Blocs del món (II)

Després d'una primer sèrie de curiosos blocs de diferents llocs del món, aquí podeu trobar un segon lliurament:

L'Ade és una japonesa a qui li agrada menjar: Ade loves to eat!

Aquí teniu una nordamericana crítica de cinema: The Digital Dogs

Fotografies de petits detalls de la vida quaotidiana: Witzch Moon

Més petites coses, però més "cursis": Little Thing

Un colombià reivindicatiu: Desarticulado

També hi ha dretans blocàires: Blog de Diego Rodríguez-Vila

El bloc d'una artista canadenca, poeta i pintora: Loula dans l'oeil de l'ouragan

El Tió també caga música en català

A finals del mes de novembre vaig publicar un post titulat Síndrome del discotecat. Ara l'he recuperat i l'he penjat més amunt per així sumar-me a la iniciativa proposada per Pere Meroño "Crida: jo també compro música en català". Llegiu-vos la seva proposta de set punts, molt fàcil de dur a terme. D'aquesta també en podeu llegir coses interessants al blocs de Saül Gordillo (on trobareu més enllaços), Titot i Francesc Puigcarbó, entre d'altres. Tot plegat ve d'un intent d'article d'una intent de periodista, Laura Crespo, en què parlava de la mala salut del rock fet en català: "La mala salud del 'rock català'".

Des de Ges Avall he intentat fer algunes recomanacions discogràfiques, cròniques de concerts (només hi puc anar una vegada a l'any) o reflexions vàries sobre la nostra cultura que podeu trobar agrupats a Sobre la Cultura. Ara intentaré afegir-hi algunes novetats discogràfiques que he tingut la sort que els Reis i el Tió em passessin aquestes festes de Nadal.

Lluís LLach. i.

Aquest hauria de ser l'últim disc en actiu de Lluís Llach. Porta el mateix nom de la gira de comiat i tot i que està gravat en directe sona com un disc d'estudi. En realitat, la majoria de les cançons són noves en què es combinen temes de comiat, dedicats a Miquel Martí i Pol i reivindicatius. No passarà a la història com un dels millors discs que ha fet, però sí que és imprescindible per qui vulgui sentir l'últim alè d'un dels creadors més grans que ha tingut la cultura catalana. El que hem d'esperar, però, és que almenys en publiqui un altre que realment sigui de la gira actual, si no de l'últim concert.

Jofre Bardagí. Jo faig cançons

El primer disc en solitari del líder de Glaucs és d'una sinceritat brutal. Una sinceritat que es resumeix en la cançó que dóna nom al disc, una peça de més de 6 minuts, la millor del disc. En total són 14 temes, potser massa tenint en compte que hi ha cançons que semblen clòniques, ja sigui per la lletra com per la tonada. Potser portant-ho a l'extrem diríem que, en realitat, és com si fos una sola cançó interpretada en 14 instants tendres i càlids. Això fa que potser en algun moment soni monòton, però ens demostra que realment sap fer cançons.

Novo. Aire Lounge

La Berta posa veu a 12 cançons de la nostra música pop-rock. Una veu dolça, tot i que té alguns problemes de pronúncia. Les cançons s'han relatinzat per donar aquest aire lounge, chill-out. Malgrat això, totes les cançons són perfectament identificables amb l'original, mantenint-te l'ànima. La tria combina, encertadament, clàssics com l'Empordà, Noia de porcellana o Que tinguem sort amb d'altres que tenen molt punts per acabar-ho sent com Muriel, El somiatruites o Llença't dels Lax'n'Busto. Aquesta última, precisament, una de les més encertades del disc. Dóna gust relaxar-se amb aquestes cançons que ja formen part de la nostra geografia musical i sentimental. Mal que li pessi a segons quines persones, el fet que es facin discs de versions és una mostra clara de maduresa musical i de consolidació cultural. I que en vinguin més!

Miquel Abras. Entre mil vidres trencats

El guanyador del Sona 9 sembla un veterà en aquest món. Un disc fresc, directe, àgil i creatiu. Produit per Jofre Bardagí de qui, curiosament, la veu d'Abras té certes semblances i algunes cançons hi recorden, també a Glaucs. El seu és un Pop que hauria de ser l'enveja de súpervendes com els Bustamente o Bisbal. Els dóna mil voltes, tot i que algun dels temes siguin d'un look melòdic semblant. La diferència és que els altres a part de melòdics sóm mediocres. Abras no i, a més, algunes de les seves cançons tenen una força que gairebé t'estremeix, com la que dóna nom al disc.

Varis artistes. Porca Misèria

L'edat de Crist i La Misèria és una porca són dues entrades anteriors en què deixava pels núvols aquesta sèrie que ens acaba de deixar amb l'ai al cor fins que comenci la nova temporada. L'edició d'aquest disc era gairebé imprescindible. No negaré que sóc dels que em quedava fins a l'últim dels crèdits de cada capítol per saber quina era aquella cançó que acabava de descobrir gràcies a Porca Misèria. Però el millor és que sobretot es fixa en cançons en català que estaven amagades pel públic majoritari. S'hi troben a faltar algunes de les descobertes com els Anegats o Mazoni, però s'agraeixen aquests més de 20 temes, tots ells d'una gran qualitat.

Canimas. Noh iha crisi

Un boletàire dels de veritat, Eduard Canimas. Res té a envejar als Sisa, Portet, Mas o Puntí. Els jocs de músiques, ja sigui amb instruments, amb sons varis com unes pilotes de ping pong rebotant a terra i amb diferents estils musicals, es combinen amb els jocs de paraules, com el mateix títol ens demostra. De totes aquestes novetats discogràfiques, sense cap mena de dubte, la que més m'ha cridat l'atenció i el disc que més sorpreses descobreixes a mesura que l'escoltes. L'espera de les novetats dels mestres es fa molt més agaradable, fins i tot totalment suportable, gràcies a aquesta obra poètica!

La (in)coherència d'ETA

Sembla del tot incoherent que en un mateix comunicat poguem llegir "ETA quiere decir que todavía sigue en pie el alto el fuego permanente que comenzó el 24 de marzo a las cero horas" i poc abans aquesta altra frase: "ETA reivindica la acción con una bomba que produjo grandes daños ocurrida el 30 de diciembre de 2006 en el aeropuerto de Barajas de Madrid. Aparte de querer expresar firmemente que el objetivo de la acción armada no era causar víctima alguna...". Un alto el foc significa exactament això, que s'atura la violència, i aquesta declaració és incompatible amb un atemptat. Així doncs, per què ETA ens presenta aquesta paradoxa?
Quan s'intenta analitzar des d'un punt de vista serè les accions d'ETA sovint s'utilitza l'expressió: "dins la seva lògica...". Aquesta frase conté dues idees, la primera és que ETA té una lògica pròpia i la segona que els que diuen aquesta frase tenen una lògica diferent a la d'ETA. I a partir d'aquí cadascú hi afegeix a la "lògica d'ETA" un adjectiu, el més habitual: irracional. Feta aquesta prèvia, sempre necessària, però que segurament en una societat més democràtica no caldria fer, passem a intentar demostrar que ETA no és incoherent.

Però, per què ETA diu que manté l'alto el foc quan en realitat el que ha fet és un "alto" a l'alto el foc? Doncs perquè, dins la seva lògica, ETA no té cap més força de pressió que la de les armes. Si fem un repàs a la història de la humanitat veurem que la solució més habitual per resoldre els conflictes polítics és amb violència. I de violències n'hi ha de molts tipus, des de la verbal fins a l'assassina. Aquesta violència els Estats l'han excercit des que els pobles es van convertir en això, Estats. I normalment l'han exercit en contra d'aquells que, ja siguin dins el propi territori o fora, han posat en dubte la seve sobirania o territorialitat. Tampoc aclarirem si és abans l'ou o la gallina, però la repressió estatal normalment ha trobat també una resposta violenta per part d'aquells qui hi estan en contra. Així doncs estem davant d'allò que coneixem com a "cap agressió sense resposta".

