A tu

Aquest article, per dir-li d'alguna manera, està dedicat a tu. Bé, no més ni menys que tots els altres que has llegit en aquest bloc. Potser et conec o potser no. Només sé que si has llegit fins aquí és per algun motiu que desconec. Però t’ho agraeixo. Insisteixo, no sé ben bé què hi fas davant un ordinador llegint aquest “aquest” que acabo d’escriure, però m’agrada que hagis arribat fins aquí. És un autèntic misteri com pot ser que 20, 30, 40 persones que desconec, en la majoria de casos, hagin triat aquest text per perdre-hi la vista un ratet. Més curiós, encara, és no saber què té Ges Avall per atraure’t.
O potser el misteri no es troba en tu, si no en mi. Què hi faig jo escrivint aquesta tonteria de text que no explica res. O què em va moure a, un bon dia, crear aquest bloc a internet. Suposo que és una necessitat de dir allò que em passa pel cap, i ja està. No hi ha gaire més. Potser certa vanitat o exhibicionisme. No sé. I si simplement fos com un gas que em provoca mal de panxa i que tinc ganes de treure. Potser no és el millor exemple, oi? De fet, tampoc ho he meditat gaire i veient la reacció d’algú de vosaltres en anteriors textos, potser m’ho hauria d’haver pensat dues vegades abans d’escriure no sé què, no? També si tingués una mica més de vergonya possiblement no m’estaria aquestes estones divagant entre paraules. Cada vegada que algú en persona em diu que m’ha llegit no sé a on mirar. És probable que em ruboritzi i tot. Si ja em passa de normal, imagina’t si un dia tu em dius que has estat capaç d’arribar fins aquí. M’horroritza pensar-ho.
Però al mateix temps també és gratificant saber que algú t’ha llegit, ni que sigui perquè t’acabi dient que no està d’acord amb tu. Encara que només siguis un únic lector, t’ho agreixo perquè, la veritat, jo no sé si hauria arribat tant lluny.
Així doncs, gràcies una vegada més per ser-hi, encara que sigui en la freda distància d’un cable de telèfon. Et prometo que seguiré esforçant-me per ser fidel al meu estil. No el definiré, això ho deixo a les teves mans. No cal que et digui que si tens ganes d’escriure’m ja saps a on fer-ho, encara que sigui per demanar-me, si us plau, que no torni a escriure tonteries com aquesta.

Dipòsit de cadàvers multifuncional

Trobo estèticament preciós i atractiu l’anunci de Plaça Espanya del Departament de Treball en què apareix el dipòsit d’uns cadàvers que hi han arribat després de patir un accident laboral. Aquesta distribució en quadres o rectangles proporcionats sempre l’he trobat atractiva. És una bona representació icònica de la intervenció humana. Una visió quadriculada i en certa manera homogènia de la nostra societat. Un dipòsit de cadàvers n’és un exemple, però en tenim d’altres també significatius. Sense moure’ns de l’àmbit mortuori tenim els nínxols d’un cementiri, però també podríem posar com exemple un bloc de pisos amb finestres, sense balcons, o l’aparador d’una botiga d’electrodomèstics farcit de televisors. La visió proporcionada i repetida en forma rectangular ens dóna una certa sensació d’ordre, equilibri i de control. En la natura només el rusc d’abelles repeteix un cànon semblant.
Però si aquesta imatge és la d’una morgue, s’afegeixen als altres atributs el de la morbositat. O si voleu, una atracció més irracional, més passional. És per aquest motiu que m’agrada molt estèticament aquest anunci. Cal reconèixer als autors de la campanya una aportació creativa que aconsegueix un dels seus principals objectius: cridar l’atenció. Però el que més m’admira d’aquesta publicitat és que és multifuncional. M’explico al següent paràgraf.
D’aquest anunci no se n’entendria el significat si en algun lloc o altre no hi hagués l’eslògan: ‘A la feina cap risc’ firmat pel Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya i per l’etiqueta que penja del dit del peu on s’explica la causa de la mort. Però si traiem l’etiqueta i l’eslògan, l’anunci ja no s’entén. Un cop despullat d’aquests elements, el mateix cartell podria servir per anunciar-hi altres coses. En l’article d’en Monzó d’aquest divendres cita un treballador dels FCG que posaria els noms dels seus caps als peus dels difunts en cas d’una negociació de conveni. Per tant, ja tenim una altra possible funció publicitària d’aquest anunci: la reivindicació sindical en defensa d’un conveni. L’eslògan, per exemple, podria ser ‘A mort per un Nou Conveni’.
Aquesta és només una opció, però me’n vénen al cap moltes altres. Per exemple, un altre departament de la Generalitat, el d’Interior, podria fer campanya en contra dels accidents de circulació. L’eslògan podria ser el clàssic Wonderià (Stevie) ‘Si beus no condueixis’, però potser seria més oportú un ‘A on prefereixes aparcar?’. També s’hi podria apuntar la Geli que tindria en aquest dipòsit de cadàvers un seguit de possibilitats per combatre diferents malalties o mals costums que poden acabar amb la mort. Des del també clàssic ‘El tabac mata’, en què “el tabac” es pot substituir per altres drogues, legals o no, fins a un ‘Entra a l’hospital per la porta principal’, en una possible campanya per potenciar les revisions mèdiques.
I ja que estem en l’àmbit de la salut, també es podria fer servir la imatge per una campanya en contra de les negligències mèdiques. Malgrat que tenim una Sanitat Pública que funciona força bé, hi segueixen havent casos de morts de pacients que amb una millor eficiència sanitària es podrien haver evitat. No cal citar-ne casos, però en poc més de dos mesos ja me n’han explicat dos en què una reacció massa lenta d’alguns serveis mèdics no van evitar unes morts que molt probablement no s’haurien hagut de produir. En aquest cas l’eslògan podria ser: ‘Tu ho pots evitar’.
Finalment, i per no allargar-me més, també s’hi podria apuntar un altre departament del nostre govern, el d’Acció Social i Ciutadania. Arran del cas d’aquella dona de Roses que s’ha estat 6 anys morta asseguda al sofà de casa, aquest departament podria promoure una campanya en contra de l’abandonament de la gent gran. Aquí es podria recuperar el vell eslògan de ‘No els abandonis, ells no ho farien”. Però té dos inconvenients. El primer és que la comparació amb els gossos és massa evident i perillosa. L’altre és que algun fill podria contestar: “i com ho saps que ells no ho farien o no ho han fet?”.

Apunts de campanya

Bloquejats

Una campanya més els periodistes dels mitjans públics es neguen a firmar les seves cròniques. No cal que n'expliquem els motius perquè ens ho recorden cada dia. I de tant que ens ho recorden ja comença a cansar, fins i tot diria que s'ho podrien estalviar. No només perquè emprenya tanta redundància, sinó perquè ja fa unes quantes eleccions que dura la mateixa cantarella. I de què ha servit? De res! Tot continua igual. El que no s'entén és que aquesta reivindicació només es faci durant aquests quinze dies. Si realment els importa que els imposin aquests blocs perquè no ho denuncien durant tot l'any? O és que ja els va bé que aquestes mateixes quotes es mantinguin sempre? No heu vist com davant cada informació política sempre s'acaben aplicant les mateixes quotes partidistes? D'acord, no es fan sota cronòmetre, però hi ha molts estudis que demostren que al llarg de l'any es mantenen els mateixos percentatges que representa cada partit al Parlament. Per què no es denuncia, també, la comunicació política que es practica en què el periodista es converteix en un lloro de repetició? És per tot plegat que penso que abans que reclamar la fi dels blocs electorals s'haurien de canviar moltes coses. Mentre això no passi, prefereixo els blocs polítics cronometrats que, almenys, evidencien allò que durant quatre anys ens intenten dissimular: que el Periodisme, massa sovint, no és res més que un canal de transmissió de propaganda política.

Canviem el canvi

Quin és el canvi que reclama Xavier Trias? Se suposo que el que vol dir aquest eslògan és que després de més de dues dècades de govern socialista ja toca canviar-lo per un de convergent. És curiós com durant la campanya del 2003 a les catalanes Convergència critiqués durament el PSC per reclamar el canvi quan ells deien que Artur Mas ja significava un canvi, una renovació. En canvi ara els sembla perfectament lògic seguir la mateixa estratègia dels socialistes. I, com no, els socialistes podrien fer servir els mateixos arguments que utilitzava CiU fa quatre anys. Per exemple, no és un canvi que Jordi Hereu sigui la seva primera elecció com a cap de llista mentre que Trias repeteix? I posats a parlar d'edats, no és un canvi que Hereu sigui 19 anys més jove que un Trias que aviat farà 20 anys que va ser elegit conseller per primera vegada? Potser si els polítics canviessin "el canvi" que utilitzen a la primera de canvi per un nou eslògan que canviï una mica la monotonia propagandística no donaria tant la sensació que, en el fons, res canvia.

