En Laporta a Blanquerna

No cal dir que a Joan Laporta li tenen ganes. Li tenen ganes alguns mitjans i alguns partits polítics. I li tenen ganes des del juny de 2003. Que ell també ha fet mèrits perquè li tinguin ganes? Suposo que sí. Però ni més ni menys que d'altres que estan a l'àmbit públic. Voleu saber què pensa de la relació amb els mitjans:

Música per a cremar autobusos

No estic segur si s'ha d'escriure "Música per a cremar autobusos" o "Música per cremar autobusos". Diria que és la segona opció. Però si el mestre Quimi Portet comença el seu últim disc, "Viatge a Montserrat", amb una cançó que porta per títol "Música per a cremar autobusos", no seré jo qui el desmenteixi. Que els artistes són molt artistes! El meu homenatge a tal obra mestra és aquest vídeoclip domèstic i casolà. Aquí us el deixo. Per cert, no us compreu el disc, les obres d'art de col·leccionista té més mèrit robar-les.

El teu nom és Rocaprevera

Segons l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT), al nostre país hi ha menys de 4 dones que es diuen Maria Rocaprevera, que en realitat es fan dir Maria. Com que la quantitat és tan baixa, el web de l’IDESCAT ni tan sols ens diu a on viuen, però no és gaire difícil esbrinar-ho. En canvi, si busquem quanta gent es diu Rocaprevera, a seques, el resultat és zero. Potser començaria a ser hora que canviéssim aquesta estadística.
Si excloem les Montserrat (o Montse), Núria, Eulàlia (o Laia i Lali) i Meritxell (o Txell), tots aquests noms amb més de 8.000 persones a Catalunya, ens trobem que les dues últimes dècades s’han començat a posar de moda a Catalunya els noms de noia d’algunes verges o mares de déu de les nostres contrades que fins fa poc eren pràcticament inèdits. Per exemple: Queralt (956), Vinyet (271), Aran (182), Isona (62), Llum (51), Tura (46) o Claustre (41). Fins i tot tenim alguna Bellmunt (menys de quatre, segons l’IDESCAT) i 14 Maria Bellmunt. Molts d’aquests noms, que durant generacions pràcticament no s’han posat, recentment s’han recuperat sovint amb una clara voluntat identitària. O sigui, en un context de globalització, en què fins i tot els noms s’unifiquen arreu del món, posar-ne algun d’aquests a una filla pot ser una bona manera de reivindicar els teus orígens.
D’acord, el principal entrebanc per escollir Rocaprevera és que ens costa imaginar-nos cridant la nostra filla amb un “Rocaprevera! Endreça les joguines i vine a dinar!”. És un nom molt llarg, de cinc síl·labes, i té una pronúncia ruda. Però si ens hem acostumat a noms amb poca tradició catalana com Jessica i Jennifer, ¿per què no ho hauríem de fer amb Rocaprevera? A més, té unes quantes característiques que el fan un nom únic. La primera i principal és, lògicament, que ningú es diu Rocaprevera. Ser l’única nena que duu un nom ha de ser tot un honor, no? Una altre fet distintiu és, precisament, que es tracta d’un nom llarg. En un moment en què es tendeix a posar noms molt curts tenir-ne un d’onze lletres és un clar tret distintiu. Però, a més, si el que molesta és la llargada també és possible una abreviació prou bonica com és Vera: a Catalunya tenim 367 persones que se’n diuen i cap d’aquestes resideix a Osona. I si no fem l’abreviació a l’estil català, o sigui, per darrere, també li podríem dir Roca, un nom que duen 9 dones al nostre país i que tampoc està tan malament.

Per aquests motius, des de Torelló i contrades, ja seria hora que comencéssim a promoure que les nenes que neixin duguin el nom de Rocaprevera. En algunes poblacions del nostre país els ajuntaments han premiat les famílies que han posat el nom d’algun patró o verge local poc utilitzats. El nostre consistori podria fer el mateix. Fins i tot, juntament amb els pabordes, es podria fer una convocatòria premiant a la primera Rocaprevera que neixi amb un extens lot de productes per infants, per exemple. Per contribuir que així sigui i per predicar amb l’exemple, tenint en compte que ja tinc tres fills i tinc els meus dubtes seriosos que en tingui cap més, personalment em comprometo a regalar a la primera Rocaprevera la col·lecció sencera “Encunyats Clàssics” de contes populars de l’Editorial Combel.

Text publicat al programa de l'Aplec de Rocaprevera d'aquest 2009. Avui és el dilluns de Rocaprevera, festivitat a Torelló, i últim dia de l'aplec. La foto és una proposta de portada per al programa de l'any passat que, al final, no va reeixir.

Més mesures

Aquest curs que acaba de començar serà el de la Grip A(H1N1)v. Totes les grans empreses i les escoles ja tenen a punt un protocol d’actuació per evitar que la pandèmia sigui encara més pandèmia. Sense anar més lluny, el primer dia d’escola dels nens ja ens van passar les indicacions a seguir en cas de grip. La primera i més evident és que si un nen, de cop, té febre a classe el posaran en quarantena fins que l’anem a buscar. I després, si el metge no diu el contrari, no el podrem tornar fins 7 dies després.
Pel que fa a les mesures preventives, ja les coneixeu: rentar-se les mans sovint, no fer-se petons, evitar tocaments innecessaris, etcètera. Algunes escoles ja han pres mesures més dràstiques perquè consideren que són insuficients i han anul·lat les colònies dels nens i les reunions d’inici de curs.
Doncs jo crec que aquesta escola, i la societat en general, també es queda curta. Per això davant d’una malaltia com aquesta, i si realment volem evitar el contagi, aquestes que exposo a continuació són algunes de les mesures que hem de prendre.
Per començar, hem de portar guants les 24 hores del dia. Millor si són de plàstic i comprats a la farmàcia. Si no pot ser, també podem usar els de cuina. Com a última alternativa, sempre podem fer servir els d’anar esquiar o de vestir. Els de plàstic ens els canviarem cada vegada que toquem una persona. Els altres els netejarem diàriament. Per cert, si són blancs millor i així homenatgem Michael Jackson.
Pel que fa als estris de feina, els hem de sanejar abans d’usar-los. Així doncs, per exemple, si treballem amb un ordinador hem d’usar tovalloletes de netejar culs de nen per deixar en condicions el teclat i el ratolí. Quelcom semblant podem fer amb altres eines de treball: volant d’un vehicle, màquina registradora, telèfon, màquina de cosir o paelles de cuinar (la llista és immensa).
També hem de tenir molta cura amb els productes alimentaris. Cal evitar, de totes totes, els productes frescos: qui sap per quines mans han passat! És recomanable no consumir pa, llegums, fruita, verdures, peix i carn que no siguin envasats. Així que és aconsellable comprar sobretot congelats, llaunes de conserva i productes de brioixeria industrial. Malgrat tot, aquesta prevenció és insuficient i caldria esterilitzar les llaunes abans d’obrir-les: bulliu-les al bany maria almenys 1 minut. També es poden esterilitzar altres aliments com xupa-xups, ampolles de llet o bosses de pipes.
En les relacions humanes, hem de prioritzar les telemàtiques. Les xarxes socials, els telèfons mòbils o fixes, el correu electrònic i els xats o intranets haurien de ser la millor manera de comunicar-nos. Així no tindrem la temptació de donar-nos la mà, besar-nos o, en cas extrem, intercanviar fluids amb persones que ignorem si estan malaltes. En aquest sentit, i especialment a les escoles i universitats, hauríem d’aplicar aquest curs el mètode a distància. Jo m’ofereixo a fer classes des de casa des de demà mateix. La UOC ens pot servir d’exemple.
Pel que fa a les relacions més íntimes, les familiars o d’amistat, principal font de contagi, també podem conversar (o barallar-nos) via telemàtica amb els nostres fills connectats al Messenger o al Facebook. A l’hora de menjar, ho hauríem de fer per torns i cadascú s’ha de parar i desparar la taula i cuinar-se el propi àpat. Als nens no els farem petons, ni per anar a dormir. Pel que fa a explicar contes o cantar cançons, les deixarem gravades a l’iPod i que l’escoltin abans d’anar a dormir. I pel que fa les relacions sexuals, en cas que sigui imprescindible practicar-les, s’han de suprimir els prolegòmens i anar directament al gra utilitzant profilàctic, per suposat, i amb el mínim contacte carnal. Tot i que seria més aconsellable posar-se un film eròtic, pot ser domèstic si es vol, i que cadascú faci la feina pel seu compte procurant acabar l’acte al mateix temps.
Crec, sincerament, que si seguíssim al peu de la lletra aquestes mesures aconseguiríem aturar la propagació de la Grip A(H1N1)v. L’únic inconvenient que hi veig, però, és que així no matem el bitxo i, tard o d’hora, el malxinat, sabrà com mutar i tornar-se a propagar.

