28 d’agost de 2007

Més 2014

En l'anterior entrada escric que ens n'hem d'alegrar que per fi l'objectiu del 2014 estigui en boca d'un important càrrec institucional de la Generalitat. Però també és veritat que tot i que malgrat el fons és important (el debat sobre el dret a l'autodeterminació) tambés és veritat que potser hauria estat millor una altra forma (i no una simple frase en una entrevista periodística).
En aquest sentit crec que la reflexió no cal que la faci jo si n'he trobat una d'encertada que resumeix perfectament el que penso. Aquesta és la de Saül Gordillo al seu bloc. Així doncs, recomano que us llegiu especialment l'entrada Horitzó 2014 (ara seriosament) i també, si voleu, les altres dues: Horitzó 2014 (política ficció unionista) i Horitzó 2014 (política ficció sobiranista).
Malgrat tot, però, hem de veure què en surt de la Conferència Nacional d'Esquerra del 20 d'octubre. Hem de recordar que per a aquesta conferència s'ha redactat un esborrany titulat "Construïm una nació sobirana, cohesionada i moderna". En aquest text no parla, en cap moment, del 2014, però sí que podem llegir: "L’objectiu d’aquesta Conferència Nacional 2007 és el de definir l’estratègia de l’esquerra nacional per tal de superar l’actual via autonomista, situant de forma clara en l’eix de l’acció política el dret a decidir com a motor del procés de construcció nacional, amb l’objectiu d’assolir la independència. Aquest horitzó final, associat des de sempre a l’ideari de l’esquerra nacional, reclama avui algunes concrecions". Doncs bé, una d'aquestes concrecions de la Conferència d'Esquerra hauria de ser aquest full de ruta marcant el 2014 com objectiu per exercir el dret a l'autodeterminació. Serà en aquest quan veurem si realemnt la proposta de Carod tira endavant o acaba sent paper mullat. Esperem que per a aquest objectiu totes les veus d'ERC es posin d'acord d'una vegada per totes.

2014, ja és oficial

Finalment Josep-Lluís Carod-Rovira ha parit la frase que molts esperàvem. No esperàvem exactament que la pronunciés ell, sinó algú que ocupa el seu càrrec. O sigui, i dit d'una altra manera, feia temps que esperàvem que un càrrec institucional de màxima importància de la Generalitat digués que l'any 2014 ha de ser l'any del referèndum d'autodeterminació. Aquesta data no se l'ha inventat ell, alguns fa temps que la promocionem (llegiu Independència 2014). El canvi substancial és que allò que ha pujat des del poble ara ho ha assumit com a propi el Vicepresident de la Generalitat o, si ho preferiu, el Conseller de la Vicepresidència (no sé què és més paradoxal, que un s'autoanomeni vicepresident o que uns altres diguin que és conseller de la vicepresidència i, al mateix temps, neguin que existeixi cap vicepresidència).
Ja està, la data és "oficial" i ho és doblement ja que l'ha dit la segona persona més important del Govern de Catalunya i perquè s'ha publicat en el diari "oficial" del nostre país (ja ho sabeu, si La Vanguardia diu que les vaques volen és perquè volen!). El que no seria de rebut, però, és que ara des de l'independentisme "no oficial" ens dediquem a criticar en Carod. No almenys per això. Qui l'acusi de "lladre" per haver-se apropiat de la data, s'equivoca de mig a mig. D'això es tractava precisament. O és que potser ens pensem que la independència només l'aconseguirem des dels blocs d'internet, amb pintades a parets o vestint samarretes cridant a la revolta? Segona, qui el vulgui desautoritzar acusant-lo d'electoralista també s'equivoca perquè també d'això es tracta. Sí, hem de convertir aquest debat en un debat electoral. Fixeu-vos com des del PSC o el PP el que intentaran, precisament, és no parlar-ne perquè no sigui un tema de debat. Hauríem d'aconseguir anar a les properes eleccions amb aquesta data sobre la taula i que aquesta servís de plebiscit. Lògicament, sí que seria un mal electoralisme que aquesta frase només busqui vots per, després, tornar a defraudar l’electorat independentisme amb excuses de mal pagador.
I, tercera, també està bé que sigui una frase oportunista. ¿No diuen que sovint cal estar al lloc oportú en el moment oportú? Doncs, una vegada més, d’això es tracta. En Carod fa quatre dies va ser “president en funcions” (lloc oportú) en un context en què Escòcia es pren seriosament l’opció independentista (en el moment oportú). ¿Què havia de fer en Carod? ¿Esperar que acabés la legislatura, com ell mateix havia propugnat fa poc, per fer reivindicacions independentistes? Ara era el moment. Ha tardat 9 mesos a parir una frase d’aquestes característiques, després que, irresponsablement, digués que no era el moment per fer-les i sí de governar, com si això fos incompatible. Se’l pot acusar que, potser, el problema és que veu que no saben governar i han de tornar als orígens reivindicatius i, per tant, les dues coses són incompatibles.
Tan me fa, l’important ara és que la data del 2014 ja està sobre totes les taules i no només sobre la d’alguns “internautes eixelebrats”. Fins i tot alguns membres de la barretina mediàtica sembla que s’hi estan sumant i aquest és un símptoma que, potser, per fi, les coses comencen a anar seriosament.

