26 d’octubre de 2009

CiU impedeix que l’Ajuntament de Torelló doni suport a la consulta

Encara que cap regidor de CiU hi hagi votat en contra, el titular d’aquest article és cert. Tres regidors de la formació que es fa autodenominar nacionalista han votat que sí i 3 més s’han abstingut. Això ha provocat un empat entre els 7 vots negatius del PSC i els 7 vots positius, entre aquests els 3 d’ERC i 1 d’ICV, formacions que presentaven la moció per donar suport a la consulta del dret a l’autodeterminació. Per tant, ningú em pot fer creure que els regidors de CiU no eren conscients que la moció no s’aprovaria. Per més que ho vesteixen de llibertat de vot, ¿No és massa coincidència que un partit que forma part de l’equip de govern eviti que l’alcalde perdi una votació? No només això, sinó que li han regalat a Miquel Franch el plaer d’exercir el vot de qualitat i desempatar votant en contra d’una proposta democràtica, legal i que prové de la societat civil. I si aquesta no era la intenció, encara més greu perquè la votació s'ha repetit un cop.
El més divertit de l’acte, però, han estat els arguments dels socialistes per votar-hi en contra. La regidora Flora Vilalta ha dit que no hi donen suport perquè és “una moció polititzada”. És estrany que una diputada amb tanta experiència encara no sàpiga distingir entre els termes “polititzat” i “partidista”. O potser hauria de dir que gràcies a tants anys d’experiència partidista ja ha après les arts de l’emparaulament de la realitat. Aquesta consulta és política en estat pur i, per tant, és una moció absolutament polititzada. La política no només no és propietat dels polítics sinó que, a més, s’hauria de practicar més des del poble. Quan els polítics ho impedeixen el que demostren és que es creuen que en són els únics dipositaris.
Un altre argument ha estat que els partits que han presentat la moció ho han fet per motius “oportunistes”. Per suposat, il·lustra Vilalta, ara tenim l’oportunitat de deixar parlar el poble perquè ha començat un procés que ja no té aturador.
Finalment, i entre d’altres arguments gens argumentats, ho han justificat per la principal raó: “nosaltres no som independentistes, som catalanistes i federalistes”. Aquest és l’únic motiu. Malgrat que la mateixa Vilalta ha dit que “la moció que votem no és una moció a favor de la independència” paradoxalment ha justificat el vot en contra perquè estan en contra que Catalunya obtingui la plena sobirania. Ah, per cert, sembla estrany que sigui legisladora ja que afirmar que la consulta és il·legal és una mentida com una catedral.
Sigui com sigui, i votin el que votin els regidors de l’Ajuntament de Torelló, la consulta es farà. La moció d’avui era un gest simbòlic que només pretenia que els nostres regidors prenguessin partit i demostressin si realment defensen el dret a l’autodeterminació. Era un bon moment per donar suport a una iniciativa de la societat civil. Però precisament perquè ha estat un acte simbòlic, i els símbols són importants, per la història quedarà que gràcies a les 3 abstencions de CiU el nostre ajuntament és l’únic municipi de la comarca que, de moment, està en contra que els seus ciutadans s’expressin lliurament en una consulta popular que tothom sap que no és vinculant.
El 13 de desembre és la data perquè els ciutadans expressin el seu vot a les urnes i, de pas, perquè contestin amb un gest democràtic si estan d’acord amb el posicionament del nostre consistori.

25 d’octubre de 2009

Vall del Ges des del Castell dels Moros

Aquest matí, per celebrar la tonteria aquesta del canvi d'hora, he pujat amb bicicleta al Castell dels Moros, altrament i políticament correcte conegut com a Castell dels Torelló. Bé, pròpiament he pujat fins poc abans de l'últim tram en què és impossible pujar amb bici. Almenys per persones no temeràries. Quan pujava, el castell encara estava cobert per la boira, però un cop a dalt ja s'havia aixecat. En canvi, a la Vall del Ges encara tenia boira. Al vídeo que us passo així ho podreu veure. Les imatges comencen mostrant el Berguedà, al fons hi ha el Pedraforca. Al 12è. segon hi podreu veure la Serrelada de Bellmunt. Als 15 segons comença la boira i, de fons, el Collsacabra. Als 30 segona apareix el màstil de la bandera de Catalunya i just darrere Sant Pere, Sant Vicenç i Torelló amagats per la boira. Als 43 segons podem veure les restes del castell. I a partir dels 50 desapareix la boira i tornem a veure el Bisaura i el Lluçanès i, al fons, el Berguedà.

24 d’octubre de 2009

Tardor

Aquesta nit canviem l'hora. Fa un any ja us vaig dir que això que diuen que dormirem una hora més és totalment fals. Almenys a casa nostra. Sigui com sigui, a partir d'avui entrem de ple a la tardor més fosca. Els dies cada vegada es fan més curts i els freds més llargs. Per celebrar-ho, aquí teniu aquest vídeo d'avui mateix. Una tarda de tardor acompanyada de la música d'El Último de la Fila, Illetes, del disc "Astronomía Razonable".


Gata maula

La seva veu és ella, ella és la seva veu. Escolteu la Maria Coma i entrareu a la seva ànima. Una veu aguda, aguda com la seva creativitat. Una veu tendre, tendre com la seva mirada. Un ritme fresc i animós, fresc i animós com el seu somriure. Un timbre de veu fràgil i alhora càlid, fràgil com la seva figura i càlid com la seva amistat.
Aviat sortirà el seu primer disc en solitari: Linòleum. Per anar fent boca, aquí sota teniu el primer vídeoclip, de la cançó "Gat". I recordeu que també la podeu escoltar al costat de Pau Vallvé a u_mä.