Hereus

Des del 13 d’abril es representa al Villarroel Teatre de Barcelona l’obra “Els Hereus”. És curiós trobar-se un cartell publicitari d’aquesta obra al costat d’un altre de l’actual alcalde de Barcelona i candidat a la reelecció (podem dir reelecció perquè als alcaldes els vota un consistori i no el poble directament i a ell el van votar els regidors del tripartit municipal). Però és que, a més, la paraula “hereus” és perfecta per definir el PSC ja que és un partit d’herències. Maragall, Clos i Hereu han accedit a l’alcaldia abans d’acabar el mandat gràcies a la donació de l’alcaldia en herència del seu predecessor. Una pràctica habitual en altres poblacions, com les capitals Girona i Lleida, per exemple. Aquestes herències, aparentment plàcides ja que els hereus tenen per costum seguir guanyant eleccions, no amaguen una realitat molt habitual quan “mor” la persona que deixa l’herència. En un fragment de la sinopsi de l’obra de teatre, que curiosament està en castellà en un web on tota la resta és en català, diu: “però aviat la realitat surt a la llum, les màscares desapareixen i el dol es converteix en avarícia”.

"40%, o sigui, 4 de cada 6"

La matinada de dijous passat, en què començava la campanya electoral, estava conduint amb la ràdio encesa. A mitjanit, a Catalunya Ràdio, va començar un especial eleccions en què bàsicament es tractava d’anar fent rodes de connexions a tots els actes organitzats pels partits per donar el tret de sortida a la campanya. Encara no entenc com és que no vaig passar-me a ICATfm, però la veritat és que em vaig quedar enganxat, més que res perquè m’atreia escoltar com se’n sortirien els periodistes per quadrar els timings previstos. En una de les connexions van entrevistar a Artur Mas, no us diré qui va fer l’entrevista no perquè no vulgui sinó perquè us recordo que els periodistes de la pública es neguen a firmar les cròniques. I Mas, preguntat per les “llistes fantasmes” dels partits del tripartit va dir: “un 40%, o sigui, 4 de cada 6” de les llistes d’aquests partits estaven amagades sota altres noms. En què quedem? Són un 40% o 4 de cada 6? O sigui, 4 de cada 10 o un 66,6%? Hi ha una diferència del 26,6 punts, o dit d’una altra manera, hi ha una quarta part de la dada imprecisa. Qui sap, potser inconscientment Artur Mas ens va donar la dada que molts desitjaríem saber: quin és el tan per cent de mentides que ens diuen els polítics?

Cartells al museu

Com podeu comprovar en aquesta fotografia d’aquí al costat de Torelló, en menys de 50 metres tenim tots els cartells dels caps de llista amb representació al nostre consistori. En primer pla en Jordi d’ERC, que curiosament viu molt a prop del lloc de la foto, i al fons en Miquel del PSC, candidat a la reelecció, la Montse i la Griselda d’ICV-Ciutadans del Ges i en Lluís de CiU que tot i presentar-se per primera vegada com a cap de llista ja havia estat alcalde accidental. El que passa a Torelló ho podem veure en qualsevol poble del nostre país: no només estem saturats de cartells sinó que en molts casos s’acumulen uns sobre els altres les diferents candidatures. Si a això hi afegim que abans d’acabar la primera setmana de campanya moltes de la banderoles ja estan destrossades, la imatge és bastant decadent. Per això faig una proposta per a les properes eleccions que el candidat que triï aquesta opció crec que podria guanyar molts vots.
Es tractaria de convocar un concurs de cartells destinat als artistes del poble o ciutat. El dia de la famosa penjada de cartells, en lloc d’empastifar el carrer, es tractaria de convocar a premsa, simpatitzants, amics i saludats en un museu a on, a mitjanit, es destaparien les obres dels artistes. Aquestes obres s’exposarien durant els 15 dies de campanya, lògicament amb les portes obertes a tothom. No cal dir que es tractaria que la gent votés quin dels cartells els agrada més durant aquests 15 dies. Les votacions es podrien fer també per internet. La nit de les eleccions es farien públics el guanyador i dos finalistes que es repartirien els diners, que no deuen ser pocs, que el partit tenia pressupostat per a la impressió i penjada de cartells. Una manera de fer propaganda i, alhora, promocionar els artistes dels nostres pobles i ciutats.

Sense paraules

Torelló

14 de maig de 2007

A canvi de què?

Segons una estadística que s’ha sabut aquest cap de setmana, només el 28% dels pares i el 55% de les mares que treballen arriben a casa abans de les 6 de la tarda. Aquestes dades ens demostren allò que ja sabem, que les dones que treballen també són les que majoritàriament tenen cura dels fills. Però la pregunta que ens hem de fer és: i la situació tendeix a millorar o a empitjorar? A mesura que la dona s’ha anat incorporant cada vegada més als llocs de treball també ha anat reivindicant més hores pels seus fills. S’han potenciat mètodes per la compaginació de la vida familiar i laboral. El problema és que la majoria d’aquestes mesures, com per exemple les reduccions horàries, van destinades a la dona i no a l’home.
Per tant, si una dona treballa i demana reducció horària això està molt ben vist, però va en detriment dels homes. No descobrirem ara que hi ha molts homes que ja els va bé arribar més tard de les 6 o, com diu també l’estadística, segur que hi ha molts homes pares treballadors que ja els agrada ser del 70% que no hi arriben abans de les 10 de la nit. Però, què passa amb aquells pares que desitgen bojament arribar abans de les 6 o que voldrien ser a les 5 a l’escola a buscar els fills? Sí que hem millorat quan sabem que cada vegada hi ha més dones que adapten els seus horaris laborals als familiars, però encara està mal vist que això ho faci un home. Us imagineu un pare que el convoquen a una reunió a les 4 de la tarda i contesti “ho sento, no podré venir que he d’anar a buscar els nens a cole”?
Aquest mateix estudi també acaba concloent que un 30% dels adolescents desitgen passar més hores amb el pare. Perquè això passi potser ens hauríem de començar a conscienciar que no s’hauria de distingir entre pares i mares a l’hora de buscar solucions en la conciliació de la feina i la família. La Generalitat de Catalunya, que havia encarregat l’estudi, ha anunciat més mesures i campanyes per sensibilitzar-nos en aquest terreny, sense concretar-ne, de moment, els detalls. Cal esperar que tot plegat es faci tenint en compte que si volem que les millores que van obtenint les dones no vagin en detriment dels homes i que, per tant, facin empitjorar aquestes estadístiques. Potser ja seria hora que ens adonéssim que l’autèntic problema és la cultura del treball que tenim en aquest país i que totes les millores que es proposin han d’anar destinades a tota la família.

Emès a Ràdio Manlleu, "No dinarem", 14/05/07

Electoralisme

En el moment que escric aquest article falta més d’un mes per a les eleccions municipals del 27 de maig. Malgrat això, i com tothom deu haver evidenciat, estem en plena campanya electoral. Tan és que la “campanya oficial” duri només els últims quinze dies, la maquinària dels partits ja està funcionant a un ritme frenètic.
Els símptomes són més que evidents. Des de fa setmanes, podem anar llegint a la premsa local els múltiples moviments dins les candidatures per tal d’acabar formant les llistes definitives. Alguns d’aquests passos es fan discretament, però d’altres, com és el cas de Vic, de manera molt mediàtica i mediatitzada. Això ja és campanya, perquè en cada cas els polítics locals aprofiten per col·lar missatges als futurs electors.
Lògicament, i a més gran escala, no cal dir que també ha augmentat sensiblement la publicitat dels partits, ja sigui utilitzant la imatge del consistori, com fa l’Hereu a Barcelona, o només amb la imatge o la marca del propi partit. També s’estan succeint, un darrere l’altre, diferents actes “institucionals” dels representants municipals: inauguracions, xerrades, presentacions d’actes, visites d’obres, etcètera. No cal dir que també és en aquesta època de l’any quan, curiosament, s’executen aquells projectes municipals que més vots poden donar i, per contra, es congelen aquells que més poden perjudicar la imatge del partit que governa el consistori. Al mateix temps que les oposicions ho critiquen tot, i més.
A Torelló, a part d’aquests actes partidistes, n’hem tingut un parell d’exemples més protagonitzats per l’equip de govern del nostre Ajuntament. El grup majoritari va boicotejar una xerrada sobre aeroports de Ramon Tremosa amb l’excusa que era un acte polític. Oi tant que va ser un acte polític, perquè es parlava de política que, per aquell qui no ho sàpiga, és la “gestió d’allò públic”. En canvi, el que han fet els “nostres representants” és excloure aquest acte, deliberadament, del cartell de les activitats de Sant Jordi a Torelló, malgrat que s’hi presentava un llibre. Per cert, si els feia por que fos un acte a favor d’ERC perquè l’organitzava el Fòrum Republicà del Ges han de saber que Ramon Tremosa va criticar a tots els partits, inclosa Esquerra.
L’altre exemple és el butlletí municipal que, tal i com es va anunciar en l’última edició, té com a tema destacat una entrevista a l’actual alcalde, del PSC. Com deia, falta poc més d’un mes per a les eleccions acaba de sortir el Pescallunes per destacar, com no, l’excel·lent obra de la majoria absoluta de govern. Potser es pensen que ens creurem que això no és electoralisme ni un acte partidista? No és estrany que la gent, al final, es cansi dels polítics i, en conseqüència, de la política i això, sincerament, perjudica i molt a la democràcia.