24 d’agost de 2007

Debut cinematogràfic

Aquests dos d’aquí al costat són un parell d’actors secundaris poc abans del seu debut cinematogràfic. Són pare i filla a la vida real i també en la ficció del curtmetratge "Rascayu el garrepa". Són els dos primers que apareixen en un filera d’empenyorament acompanyats de la dona i un altre fill, en la ficció. Després també surten empenyorant un canelobre i fugint corrents quan els volen estomacar per haver demanat més diners dels que els ofereixen.
Però l’important d’aquesta pel·lícula no són aquests dos actors, sinó l’obra en si i la productora que hi ha al darrere: Difusions Fantasmes. Mireu-la, segur que us agradarà. I si teniu temps, feu una ullada a la resta de produccions. Hi ha “filmets” excepcionals. D’una mestratge envejable. Els autors són en Mingu i en Tristram, sobrenom d’en Xevi i en Gerard, dos cracs mediàtics. Molt abans que al nostre país es posessin de moda els programes d’humor radiofònics a Ràdio Ona de Torelló, a mitjan anys vuitanta, ja tenien un programa d’humor sobre l’actualitat. Aquell programa es deia “Fantasmes” en una al·lusió directa a tots aquells personatges il·lustres que “conviuen” diàriament amb nosaltres. La sintonia del programa era una cançó de La Trinca que els definia molt bé: “Fantasmes per tor arreu, fantasmes de totes menes (...) i sabeu com se’ls coneix? Per lo fantasmes que són”. Aquell programa era massa avançat a la seva època. Tenia un humor tan actual que si ara escoltéssim una d’aquelles emissions ens semblaria gravat ahir mateix.
En Mingu i en Tristram ha estat una parella prolífica. Per sort, ara podem veure part de les seves obres audiovisuals a través del YouTube. Dues persones que mantenen viu el seu esperit crític i un sentit de l’humor envejable. Les seves professions actuals, músic i periodista, respectivament, no els deixa prou temps per dedicar-se a la seva faceta mediàtica. I és una llàstima, perquè davant la mediocritat que ens envolta ells dos, amb més temps i mitjans, podrien fer excel·lents productes.
PD Potser exagero una mica, però és que són amics d'infància i, què voleu que us digui, per aquests segons de glòria a la peli no van ser garrepes com el protagonista i van pagar molt i molt bé.
Una de les últimes produccions:

