Un president de Llibre

A la mateixa hora que estic escrivint aquest reportatge, però ahir diumenge, l’Espanyol inaugurava el seu nou estadi i, de pas, deixava definitivament de ser el “segon equip de la ciutat de Barcelona”. Això vol dir que, en teoria, a hores d’ara el seu president, Daniel Sánchez Llibre, hauria d’estar a punt de dimitir del seu càrrec. I és que fa temps que diu que plegrà quan hagi inaugurat el camp de Cornellà. Però diria que són molts els que creuen que en Dani tardarà encara molt de temps a fer efectiva la seva retirada. I, ¿per què crec que ho creu tanta gent? Doncs, senzillament, perquè ja han estat unes quantes les vegades que ha anunciat que plegava i, a l’hora de la veritat, no ho ha fet. ¿Voleu recordar els precedents? Gràcies a l’hemeroteca d’El Mundo Deportivo ho podem fer.
L’amo de conserves Dani i actualment màxim accionista del Real Club Deportiu Espanyol, va començar a exercir de president a finals de juny de 2007.

Quan encara no duia ni 3 anys al càrrec, ja es va plantejar deixar-ho. Va ser a mitjan de maig del 2000. Deia que si l'Espanyol guanyava la Copa potser ho deixaria.

Però quan encara no feia tres anys de mandat, ja s'havia desdit i afirmava categòricament que es quedava. Va ser en una reunió de penyes a Terrassa el diumenge 4 de juny.

Abans d'acabar l'any, en una nova junta, va tornar a anunciar que marxaria molt aviat, concretament al 30 de juny del 2001. Així volia fer callar totes aquelles veus que el volien més fora que a dins.

I va arribar l'any 2001 i Sánchez Llibre decideix que toca continuar al club. Així que afirma rotundament que aguantarà fins al 2002 i que al 30 de juny hi haurà, en tot cas, una renovació del consell.

A principis del 2002 encara continua sent president i ja anuncia que el mes d'abril es tornarà a presentar a la reelecció. Així que en la junta d'aquell 02 va ser, novament, elegit com a president del RCDE en el que ha de ser el seu últim mandat. Per cert, aquell any va dir que continuaria fins que s'inaugurés el nou camp que, en aquells moments, estava previst pel setembre del 2004!

El 2003 sembla que va passar amb més calma, però a principis del següent any, el 2004, el presi va posar una nova data per acabar el seu mandat, el 24 de maig, a finals de temporada.

¿I vosaltres què diríeu que va passar el 24 de maig? Efectivament, el setembre ja va presentar una nova junta.

És clar, acostumats com ens tenia no podia ser que acabés la temporada sense una nova amenaça de dimissió, oi? Aquesta vegada a principis de maig del 2005.

I sembla ser que l'amenaça va tenir els seus fruits perquè, una vegada més, va tornar a ser elegit president ni més ni menys que el febrer del 2006. Com us podeu imaginar, aquesta va ser un notícia de portada d'El Mundo Deportivo: en un espai petitot, eh!

"Ara sí!", devien dir els seus enemics quan a finals del mateix 2006 ens tornava a proclamar la data de finalització de la seva presidència: el 2008.

El 2007 havia de ser un any plàcid, i així va ser. Va ser un bon any per recordar i commemorar que amb la conya aquesta de si plego i no plego resulta que ja fa 10 anys que és president. Allò que semblava que havia de ser cosa de tres anys, ja ho veieu, havia durat una dècada. Llàstima que el mateix dia que celebra aquest aniversari el Barça fitxés Henry, si no, segur que era titular indiscutible de portada d'El Mundo Deportivo.

En canvi, el 2008 va tornar a ser un any mogut. Fins i tot va córrer un rumor el mes de maig, és clar, en què s'assegurava que havia presentat la seva dimissió. Home! Tenint en compte els precedents i que, com us he explicat, aquest era l'any que havia de dimitir, no és estrany que corressin rumors d'aquest tipus.

I arribem al gloriós any 2009. Més concretament al mes de juny. En una entrevista en exclusiva al diari analitzat, resulta que Sánchez Llibre afirma rotundament que ara sí, que marxarà. No diu la data, però sí ens assegura que en Lara ho sap. El més curiós del cas és que pocs dies després és en Lara Bosch qui abandona el club i Sánchez Llibre és qui acaba inaugurant el nou estadi en la cerimònia del 2 d'agost del 2009.
S'accepten apostes: ¿quan plegarà Daniel Sánchez Llibre de president del RCD Espanyol?