Article publicat a El Ter, número de maig.

Cada cop menys "semi"

El 14 de febrer presentava un nou bloc. Es tracta de SemiPeriodisme, el bloc d'uns alumnes de 2n. de Periodisme de la Facultat de Comunicació Blanquerna. Doncs bé, gairebé tres mesos després allò que només era un projecte ja s'ha convertit en tot un producte periodístic més que digne. En aquest temps ja hi han penjat columnes d'opinió, crítiques, cròniques (entre aquestes les de Sant Jordi) i entrevistes.

És precisament en aquest últim gènere, l'entrevista, on podem veure la seva capacitat de treball ja que es tractava de trobar gent que tingués coses interessants per explicar, però que no fossin persones notòries o acostumades a aparèixer als mitjans.

Així, el resultat final ha estat molt variat. Aquí sota tens el titular de cada una de les entrevistes, el nom de l'entrevistat i el de l'alumna/e. Si tens una estona, espero que te les llegeixis i que hi afegeixis algun comentari. Per cert, aviat transcriuran una conversa que van tenir amb Quim Monzó.

"Abans que sacerdot sóc un home amb pensament propi".

Entrevista a Mossèn Vilaró, per Marta Carreras.

“El departament d’educació hauria d’obrir portes a la música electrònica, en coherència als temps en que vivim”.

Entrevista a Ruben Wagensberg - DJ, per Isabel Roldán.

“Els preus dels pisos no baixaran a curt termini perquè la gent no ho permetrà”

Entrevista a Enric Tanco, agent immobiliari per Francina Anglès.

"El dolor no té cap sentit, sempre s'ha d'evitar"

Entrevista a Lluís Vila i Vilanova, sacerdot franciscà per Marta Clotet.

"El més dur és que se't suïcidi un pacient"

Entrevista a Josep Martí i Bonany, MIR de psiquiatria de primer any per Pere Solà

“Hoy en día la gente mayor necesita sentirse querida”

Entrevista a Leidiane, una joven brasileña “sin papeles” per Laura Diéguez.

“Em vaig sentir una delinqüent donant el carnet a comissaria i havent de complir un serveis socials”

Entrevista a Isabel, va fer serveis socials per retirada de carnet per Alba Om.

“He intentat agradar tant als demés que he acabat fent fàstic”

Entrevista a Mercè P. una noia que pateix bulímia i anorèxia per Sílvia Massó.

"Siempre me gustó mucho el ejército"

Entrevista a Pedro Chao, militar per Cristina Rendón.

"Hi ha dues coses gratuïtes, l' aire i la música"

Entrevista a Miquel Casas, venedor de l'última botiga de discs del Baix Llobregat per Núria Sales.

"Mentre la classe política i l'alta societat se la faci seva per prestigi, l'òpera té anys de continuïtat segura"

Entrevista a Josep Pieres, cantant d'òpera per Núria Vila.

Djohnston, el nou valor de la música electrònica

Entrevista a Djohnston, DJ per Ruben Martínez.

"Tots vivim de la terra"

Entrevista a Mercedes Masó, biòloga marina per Nina Ordeig.

“Europa no es tan maravillosa como los africanos la vemos en las películas”

Entrevista a Malikane Gueye, immigrant senagalès per Marq Martí.

Fa 20 anys que en tenim 13 o 14

A principis o mitjan dels anys 90, si no em falla la memòria, es va posar de moda parlar de la Generació X. Ho recordeu? Es tractava dels joves, d'uns vint anys, d'aquella època. Com que eren, érem, fills de la postmodernitat i no es trobava cap referent o etiqueta per definir-nos, se'ns va posar aquesta "X" que simbolitzava la indefinició. No, no tenia res a veure amb la pornografia i, encara menys, amb la inicial del meu cognom. La pel·lícula referent que mostrava aquesta generació va ser aquella Reality Bites protagonitzada per Winona Rider i Ethan Hawke.

Vam ser molts els que no ens vam sentir ni identificats amb la pel·lícula ni molt menys amb aquella etiqueta, perquè senzillament no ens agradaven les etiquetes. Però sí que hi ha quelcom de cert en aquesta incapacitat de catalogar-nos ja que ens trobàvem en un moment de transició, sobretot tecnològica. Nosaltres som la generació frontera de l'era digital ja que als nostres pares ja els va agafar de grans i els nostres fills hauran nascut en ella. El nostre primer ordinador va ser un MSX, la primera cinta de vídeo en VHS i el primer disc en Vinil. Però quan encara érem dins la nostra dècada dels 20 vam comprar el primer PC amb Windows, els primers DVDs i CDs.

Una altra de les coses que es va dir és que érem una generació despreocupada pel que passava al nostre voltant i que no teníem un sentiment de cohesió generacional. Vaja, que érem uns passotes. Potser sí que també quelcom de cert hi deu haver, però és que, políticament parlant, la dècada dels 90 no va ser la mateixa que la dels 80, 70 o 60. Van ser uns anys més tranquils en què l'"amenaça" de l'Europa de l'Est va caure com un castell de cartes.

Malgrat això, i com en els contes de l'Astèrix, en una bella vila del nordest de la Península Ibèrica, de nom Torelló, encara hi ha un grup de persones d'aquella generació que resisteix a les etiquetes generalitzadores. Aquest dissabte dia 5 de maig el nostre poble viurà una festa particular. Es tracta del sopar anual d'uns exestudiants de l'Escola Rocaprevera. Són de la promoció nascuda el 1973, algun del 72, i que van acabar l'Educació General Bàsica l'estiu de 1987. O sigui, que aquest any ja en fa 20 que van acabar allò que abans es deia 8è d'EGB (si no em fallen els números, l'actual 2n. d'ESO). A partir de llavors el grup es va "repartir" en diferents instituts.

Una vegada a l'any, normalment a la primavera, aquell grupet organitza una trobada en forma de sopar. Per celebrar el vintè aniversari, per primera vegada hi haurà uns actes paral·lels a la tarda oberts a les parelles i fills d'aquells antics companys d'escola. I a la nit un sopar, tot plegat dins el mateix recinte del col·legi. El dia abans hi havia confirmada la presència d'unes 30 persones de les 40, entre exestudiants i professors, convidats.

Es fa difícil explicar què és allò que encara ens uneix, però potser ho podríem definir com l'esperit Rocaprevera. El pas per aquella escola ens va marcar moltíssim. Si preguntem a qualsevol de nosaltres els noms d'aquells companys segur que els recorda tots i, en canvi, segur que té més dificultats per recordar els d'institut o d'universitat. Allà vàrem rebre, a part dels estudis bàsics, una educació que ens ha definit com a persones. Crec que per bé. Molts de nosaltres mantenim un contacte mínim, però cada vegada que ens saludem pel carrer se'ns encén un petit somriure que ens recorda els nens que encara portem a dins.

Les nostres vides han agafat camins diversos que, en alguns casos, s'han retrobat anys després. Tot i això, curiosament, no hi ha cap parella entre nosaltres, potser perquè ens coneixíem massa i ens agradava, ens agrada, la nostra relació d'amistat, encara que sigui amb intensitats diferents.

Aquest dissabte tindrem una nova oportunitat per retrobar-nos i passar una estona junts. Fa temps que hem abandonat la nostàlgia d'aquells anys i centrem les nostres converses en les nostres vides actuals. Malgrat tot, quan a la tarda correm darrere una pilota de bàsquet o de futbol a la pista de l'escola i al vespre, durant el sopar, torni a sonar aquella cançó... no podrem deixar de pensar que aquells anys van ser dels millors de la nostra vida.