Maramagalls


Els Maramagalls és una nova espècie política. Són fills d’un parell de senyors de Barcelona de cognom Maragall i Mas. Aquestes dues persones, altre temps rivals a l’Ajuntament de Barcelona i a la Generalitat de Catalunya, ara diuen divergir menys que quan es discutien per un 3%. Sembla que tenen més sintonia que una TDT. De fet, és un llarga amistat que dura des que els dos senyors es van fotografia un 30 de setembre per haver aconseguit una proposta d’Estatut que després els seus respectius Maramagalls es van dedicar a desmuntar peça per peça per acabar encolomant-nos el que tenim ara. Ara tots ells diuen que volen reformular el catalanisme. Potser no s’han explicat bé, suposo que deuen voler dir que han de dissimular els desperfectes ocasionats. Recordem que aquesta gent és aquella que ens deia que ja teníem la gallina o que l’Estat espanyol passava a ser residual a Catalunya. Bé, potser tampoc no anaven tan desencaminats, ja que a Catalunya cada dia tenim més gallines i realment l’Estat espanyol és residual a Catalunya en la mesura que ha fet els possibles per invertir el mínim en les nostres infraestructures.
Mentre esperem que els Maramagalls, màxims representants de l’status quo català, tornin a generar literatura per amagar les dècades d’espoli dels governs espanyols als quals han donat suport, no hem de perdre l’esperança que hi hagi altres catalans que estiguin tramant la ruptura amb Espanya d’una vegada per totes.