Publicat a Elter.net

Prioritzem la crisi, però ja!

José Montilla, aquell home a qui alguns els agrada anomenar President, insisteix últimament que ens hem de deixar de debats identitaris i centrar tota l'atenció en la crisi econòmica. Sense anar més lluny, ho repetia ahir en una entrevista a l'Avui. Després de preguntar-li que cal fer, doncs, en lloc de convocar referèndums ell respon que: "Treballar per resoldre els problemes de la gent, que és el que nosaltres estem fent. Ajudar a fer front a la crisi a les nostres empreses, preocupar-nos de donar suport a la gent que es queda sense feina, garantir la cohesió social als nostres barris i ciutats."
Curiosa l'afirmació del senyor Montilla. Això de menysprear els suposats debats identitaris ho fan de meravella a can Montilla. Ahir, una vegada més des de l'Avui, ens ho explicava molt bé Salvador Cardús. Sense cap mena de dubte, l'article de Cardús era el millor antídot al somnífer de Montilla. Cardús ens deia: "I el pas següent és anomenar l'eix nacional com a eix identitari. Montilla i el PSC -i la seva àrea d'influència mediàtica- excel·leixen en la difusió de la consigna. Amb aquesta idea, es dóna a entendre que els objectius nacionals se situen fora d'allò que importa de veritat, del que és més urgent, de la nostra vida de cada dia. Aquests dies sentim a dir amb sorna: "Amb la crisi que tenim al damunt, i n'hi ha que perden el temps en referèndums d'independència!"." El doctor Cardús, que va formar part del meu tribunal de tesi, sap que d'això jo en dic "emparaular la realitat". O sigui, posar noms deliberadament a certes coses amb una intencionalitat política.

Doncs jo crec que si el que vol el senyor Montilla és prioritzar de veritat la crisi la solució està, precisament, en la independència. Si Catalunya fos un Estat independent, també fiscalment, tindríem moltes més eines per fer front a la crisi. ¿Algú sent parlar aquests dies de tancaments d'empreses al País Basc o Navarra?

"Montilla defensa Catalunya, Zapatero i Espanya"

Sobre l'entrevista d'ahir a l'Avui, el diari va titular amb una doble falta tipogràfica a la portada. El diari va titular "Jo defenso Catalunya; Zapatero, Espanya" quan, en realitat, Montilla devia dir "Jo defenso Catalunya, Zapatero i Espanya". Suposo que devia ser un error de transcripció. O, si no, com que la portada la devien enviar a presidència, aquests la devien tornar censurada i, m'atreveixo a dir, amb l'ordre capgirat. I és que, ¿algú dubte que Montilla defensa Espanya, Zapatero i Catalunya per aquest ordre?

Finalment, per acabar amb la dosi de montillisme de la setmana, també entenc les queixes de l'equip de Montilla davant el final del seu discurs a TV3 del dia 10. S'han queixat, i han aconseguit una disculpa, que Sergi Mas aparegués just després de Montilla sense cap mena de separador. I dic que ho entenc perquè a mi, sincerament, la intervenció de Mas (Sergi) no em va fer cap mena de riure i, en canvi, em vaig pixar de riure durant el discurs anterior.

Detalls de casa

Fotos de detalls de casa preses amb el mòbil.

L'Estatut, quin poema!

ESTATUT DE CATALUNYA

ESTAT DE CATALUNYA

ESTAT DE CALUNYA

TAT DE CALUNYA

TAT D CUNYA

T D CUNYA

T CUNYA

T CUA

T CU

T C

TC

El mapa de l'autodeterminació

Fa uns 8 anys vaig participar en unes jornades organitzades pel MAPA (Moviment arenyenc per a l’autodeterminació). Eren les VII Jornades Independentistes, dedicades, en aquella ocasió, a “Premsa i nació”. Em va sorprendre gratament l’empenta d’aquell grup de persones. Ara, la seva consulta independentista ha posat definitivament el camí que faltava al mapa de l’autodeterminació. És probable que aquest camí ja sigui, definitivament, la ruta sense retorn cap a la independència. Aquí us deixo algunes reflexions sobre aquest referèndum.

De la Vega té raó
La vicepresidenta del govern espanyol diu que l’autodeterminació i la independència no caben a la constitució espanyola i té més raó que un sant. Precisament d’això es tracta, que no hi cabem a la constitució dels espanyols i en volem marxar. Ja sabem que pràcticament cap constitució d’un estat centralista, si és monàrquic encara menys, contempla que un dels seus territoris se’n separi. Per això tampoc té cap mena de sentit pretendre esperar que ens donin permís per marxar o per convocar un referèndum d’independència, que és el mateix. Aquest dret, perquè és un dret, l’ha d’exercir el poble de Catalunya per iniciativa pròpia i, en tot cas, després fer els passos diplomàtics que calgui per tal de ser reconeguts per l’ONU i la UE.

Vicenç Villatoro també té raó
L’escriptor egarenc ho explicava molt bé fa uns dies a l’Avui. La consulta d’Arenys és, en el fons, el mateix que fan totes aquelles empreses d’estudis d’opinió quan demanen als ciutadans sobre la independència de Catalunya. El que realment els fa por als espanyols és la imatge dels catalans dipositant un vot en una urna en què a la papereta hi diu “sí, vull”. Aquesta consulta no és ni serà mai il·legal. I si un jutge ho prohibeix no tindrà res a veure amb la legalitat o no de la consulta. Prohibir això és com prohibir que en una empresa es decideixi, en votació, si la cara del paper higiènic ha d’anar per davant o per darrere. En realitat la jutge prendria una decisió sobre quelcom que no ha passat ni passarà: a Arenys no s’exerceix aquest diumenge el dret a l’autodeterminació. ¿Us imagineu que un dia, de cop i volta, un jutge decideix prohibir una invasió extraterrestre?

Majoria social
Curiosament, la revolta de l’Estat, amb falangistes oficials i no oficials inclosos, està aconseguint l’efecte contrari al desitjat. La iniciativa del MAPA arenyenc ja s’ha estès pel mapa de Catalunya. Al Facebook, per començar, ja es demana que hi hagi referèndums a municipis com Vilanova i la Geltrú, Carles d’Estrac, Tarragona, Gràcia (Barcelona), Argentona, Sant Celoni, Blanes o Torelló. Fins i tot n'hi ha una de genèrica en què hi podreu trobar altres municipis: Tots els municipis del país. Però, a més, poblacions com Calders, Serós o Sant Pere de Torelló ja estan començant els passos per fer la consulta. I segons com vagin les coses aquest diumenge a Arenys, la iniciativa s’estendrà com una taca d’oli.