L'aparcament d'ERC

És dilluns 30 d'abril, "un dia estrany", com va dir l'Eva, la carnissera del meu poble que habitualment fa festa els dilluns, però que avui li toca treballar. Mentre faig cua fullejo l'Avui, tinc el número 21, passem al 17 i sembla que va per llarg en vigília de festiu. I quan ja acabava les pàgines de Política, concretament a l'última, la 8, llegeixo: "ERC rectifica i congela la proposta d'un referèndum". Em llegeixo amb més calma el text i veig que són unes declaracions a Europa Press de Joan Ridao, la clàssica entrevista de diumenge. El dirigent republicà afirma que si el TC tomba l'Estatut aparcaran l’opció del referèndum i que, a canvi, caldrà treballar perquè "a llarg termini" es pugui tirar endavant aquesta opció quan hi hagi una majoria social favorable. O sigui, ras i curt, el mateix argument que hem sentit en nombroses ocasions en boca d'alguns dirigents de CiU.
Sort en tenim que el portaveu parlamentari d'ERC explica quins són els passos que seguiran per arribar a crear, a llarg termini, aquesta majoria social. Són quatre passos: que Esquerra tingui més força a Madrid, que es consolidin com a govern a Catalunya, que dels dos passos anteriors se'n derivi una negociació per recuperar allò perdut en l'Estatut del 30 de setembre i finalment "teixir les condicions per tal que Catalunya en el futur pugui fer el pas" cap a la independència sobretot a través de polítiques que millorin la competitivitat del nostre país. En definitiva, que aquells qui pensin que quan ens retallin l'Estatut és hora de plantar cara es prenguin una til·la i com si fossin a la carnisseria agafin número i potser quan els meus néts es comencin a afaitar (suposo que això pot passar no abans de 45 o 50 anys), i si encara som vius, potser ens toca decidir quina carn volem comprar. Vaja, que ens esperem asseguts.
En definitiva, que Esquerra ara fa de Supernany i “aparca” aquells que s’han portat malament, com Xavier Vendrell. Doncs mira, potser no és mala opció això de fer cua i esperar fins que es donin les condicions necessàries perquè algun dia puguem anar a votar per un referèndum. I posats a fer cua, potser a alguns d’aquests impacients tampoc els ve d'aquí i el dia 27 de maig, i en eleccions posteriors, s’esperen asseguts a que es tornin a “teixir les condicions” per tal d’anar a votar.

Organyà: "Els Ganxos"

Organyà és conegut sobretot per les seves Homilies, des de fa molt de temps considerat el primet text que conté paraules en català. Però molta gent de la comarca, l’Alt Urgell, també coneix una llegenda que va donar nom al motiu d’Els Ganxos per conèixer d’una manera més simpàtica a la gent d’Organyà. L’any 1977 els germans Josep i Francesc Espar i Tressens van escriure el llibre Coses d’Organyà d’ahir i d’avui, publicat per l’editorial Artís, i allà relaten la llegenda de l’origen dels Ganxos. Val a dir que es tracta d’una llegenda amb noms i cognoms i que és tant antiga com les mateixes Homilies. Els germans Espar expliquen que “El Bisbe Ermengol, després posat en el catàleg dels Sants, era fill de Bernat, vescomte del Conflent i de Guisla, filla de Seniofred de Lluçà. El Bisbe de la Seu d’Urgell, Sal·la, era oncle seu. L’any 1001 era Ardiaca de la Catedral d’Urgell. El dia 6 de novembre de l’any 1010 ja pontificava. Va prendre part a la reconquesta de Guissona. Va fundar la Canonja de la Seu. Era un Bisbe de talla europea.” I tot seguit van explicant les seves devocions per construir ponts per així poder-se moure dins el seu bisbat. Va ser precisament quan anava a veure les “obres del Pont de Bar, quan tingué la desgràcia de caure d’una bastida al riu Segre que anava molt gros”.

I a partir d’aquí comença pròpiament la llegenda. Un cop ja es va saber que el bisbe havia caigut al riu, i per tant se’l donava per mort, el Capítol de la Seu va fer una crida perquè la gent anés a buscar-ne el seu cos. En aquest punt del relat, Josep i Francesc Espar matisen que la història, la verdadera, diu que sí que varen trobar el cadàver. En canvi, la llegenda discorre per uns altres camins: “un parell de joves urgellencs van arribar a Organyà i van donar la trista nova al Prior de Santa Maria i aquest féu saber amb veu de trompa la trista nova i van congregar el poble per tal que sortís a cercar el cadàver del Bisbe en el cas que les aigües tèrboles del Segre el portessin.

Llavors Organyà en aquells temps ja hi havia establert el comerç de fusta i una colla de raiers, barrejats amb el poble, van sortir amb les seves arpes que servien per conduir les fuestes per l’aigua. No cal dir que es va formar una vella professó, i que tot el poble, podríem dir que en aquella nit fosca es va traslladar al riu.” I tot seguit va arribar el moment clau per a la història llegendària d’Organyà: “Es van col·locar els més ardits dins del Segre en un rasper, i un dels raiers a la fosca va cridar: JA EL TINC! JA EL TINC! LA EL TINC! Van córrer alguns companys a ajudar-lo i quan la gent emocionada esperava veure eixir de l’aigua, al clar de la lluna, el cos del Bisbe Ermengol, van veure estorats que eixia una gran albarda.”
“I vet aquí, perquè la gent de fora, ara, als d’Organyà els van batejar amb el nom de ‘ganxos’”. Com que aquesta història està escrita en un llibre dirigit principalment a la gent d’Organyà, és molt interessant veure com els germans Espar es dirigiexen, al final del capítol dedicat a l’origen de Ganxos, als seus conciutadans per tal que no s’ofenguin quan els criden pel sobrenom. Josep i Francesc escrivien l’any 77: “Tu, però, organyanenc que em llegeixes, has de recordar això. Com que la ironia popular no té fi ni compte, has de saber que un avantpassat teu, fill com tu d’aquest poble nostre tan estimat, quan el foraster a qui contava la llegenda, naturalment, innocentment o no, li va preguntar què van fer d’aquella albarda que van trobar, el teu veí ja mort i que era molt simpàtic li va dir: “La guardem a la Casa de la Vila per a col·locar-la al ximple que es creu la llegenda.”

“Ara, la llegenda sigui creguda o no, ja no ens fa cap efecte. Més aviat ha perdut el sentit primitiu i s’ha derivat envers una interpretació gens menys valoradora de nosaltres.” I acaben firmant el que ells anomenen com article de la següent manera: “Per això no em sabria gens de greu de firmar aquest article així: UN GANXO.” Sens dubte un bon exemple d’adaptació al que havia estat en el seu origen un vertader malnom.

SÈRIE MOTIUS DE POBLE

Entre una Catalunya i l'altra

Josep Antoni Duran Lleida (curiosament la "i" entre cognoms ha desaparegut i sí apareix en la portada de llibres anteriors) acaba de publicar un nou llibre, que no he llegit, titulat Entre una Espanya i l'altra. De l'11 M a l'atemptat de Barajas. Malgrat tot, sí que vaig llegir la pàgina sencera que li va dedicar La Vanguardia el dimecres 18 d'abril, una mostra que la seva tesi coincideix gairebé a la perfecció amb la línia editorial actual del diari. De fet, el mateix director li va dedicar elogis en un dels seus articles, l'endemà, dia en què es publicava també la crònica de la presentació del llibre que va comptar amb la presència de Miquel Roca. La tesi de fons de Duran és la cantarella ja sabuda que CiU ha de formar, algun dia, part del govern d'Espanya. Tampoc és notícia afirmar que amb aquest llibre el que busca el líder d'Unió és fer més punts per acabar sent ell el ministre en nom de la federació catalana.

Però, de tot plegat, em vull quedar amb una altra tesi del llibre, i per tant part de l'ideari de Duran, que resumeix Josep Gisbert en la pàgina del 18 d'abril: "La defensa de un catalanismo político "moderado, de síntesis y central" lleva a Josep Antoni Duran Lleida a dejar claro que el objetivo no es la independencia, que la identidad catalana, "pactista como ninguna otra", no va dirigida contra la unidad de España, sino contra una determinada idea de esta unidad, y que el derecho de autodeterminación, que ampara, no es sinónimo de independencia, ante lo que censura abiertamente a los que querrían convocar un referéndum por considerar que lo máximo que conseguirían sería dividir a la sociedad catalana en dos mitades."

El primer que sorprèn és que digui que empara el dret a l'autodeterminació, però que l'objectiu no és la independència. No ho acabo d'entendre. D'acord, tots sabem que exercir aquest dret vol dir posar sobre la taula unes opcions d'autogovern i que el poble decideixi quina prefereix. Però, segons Duran, entre aquestes opcions sempre s'ha d'excloure l'opció de la independència? Oi tant que el dret a l'autodeterminació no és sempre sinònim d'independència, i si no que ho preguntin als quebequesos, però sí que l'exercici d'aquest dret sempre ha d'incloure l'opció de la independència.

La segona afirmació que em sorprèn és que ens digui que exercir aquest dret suposaria dividir la societat catalana en dues meitats. No senyor, no dividiria el nostre poble entre una Catalunya i una altra, sinó que simplement evidenciaria exactament quins percentatges representen aquestes dues visions de Catalunya que ja existeixen. Li agradi o no a Duran Lleida, a Catalunya, a hores d'ara, només hi ha dos grans grups de persones, si parlem d'autogovern: els independentistes i els dependentistes, donant per entès que hi pot haver un tercer grup que inclouria els que tant els fa una o altra opció. Lògicament, el senyor Duran es troba entre els dependentistes, que, curiosament, a Irlanda del Nord en dirien unionistes.