ETA va començar a practicar la lluita aramada enfront d'un règim dictatorial i l'ha mantingut quan aquest es va convertir en una monarquia parlamentària. És la seva lògica, una resposta violenta a la que considera una agressió o repressió. Aquest és el llenguatge d'ETA, el de les armes. Quan l'organització ha intentat, en vàries ocasions, dialogar amb el govern espanyol o basc sempre ha mantingut l'amenaça de la violència perquè és l'única arma que té per fer pressió davant dels seus arguments. ETA no abandonarà mai la lluita armada sense abans haver aconseguit alguns dels objectius que es proposa. Alguns d'aquests objectius, no tots, tot sigui dit, no hi ha dubte que també comparteixen una part molt important de la ciutadania basca. I si abandona les armes sense alguna compensació serà una derrota, per ells militar.
Així doncs, quant ETA anuncia un alto el foc, i sempre dins la seva lògica, insistim-hi, l'única manera de fer pressió que té és a través de l'amenaça violenta. ETA ha fet exactament el mateix que fa el govern israelià o els grups armats palestins quan pacten una treva i, malgrat tot, segueixen excercint la violència. La treva, segons ETA, existeix perquè s'ha aturat el seu macabre full de ruta en què es van marcant objectius a batre. La bomba de Barajas és, per ells, només un avís de per on poden anar els trets, i mai més ben dit, si el govern espanyol no fa passos més decidits i no atura la repressió política, judicial i policial.
Aquesta és la lògica d'ETA. D'acord, hi ha qui ni tan sols creu que ETA pugui tenir cap mena de lògica. Però si els que analitzem com pensa ETA, i que, tot sigui dit, tenim moltes possibilitats d'equivocar-nos, fem un esforç d'entendre, no compartir, la seva lògica, per què no fan el mateix ells amb nosaltres? Per què no volen veure que si realment desitgen la pau i la llibertat del poble basc han de respectar també la llibertat d'altres persones i pobles? Ryszard Kapuscinski explicava molt bé en el seu discurs d'obtenció del Doctor Honoris Causa per la Universitat Ramon Llull que davant l'encontre amb l'"Altre" tenim tres opcions: la violència, l'aïllament o el diàleg. Ell, òbviament, optava per la tercera via. Si realment ETA creu que l'Estat encara és repressor i actua violentament en contra del poble basc per què no fan un esforç per demostrar que amb diàleg i sense violència també es poden aconseguir obejctius polítics legítims? Per exemple, per què en lloc de fer esclatar una furgoneta bomba, amb les morts, desitjades o no, que en aquest cas van provocar, no lliuraven aquesta mateixa furgoneta a la policia sense detonadors? Doncs senzillament perquè no entra dins la seva lògica.
Malgrat tot, com sempre, hem d'intentar veure el cantó positiu de tot plegat. Aquest comunicat d'ETA sí que és diferent a d'altres que hem pogut llegir perquè diu que l'alto el foc es manté. Pot ser una incoherència, pot ser una lògica irracional, pot ser de bojos, però és millor això que, en cas contrari, hagués anunciat que trencava definitivament la treva. O no?

DOS APUNTS MÉS SOBRE AQUEST TEMA

UN ARTICLE INTERESSANT
El mateix dia que Gara publicava la notícia del comunicat d'ETA (10 de gener), també hi podíem llegir un article escrit per Susana Castro, Txanba Payés i Neto Biya, en nom la Asociación Cultural Latinoamericana de Inmigrantes (ACLAI) titulat "Somos imigrantes, cuenten con nostros". En aquest text comencen lamentant la mort dels seus compatriotes equatorians a Barajas, però de seguida diuen: "Por tanto, nos solidarizamos con el pueblo vasco y queremos trabajar con ellos para que este pequeño país viva y siga teniendo futuro como nación. Porque venimos de un continente, de pueblos humildes, pero que están luchando por pensar y construir en sus países alternativas sociales, más justas y solidarias." També denuncien la manipulació que ha rebut el col·lectiu d'immigrants de les seves terres i acaben l'article dient que "Desde aquí queremos dejar constancia de que no todos los latinoamericanos somos becerros de tres al cuarto que sólo saben berrear. Nos negamos a seguir consignas racistas y xenófobas. No queremos que nos manipulen ni nos digan hasta lo que debemos pensar." Queda clar!

UNA CURIOSITAT

Algú em sabria dir per què en aquesta fotografia que ahir (10 de gener) van publicar molts mitjans les manilles estan distorssionades? Es tracta d'un escorcoll que va fer la policia a casa de Peio Alkantarilla, segons l'Avui un "presumpte etarra". En el peu de foto d'aquest diari es diu que està saludant als periodistes. És així? O els ensenya que va emmanillat? I si distorssionen les manilles i no les cares dels policies, com sol ser habitual, pot ser que sigui perquè... Bé, que cadascú arribi a les seves pròpies conclusions.

La (in)coherència de Batasuna

Ahir, abans que se sabés que ETA anunciaria que malgrat la bomba de Madrid manté l'alto el foc, Arnaldo Otegi havia demanat a l'organització que mantingués la treva. També deia que apostava per la solució dialogada i que aquesta havia de tenir lloc amb absència de violència. Quan la corresponsal de TV3 al País Basc, Montse Vila, deia que això podria suposar la legalització de Batasuna, em vaig quedar de pedra. Ja sabem que aquesta corresponsal no és pas precisament una persona propera al nacionalisme basc, però el que no sabia és que estigués tan desinformada.

Tirem una mica enrere. El novembre del 2004 Batasuna va fer una aposta clara per la solució pacíficia del conflicte basc. En la coneguda com a Proposta d'Anoeta, perquè es va fer pública en el velòdrom d'Anoeta de Donosti, Batasuna es comprometia a que un possible diàleg "se hará en condiciones pacíficas y democráticas, comprometiéndonos para ello a tomar las medidas necesarias." També assegurava que cap procés polític no podia tenir lloc amb exigències prèvies. Un compromís clarament diferent al que, suposadament, havia defensat l'esquerra abertzale durant molts anys. Poc temps després, Batasuna seria impunament il·legalitzada.

Però aquest compromís ja ve de més lluny. L'Acord de Lizarra, firmat el setembre del 98 pels partits nacionalistes bascos, IU i altres agents socials bascos i que va donar lloc a la treva d'ETA pocs dies després, també deia: "El proceso de diálogo y negociación puede propiciarse con conversaciones multilaterales que no exijan condiciones previas infranqueables para los agentes implicados, a fin de que el diálogo pueda propiciarse." i que "El proceso de negociación y resolución propiamente dicho, que lleva implícitos la voluntad y el compromiso de abordar las causas del conflicto, se realizaría en unas condiciones de ausencia permanente de todas las expresiones de violencia del conflicto." Quan ETA va trencar la treva el desembre de 1999 Batasuna va emetre un comunicat en què assegurava que continuava apostant per donar suport al govern basc i que mantenia intactes els seus compromisos amb Lizarra.

Així doncs, no entenc de què se sorprenen ara tants periodistes quan Batasuna acaba d'anunciar que aposta pel diàleg i que aquest no pot tenir lloc amb violència. No entenc com es pot dir que aquest és un canvi radical de Batasuna. Aquesta tesi la manté des de fa més de 8 anys! Tan de bo que ara aquesta "llum" que sembla que vegin alguns no s'apagui per quatre manipulacions informatives i que ens adonem que l'esquerra abertzale és dels actors del conflicte que més desitgen la pau.

L'edat de Crist

Emès a Ràdio Manlleu "No dinarem" el 08/01/07

En el capítol de dijous passat l’Àlex de Porca Misèria feia 33 anys. Per celebrar-ho va preparar una sorpresa als seus amics: portar-los a sopar al Maresme amb el seu veler. Però a mig camí es van quedar sense gasoil i els 6 protagonistes de la sèrie, en Pere, la Laia, en Roger, la Natàlia, la Maria i el mateix Àlex van haver de conviure junts a uns quilòmetres de la costa acompanyats d’algunes ampolles de vi i quatre cebetes i festucs per picar.
Una vegada més, com ja explicava en un post anterior, la sèrie s’ha superat a ella mateixa i el capítol va ser memorable. Per començar, van resoldre magistralment la dificultat d’haver de focalitzar gairebé tota l’acció del capítol en un espai tan limitat com és el del veler. Superat aquest escull, només quedava tornar-nos a commoure amb els diàlegs d’una crueltat, ironia, mala llet, vergonya aliena, confusions i tendresa reals com la vida mateixa.
La metàfora d’una barca sense rumb, enmig del mar, sobre una aigua calmada, esperant la sortida del sol és perfecte per simbolitzar un moment de transició en la vida d’unes persones. A aquesta metàfora hi hem d’afegir el fet que l’Àlex decideixi anunciar que se’n va a viure a Menorca el dia que compleix 33 anys, els mateixos que tenia Jesús, segons la Bíblia, quan es va convertir en Crist. Tots els altres protagonistes també es troben en un moment clau de la seva vida, ja sigui per motius professionals o personals.
I és que quan s’arriba a l’edat de Crist és un bon moment per mirar-nos el passat i projectar el futur i adonar-nos que hi ha moltes coses que han canviat en poc temps. A aquesta edat ja es comencen a tenir responsabilitats professionals i es busca la màxima estabilitat, moltes vegades per fer front a hipoteques desorbitades. Si encara no tens parella i en busques, et comences a desesperar. Si tens fills, la teva vida gira entorn d’ells i si encara no en tens, com els passa a en Pere i la Laia de Porca Misèria, t’ho comences a plantejar.
Sense que te n’adonis, alguns del més joves et comencen a tractar de vostè; cada vegada et costa més sortir de nit i en molts casos a partir dels 30 el teu cos ja no et respon com t’esperes. Et mires al mirall i ja veus les primeres arrugues, les primeres canes als cabells o la cintura més ampla.
Diuen que Crist va morir a aquesta edat per passar a viure un vida nova. Això és el que els passa als protagonistes d’aquesta sèrie, la millor que ha emès TV3 en molt de temps, ja que a partir d’ara tot serà diferent. El que hem d’esperar que no canviï és Porca Misèria i que continuï mostrant-nos tal i com som ja que de tant en tant va bé que algú ens ho recordin.