Una flor no fa estiu
El més trist, però, seria que això s’acabés com ha acabat sempre qualsevol fogonada reivindicativa: ofegant-se en un got d’aigua. Tinc claríssim que tard o d’hora hi ha d’haver una autèntica implicació dels partits polítics en tot aquest procés. Sense el suport parlamentari tot plegat no servirà de res. Ara, això no ha de voler dir que els partits facin com sempre: moltes paraules i cap fet. Recentment, el Parlament ja ens ha demostrat que, de moment, no és una institució nacional sinó autonòmica.
Sortosament, sembla que últimament hem tingut alguns “brots verds” de sobiranisme partidista. En moments com aquests és quan els polítics s’han de mullar i posar tothom al seu lloc. El millor, però, és que ara està clar que la societat civil no s’aturarà. Per més que fitxatges estrella com Javier Sardà a la tertúlia del Matí de Catalunya Ràdio vulguin fer-nos creure que estem perdent el temps. Hem d’estar preparats per escoltar personatges com Sardà, o Rangel, o Tura, o Montilla que faran els possibles per treure els clàssics arguments per convèncer-nos que, una vegada més, hem d’intentar persuadir Espanya perquè ens estimi més.

Manifestació salvadora
L’últim cop de mà d’Espanya ens ha d'arribar amb la sentència del TC. Sobre aquesta s’ha escrit molt durant aquest estiu, però ningú ho ha explicat millor que Salvador Cardús a l’Avui. Cal que tothom llegeixi atentament aquests tres articles perquè ens expliquen molt bé què cal fer davant la sentència. En resum, però, Cardús ens diu, al final de l’últim article, que “Tot plegat és més fàcil d'entendre que no sembla i crec que ho podem expressar així: "Som una nació, i ara la farem". I qui tingui orelles que escolti el clam arreu del país.” O sigui, que el que hem de fer en aquesta manifestació és mirar endavant, mai enrere per defensar els errors del passat.

Trencar tòpics
I mirar endavant ha de voler dir, per força, explicar bé què demanem amb la independència. S’han de desmuntar, un per un, aquells tòpics que per interessos o per ignorància s’han anat escampant. El llibre de la Patricia Gabancho, que encara no he tingut temps de llegir, us pot ajudar. Aquí us deixo alguns exemples.

No anem contra Espanya
Una part important de l’independentisme hauria de deixar de parlar d’Espanya com si fos l’enemic. Espanya és un estat de la Unió Europea preciós. Preciós per la seva gent i pel seu territori. És un destí turístic i cultural de primer nivell. Té un ciutadans majoritàriament extravertits i amables. A més, amb els espanyols tenim molts més nexes d’unió que amb escandinaus o anglosaxons. I quan siguem independents haurà de ser amb l’Estat que més ens haurem d’entendre per fer front als interessos comuns davant la Unió Europea. El divorci amb Espanya no ha de ser traumàtic sinó amistós. Fins i tot m’atreviria a dir que seria lògic que Catalunya continués pagant a Espanya, durant un temps limitat i de quantitat decreixent, una part dels seus impostos. Vaja, una espècie de “manutenció”, però amb uns criteris semblants als del concert econòmic.

No anem contra la UE
Aquells qui proclamen un estat lliure, fins i tot de la Unió Europea, s’equivoquen de mig a mig. Jo també tinc dosis d’euroescepticisme. Però Catalunya només podrà ser un estat ric i ple si ho és dins la Unió Europea. Per cert, és allà, a Brussel·les, on realment hem de guanyar la batalla. Us diré un secret: als països de la UE els interessa que Catalunya sigui independent. El problema, però, és que no ho saben ni ells. Si algú expliqués a Alemanya (99 diputats), França (72), Regne Unit (72), Itàlia (72) i Polònia (50) que Espanya podria passar de 50 diputats a 37 potser se’ls obririen els ulls com unes taronges. Catalunya té uns 2 milions més d’habitants que Dinamarca que aporta 13 diputats al Parlament Europeu. Per tant, seria lògic que Catalunya, almenys, tingués també 13 diputats que perdria Espanya. Això, des d’un punt de vista estratègic, li aniria molt bé a molts països de la Unió.

Independentisme de corbata
En la línia del que explicava abans, convé, doncs, eliminar la idea estesa que l’independentisme està farcit de frikisme. Ara ens volen fer creure que tot plegat és cosa de quatre eixelebrats antisistema, extremistes i violents. D’aquests n’hi ha, com també n’hi ha a l’espanyolisme i al nazisme. Però la majoria silenciosa cada vegada ha de tenir més veu. L’independentisme no pot ser patrimoni de ningú sinó una postura majoritària. Per tant, des de la rasta fins a la corbata hi cap tothom.

El Barça a on jugarà
Els culers no es volen ni imaginar no tornar a guanyar 2 a 6 al Madrid en un partit de lliga. Cap problema. Si el Mónaco juga a la lliga francesa i l’Andorra a l’espanyola, el Barça i els equips catalans poden jugar igualment en una lliga “ibèrica”. Segur que amb això ens posem d’acord. I si no, ens convertim en l’Holanda del sud. Amb els diners que tindríem si fóssim independents podríem crear una lliga catalana prou potent. El talent el tenim.

Els tancs
¿Algú realment creu que sortiran els tancs al carrer per defensar la unitat d’Espanya? La imatge que donaria Espanya al món seria tercermundista. L’amenaça dels tancs només fa por a aquells qui van fer la mili perquè saben que existeixen. D’acord, no és poca la gent que va fer la mili. Però cap ministre espanyol de defensa voldrà passar als annals de la història per haver provocat una segona guerra civil a Espanya.

Conclusió

És evident, no? Vulguin o no vulguin, Catalunya haurà d'acabar decidint el seu futur en un referèndum sobre la independència del nostre país. Fa pocs dies un company de feina em va dir: "jo no ho veuré mai". És massa jove per pensar que li queden pocs anys de vida, per tant, ho diu convençut que mai podrem exercir-lo. Tampoc era possible el triplet blaugrana, oi?

La fotoportada

Habitualment els diaris solen posar en portada fotografies que et remeten a un text posterior. Un cop a les pàgines interiors hi trobem la notícia o informació relacionada que llavors, si porta també fotografia, és diferent de la de portada (sovint presa des d'un altre angle). La tria de la foto de portada sol ser un dels debats que sovint acaben sent més encessos en les reunions dels consells de redacció. El diari es compra també pels ulls. Els indecisos, aquells qui no tenen un diari de capçalera o els que compren més d'un diari cada dia, sovint es decideixen per allò que veuen a la portada i/o contraportada. Per això és tan important escollir bé les fotografies que encapçalen un diari.

El que no sol ser gaire habitual, però, és que la principal fotografia de portada, i tot allò que explica, es mori a la mateixa pàgina. O sigui, no passa sovint que al peu de la foto no hi hagi la referència a la pàgina i/o secció del diari que en parlarà. Doncs bé, això ho trobem avui a La Vanguardia. El rotatiu godonià ha decidit posar en portada una fotografia, en realitat en són dues, del president dels Estats Units a la sala oval acompanyat d'un dels seus fills amagat. La fotografia en color, i més destacada, és la d'Obama, borrós, assegut a la "taula més poderosa del món" mentre la seva filla Sasha, enfocada, se'l mira amagada des de darrere el sofà. En l'altra foto que acompanya aquesta hi apareix JFK també assegut a la mateixa taula i a sota, a través d'una porteta, hi treu el cap el seu fill John. I tot plegat acompanyat d'un petit text explicatiu encapçalat pel titular "Espiando a papá en su despacho, 46 años después".

Tal i com us deia, però, el que em sorprèn és que aquesta informació s'acaba a la portada. En cap pàgina interior hi trobarem cap referència. Ni tan sols a les pàgines salmó. I em sorprèn perquè no és habitual. Personalment, m'hauria agradat que el diari m'expliqués la història de les dues fotografies, encara que aquesta estigui edulcorada (o adulterada) de falsa espontaneïtat. Sigui com sigui, crec que d'aquest gènere n'hauríem de dir "fotoportada". No sóc gaire bon analista mediàtic i potser aquest nom ja existeix o potser algú desmenteix la meva idea que aquesta és una pràctica poc habitual. Si és així, rectifico.