Per tant, en el fons, el que pretén el senyor Duran és amagar sota la catifa una realitat existent a Catalunya. Potser li fa por que l'opció que ell no defensa acabi sent més majoritària que la seva? A ningú, i encara menys a algú que s'autodenomina democratacristià, li hauria de fer por cap exercici de democràcia i encara menys un de tant legítim com aquell en què un poble decideix què vol ser. L'afirmació de Duran està a un pas del totalitarisme ja que pretén imposar una sola opció d'autogovern. La democràcia sempre divideix el poble, sigui entre dues opcions o entre les 18 que, per exemple, es presentaven per Barcelona en les eleccions autonòmiques.

Estic convençut que si Duran Lleida hagués esmerçat els mateixos esforços per ser ministre espanyol a intentar ser un ministre d'un estat català potser, a hores d'ara, ja tindria aquest privilegi.

La Festa Major de Catalunya

No us cansa una mica veure cada any les mateixes imatges de les mateixes rambles i amb la mateixa gent firmant els gairebé mateixos llibres de cada any? Aquesta Festa, en majúscules, és la gran Festa Major del nostre país i sembla que només passi a Barcelona. Com a molt dediquen aquell limitat bloc a les quatre capitals de província, sí, sí, província i poca cosa més.
Doncs a mi cada vegada em fa més mandra voltar per Barcelona el 23 d’abril i em sento més a gust, per exemple, a Torelló. No hem d’oblidar que ahir, entre d’altres coses, era també el dia del nostre patró, la segona diada més important del nostre país. I la veritat és que a Barcelona, si fem cas del que ens diuen els balcons, cada vegada es nota menys que Sant Jordi és també un dia de reivindicació de la catalanitat. Així que me n’alegro que ahir ja pogués firmar pel Dret a Decidir.
Aquí teniu algunes fotos de la diada de Sant Jordi a Torelló per si voleu desengreixar-vos una mica de tant centralisme barceloní.

El dia de l'escriptor mort

Avui, Sant Jordi, deu ser dels dies de l’any que, almenys a Catalunya, té més denominacions possibles. La primera, lògicament, és la que fa honor a aquest Sant, patró de la nostra nació. Per cert, la revista Sàpiens d’aquest mes ens explica molt detalladament que Catalunya no és l’únic país del món que té aquest sant de patró i també quin és el seu origen.
Però potser aquesta data és encara més coneguda per la seva relació amb el llibre. En honor, diuen, de l’il·lustre Miguel de Cervantes, que va morir en un 23 d’abril, avui és el Dia Mundial del Llibre. A casa nostra també en diem la Festa del Llibre, amb una connotació diferent a la d’altres territoris. Aquí la festa va lligada a una altra denominació i tradició ja que és el Dia dels Enamorats. Ja sabeu, l’home li regala a la seva parella una rosa i ella a ell un llibre per demostrar-se l’amor.
Finalment, i lligat amb aquesta flor, a Catalunya avui també hi ha qui parla del Dia de la Rosa. De fet, ja ho cantava Pau Riba en una vella cançó del seu disc Diòptria. Així doncs, avui a Catalunya és Sant Jordi, el Dia del Llibre, el Dia dels Enamorats i el Dia de la Rosa.
Però sembla que una cinquena denominació, lligada amb la del llibre, podria acabar fent forat d’aquí a pocs anys. Fa uns mesos va començar un cert debat sobre el moment de sobresaturació literària que vivim. Davant tantes novetats literàries i que moltes d’elles duren pocs dies a les llibreries, hi ha qui diu que prefereix llegir només aquells autors que fa temps que han mort. Un exemple va ser el de Quimi Portet que, en una entrevista a Catalunya Ràdio, va assegurar que seguia aquesta pràctica. Pocs dies després, Màrius Serra replicava irònicament, a La Vanguardia, que això podia matar la cultura. De fet, és curiós que el mateix Portet hagi tret aquests dies un llibre basat en el seu bloc a Internet. No sé, coneixent-lo potser realment espera que llegim aquest llibre un cop s'hagi mort.

Si a aquest fet hi afegim que el dia 23 d’abril han mort il·lustres autors com l’abans citat Cervantes o William Shakespeare i els nostrats Josep Pla i Maria Àngels Anglada, no seria estrany que aviat aparegués un col·lectiu que reivindiqués que a partir d’ara el dia de Sant Jordi també sigui conegut com el Dia de l’Escriptor Mort. Tot i això, esperem que avui no se segueixi aquesta tràgica tradició i desitgem llarga vida als nostres escriptors.

Emès a Ràdio Manlleu, "No Dinarem", 23/04/07

Més(s)independents

Artur Mas sembla que té ganes de tornar a quedar-se a les portes de la presidència de la Generalitat i vol presentar-se a unes terceres eleccions. De fet, s'entén que tingui aquesta intenció perquè si no es presenta és com reconèixer que està acabat, políticament parlant. Però vaja, a CiU ja hem vist que aquells qui semblava que no tenien cap més sortida que l'atur (no l'artur) sempre han acabat trobant un lloc ben col·locats.
Per tant, l'Artur encara és a temps de repensar-s'ho intentant trobar una sortida digne del primer pla de la política. I, la veritat, és que Messi és la clau que pot obrir La Porta de sortida de l'actual "líder" de CiU. Efectivament, el golàs de Messi de l'altre dia ens demostra, indirectament, que a hores d'ara un dels homes amb més projecció nacional i internacional és Joan Laporta. Messi fa encara més gran el Barça i el Barça el presideix Joan Laporta i Joan Laporta té una marca al darrere que li dóna ales per tirar endavant el projecte que li doni la gana. Ell és independentista i si encapçalés les llistes de CiU aquest partit, per fi, faria el pas que fa temps havia d'haver fet. Potser això faria marxar una part dels seus polítics i electors que ja tenen una pista d'aterratge al PP, però segur que es compensaria amb la presidència assegurada per Laporta després de pactar amb Esquerra.
Si a això hi afegim la crisi de credibilitat que pateix la classe política i la situació d'assetjament que pateix Catalunya, l'actual Pesident del Barça pot ser la millor encarnació del famós pla B. Per cert, i si els altres arguments no us agraden, us heu adonat que, a més, reuneix una de les condicions imprescindibles per aconseguir ser president de Catalunya?: té una "l" al cognom i això no s'ha de menysprear.

Tot encaixa

Com ja pronosticava fa gairebé un mes i mig, les entrades The Police les havia de posar a la venda el Servicaixa. Com s'entendria, si no, que Every Breath You Take sigui el nou hit publicitari de l'entitat financera més potent del país? És que com ja avançava també en una altra entrada, qui no acaba tenint en algun moment o altre un lligam amb "La Caixa"?

He estat d'aquests malalts que a dos quarts de sis del matí ja estava connectat per aconseguir una entrada. Bé, en el meu cas tampoc és tan estrany ja que és l'hora que em llevo cada dia. Total, per sentir en directe només 4 hits del pop britànic cantats pels components originals, però unes quantes dècades més vells. No sé si us n'heu adonat, però des que el grup d'Sting es va dissoldre ha editat les mateixes cançons en múltiples discs recopilatoris. Sempre amb els mateixos èxits per recordar-nos que n'havien sabut una mica i, de pas, anar-se embutxacant diners en forma de drets d'autor.

Sigui com sigui, no em tiraré més pedres a la teulada. No sé si escoltar en directe Every Breath You Take, Roxanne, Don't Stand So Close To Me, De Do Do Do De Da Da Da o So Lonley val el que n'he pagat, però sí que sé que aquestes cançons m'han fet molt bona companyia durant moltes tardes de joventut.

Qui ho havia de dir quan, de ben petits, ens rèiem d'en Santi, un company de classe, perquè ens cantava amb la tonada de Message In a Bottle allò de "tot està contaminat, minat, de ràdioactivitat..."

L'única cosa que demanaria als Fornesa Team és que deixin de fer aquesta bírria d'entrades del Servicaixa. Encara no tinc físicament la The Police, però sí que guardo la dels Rolling Stones i ja veieu en quin estat està, malgrat que la tenia dins un sobre. Que lluny queda ja aquella reccol·lecta que feia d'autèntiques peces de col·leccionista de concerts d'El Último, Sopa de Cabra, Springsteen o Radio Futura dels anys 80. No seria fàcil que aquestes es poguessin canviar per les de tota la vida?

Més discotecat que mai

Ara que s'acosta Sant Jordi, i com va sent tradicional des de fa unes dècades, no només es publiquen molts, massa, llibres sinó també discs de música catalana. Molts grups i solistes trien aquestes dates, a l'inici de la primavera, per treure novetat, també potser en excés. Si la nostra música ja costa de vendre, concentrar-la massa en unes dates provoca una saturació que no és beneficiosa.

Per paliar això, grups com Els Pets han decidit treure el disc just després de Sant Jordi. Però això que es ven com una estratègia a contracorrent no deixa de ser una gran operació de màrqueting perquè així podran vampiritzar el mercat millor.

Sigui com sigui, els que patim La síndrome del discotecat no ens podem estar d'anar a la botiga de discs el mateix dia que sabem que surt una novetat, amb la lògica decepció de comprovar que encara tarden uns dies a tenir-lo a les prestatgeries.

