15 de febrer de 2011

Twitter i Semiperiodisme

De tant en tant us recordo que a part de Ges Avall també tinc un blog al diari ARA, Emparaulant la realitat. Ara feia dies que no us enllaçava als articles que allà publico. L'últim és sobre el Twitter i aquesta mania de discutir si aquesta xarxa social és o no és periodisme o si acabarà amb el periodisme. L'he titulat "El Twitter és una cafeteria".
I també, per cinquè any consecutiu, us convido a entrar a Semiperiodisme, al blog que tinc obert amb els meus alumnes de la Facultat de Comunicació Blanquerna. Precisament d'aquesta Facultat us en parlava també fa uns dies amb aquesta entrada: "Il·luminats".

11 de febrer de 2011

M'estan robant la infància

Fa temps que volia escriure aquesta entrada, però després de veure el documental dels nens robats m'he acabat decidint. Tot i que el que explico en aquesta entrada no hi té res a veure.
Fa unes tres dècades que ja no sóc un infant. Els records que tinc de la meva època infantil són molt borrosos. Les fotografies m'ajuden a recordar, però sovint per acostar-me a aquelles imatges necessito veure o sentir en el present alguna imatge que em transporti al passat. Per exemple, veure alguna professora que vaig tenir a parvulari, tornar a passar per davant de la meva antiga escola, assaborir algun menjar que fa temps que no tasto, etcètera.
El problema és que aquestes referències del present que m'ajuden a recordar el passat van desapareixent. Posem alguns exemples. La meva àvia, que va morir ja fa més de 12 anys, és l'única que em feia un tipus de menjar que ja no he tornat a tastar mai més. La seva mort és només una més d'altres que associava amb la meva infància. El carrer on encara viu el meu avi, que curiosament ara és el mateix que el meu, ja no té el mateix paviment que aleshores. A gairebé tot el nucli antic van canviar uns vells però resistents adoquins per unes noves i grans peces de pedra que han d'anar canviant cada any perquè es trenquen. També han desaparegut del mapa molts dels objectes que m'acompanyaven durant aquella etapa: la primera bicicleta, el primer ordinador, el primer walkman, el Citroën GS, etcètera.
També van desapareixent vells comerços del municipi. Alguns d'ells devorats per l'especulació immobiliària, d'altres per falta de continuïtat i d'altres per una creiexent i desmesurada competència de grans centres comercials. Precisament fa uns dies em van dir que el mes que ve tancava un d'aquests establiments emblemàtics del poble: Can Candi, que encara té la mateixa entrada seixantera de quan la van obrir. Aquesta bomboneria pastisseria del costat de l'Església, fa 4 dècades que ven alguns dels millors productes fets amb xocolata del país. Però si jo hagués de triar, em quedaria amb la tartaleta de poma que, de fet, ja fa mesos que no fan. Moltes vegades, passant per davant, hi he entrat per comprar-hi aquesta tartaleta no només perquè és deliciosa, sinó perquè el seu gust em transporta automàticament a la meva infància.
Així doncs, a partir del mes que ve tindré un punt menys d'anclatge al meu passat. Potser m'equivoco, però tinc la impressió que als meus pares, per exemple, els records de la seva infància van durar més temps. Els canvis van ser molt més lents que els que hem viscut nosaltres. I estic convençut que els nostres han tardat més en arribar que els que pateixen els nostres fills.

9 de febrer de 2011

Marina Comas: "És millor pensar que no guanyaré el Goya"

Marina Comas ha estat una de les revelacions cinematogràfiques del 2010. La jove actriu de Pa negre ha rebut tota mena d'elogis, merescuts, per part de la crítica fins al punt d'emportar-se un Gaudí per un dels guardons més importants: actriu secundària. Aquest diumenge pot rebre el segon gran reconeixement si guanya el Goya com actriu revelació. Encara que no el guanyi, però, ja és tot un èxit estar-ne nominada.
La Marina viu a Torelló i em rep pocs dies després de guanyar el Gaudí, i pocs abans d'anar cap a Madrid. Hem quedat perquè li faci una entrevista pel Noti Ampa, el butlletí de l'AMPA del Fortià Solà, l'escola dels meus fills i que ella va deixar fa tres anys.
Quan arribo a casa seva, un dia entre setmana al vespre, està fent els deures, anem per feina, i em contesta amb tota naturalitat totes les preguntes. Després fem una sessió de fotos i abans de marxar, mentre parlo amb la seva mare, ja torna a estar fent els deures de l'institut sense que ningú li hagi de dir res.
Aquí us passo l'entrevista sencera.