Política i periodisme: ciències exactes

Una de les coses que explico als alumnes de Periodisme és que aquesta professió no és una ciència. Malgrat que les nostres facultats han rebut el nom de Ciències de la Informació primer i Ciències de la Comunicació després, es fa difícil justificar que les nostres siguin carreres científiques. La ciència sol estar associada a un mètode i a una demostració empírica dels resultats. I això, en l’àmbit del periodisme, en què cada mitjà publica uns resultats interpretatius diferents, ens fa creure que es tracta d’una disciplina poc científica.
La definició exacta de l’Enciclopèdia de ciència és: “Conjunt de coneixements, i l'activitat destinada a assolir-los, que es caracteritzen formalment per la intersubjectivitat i pràcticament per la capacitat de fer previsions exactes sobre una part de la realitat.” Tot i que a continuació en detalla una segona accepció que diu: “Cada branca o departament de coneixences sistematitzades considerat com a camp d'investigació o objecte d'estudi.” Això és el que permet incloure, per exemple, les ciències socials, entre les quals les de la comunicació o polítiques. Però, insisteixo, semblaria que aquestes dues branques s’allunyen d’allò que tradicionalment hem entès com a ciència i que solem associar més en l’àmbit de la medicina o la matemàtica.
Ara, com més hi penso més em sembla que estic equivocat. No ho puc demostrar científicament, però tinc la intuïció que el periodisme i la política no només són ciències sinó que, fins i tot, podria ser que fossin exactes. Del cas català, n'estic convençut. I quan dic exactes vull dir que darrere amaguen unes fórmules que si les descobríssim aconseguiríem trobar amb exactitud la manera de treballar de periodistes i polítics amb un minso marge d’error.
He arribat a aquesta conclusió després de sentir i llegir com els polítics i els mitjans han interpretat l’acord de finançament. Ho han fet amb unes paraules molt semblants a les que m’havia imaginat que utilitzarien quan s’arribés al pacte. Cada vegada estic més convençut que, algun dia, una tesi doctoral serà capaç de demostrar quines són les fórmules matemàtiques que ens permetrien clavar els titulars dels diaris de l’endemà de tots els mitjans. I també quines paraules exactes utilitzarien els polítics davant determinades situacions polítiques. Per suposat, convindria tenir en compte un fotimer de variables: propietat de les empreses editores, cv de directius de mitjans, cv de col·laboradors, resultats electorals, partits de govern, militància dels consellers, treballadors en plantilla, portades publicades, editorials publicats, reunions privades periòdiques entre polítics i periodistes i una quantitat ingent més de dades. Qui descobreixi la fórmula es pot fer la barba d’or perquè després només caldrà dissenyar un programari que permeti la publicació automàtica d’un diari sense, ni tan sols, la necessitat de disposar de redactors. Només caldrà que cada nou director introdueixi les dades bàsiques del mitjà i que un operari vagi entrant cada dia les dades mínimes de l’esdeveniment.

Quan s'hagi inventat aquest programa seré el primer de comprar-lo. No sabeu quina mandra em fa escriure cada vegada el mateix article, defensant les mateixes idees, però utilitzant paraules diferents. En canvi, amb un programa així només hauria de posar les meves neures per un cantó i sobre allò que voldria escriure, per un altre, i així em sortís l'article automàticament. Quin estalvi de temps!
Si algú ja està treballant en la fórmula li regalo unes dades que pot afegir a l’estudi. Aviat sortirà publicat un treball d’investigació sobre les eleccions catalanes del 2006 en què hi hem participat els doctors Ferran Sáez, Toni Aira i jo mateix. En el nostre capítol, com ja vam fer per a les eleccions del 2003, analitzàvem els textos d’opinió a la premsa durant els 15 dies de campanya electoral. A mi em va tocar analitzar l'Avui, El Periódico i El País. Entre altres coses, ens fixàvem en quins partits polítics apareixien citats almenys un cop als articles i en quina freqüència. Això ens va permetre fer un percentatges de partits citats. Doncs bé, la meva sorpresa va ser veure que després d’analitzar 196, 117 i 67 articles d’opinió de l’Avui, El Periódico i El País respectivament es mantenien uns percentatges semblants als resultats electorals. O sigui, que el percentatge de la suma de vegades que apareixia CiU o el PSC, per exemple, equivalia al seu suport parlamentari. Per tant, que les famoses i tan criticades “quotes de pantalla” que han de seguir els mitjans públics en la informació de blocs electorals es compleix pràcticament al peu de la lletra en els articles d’opinió dels mitjans escrits privats. Insisteixo, nosaltres no analitzàvem els textos informatius sinó els articles d’opinió en què és impossible que un director de diari pugui “ordenar” que es compleixin aquestes quotes.
Quan aquest estudi estigui publicat us passaré la referència, però suposo que ningú s’enfadarà si us avanço precisament aquestes dades que us he comentat:

Avui
CiU apareix en el 29,4% d’articles i havia obtingut aquests resultats: 30,94% (03) i 31,52% (06)
PSC 28% (articles) 31,16% (03) i 26,82% (06)
ERC 19,3% (articles) 16,44% (03) i 14,03% (06)
PP 10,7% (articles) 11,89% (03) i 10,6% (06)
ICV 11,4% (articles) 7,28% (03) 9,52% (06)

El País
CiU 25,1% (articles) 30,94% (03) i 31,52% (06)
PSC 24,1% (articles) 31,16% (03) i 26,82% (06)
ERC 17,4% (articles) 16,44% (03) i 14,03% (06)
PP 15,4% (articles) 11,89% (03) i 10,6% (06)
ICV 13,9% (articles) 7,28% (03) 9,52% (06)

EL Periódico
CiU 28,2% (articles) 30,94% (03) i 31,52% (06)
PSC 26,1% (articles) 31,16% (03) i 26,82% (06)
ERC 15,5% (articles) 16,44% (03) i 14,03% (06)
PP 14,4% (articles) 11,89% (03) i 10,6% (06)
ICV 10,52% (articles) 7,28% (03) 9,52% (06)

Algú encara dubta que la política i el periodisme probablement siguin ciències exactes?

PC: la fotografia és de la notícia publicada per LaVanguardia.es

Ni a la tercera...

Ni a la tercera ha estat la vençuda. Per tercer any consecutiu he participat al concurs de cartells de la Festa Major de Torelló i no només no he guanyat sinó que no he quedat ni entre els dos finalistes. I mira que en vaig presentar dos, eh! ¿Què he de fer? ¿M'he de rendir? Bé, sigui com sigui, me n'alegro que la guanyadora hagi estat una noia que ha fet el Batxillerat artístic. És una bona manera de començar la que, segur, serà una gran carrera artística. Segurament sí que "lo" meu no és pas això del dissney gràfic.

Els dos primers són els meus, i pel final el bo:

L'Home del Croscat

Ahir dissabte 11 de juliol vàrem fer una excursió per La Garrotxa. Vàrem visitar un parell de volcans i la Fageda d'en Jordà. Un dels volcans que vam veure de prop va ser el del Croscat, concretament les seves grederes. Era molt espectacular veure les pedres volcàniques que anàvem trobant pels voltants, una d'elles és la que reprodueixo més avall. Però el més sorprenent ha estat que aquest matí, quan retocava una mica les imatges per recuperar el color i la brillantor originals, he descobert que aquesta pedra amagava, al seu darrere, una cara humana. Crec que acabo de fer un dels descobriments més importants del segle XXI: l'Home del Croscat.

La guerra mediàtica amb cadàvers

El dimecres 1 de juliol va morir Baltasar Porcel. No explicarem res de la seva vida que no hàgiu pogut llegir o escoltar aquests dies als mitjans de comunicació. Però sí que m'agradria parlar d'allò que ha passat en els dos grans diaris de Barcelona fruit de la seva mort.

Fa uns dies Sergi Pàmies escrivia un interessant article a La Vanguardia en què parlava de la utilització mediàtica dels morts. Ell feia especial referència a les televisions on aquestes aprofitaven la mort d'il·lustres personatges per omplir hores de programació amb programes especials. Segons Pàmies, aquest és un tipus de programació que va a més i que encara s'incrementarà en el propers temps perquè té bons índexs d'audiència i té uns costos baixos, especialment quan es tracta de tornar a emetre programes protagonitzats pels difunts, quan encara estaven vius.
Doncs bé, sembla que quelcom semblant està passant a la premsa. ¿Us heu adonat que diaris com l'Avui o La Vanguardia tenen ja una pàgina pràcticament diària dedicada al perfil de difunts?
El que potser no és tan habitual és veure com les disputes mediàtiques traspuen als mitjans gràcies als cadàvers. L'exemple més recent el tenim precisament amb la mort de Porcel. Si us mireu les portades de més amunt veureu com la mort de l'escriptor mallorquí és la notícia més important de La Vanguardia i, en canvi, ni tan sols apareix a El Periódico. Però no només això sinó que al diari de Can Godó hi dediquen les 9 primeres pàgines de Cultura, de la 32 a la 40, inclòs un article del mateix Conde, i l'editorial. En canvi, a l'encara diari del Grupo Zeta no en parla fins a la sisena pàgina de l'iCult, la número 72 de 88 i, a més, ni tan sols és la pàgina sencera.

