Catalunya no és Ronaldinho

Sembla que el DVD de les conselleries de... bé, aquelles dues que cada dos per tres governs canvien de nom, protagonitzat per les Tres Bessones ha indignat a l’Espanyol (Club Deportiu). Potser sí que la frase “Catalunya és el Barça”, fora de context, no és massa reeixida, però no ho és per la conjugació del verb, no pels dos substantius. Hem de tenir en compte que el Barça és un més dels símbols enumerats en el vídeo. El Futbol Club Barcelona és l’equip de futbol/esportiu que més seguidors té a Catalunya. I és també un ambaixador mundial de la capital catalana i també del nostre país; un dels clubs més importants del món i d’aquests l’únic que simbolitza un territori sense Estat. Lògicament que Catalunya és, són, molts més clubs esportius i no només de futbol. La natació, el tennis, l’handbol, el bàsquet, el billar, les bitlles, la petanca, el golf, l’hoquei, el voleibol, el motociclisme, el ciclisme, la gimnàstica i un llistat interminable de disciplines esportives simbolitzen també l’afició de milers de catalans no només com a espectadors sinó també com a practicants. Però cap altre club aconsegueix tenir tants seguidors, aficionats o socis arreu de Catalunya. Potser és una afició secundària a les altres, però és la que comparteix més gent. Ens agradi o no, és així. També el President de la Generalitat és el nostre màxim representant institucional i no tothom s’hi sent identificat.
Sí que és veritat que potser la durada i el tractament que rep el Barça en aquest DVD s’acosta més a un espot de la “marca” Barça que no pas el que realment simbolitza el club. Però el més greu d’aquesta frase de les bessones més mediàtiques de Catalunya és la segona part del text: “Catalunya és Ronaldinho”. Aquí, ni canviant el verb ho hauríem d’acceptar. Ronaldinho no simbolitza ni hauria de simbolitzar Catalunya. Sí que Ronaldinho és una icona del Barça i fins i tot pot ser un dels símbols del Barça. Però, en cap cas, el jugador hispano-brasiler ens hauria de servir perquè els nous catalans l’agafin com exemple. I no tant per les sorpreses que podem tenir d’aquí a uns anys, a l’estil de les que ens va donar Maradona. Que també! Almenys les informacions que arriben de la seva vida privada probablement no són el millor exemple a seguir. Si no perquè Ronaldinho, en tot cas, simbolitza aquells jugadors de futbol que avui hi són, i demà ja no. D’aquells jugadors que el seu compromís amb el club no va més enllà dels anys que està vinculats a l’entitat. ¿Quin compromís, té Ronaldinho amb Catalunya? ¿No el té més ferm amb Danone o Nike?
En canvi, el Barça té altres jugadors que sí que són més representatius d’allò que és Catalunya. Potser la idea que ens ve al cap és la de Carles Puyol. El capità del Barça sí que podria simbolitzar Catalunya. O potser alguns prefereixen emmirallar-se en la figura d’Oleguer Presas. Però, posats a triar, ¿què tal Xavi Hernández? En Xavi va entrar al club als 11 anys i ja n’hi porta 16. La seva ha estat una feina silenciosa, modesta, eficaç, educada i sensata. Tal i com són, som, o hauríem de ser, la majoria de catalans. Té, a més, un dels seus cognoms d’origen castellà i l’altre català (Creus), com la immensa majoria de ciutadans del nostre país. I sabem que ha invertit bona part dels seus ingressos en un negoci familiar que dóna treball a les persones més properes. El mateix que han fet molts ciutadans autòctons o vinguts de fora en diferents ciutats de Catalunya. Precisament ell és de Terrassa, una d’aquestes ciutats que també simbolitza l’evolució social i econòmica que ha patit el nostre territori. Fins i tot el fet que sigui un jugador que ha estat seleccionat per l'espanyola i la catalana mostra en quina mena de país vivim.
Potser tampoc tothom se sent identificat en la figura de Xavi Hernández, però així com no enganyem a ningú dient que Catalunya està representada pel Barça, sí que ho fem quan li donem aquesta responsabiltat a Ronaldinho, per més simpàtic que ens caigui i per molt bon jogo bonito practiqui.