A la conclusió que arribo, però, després de veure la foto d'Obama és que aquest últim ha buscat, clarament, agafar definitivament el relleu d'un dels presidents més mitificats de la història dels Estats Units d'Amèrica. Pocs dies després de la mort de l'últim gran Kennedy em sembla molta coincidència que aparegui aquesta fotografia. Obama, i el seu entorn, dominen massa l'estratègia mediàtica com per fer-me creure que aquesta no és una operació de màrqueting per aconseguir convertir Obama en el Kennedy del segle XXI que, ara sí, farà realitat les utopies del seu predecessor.

La foto de l'estiu

Des de fa uns anys el Magazine de La Vanguardia convoca el concurs de la millor foto de l'any. I també, com en anys anteriors, he participat al concurs. Si cliques en aquest enllaç trobaràs la fotografia que, de moment, he penjat aquest any. Si vols, perquè t'agrada la fotografia, la pots votar. La vaig fer el 18 d'agost en una excursió entre Tavertet i Rupit en una font d'aquest últim poble.

Abjecta mandra

Benvolgudes i adotzenades persones. Després d'un mes absent de putinejos blocaires el cos em demana continuar així: absent. Però el deure em crida, i el deute m'ofega. Aquí no em faré ric, ans tot el contrari. I és que mentre continuï escrivint el que escric mai rebré cap subvenció pública. En tot cas la rebré púbica: o sigui, una cossa al cul.

Bé, per avui ja n'hi ha prou. Per anar fent boca, o queixalada, del que us espera en aquest puestu güep, aquí teniu un adotzenament jitpareit extret del lloc Iutxiup Ralphcomas purament propagandístic previ a l'extracció mercadotècnica de "Viatge a Montserrat" de l'astre intercomarcal Quimi Portet que aquest sant dia de dimecres 2 de setembre és interviuat a lo diari amb direcció accidental (mireu-lo amb HQ (Higiènic Quimi)):

Un president de Llibre

A la mateixa hora que estic escrivint aquest reportatge, però ahir diumenge, l’Espanyol inaugurava el seu nou estadi i, de pas, deixava definitivament de ser el “segon equip de la ciutat de Barcelona”. Això vol dir que, en teoria, a hores d’ara el seu president, Daniel Sánchez Llibre, hauria d’estar a punt de dimitir del seu càrrec. I és que fa temps que diu que plegrà quan hagi inaugurat el camp de Cornellà. Però diria que són molts els que creuen que en Dani tardarà encara molt de temps a fer efectiva la seva retirada. I, ¿per què crec que ho creu tanta gent? Doncs, senzillament, perquè ja han estat unes quantes les vegades que ha anunciat que plegava i, a l’hora de la veritat, no ho ha fet. ¿Voleu recordar els precedents? Gràcies a l’hemeroteca d’El Mundo Deportivo ho podem fer.
L’amo de conserves Dani i actualment màxim accionista del Real Club Deportiu Espanyol, va començar a exercir de president a finals de juny de 2007.

Quan encara no duia ni 3 anys al càrrec, ja es va plantejar deixar-ho. Va ser a mitjan de maig del 2000. Deia que si l'Espanyol guanyava la Copa potser ho deixaria.

Però quan encara no feia tres anys de mandat, ja s'havia desdit i afirmava categòricament que es quedava. Va ser en una reunió de penyes a Terrassa el diumenge 4 de juny.

Abans d'acabar l'any, en una nova junta, va tornar a anunciar que marxaria molt aviat, concretament al 30 de juny del 2001. Així volia fer callar totes aquelles veus que el volien més fora que a dins.

I va arribar l'any 2001 i Sánchez Llibre decideix que toca continuar al club. Així que afirma rotundament que aguantarà fins al 2002 i que al 30 de juny hi haurà, en tot cas, una renovació del consell.

A principis del 2002 encara continua sent president i ja anuncia que el mes d'abril es tornarà a presentar a la reelecció. Així que en la junta d'aquell 02 va ser, novament, elegit com a president del RCDE en el que ha de ser el seu últim mandat. Per cert, aquell any va dir que continuaria fins que s'inaugurés el nou camp que, en aquells moments, estava previst pel setembre del 2004!

El 2003 sembla que va passar amb més calma, però a principis del següent any, el 2004, el presi va posar una nova data per acabar el seu mandat, el 24 de maig, a finals de temporada.

¿I vosaltres què diríeu que va passar el 24 de maig? Efectivament, el setembre ja va presentar una nova junta.

És clar, acostumats com ens tenia no podia ser que acabés la temporada sense una nova amenaça de dimissió, oi? Aquesta vegada a principis de maig del 2005.

I sembla ser que l'amenaça va tenir els seus fruits perquè, una vegada més, va tornar a ser elegit president ni més ni menys que el febrer del 2006. Com us podeu imaginar, aquesta va ser un notícia de portada d'El Mundo Deportivo: en un espai petitot, eh!

"Ara sí!", devien dir els seus enemics quan a finals del mateix 2006 ens tornava a proclamar la data de finalització de la seva presidència: el 2008.

El 2007 havia de ser un any plàcid, i així va ser. Va ser un bon any per recordar i commemorar que amb la conya aquesta de si plego i no plego resulta que ja fa 10 anys que és president. Allò que semblava que havia de ser cosa de tres anys, ja ho veieu, havia durat una dècada. Llàstima que el mateix dia que celebra aquest aniversari el Barça fitxés Henry, si no, segur que era titular indiscutible de portada d'El Mundo Deportivo.

En canvi, el 2008 va tornar a ser un any mogut. Fins i tot va córrer un rumor el mes de maig, és clar, en què s'assegurava que havia presentat la seva dimissió. Home! Tenint en compte els precedents i que, com us he explicat, aquest era l'any que havia de dimitir, no és estrany que corressin rumors d'aquest tipus.

I arribem al gloriós any 2009. Més concretament al mes de juny. En una entrevista en exclusiva al diari analitzat, resulta que Sánchez Llibre afirma rotundament que ara sí, que marxarà. No diu la data, però sí ens assegura que en Lara ho sap. El més curiós del cas és que pocs dies després és en Lara Bosch qui abandona el club i Sánchez Llibre és qui acaba inaugurant el nou estadi en la cerimònia del 2 d'agost del 2009.
S'accepten apostes: ¿quan plegarà Daniel Sánchez Llibre de president del RCD Espanyol?

