Si ens ho mirem des d'un punt de vista, el tancament de Megaupload és una bona notícia. Però si ens ho mirem des d'un altre, és un mala notícia. Algú dirà: "és clar, si ens ho mirem des del punt del vista dels autors, és una bona notícia, i si ens ho mirem des del punt de vista del públic és una mala notícia".
Doncs no, és una bona notícia i un desastre pels dos bàndols. És una bona notícia que un pirata que s'ha enriquit a costa de la feina d'uns altres se'n pugui anar a la presó. És una bona notícia que els autors puguin recuperar part dels ingressos que han perdut per culpa d'una distribució fraudulenta de la seva feina. És una bona notícia que el públic s'adoni que darrere d'una producció audiovisual, literària o musical hi ha una feinada, uns costos que s'han d'amortitzar i una gent que s'hi ha de guanyar la vida. Hem de ser capaços d'entendre que la cultura no és gratis.
Però també és una mala notícia per als creadors. Especialment les grans productores cinematogràfiques i musicals, haurien de ser conscients que mai s'havia consumit tanta cultura com ara. Si tota la cultura que ells produeixen l'ha de pagar al públic, convertiran els seus productes en un material per a pocs. Una de les finalitats de les grans empreses, especialment les nordamericanes, no és només fer molts diners, sinó exportar arreu la seva visió del món. I a quanta més gent arribin, millor. Però és que, a més, la indústria cultural no s'acaba en el comerç de la pel·lícula o el disc. Darrere hi ha tota una altra indústria complementària que es beneficia d'un consum massiu del primer producte: DVDs, Concerts, Marxandatge, etcètera. Hi ha molta gent que, a més, abans de comprar o consumir un producte pagant-ne el seu preu, prefereix assegurar-se que val el seu cost. L'èxit i coneixença d'alguns actors o músics s'ha d'agrair, en bona part, al pirateig. Per tant, m'agradaria saber fins a quin punt els beneficis econòmics complementaris que comporta el pirateig no compensa les pèrdues prèvies.
Algú dirà que això està molt bé per a les grans multinacionals, però que el petit productor o creador està en perill de mort per culpa del pirateig. Potser sí, però diria que aquest sempre està en perill de mort ja que mai podrà lluitar contra les multinacionals, hi hagi o no pirateig.
I també és una mala notícia per al públic. No ho dic tant per l'estalvi econòmic que suposa piratejar, que també, sinó perquè mai com ara s'havia consumit tanta cultura. Si més gent consumeix més cultura, encara que sigui de masses, és d'esperar que també sigui més culta, no? Potser sóc massa optimista, ho sé.
I, ben mirat, també és una bona notícia que algunes empreses que han abusat del seu poder es trobin competint en igualtat de condicions davant d'un públic que acaba escollint allò que més li agrada i no allò que li fan creure que li agradarà més.
Per tant, diria que, com en tantes coses de la vida, el camí correcte és el del mig. O sigui, saber trobar un equilibri entre el cost raonable de la cultura i la capacitat del públic de poder escollir allò que realment li interessa. I saber-se adaptar a una nova manera de consumir cultura que, amb una mica de creativitat, pot ser beneficiosa per a tothom.
Però també és una mala notícia per als creadors. Especialment les grans productores cinematogràfiques i musicals, haurien de ser conscients que mai s'havia consumit tanta cultura com ara. Si tota la cultura que ells produeixen l'ha de pagar al públic, convertiran els seus productes en un material per a pocs. Una de les finalitats de les grans empreses, especialment les nordamericanes, no és només fer molts diners, sinó exportar arreu la seva visió del món. I a quanta més gent arribin, millor. Però és que, a més, la indústria cultural no s'acaba en el comerç de la pel·lícula o el disc. Darrere hi ha tota una altra indústria complementària que es beneficia d'un consum massiu del primer producte: DVDs, Concerts, Marxandatge, etcètera. Hi ha molta gent que, a més, abans de comprar o consumir un producte pagant-ne el seu preu, prefereix assegurar-se que val el seu cost. L'èxit i coneixença d'alguns actors o músics s'ha d'agrair, en bona part, al pirateig. Per tant, m'agradaria saber fins a quin punt els beneficis econòmics complementaris que comporta el pirateig no compensa les pèrdues prèvies.
Algú dirà que això està molt bé per a les grans multinacionals, però que el petit productor o creador està en perill de mort per culpa del pirateig. Potser sí, però diria que aquest sempre està en perill de mort ja que mai podrà lluitar contra les multinacionals, hi hagi o no pirateig.
I també és una mala notícia per al públic. No ho dic tant per l'estalvi econòmic que suposa piratejar, que també, sinó perquè mai com ara s'havia consumit tanta cultura. Si més gent consumeix més cultura, encara que sigui de masses, és d'esperar que també sigui més culta, no? Potser sóc massa optimista, ho sé.
I, ben mirat, també és una bona notícia que algunes empreses que han abusat del seu poder es trobin competint en igualtat de condicions davant d'un públic que acaba escollint allò que més li agrada i no allò que li fan creure que li agradarà més.
Per tant, diria que, com en tantes coses de la vida, el camí correcte és el del mig. O sigui, saber trobar un equilibri entre el cost raonable de la cultura i la capacitat del públic de poder escollir allò que realment li interessa. I saber-se adaptar a una nova manera de consumir cultura que, amb una mica de creativitat, pot ser beneficiosa per a tothom.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada