No és un fotomuntatge

Aquesta foto la vaig fer divendres dia 9 de novembre a les 14:14 a l'entrada de Torelló.

Ja sabeu l'interès que té pels pescallunes aquesta informació.

El dissabte 10 de novembre el cartell encara hi era

El diumenge 11 de novembre el cartell encara hi era

El dilluns 12 de novembre el cartell encara hi era

El dimarts 13 de novembre el cartell encara hi era

El dimecres 14 de novembre el cartell encara hi era

El dijous 15 de novembre el cartell encara hi era

El divendres 16 de novembre el cartell encara hi era

El dissabte 17 de novembre el cartell encara hi era

El diumenge 18 de novembre el cartell encara hi era
El dilluns 19 de novembre ja l'havien canviat. Per cert, si falla el tren, què millor que anar amb cotxe, no?:

Un bon feix

S'ha escrit i parlat molt de les paraules adreçades a Hugo Chávez de Juan Carlos I (no es mereix ni que li traduïm el nom al català, ja que el senyor sembla que s'ofèn si ho fem i, a més, és massa deshonor per la nostra llengua). No acabo d'entendre aquells republicans que critiquen aquest "porqué no te callas!". El demòcrata Chávez es mereix això i més. Vingui de qui vingui.
Ara, el que no s'ha comentat tant són les paraules inicials del venezolà. Recordem que a José María Aznar el va titllar de feixista. I aquí és on sembla que hi ha hagut força unanimitat a l'hora de posar-se en contra de Chávez argumentant que Aznar potser no ens cau bé, però ha estat un president elegit democràticament. Doncs bé, jo crec que no n'hi ha per tant i que Hugo Chávez podia qualificar de feixista al senyor Aznar. Ei, i no perquè en època franquista s'hagués posicionat en contra de la Constitució, o perquè no hagi condemnat el règim anterior, o perquè el seu discurs el comparteixi amb l'extrema dreta, o perquè fins i tot físicament ens recordi a il·lustres il·luminats del segle XX, sinó com a insult carinyós.

Quants insults han tingut un origen i al llarg del temps han anat perdent el valor inicial. A Catalunya en tenim un exemple en la disputa entre pobles. A Torelló, per exemple, se'ns diu pescallunes i us puc assegurar que en els seus orígens això era un insult. Ara, en canvi, no només ha perdut aquest to despectiu sinó que n'estem orgullosos. O, per exemple, quin valor té ara el clàssic "fill de puta". Fins i tot una sentència judicial va defensar que Gregorio Morán li digués fill de puta a Farruquito per haver atropellat mortalment un vianant.

Doncs bé, fa uns mesos vaig descobrir que la paraula feixista era un insult de moda i mancat de significat. Va ser poc abans de la votació del referèndum de l'Estatut. Vaig escriure un article a Tribuna Catalana en què feia un llistat dels motius pels quals havíem de votar "no". Era un llistat irònic en què escrivia els motius pels quals la gent votava que sí: per continuar sent una regió d'Espanya, per no ser reconeguts com a nació, etcètera. Doncs bé, l'últim motiu que posava és que potser hi havia gent que deia que votaria "sí" per por a dir el que realment pensa i que això pogués signficar perdre el lloc de feina. Això, lògicament, estava pensat per aquells qui públicament deien que votarien que sí, però íntimament pensaven que era un Estatut nefast per Catalunya. Potser sí que l'expressió relacionant-ho amb la pèrdua de feina no va ser afortunada i hauria estat més correcte dir: "votaré sí, encara que pensi que no". Doncs bé, aquell vespre vaig rebre una trucada al mòbil d'algú proper que em va dir de tot després de llegir això, entre d'altres coses que les meves paraules eren feixistes.

Lògicament, al moment en vaig fer mala sang i fins i tot vaig demanar a Tribuna que traguessin aquella última frase. Em va doldre molt l'insult, perquè si d'algú em sento allunyat és dels feixistes. Però, precisament per això, perquè de feixista no en tinc res i aquest amic ho sap, ara, amb el temps, he descobert que no vaig saber valorar aquelles paraules. Després de sentir Hugo Chávez he confirmat allò que suposava, que aquell bon amic m'ho va dir carinyosament. Que la paraula "feixista" era com si m'hagués dit "gamarús", "talòs" o "pendó". Vaja, l'insult amable i de moda entre els demòcrates.

Titulars desenfrenats

Aquests dies, perdó, setmanes, ho sento, mesos, ai, anys, parlant de trens hem pogut llegir força titulars enginyosos. Sóc incapaç de recordar tots els que he llegit, però avui a l'Avui en tenim un exemple:

Insisteixo, no sé si alguns d'aquests que siggereixo a continuació ja els han fet servir els diaris. Però a aquí teniu un llistat que poso a la vostra disposició:

ELS USUARIS DE RENFE NO VEUEN EL FINAL DEL TÚNEL

LA MINISTRA ÁLVAREZ DESCARRILA CADA COP QUE OBRE LA BOCA

L'OASI CATALÀ CAU EN UN ESVORANC

EL TGV I RODALIES S'ALLUNYEN EN EL TEMPS

LA CRISI FERROVIÀRIA DE CATALUNYA NO TÉ REVISORS

ELS USUARIS BUSQUEN LA LOCOMOTORA QUE LIDERI LES QUEIXES

L'1 DE DESEMBRE: "PASSATGERS AL CARRER!"

ELS POLÍTICS CATALANS EN VIA MORTA

EL TRIPARTIT CIRCULA PER DIFERENTS VIES

EL PSC POSA FRE A LA DIMISSIÓ DE LA MINISTRA

RECLAMEM QUE ESCOLTIN EL NOSTRE FONAMENTAT ESTUPOR

Ah, i de regal aquí teniu el títol de l'editorial, també de l'Avui d'avui:

El bloc de blogger

El nou suplement de Cultura de l'Avui ha incorporat una secció que titulen "Paraula de blog". És un recull d'uns tres o quatre textos extrets de blocs en què es parla de literatura o d'alguna altra activitat cultural. Això demostra allò que ja sabem, que la paraula dels blocs cada vegada té més repercussió mediàtica. Els altres mitjans, els clàssics, no poden ignorar moltes coses que es diuen a través de la xarxa.

Això, a alguns, no agrada massa, sobretot aquells qui es guanyen la vida escrivint en diaris. I tenen bona part de raó de queixar-se ja que sovint els textos d'internet no superarien uns mínims ètics. Però també és veritat que a internet hi ha moltíssima qualitat i alguns no accepten que ja hi comenci haver textos més influents i de més qualitat a la xarxa. Pura enveja.

Ara, potser l'Avui, que sempre ha estat un referent lingüístic del nostre país i que ha creat escola a l'hora d'utilitzar la nostra llengua, ja seria hora que canviés la paraula "blog" per "bloc". L'única raó que podrien tenir per mantenir "blog" seria que la casa mare, blogger, preferís aquesta varietat dialectal. Però resulta que el mateix blogger, que permet accedir al seu programa en català, ja ha incorporat la paraula "bloc". Un altre triomf de le perseverança dels nostres blocàires. Aquí en teniu una mostra:

Z

M'enorgulleix enormement presumir dels èxits del meu bloc. Poques visites tinc, però sembla que sóc molt influent. Tant, que a través de l'StatCounter he descobert que sovint em llegeixen des de la Generalitat i des d'algun ministeri espanyol. Per tant, puc xulejar de ser tant efectiu com un editorial del diari que només el llegeixen aquells qui realment influeixen.