Sí, era una innocentada

Una setmana després de Sants Innocents en aquest bloc es va publicar una innocentada titulada "És un Kandinsky?". En aquest us demanava si sabíeu l'autor de l'obra d'aquí el costat perquè així m'ho demanava un amic per a un amic seu anglès. Doncs bé, després d'unes quantes respostes, ja sigui en els comentaris o per correu electrònic, ja podem explicar qui són els autors d'aquest quadre.

La clau per descobrir-ho és el suposat títol de l'obra: Xaial. Si ens la llegim al revés resulta que ens surt LaiaX. Curiosament l'autor d'aquest bloc té una filla de tres anys i mig que es diu Laia Xicoy.

Efectivament, un bon dia la Laia es va posar amb el seu pare davant l'ordinador i va començar a fer gargots amb el PAINT! Ella va fer l'esbós i ell el va anar pintant a posteriori. Diuen que qui s'avorreix el gat pantina i, la veritat, és que tants dies de vacances provoquen que un acabi inventant-se qualsevol excusa per distreure's.

Així doncs, disculpeu les molèsties! I moltes gràcies per haver participat en aquest joc que, pel que sembla, de seguida va fer pudor de presa de pèl. Ara, si us heu quedat amb les ganes de veure un Kandinsky de veritat aquí en teniu un:

Síndrome del discotecat

La síndrome del discotecat és creixent entre alguns ciutadans del nostre país. Encara no se n’han acabat d’estudiar els símptomes ni els tractaments per curar-lo, en cas que calgui, perquè és de recent aparició. Tot i que les persones que el pateixen, o gaudeixen, és cada vegada major, de moment són relativament pocs els casos diagnosticats.
Per entendre de quin tipus de síndrome estem parlant, ens hem de remuntar al principi dels anys noranta. Després d’uns anys vuitanta en què el Pop-Rock cantat en anglès i espanyol va triomfar a Catalunya, van començar a aparèixer grups catalans que van triar la nostra llengua per vehicular les seves inquietuds musicals. Noms propis com Sau, Els Pets, Sangtraït, Sopa de Cabra o Lax’n’Busto van començar a fer-se un mercat. Els adolescents de l’època, nascuts a la dècada dels 70, a casa amb prou feines havien escoltat en català algun cantautor de la Nova Cançó. Independentment de les moltes o poques campanyes de promoció d’aquests músics, aquells adolescents van anar creixent amb cançons del tipus "L'Empordà", "Boig per tu", "Tinc fam de tu" o "Pantalons curts i els genolls pelats".

Després d’un final de dècada una mica decebedor, el nou segle ha començat amb una potent indústria discogràfica en català. La desaparició de molts d'aquells grups de principis dels anys noranta no ha significat la mort de la música en català, més aviat tot el contrari. Fins i tot allà a on abans hi havia uns Sopa de Cabra, ara tenim un Quintana, un Thió i uns Kabul Babà. O, l'exemple de Francesc Ribera, Titot, que ha passat de dissoldre Brams a participar en els projectes Aramateix, Dijous Paella i Mesclat. Però és que si fem un repàs als grups o solistes del nostre país, o que canten en la nostra llengua, la llista es fa inacabable, però fem-lo.

Dels veterans es mantenen El Pets i els Lax i solistes com Pep Sala, Adrià Puntí, Cris Juanico i els ja mencionats Gerard Quintana i Josep Thió. Dins aquest àmbit del Pop-Rock també estan consolidats grups com Gossos i Whiskin's.

Possiblement l'explosió més espectacular l'hem tingut dins els denominats "boletaires" en què liderats per Jaume Sisa i Quimi Portet destaquen també Roger Mas, els Antònia Font, Marc Parrot i Albert Pla. Més recentment tampoc és menyspreable l'aparició de grups de discogràfiques més independents com Bankrobber amb creadors d'altíssma qualitat: Mazoni, Sanjosex o Guillamino. Músics que gràcies a la promoció de la sèrie Porca Misèria s'han posat, sortosament, de moda.

I el llistat dins aquest àmbit musical no s'aturaria i hauríem d'afegir-hi els Dept, Mesclat, Obrint Pas, Ricard Puigdomènech, Eduard Canimas, Mishima, Anegats, Lexu's, Inadaptats, La Caixa Fosca, etcètera. Davant de tanta qualitat musical, no és estrany que hi hagi persones que pateixin la síndrome del discotecat (Discoteca+Cat) en què es fa impossible no viure sense aquesta música. Els que pateixen aquesta síndrome es miren la prestatgeria dels CD i només hi veuen música en català. No se'n poden estar d'agafar un d'aquests CD i escoltar-lo apassionadament. Fins i tot s'han creat productes de marxandatge, webs (RockCatala.com, CatalunyaRock.com o BotiBoti.org), discogràfiques (Picap, K. Indústria Cultural, Música Global, DiscMedi Blau, Propaganda pel fet, entre d'altres), pel·lícules (Rock&Cat), llibres i revistes com l'excel·lent Enderrock. Ni en castellà ni en anglès, el patidor del discotecat no pot deixar de consumir aquesta música. Per cert, una malaltia que també la poden patir aficionats a altres tipus de gèneres musicals, des del folk fins a l'ska, passant per l'electrònica, de cantautor, jazz o fins i tot infantil.

PD Les fotos d'aquest "post" les he tret de ritmes.cat a on podeu trobar informació de tots aquestes artistes.

Blocs del món (I)

S'ha posat de moda fer llistats de blocs de gent que sents propera. Allò que en diuen novetats blocàires. Jo us proposo donar una volta pel món per blocs molt curiosos:

Voleu comprar bijuteria feta per una noia portuguesa? Missoury.

Sabeu si a Iran hi ha més hipòcrites que el seu president? We are Hypocrite.

Us heu preguntat mai què en fan de les fotos els japonesos? Go flames go!!!.

Teniu ganes d'aprendre a ballar danses irlandeses? Irish Dance.

T'agrada conduir? O t'agrada la carretera? Eito fora.

Vols aprendre a fer ganxet i galetes de gos? Suzies Stuff.

I el mel i mató t'agrada?

Us interessa conèixer el diari d'una ex-puta? Tina Marie. Ex Puta.

Has visitat l'àlbum de fotos?

Bloc de l'Àlbum de fotos

Des de fa un parell de dies tinc actualitzat el bloc de les fotos que podeu consultar des del menú d'aquí al costat. Aquí en teniu algunes de les que podreu trobar-hi.

Franch kill the Ràdio Ona?

Sap greu ser tan contundent, però l'actual alcalde de Torelló, o si més no l'actual equip de govern, sembla que vulgui matar Ràdio Ona, l'emissora municipal. Encara hi és a temps, però, de salvar-la i tinc l'esperança que la meva sigui una percepció equivocada. Però per culpa de la situació de l'emissora aquests dies hem viscut un agre debat a través de les pàgines del 9 Nou en què Lluís Toneu, regidor d'ICV-Ciutadans del Ges, va respondre amb contundència un sincer article de Rosa Sayós que denunciava la situació de la nostra emissora. La Rosa ja ha contestat, altra vegada encertadament, també amb un article. Per cert, i permeteu-me el parèntesis, el 9 Nou no paga ni un duro per aquests articles, però en canvi sí que li poden fer vendre més diaris. Potser s'ho haurien de fer mirar.

Abans de continuar, i per a aquell qui vulgui saber què és i què hauria de ser Ràdio Ona, pot llegir què en diu Jordi Casals (regidor d'ERC) en el seu bloc. Si no vaig equivocat, aquest text es pot llegir també al Pescallunes (pamflet propagandístic del grup majoritari a l'Ajuntament de Torelló, altrament anomenat butlletí local). Una altra opció és llegir l'excel·lent treball sobre els 50 anys de l'emissora que hi ha penjat al seu web.

