18 d’agost de 2007

La ruta d'agost

Els pares primerencs solen viure experiències de tot tipus, la majoria d’elles molt agradables. Però també pateixen molt. Una de les imatges que menys pot desitjar un pare és veure patir els seus fills. I encara més veure com un camillero et diu a la porta del quiròfan "vostès s'han de quedar aquí. Es poden acomiadar d’ella i esperar-se a la saleta del costat, de seguida els diran alguna cosa". Per més que sàpigues que l'operació és senzilla, que només és l'apèndix, la cara de la teva filla plorant i dient-te que no la deixis sola, et destrossa el cor. I encara més quan ja fa gairebé 7 dies que es troba malament.
Tot va començar una nit en què es va aixecar amb ganes de vomitar. L'endemà semblava que es trobava millor i fins i tot vas tenir la gosadia d'anar a Ikea. Ella, estranyament, va voler anar tothora asseguda al cotxet dels seus germans. Aquella nit, al final, vas a urgències del CAP: "res, és una gastroenteritis, si demà encara li fa mal aneu a urgències a Vic". L'endemà li fa més mal, la visita el pediatre i cap a Vic. Allà, ni un medicament, no volen amagar el dolor. Poques proves, només anàlisi de sang i d'orina: una mica descompensat, però l'endemà sembla que millori. Tres dies després, per fi, un cirurgià diu: "res, aquesta nena jo l'obriria. Aneu a Barcelona que allà us diran què té". Des que et diuen "a Barcelona" fins que hi arribes, passen 7 hores. I sis hores més tard, a les 3 de la matinada, t'ho diuen: "apendicitis". Resulta que el propi cos de la nena ha fet una protecció al voltant de l'apèndix, plastró, em sembla que en diuen, i això n'ha amagat els símptomes. Solució? Proposen fer baixar la inflamació de la panxa amb 15 dies d'antibiòtic i al cap d'un mes operar-la, quan la panxa estigui "refredada".
Ho acceptes amb resignació. Almenys ara saben què té. Mentrestant ella pot presumir d'haver anat amb ambulància i de saber què és un calmant, 5 dies després del primer dolor. Aquell Nolotil la va embalar de tal manera que gairebé li hem de parar els peus quan està a punt de saltar de la camilla d'urgències de l'hospital de Barcelona. Els propers dos dies, la punxen, la punxen i la punxen. "Sembla una ionqui", no ho dic jo, ho diu la seva mare. Té una via pel suero, els calmants i l'antibiòtic, però per treure-li sang la punxen cada cop.
Però, canvi de plans. L'únic cirurgià pediàtic d'aquest hospital se'n va de vacances: "us enviem al Vall d'Hebron, allà n'hi ha les 24 hores del dia". Hi perdem en tranquil·litat a l'habitació, i fins i tot diríem que en luxe. Però hi guanyem en qualitat i fins i tot puja un grau la simpatia. O dos. Estem, per fi, en un hospital de "tercer nivell", com ens diu el metge del "segon nivell" que li havia diagnosticat què tenia. I ens avisa: "allà és molt probable que la vulguin operar en calent. Us aviso. No patiu, deixeu-vos portar per ells, saben el que es fan". 6 hores després, l'ambulància ens trasllada la nena. Ella s'ho passa pipa, el conductor li va dient "i aquest? T’agrada aquest soroll de la sirena?". A les 23:23 del dilluns ens ingressa, de nou, a la tercera sala d’urgències en 6 dies. Allà, ho tenen clar: "nosaltres som més agressius, creiem que l’hem d’operar i si va tot bé, en cinc dies a casa". No, no és una agressivitat violenta, tot el contrari. T'ho expliquen amb detalls, sense presses, però sense pausa. Amb delicadesa, però anant per feina: "a les 6 del matí l'operem". No s'estalvien ni un detall, ni tan sols els riscos de l'operació. Tan ens fa! Fa gairebé una setmana que no dormim i ella només vol que li deixin la panxa en pau.
A les 6 i 10, se l'emporten a quiròfan. Ens deixen sols en una sala amb l'aire condicionat a uns 18 graus. Ens morim de fred, i de son. A la paret, un pòster de Miró que diria que és poc apropiat, sobretot aquell esquitx de pintura vermella sobre un altre de negre. Si us plau, cuideu els detalls. A les 7:47, les dues cirurgianes, molt joves elles, ens desperten: “ja està, ha anat molt bé, millor del que ens pensàvem”. Entrem, de cop, en calor. No ens queden llàgrimes, ja n’havíem gastat unes quantes feia poc menys de dues hores i la resta se’ns havien glaçat.
Ens la deixen veure, no és ella: s’està despertant d’un malson. És dimarts, vigília de la Mare de Déu d’Agost. Ho sabem perquè l’endemà serà el dia de visities, no perquè mirem el calendari. Ja no sabem quin dia passem.
A l’habitació, vaja, tota la planta, és un carnaval infantil. Tots disfressats, però amb la mateixa vestimenta: pijames d’hospital i venes en braços, cames, cares, etcètera. En general, s’hi viu un bon ambient. Alguna mare la sents plorar, però també sents algun fill riure. Divendres al matí treus el cap per la finestra de l'haitació i veus com el sol surt per sobre el mar. Tens la sensació que ja has sortit del túnel. A la tarda la cinquena planta es buida, n'hi quedem pocs. "No patiu, demà tindreu companyia, estan previstos 4 o 5 ingressos", ens avança una infermera. La nostra filla ja menja, gairebé camina sola i està a punt d’empassar-se l’últim “xute” d’antibiòtic. La ferida cicatritza bé i cada dia rebem més trucades de solidaritat. Gràcies a tots. Sembla que diumenge tornarem a casa. Diuen que no hi ha mal que per bé no vingui. I la veritat és que, un cop has comprovat que res hi podies per fer per evitar l’operació, que ja ha passat i que ha acabat bé, t’adones de moltes coses de les quals potser no n’eres del tot conscient. Són sensacions molt íntimes que no es poden explicar, però que et fan reflexionar i que, en el fons, creus que t’han ajudat a valorar, encara més, aquells qui tens al teu voltat.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Enric,

Me'n alegro que tot hagi acabat bé. Cuideu-vos molt!

G.Permanyer

Francesc Puigcarbó ha dit...

Deu n'hi do. Menys mal que hi ha hagut final feliç.
Ah! ahir el meu pare va fer servir una paraula que em va fer gracia i pensomque a tu també. parlavem de quan s'anava a rentar la roba al riu: i el meu pare va dir que a Torelló, en deien:ANAR A GES, en referencia al riu Ges. Igual tu ja coneixies l'expressió i si no la gent gran segur que si.
a10

Enric Xicoy i Comas ha dit...

Ei, Gemma i Francesc, gràcies per les mostres de suport. La veritat és que van ser quinze dies molt durs. Però vaja, sort que ha coincidit amb agost i ens ho hem pogut combinar bé. Pe cert, Francesc, gràcies per la frase, si la sabia o l'havia sentit mai, no ho recordo, però m'ha fet gràcia llegir-la! Salut!

El llegidor pecador ha dit...

Felicitats pel desenllaç.
Una abraçada.