Política i periodisme: ciències exactes

Una de les coses que explico als alumnes de Periodisme és que aquesta professió no és una ciència. Malgrat que les nostres facultats han rebut el nom de Ciències de la Informació primer i Ciències de la Comunicació després, es fa difícil justificar que les nostres siguin carreres científiques. La ciència sol estar associada a un mètode i a una demostració empírica dels resultats. I això, en l’àmbit del periodisme, en què cada mitjà publica uns resultats interpretatius diferents, ens fa creure que es tracta d’una disciplina poc científica.
La definició exacta de l’Enciclopèdia de ciència és: “Conjunt de coneixements, i l'activitat destinada a assolir-los, que es caracteritzen formalment per la intersubjectivitat i pràcticament per la capacitat de fer previsions exactes sobre una part de la realitat.” Tot i que a continuació en detalla una segona accepció que diu: “Cada branca o departament de coneixences sistematitzades considerat com a camp d'investigació o objecte d'estudi.” Això és el que permet incloure, per exemple, les ciències socials, entre les quals les de la comunicació o polítiques. Però, insisteixo, semblaria que aquestes dues branques s’allunyen d’allò que tradicionalment hem entès com a ciència i que solem associar més en l’àmbit de la medicina o la matemàtica.
Ara, com més hi penso més em sembla que estic equivocat. No ho puc demostrar científicament, però tinc la intuïció que el periodisme i la política no només són ciències sinó que, fins i tot, podria ser que fossin exactes. Del cas català, n'estic convençut. I quan dic exactes vull dir que darrere amaguen unes fórmules que si les descobríssim aconseguiríem trobar amb exactitud la manera de treballar de periodistes i polítics amb un minso marge d’error.
He arribat a aquesta conclusió després de sentir i llegir com els polítics i els mitjans han interpretat l’acord de finançament. Ho han fet amb unes paraules molt semblants a les que m’havia imaginat que utilitzarien quan s’arribés al pacte. Cada vegada estic més convençut que, algun dia, una tesi doctoral serà capaç de demostrar quines són les fórmules matemàtiques que ens permetrien clavar els titulars dels diaris de l’endemà de tots els mitjans. I també quines paraules exactes utilitzarien els polítics davant determinades situacions polítiques. Per suposat, convindria tenir en compte un fotimer de variables: propietat de les empreses editores, cv de directius de mitjans, cv de col·laboradors, resultats electorals, partits de govern, militància dels consellers, treballadors en plantilla, portades publicades, editorials publicats, reunions privades periòdiques entre polítics i periodistes i una quantitat ingent més de dades. Qui descobreixi la fórmula es pot fer la barba d’or perquè després només caldrà dissenyar un programari que permeti la publicació automàtica d’un diari sense, ni tan sols, la necessitat de disposar de redactors. Només caldrà que cada nou director introdueixi les dades bàsiques del mitjà i que un operari vagi entrant cada dia les dades mínimes de l’esdeveniment.

Quan s'hagi inventat aquest programa seré el primer de comprar-lo. No sabeu quina mandra em fa escriure cada vegada el mateix article, defensant les mateixes idees, però utilitzant paraules diferents. En canvi, amb un programa així només hauria de posar les meves neures per un cantó i sobre allò que voldria escriure, per un altre, i així em sortís l'article automàticament. Quin estalvi de temps!
Si algú ja està treballant en la fórmula li regalo unes dades que pot afegir a l’estudi. Aviat sortirà publicat un treball d’investigació sobre les eleccions catalanes del 2006 en què hi hem participat els doctors Ferran Sáez, Toni Aira i jo mateix. En el nostre capítol, com ja vam fer per a les eleccions del 2003, analitzàvem els textos d’opinió a la premsa durant els 15 dies de campanya electoral. A mi em va tocar analitzar l'Avui, El Periódico i El País. Entre altres coses, ens fixàvem en quins partits polítics apareixien citats almenys un cop als articles i en quina freqüència. Això ens va permetre fer un percentatges de partits citats. Doncs bé, la meva sorpresa va ser veure que després d’analitzar 196, 117 i 67 articles d’opinió de l’Avui, El Periódico i El País respectivament es mantenien uns percentatges semblants als resultats electorals. O sigui, que el percentatge de la suma de vegades que apareixia CiU o el PSC, per exemple, equivalia al seu suport parlamentari. Per tant, que les famoses i tan criticades “quotes de pantalla” que han de seguir els mitjans públics en la informació de blocs electorals es compleix pràcticament al peu de la lletra en els articles d’opinió dels mitjans escrits privats. Insisteixo, nosaltres no analitzàvem els textos informatius sinó els articles d’opinió en què és impossible que un director de diari pugui “ordenar” que es compleixin aquestes quotes.
Quan aquest estudi estigui publicat us passaré la referència, però suposo que ningú s’enfadarà si us avanço precisament aquestes dades que us he comentat:

Avui
CiU apareix en el 29,4% d’articles i havia obtingut aquests resultats: 30,94% (03) i 31,52% (06)
PSC 28% (articles) 31,16% (03) i 26,82% (06)
ERC 19,3% (articles) 16,44% (03) i 14,03% (06)
PP 10,7% (articles) 11,89% (03) i 10,6% (06)
ICV 11,4% (articles) 7,28% (03) 9,52% (06)

El País
CiU 25,1% (articles) 30,94% (03) i 31,52% (06)
PSC 24,1% (articles) 31,16% (03) i 26,82% (06)
ERC 17,4% (articles) 16,44% (03) i 14,03% (06)
PP 15,4% (articles) 11,89% (03) i 10,6% (06)
ICV 13,9% (articles) 7,28% (03) 9,52% (06)

EL Periódico
CiU 28,2% (articles) 30,94% (03) i 31,52% (06)
PSC 26,1% (articles) 31,16% (03) i 26,82% (06)
ERC 15,5% (articles) 16,44% (03) i 14,03% (06)
PP 14,4% (articles) 11,89% (03) i 10,6% (06)
ICV 10,52% (articles) 7,28% (03) 9,52% (06)

Algú encara dubta que la política i el periodisme probablement siguin ciències exactes?

PC: la fotografia és de la notícia publicada per LaVanguardia.es

Ni a la tercera...

Ni a la tercera ha estat la vençuda. Per tercer any consecutiu he participat al concurs de cartells de la Festa Major de Torelló i no només no he guanyat sinó que no he quedat ni entre els dos finalistes. I mira que en vaig presentar dos, eh! ¿Què he de fer? ¿M'he de rendir? Bé, sigui com sigui, me n'alegro que la guanyadora hagi estat una noia que ha fet el Batxillerat artístic. És una bona manera de començar la que, segur, serà una gran carrera artística. Segurament sí que "lo" meu no és pas això del dissney gràfic.

Els dos primers són els meus, i pel final el bo:

L'Home del Croscat

Ahir dissabte 11 de juliol vàrem fer una excursió per La Garrotxa. Vàrem visitar un parell de volcans i la Fageda d'en Jordà. Un dels volcans que vam veure de prop va ser el del Croscat, concretament les seves grederes. Era molt espectacular veure les pedres volcàniques que anàvem trobant pels voltants, una d'elles és la que reprodueixo més avall. Però el més sorprenent ha estat que aquest matí, quan retocava una mica les imatges per recuperar el color i la brillantor originals, he descobert que aquesta pedra amagava, al seu darrere, una cara humana. Crec que acabo de fer un dels descobriments més importants del segle XXI: l'Home del Croscat.

La guerra mediàtica amb cadàvers

El dimecres 1 de juliol va morir Baltasar Porcel. No explicarem res de la seva vida que no hàgiu pogut llegir o escoltar aquests dies als mitjans de comunicació. Però sí que m'agradria parlar d'allò que ha passat en els dos grans diaris de Barcelona fruit de la seva mort.

Fa uns dies Sergi Pàmies escrivia un interessant article a La Vanguardia en què parlava de la utilització mediàtica dels morts. Ell feia especial referència a les televisions on aquestes aprofitaven la mort d'il·lustres personatges per omplir hores de programació amb programes especials. Segons Pàmies, aquest és un tipus de programació que va a més i que encara s'incrementarà en el propers temps perquè té bons índexs d'audiència i té uns costos baixos, especialment quan es tracta de tornar a emetre programes protagonitzats pels difunts, quan encara estaven vius.
Doncs bé, sembla que quelcom semblant està passant a la premsa. ¿Us heu adonat que diaris com l'Avui o La Vanguardia tenen ja una pàgina pràcticament diària dedicada al perfil de difunts?
El que potser no és tan habitual és veure com les disputes mediàtiques traspuen als mitjans gràcies als cadàvers. L'exemple més recent el tenim precisament amb la mort de Porcel. Si us mireu les portades de més amunt veureu com la mort de l'escriptor mallorquí és la notícia més important de La Vanguardia i, en canvi, ni tan sols apareix a El Periódico. Però no només això sinó que al diari de Can Godó hi dediquen les 9 primeres pàgines de Cultura, de la 32 a la 40, inclòs un article del mateix Conde, i l'editorial. En canvi, a l'encara diari del Grupo Zeta no en parla fins a la sisena pàgina de l'iCult, la número 72 de 88 i, a més, ni tan sols és la pàgina sencera.