Però tornant a la crisi actual, realment les acusacions que fa Rosa Sayós de menyspreu per part de l'Ajuntament envers l'emissora són del tot encertades. Sap greu que s'hagi arribat a una situació en què la denúncia hagi de ser pública, però tot plegat ja passa de mida. Seria massa llarg explicar què està passant dins aquesta emissora i tampoc cal arribar al detall de com s'ha fet la selecció de l'actual director o per què van haver de marxar els anteriors responsables. Però sí que s'haurien de fer algunes reflexions serioses i un debat constructiu.

No fa massa l'alcalde ens va dir, als col·laboradors de l'emissora, que creia en el model de ràdio pública. Potser sí, però creu en el model antic i desfasat actual i voler-lo perpetuar només porta a la seva desaparició. Si realment creu que Torelló es mereix una ràdio que ofereixi un servei públic de qualitat crec que s'hauria de fer un anàlisi més general dels problemes endèmics:

1. L'emissora es troba en els mateixos locals des de l'any 1984. Aquest no seria cap problema si no fos que alguns que a mitjan dels 80 vam entrar-hi per fer-hi els primers passos radiofònics, i que de tant en tant hi tornem a posar els peus, tenim la sensació que el local està pràcticament igual que llavors. Nostàlgia? No, més aviat sensació de deixadesa. Possiblement no caldria un espai més gran, però l'actual segur que no passaria una inspecció de sanitat ni de seguretat de riscos laborals. Per treballar decentment caldria tenir un local decent.
2. Si la tecnologia avança a marxes forçades, la que podem trobar a Ràdio Ona també porta la marxa posada, però la d'enrere. I quan parlem de tecnologia, no vol dir només millors aparells d'alta fidelitat, informàtics o discogràfics. Volem dir també adequar les instal·lacions al que ha de ser una ràdio. Per exemple, a l'estudi principal encara hi ha la porta de fullola; la taula de la comarca que segurament més sorolls emet per antena i a la paret les mateixes oueres de fa 20 anys que, en teoria, serveixen perquè el so no reboti a les parets.
3. Si la publicitat és un pastís, comparació habitual i que també fa Jordi Casals, cada vegada són més mitjans a repartir-se'l. El que no es pot pretendre és fer-nos creure que una emissora municipal ha de viure, actualment, de la publicitat. Cap mitjà amb voluntat de servei públic ha de pretendre ni pot competir amb les empreses privades en l'àmbit de la publicitat. Ha de ser un mitjà bàsicament finançat amb fons públics, però amb la recerca de finançament paral·lel de capital privat.
4. Ara, això no vol dir que no s'hagi de fer un esforç per tenir més publicitat. Però és que una emissora municipal si vol tenir publicitat abans ha de fer ràdio de qualitat i no es pot pretendre fer qualitat si abans no se solucionen els altres problemes de precarietat. En tot cas, seria recomanable arribar a acords amb altres emissores municipals de la comarca per fer una compra conjunta de paquets de publicitat que podria ser beneficiosa per a totes les parts. També es podrien compartir altres mitjans, personal o espais radiofònics amb aquestes emissores que segur que reduirien costos.
5. Una emissora municipal en bona part sobreviu gràcies a la bona voluntat i la col·laboració desinteressada de molta gent. És veritat. Però aquests col·laboradors també necessiten sentir-se estimats i valorats, no només per aquells qui dirigeixen l'emissora. Cal recordar una vegada més la funció social que fa un mitjà com aquest?
6. Si realment és un servei públic i municipal els seus treballadors haurien de tenir unes condicions laborals i salarials semblants a altres treballadors de la funció pública. No s'entén ni el baix sou que cobren els treballadors en plantilla i, encara menys, que aquests hagin de fer més hores que les que marca el seu contracte. Si aquests treballadors fessin les hores que els correspon pel sou que cobren, l'emissora segur que tancaria.
7. L'emissora s'hauria de despolititzar. Això vol dir que, primer de tot, no s'ha de creure que pel fet de ser municipal hagi de ser controlada per l'Ajuntament, ni encara menys del grup majoritari que el sustenta. No dic que això estigui passant, dic que en cap cas aquest ha de ser un criteri a l'hora de gestionar-la. Per evitar-ho, estaria bé que l'emissora tingués un patronat en què hi hagués, a parts iguals, una vessant política i una de professional, que podria estar formada per treballadors i col·laboradors de la ràdio. Aquest patronat hauria de ser el que aprovés els pressupostos i també marqués la línia editorial a seguir. Aquest model ja s'aplica, i de manera molt satisfactòria, a Ràdio Manlleu.

Són 7 propostes per a aquest any 07. Només són uns apunts o idees que, per suposat, es poden discutir i debatre amb calma. No cal dir que, en definitiva, el que cal és un fort impuls econòmic i no anar tapant forats. També sóc conscient que és molt fàcil des de fora fer crítica de l'actual gestió i que és difícil fer quadrar uns pressupostos municipals en què s'han de cobrir tantes necessitats locals, moltes d'elles més importants que l'emissora pública. Tampoc podem obviar que no hi ha hagut mai cap govern municipal anterior que hagi fet una aposta prou seriosa per l'emissora i que la crisi actual és fruit de molts anys de deixadesa. Però tinc la sensació que aquesta vegada Ràdio Ona, o almenys la idea que tenim del que ha de ser una ràdio pública local, està ferida de mort. O és que potser és el que es vol?

El PP volia caldo, ara T4 tasses

El PP ha estat el partit que més s'ha encarregat de dinamitar (sí, amb dinamita de la pura) el procés de pau basc. Ha estat la seva resistència feroç a donar el mínim suport al govern espanyol el que ha frenat i molt l'executiu de Rodríguez (Zapatero) a fer passos decidits. De fet, quins passos reals ha fet? I el PP volia que es trenqués el procés de pau i ara s'ha aconseguit el seu objectiu amb un atemptat a Madrid.

Seria molt demagògic dir que el PP se n'alegra que ETA hagi trencat la treva, però segur que es deu fregar les mans pel rèdit polític que en pot arribar a treure si ho administra bé. Ha estat creant el caldo de cultiu per ara aprofitar-se d'aquesta situació. De moment, el PSOE ja ha anunciat que vol tornar a les postures prèvies a la treva, o sigui, al pacte antiterrorista.

Però què passa exactament amb el procés de pau basc? Hi haurà mai pau? Per més que intentéssim saber-ho no en trauríem l'entrellat pel simple fet que no disposem de tota la informació. Ni tan sols la deuen tenir les parts més directament implicades. Però la pau arribarà quan hi hagi llibertat. I la llibertat no ha de ser només sinònim d'absència de la violència d'ETA. La de l'organització basca és la pitjor de les violències perquè és la que més morts ha causat. També és la que ha implicat a més milers de persones que, o bé per ser víctimes indirectes o per ser-ne de potencials, els ha sotmès a una tortura insuportable.

Però no ens podem quedar en l'espectacularitat del conflicte, per més tràgica, condemnable i fastigosa que sigui. Perquè hi ha altres llibertats sotmeses, i algunes des de fa segles. Per què amb tanta facilitat es condemnen dictadures d'altres països, murs de separació, invasions de competències, empresonaments injustos i desmesurats, persecucions polítiques, tortures i altres crims contra la humanitat i, en canvi, no fem el mateix amb el que pateix i ha patit el poble basc? Qui s'ha recordat ara del que van patir gent de la cultura i dels mitjans de comunicació relacionats amb el tancament de l'Egunkaria?

No es tracta de posar cada privació de llibertats al mateix nivell perquè, insisteixo, la pitjor d'elles és la que impedeix viure. Però no posar-les al mateix nivell no vol dir que unes es magnifiquen fins a límits gairebé pornogràfics i d'altres es silenciïn vergonyosament. Els crims no són els mateixos, però de Llibertat només n'hi ha una, o no?

És un Kandinsky?

Un amic m'ha enviat per correu electrònic aquest quadre i em pregunta si sap si es tracta d'un Kandinsky. Jo li dic que ho dubto. El quadre es veu que rep el nom de Xaial, fa uns 300x227 cm. Segons aquest amic, ell també va rebre un correu d'un noi que va conèixer en un Erasmus a Anglaterra i li demanava també si en coneixia l'autor. Aquest noi anglès està estudiant Art a la Royal College of Art de Londres i el professor d'art contemporani, David Batchelor, els ha encarregat que durant aquestes festes descobreixin de qui és aquest quadre. Jo dubto que sigui un Kandinsky i més aviat optaria per creure que es tracta d'un quadre creat pel mateix professor per pendre'ls el pèl. Sigui com sigui, si descobriu o sabeu de qui es pot tractar aquest quadre, espero que ho afegiu als comentaris d'aquest post i li faré arribar al meu amic perquè, al mateix temps, ell ho enviï al seu amic anglès.