L'última mostra de la meva enorme influència en la política catalana i espanyola la tenim en el vídeo del Z (ara sense P). Sí, aquell qui diu que acaba les paraules en aquesta lletra, l'última de l'abecedari. I és que segur que abans que el Think Tank del PSOE, l'equip propagandístic del partit del senyor Z, realitzés aquest vídeo es van llegir la meva entrada titulada "De la Z a l'L" publicada ara fa just un any (dimecres el farà). Una entrada que, com ha quedat palès, també l'han llegit a CiU, i si no fixeu-vos en el progrés meteòric del 3L (Oril Pujol Ferrussola). Bé, si us fa mendra llegir aquella entrada en resum us recordo que la meva tesi (i d'algú altre) és que només pot ser president d'Espanya algú que tingui la Z al seu cognom o president de Catalunya algú que hi tingui l'L.

¿I què ha fet ara el PSOE?, doncs centrar l'atenció en aquesta Z. Saben que amb la Z poden vèncer. Però com que la Z al principi els costava de justificar ens l'han encalçat al final de les paraules. Molt aguts. El missatge, és, doncs, subliminal. No en dubteu, si Mariano Rajoy continua sent el candidat del PP a les eleccions no té res a fer. La victòria és de la Z.

Tarda de diumenge

És la tarda d'un diumenge. No és un dia qualsevol. Ell ha començat el primer dia sencer del seu trenta-cinquè any de vida. Aquesta tarda fa bon temps. Però, de moment, no pot sortir de casa. Els xics dormen, la xica se'l mira mentre escriu aquestes ratlles a través de la finestra. D'aquí a una hora tots se n'aniran a veure pallassos.

L'acaben de cridar. La xica se'n va. El cd s'ha acabat. És hora de berenar. Així que ell acaba aquestes ratlles que havia començat per escrire quelcom mentre matava el temps d'una mandrosa tarda de diumenge. Tot i això, la tarda ha tingut un moment interessant: quan sortint a la terrassa ha descobert un ocell mort. L'ha enterrat al jardí de casa, el primer enterrament al qual assisteix la seva filla, que en el moment de tapar el forat ha exclamat: "no tant fort, que li faràs mal!"

A dalt l'espera la família per berenar un pastís de xocolata que encara deu ser tebi. Així que apaga l'ordinador.

Verge o art

Un dels avantatges de tornar al barri de baix és que amb més facilitat pots tenir converses amb els veïns. No, no és que al barri de Montserrat no les puguis tenir, però sí que sembla que el ritme al centre del poble és més pausat. Aparentment, la gent no té tanta pressa. I així és com amb una de les primeres xerrades davant de casa un veí em comentava la carta que ell havia enviat a la premsa local sobre “l’aparcament” (la paraula és meva, per això la poso entre cometes) d’una talla de fusta de la Verge de Rocaprevera. Pel que m’explica el veí, l’artista local Lluís Riubugent havia cedit una talla preciosa a l’antiga biblioteca del carrer Sant Miquel. Quan la biblioteca es va traslladar a la Plaça Vella, segons sembla, la talla ja no es va tornar a exhibir en públic perquè és un símbol religiós en un lloc laic i això podia ferir sensibilitats.
Desconec en quina situació es troba la Verge i si realment aquest va ser el motiu pel qual ara ja no s’exhibeix en públic. Però el que més m’interessa d’aquesta polèmica, que almenys a internet va provocar algunes agres discussions, és a on es troba el límit del que considerem obra d’art. Que una talla escultòrica de la Verge de la nostra patrona és un símbol religiós, ningú ho posa en dubte. Però, ¿quan ho podem considerar obra d’art? Aquesta sí que és una pregunta difícil de respondre. I aquesta és la clau de la polèmica. Quan una obra agafa la categoria d’obra d’art en cap cas hauria de prevaldre el seu valor religiós perquè ha passat a ser un patrimoni de la humanitat. Si tots els símbols religiosos haguessin de ser expulsats dels llocs laics els principals museus del món quedarien pràcticament buits. La història de la nostra/es cultura/es són, per sobre de tot, la història de les nostres religions. I una de les millors representacions d’aquestes cultures és, sense cap mena de dubte, l’art pictòric o escultòric.
Insisteixo, no sé si aquesta talla es mereix la categoria d’obra d’art i si realment l’han “aparcat” per no ofendre perquè hi ha versions contradictòries. Però si algú s’ofèn pel valor religiós d’una obra d’art, es trobi on es trobi i sigui de la religió que sigui, i no pel seu valor artístic i estètic (que aquest sí que a vegades pot arribar a ferir els nostres sentits), val més que s’adoni que és ell qui posa en perill la convivència i la fraternitat entre les cultures i/o religions. I el mateix podem dir de la institució pública que es nega a exhibir una obra que es mereix la categoria “d’art” per evitar suposats conflictes i sumar-se als corrents políticament correctes.

Publicat a El Ter de novembre

Coherència pública

Catalonia is not Spain

Fa uns dies es va fer públic un estudi, dirigit per Salvador Cardús, que explicava que al nostre país es consumeixen més productes culturals ens castellà que en català, malgrat que l'oferta en la nostra llengua és rica i plena. Doncs bé, Catalunya Ràdio, la ràdio nacional de Catalunya, en un dels seus informatius, va donar aquestes dades amb una cançó de fons que li ajudava a donar ritme a la informació. ¿Us podeu imaginar en quin idioma era aquesta cançó? Doncs no, no era en castellà, com estàveu pensant. "Menys mal" direu, oi? Potser sí, val més que sigui en anglès que no pas en castellà. Sí, sí, era en anglès. De fet, Catalunya Ràdio va ser coherent amb l'estudi volent reflectir el menyspreu que pateix la nostra llengua, però no ho volia fer utilitzant la del Regne.

Patrocini informatiu
Aquesta mateixa emissora manté també una lògica coherent quan permet que "la Caixa" patrocini la informació econòmica d'un dels seus informatius. Si la majoria de les notícies d'economia dels mitjans són un comunicat oficial de les empreses del nostre país, què millor que demanar-li a les empreses que paguin les notícies en forma de publicitat. Només cal esperar que, a partir d'ara, aquest patrocini també l'apliquin a les altres seccions. Proposo que el PSC patrocini les notícies de Política; que la Conselleria d'Obres Públiques patrocini les de Societat; que el Barça patrocini els Esports; que la Comissió Europea patrocini les d'Internacional i que el TNC patrocini les de Cultura. Ei, és només una suggerència, segur que en podem trobar d'altres.

Els nostres referents

Una cosa semblant passa amb TV3 i el programa No em ratllis. Fa uns mesos ja vaig escriure en aquest bloc una entrada en què criticava els responsables d'aquest programa perquè la majoria dels seus convidats eren referents espanyols, molts d'ells protagonistes de mitjans de comunicació en aquesta llengua veïna. Però ara hi he reflexionat i veig que Julia Otero no fa res més que reflectir, una vegada més, la realitat del nostre país. Si resulta que a Catalunya la gent es mira programes de televisió d'altres cadenes, fins i tot més que els de TV3, ¿per què ho hem d'ignorar? Quin millor servei d'una televisió pública catalana que recordar-nos que molts ciutadans del nostre país també miren Tele 5, Antena 3, La Sexta o Cuatro?

Fer-se'n càrrec
També tenim un José Montilla que és coherent amb el seu càrrec (membre de l'executiva del PSOE). ¿Quan un polític és tan incoherent de demanar la dimissió d'un càrrec públic del partit del qual n'és un membre exectiu? També és lògic que vagi a Madrid i faci de català emprenyat posant-se en el paper de l'altre càrrec que ocupa (President de la Generalitat de Catalunya). Sap que aquest discurs l'ha de fer a Madrid perquè l'escoltin a Catalunya. Montilla recorda molt bé l'efecte catàrtic i de cortina de fum que han tingut les paraules dels seus predecessors sobre els seus conciutadans quan les han expressat des d'Espanya i, en canvi, la poca repercussió que han tingut entre la cort del Regne.