ENTREVISTA A MARINA COMAS

Fa tres anys que vas plegar del Fortià Solà, no?

Ja fa tres anys, sí. Bé, jo vaig començar a 2n de primària, perquè abans anava a una altra escola. Venia de Santa Maria de Besora, al Bisaura.


Com era aquella escola?

Hi havia 12 nens a l’escola en dues classes, la de parvularis i els de primària. Érem de diferents edats. És molt diferent una classe de diferents cursos, amb només 8 alumnes, d’una classe de 25 alumnes amb tots de la mateixa edat.


Com és més fàcil aprendre?

Com menys gent millor.


Encara que estigueu barrejats d’edats?

Crec que sí. A mi m’agradava molt. A l’hora del pati no hi havia timbre i sempre demanàvem un quart d’hora més i ens el deixaven. De fet, no hi havia ni tanques, era el parc del poble, i fins i tot anàvem al bosc a caçar.


Però potser amb més mancances tecnològiques?

No, perquè no hi ha tant gent a repartir.


Però sí que pots fer mes amics en una escola més gran.

Sí, però en la petita per força t’has de fer amic de tothom. I aprens a conformar-te amb el que tens.


Coneixies a gent del Fortià Solà?

Quan vaig arribar coneixia a tres nens. Vaig estar allà fins a sisè i entremig van canviar de directora. Recordo les obres. Vam estar nosaltres aguantant dos anys les obres i quan vam marxar van canviar de cole i no en vam poder gaudir.


Però allà hi vas fer la colla, no?

Bé, comparat amb primària no són gaire els mateixos d’ara.


És dur el canvi de passar a l’Institut?

No.


I com va venir tota la història de la pel·lícula?

Al Fortià Solà van donar un paper als nens per si volien anar a un càsting. Li van donar a la meva germana, que encara feia cinquè. Vaig anar al càsting amb ella, i em van agafar al tercer càsting.


Com va ser el càsting, fàcil? No devies tenir cap experiència, no?

No, no havia fet cap càsting i no tenia cap experiència. Bé, havia fet els Pastorets de Borgonyà. El primer dia em van preguntar com em deia i coses així. I em van fer fer bromes que m’enfadava amb la meva germana perquè m’espiava.


Devia ser fàcil, no?

Sí (somriu).


I quan et van dir que t’agafaven?

Al tercer càsting em van dir que sí, que m’agfaven, i que m’enviarien el guió.


Com ho vas entomar?

Em va sorprendre molt, em vaig emocionar molt, i vaig començar a saltar pel carrer i a córrer.


Et va costar aprendre’t el guió?

No, era fàcil. I vam rodar durant l’estiu, de fa dos anys, i no em vaig perdre cap dia de cole.


Com vas viure el rodatge?

Va ser molt guai. Ens venia a buscar un cotxe, depenent del lloc on érem i del lloc a on es rodava, perquè es va gravar a diferents llocs de tot Catalunya, i ens anaven portant al lloc on calia.


Una mica de por? O va ser cansat?

No, por no. Tampoc cansada. Sí que ens llevàvem d’hora, però com que era per fer una cosa que m’agradava molt, disfrutava molt. Llevar-me d’hora per anar rodar... “que guai”.


I et feien repetir moltes escenes?

Depèn de quines sí, però no sempre era per culpa nostra. També podia ser una errada de llum, o de so: s’hi senten motors o hi ha molt vent o un avió. A vegades sí que érem nosaltres, pel text que no ens sabíem.


Hi havia una escena que et costés més?

No, no. Sí que n’hi havia algunes de més fàcils, però bastant iguals.


I de l’equip de rodatge de qui tens més bon record?

De al Laura Jou, que era la nostra coach, que ens ajudava a interpretar, a entendre el paper de la nena i posar-nos en la seva pell. Ens va fer molt costat ens ho passàvem molt bé.


D’això ja fa dos anys. T’imaginaves que tot tardi tant de temps?

És que en total són quatre anys que s’està preparant la pel·lícula. Primer buscar el director, després fer el guió, buscar els actors, buscar les localitzacions. Llavors ve el rodatge, doblatge, montatge, tot el so, la música i finalment distribuir-ho. I després vénen els premis aquests, que és, com si diguéssim, la recompensa de tot aquest treball.


Però la primera recompensa deu ser veure la pel·lícula, no? Te la imaginaves així? Et va agradar?