La primera gran alegria d'aquest Sant Jordi ens l'ha dut la revista Enderrock. En el número d'aquest mes hi ha un regal del cel: Si els dits fossin xilòfons, el més nou de Mazoni. Un disc que no te l'acabes ni en una, ni en dues, ni en tres escoltades. L'has de fer girar i girar i deixar-te dur per unes peces heterogènies amb aquest regust artesà de sons importats de latituds més anglosaxones.

Aquest disc supera un anterior més que excel·lent Esgarrapada, i mira que era difícil. Si encara hi ets a temps, compra't l'Enderrock i deixa't dur fins cap al mar, procurant que no et caigui un llampec però abans recorda que has de regar perquè no se't morin les plantes.

La veritat és que Jaume Pla, gràcies a l'aposta de mitjans com ICatfm, Enderrock o l'Avui, s'està convertint en una punta llança d'uns nous valors de la nostra música que tenen un futur més que prometedor per recórrer.

Menys equilibrat del que marca el seu nom, el més nou de DEPT fa un pas més en la carrera d'aquest grup que ja és un dels de més solatge del nostre estret mercat musical. Equilibri ha fet un salt cap a sons més contundents, amb unes guitarres a estones excessives. Tot i això, grans peces com Més senzill o Equilibri ens retornen als sons que han donat un timbre únic a la banda de David Rosell amb els habituals tocs electrònics, per exemple.

Les seves lletres, sovint farcides de reivindicacions humanistes, es fan escoltar i et fan reflexionar. S'hi troba a faltar alguna altra cançó més tranquil·la que gairebé només trobem en Quan alguna cosa i que faci respirar més el disc. Però potser és que un s'està tornant massa gran?

Els nou Lax'n'Busto costen d'assimilar. El referent de Pemi Fortuny és encara massa calent dins nostre. No és que Salva R. Alberch sigui una mala veu, més aviat tot el contrari. Però es fa difícil, molt difícil, sentir aquests nous Lax sense el carisme d'un Fortuny que era quelcom més que le veu cantant. Qui sap si potser hauria estat més adequat que Relax hagués passat a ser el nou nom del grup en lloc del títol del CD.

Tot i això, les lletres, les guitarres o el ritme de cançons com Si tu vols, La terra o No és massa tard, les tres seguides, continuen tenint un noséquè molt Lax. Cal donar-li temps a aquest nou projecte i la veritat és que només amb un parell de discs més i uns quants concerts podrem acabar de decidir sí realment ha estat encertat o potser calia que el canvi fos més radical. Sigui com sigui, els Lax'n'Busto continua sent el grup que més s'acosta al Rock'n'Roll d'allò que alguns han denominat "Rock català".

El disc més curiós de tots és aquest projecte de Raül Fernández, ànima mater de Refree. Per cert, i permeteu-me presumir, va ser company meu d'universitat i m'alegro molt que li vagi tan bé la carrera musical. Aquest disc és fruit d'un treball de germanor entre Argentina i Catalunya amb un recull de cançons que simbolitzen les migracions, en alguns casos forçoses, evident en cançons com "Corrandes d'exili". Immigrasons és un viatge musical intens en què, per sobre de tot, hi destaca una versió extraordinària de Menuda de Joan Manuel Serrat. Ah, i no sé si és perquè me les sento més meves o perquè pateixo en excés la síndrome del discotecat, però personalment m'agraden més les versions catalanes que les cantades en castellà. Igual deu passar, però al revés, amb aquells aficionats a la cançó d'origen sudamericà. Tot plegat amb aquest acompanyament, o arrenjament, sobretot la percussió, aparentment descompassat que Raül Fernández impregna en moltes de les seves cançons i que li dóna un segell inconfundible.

La gran sopresa de l'any, alguns diuen que de la dècada, però jo no diria tant, és l'últim de Gossos. L'Eli Soriguera en fa una excel·lent crítica en l'últim Enderrock que crec que reflecteix a la perfecció el què significa aquest disc. De fet, va ser ella qui em va recomanar que me'l comprés, malgrat que mai m'ha agradat massa l'estil del grup del Bages.

Aquesta obra mestra aconsegueix enganxar-te de la primera a l'última cançó, cosa molt difícil de dir de la majoria de discs que es fan actualment. Això passa malgrat que, possiblement, la millor cançó és la segona: Corren, amb Dani Macaco. Aquest tema, podeu estar segurs, passarà a ser un dels hits del pop fet al nostre país a l'altura d'altres clàssics de grups com Sopa, Pets, Lax o Sau. La veu de Macaco et posa la pell de gallina i t'arrossega a uns espais sonors que, perquè ens entenguem, són els mateixos que suggereix la portada del disc.

És especialment emotiva la cançó dedicada a Josep Maria Isanta, el jove assassinat a la Patum de Berga: En un instant. Ara que es torna a parlar dels 16 Jutges i que es critica que hagi tardat tant l'homenatge insititucional, s'agraeix veure que encara hi ha grups que fan cançó protesta. I no només en aquesta cançó sinó també en d'altres com Resistirem o Un món de flors i violes. Ah, i també és gratificant que acabin amb dos bonus tracks: No és nou, amb Beth i una cançó bella com ella sola, Turquesa, amb Cris Juanico i fruit del Rock&Cat.

I per acabar aquest repàs, a l'espera impacient de les novetats de grups com Erm , Sanpedro o Mishima, tenim aquest disc gairebé per a col·leccionistes. No tant per la seva qualitat musical, que en part també, sinó per la dificultat de trobar-lo a les botigues. Per aconseguir-lo l'he hagut de comprar directament al web del grup. Malgrat que ja tenen 5 discs editats per elles mateixos, Els Convidats els he descobert a partir d'aquest Ràdio-logia. Precisament perquè no tenen una potent discogràfica al darrere no tenen el reconeixement que es mereixerien.

Potser per això no sonen tan bé, perquè no tenen al darrere una gran producció, però les seves cançons són més que dignes. Aquest disc és de versions dels anys 80, amb temes tan coneguts com Eternal Fame, One of us o Dolce Vita, entre d'altres. De fet, totes elles segur que et sonen, però amb un tret distintiu: estan cantades en català. Pel meu gust, però, al disc hi falta atreviment. Vull dir que ells mateixos diuen que volen fer versions de cançons Pop dels anys 80 que els van marcar, però potser podien haver buscat cançons més trencadores que segur que també són un referent. O sigui, i per mi, peca d'excés de balades. De fet, totes les cançons són balades.

Malgrat tot, i ho deixava expressament pel final, només per la versió que fan de Luka de Susan Vega ja val la pena gastar-se els 12 euros que val el disc. Curta, però intensa, amb aquesta Luka et pot passar com aquell anunci de patates xips: no podràs escoltar-la només una vegada i cada 3 minuts tornaràs al track 12 per tornar a sentir la tendra veu d'Àfrica Pérez que, sincerament, no té res a envejar a Susan Vega.

Per cert, i per si no hi hagués prou motius per comprar el disc, n'hi afegeixo un altre de personal. El bateria Santi Carcasona, un bon company de Torelló, és membre del grup. No va gravar aquest disc, però sí que participa en el nou que estan preparant i que començaran a gravar l'11 de juny. Si els tímids del nostre poble parlessin... en podrien explicar unes quantes d'aquest bateria, possiblement un dels millors de Catalunya juntament amb l'altre torellonenc Tino Peralbo. Què voleu que hi faci, és el narcisme pescallunàtic!

L'autèntic pla A

Portem unes setmanes en què s’està debatent política i mediàticament quin és el millor pla B en cas que el TC tombi o desvirtuï l’Estatut. Sembla que CiU vol prendre la iniciativa després que Xavier Vendrell hagués llençat l’ham perquè piquessin. Fins i tot des del govern s’està estudiant quin podria ser aquest suposat pla B amb les lògiques discrepàncies entre els socis del tripartit.
Ara Artur Mas, amb l’ajuda inestimable de la barretina mediàtica, ja parla d’una consulta popular, ja sigui sobre l’Estatut del 30 de setembre o quelcom semblant a exercir el dret a l’autodeterminació. El que més sorprèn és que CiU està intentant posar el remei a la malaltia que ells mateixos van provocar amb el pacte de la Moncloa, tot i que fan veure que la culpa serà del TC.
Però resulta que hi ha centenars de milers de persones que vàrem votar en contra de l’Estatut perquè crèiem que era insuficient i perquè molts pensem que l’únic referèndum que podem votar positivament és el de la nostra constitució. Doncs bé, a molts de nosaltres l’Estatut que ara es debat al TC mai ha estat el nostre pla A sinó el pla B. O dit d’una altra manera, alguna d’aquelles propostes que ara es fan com a suposat pla B no és res més que allò que molts hem contemplat com a únic pla (diguem-ne A si us agrada més).
El que més em sorprèn és com molts dels qui defensen l’independentisme han caigut a la trampa de l’emparaulament i s'han empassat això del pla B. Per tant, fer-nos creure que la nostra opció de sempre no és la primera o la viable sinó només una alternativa. Un exemple el tenim en els mateixos dirigents d’ERC.