La transició

Publicat a El Ter, en el número de gener de 2007

Ja hem entrat en un nou any, el 2007. Com no pot ser d’altra manera, la gent es fa molts bons propòsits de cara als propers 365 dies. Hi ha qui desitja canviar la manera de viure, o qui buscarà satisfer molts dels desitjos anhelats. Però aquestes bones intencions, sovint, duren de Nadal a Sant Esteve.
El canvi d’any és un moment simbòlic de transició. A les 23:59 diem que som al 2006 i a les 24:01 ja som al 2007. Què ha canviat? Res, només una percepció metafòrica del pas del temps. Per això fracassen molts dels bons propòsits perquè en realitat res canvia, som els mateixos que fa dos minuts. Un altre moment simbòlic de l’any és quan som nosaltres els qui complim anys. En aquestes dates passa quelcom semblant, amb la diferència que alguns a cada número que afegeixen a la seva edat també hi sumen uns percentatges de depressió.
El dia a dia és l’autèntica transició, el canvi de veritat. Ens passem la vida buscant assolir petits, mitjans o grans objectius que els anem treballant al llarg de tot l’any. De petits volem ser adolescents i d’adolescents volem ser grans. La nostra vida és sempre una transició a un altre jo. I quan aconseguim aquest objectiu, quan arribem allà a on volíem, ja se’ns acut un altre repte per assolir. No assaborim la fita coronada sinó que ens fa més il·lusió pensar en nous cims.
Aquesta és la grandesa del saber viure: estar en constant transició cap als objectius de vida. La gràcia, doncs, no és arribar-hi, sinó gaudir i patir del viatge. És el viatge a Ítaca el que ens manté vius, no arribar-hi. Per això el pitjor que ens pot passar és no tenir objectius per assolir ja que l’única sortida que ens queda és emprendre l’últim i tràgic viatge cap a la mort.
Per tant, el millor desig que podem tenir per un canvi d’any no és tant crear o desitjar nous objectius que no estan al nostre abast, sinó reflexionar en quin moment del viatge ens trobem. Quins són els objectius que ja teníem per davant a les 23:59 del 31 de desembre del 2006. I adonar-nos que els neguits, les angoixes, les pors, les il·lusions i les esperances que ens dóna el viatge és el que ens manté vius. També és un moment idoni per recordar què hem fet en viatges anteriors, quins camins equivocats hem agafat o quines han estat les dreceres més encertades per així fer més planer el camí.
És per això que un bon desig per a aquest inici d’any és esperar que tots plegats tinguem unes pacífiques i felices transicions.

Els SMS de les festes

Aquests dies de Nadal i Cap d'Any segur que la majoria heu rebut i enviat desenes de missatges de mòbil desitjant Bon Nadal i feliç Any Nou. Això sí, cadascú amb un estil propi.
Alguns es limiten a les mínimes paraules i no passen d’un "Bon Nadal". D’altres s’estenen, dins el que la tecnologia permet, i tendeixen a la poesia farcida de bons desitjos. N’hi ha que tenen més sentit de l’humor i, per exemple, aquest any ja l’han batejat com l’any Bond, per allò del 007. Entre aquests m’hi incloc. També n’hi ha que polititzen el missatge i afegeixen alguna proclama llibertària, també sóc un d'ells.
I cada vegada que sents el sorollet del mòbil anunciant-te un nou missatge, com explicava molt bé un spot de televisió de telefonia mòbil, és com si se t’il·luminés una miqueta el cor veient que algú s’ha recordat de tu. I encara més quan d’algunes d’aquestes persones feia setmanes o mesos que no en sabies res.
Però si ara, passats uns dies d’aquestes dates, ens mirem fredament aquesta situació, no deixem de tenir un cert regust amarg. Per començar, la majoria de missatges que hem rebut formen part d’un enviament massiu a una llista de l’agenda d’un telèfon. El missatger ha redatat un text universal, despersonalitzat, que serveixi per a tots els seus amics, coneguts, saludats i familiars. I quan penses, a més, que algunes de les persones que te l’han enviat potser només es recorden de tu aquests dies i que fa mesos que no et truquen ni per fer el cafè, més aviat et sents una mica desolat.
Però és que quan després reflexiones una mica més i t’adones que tu has fet exactament el mateix, gairebé et poses vermell de vergonya. Has creat un text amb molt bones intencions, però suficientment potable per a tothom de la teva llista de telèfons. I així sense recordar-te de l’amiga que aquest any va perdre el pare, o del cunyat que fa setmanes que no veus, o d’aquell company de feina a qui li deus un favor. I quan a finals de mes t’arriba la factura del mòbil i t’adones que, en realitat, qui hi surt guanyant, i molt, és la teva companyia de telèfons, et dius que mai més ho tornaràs a fer.
De cara el Nadal que ve podries fer dues coses. La primera és mirar-te bé la llista de telèfons i trucar a aquells qui realment vols desitjar-li el millor per aquestes dates i recordar-li que estàs al seu costat pel que faci falta. I, a més, el truques des del telèfon fix, que almenys la trucada ja la tens pagada juntament amb l’ADSL. I si te’n queden per felicitar les festes, doncs personalitzes un a un tots els missatges. Encara que tinguin algunes paraules o frases comunes, almenys posa-hi el nom del receptor. La persona que el rebi potser tindrà la sensació que realment t’has recordat d’ella i que no és un número més en una llistat d’una agenda de telèfons.

La puta i la Ramoneta

Quim Monzó publicava avui (29 de desembre) un article a La Vanguardia molt interessant, com gairebé tots els que escriu. En aquesta columna Monzó posava en evidència les incongruències de CiU. La tesi d'aquest text la resumeix aquesta cita:

"'Gobernar en Madrid aunque no se gobierne en Catalunya' es dejar sin sentido la existencia del partido nacionalista". La frase sería demoledora si CiU hubiese sido claramente nacionalista a lo largo de su existencia. Pero yo diría que su filosofía básica de la vida ha sido siempre la de fer la puta i la Ramoneta.

La frase entre cometes és de Carme Laura Gil que en el seu bloc criticava a Duran i Lleida per voler entrar al govern espanyol. I el que es pregunta Monzó és si realment CiU ha estat mai un partit nacionalista. Per cert, si a les paraules d'en Monzó canvien "CiU" pel nom del diari pel qual escriu, la frase també tindria sentit.

Monzó explica, millor que molts que ho intentem, què és això de CiU. De fet, en una entrada recent en aquest bloc ja utilitzava la mateixa expressió de la puta i la Ramoneta per definir la federació de partits "nacionalista". Tot i que des del pacte de la Moncloa cada vegada costa més trobar Ramonetes a CiU. Ara bé, també cal constatar que, al final del text, Monzó ens diu implícitament que actualment Esquerra està jugant al mateix joc que CiU. I en el fons aquí radica la novetat de la tesi de Monzó. Ell ja sap i sabia de quin peu calça CiU, però ara ens manifesta que això s'ha encomanat a Esquerra. La pregunta que ens hem de fer és: calia esperar que ERC també fes també la puta i la Ramoneta per dir-nos que sempre ho ha fet CiU?

No hi ha dubte que en molts àmbits encara no s'ha paït que ERC fes president Montilla i que aquest partit hagi decidit enviar a la UCI les reivindicacions nacionals. Però quants més dies passen, més ens hem d'alegrar que ERC de nou hagués triat pactar amb el PSC-PSOE. Només cal llegir la premsa, els blocs, escoltar les tertúlies, etcètera, per adonar-nos que la decisió d'Esquerra està començant a fer despertar una sèrie de consiciències "nacionals" que estaven adormides. Un exemple és el mateix Monzó, que habitualment evita parlar tan obertament dels nostres partits polítics en les seves columnes.

O, si voleu, llegiu-vos també els articles d'avui a Diàleg de l'Avui de Cardús i Roig i veureu que l'emprenyamenta és generalitzada. Si ara resulta que els teòrics de CiU són més independentistes que mai, si els ideòlegs d'Esquerra estan rebotats amb Carod i companyia, si dins de CiU hi ha un debat encès sobre el seu nacionalisme i, a sobre, el govern Montilla, el del president "no nacionalista", ha de presentar batalla al govern de Madrid per invasió de competències i arrogància pressupostària, no estarem davant d'un moment en què s'està coent alguna revolta?

L'article d'en Monzó es titula "la esencia del catalanismo", però potser perquè no li cap l'havia d'haver titulat "la esencia del catalanismo de los partidos políticos". El catalanisme de carrer, del denominat de la "societat civil", no es prostitueix perquè té molt clara la seva escència i la seva dignitat. És en aquest àmbit on aquest 2007 tením molt camí a recórrer.