18 d’agost de 2007

La ruta d'agost

Els pares primerencs solen viure experiències de tot tipus, la majoria d’elles molt agradables. Però també pateixen molt. Una de les imatges que menys pot desitjar un pare és veure patir els seus fills. I encara més veure com un camillero et diu a la porta del quiròfan "vostès s'han de quedar aquí. Es poden acomiadar d’ella i esperar-se a la saleta del costat, de seguida els diran alguna cosa". Per més que sàpigues que l'operació és senzilla, que només és l'apèndix, la cara de la teva filla plorant i dient-te que no la deixis sola, et destrossa el cor. I encara més quan ja fa gairebé 7 dies que es troba malament.
Tot va començar una nit en què es va aixecar amb ganes de vomitar. L'endemà semblava que es trobava millor i fins i tot vas tenir la gosadia d'anar a Ikea. Ella, estranyament, va voler anar tothora asseguda al cotxet dels seus germans. Aquella nit, al final, vas a urgències del CAP: "res, és una gastroenteritis, si demà encara li fa mal aneu a urgències a Vic". L'endemà li fa més mal, la visita el pediatre i cap a Vic. Allà, ni un medicament, no volen amagar el dolor. Poques proves, només anàlisi de sang i d'orina: una mica descompensat, però l'endemà sembla que millori. Tres dies després, per fi, un cirurgià diu: "res, aquesta nena jo l'obriria. Aneu a Barcelona que allà us diran què té". Des que et diuen "a Barcelona" fins que hi arribes, passen 7 hores. I sis hores més tard, a les 3 de la matinada, t'ho diuen: "apendicitis". Resulta que el propi cos de la nena ha fet una protecció al voltant de l'apèndix, plastró, em sembla que en diuen, i això n'ha amagat els símptomes. Solució? Proposen fer baixar la inflamació de la panxa amb 15 dies d'antibiòtic i al cap d'un mes operar-la, quan la panxa estigui "refredada".
Ho acceptes amb resignació. Almenys ara saben què té. Mentrestant ella pot presumir d'haver anat amb ambulància i de saber què és un calmant, 5 dies després del primer dolor. Aquell Nolotil la va embalar de tal manera que gairebé li hem de parar els peus quan està a punt de saltar de la camilla d'urgències de l'hospital de Barcelona. Els propers dos dies, la punxen, la punxen i la punxen. "Sembla una ionqui", no ho dic jo, ho diu la seva mare. Té una via pel suero, els calmants i l'antibiòtic, però per treure-li sang la punxen cada cop.
Però, canvi de plans. L'únic cirurgià pediàtic d'aquest hospital se'n va de vacances: "us enviem al Vall d'Hebron, allà n'hi ha les 24 hores del dia". Hi perdem en tranquil·litat a l'habitació, i fins i tot diríem que en luxe. Però hi guanyem en qualitat i fins i tot puja un grau la simpatia. O dos. Estem, per fi, en un hospital de "tercer nivell", com ens diu el metge del "segon nivell" que li havia diagnosticat què tenia. I ens avisa: "allà és molt probable que la vulguin operar en calent. Us aviso. No patiu, deixeu-vos portar per ells, saben el que es fan". 6 hores després, l'ambulància ens trasllada la nena. Ella s'ho passa pipa, el conductor li va dient "i aquest? T’agrada aquest soroll de la sirena?". A les 23:23 del dilluns ens ingressa, de nou, a la tercera sala d’urgències en 6 dies. Allà, ho tenen clar: "nosaltres som més agressius, creiem que l’hem d’operar i si va tot bé, en cinc dies a casa". No, no és una agressivitat violenta, tot el contrari. T'ho expliquen amb detalls, sense presses, però sense pausa. Amb delicadesa, però anant per feina: "a les 6 del matí l'operem". No s'estalvien ni un detall, ni tan sols els riscos de l'operació. Tan ens fa! Fa gairebé una setmana que no dormim i ella només vol que li deixin la panxa en pau.
A les 6 i 10, se l'emporten a quiròfan. Ens deixen sols en una sala amb l'aire condicionat a uns 18 graus. Ens morim de fred, i de son. A la paret, un pòster de Miró que diria que és poc apropiat, sobretot aquell esquitx de pintura vermella sobre un altre de negre. Si us plau, cuideu els detalls. A les 7:47, les dues cirurgianes, molt joves elles, ens desperten: “ja està, ha anat molt bé, millor del que ens pensàvem”. Entrem, de cop, en calor. No ens queden llàgrimes, ja n’havíem gastat unes quantes feia poc menys de dues hores i la resta se’ns havien glaçat.
Ens la deixen veure, no és ella: s’està despertant d’un malson. És dimarts, vigília de la Mare de Déu d’Agost. Ho sabem perquè l’endemà serà el dia de visities, no perquè mirem el calendari. Ja no sabem quin dia passem.
A l’habitació, vaja, tota la planta, és un carnaval infantil. Tots disfressats, però amb la mateixa vestimenta: pijames d’hospital i venes en braços, cames, cares, etcètera. En general, s’hi viu un bon ambient. Alguna mare la sents plorar, però també sents algun fill riure. Divendres al matí treus el cap per la finestra de l'haitació i veus com el sol surt per sobre el mar. Tens la sensació que ja has sortit del túnel. A la tarda la cinquena planta es buida, n'hi quedem pocs. "No patiu, demà tindreu companyia, estan previstos 4 o 5 ingressos", ens avança una infermera. La nostra filla ja menja, gairebé camina sola i està a punt d’empassar-se l’últim “xute” d’antibiòtic. La ferida cicatritza bé i cada dia rebem més trucades de solidaritat. Gràcies a tots. Sembla que diumenge tornarem a casa. Diuen que no hi ha mal que per bé no vingui. I la veritat és que, un cop has comprovat que res hi podies per fer per evitar l’operació, que ja ha passat i que ha acabat bé, t’adones de moltes coses de les quals potser no n’eres del tot conscient. Són sensacions molt íntimes que no es poden explicar, però que et fan reflexionar i que, en el fons, creus que t’han ajudat a valorar, encara més, aquells qui tens al teu voltat.