Aquesta disputa per veure quin dels dos diaris en parla més i quin menys, durarà fins l'endemà del seu enterrament, o sigui, fins avui diumenge dia 5. El divendres La Vanguardia hi torna a fer referència en portada, en un breu, però després hi dedica també les primeres pàgines de cultura, de la 34 a la 37, i també n'escriu, per exemple, en Monzó en la seva columna. Tampoc ho torna a posar en portada el diari de la competència i només a la setzena pàgina de l'iCult hi apareix un article de mitja de pàgina d'Arturo San Agustín.

El dissabte 4 la cosa s'iguala a la portada. O sigui, no apareix a cap de les dues. Aquest és el dia de les imatges de la capella ardent i que sí que trobem, de nou, a les de Cultura de La Vanguardia. Aquesta vegada, però, no obren la secció sinó que són la tercera i quarta, o sigui, les pàgines 38 i 39. En canvi, els d'El Periódico hi dediquen una petita fotonotícia a la cinquena de l'iCult, a la pàgina 70.

Finalment, avui diumenge torna a la portada de La Vanguardia amb una petita fotografia de l'enterrament acompanyada d'un text breu. Com us podeu imaginar, cap menció a El Periódico que en pàgines interiors només hi dedica un petitíssim breu a la pàgina 66. En canvi, La Vanguardia torna a obrir Cultura amb 3 pàgines dedicades a l'enterrament.
Potser trobeu estrany que El Periódico hi dediqui tan poc espai i La Vanguardia tantes pàgines. Però tot té una explicació. Com ja sabeu, Porcel era columnista del diari que hi dedica tantes pàgines i bon amic del Conde de Godó. També va ser un personatge molt proper a CiU i molt criticat des dels àmbits "progres" durant la seva etapa polèmica a l'Institut per la Mediterrània. Per tant, ja podem entendre també perquè El Periódico en parla tan poc. De fet, com em deia un company de feina escriptor: "si des d'aquest diari ja no en parlaven quan estava viu per què ho haurien de fer ara que està mort" i té més raó que un sant. I parlant de sants, ¿heu vist com el dia 2 a El Periódico, en lloc de la notícia i la foto de la mort d'en Porcel, posen en portada el funeral a Barcelona de Vicente Ferrer amb els ducs de Palma a primer pla? ¿Algú recorda qui va ser l'últim "català de l'any" i quin mitjà l'otorgava?

Un dissabte de contrastos acadèmics

Estem a final de molts cursos acadèmics i, al mateix temps, a l’inici de la preparació dels següents. Aquells qui ens dediquem a la docència i a la gestió acadèmica ens trobem a cavall d’un curs que s’acaba i la preparació del que començarà a finals d’estiu. No us explico què significa aplicar l’Espai Europeu d’Educació Superior al Grau de Periodisme.

El dissabte 20 de juny va ser l’exemplificació d’aquest pont entre cursos. Els alumnes de la 12a. promoció de la Facultat de Comunicació Blanquerna feien el seu acte de graduació al Gran Teatre del Liceu de Barcelona. Alguns d’aquells qui havien estat alumnes meus a 2n. (entre ells els primers autors de Semiperiodisme) i a 4rt., celebraven que ja estan llicenciats, o a punt de ser-ho. Però abans d’anar al colós de la Rambla, vaig fer marrada a Santa Coloma de Gramanet.
A les 8 del matí sortíem de Torelló perquè a les 10 la meva dona estava cridada a les proves d’oposició a mestre de Llengua i Literatura Catalana de secundària. 135 candidats estaven convocats a un Institut de Santa Coloma d’un total de 950 per a 200 places. El sorteig va voler que la meva dona fos la primera de la llista i, per tant, a les 10 i pocs minuts, tots ells reunits dins el gimnàs de l’escola, la van cridar a ella primer perquè lliurés tot el material didàctic que haurà de defensar en una segona prova. Després tocava esperar a les 12 del migdia per començar pròpiament la prova, la mateixa hora en què havia de començar l’acte de graduació. El tribunal hauria de treure 5 números de 71 temes que entraven a l’examen. Al cotxe van quedar els resums de 17 temes estudiats. Que entre aquests 5 temes n’hi hagués almenys 1 dels 17 era poc probable o, en tot cas, qüestió de sort.

Per fer temps, vam anar a fer un segon esmorzar. Després d’intentar entrar a dos locals poc acollidors, ens vàrem decantar per un que aparentava ser-ho. Dues noies xineses ens van atendre amb la mirada. “Feu entrepans?”, “cómo?”, “que si feu entrepans?”, amb la mateixa mirada ens deien que no ens entenien. “Bocadillos...”, “ah, bocadiyos!”, “uno de jamón”. I després més difícil encara, li vaig intentar demanar quina mena de formatge em podia oferir i després de passar-nos al castellà em va ensenyar unes llesques de formatge del DIA%: “res... jo em prendré un cafè amb llet”, “cómo?”, “café con leche”. 10 minuts després d’haver demanat l’entrepà de pernil una de les xineses, que havia sortit feia 9 minuts, torna amb una bossa del DIA% amb el pernil a dins.

Mentre estàvem esmorzant, va entrar un home morè, d’aparença gitana, amb una llarga cabellera arrissada, i va demanar un Soberano. Quan es va acabar el primer, en va demanar un altre i es va posar a tirar monedes a l’escurabutxaques.

A un quart de dotze vaig acomiadar-me de l’aspirant a funcionària i li vaig desitjar moltíssima sort. Vaig dirigir-me a la parada del Metro de Santa Coloma. Vestit, com anava, per entrar al Liceu em sentia un xic incòmode caminant pels carrers de Gramané. De cop, començo a sentir que el peu esquerre em fa un soroll diferent que l’altre. Semblava com si se m’hagués enganxat alguna cosa a la sola. Miro avall i, oh déu meu!, se m’havia rebentat la sabata. Un calçat que tenia des de feia 12 anys i que possiblement només havia dut 12 vegades. Les havia estrenat, precisament, el dia de la meva graduació.

Pujo al Metro amb l’objectiu de fer parada a Plaça Catalunya, en lloc de fer transbord cap al Liceu, i baixar pel Portal de l’Àngel a comprar-me unes sabates. A mig camí, entra al vagó del metro una dona acompanyada d’un amplificador arrossegat per un petit carro. La dona és espanyola, vull dir que no és una immigrant estrangera, i micròfon amb mà comença a cantar en espanyol. Té bona veu i l’home que té al costat li riu les gràcies. Quan acaba l’actuació, un mínim de cinc persones li donen diners. Potser m’equivoco, però diria que si hagués estat una banda de peruans, d’aquells que canten allò del Cóndor que passa, o algun solista romanès amb acordió, segurament no li haurien donat tants diners.

A les 12 menys 10 minuts entro a Casas Sabaters i em dirigeixo a una dependenta: “ja ho veu (li ensenyo la sabata) en vull unes de semblants que em facin joc amb el vestit”. Va directament a unes Camper de 126€: “no m’agraden”, un eufemisme per dir que són massa cares. De cop en veig unes altres, de Camper, a meitat de preu, d’un color cru amb uns tocs de taronja, el mateix color de la camisa i dels botons de l’americana de lli blau: bingo. “Un 42, si us plau, i ja em pot dur els dos peus”. Me les calço, les pago, amb descompte per família nombrosa inclòs, i els regalo les meves sabates que directament llencen a les escombraries. A les 12 menys 5 corro cap al Liceu on arribo a les 12 i 5. El primer que veig a l’escenari és en Roger Padullés cantant la primera cançó de la festa. Quina alegria que em rebi la veu del meu millor amic.