Convergelisme

I quina millor coherència que la de CiU quan ara ens torna a recordar que volen pactar amb el PSC. A CiU el que més greu li sap del tripartit no és que hi hagi el PSC sinó que al govern hi siguin ERC i ICV. També és lògic que segueixin insistint que la culpa dels mals de Catalunya està en què ERC donés la presidència del govern al PSC perquè així amaguen la seva incapacitat de pactar amb el PSC, tal i com pretenien, quan van guanyar les eleccions. Vaja, poques diferències entre la teoria de la conspiració del PP per amagar el seu fracàs electoral. Per cert, ¿si CiU vol la presidència de la Generalitat pactant amb el PSC per què en seguim dient Sociovergència? ¿No n'hauríem de dir Convergelisme (com ja s'ha proposat reiteradament des de la catesfera)?

Catalunya no és Ronaldinho

Sembla que el DVD de les conselleries de... bé, aquelles dues que cada dos per tres governs canvien de nom, protagonitzat per les Tres Bessones ha indignat a l’Espanyol (Club Deportiu). Potser sí que la frase “Catalunya és el Barça”, fora de context, no és massa reeixida, però no ho és per la conjugació del verb, no pels dos substantius. Hem de tenir en compte que el Barça és un més dels símbols enumerats en el vídeo. El Futbol Club Barcelona és l’equip de futbol/esportiu que més seguidors té a Catalunya. I és també un ambaixador mundial de la capital catalana i també del nostre país; un dels clubs més importants del món i d’aquests l’únic que simbolitza un territori sense Estat. Lògicament que Catalunya és, són, molts més clubs esportius i no només de futbol. La natació, el tennis, l’handbol, el bàsquet, el billar, les bitlles, la petanca, el golf, l’hoquei, el voleibol, el motociclisme, el ciclisme, la gimnàstica i un llistat interminable de disciplines esportives simbolitzen també l’afició de milers de catalans no només com a espectadors sinó també com a practicants. Però cap altre club aconsegueix tenir tants seguidors, aficionats o socis arreu de Catalunya. Potser és una afició secundària a les altres, però és la que comparteix més gent. Ens agradi o no, és així. També el President de la Generalitat és el nostre màxim representant institucional i no tothom s’hi sent identificat.
Sí que és veritat que potser la durada i el tractament que rep el Barça en aquest DVD s’acosta més a un espot de la “marca” Barça que no pas el que realment simbolitza el club. Però el més greu d’aquesta frase de les bessones més mediàtiques de Catalunya és la segona part del text: “Catalunya és Ronaldinho”. Aquí, ni canviant el verb ho hauríem d’acceptar. Ronaldinho no simbolitza ni hauria de simbolitzar Catalunya. Sí que Ronaldinho és una icona del Barça i fins i tot pot ser un dels símbols del Barça. Però, en cap cas, el jugador hispano-brasiler ens hauria de servir perquè els nous catalans l’agafin com exemple. I no tant per les sorpreses que podem tenir d’aquí a uns anys, a l’estil de les que ens va donar Maradona. Que també! Almenys les informacions que arriben de la seva vida privada probablement no són el millor exemple a seguir. Si no perquè Ronaldinho, en tot cas, simbolitza aquells jugadors de futbol que avui hi són, i demà ja no. D’aquells jugadors que el seu compromís amb el club no va més enllà dels anys que està vinculats a l’entitat. ¿Quin compromís, té Ronaldinho amb Catalunya? ¿No el té més ferm amb Danone o Nike?
En canvi, el Barça té altres jugadors que sí que són més representatius d’allò que és Catalunya. Potser la idea que ens ve al cap és la de Carles Puyol. El capità del Barça sí que podria simbolitzar Catalunya. O potser alguns prefereixen emmirallar-se en la figura d’Oleguer Presas. Però, posats a triar, ¿què tal Xavi Hernández? En Xavi va entrar al club als 11 anys i ja n’hi porta 16. La seva ha estat una feina silenciosa, modesta, eficaç, educada i sensata. Tal i com són, som, o hauríem de ser, la majoria de catalans. Té, a més, un dels seus cognoms d’origen castellà i l’altre català (Creus), com la immensa majoria de ciutadans del nostre país. I sabem que ha invertit bona part dels seus ingressos en un negoci familiar que dóna treball a les persones més properes. El mateix que han fet molts ciutadans autòctons o vinguts de fora en diferents ciutats de Catalunya. Precisament ell és de Terrassa, una d’aquestes ciutats que també simbolitza l’evolució social i econòmica que ha patit el nostre territori. Fins i tot el fet que sigui un jugador que ha estat seleccionat per l'espanyola i la catalana mostra en quina mena de país vivim.
Potser tampoc tothom se sent identificat en la figura de Xavi Hernández, però així com no enganyem a ningú dient que Catalunya està representada pel Barça, sí que ho fem quan li donem aquesta responsabiltat a Ronaldinho, per més simpàtic que ens caigui i per molt bon jogo bonito practiqui.

MonzoAndCo@FastMail.fm

Diuen que han estat nombrosos els elogis que ha rebut el discurs de Quim Monzó a Frankfurt. La veritat és que els que he sentit o llegit així semblen demostrar-ho. Fins i tot sembla que ha estat capaç de satisfer la pròpia classe política, malgrat que hi apareix retratada. ¿Com s’ho ha fet, doncs, en Monzó per acontentar gairebé tothom que l’ha llegit? Doncs amb la disfressa literària. Dient que diu que no sap fer discursos i cedint la paraula a un narrador que explica les peripècies d’un personatge que és el mateix que el narrador i que, al mateix temps, és el mateix autor del discurs. Aquest joc de nines russes és la clau d’atracció del text. Dir les coses com qui no les vol dir.
El contingut d’allò que es diu, sense semblar que ho vols dir, també és determinant. Les paraules estan expressades en la justa mesura i ben distribuïdes al llarg del text perquè cadascú agafi la part del relat que més li plagui. Així alguns fragments del discurs agraden i/o emocionen a uns i altres. La mala llet i la crítica, fins i tot autocrítica, està suficientment edulcorada perquè no indigesti a uns, i creï emocions desbocades en d’altres. Un excel·lent text fet a mida per a les necessitats de cada lector o oient i, al mateix temps, amb la capacitat de transmetre allò que pensa l’autor. Chapeau.
Però, ¿pot arribar a decebre a algú aquest text? Doncs qui sap si ho ha fet entre alguns d’aquells qui el llegeixen habitualment i des de fa temps. Potser aquests lectors hi han vist en el discurs massa contenció i la pèrdua de capacitat de sorpresa que tenen altres textos del seu escriptor preferit. Qui sap si hi troben a faltar la mala llet que supura de les seves paraules en la majoria de cròniques, columnes, contes i en intervencions en els mitjans audiovisuals. Els mateixos que van recuperar el Monzó que més els agrada quan en la següent columna que l’escriptor publicava després de Frankfurt al seu diari van veure que és capaç de fotre’s d’ell mateix i de tothom qui li ha dit que el seu ha estat un gran discurs. Una columna en què es ven, gairebé prostitueix, per escriure discursos per aquells qui li ho demanin. Allà és on hi veuen un Monzó que utilitza una ironia més directe i sense gaire embuts. I, de regal, un correu electrònic, el del títol d'aquesta entrada, per aquells qui li vulguin encarregar un discurs. “Quina intel·ligència la d’aquest home ­–diuen ells– que és capaç de escriure’s l’article crític del seu discurs abans que ho faci algú altre”. I tots ells, al cap d’uns dies, se’n van a dormir i abans de tancar el llum de la tauleta de nit llegeixen una estona Mil cretins pensant: “a veure quan hi sortiré retratat?”.

Teleescombriaire exhibicionista

Sortosament des de casa no veiem Barcelona TV. No és que hi tingui res en contra, ni molt menys, és senzillament que als de comarca no ens cal una televisió barcelonina per saber el que passa al Cap i Casal del nostre país. Ja ens n'arriba informació per tots caps i cantons. Malgrat això, des d'alguna de les televisions locals de la comarca podem rebre repetits programes emesos per la televisió pública de l'Ajuntament de Barcelona. Entre aquests un tal Telemonegal del qual n'he sentit a parlar moltes vegades, però que no havia vist mai.
Finalment, una nit d'aquest estiu, fent zàping, vaig trobar en un d'aquests canals locals la reemissió d'un programa de Ferran Monegal. M'hi vaig quedar uns cinc minuts, els suficients per saber que la propera vegada que el vegi no m'hi aturaré més del que tardi a prémer un altre botó del comandament a distància.

