14 de juliol de 2009

Política i periodisme: ciències exactes

Una de les coses que explico als alumnes de Periodisme és que aquesta professió no és una ciència. Malgrat que les nostres facultats han rebut el nom de Ciències de la Informació primer i Ciències de la Comunicació després, es fa difícil justificar que les nostres siguin carreres científiques. La ciència sol estar associada a un mètode i a una demostració empírica dels resultats. I això, en l’àmbit del periodisme, en què cada mitjà publica uns resultats interpretatius diferents, ens fa creure que es tracta d’una disciplina poc científica.
La definició exacta de l’Enciclopèdia de ciència és: “Conjunt de coneixements, i l'activitat destinada a assolir-los, que es caracteritzen formalment per la intersubjectivitat i pràcticament per la capacitat de fer previsions exactes sobre una part de la realitat.” Tot i que a continuació en detalla una segona accepció que diu: “Cada branca o departament de coneixences sistematitzades considerat com a camp d'investigació o objecte d'estudi.” Això és el que permet incloure, per exemple, les ciències socials, entre les quals les de la comunicació o polítiques. Però, insisteixo, semblaria que aquestes dues branques s’allunyen d’allò que tradicionalment hem entès com a ciència i que solem associar més en l’àmbit de la medicina o la matemàtica.
Ara, com més hi penso més em sembla que estic equivocat. No ho puc demostrar científicament, però tinc la intuïció que el periodisme i la política no només són ciències sinó que, fins i tot, podria ser que fossin exactes. Del cas català, n'estic convençut. I quan dic exactes vull dir que darrere amaguen unes fórmules que si les descobríssim aconseguiríem trobar amb exactitud la manera de treballar de periodistes i polítics amb un minso marge d’error.
He arribat a aquesta conclusió després de sentir i llegir com els polítics i els mitjans han interpretat l’acord de finançament. Ho han fet amb unes paraules molt semblants a les que m’havia imaginat que utilitzarien quan s’arribés al pacte. Cada vegada estic més convençut que, algun dia, una tesi doctoral serà capaç de demostrar quines són les fórmules matemàtiques que ens permetrien clavar els titulars dels diaris de l’endemà de tots els mitjans. I també quines paraules exactes utilitzarien els polítics davant determinades situacions polítiques. Per suposat, convindria tenir en compte un fotimer de variables: propietat de les empreses editores, cv de directius de mitjans, cv de col·laboradors, resultats electorals, partits de govern, militància dels consellers, treballadors en plantilla, portades publicades, editorials publicats, reunions privades periòdiques entre polítics i periodistes i una quantitat ingent més de dades. Qui descobreixi la fórmula es pot fer la barba d’or perquè després només caldrà dissenyar un programari que permeti la publicació automàtica d’un diari sense, ni tan sols, la necessitat de disposar de redactors. Només caldrà que cada nou director introdueixi les dades bàsiques del mitjà i que un operari vagi entrant cada dia les dades mínimes de l’esdeveniment.
Quan s'hagi inventat aquest programa seré el primer de comprar-lo. No sabeu quina mandra em fa escriure cada vegada el mateix article, defensant les mateixes idees, però utilitzant paraules diferents. En canvi, amb un programa així només hauria de posar les meves neures per un cantó i sobre allò que voldria escriure, per un altre, i així em sortís l'article automàticament. Quin estalvi de temps!
Si algú ja està treballant en la fórmula li regalo unes dades que pot afegir a l’estudi. Aviat sortirà publicat un treball d’investigació sobre les eleccions catalanes del 2006 en què hi hem participat els doctors Ferran Sáez, Toni Aira i jo mateix. En el nostre capítol, com ja vam fer per a les eleccions del 2003, analitzàvem els textos d’opinió a la premsa durant els 15 dies de campanya electoral. A mi em va tocar analitzar l'Avui, El Periódico i El País. Entre altres coses, ens fixàvem en quins partits polítics apareixien citats almenys un cop als articles i en quina freqüència. Això ens va permetre fer un percentatges de partits citats. Doncs bé, la meva sorpresa va ser veure que després d’analitzar 196, 117 i 67 articles d’opinió de l’Avui, El Periódico i El País respectivament es mantenien uns percentatges semblants als resultats electorals. O sigui, que el percentatge de la suma de vegades que apareixia CiU o el PSC, per exemple, equivalia al seu suport parlamentari. Per tant, que les famoses i tan criticades “quotes de pantalla” que han de seguir els mitjans públics en la informació de blocs electorals es compleix pràcticament al peu de la lletra en els articles d’opinió dels mitjans escrits privats. Insisteixo, nosaltres no analitzàvem els textos informatius sinó els articles d’opinió en què és impossible que un director de diari pugui “ordenar” que es compleixin aquestes quotes.
Quan aquest estudi estigui publicat us passaré la referència, però suposo que ningú s’enfadarà si us avanço precisament aquestes dades que us he comentat:

Avui
CiU apareix en el 29,4% d’articles i havia obtingut aquests resultats: 30,94% (03) i 31,52% (06)
PSC 28% (articles) 31,16% (03) i 26,82% (06)
ERC 19,3% (articles) 16,44% (03) i 14,03% (06)
PP 10,7% (articles) 11,89% (03) i 10,6% (06)
ICV 11,4% (articles) 7,28% (03) 9,52% (06)

El País
CiU 25,1% (articles) 30,94% (03) i 31,52% (06)
PSC 24,1% (articles) 31,16% (03) i 26,82% (06)
ERC 17,4% (articles) 16,44% (03) i 14,03% (06)
PP 15,4% (articles) 11,89% (03) i 10,6% (06)
ICV 13,9% (articles) 7,28% (03) 9,52% (06)

EL Periódico
CiU 28,2% (articles) 30,94% (03) i 31,52% (06)
PSC 26,1% (articles) 31,16% (03) i 26,82% (06)
ERC 15,5% (articles) 16,44% (03) i 14,03% (06)
PP 14,4% (articles) 11,89% (03) i 10,6% (06)
ICV 10,52% (articles) 7,28% (03) 9,52% (06)

Algú encara dubta que la política i el periodisme probablement siguin ciències exactes?
PC: la fotografia és de la notícia publicada per LaVanguardia.es