Fa temps que volia escriure aquesta entrada, però després de veure el documental dels nens robats m'he acabat decidint. Tot i que el que explico en aquesta entrada no hi té res a veure.Fa unes tres dècades que ja no sóc un infant. Els records que tinc de la meva època infantil són molt borrosos. Les fotografies m'ajuden a recordar, però sovint per acostar-me a aquelles imatges necessito veure o sentir en el present alguna imatge que em transporti al passat. Per exemple, veure alguna professora que vaig tenir a parvulari, tornar a passar per davant de la meva antiga escola, assaborir algun menjar que fa temps que no tasto, etcètera.
El prob
lema és que aquestes referències del present que m'ajuden a recordar el passat van desapareixent. Posem alguns exemples. La meva àvia, que va morir ja fa més de 12 anys, és l'única que em feia un tipus de menjar que ja no he tornat a tastar mai més. La seva mort és només una més d'altres que associava amb la meva infància. El carrer on encara viu el meu avi, que curiosament ara és el mateix que el meu, ja no té el mateix paviment que aleshores. A gairebé tot el nucli antic van canviar uns vells però resistents adoquins per unes noves i grans peces de pedra que han d'anar canviant cada any perquè es trenquen. També han desaparegut del mapa molts dels objectes que m'acompanyaven durant aquella etapa: la primera bicicleta, el primer ordinador, el primer walkman, el Citroën GS, etcètera.
lema és que aquestes referències del present que m'ajuden a recordar el passat van desapareixent. Posem alguns exemples. La meva àvia, que va morir ja fa més de 12 anys, és l'única que em feia un tipus de menjar que ja no he tornat a tastar mai més. La seva mort és només una més d'altres que associava amb la meva infància. El carrer on encara viu el meu avi, que curiosament ara és el mateix que el meu, ja no té el mateix paviment que aleshores. A gairebé tot el nucli antic van canviar uns vells però resistents adoquins per unes noves i grans peces de pedra que han d'anar canviant cada any perquè es trenquen. També han desaparegut del mapa molts dels objectes que m'acompanyaven durant aquella etapa: la primera bicicleta, el primer ordinador, el primer walkman, el Citroën GS, etcètera.També van desapareixent vells comerços del municipi. Alguns d'ells devorats per l'especulació immobiliària, d'altres per falta de continuïtat i d'altres per una creiexent i desmesurada competència de grans centres comercials. Precisament fa uns dies em van dir que el mes que ve tancava un d'aquests establiments emblemàtics del poble: Can Candi, que encara té la mateixa entrada seixantera de quan la van obrir. Aquesta bomboneria pastisseria del costat de l'Església, f
a 4 dècades que ven alguns dels millors productes fets amb xocolata del país. Però si jo hagués de triar, em quedaria amb la tartaleta de poma que, de fet, ja fa mesos que no fan. Moltes vegades, passant per davant, hi he entrat per comprar-hi aquesta tartaleta no només perquè és deliciosa, sinó perquè el seu gust em transporta automàticament a la meva infància.
Així doncs, a partir del mes que ve tindré un punt menys d'anclatge al meu passat. Potser m'equivoco, però tinc la impressió que als meus pares, per exemple, els records de la seva infància van durar més temps. Els canvis van ser molt més lents que els que hem viscut nosaltres. I estic convençut que els nostres han tardat més en arribar que els que pateixen els nostres fills.
a 4 dècades que ven alguns dels millors productes fets amb xocolata del país. Però si jo hagués de triar, em quedaria amb la tartaleta de poma que, de fet, ja fa mesos que no fan. Moltes vegades, passant per davant, hi he entrat per comprar-hi aquesta tartaleta no només perquè és deliciosa, sinó perquè el seu gust em transporta automàticament a la meva infància.Així doncs, a partir del mes que ve tindré un punt menys d'anclatge al meu passat. Potser m'equivoco, però tinc la impressió que als meus pares, per exemple, els records de la seva infància van durar més temps. Els canvis van ser molt més lents que els que hem viscut nosaltres. I estic convençut que els nostres han tardat més en arribar que els que pateixen els nostres fills.
2 comentaris:
La tartaleta de poma de Can Candi també em porta a la meva infancia. Al surtir de la piscina la meva mare em venia a buscar i anavem directament, jo morta de gana,a comprar una d'aquestes tartaletes de poma. Algún diumenge a mig mati, també en queia alguna.
Ostres Enric... fa temps que segueixo el teu bloc, però amb aquesta entrada m'has emocionat. Certament amb Can Candi desapareix un bocí de Torelló, jo em quedo amb les trufes de xocolata amb llet!
Publica un comentari a l'entrada