Ja tenia un prejudici sobre aquest programa a partir del que havia pogut veure de reculls de retalls emessos per altres televisions com en l'APM? Però és que sóc dels que m'apunto a aquells qui critiquen que un crític de televisió pugui criticar altres programes de televisió a través del seu propi programa de televisió. Oi tant que pot fer el que li roti, però no creieu que és una mica lleig, a l'estil del que pensaríem si un inspector d'Hisenda muntés la seva pròpia empresa d'assessorament fiscal?

Però allò que em va acabar de convèncer que mai més tornaria a veure aquest programa va ser, precisament, la reemissió d'aquell Telemonegal. Avui en dia els crítics de televisió centren bona part de les seves crítiques cap als programes denominats de teleescombraries. Així doncs, els crítics, a l'hora d'escriure els seus textos, es converteixen en escombriaires de les escombraries televisives, o sigui, en teleescombriaires. Ara bé, el senyor Monegal crec que en realitat és un teleescombriaire exhibicionista. I aquí torno al programa en qüestió. Si vaig aguantar 5 minuts en antena va ser perquè vaig veure unes imatges d'una dona morta al carrer, al costat d'uns vehicles i tapada per un llençol d'aquells que semblen d'alumini i la presentadora d'un programa espanyol que deia quelcom així: "i ara s'hi acostarà el seu marit i demanarà que el deixin sol per dir-li les últimes paraules a la seva dona i que podrem sentir perfectament". No cal dir que el senyor Monegal va condemnar el programa en qüestió per haver emès les imatges. La meva pregunta és: ¿i al senyor Monegal no se'l pot condemnar per haver fet el mateix i, a més, dues vegades? Ell es va aprofitar d'aquestes imatges, que va mantenir en antena el temps necessari per veure tota l'escena i, a més, recrear-se en la seva crítica.

No, senyor Monegal, la seva utilització de les imatges és tant exhibicionisme com el de la televisió espanyola que vostè denunciava. Les paraules, fossin les de la locutora o les del teleescombriaire, no amagaven les imatges que s'emetien, en els dos casos, amb una voluntat claríssima de mantenir l'audiència atenta davant la pantalla atreta per la morbositat. Sense dubte, els dos són clars exemples d'exhibicionisme de porqueria mal dissimulats.

Apagats

Aquest mes d’agost, com gairebé tots els dies de l’any, la majoria de temes d’actualitat dels mitjans han passat a Barcelona. Estacions de tren, autopistes i aeroports han estat els grans protagonistes. Un protagonisme gairebé idèntic al de cada temporada, però accentuat aquest any amb crisis més exagerades. Però sembla que l’agost del 07 també serà recordat per un altre problema en una altra infraestructura: l’elèctrica. L’apagada de llum i les conseqüències han evitat haver de tirar de les famoses “serps d’estiu” i els mitjans han tingut teca gairebé cada dia.
Així ha estat com Barcelona ha hagut de patir un constant de notícies negatives que, en el cas dels trens, fa mesos, o anys, que s’arrosseguen. No sé si els barcelonins hi estan massa acostumats, però a la resta de Catalunya és el pa de cada dia informatiu. Vull dir que els de comarques estem acostumats a aparèixer als mitjans d’àmbit general quan patim desgràcies: inundacions, accidents de trànsit, caigudes de cases, incendis, etcètera. Exceptuant poblacions il·lustres pels seus festivals culturals, la resta de poblacions som famoses quan ens passen catàstrofes.
I això té el seus avantatges i els seus inconvenients. El principal inconvenient, no cal dir-ho, és que s’associa aquesta població a la desgràcia. Quanta gent va relacionar durant molt de temps, per posar un exemple proper, Sant Pere de Torelló amb corrupció, pel cas Cullell? Però també té una avantatge molt destacada, i és que mentre no et passi cap calamitat et deixen en pau. D’acord, la premsa local sí que parla del teu municipi quan detenen uns delinqüents, o es forada un carrer per culpa d’un aiguat, però aquesta informació ja es compensa amb la presentació d’un llibre o un ple municipal.
Així és com des de Torelló, de moment, podem celebrar no ser notícia als mitjans d’àmbit general i tinguem aquesta “apagada informativa”. I això que passen coses que podrien ser, perfectament, notícia en qualsevol mitjà català, com alguna que ha succeït aquest estiu i que, lògicament, no us penso explicar per evitar “fugues informatives”. Així que hem d’estar contents de ser invisibles, ja sigui per notícies negatives com, perquè negar-ho, per notícies positives, i així continuar sent un poble tranquil i sense cap més etiqueta que la de “pescallunes” de la qual ens agrada tant presumir.

Publicat a El Ter, número de setembre

Torno emprenyat

Veig que des del 10 de setembre que no escrivia res al bloc. Quina vergonya! Jo que fins ara havia intentat escriure almenys un cop per setmana. Què deveu pensar de mi aquells fans incondicionals? Bé, alguns, de fet, ja m’ho heu dit. Tot sigui dit, però, us puc contar amb els dits d’una mà. Gràcies per preocupar-vos per mi, aquells qui ho heu fet. Als altres, gràcies per continuar llegint (si heu arribat fins aquí i teniu la intenció de seguir endavant).
Tinc, però, una Excusa en majúscula. El dia 20 de setembre vaig fer un trasllat de domicili. No ha estat un canvi de vivenda normal... O potser sí. Bé, la qüestió és que fer-lo amb tres criatures i sense comptar amb l’ajuda d’una empresa de mudances ha estat un pèl dificultós, per dir-ho suaument. Sort, encara, d’una nit que el cunyat em va ajudar a treure les peces grosses i que la meva mare va fer de cangur un parell de nits mentre netejàvem la casa nova. Això, lògicament, em va treure bona part de les hores dedicades al bloc. Però l’autèntic drama té a veure amb Telefonica. Sí, la d’Espanya.
Des del dia 20 de setembre, primer dia en què vàrem dormir a la casa nova, fins avui, 15 d’octubre, hem estat sense telèfon. La història és digne d’un acudit de Gila! Anem a pams. Quan vàrem anar a viure a l’anterior domicili, vam demanar una alta de telèfon. Al pis encara no teníem ni llum, ni gas, ni aigua legals, però, malgrat això, els de Telefonica ens van venir de seguida sense demanar cap mena de cèdula d’habitabilitat. Amb un parell de dies ja teníem telèfon nou. Doncs bé, ara hem volgut mantenir el mateix número i vam sol·licitar un trasllat de línia. Tot va començar tant bé com l’altra vegada. Els truco un dijous i el dilluns següent, dia 17 de setembre, em truquen dient que al cap de mitja hora són a la casa a fer el trasllat. I jo els dic: “no podríeu venir el dijous 20 que és el dia que fem el trasllat?” i em diuen “oi tant! Fins dijous”. Una setmana més tard encara havien de dir-me res. Així que truco al 1004 i després de passar pel clàssic: “premi 1 si...”; “si desitja parlar amb...”; “si vol ser atès en català premi...”, etcètera, em diuen que ja han passat i que al llarg dels propers 20 dies passaran un cop haguem solucionat el problema que tenim de connexió. “¿Com? ¿Quin problema?”. Després de trucar una setmana seguida al mateix 1004, finalment decideixo moure fils, i mai més ben dit. El divendres 5 d’octubre envio un correu a un contacte que té un càrrec de responsabilitat a Telefonica i em diu que no pateixi, que aviat em diran alguna cosa. I així va ser. Li estic immensament agraït, si no, a hores d’ara, segur que encara m’estaria esperant.
El dimarts següent em truquen i per qüestions d’horaris quedem que el tècnic passarà el dijous 11 d’octubre. A les 9 i 15 es presenta a la casa i ens diu: “no podem posar telèfon si no separeu els cables de llum i telèfon de la façana”. I li diem: “però si a tot el carrer passen junts”. Resposta: “tan és, els vull separats. Quan ho tingueu fet el tècnic, que passarà d’aquí a una estona, us empalmarà els cables”. Aquesta “estona” van resultar ser 8 hores. A les 6 de la tarda del dia abans del festiu 12 d’octubre el tècnic es presenta. Una hora més tard ens diu: “no us puc donar línia perquè la caixa del carrer està ja plena de números, dilluns passaran tres tècnics a solcuionar-ho”. I se’n va anar. Per cert, el xicot va fer un cablejat nou pel carrer de la nostra línia i, curiosament, va fer passar el fil del telèfon juntament amb els cables d’electricitat en lloc de fer-ho per la canaleta que li havíem fet expressament a correcuita.
El dilluns següent, o sigui, avui, a les 9, parlo amb el tècnic i em diu: “a les 11:15 passo per la casa”. A les 13 hores encara l’esperava. Emprenyat, molt emprenyat, li foto una bronca quan finalment em truca per dir-me que passarà a les 4 de la tarda. Li entra per una orella i li surt per l’altre, com si ell tampoc tingués línia.
Finalment, a les 4 de la tarda, tenim telèfon. Això sí, només ens pot empalmar una toma perquè tenen prohibit fer més empalmes. O sigui, jo mateix he hagut de fer la difícil tasca de posar quatre fils ens els dos forats on ja hi havia els altres cables. Buf, quina dificultat.
Connecto el telèfon i tenia missatges acumulats des del dia 25 de setembre. I, per fi, a les 23h de la nit puc tornar a escriure un text pel bloc des de casa. I ara, a mitjanit, me’n vaig a dormir. Estic massa cansat. Massa tip. Massa fart. Tot i que us he de confessar que potser era millor abans, quan no tenia telèfon i quan me n’anava a dormir més aviat. Qui sap, potser demà els truco i els dic que es posin la línia allà a on els càpiga.