Avui sempre és demà
Tot i que Carod-Rovira, en el seu article d’aquest diumenge a l’Avui titulat "Avui no és demà", no parla de plans, ni B ni A, sí que parteix de quelcom semblant. O sigui, parteix d’una visió victimista de l’independentisme. No sé si s’ho creu, però ens diu que a hores d’ara el més important és intentar governar bé perquè així l’independentisme sigui creïble i majoritari. El més curiós, però, és que això és vol fer amagant les tendències sobiranistes mentre es governi. Vaja, és com si un jugador del Barça, que habitualment no juga, volgués que tothom fos del seu equip i per aconseguir-ho se n’anés cedit, per exemple, a l’Espanyol on tindria més minuts per mostrar la seva suposada vàlua. A més, també parteix d’una altra premissa equivocada: creure que només ERC representa l’independentisme. D’acord, és l’únic partit amb representació parlamentària que se’n proclama, però l’independentisme no és només propietat d’un partit sinó que, per sobre de tot, és una postura o una ideologia personal. No és, com diu Carod-Rovira, patrimoni només del 15% dels votants, els que representa ERC. Estic del tot convençut que hi ha tants, o més, votants independentistes a CiU i que també n’hi trobaríem entre els del PSC i IC. Fins i tot alguns que no van a votar habitualment.
En definitiva, crec que el que realment necessitem és fer una proposta, ara mateix, seriosa de sobiranisme. Hem d’aprofitar el moment propici que ens pot posar en safata el TC i convèncer a tots aquells qui se senten, abans que res, catalans que l’única solució passa perquè el nostre poble decideixi què vol ser quan sigui gran. I, la veritat, crec que això passa perquè ERC intenti persuadir a CiU, o als seus votants, perquè aposti seriosament per l’independentisme abans que fer veure que sap governar i fer-ho de la mà d'un PSC que farà els possibles per impedir-ho.
No tinc cap mena de dubte, almenys així m’ho van ensenyar a l’escola i a casa, que Avui sempre, sempre, és Demà!

Ramon Tremosa a Torelló

T’escric per convidar-te a la xerrada que organitza, en motiu de la Diada de Sant Jordi, el FÒRUM REPUBLICÀ DEL GES. Serà el dijous dia 19 d'abril a ¼ de 9 del vespre a la Biblioteca Dos Rius de Torelló.
Com pots comprovar en el cartell que t’adjunto, parlarem d'Aeroports, i alguna cosa més, amb el Dr. Ramon Tremosa i Balcells, un dels artífex de la reunió d'empresaris catalans a l'IESE per demanar la gestió catalana dels aeroports i autor del llibre Estatut, aeroports i ports de peix al cove, que aprofitarà per presentar a la xerrada. És professor de Teoria Econòmica de la UB i es va posicionar en contra del sistema de finançament que hi ha en el nou Estatut, reflectit en un altre llibre: Estatut de Catalunya. Veritats contra mentides. Aquests dos llibres, juntament amb l’anterior L’espoli fiscal, els podràs adquirir a la xerrada.
Es una bona ocasió per tenir a prop una de les veus, des d’un punt de vista econòmic argumentat i sòlid, més crítiques amb la relació entre Espanya i Catalunya que ens ha portat a la creixent pèrdua de competitivitat del nostre país.
Per cert, l’Ajuntament de Torelló ha tingut la gentilesa de no incloure aquest acte entre els previstos al nostre poble en motiu de la Festa del Llibre. Com que nosaltres no som excloents, aquí teniu els altres actes de Sant Jordi a Torelló.

Daniel E. Jones i el periodisme

Allò que en diuen el destí ha volgut que el mateix dia que us volia parlar d'una novetat literària també hagi d'escriure sobre la mort d'un dels autors que hi col·laboren. El company de la facultat Daniel E. Jones va morir el primer dia d'aquest mes. La veritat és que ha estat una molt mala i inesperada notícia.

El doctor Jones, d'origen argentí i de 56 anys, s'havia convertit en un autèntic expert sobre les indústries i empreses del món de la comunicació, inclosa la catalana. Actualment era professor de la Facultat de Comunicació Blanquerna on impartia a tots els alumnes de 1r. l'assignatura Història general de la comunicació i col·laborava amb l'Institut de la Coumincació de la UAB. Precisamet el Portal de la Comunicació de la UAB l'hi ha dedicat un interessant in memoriam. En aquest complert homenatge podreu trobar-hi des de dedicatòries de companys de professió fins a molts dels seus articles publicats en línia. També podeu accedir al comunicat de la nostra facultat en record de la seva figura, on hi trobareu un breu currículum.

Així doncs, una de les seves últimes col·laboracions va ser precisament en aquest Embolicats amb el periodisme. Reptes dels mitjans de comunicació catalans 1975-2006 amb un interessant article titulat “Els reptes de la premsa als Països Catalans”. Aquest recull de textos, publicats a la col·lecció Argumenta d'El cep i la nansa edicions, està coordinat per Joaquim Noguero i també s'hi poden llegir articles de Francesc-Marc Álvaro, Carles Claret, Jaume Comellas, Rosa Gil, Francesc Martínez Sanchis, Jaume Puig, Jaume Risquete, Xavier Sanfulgencio, Jordi Sardans, Màrius Serra, Fina Sitjes i un servidor. El conflicte basc, els codis deontològics, l'audiovisual català, la premsa local o els gabinets de premsa, són alguns dels temes que s'analitzen en aquest llibre.

De seguida que tingui constància d'alguna presentació, us ho faré saber.

Extermini

Des de fa uns dies corren per les parets de la meva habitació unes cuques molt petites. No sabria dir què són exactament, però es deuen apropar allò que en diuen termites. Vaja, un bitxo que estaria, perquè ens entenguem, entre la puça i la marieta. Diria que surten de darrere del capçal del llit, que està enganxat a la paret, on deuen haver fet un niu. La dona que dorm al mateix llit que jo, filòloga catalana i professora de català i castellà, quan veu els bitxos li pugen esgarrifances per tot el cos i me'ls fa eliminar i llençar-los per la finestra o pel forat de vàter.

Com que la cosa no s'atura i ja hem trobat també alguna bestioleta d'aquestes dins al llit, ens estàvem plantejant exterminar-los. Ho hem intentat amb un esprai insecticida, però no ha funcionat. El següent pas és consultar les pàgines grogues a la recerca d'alguna empresa de fumigació. Però aquest matí, quan he vist aquesta foto d'aquí dalt a l'Avui, reproduida de Telemadrid, m'ho he repensat. Quan he vist les cares de Caja, Espada i Boadella, no sé quin estrany mecanisme mental m'ha fet venir al cap la imatge dels bitxos de la meva habitació. Llegint les seves paraules, i escoltant-les a la ràdio, m'he adonat que sóc un autèntic criminal, un genocida, un exterminador de castellanoparlants. Com no me n'havia adonat abans!

M'ha entrat un remordiment, un mal de panxa i una angoixa que no em deixen viure. Així que, aquesta nit, i gràcies a la veritat revalada pels ciudadanos de segunda, quan vagi a dormir i torni a veure aquelles bestioletes repugnants passejant-se per l'habitació en lloc de voler-les exterminar m'entrarà una tendra compassió i els donaré alguna cosa per menjar.

Esclau internauta

Ja ni recordo quants anys fa que treballo amb el correu electrònic, però diria que la primera adreça la vaig tenir a finals dels anys 90, devia ser l'any 98. Aviat, doncs, farà 10 anys que em vaig convertir en un internauta. Aquesta nova categoria va passar a ser inseperable de la meva vida professional i personal quan vaig començar a treballar a la universitat, a partir del 2001. Des de llavors, cada any he incrementat l'ús d'Internet i el correu electrònic de manera espectacular.
Tant és així que a hores d'ara tinc, seguríssim, més relació professional amb persones per internet que cara a cara, si exceptuem els alumnes, és clar. Tot i això, també us he de confessar que alguns alumnes pràcticament només els conec a través de la xarxa. Això ha fet que diàriament rebi al voltant d'uns 40 correus electrònics, sense comptar els SPAM. Avui, per exemple, després d'uns quantes dies de vacances, he rebut 43 correus. Tot i això, tampoc ha estat un dia massa carregat ja que la majoria no han estat estríctament professionals. Per exemple, m'han convidat a dinar, a un acte polític i a la presentació d'un disc. També m'han informat de les últimes novetats de la facultat o he rebut alguna de les subscripcions a diaris digitals. Una alumna m'ha enviat una feina que m'havia de lliurar, però que no ho ha pogut fer en persona perquè estava malalta. També m'han demanat un parell de favors, professionals, eh!

Pel que fa als SPAM, en total se n'han acumulat 38 dels bons amics Charlie Morrow, Estelle Madden, Blanca Higgins, Alison Weber, Krystal Estrada o Marcie Ledbetter, entre d'altres. Les seves ofertes són realment suculentes i si els fes cas podeu estar convençuts que seria una autèntica màquina sexual folrada de calés.