La festa és molt emotiva. Després de la segona cançó d’en Roger i just abans que comencin a imposar les bandes als alumnes (o exalumnes), vaig a saludar el “tenor que criden per cantar per tot el món”, segons el va presentar el degà. Entro al backstage del Gran Teatre, al costat dels vestidors, i em sento un privilegiat podent-me menjar una ensaïmada i un brioix farcit de xocolata del càtering per als músics. Després d’acomiadar-me de la persona que va cridar el meu nom quan vaig pujar a l’escenari del Palau de Música 12 anys enrere, torno a la platea. Em torno a emocionar, especialment cada vegada que des de l’escenari es recorda la Carol que un mes abans ens va deixar orfes del seu generós somriure.

Al final de l’acte tot són alegries. Els pares no paren de fer fotos als seus fills. De la seva mirada es desprèn que són conscients que aviat els seus fills voldran volar del niu, però que potser no podran per culpa de la conjuntura econòmica (això de la mirada m’ho acabo d’inventar, però podria ser que fos veritat, oi?). Però l’alegria personal més gran la tinc quan em sona el telèfon just quan sortia per la porta de platea i des de Santa Coloma de Gramanet una veu femenina em diu: “ei! M’ha anat molt bé, m’han sortit dos temes dels 17 que havia estudiat i he omplert 6 pàgines sobre literatura modernista”.
Després de saludar els que ja són “col·legues” i felicitar especialment la Núria i la Marta, primeres de les promocions de Periodisme i Comunicació Audiovisual, pujo Rambles amunt. A mig camí ja em recull l’afortunada opositora.

Parem per dinar al Ginos del carrer Marina, al costat de les Torres Bessones. Probablement a pocs metres hi tenim alguns dels membres d’U2. El 30 de juny els veurem en directe a Barcelona i serà el dia que, possiblement, l’Anna farà l’última prova de les oposicions i ja tot serà qüestió d’esperar els resultats.

Quan arribem a Torelló passem a buscar els nens a casa dels seus avis. S’han portat molt bé durant el dia. Ens preparem per anar a la festa de final de curs de l’Escola Fortià Solà. Ens diuen des de l’AMPA que aquest any hi ha menys gent que s’hi quedi a sopar: la crisi? Els nostres fills són dels més petits. La Laia l’any que ve ja començarà 1r. de primària i canviarà d’edifici, i l’Arnau i en Pol faran P4. S’ho passen pipa amb els seus amics jugant amb tot allò que meticulosament han preparat els de l’AMPA. A l’hora de sopar, cau un xàfec espectacular, sort que han pogut muntar les taules sota d’un porxo. Amb una amanida, pa amb tomàquet i botifarra i un gelat servits en uns plats de plàstic que ens hem dut de casa, ens sentim ben acompanyats d’aquelles noves amistats que hem fet gràcies als nostres fills. Tot plegat ens porta molts records de quan érem nosaltres els nens que celebràvem el final de curs. Abans de mitjanit m’emporto els vailets, estan rebentats. Una mica més tard arriben les dones de la casa.

Així s’acaba un dissabte de grans contrastos acadèmics i també, perquè negar-ho, de contrastos socials. Un dia d’emocions, nervis, alegries, nostàlgies i de grans esperances.

7 de juny, In Memoriam

El 7 de juny de 2009 potser el recordaré tota la vida. És probable que sigui l'últim dia que hagi anat a votar un partit polític. El sobre amb una papareta per a una candidatura que vaig posar dins l'urna electoral és, molt probablement, el darrer que dipositaré ple en unes eleccions. Això vol dir que si no canvien molt les coses, la propera vegada votaré amb el sobre buit, o sigui, en blanc.

Ja vaig advertir, bé, això d'advertir potser és massa agosarat ja que a mi no em fa cas ningú, que si no hi havia senyals clars que tendíem cap un canvi radical de relació amb Espanya jo no tornaria a votar. Doncs bé, no ha calgut esperar a la sentència del TC contra l'Estatut o el mal acord de finançament per tenir clar que, una veada més, els partits polítics catalans no tenen pensat plantar cara. La gota que ha fet vessar el got ha estat la unanimitat de la Mesa del Parlament de Catalunya en contra de la Iniciativa Legislativa Popular a favor que Catalunya convoqui el 2010 un referèndum a favor de l'autodeterminació. Si l'Enric Canela, implusor de 10Mil.cat i d'aquesta ILP, ha decidit abandonar Convergència, doncs jo, que no milito a cap partit, no els tornaré a votar. Ja els tinc plens de tanta hipocresia i falsa catalanitat nacionalista.

Per tant, o es fa realitat la iniciativa de Xavier Mir de fer una llista parlamentària que només tingui com objectiu la independència o jo no torno a posar una butlleta electoral dins d'una urna.

Ah, i recorda que aquest dissabte convindria que tots anéssim a l'Acte de Sobirania. Miraré si puc baixar a Barcelona!

El refugi

En èpoques de bombardejos els pobles s’abastien de refugis. Temps enrere queden els que es van construir per les nostres contrades. Però ara ens trobem en un moment de crisi global, que colpeja amb duresa les nostres terres, que té algunes similituds amb els moments de guerra. Per suposat, la gran i sortosa diferència és que la gent no es mata entre ella. Malgrat tot, la principal semblança és que n’hi ha una bona colla que pateixen molt i d’altres que sobreviuen sense problemes significatius.

Els primers són aquelles famílies, o persones individuals, que tenen greus problemes per arribar a final de mes. Fins i tot n’hi ha molts que ja no ingressen ni un cèntim. D’altres s’estan endeutant fins a uns límits molt perillosos.

Tot plegat ens duu a uns moments de certa tensió que es fa molt palesa en segons quins entorns: especialment en el sectors més perjudicats per la crisi. Poc o molt tots tenim gent a prop que n’està patint les conseqüències, si no és que ens ha tocat a nosaltres. Així és com sents amics o familiars que et diuen: “qui m’havia de dir als meus (poseu-hi l’edat que vulgueu) que m’hauria de posar a buscar feina”. Quelcom semblant passa amb els alumnes que acaben aquest estiu la universitat i que no saben ni com posar-s’hi per buscar feina.

És per això que tornem, com explicava al principi, a una època en què molta gent busca refugi. Diuen que al nostre país això passa per demanar suport a la família. Asseguren que, en aquest sentit, les famílies són bastant solidàries amb els membres més desvalguts. Probablement sigui cert. El problema és que cada vegada són més les famílies desestructurades. Ja sigui per trencaments sentimentals o per distanciaments físics. O sigui, perquè hi ha moltes parelles, amb fills o sense, separades i perquè són molts els fills o néts que viuen lluny dels seus pares o avis. I d’aquests últims no només els immigrants estrangers, sinó els immigrants espanyols i també els catalans. Són molts els fills de pares barcelonins que s’han buscat la vida fora de la capital. I al revés, són molts els fills de comarques que van anar a buscar fortuna a la gran ciutat.

En canvi, dóna la sensació que els fills que viuen prop dels seus familiars directes i que pateixen la crisi, especialment en petites poblacions, són dels qui se senten més aixoplugats. També pot donar-se el cas de la família que viu d’un negoci i que s’ha ensorrat, però les dinàmiques dels pobles, en general més conservadores, més estalviadores i més solidàries, fan que, probablement, la crisi sigui més fàcil de conviure-hi.