De llibres

Des que es va saber que Eduard Voltas seria el nou Director de Cultura del Departament de Cultura de la Generalitat es van encendre els llums d'alerta dins el món llibreter. Tot ve d'un article que Voltas va escriure a l'Avui l'octubre passat. La polèmica ve del fet que l'Abacus apliqui descomptes als seus llibres emparant-se en la normativa de cooperatives, mentre que la llei marca que els llibres han de tenir un preu fix. Com a protesta a aquesta situació, els llibreters van fer un boicot, en el seu moment, a l'editorial que publica els llibres d'Harry Potter. Voltas, en aquest article, es va posicionar a favor d'Abacus i va criticar el Gremi de Llibreters per la protesta.
Ara sembla que la polèmica s'ha reobert quan el president dels editors catalans va preguntar-se si en aquest article l'Eduard Voltas ja marcava el camí a seguir i que el nostre govern podria voler anul·lar el preu fix.
Tant Voltas com els llibreters i els editors tenen una part de la raó, però també s'equivoquen en algunes coses. Voltas té raó quan critica que els llibreters focalitzessin les seves ires en Abacus o l'editorial d'Harry Potter. Els llibreters van buscar possiblement la víctima més propícia, però potser l'equivocada. Ara bé, més d'una veu ha posat en dubte que Abacus funcioni com a una autèntica cooperativa i que sigui realment de les que més defensa els llibres en català. I aquestes són dues de les tesi de Voltas. Aquest últim també deia que els llibreters no s'organitzen per competir amb les grans potències llibreteres, i això no és cert. Si no que es miri la iniciativa de totselsllibres.com. Tampoc sembla que el president dels editors acabi de tenir raó. Un article publicat dos mesos abans que Voltas fos nomenat no vol dir que per força aquesta hagi de ser el camí que seguirà el nou govern. I en aquest mateix bloc ja vàrem elogiar el nomenament del nou Director de Cultura que precisament havia escrit dos altres articles molt recomanables que sí que marquen la que pot ser la política de la conselleria de Cultura.
Voltas, que ha estat editor, hauria de saber com funciona la distribució de llibres i que un dels principals problemes dels llibreters és el sistema de distribució. Les llibreries, setmana rere setmana, són envaïdes de novetats que ells no han demanat, però que els distribuïdors ja els hi han cobrat. Molts d'aquests llibres seran retornats al cap d'unes setmanes o mesos, però els llibreters no cobraran la devolució fins al cap de dos o tres mesos després de retornar-los. O sigui, que bona part del negoci del llibre no està tant en vendre llibres, sinó tenir-los col·locats uns mesos a les llibreries. Diguem que els llibreters el que fan és invertir en les editorials i distribuïdores sense tenir-ne cap més benefici que les vendes que puguin fer i, en canvi, han d'invertir molts diners i hores en uns llibres que saben que mai vendran ni podran vendre. En canvi, quan resulta que les llibreries demanen un llibre que estan convençuts que vendran a cabassos, com un Harry Potter, les distribuïdores no en subministren un número suficient ja que la majoria han anat a parar a llocs com El Corte Inglés o l’FNAC.

Les llibreries petites, que des de fa dècades ofereixen un servei personalitzat, no poden competir amb aquestes empreses que vampiritzen el mercat. L'autèntic protesta dels llibreters hauria de ser retornar automàticament, durant un temps determinat, totes les novetats que vagin rebent. Voltas té raó que els llibreters s'haurien de coordinar encara més per evitar aquesta globalització. Però tampoc és excusa que això passi a tot al món i que és una situació que no es pugui parar. I tampoc és tan fàcil diversificar els productes a vendre, i si no que ho preguntin a algunes llibreries que també són papereries i que es veuen incapaces de poder-ho abastar tot d'una manera decent.

SOBRE EL CATALÀ

Ah, i a sobre apareixen informes o estudis que diuen que els llibreters promocionen poc els llibres en català en els seus aparadors o prestatgeries. No seria més lògic que abans de fer aquest estudi es digués quina és l'edició i distribució de llibres en català i castellà a Catalunya. No tots els llibres que es venen són novel·les i només en aquest gènere podríem dir que hi ha cert equilibri entre les dues llengües, tot i que encara domina el castellà. La principal diferència es troba en els altres llibres, els especialitzats. Informàtica, botànica, psicologia, etcètera, alguns dels llibres temàtics més venuts, són gairebé exclusivament en castellà. Si resulta que la majoria de llibres que arriben a les llibreries són en castellà no és lògic que siguin també els que més apareixen als aparadors? No ens hauríem de preguntar com és que si, per exemple, es publiquen un 80% de llibres en castellà i, en canvi, alguns llibreters tenen als aparadors un 60% dels llibres en aquesta llengua és perquè els nostres llibreters sí que tenen consciència nacional?

La masoveria comuna del catalanisme

Heu sentit a parlar de la "casa comuna del catalanisme"? Sona quelcom bonic, tendre i bucòlic, oi? Fins que descobrim quina és aquesta casa. Aquí dalt en tenim la foto.

Es tracta d'una masia típica catalana. Edificada amb còdols de riu i de finestres petites. Però no és una casa de propietat sinó de lloguer. Allò que sempre hem conegut com a masoveria.

Antigament, a principis del XVIII, la casa feia goig i era de propietat. Però aquell segle va canviar de mans i ara és propietat dels espanyols.

A finals del segle XX, però, la masoveria va aconseguir guanyar una mica d'autonomia. Això vol dir que les finestres, fins llavors segellades a pany i forrellat, es van obrir i va entrar aire nou. També se'ns va deixar treure el cap per la finestra i poder cridar i desfogar-nos. Això sí, sempre dins del nostre territori.

Els amos, a més, ens van permetre quedar-nos una mica del nostre jornal treballat. Això vol dir que, com passava antigament amb els masovers, podíem sembrar i llaurar els terrenys de l'amo, però li havíem de donar la majoria de la collita i nosaltres ens podíem quedar uns grans per alimentar-nos. I si a finals d'any els amos ja anaven farts, després d'alimentar tota la família, ens tornaven unes engrunes de les sobres.

Durant aquest últim quart de segle els caps de la masoveria han intentat festejar la pubilla de la casa gran. Però sense gaire èxit. Aquesta, com a molt, s'ha deixat tocar un pit i fins i tot s'ha endut a l'alcova algun jovencell de la masovaria per jugar-hi un ratet. Però sempre ha pres precaucions profilàctiques.

Com es pot comprovar, la masoveria està molt descuidada. A la teulada hi ha degoters, els marges estan molt bruts i el camí d'accés encara és de carro. Ara sembla que ens taparan algun forat i alguna esquerda i potser ens donaran algun diner per comprar un tallagespa.

Aquesta és la masoveria comuna, doncs, que alguns volen que compartim i que uns altres s'entesten a posar-hi vestides i reforços perquè no s'ensorri. Però, la veritat, és que fa una mica de mandra entrar-hi a viure tenint en compte que en aquesta terra els hiverns hi fa molt fred i a la casa només hi ha una trista llar de foc.

Anasagasti, besarkada bat*

Iñaki Anasagasti va publicar aquest dilluns i dimarts dos articles interessants a les pàgines de Diàleg de l'Avui titulats Abertzales catalans I i II traduïts d'un text escrit en espanyol que fa més d'un mes que es pot llegir al bloc personal del polític basc.

Per què és interessant aquest text? Doncs perquè segueix la línia marcada per molts polítics i analistes polítics propers al denominat nacionalisme català que no han paït que ERC fes el que CiU volia fer, pactar amb el PSC el nou govern de la Generalitat. La seva és una mirada basca, però també i molt significativament madrilenya. És basca perquè ell és basc i milita al PNB, però és madrilenya perquè l'escriu des de Madrid, on treballa com a senador. Aquesta última dada s'ha de tenir en compte ja que durant l'anterior legislatura va ser diputat del congrés espanyol i va ser "company de feina" de Joan Puigcercós.