La comuna catalanista

Per més que llegeixo o escolto les paraules d'Artur Mas no acabo d'entendre què proposa amb això de la "casa comuna del catalanisme". Sí que entenc que CiU, o més aviat CDC, o potser l'Artur i en Quico, volen impulsar una reforma del catalanisme. I ho entenc perquè aquesta federació, o aquest partit, o aquestes persones, necessiten reformular el seu, de catalanisme. Però, ¿Com pretenen ser la "casa comuna"? Si escoltem els seus objectius són clarament un projecte per Catalunya, però això és el que tenen també els altres partits. Tots els partits catalans, o sucursals d'espanyols, tenen una visió de com ha de ser Catalunya. I, a més, tots tenen en comú pretendre que el seu partit sigui decisiu, d'alguna manera o altra, en la governabilitat per tirar endavant aquests objectius. És per tot això que el projecte del denominat partit nacionalista és només la idea d'un sol partit que molt difícilment pot ser compartida per cap altra formació política en la seva totalitat. Així doncs, Artur Mas sembla que s'ha tirat a una piscina buida de substància. A més, les seves paraules estan carregades d'una ambigüitat que ens recorden allò que ja sabem, l'única finalitat de ser de CiU i/o CDC és governar una Comunitat Autonòma d'Espanya però fent veure que en realitat es tracta d'alguna cosa més. Molt probablement Artur Mas s'ha posat en un embolic del qual en pot sortir molt escaldat. D'acord que CiU potser és la formació que aglutina més varietat d'ideologies al seu voltant, però mai un partit polític i/o un sol polític ha de pretendre ser l'únic líder d'una causa comuna com és el catalanisme. Això no ho va aconseguir ni tan sols Jordi Pujol quan era President.
A més, a Catalunya ja tenim una institució que simbolitza, o ho hauria de fer, la unitat del catalanisme. Es tracta d'Òmnium Cultural. De fet, la paraula "òmnium" ja denota aquesta voluntat aglutinadora de diferents tendències catalanistes. Potser un Òmnium sense el "Cultural" podria buscar un àmbit més ampli d'acció. I a part d'aquesta entitats, n'hi ha d'altres que poden ser cases comunes del catalanisme, sempre depenent de qui les dirigeixi: alguns sindicats, entitats esportives, associacions d'empresaris i comerciants, agrupacions culturals, etcètera.
El temps dirà, a no tardar, si Artur Mas ha cavat la seva tomba política amb aquesta proposta. Però el que sí que hauria de fer ell i altres polítics no és embrancar-se en cases comunes sinó en causes comunes, com ja s'ha escrit, si no volem continuar sent, com també ja vaig escriure fa uns mesos, una simple masoveria d'Espanya.

I Love LOL

Ha estat un amor a primera vista. Me’ls va recomanar l’Eli de l’Enderrock i sense dubtar-ho me’n vaig anar a la botiga de discos a comprar “Cuentos chinos para niños del Japón” dels Love of Lesbian, altrament coneguts com a LOL. Des de l’últim disc dels Antònia Font que no escoltava una meravella acústica semblant. Són 11 peces de museu. En la segona cançó diuen: “Los días sin ti serían precipicios. No hay manera humana de escapar” i és exactament això el que m’ha passat amb aquest disc. El reproductor (que no vol dir que n’hi posis un i en surtin dos) de CD quan acaba amb la versió catalana de “Shiwa (tot a zen)” torna a començar per “Universos infinitos” i no es fa monòton, tot el contrari. En cada escoltada descobreixes una paraula nova, interpretes millor una cançó o no et passa per alt aquell solo de guitarra.
El disc té dues parts clarament diferenciades. Les cinc primeres cançons tenen en comú allò que en podríem dir una reflexió interior de les contradiccions humanes: alguns en diuen cançons d’amor. Però allò que realment les uneix, a les cançons, és que tenen un tractament seriós, intens i que traspuen sinceritat. Fins i tot trobem semblances en les lletres. A “Noches reversibles”, possiblement la millor cançó del disc, diu “Es porque a veces fuimos nubes con la mente” i a “Un día en el parque” ens deixa anar “Somos nubes, no más”. O en aquesta mateixa cançó ens parla de parcs i safaris que també surten a “Los colores de una sombra...”. Hi ha una sisena cançó que la podríem incloure dins aquest grup, però que l’escoltem en el track 10. Es tracta de “La paràbola del tonto”. El que més commou d’aquestes cançons és que aconsegueixen girar com un mitjó la mirada a la que estem acostumats escoltar en la majoria de grups musicals. No hi ha els típics tòpics per dir que “des que has marxat em sento molt sol” o “que feliç sóc d’haver-te conegut”.
La segona part inclou les cançons que en podríem dir més divertides. Comença amb una espectacular “Villancico para mi cuñado Fernando” i continua amb “Me amo” la cançó dedicada a l’espermatozou que va quedar segon al més pur estil Woody Allen a “Todo lo que siempre quiso saber sobre el sexo y nunca se atrevió a preguntar”. I rematat pel hit “Shiwa” i “Dios por dios es cuatro” que conté al seu interior l’estrofa que dóna nom al disc. Són quatre peces al més pur estil “boletaire” que ens demostren perquè el seu cantant, Santi Balmes, és un fan d’en Joan Miquel Oliver. Potser per això “Shiwa” la podem escoltar al final del disc en català fent duet amb Lluís Galvadà. Pel que sembla volien comprovar què tal sonaven en la nostra llengua: de meravella. Per cert, al mig d'aquestes hi trobem una peça d'orfebreria que no inclouria en cap de les dues parts: "Historia de una hache que no quería ser muda".
La veritat és que un disc com aquest només el podien fer uns catalans. Els espanyols no saben la sort que han tingut, i tenen, que a Catalunya sapiguem cantar en castellà. I, no cal dir, no saben la mala sort que tenen de no entendre, o no voler entendre, el català. Exceptuant honroses excepcions com els Burning, Radio Futura o Toreros Muertos i un parell més, els millors grups del denominat “pop espanyol” han sortit del nostre país. Els LOL tenen un univers infinit de possibilitats si continuen mantenint el seu “shiwa” particular que només uns privilegiats tenen la sort d’assolir.