Em va agradar més del que m’imaginava. Em va agradar molt. Al ser una història així de postguerra, que més aviat sembla per a la gent gran, però no, em va agradar.


I després la recompens que dius, els premis. T’ho esperaves tot plegat?

No m’esperava ni la nominació dels Gaudí. Una nominació als Gaudí ja és... Buff! Després em van dir la dels Goya. Això ja és impressionant.


Però abans de fer la pel·li havies sentit mai a parlar dels Gaudí o dels Goya?

Sí que estàvem al tanto dels Gaudí, però no m’ho esperava. I llavors el premi als Gaudí també és tela, amb les actrius que hi ha.


És que és el premi és per actriu secundària i no revelació. I una cop allà vénen els nervis, no?

Quan m’ho van dir no m’ho creia.


I ara? Et veus recollint el Goya? O no t’ho vols ni imaginar?

És millor pensar que no perquè si penses que sí i llavors és que no, t’endús una decepció molt gran. En canvi si és que no ho acceptes millor.


Però ara potser penses “si ha passat amb els Gaudí, perquè no els Goya”?

No, no. Que als Goya hi ha un nivellàs.


Què penses quan poses a Google el teu nom i hi ha tantes pàgines que parlen de tu?

Sí que fa un temps vaig buscar el meu nom a Google, per veure què hi sortia. Però després d’haver guanyat el Gaudí segurament hi deuen haver més coses, no ho sé, no ho he vist. Però sí, m’agrada que posis Marina Comas i “guaita, sóc jo!”, hehe.


I t’empipen molt gent com jo, que et vénen a demanar entrevistes?

Ara ja no, però abans sí que era una mica pesat.


Què és el que més t’ha agradat del que hagin dit de tu a la crítica?

M’agrada que em diguin que m’agrada autosuperar-me. I la gent que va veure allò dels Gaudí diuen que és molt sincera. I dius “que guai”.


I que no t’agradi?

Hi ha algunes crítiques que diuen que els nens no ho fem bé. De fet, les crítiques jo ni me les llegeixo, m’ho diuen els meus pares.


I ara a què et vols dedicar? Has descobert un món?

Sí, sí. Jo si puc sí que faré cine. La carrera del cine, si és que n’hi ha alguna. Bé, la d’audiovisuals. O potser alguna escola de teatre.


Ara que ho has vist tot, què t’agrada més davant o darrere la càmera?

De fet, jo vull ser biòloga? Però si puc estudiar cinema estudiaré cinema.


Compaginar les dues coses?

Sí.


T’agraden molt els animals?

Sí, o estudiar animals o potser ser veterinària o estar en un centre de recuperació d’animals.


I el cine més com un oci? O guanyar-t’hi la vida?

Sí, sí, guanyar-me la vida, tot i que alguns m’han dit que és una feina molt poc estable. Mai saps quan tindràs feina i quan no. I em sembla que no cobres atur. Potser t’estàs dos anys sense fer res i després de cop fas cinc coses en dos anys, saps?


I t’han ofer algun altre paper?

Bé, tenim projectes, alguns projectes...


I no els pots concretar, oi?

No, perquè encara no és segur i per tant millor no dir-ho.


I què et diuen els pares ara? Que ara et dediquis als estudis?

Sí, clar, el primer de tot són els estudis. Tocar de peus a terra i continuar la vida normal. Però que si podem continuar fent coses d’aquestes, endavant.


Tens la sensació que t’ha canviat la vida?

Ara de moment sí, bastant. Sempre em paren pel passadís del cole i pel carrer també. Avui hem anat al metge i m’ha dit “tu ets la de Pa negre?”


I t’empipa?

No em fa res, perquè tampoc és tothom, com els passa als de les sèries que surten tan sovint a la tele. Als del cine els veus un cop i no se’t queda la cara, a no ser que sigui molt famós.


I altres aficions? Fas natació, oi?

Sí, natació. El meu tiet és el meu entrenador. També faig atletisme, al Club Atlètic Vic, i faig equitació els divendres.


Bé, ja estem. Aquestes són les preguntes que et fa tothom?

La veritat és que no recordo les preguntes. La que em pregunten més és “com és el teu personatge?” Últimament m’han preguntat molt “què vas sentir quant et van donar el Gaudí?”. Aquesta me l’has peguntat. Però alguna que m’has preguntat no me les havien dit i he pensat “oita, aquesta m’agrada”. Les que van fora del normal són les que m’agraden.