La tesi d'aquests dos articles és que ERC ha passat de ser el defensor màxim de la independència de Catalunya al garant de l'autonomisme més light. Anasagasti, com no, mima el seu partit referent a Catalunya, CiU. En moltes coses té raó. Esquerra està diluint les seves reivindicacions de més autogovern per fer, segons ells, un desplegament progressista de l'Estatut. Però també es nota un ressentiment contra ERC que segurament s'arrossega per unes males relacions amb aquest partit al Congrés dels Diputats. I si hi ha arguments més que evidents per dir que Anasagasti té raó en moltes coses, no podem obviar que també trobaríem molts exemples per demostrar que CiU és i ha estat un partit summament contradictori a l'hora de moure's dins els maleïts eixos nacional i social. Cal recordar-li al senyor Anasagasti que el seu sí que és un partit independentista, però que CiU mai s'hi ha proclamat? I que malgrat això la majoria de votants de l'esquerra abertzale basca abans de votar-los a ells com a alternativa han preferit el vot nul o donar-lo a IU-EB? El PNB té clar què vol pel País Basc i com aconseguir-ho i a més d'intentar donar lliçons a Esquerra estaria bé que també fessin algunes classes de resistència política als seus "socis" catalans.

Però, per sobre de tot, sí quelcom té de positiu aquest debat encès sobre el nacionalisme no espanyol que atia Anasagasti és que manté la flama viva. Potser de tant jugar amb foc acabarem cremant-nos, però és millor l'escalfor d'aquest debat que el fred d'una hivernada reivindicativa.

* "besarkada bat" significa "una abraçada" en èuscar.

I tens ajuda?

La mare i els tres nens estaven comprant a la carnisseria. Ell acabava d'arribar de treballar i va entrar-hi. Li va fer un petó a ella i un a la nena i als dos nens. Mentre estava pels xics, de fons va sentir una conversa entre la mare i una altra clienta:

- I tens ajuda?

- Sí, una dona ve cada dia a casa per portar els dos petits a la guarderia.

Per què la dona va preguntar "tens ajuda" i no "teniu ajuda"? O potser esperava com a resposta: "sí, ell (assenyalant el pare) m'ajuda molt".

En canvi a ell, curiosament, quan el veuen comprant a la carnisseria o al forn de pa sense la mare no li demanen mai si té ajuda. Com a molt li pregunten "són tots teus?", com si algun dels nens el tingués prestat. Aquesta família, a casa, tots s'ajuden a tots o ningú ajuda a ningú. Senzillament cadascú fa la feina que li correspon. La dona que suposadament ajuda no és que ajudi, és que té unes tasques assignades i se li paga per aquesta feina que, tot sigui dit, la fa de meravella. Cada matí vesteix els dos xics, els porta a cole i després torna a la casa per netejar-la o planxar la roba. I els pares es distribueixen altres feines. La mare s'encarrega de tenir a punt la roba dels nens i gairebé cada dia porta la nena gran a cole. El pare, en canvi, majoritàriament els va a buscar a la tarda.

Els vespres són més complicats. Mentre un banya els nens, l'altre els hi prepara el sopar. O mentre un dóna el menjar a la gran, l'altre porta els petits a dormir. I si el dia que s'ha d'anar al metge només hi pot anar el pare amb els tres nens, hi va. I si un vespre la mare ha de fer tota la feina perquè el pare té una reunió de feina, la fa.

La mare controla millor el dia a dia de la casa i segurament molts dies acaba treballant-hi més que el pare. Això segur que s'hauria de millorar. Però no es tracta d'ajudar més o menys, es tracta, senzillament, de buscar un equilibri que sovint no és fàcil aconseguir.

Per Nadal cada EGM al seu corral

El dimecres dia 13 els mitjans de comunicació escrits, la premsa, va fer públics els resultats de l'últim EGM (Estudi General de Mitjans). Aquest estudi es fa tres vegades l'any, les denominades "onades d'audiència". Es tracta d'unes enquestes fetes a la població i, per tant, els resultats són unes ponderacions aproximades del que alguns enquestats diuen que consumeixen.

Doncs bé, com ja sabem, cada mitjà interpreta aquestes dades en funció dels seus interessos. Aquí en tenim una mostra:

El Punt assegura que és el diari que més es llegeix en català, i és mentida. És veritat que té més lectors que l'Avui, però no en té més que l'edició en català d'El Periódico, que és gairebé el doble que la seva. Per cert, diuen que l'Avui en té, de lectors, 114.000 i segons les dades són 116.000. També asseguren que tenen 6.000 lectors més que l'última onada, però també podríem dir que respecte l'any passat n'han perdut 25.000. Per cert, és el 34è diari més llegit d'Espanya.

El Mundo també s'autoproclama líder, però només com el que més puja. I això és veritat, però només respecte l'onada anterior i en percentatge. Si també ens ho mirem respecte fa un any ha perdut 10.000 lectors. Per cert, és veritat que gairebé té el doble de lectors que l'ABC, tot i que n'hi faltarien 240.000 per aconseguir-ho. En realitat té un 70% més de lectors, però també en té un 54% menys que El País. En una segona notícia aquest diari destaca que Jiménez Losantos i Herrera guanyent oients, els seus amics de La Cope i Onda Cero que estan molt per sota de La Ser.

El Periódico tampoc diu cap mentida assegurant que és líder a Catalunya. Però no diu que n'ha perdut 65.000 respecte l'any passat i 12.000 respecte l'última onada. També diuen que és el tercer diari d'Espanya, sense recordar que s'han de descomptar Marca i As, per davant de l'ABC. Això sí que té mèrit! Ah, per cert, també destaquen l'OJD del diari, però en aquest cas no la comparen amb La Vanguardia, com sí feien amb l'EGM, ja que està per sota del diari del Grupo Godó.

La Vanguardia destaca que l'emissora del seu grup, del Grupo Godó, és la que més puja el 2006. I també és cert. Però no diu que és la tercera ràdio més escoltada a Catalunya, després de Catalunya Ràdio i La Ser, i prefereix dir que és la segona en català. Per cert, el que sí que és un mèrit és que fa un any tenia una mica menys de la meitat d'oients que Catalunya Ràdio i que ara en té una mica més de la meitat. En un desglossat també ens diu que La Vanguardia ha guanyat lectors i destaca que també ho ha fet l'Avui, ja sabem que el Grupo Godó n'és copropietària. Ah, per cert, és molt estrany que ens diguin que guanyen lectors, però no ens diuen el número, només els percentatges.

El País primer destaca les dades de la SER i més avall les del propi diari. Fixem-nos que ens diu que la Ser és líder, això no ho discuteix ningú. Però també és ben cert que és la cadena que més perd, 217.000 oients respecte l'onada anterior i 291.000 respecte fa un any. Malgrat tot, té més del doble d'oients que la segona cadena, La Cope. I quan parla del País, curiosament, diu gairebé el mateix que El Mundo, però del seu diari. Com pot ser? És clar, el Mundo creix més en percentatge, però El País ho fa en número total de lectors. Això sí, respecte l'última onada perquè respecte fa un any només en guanya 10.000.

L'Avui, possiblement per primera vegada des que el Grupo Godó en té un 40% de la propietat, no titula sobre RAC1 i destaca que les emissores en català han perdut audiència. Malgrat això, en el primer titolet sí que llegim que RAC1 és l'única que creix, de les catalanes. Tot i que abans ens havia insinuat que no. Com pot ser? Doncs perquè respecte l'any passat sí que creix un 11%, però respecte l'última onada perd un 3%. És estrany, en canvi, que no diguin res dels diaris i menys tenint en compte que és dels diaris que més creix en percentatge ja que passa de 109.000 lectors a 116.000.

I m'ha fet mandra posar els titulars de ABC i La Razón. Pèrò els tinc. El primer diu que Vocento, el grup editor d'ABC, reafirma el lideratge en la premsa general i suplements generals. Ja ho veieu, una manera d'amagar que el seu diari té, com deia El Mundo, gairebé la meitat de lectors que aquest últim. Ah, bonic titolet aquest que diu que "resiste a la difamación". La Razón, en canvi, prefereix no dir res de les seves dades de lectors, li deu fer vergonya dir que respecte fa un any ha perdut 55.000 lectors i que ja amb 393.000 lectors és el 12è diari més llegit d'Espanya, comptant els esportius. El que sí que destaca és que l'emissora del mateix grup majoritari, Planeta, és l'única que creix. I sí, creix respecte l'última onada. Però, una vegada més, respecte fa un any sí que ha perdut 10.000 oients.

Un conseller de la tercera edat

És lògic que un dels conselleres que més aviat ha donat la nota sigui Ernest Maragall. I era previsible que fos per una qüestió negativa, i no positiva. També era d'esperar que algú que no s'ha mostrat mai gens catalanista parlés per defensar més presència de castellà a les nostres escoles. I, finalment, tampoc sorprèn que es dediqui a trucar als mitjans de comunicació públics per donar lliçons de periodisme.

L'Ernest ha estat sempre una persona experta en la gestió poc visible, com l'Iceta, dels socialistes. En l'anterior legislatura va fer els possibles per treure's de sobre les persones de confiança d'ERC en l'àrea de comunicació i de presidència, i ho va aconseguir.