Més 2014

En l'anterior entrada escric que ens n'hem d'alegrar que per fi l'objectiu del 2014 estigui en boca d'un important càrrec institucional de la Generalitat. Però també és veritat que tot i que malgrat el fons és important (el debat sobre el dret a l'autodeterminació) tambés és veritat que potser hauria estat millor una altra forma (i no una simple frase en una entrevista periodística).

En aquest sentit crec que la reflexió no cal que la faci jo si n'he trobat una d'encertada que resumeix perfectament el que penso. Aquesta és la de Saül Gordillo al seu bloc. Així doncs, recomano que us llegiu especialment l'entrada Horitzó 2014 (ara seriosament) i també, si voleu, les altres dues: Horitzó 2014 (política ficció unionista) i Horitzó 2014 (política ficció sobiranista).

Malgrat tot, però, hem de veure què en surt de la Conferència Nacional d'Esquerra del 20 d'octubre. Hem de recordar que per a aquesta conferència s'ha redactat un esborrany titulat "Construïm una nació sobirana, cohesionada i moderna". En aquest text no parla, en cap moment, del 2014, però sí que podem llegir: "L’objectiu d’aquesta Conferència Nacional 2007 és el de definir l’estratègia de l’esquerra nacional per tal de superar l’actual via autonomista, situant de forma clara en l’eix de l’acció política el dret a decidir com a motor del procés de construcció nacional, amb l’objectiu d’assolir la independència. Aquest horitzó final, associat des de sempre a l’ideari de l’esquerra nacional, reclama avui algunes concrecions". Doncs bé, una d'aquestes concrecions de la Conferència d'Esquerra hauria de ser aquest full de ruta marcant el 2014 com objectiu per exercir el dret a l'autodeterminació. Serà en aquest quan veurem si realemnt la proposta de Carod tira endavant o acaba sent paper mullat. Esperem que per a aquest objectiu totes les veus d'ERC es posin d'acord d'una vegada per totes.

2014, ja és oficial

Finalment Josep-Lluís Carod-Rovira ha parit la frase que molts esperàvem. No esperàvem exactament que la pronunciés ell, sinó algú que ocupa el seu càrrec. O sigui, i dit d'una altra manera, feia temps que esperàvem que un càrrec institucional de màxima importància de la Generalitat digués que l'any 2014 ha de ser l'any del referèndum d'autodeterminació. Aquesta data no se l'ha inventat ell, alguns fa temps que la promocionem (llegiu Independència 2014). El canvi substancial és que allò que ha pujat des del poble ara ho ha assumit com a propi el Vicepresident de la Generalitat o, si ho preferiu, el Conseller de la Vicepresidència (no sé què és més paradoxal, que un s'autoanomeni vicepresident o que uns altres diguin que és conseller de la vicepresidència i, al mateix temps, neguin que existeixi cap vicepresidència).
Ja està, la data és "oficial" i ho és doblement ja que l'ha dit la segona persona més important del Govern de Catalunya i perquè s'ha publicat en el diari "oficial" del nostre país (ja ho sabeu, si La Vanguardia diu que les vaques volen és perquè volen!). El que no seria de rebut, però, és que ara des de l'independentisme "no oficial" ens dediquem a criticar en Carod. No almenys per això. Qui l'acusi de "lladre" per haver-se apropiat de la data, s'equivoca de mig a mig. D'això es tractava precisament. O és que potser ens pensem que la independència només l'aconseguirem des dels blocs d'internet, amb pintades a parets o vestint samarretes cridant a la revolta? Segona, qui el vulgui desautoritzar acusant-lo d'electoralista també s'equivoca perquè també d'això es tracta. Sí, hem de convertir aquest debat en un debat electoral. Fixeu-vos com des del PSC o el PP el que intentaran, precisament, és no parlar-ne perquè no sigui un tema de debat. Hauríem d'aconseguir anar a les properes eleccions amb aquesta data sobre la taula i que aquesta servís de plebiscit. Lògicament, sí que seria un mal electoralisme que aquesta frase només busqui vots per, després, tornar a defraudar l’electorat independentisme amb excuses de mal pagador.
I, tercera, també està bé que sigui una frase oportunista. ¿No diuen que sovint cal estar al lloc oportú en el moment oportú? Doncs, una vegada més, d’això es tracta. En Carod fa quatre dies va ser “president en funcions” (lloc oportú) en un context en què Escòcia es pren seriosament l’opció independentista (en el moment oportú). ¿Què havia de fer en Carod? ¿Esperar que acabés la legislatura, com ell mateix havia propugnat fa poc, per fer reivindicacions independentistes? Ara era el moment. Ha tardat 9 mesos a parir una frase d’aquestes característiques, després que, irresponsablement, digués que no era el moment per fer-les i sí de governar, com si això fos incompatible. Se’l pot acusar que, potser, el problema és que veu que no saben governar i han de tornar als orígens reivindicatius i, per tant, les dues coses són incompatibles.
Tan me fa, l’important ara és que la data del 2014 ja està sobre totes les taules i no només sobre la d’alguns “internautes eixelebrats”. Fins i tot alguns membres de la barretina mediàtica sembla que s’hi estan sumant i aquest és un símptoma que, potser, per fi, les coses comencen a anar seriosament.

Debut cinematogràfic

Aquests dos d’aquí al costat són un parell d’actors secundaris poc abans del seu debut cinematogràfic. Són pare i filla a la vida real i també en la ficció del curtmetratge "Rascayu el garrepa". Són els dos primers que apareixen en un filera d’empenyorament acompanyats de la dona i un altre fill, en la ficció. Després també surten empenyorant un canelobre i fugint corrents quan els volen estomacar per haver demanat més diners dels que els ofereixen.
Però l’important d’aquesta pel·lícula no són aquests dos actors, sinó l’obra en si i la productora que hi ha al darrere: Difusions Fantasmes. Mireu-la, segur que us agradarà. I si teniu temps, feu una ullada a la resta de produccions. Hi ha “filmets” excepcionals. D’una mestratge envejable. Els autors són en Mingu i en Tristram, sobrenom d’en Xevi i en Gerard, dos cracs mediàtics. Molt abans que al nostre país es posessin de moda els programes d’humor radiofònics a Ràdio Ona de Torelló, a mitjan anys vuitanta, ja tenien un programa d’humor sobre l’actualitat. Aquell programa es deia “Fantasmes” en una al·lusió directa a tots aquells personatges il·lustres que “conviuen” diàriament amb nosaltres. La sintonia del programa era una cançó de La Trinca que els definia molt bé: “Fantasmes per tor arreu, fantasmes de totes menes (...) i sabeu com se’ls coneix? Per lo fantasmes que són”. Aquell programa era massa avançat a la seva època. Tenia un humor tan actual que si ara escoltéssim una d’aquelles emissions ens semblaria gravat ahir mateix.
En Mingu i en Tristram ha estat una parella prolífica. Per sort, ara podem veure part de les seves obres audiovisuals a través del YouTube. Dues persones que mantenen viu el seu esperit crític i un sentit de l’humor envejable. Les seves professions actuals, músic i periodista, respectivament, no els deixa prou temps per dedicar-se a la seva faceta mediàtica. I és una llàstima, perquè davant la mediocritat que ens envolta ells dos, amb més temps i mitjans, podrien fer excel·lents productes.

PD Potser exagero una mica, però és que són amics d'infància i, què voleu que us digui, per aquests segons de glòria a la peli no van ser garrepes com el protagonista i van pagar molt i molt bé.

