Se’n van fer uns farts, des de la barretina mediàtica, de criticar ERC per haver escollit abans l’eix social que el nacional durant els dos tripartits. Des de CiU es va acusar a Carod i Puigcercós d’haver-ho fet per arraconar-los a ells amb l’excusa d’un canvi social. Bona part del votant d’ERC tampoc ho va acabar d’entendre, especialment amb el segon tripartit. I és cert que Esquerra en va pagar les conseqüències electorals.
Durant la campanya electoral del 2010, la federació nacionalista va fer bandera de l’eix nacional per contrastar-lo amb l’eix social que representava el tripartit. La base d’aquest eix nacional era la promesa d’un pacte fiscal que no van arribar a explicar mai al detall. I CiU va aconseguir el govern.
Doncs bé, a l’inici del segon curs de la legislatura, els convergents ja han abandonat l’eix nacional i han tornat a saltar de via per passar-se a l’altre eix, el social. Això sí, un eix social a les antípodes del que proclamaven els del tripartit. Ara no veig a ningú de la barretina mediàtica queixar-se que els autodenominats nacionalistes hagin pactat uns pressupostos amb el PP.
S’entenen perfectament els motius pels quals CiU ha apostat pel PP. Són aquests:
1) El PP té la clau de la caixa de Madrid
2) CiU se sent més a prop del PP en l’eix social que amb qualsevol altre partit
3) CiU té ganes de venjar-se del tripartit, especialment d’ERC
4) CiU no troba mai el moment d’enfrontar-se a Espanya
En definitiva, CiU torna a actuar com sempre, o sigui, prioritzant el pragmatisme abans que ser conseqüent amb les suposades reivindicacions nacionals. Hi ha, doncs, poques diferències entre el fons del tripartit d’esquerres i l’actual tripartit de dretes. Sí que n’hi ha en les formes ja que, de moment, el PP no és al govern.
Estic convençut, però, que ara la majoria de dirigents i diputats de CiU han pactat amb més reticències que mai amb el PP. Aquest PP és aquell partit que no vol immersió lingüística, que no vol pacte fiscal, que no vol cap transició nacional, que vol recuperar els toros, que va recórrer l’Estatut, que vol acabar amb Òmnium, que vol... Vaja, tot el contrari del que desitja una immensa majoria dels votants de CiU. Un PP que està exactament a l’altre extrem en l’eix nacional. Per cert, el mateix que es criticava, amb raó, d’ERC quan pactava amb el PSOE.
Tinc l’esperança, però, que aquesta sigui l’última vegada que CiU s’equivoca. I s’equivoca perquè basar-ho tot en tenir millor finançament és caure en els mateixos errors de sempre. De què serveixen els diners si no es tenen competències? Vull creure les (tímides) amenaces d’alguns dels seus dirigents. Estem, segur, davant d’una de les millors oportunitats que tindrem mai per ser un Estat. La conjuntura econòmica i política és la idònia. Mai com ara s’havia vist imprescindible tenir un Estat propi. És per això que Convergència hauria de conduir la seva estratègia per l’eix transversal. Què entenc jo per l’eix transversal?
Doncs l’eix transversal no és res més que pactar un full de ruta nacional cap a la independència amb els partits i agents socials que també defensen aquest camí. És transversal perquè tot i que està basat un eix, el nacional, també inclou tots aquells qui tenen idees diferents dins l’eix social. El soci principal hauria de ser ERC i les altres formacions polítiques independentistes, però també ICV i aquells descontents amb el PSC. Darrere haurien de venir tots els agents socials que volguessin pujar al carro.
Artur Mas, si tingués una mica de vista, s’hauria d’adonar que pot passar a la història com el president més important del nostre país. El seu nom faria quedar en segon lloc els de Macià, Companys, Tarradellas i Pujol. Només per això, ja hauria de pagar la pena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada