28 d’octubre de 2007

MonzoAndCo@FastMail.fm

Diuen que han estat nombrosos els elogis que ha rebut el discurs de Quim Monzó a Frankfurt. La veritat és que els que he sentit o llegit així semblen demostrar-ho. Fins i tot sembla que ha estat capaç de satisfer la pròpia classe política, malgrat que hi apareix retratada. ¿Com s’ho ha fet, doncs, en Monzó per acontentar gairebé tothom que l’ha llegit? Doncs amb la disfressa literària. Dient que diu que no sap fer discursos i cedint la paraula a un narrador que explica les peripècies d’un personatge que és el mateix que el narrador i que, al mateix temps, és el mateix autor del discurs. Aquest joc de nines russes és la clau d’atracció del text. Dir les coses com qui no les vol dir.
El contingut d’allò que es diu, sense semblar que ho vols dir, també és determinant. Les paraules estan expressades en la justa mesura i ben distribuïdes al llarg del text perquè cadascú agafi la part del relat que més li plagui. Així alguns fragments del discurs agraden i/o emocionen a uns i altres. La mala llet i la crítica, fins i tot autocrítica, està suficientment edulcorada perquè no indigesti a uns, i creï emocions desbocades en d’altres. Un excel·lent text fet a mida per a les necessitats de cada lector o oient i, al mateix temps, amb la capacitat de transmetre allò que pensa l’autor. Chapeau.
Però, ¿pot arribar a decebre a algú aquest text? Doncs qui sap si ho ha fet entre alguns d’aquells qui el llegeixen habitualment i des de fa temps. Potser aquests lectors hi han vist en el discurs massa contenció i la pèrdua de capacitat de sorpresa que tenen altres textos del seu escriptor preferit. Qui sap si hi troben a faltar la mala llet que supura de les seves paraules en la majoria de cròniques, columnes, contes i en intervencions en els mitjans audiovisuals. Els mateixos que van recuperar el Monzó que més els agrada quan en la següent columna que l’escriptor publicava després de Frankfurt al seu diari van veure que és capaç de fotre’s d’ell mateix i de tothom qui li ha dit que el seu ha estat un gran discurs. Una columna en què es ven, gairebé prostitueix, per escriure discursos per aquells qui li ho demanin. Allà és on hi veuen un Monzó que utilitza una ironia més directe i sense gaire embuts. I, de regal, un correu electrònic, el del títol d'aquesta entrada, per aquells qui li vulguin encarregar un discurs. “Quina intel·ligència la d’aquest home ­–diuen ells– que és capaç de escriure’s l’article crític del seu discurs abans que ho faci algú altre”. I tots ells, al cap d’uns dies, se’n van a dormir i abans de tancar el llum de la tauleta de nit llegeixen una estona Mil cretins pensant: “a veure quan hi sortiré retratat?”.