Una de les últimes produccions:

Maramagalls

Els Maramagalls és una nova espècie política. Són fills d’un parell de senyors de Barcelona de cognom Maragall i Mas. Aquestes dues persones, altre temps rivals a l’Ajuntament de Barcelona i a la Generalitat de Catalunya, ara diuen divergir menys que quan es discutien per un 3%. Sembla que tenen més sintonia que una TDT. De fet, és un llarga amistat que dura des que els dos senyors es van fotografia un 30 de setembre per haver aconseguit una proposta d’Estatut que després els seus respectius Maramagalls es van dedicar a desmuntar peça per peça per acabar encolomant-nos el que tenim ara. Ara tots ells diuen que volen reformular el catalanisme. Potser no s’han explicat bé, suposo que deuen voler dir que han de dissimular els desperfectes ocasionats. Recordem que aquesta gent és aquella que ens deia que ja teníem la gallina o que l’Estat espanyol passava a ser residual a Catalunya. Bé, potser tampoc no anaven tan desencaminats, ja que a Catalunya cada dia tenim més gallines i realment l’Estat espanyol és residual a Catalunya en la mesura que ha fet els possibles per invertir el mínim en les nostres infraestructures.
Mentre esperem que els Maramagalls, màxims representants de l’status quo català, tornin a generar literatura per amagar les dècades d’espoli dels governs espanyols als quals han donat suport, no hem de perdre l’esperança que hi hagi altres catalans que estiguin tramant la ruptura amb Espanya d’una vegada per totes.

La ruta d'agost

Els pares primerencs solen viure experiències de tot tipus, la majoria d’elles molt agradables. Però també pateixen molt. Una de les imatges que menys pot desitjar un pare és veure patir els seus fills. I encara més veure com un camillero et diu a la porta del quiròfan "vostès s'han de quedar aquí. Es poden acomiadar d’ella i esperar-se a la saleta del costat, de seguida els diran alguna cosa". Per més que sàpigues que l'operació és senzilla, que només és l'apèndix, la cara de la teva filla plorant i dient-te que no la deixis sola, et destrossa el cor. I encara més quan ja fa gairebé 7 dies que es troba malament.
Tot va començar una nit en què es va aixecar amb ganes de vomitar. L'endemà semblava que es trobava millor i fins i tot vas tenir la gosadia d'anar a Ikea. Ella, estranyament, va voler anar tothora asseguda al cotxet dels seus germans. Aquella nit, al final, vas a urgències del CAP: "res, és una gastroenteritis, si demà encara li fa mal aneu a urgències a Vic". L'endemà li fa més mal, la visita el pediatre i cap a Vic. Allà, ni un medicament, no volen amagar el dolor. Poques proves, només anàlisi de sang i d'orina: una mica descompensat, però l'endemà sembla que millori. Tres dies després, per fi, un cirurgià diu: "res, aquesta nena jo l'obriria. Aneu a Barcelona que allà us diran què té". Des que et diuen "a Barcelona" fins que hi arribes, passen 7 hores. I sis hores més tard, a les 3 de la matinada, t'ho diuen: "apendicitis". Resulta que el propi cos de la nena ha fet una protecció al voltant de l'apèndix, plastró, em sembla que en diuen, i això n'ha amagat els símptomes. Solució? Proposen fer baixar la inflamació de la panxa amb 15 dies d'antibiòtic i al cap d'un mes operar-la, quan la panxa estigui "refredada".
Ho acceptes amb resignació. Almenys ara saben què té. Mentrestant ella pot presumir d'haver anat amb ambulància i de saber què és un calmant, 5 dies després del primer dolor. Aquell Nolotil la va embalar de tal manera que gairebé li hem de parar els peus quan està a punt de saltar de la camilla d'urgències de l'hospital de Barcelona. Els propers dos dies, la punxen, la punxen i la punxen. "Sembla una ionqui", no ho dic jo, ho diu la seva mare. Té una via pel suero, els calmants i l'antibiòtic, però per treure-li sang la punxen cada cop.
Però, canvi de plans. L'únic cirurgià pediàtic d'aquest hospital se'n va de vacances: "us enviem al Vall d'Hebron, allà n'hi ha les 24 hores del dia". Hi perdem en tranquil·litat a l'habitació, i fins i tot diríem que en luxe. Però hi guanyem en qualitat i fins i tot puja un grau la simpatia. O dos. Estem, per fi, en un hospital de "tercer nivell", com ens diu el metge del "segon nivell" que li havia diagnosticat què tenia. I ens avisa: "allà és molt probable que la vulguin operar en calent. Us aviso. No patiu, deixeu-vos portar per ells, saben el que es fan". 6 hores després, l'ambulància ens trasllada la nena. Ella s'ho passa pipa, el conductor li va dient "i aquest? T’agrada aquest soroll de la sirena?". A les 23:23 del dilluns ens ingressa, de nou, a la tercera sala d’urgències en 6 dies. Allà, ho tenen clar: "nosaltres som més agressius, creiem que l’hem d’operar i si va tot bé, en cinc dies a casa". No, no és una agressivitat violenta, tot el contrari. T'ho expliquen amb detalls, sense presses, però sense pausa. Amb delicadesa, però anant per feina: "a les 6 del matí l'operem". No s'estalvien ni un detall, ni tan sols els riscos de l'operació. Tan ens fa! Fa gairebé una setmana que no dormim i ella només vol que li deixin la panxa en pau.
A les 6 i 10, se l'emporten a quiròfan. Ens deixen sols en una sala amb l'aire condicionat a uns 18 graus. Ens morim de fred, i de son. A la paret, un pòster de Miró que diria que és poc apropiat, sobretot aquell esquitx de pintura vermella sobre un altre de negre. Si us plau, cuideu els detalls. A les 7:47, les dues cirurgianes, molt joves elles, ens desperten: “ja està, ha anat molt bé, millor del que ens pensàvem”. Entrem, de cop, en calor. No ens queden llàgrimes, ja n’havíem gastat unes quantes feia poc menys de dues hores i la resta se’ns havien glaçat.
Ens la deixen veure, no és ella: s’està despertant d’un malson. És dimarts, vigília de la Mare de Déu d’Agost. Ho sabem perquè l’endemà serà el dia de visities, no perquè mirem el calendari. Ja no sabem quin dia passem.
A l’habitació, vaja, tota la planta, és un carnaval infantil. Tots disfressats, però amb la mateixa vestimenta: pijames d’hospital i venes en braços, cames, cares, etcètera. En general, s’hi viu un bon ambient. Alguna mare la sents plorar, però també sents algun fill riure. Divendres al matí treus el cap per la finestra de l'haitació i veus com el sol surt per sobre el mar. Tens la sensació que ja has sortit del túnel. A la tarda la cinquena planta es buida, n'hi quedem pocs. "No patiu, demà tindreu companyia, estan previstos 4 o 5 ingressos", ens avança una infermera. La nostra filla ja menja, gairebé camina sola i està a punt d’empassar-se l’últim “xute” d’antibiòtic. La ferida cicatritza bé i cada dia rebem més trucades de solidaritat. Gràcies a tots. Sembla que diumenge tornarem a casa. Diuen que no hi ha mal que per bé no vingui. I la veritat és que, un cop has comprovat que res hi podies per fer per evitar l’operació, que ja ha passat i que ha acabat bé, t’adones de moltes coses de les quals potser no n’eres del tot conscient. Són sensacions molt íntimes que no es poden explicar, però que et fan reflexionar i que, en el fons, creus que t’han ajudat a valorar, encara més, aquells qui tens al teu voltat.