19 d’octubre de 2009

Morir-se de vergonya

Sovint diem allò que la història posarà les coses al seu lloc. Jo més aviat diria que la interpretació que els historiadors faran d’allò que estem vivint ara posarà les coses al seu lloc. Intentar analitzar el present o el passat recent ens costa perquè se’ns presenta confús. Per tant, només el temps ens dirà si, tal com sembla, els independentistes catalans estem fotent el ridícul i hem perdut una de les últimes oportunitats per aconseguir la plena sobirania.
Es dirà que una part de culpa és dels poders fàctics i mediàtics que amb tota la seva artilleria estan intent dinamitar el procés secessionista que va començar a Arenys de Munt. Aquests poders estan encapçalats pel PSC-PSOE i especialment per la persona que actualment ostenta el càrrec de President de la Generalitat de Catalunya. Però no en són els únics. Els altres són els propis independentistes que, pels motius que sigui, són incapaços de posar-se d’acord per remar junts cap un destí inevitable: la independència de Catalunya. Insisteixo, només la història explicarà si allò que va començar a Arenys de Munt ha estat, va ser, l’inici de la fi de la dependència de Catalunya respecte Espanya.
Per començar, tenim una ERC que continua donant suport a un partit i a un president que ja ha deixat clar que la suposada influència catalanista que ha tingut el partit de Companys, tan recordat aquests dies, ha servit només per les “paraules” i no pels “fets”. Montilla deu lleialtat absoluta a Espanya i encara més si qui mana allà és el PSOE. La reunió amb De La Vega ha servit per evidenciar allò que ja sabem: si el TC retalla l’Estatut ja trobaran maneres per fer veure que no passa res. Esquerra, de moment, és còmplice de l’espanyolisme del PSC i no al revés, el PSC no és còmplice de l’independentisme d’ERC.
Per continuar, tenim un Reagrupament que, a hores d’ara, no reagrupa sinó que redivideix. I dic de moment perquè no negaré que tinc certa simpatia per l’objectiu que busca Carretero. Crec que aquest objectiu és dels més encertats que s’han proposat en la vida política independentista dels últims temps: crear una força política parlamentària majoritària i transversal amb un únic objectiu: proclamar la independència unilateral. Aquesta intenció estaria bé si a les properes eleccions es presentessin juntes, en coalició, totes les formacions polítiques i socials que busquen aquest objectiu. Si a les properes eleccions CiU (o potser hauria de dir CDC), ERC, CUP, Reagrupament i persones independents es presentessin sota una sola sigla amb un programa consensuat, potser sí que estaríem parlant d’un autèntic reagrupament. També podem esperar a veure els resultats electorals. Potser la coalició és possible després de les votacions. En aquest sentit, cal esperar que la promesa de Puigcercós d’exercir el dret a decidir es faci realitat i que Convergència es deixi d’una vegada per totes d’ambigüitats.
I, finalment, tenim les plataformes independentistes barallant-se per sortir a la foto finish de les consultes d’autodeterminació. Vaja, que perverteixen aquella màxima de Kennedy que diu “no et preguntis què pot fer el país per tu sinó què pots fer tu pel país” i la converteixen en “el país no farà res per mi i només jo puc arreglar el país”.
Mentrestant, aquells qui tenim totes les esperances posades en un futur més just, lliure i independent d’un altre govern estatal ens mirem la situació amb certa perplexitat i morint-nos de vergonya.
Publicat a elter.net. Fotografia extreta del web d'ERC

2 d’octubre de 2009

L'espectre del tripartit


Juntament amb els doctors i professors de la Facultat de Comunicació Blanquerna Ferran Sàez i Toni Aira hem publicat el cinquè capítol, Les opcions de la premsa, del llibre L’espectre del tripartit. Comunicació política i comportament electoral a les eleccions catalanes del 2006. El llibre està coordinat per Jordi Panicot i Arantxa Capdevila i publicat a l'editorial Documenta Universitària de la UPF.

Aquesta és la ressenya del llibre:

La campanya electoral de les eleccions autonòmiques del 2006 es va desenvolupar en una situació marcada per dos fets fonamentals. Per una banda, la incertesa dels resultats i, molt especialment, la configuració del futur govern (a causa de la previsible necessitat de configurar una coalició). D’altra banda, tot i que tots els partits van tenir present l’anterior govern tripartit, no van fer explícita la seva presència en la campanya electoral. Per tant, el tripartit es converteix en una mena d’ombra que plana sobre la comunicació de totes les forces polítiques, sense arribar a prendre prou entitat.
Aquest estudi aborda l'anàlisi de la campanya des de perspectives i metodologies complementàries en el marc de la comunicació política. És el quart estudi dedicat a les campanyes electorals catalanes després dels anteriors corresponents a les eleccions de 1995, 1999 i 2003. Diferents equips d'experts i analistes (F. Pallarés, J. Muñoz, C. Pont, M. Mauri, M. Obradors, J. Fernández, A. Capdevila, J. Pericot, M. Figueras, J. Gifreu, L. Gómez, T. Aira, F. Sáez, E. Xicoy, X. Ruiz, E. Pujadas, O. Pérez, A. Casals, L. López) examinen els aspectes més rellevants de la campanya i les seves repercussions en l'electorat.