hi ha manifestat diu que ara hi han anat les bones persones. O sigui, que les altres manifestacions, especialment la del 18 de febrer del 06, no servien per res.
Uns i altres deixeu-vos estar d'estupideses moralitzadores. Allà hi vam anar centenars de milers de persones, cadascú amb les seves raons. I no ens enganyem, aquesta manifestació va ser, pels organitzadors, pel mateix motiu de fons que la del 18 de febrer. O sigui, que d'una punyetera vegada ens deixin als catalans decidir el nostre futur. I els que el 18 de febrer estaven emprenyats amb la negocació de l'estatut tenien tant dret de manifestar-se com ara els que han sortit emprenyats pel dèficit en inversions. De fet, la majoria de gent del 18F també ha sortit ara.
Agradi o no a uns i altres, molts catalans fa temps que els tenim plens. Però vaja, com que ara toca ser optimistes i treure rendiment de la ràbia que portem a dins si uns volen desmarcar-se de l'emprenyament generalitzat ja s'ho trobaran. Si es pensen que la gent combregarà amb les seves mentides que es preparin per anar a parar allà a on haurien de ser fa temps: recorrent la travessia del desert. I si aquells que després del 18F van voler minimitzar o ignorar o menysprear l'onada sobiranista perquè no l'havien liderada ells i ara volen capitalizar aquesta, encapçalant la manifestació i tot, benvinguts siguin. Quants més serem, més riurem.

Fotografia de saul.cat

La mala educació de S. Llibre

S'ha comentat molt les males relacions entre els actuals presidents de Barça i Espanyol. La veritat és que la imatge ignorant-se a la llotja del Lluís Companys va ser patètica. Ja s'ho faran. Però si no se saben comportar com a persones adultes després que no esperin que les seves aficions es comportin correctament. Si el que volen és mostrar-se com uns presidents enemistats, després que no es queixin si dos grups d'aficionats de cada equip acaben a hòsties al mig del carrer.
Ara, el que no s'ha comentat gens és la mala educació del president de l'Espanyol fumant a la llotja. Si no vaig equivocat, la llei antitabac no permet fumar en un recinte esportiu tancat. Per tant, suposo que el senyor Dani pot fer també el que li plagui a la llotja de l'Estadi Olímpic. Malgrat això, és de molt mala educació i donar molt mal exemple fumar-hi sabent que estàs envoltat d'altre gent a qui pots molestar i que t'està veient moltíssima gent per televisió. Ja sé que no es pot comparar, però si el senyor Sanchez Llibre encén cigarretes a l'estadi que tampoc s'escandalitzi si algú hi encén una bangala.