7 d’agost de 2007

CMB

Just davant del meu pis hi viuen, o vivien fins fa poc, unes prostitutes. Només hi resideixen, no hi exerceixen, ja que treballen en un local d’estil molt holandès situat a la C-17 a l’alçada d’Orís. Aquestes dones no són les úniques que s’estan a Torelló, recordo haver-ne vist també a la Plaça Nova. I direu: “si que t’hi fixes”. La veritat és que no és difícil distingir-les ja que no passen desapercebudes: solen ser molt joves, van en grupets de 3 o 4, amb trets facials de països sud o centreamericans i, com no, amb poca vestimenta. Però totes elles tenen un nexe d’unió que acaba confirmant a què es dediquen. Es tracta del CMB.
CMB són les sigles d’un important càrrec de responsabilitat: Coordinador de Mobilitat del Bordell. Aquest càrrec l’ocupa un home que es dedica a fer de xofer de les prostitutes d’aquesta casa de barrets de variada i cridanera lluminositat de neó. Es tracta d’un home gran, n’hi posaria prop de 70, de cara gran, ulleres grans, nas gran i boca gran. Vaja, que serviria de model perquè en Gabí Boixader en fes un dels seus capgrossos de cartró pedra. El CMB recull les dones i les porta al seu lloc de feina. Almenys davant de casa té un estrany costum: no importa si té lloc per aparcar, ell estaciona en doble fila el seu cotxe blanc, toca el clàxon i espera que les dones de companyia baixin del seu pis i entrin al cotxe per acompanyar-les al local. Però, per exemple, també les porta a la perruqueria que, ai las, és la mateixa que vaig jo. S’espera a fora, amb les mans al volant i amb el motor parat, que les esteticistes les deixin impecables per atraure el màxim possible de clients.
La veritat és que aquest home em té ben intrigat. ¿Què hi fa algú de la seva edat ocupant un càrrec d’aquesta responsabilitat? Per la manera que té de conduir, potser ens hauríem de preguntar qui i com li fan la revisió cada vegada que s’ha de renovar el carnet. També em tenen ben encuriosit les converses que deu entaular amb les ocupants del vehicle. Segur que tindria coses molt interessants per explicar-nos ja que les deu haver vist de tots colors. ¿I el contracte, el deu tenir fix o és per obra i servei? I qui sap si cobra en especies: sens dubte, tot un personatge.
A finals de juliol hem celebrat la Festa Major i ja hem tingut pregoner, però si jo fos la regidora de Cultura no m’ho pensaria dues vegades a l’hora d’escollir el de l’any que ve.

Publicat a El Ter del mes d'agost

3 d’agost de 2007

Duran i Lleida Ministre, ja!

Quina ironia més fina la de Duran i Lleida. Anuncia el seu llibre, “Entre una Espanya i l’altra”, a TV3 quatre o cinc cops cada dia per recordar-nos allò d’“aquest estiu descansa dels polítics” i després ens diu que comprem el seu llibre. No ho trobeu una paradoxa? O descansem de polítics o llegim el llibre, però les dues coses a l’hora no es poden fer. Només per aquest sentit de l’humor ja val la pena comprar-lo, potser sí que riuríem molt.
Sigui com sigui, espero que el líder d’Unió aconsegueixi allò que busca amb aquest llibre: l’enèsim intent de ser Ministre del Regne d’Espanya. No hi ha dubte que aplanaria una mica més el camí per a la independència del nostre país. Fixeu-vos, si no, l’exemple que han donat recentment Piqué, Montilla i Clos. Tres dels últims ministres catalans, bé, que viuen a Catalaunya o que saben, més o menys, parlar el català. Tots ells ho han estat, l’últim encara ho és, ministres d’Indústria i ara s’ha demostrat que no ha beneficiat en res a Catalunya, ans al contrari.
És per aquest motiu que desitjo fervorosament veure aquesta tardor a Duran i Lleida Ministre, però no de qualsevol ministeri, si pot ser de Foment. I així, quan s'ensorri la Sagrada Família o descarrili un tren de rodalies i caigui per un dels barrancs de la línia de Puigcerdà provocant la mort de centenars de persones molta més gent s’adonarà que no només és inútil tenir ministres catalans a Madrid sinó que encara ho és més seguir formant part d’aquest Estat de falses promeses.