Si una cosa m'ha demostrat aquestes vacances de Setmana Santa és que sóc un esclau del meu correu electrònic. Per més que volgués no he pogut evitar connectar-me per, almenys, carregar-me els SPAM. També he hagut de fer algunes gestions de feina i he enviat algun correu personal. D'acord, els avantatges dels e-mails són innombrables i inimaginables fa deu anys, però començo a dubtar si té més inconvenients.

Per exemple, hi perd el contacte humà i també, segur, s'hi perden massa hores. També pot provocar malentesos, confusions i fins i tot fortes enrabiades. Tampoc hi guanya massa la bona escriptura ja que es tendeix a escriure molt malament. Però sobretot provoca síndrome d'abstinència i t'obliga a obrir-lo o consultar-lo a totes hores i és que no només en reps sinó que també n'envies esperant dels altres el mateix que t'exigeixen a tu.

L'altre dia vaig veure un petit reportatge sobre Josep Maria Espinàs en què es veia que encara escriu amb la seva Olivetti i, la veritat, vaig sentir una enveja sana, molt sana!

Romário, Canut i Mengual

Llegint l'article d'en Monzó d'aquest dimecres dia 4 de març m'ha vingut de nou al cap una imatge que fa un dies que arrossego. La columna parla del gol 1000 de Romário que podria arribar aquesta nit i que tant fa patir al futbolista brasiler. Segons Monzó, seria un bonic conte aquell en què un Romário vaga eternament pels camps de futbol buscant aquesta xifra màgica. Doncs bé, la imatge que m’ha vingut al cap és la de Lluís Canut, fa uns dies, fent la notícia per TV3 des de Brasil on ens explicava que Romário estava a punt de fer aquest gol.

Si en Quim m'ho permet, al conte, a part d'un Romário patint perquè no aconsegueix fer el gol, hi afegiria un antagonista, en Lluís Canut. En Canut podria viure eternament de gorra esperant aquest gol. A diferència del jugador, el “comunicador” català desitjaria amb totes les forces que el gol no arribés mai. Així podria seguir vivint d’unes vacances pagades, pels catalans, envoltat dels luxes turístics que li regala el país sudamericà. L’únic sacrifici que hauria de fer és, un cop per setmana, anar a un camp de futbol per repetir, amb la seva canatarella habitual, les mateixes paraules de cada partit: “aquesta vegada tampoc ha pogut ser, diumenge l’astre brasiler tindrà una nova oportunitat per fer el gol número 1000".
Mentrestant a Catalunya començaria un debat entre aquells partidaris que Canut continués allà amb totes les despeses pagades per explicar que un jugador com Romário ha de llençar una pilota al fons d'una porteria. Aquests recordarien insistentment que "el Baixinho va marcar amb el Barça alguns dels gols més bonics que s’han vist al Camp Nou". Entre aquests, alguns de memorables en contra del Madrid. En canvi, uns altres criticarien la mena de persona que era Romário: aquell que no anava a entrenar-se perquè estava cansat. "Un bon exemple a seguir, si fa uns 15 anys ja estava cansat, com deu estar ara que ja en té 41?", argumentarien. A més, si almenys la majoria d'aquests gols els hagués fet al Barça, però és que només en va fer 53, o sigui, un 5,3%. I posarien com exemple Gemma Mengual, possiblement la millor esportista del nostre país, que acabaria d'arribar de Melbourne amb 6 medalles en natació sincronitzada i cap periodista de TV3 hauria estat allà per explicar-ho en directe.

Però aquest conte es veu que tampoc pot acabar així perquè, pel que sembla, l'equip de TV3 va anar al Brasil a fer un documental sobre el jugador. Tenint en compte que molts dels gols que ha fet Romário han estat qüestionats ja que no eren oficials, ja li podríem regalar aquest, per arribar a la xifra màgica, que la televisió pública ha marcat per l'escaire a aquells qui critiquen el viatge de Canut i així firmar un final inesperat pel preciós conte de Quim Monzó.

Ajuts a mida

Com pot ser tan modesta la Generalitat? Dóna 730 euros per cada nen menor de 6 anys a una família nombrosa i diu que són “ajuts a mida de les famílies”. No són a mida, són desmesurats. Sabeu quan val un bolquer? Més o menys 20 cèntims d’euro, almenys de la casa Dodot. Doncs bé, amb aquests 730 euros podem comprar exactament 3650 bolquers a l’any, o sigui, 10 bolquers al dia.
Lògicament, i només en cas de greus problemes intestinals, un infant no arriba a necessitar-ne aquesta quantitat. Podríem dir que, bolquer amunt o bolquer avall, se’n solen gastar un promig de cinc al dia. Per tant, encara et queden 365 euros per nen. Però és que si, a més, tens en compte que durant aquests 6 anys només en un màxim de 3 es necessiten bolquers, sense cap mena de dubte podem dir que l’ajuda de la Generalitat és més que generosa.
I és que si el Govern de Catalunya parla d’ajuts “a mida de les famílies” se suposa que parla exclusivament de fets a mida per comprar bolquers. Segur que a la propaganda que fa d’aquestes ajudes, en què apareix aquell nen que li va creixent el xumet desmesuradament, s’han deixat de dir-ho. No tindria sentit, per exemple, que parlessin d’ajuts a mida del cost d’una llar d’infants ja que amb 730 euros amb prou feines pagues tres mesos i mig. Tampoc deuen parlar d’ajuts a mida de la vestimenta ja que s’han de comprar sabates, camises, pantalons, roba interior, bates de col·legi, anoracs, etcètera, i amb aquests diners amb prou feines pagues la meitat del que necessiten els més petits de casa. També és dóna per entès que aquesta quantitat tampoc és un ajut suficient o a mida per comprar, per exemple, productes bàsics com llet, aigua, papilles, iogurts o fruita que consumeix un infant al llarg de l'any.
Segons l’Institut d’Estadística de Catalunya, la despesa anual d’un membre d’una família nombrosa està al voltant d’uns 6 mil euros. Per tant, queda clar que quan la Generalitat diu que aquests 730 euros és "un ajut a mida de les famílies" només volen dir que són uns diners que serveixen perquè els catalans tinguem els nens amb el cul net i sec. Que ja és molt.

Emès a "No dinarem" de Ràdio Manlleu. 02/04/07

La por a l'article

La Facultat de Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull va organitzar a mitjan març les seves jornades anuals de comunicació. Són tres dies de taules rodones, xerrades, debats, etcètera, a l'entorn de les professions de periodisme, publicitat i relacions públiques i comunicació audiovisual. Un complement formatiu per als estudiants i per a l’equip docent que gira entorn d’un tema, en aquesta ocasió dedicat a la por. La por des de molts punts de vista, per exemple, des del tractament periodístic dels temes de successos o les campanyes publicitàries de trànsit, fins com de superar la por se’n fa un espectacle mediàtic.
En més d’una taula es va arribar a unes conclusions semblants: hi ha dos tipus de por, aquella inherent a la persona i la que s’aprèn o s’adquireix a posteriori. Tan l'una com l’altre, però, es poden inhibir o domesticar. I la clau per superar la por és la capacitat de treball que es tingui en un moment d’estrès, de pànic o de temor. O sigui, que davant d’una situació de por i superat el moment inicial, hem de ser capaços de no tancar-nos en un bucle sinó de buscar escapatòries a través d’alguna acció que ens permeti superar-la.
Això explica perquè gent davant d’una situació semblant té o no por. Durant les jornades vam sentir diferents exemples, un de molt recorrent va ser la postura d’un alumne davant de l’examen. La millor manera de no tenir por és estar ben preparat i davant del full en blanc posar-te a treballar, o sigui, a respondre les preguntes i no tancar-te en la idea que “segur que malgrat tot, m’anirà malament”. Per tant, una bona preparació i posar-la en pràctica serveix per superar la por que també és més alta quan més ambiciós és l’objectiu a obtenir.
Un altre full en blanc que provoca sovint pànic o certs temors, és el de l’articulista o el de l’escriptor quan ha de redactar un text. Màrius Serra, Andreu Martín i Marcos Ordóñez van coincidir a dir que existeix la por de quedar-te sense idees davant d’una pàgina en blanc. És curiós, aquest és un temor que sovint té l’autor d’aquesta columna quan es mira el calendari i s’adona que ja fa tard al lliurament de l’article i encara no ha escrit cap paraula. Li comença a entrar pànic davant la possibilitat de no trobar un tema per escriure l’article. Però en lloc de dir-se “no tinc cap idea, no tinc cap idea, no tinc cap idea” connecta el radar que té al cap, sondeja el seu voltant, busca un clau a on agafar-se i de cop en troba un allà a on menys s’ho espera. I es posa a escriure i sense saber ben bé com s’adona que ja el té acabat.

Article publicat a El Ter, abril 2007