Tocats de l'ala

Aquest matí LaVanguardia.es ens explica que ja s'han trobat les primeres restes de l'avió d'Air France accidentat i que ja s'han recuperat 8 cadàvers. També ens diuen que els pilots de la companyia es neguen a volar fins que no s'hagin revisat els A330 i A340. Bé, la informació ja la sabeu pequè és d'aquelles notícies que quan la sentim a la ràdio o la veiem a la tele ens hi aturem perquè els accidents d'avió ens provoquen morbo i ganes de calcular les possibilitats que tenim d'estevellar-nos la propera vegada que volem. Ara, el que no sé si ho havíem vist abans és que una notícia que parli d'un accident d'Air France estigui acompanyat d'un anunci d'un dels principals competidors de la companyia francesa: Lufhtansa. Mireu la foto:

1 ESTAT = 1 VEU

L'alcalde respon

En l’anterior article a elter.net us parlava del nou gimnàs públic de Torelló, aquell que també té una piscina. Aquest dissabte passat feien dia de portes obertes i vam anar a visitar les instal·lacions, que encara estan en obres. Responsables de la gestió de l’equipament públic ens feien entrar en grups. La meva sorpresa va ser veure que també i havia l’alcalde que atenia dubtes dels visitants. És molt lloable que el nostre màxim representant polític local estigués al peu del canó per respondre les nostres preguntes. Tan de bo sempre fos així.
No ho vaig dubtar ni un moment i m’hi vaig dirigir quan sortia de la visita. Com ja us vaig explicar, hi havia algunes coses que no m’acabaven de convèncer. Resumidament, perquè vam estar xerrant una bona estona, això és el que em va dir l’alcalde. Quan li vaig preguntar per què no separaven la zona d’aigua del gimnàs va respondre que cada vegada més gent demana quelcom més que un servei de piscina. I quan li vaig dir que, si té raó, en tot cas sigui la gent la que triï quins serveis vol i quins no, però ell va assegurar que el cost de la piscina representa més del 80% i, per tant, una quota de només piscina seria una mica més barata, però no gaire.
Sobre les quotes, recordem que una família de 5 membres, per exemple, passa a pagar 6 vegades més al mes, Miquel Franch va afirmar que el preu ja està subvencionat i que amb aquest quota tindrem gimnàs, jacuzzi, piscina, sauna, etcètera. En definitiva, més barat que qualsevol gimnàs privat amb els mateixos serveis. Però, jo li dic, que els nens petits només fan servir la piscina i que han de pagar per uns serveis que no utilitzaran. La solució, segons ell, és fàcil: que cada vegada que anem a la piscina amb nens paguem el preu de l’entrada. Pel que fa als cursets de natació, també li demano si troba gaire lògic que ara passem a pagar 3 vegades més perquè l’Ajuntament deixarà d’aplicar els descomptes per a família nombrosa i per a nens menors de segon de primària. Ell ho troba molt lògic. Em demana si considero que anar a aprendre a nedar és un servei de primera necessitat, com seria l’escola, i ho compara amb aprendre a jugar futbol. O sigui, que aprendre a nedar no és una necessitat i per tant no s’ha d’ajudar a les famílies nombroses. Tot i així, es congratula d’haver aprovat descomptes per a jubilats. I, per suposat, també troba ben normal que l’Ajuntament construeixi un equipament tan modern, tot i que, insisteix, no és cap servei de primera necessitat.
Al final acaba assegurant que l’obra ha costat 4 milions d’euros i que és molt cara de mantenir. També assegura que les arques de l’Ajuntament estan molt buides.
A la conclusió que arribo jo és que, en definitiva, s’han gastat molts diners per fer aquesta obra i per poder-la amortitzar i mantenir han d’oferir un producte competitiu amb la resta d’instal·lacions de gimnasos del poble. Per una quota assequible ens ofereixen la suma d’un magnífic gimnàs, ple de serveis, i una piscina d’última generació. I els que no pensem com ell, que pensem que les coses es podien haver fet d’una altra manera, en realitat tenim una opinió diferent. I ja està, l’alcalde mana, que per això ha estat elegit, no?

Reflexionem-hi

Acabo de sentir a la ràdio la senyora Sánchez-Camacho, la delegada de la sucursal del PP a Catalunya. Aquesta senyora ha afirmat que l'anunci en contra de la llengua catalana que han publicat a la premsa és "una reflexió" mentre que la campanya a favor de les seleccions catalanes en què també hi sortien menors era un anunci "polític". Per fi ho he descobert. El PP no és un partit polític perquè es nega a fer política. Per tant, el PP, en cap cas, busca governar ja que la seva funció a la vida és fer-nos "reflexionar" i no gestionar allò públic. Així doncs a partir d'ara de PP en podem dir, sense por a equivocar-nos, que es tracta d'una Agrupació Reflexiofilosòfica.

I ja que parlem d'anuncis, i si m'ho permeten, jo sí que faré política:

Vidal-Quadras: “enyoro la política catalana perquè no vaig acabar la feina”

Aquests dies ens haurem d’acostumar a tornar sentir Vidal-Quadras tot sovint, almenys durant el pròxim mes. Ja sabeu que és el primer nom considerat català de la llista del PP a les eleccions europees i, per tant, el cap de cartell de la delegació territorial d’aquest partit a Catalunya. Sense anar més lluny, aquest matí de dimarts l’ha entrevistat la Neus Bonet. Un cop acabada l’entrevista, i durant la tertúlia, la Neus ha dit quelcom semblant a que és un polític que la sap molt llarga i que sempre sap com i què respondre.
Exactament el mateix em van dir pocs minuts abans que ens rebés al Parlament Europeu quan el vàrem anar a visitar fa unes setmanes. Ens va rebre a l’hemicicle i ens va explicar unes quantes coses del funcionament del Parlament, però va parlar molt també de la política catalana. Una de les coses destacades que ens va explicar és que al PP el van enviar a Brussel·les perquè feia nosa i que “enyoro la política catalana perquè no vaig acabar la feina”. Us vaig prometre que us explicaria més coses d’aquell viatge i avui, si us sembla bé, us reprodueixo la conversa que vaig tenir amb el “vispresident”, tal i com es va presentar, del Parlament Europeu, l’il·lustre diputat Alejo Vidal-Quadras. Jutgeu vosaltres mateixos si sap, o no, escapolir-se de l’escomesa.

X. Ja sabem per què el català no es pot parlar al Parlament Europeu. No li faré aquesta pregunta. Jo li vull preguntar si a vostè li faria il·lusió poder-hi parlar.
VQ. Una llengua porta associada una vivència i la meva està associada al català. Sí que em faria il·lusió. Per exemple, els catalans tenim un sentit de l’humor diferent i això es nota en la manera d’expressar-nos. Però veus aquestes cabines de traducció?

X. Sí, n’hi ha 23, una per cada llengua oficial, però encara n’hi ha alguna de buida...
VQ. Sí, però si acceptem el català també hi hauria la petició de moltes més llengües d’altres països. Si ja és un problema ara amb 23, seria impossible i molt costós amb 35. Però ja sabeu que, si voleu, podeu adreçar-vos al Parlament Europeu en català.

(després, un company li pregunta sobre la resolució parlamentària en contra de la immersió lingüística a Catalunya que van tombar-li al Parlament Europeu)

VQ El que demanem a Catalunya és que el pares puguin triar la llengua en què s’educa els seus fills. A l’escola es podrien fer classes en castellà i classes en català. Però ja sabem que a Catalunya el PP té el pes que té...

X. Però si vostè diu que és tan car i complicat que el català es pugui parlar al Parlament Europeu, imagini’s què suposaria econòmicament fer el què vostè diu. Si ja tenim un dèficit de professora ara...
VQ. Però no és cap problema perquè tots els professors parlen en català i en castellà.

X. Sí, és veritat. Però no podem tenir el mateix professor en dos llocs al mateix temps...
VQ A Euskadi sí que es pot triar la llengua. Allà sí que es pot fer. Allà tenen tres línies, una en castellà, una bilingüe i una altra en euskera.

X. Home! Sí a Catalunya tinguéssim el mateix sistema de finançament que a al País Basc, potser sí que us podríeu plantejar que fos viable econòmicament...
VQ. Això us ho solucionarà la Salgado! (Riu i acaba la conversa unilateralment).

(Foto d'Albert Medran)