CMB

Just davant del meu pis hi viuen, o vivien fins fa poc, unes prostitutes. Només hi resideixen, no hi exerceixen, ja que treballen en un local d’estil molt holandès situat a la C-17 a l’alçada d’Orís. Aquestes dones no són les úniques que s’estan a Torelló, recordo haver-ne vist també a la Plaça Nova. I direu: “si que t’hi fixes”. La veritat és que no és difícil distingir-les ja que no passen desapercebudes: solen ser molt joves, van en grupets de 3 o 4, amb trets facials de països sud o centreamericans i, com no, amb poca vestimenta. Però totes elles tenen un nexe d’unió que acaba confirmant a què es dediquen. Es tracta del CMB.
CMB són les sigles d’un important càrrec de responsabilitat: Coordinador de Mobilitat del Bordell. Aquest càrrec l’ocupa un home que es dedica a fer de xofer de les prostitutes d’aquesta casa de barrets de variada i cridanera lluminositat de neó. Es tracta d’un home gran, n’hi posaria prop de 70, de cara gran, ulleres grans, nas gran i boca gran. Vaja, que serviria de model perquè en Gabí Boixader en fes un dels seus capgrossos de cartró pedra. El CMB recull les dones i les porta al seu lloc de feina. Almenys davant de casa té un estrany costum: no importa si té lloc per aparcar, ell estaciona en doble fila el seu cotxe blanc, toca el clàxon i espera que les dones de companyia baixin del seu pis i entrin al cotxe per acompanyar-les al local. Però, per exemple, també les porta a la perruqueria que, ai las, és la mateixa que vaig jo. S’espera a fora, amb les mans al volant i amb el motor parat, que les esteticistes les deixin impecables per atraure el màxim possible de clients.
La veritat és que aquest home em té ben intrigat. ¿Què hi fa algú de la seva edat ocupant un càrrec d’aquesta responsabilitat? Per la manera que té de conduir, potser ens hauríem de preguntar qui i com li fan la revisió cada vegada que s’ha de renovar el carnet. També em tenen ben encuriosit les converses que deu entaular amb les ocupants del vehicle. Segur que tindria coses molt interessants per explicar-nos ja que les deu haver vist de tots colors. ¿I el contracte, el deu tenir fix o és per obra i servei? I qui sap si cobra en especies: sens dubte, tot un personatge.
A finals de juliol hem celebrat la Festa Major i ja hem tingut pregoner, però si jo fos la regidora de Cultura no m’ho pensaria dues vegades a l’hora d’escollir el de l’any que ve.

Publicat a El Ter del mes d'agost

Duran i Lleida Ministre, ja!

Quina ironia més fina la de Duran i Lleida. Anuncia el seu llibre, “Entre una Espanya i l’altra”, a TV3 quatre o cinc cops cada dia per recordar-nos allò d’“aquest estiu descansa dels polítics” i després ens diu que comprem el seu llibre. No ho trobeu una paradoxa? O descansem de polítics o llegim el llibre, però les dues coses a l’hora no es poden fer. Només per aquest sentit de l’humor ja val la pena comprar-lo, potser sí que riuríem molt.
Sigui com sigui, espero que el líder d’Unió aconsegueixi allò que busca amb aquest llibre: l’enèsim intent de ser Ministre del Regne d’Espanya. No hi ha dubte que aplanaria una mica més el camí per a la independència del nostre país. Fixeu-vos, si no, l’exemple que han donat recentment Piqué, Montilla i Clos. Tres dels últims ministres catalans, bé, que viuen a Catalaunya o que saben, més o menys, parlar el català. Tots ells ho han estat, l’últim encara ho és, ministres d’Indústria i ara s’ha demostrat que no ha beneficiat en res a Catalunya, ans al contrari.
És per aquest motiu que desitjo fervorosament veure aquesta tardor a Duran i Lleida Ministre, però no de qualsevol ministeri, si pot ser de Foment. I així, quan s'ensorri la Sagrada Família o descarrili un tren de rodalies i caigui per un dels barrancs de la línia de Puigcerdà provocant la mort de centenars de persones molta més gent s’adonarà que no només és inútil tenir ministres catalans a Madrid sinó que encara ho és més seguir formant part d’aquest Estat de falses promeses.

Doctorant-me

A les 2 en punt de la matinada d’aquest dilluns dia 23 de juliol he apagat l’ordinador després d’acabar la tesi doctoral. Bé, no l’he acabat del tot perquè encara l’ha de revisar el meu director de tesi, l’Albert Sáez, però sí que ja he enllestit la part més important del treball. Són 372 pàgines i gairebé 9 anys després que comencés tot plegat. Que lluny queda aquella tardor de l’any 1998 quan vaig començar els cursos de doctorat. Va ser també aquella tardor i fins l’abril 2000 el període que analitzo en la meva tesi. I és que aquest treball porta per títol Interpretació periodística del conflicte basc. (Avui, El Periódico i La Vanguardia. Setembre 1998 – abril 2000). L’any 2001, concretament el juny, ja vaig defensar la tesina en què només analitzava el diari del Grupo Godó.
I quina sensació em queda? Doncs agredolça. Agre perquè crec que l’hauria d’haver acabat abans i perquè hi ha bona part del treball que hauria volgut fer amb més exhaustivitat. I dolça perquè és com treure’s un mort de sobre.
Durant aquests anys, però, la veritat és que més aviat he anat perdent interès pel conflicte basc. Diuen que ja als passa això als que fan una tesi: que acaben una mica farts del seu objecte d’estudi. Suposo que necessitaré encara una mica de temps per valorar la feina feta. Espero que el meu director també em faci pujar una mica l’autoestima.
Però el que més em sorprèn és com ha canviat la meva vida des que vaig començar aquest treball. He passat de ser estudiant a professor. De solter a casat. De ser només fill a també pare. També he perdut sers estimats i n’he guanyat de nous. En definitiva, he viscut possiblement els 10 anys amb els canvis més importants en la meva vida. Tinc la sensació que han passat massa coses i massa ràpid i que potser em mereixo una mica de descans, de calma en la meva vida. Però em sembla que aquesta cursa encara no s’ha acabat i que encara em queda molt camp per córrer.
De moment, però, m’agafo unes vacances i demà a celebrar que la meva filla gran ja fa quatre anys. I si tot va bé a finals d’any o principis del que ve ja tindrem un doctor a la família i potser serà el moment per demanar-li hora a veure què em diagnostica.

Carta a Mariano

Benvolgut i querido Mariano,
Darrere la teva poblada barba, sé que amagues un cor tendre. Les ulleres també, sovint, et fan de màscara i mostres el teu rostre més seriós i en ocasions temible. No parles català en la intimitat. Tampoc fas veure que domines la nostra llengua i això és de lloar. Però en el teu espanyol dialectalitzat de gallec, marcat sovint per expressions enginyoses i esmolades, demostres la teva fina ironia.
És en aquests dies de calor quan se’t veu més desenfadat i s’agraeix la teva actitud més calmada. I és que de cara a la clientela tant bé tractes en Josep com l’Alberto. Més valuosa és encara la teva actitud de saber delegar a persones de confiança la teva relació amb els altres quan creus que si sortissis a la palestra potser en sortiries escaldat. No és que t’amaguis, sinó que, senzillament, prefereixes evitar algun conflicte, o "pique", innecessari.
Potser de tu el que menys m’agrada és l’afició al tabac i a la caça major. Però des del teu lloc de responsabilitat, com a comandant d’una nau tan popular, sé que sempre has tingut un “café para todos” i això no ho hauríem de menysprear en un moment en què es fa difícil trobar cafè de qualitat en aquests móns de déu.
Així doncs, Mariano, espero seguir comptant amb tu cada vegada que estigui afamat o assedegat i tu em serveixis un dels teus àpats suculents. Que per molts anys més tinguem el plaer d’assaborir l’escalfor del teu bar-cafeteria al centre del nostre poble.
S’agrairia que a dins no deixessis fumar i que no tinguessis el satèl·lit tot el dia connectat al canal “Caza y Pesca”. Però se’t perdona pels guisats de la Rosi i perquè l’ambient de poble que encara es viu al “Centru”, de la plaça Nova, és difícil de trobar no només a Torelló sinó en d’altres indrets de la comarca.

Sempre teu.