El que no era lògic ni esperable és que Montilla li donés una conselleria, i encara menys la d'Educació. Ernest Maragall està acostumat a treballar a l'ombra. Potser el que busca Montilla no és promocionar-lo si no cremar-lo? Sigui com sigui, és de piròman posar-lo de conseller. Que no ens vinguin amb històries de banderes, aquest sí que és un conseller polèmic. Esperem que aquest debat, el de la llengua, no el matin de cop i se'n faci una reflexió seriosa. Ara n'avançaré algunes idees.

Però abans voldria dir que si ja ha estat un error posar algú com ell de conseller pels motius que he dit abans, hauria d'afegir el que possiblement és el més important. Com pot ser que algú de 63 anys ocupi la conselleria d'Educació. Amb tots els respectes per la gent de la tercera edat i a punt de jubiliar-se, però un Conseller d'Educació crec que hauria de ser algú molt més jove. D'acord, hi pot haver mestres exemplars, a punt de jubilar-se, que s'han sabut reciclar i que han dedicat tota la seva vida a reflexionar sobre l'Educació que podrien ser bons consellers. Però no és el cas. Ernest Maragall no sé si té néts o besnéts, però podria ser avi i fins i tot besavi. Algú tan allunyat de la vida educativa infantil, primària i secundària, que no la coneix de primera mà, no hauria d'ocupar aquesta conselleria.

SOBRE LA LLENGUA

No voldria repetir coses evidents i lògiques, però si una llengua es mereix més hores a les escoles és el català. No crec en models bilingües ni trilingües, entent com a tals igualtat de condicions per a cada llengua. A Catalunya hi hauria d'haver un model monolingüe, català, amb cursos o classes obligatòries i complementàries d'altres llengües: l'anglès i el castellà, per exemple. Qualsevol sociolingüista sap que el bilingüisme sempre porta a la mort de la llengua més feble. La nostra, de llengua, està ferida de mort. Si us llegiu aquest bloc veureu, segur, més d'una falta d'ortografia, o errors sintàtics i lèxics. I les fa una persona que sempre parla en català, que escriu en català i que ha rebut tota l'educació en català. Però podria posar cententars d'exemples en què la gent escriu i parla pitjor el català que jo. De fet, diria que la gran majoria dels ciutadans del nostre país té un domini més aviat mediòcre de la nostra llengua. Si alumnes universitaris fan les faltes i els errors que detecto diàriament, i més en una facultat de comunicació, com ha de ser el nivell de la resta de la societat? I no només molts estudiants, si els correctors dels mitjans de comunicació o de les editorials parlessin...

La nostra llengua s'està, literalment, morint. El bilingüisme l'està matant. És una situació totalment insostenible, impensable en qualsevol socitetat civilitzada del món. I no es tracta de menysprear cap altra llengua, tot el contrari. Tan de bo tots els ciutadans de Catalunya sabéssim parlar fluïdament tres llengües. Però aquest no és l'autèntic debat. Aquest no és el problema de fons. L'autèntic problema és que si una nació com la nostra, en el context que vivim, no té el català com a única llengua oficial, si no és l'única llengua reconeguda com a pròpia, si no és l'única llengua vehicular en tots els àmbits públics, mai aconseguirà ser una llengua com les altres i està condemnada a desaparèixer.

Oriol Pujol Ferrussola (3L) President

Fa just un mes publicava en aquest bloc una entrada que vaig titular De la Z a l'L en què teoritzava sobre les lletres comunes que tenen els primers cognoms dels presidents espanyols i catalans. Segons aquesta teoria, ni Rajoy ni Mas seran mai presidents perquè no tenen ni la Z ni l'L, respectivament, en el seus cognoms.

Parlant de Catalunya, avançava que que Oriol Pujol i Ferrussola, amb una L en el nom i en els dos cognoms, era el candidat de CiU que tenia més possibilitats d'acabar sent, algun dia, elegit President de la Generalitat. Doncs bé, ahir El Mundo publicava una notícia en què deia que CiU s'està planetjant posar al fill de Jordi Pujol i Soley (que té un L en cada cognom) com a futur candidat.

Lògicament, modèstia a part, algú es va llegir aquest Bloc i s'ha pres, com així ha de ser, seriosament aquesta possibilitat. No sabem si algun dirigent de CiU va ser qui va fer córrer el nom d'Oriol Pujol després de llegir-me, o si va ser algun redactor il·luminat d'El Mundo. Sigui com sigui, reitero que només Oriol Pujol i Ferrussola pot optar a ser el segon president de la Generalitat de CiU. Ah, i posats a predir el futur, ja avanço que si realment posant-lo a ell es vol fer una "operación Zapatero", com diu El Mundo, no tardaran gaire a rebatejar-lo com el 3L.

L'altra cara del Nadal

Emès a Ràdio Manlleu "No dinarem" el 11/12/06

Fa un mes l’Agència de Salut Pública de Barcelona va presentar una dada que ha passat una mica desapercebuda. Segons un informe d’aquesta agència, la principal causa de la mortalitat dels barcelonins de 15 a 44 anys és el suïcidi. L’any 2004 en total van ser 54 les persones entre aquestes edats que van decidir treure’s la vida. Això significa que hi va haver un promig d’un suïcidi per setmana dins la que podríem considerar la primera edat. Malgrat tot, aquesta només significa una mica més del 10 per cent de les causes de mort en aquesta franja d’edat. Curiosament, en cap dels altres grups d’edat, de 45 a 74 i de més de 75 anys, el suïcidi no es troba ni entre les 4 primeres causes.
L’augment de suïcidis té una relació directa amb l’increment de les malalties psicològiques. Ja fa uns quants anys que sentim a parlar del bullying, de l’anorèxia o de la bulímia. També sabem que els nostres joves consumeixen més drogues i més alcohol. I tot plegat en una joventut que cada vegada té accés a més coses, però també està més insatisfeta. La dada de Barcelona, desgraciadament, pot ser una mostra d’allò que pot passar cada vegada més entre aquell jovent que pateix greus problemes psicològics. A finals del segle passat el suïcidi ja era la tercera causa de mortalitat dels catalans d’entre 14 i 25 anys.
No farem ara una proposta de solucions perquè aquest sembla un problema que va més enllà d’una simple estadística i que té una arrel més profunda. Però sí que hauria de convertir-se en un objectiu prioritari per part de les institucions i que afecta no només al Departament de Salut sinó també al d’Educació i al d’Acció Social i Ciutadana. Són molt lloables les campanyes en contra del tabac, de l’alcohol, de les drogues, dels accidents de circulació, de la violència de gènere o de la mala alimentació. Però moltes d’aquestes campanyes no fan referència a les causes, sinó a les conseqüències.
Ara que s’acosta Nadal, aquesta dada de Barcelona no hauria de passar desapercebuda. Diuen que durant aquestes dates és quan hi ha més suïcidis. Enmig de tanta excessiva representació de la felicitat, aquells qui tenen depressions encara se senten més desplaçats de la societat. I per a molts d’aquests joves, i no tan joves, no hi ha regals de tió o de reis que acabin amb els seus problemes. És l’altra cara del Nadal que queda amagada i que potser ens és més còmode ignorar.

Un missatge en un globus

No us heu preguntat mai a on va a parar un globus d’aquells de fira quan se us escapa de les mans i se’n va cap al cel? Jo sempre m’he quedat amb la curiositat de saber a on acaben aterrant.
Doncs bé, aquest matí de dissabte 9 de desembre, a les 11:25, he enviat un globus al cel amb la intenció de comprovar-ho. He agafat un globus en forma d’ànec que vàrem comprar dijous al Mercat Medieval de Vic, i que els nens ja no li feien cas, i li he lligat un sobre amb un missatge al seu interior, aquest: “Hola, Aquest globus ha estat enviat des de Torelló el dissabte 9 de desembre de 2006. Si l’has trobat, et voldria demanar un favor: Et podries connectar al bloc d’internet www.enricxicoy.blogspot.com i buscar l’entrada “Un missatge en un globus” i afegir un comentari dient-nos quan i on has trobat el globus? Esperem notícies teves. Moltes gràcies!”
Una tonteria? Estic una mica boig? Potser sí. I molt probablement anirà a parar al mig d’un camp, o al costat de la carretera, o dalt la teulada d’algun edifici. Però, us imagineu que algú el troba i ens escriu en aquest bloc? Què voleu que us digui, a mi em faria il·lusió.
PD Aquí al costat, a les fotos, podeu veure com preparava el sobre, com està lligat a l’ànec, com l’envio cap al cel i un cop ja enviat. L’últim cop que l’he vist se n’anava direcció Sant Vicenç de Torelló.