Aquesta disputa per veure quin dels dos diaris en parla més i quin menys, durarà fins l'endemà del seu enterrament, o sigui, fins avui diumenge dia 5. El divendres La Vanguardia hi torna a fer referència en portada, en un breu, però després hi dedica també les primeres pàgines de cultura, de la 34 a la 37, i també n'escriu, per exemple, en Monzó en la seva columna. Tampoc ho torna a posar en portada el diari de la competència i només a la setzena pàgina de l'iCult hi apareix un article de mitja de pàgina d'Arturo San Agustín.

El dissabte 4 la cosa s'iguala a la portada. O sigui, no apareix a cap de les dues. Aquest és el dia de les imatges de la capella ardent i que sí que trobem, de nou, a les de Cultura de La Vanguardia. Aquesta vegada, però, no obren la secció sinó que són la tercera i quarta, o sigui, les pàgines 38 i 39. En canvi, els d'El Periódico hi dediquen una petita fotonotícia a la cinquena de l'iCult, a la pàgina 70.

Finalment, avui diumenge torna a la portada de La Vanguardia amb una petita fotografia de l'enterrament acompanyada d'un text breu. Com us podeu imaginar, cap menció a El Periódico que en pàgines interiors només hi dedica un petitíssim breu a la pàgina 66. En canvi, La Vanguardia torna a obrir Cultura amb 3 pàgines dedicades a l'enterrament.
Potser trobeu estrany que El Periódico hi dediqui tan poc espai i La Vanguardia tantes pàgines. Però tot té una explicació. Com ja sabeu, Porcel era columnista del diari que hi dedica tantes pàgines i bon amic del Conde de Godó. També va ser un personatge molt proper a CiU i molt criticat des dels àmbits "progres" durant la seva etapa polèmica a l'Institut per la Mediterrània. Per tant, ja podem entendre també perquè El Periódico en parla tan poc. De fet, com em deia un company de feina escriptor: "si des d'aquest diari ja no en parlaven quan estava viu per què ho haurien de fer ara que està mort" i té més raó que un sant. I parlant de sants, ¿heu vist com el dia 2 a El Periódico, en lloc de la notícia i la foto de la mort d'en Porcel, posen en portada el funeral a Barcelona de Vicente Ferrer amb els ducs de Palma a primer pla? ¿Algú recorda qui va ser l'últim "català de l'any" i quin mitjà l'otorgava?

Un dissabte de contrastos acadèmics

Estem a final de molts cursos acadèmics i, al mateix temps, a l’inici de la preparació dels següents. Aquells qui ens dediquem a la docència i a la gestió acadèmica ens trobem a cavall d’un curs que s’acaba i la preparació del que començarà a finals d’estiu. No us explico què significa aplicar l’Espai Europeu d’Educació Superior al Grau de Periodisme.

El dissabte 20 de juny va ser l’exemplificació d’aquest pont entre cursos. Els alumnes de la 12a. promoció de la Facultat de Comunicació Blanquerna feien el seu acte de graduació al Gran Teatre del Liceu de Barcelona. Alguns d’aquells qui havien estat alumnes meus a 2n. (entre ells els primers autors de Semiperiodisme) i a 4rt., celebraven que ja estan llicenciats, o a punt de ser-ho. Però abans d’anar al colós de la Rambla, vaig fer marrada a Santa Coloma de Gramanet.
A les 8 del matí sortíem de Torelló perquè a les 10 la meva dona estava cridada a les proves d’oposició a mestre de Llengua i Literatura Catalana de secundària. 135 candidats estaven convocats a un Institut de Santa Coloma d’un total de 950 per a 200 places. El sorteig va voler que la meva dona fos la primera de la llista i, per tant, a les 10 i pocs minuts, tots ells reunits dins el gimnàs de l’escola, la van cridar a ella primer perquè lliurés tot el material didàctic que haurà de defensar en una segona prova. Després tocava esperar a les 12 del migdia per començar pròpiament la prova, la mateixa hora en què havia de començar l’acte de graduació. El tribunal hauria de treure 5 números de 71 temes que entraven a l’examen. Al cotxe van quedar els resums de 17 temes estudiats. Que entre aquests 5 temes n’hi hagués almenys 1 dels 17 era poc probable o, en tot cas, qüestió de sort.

Per fer temps, vam anar a fer un segon esmorzar. Després d’intentar entrar a dos locals poc acollidors, ens vàrem decantar per un que aparentava ser-ho. Dues noies xineses ens van atendre amb la mirada. “Feu entrepans?”, “cómo?”, “que si feu entrepans?”, amb la mateixa mirada ens deien que no ens entenien. “Bocadillos...”, “ah, bocadiyos!”, “uno de jamón”. I després més difícil encara, li vaig intentar demanar quina mena de formatge em podia oferir i després de passar-nos al castellà em va ensenyar unes llesques de formatge del DIA%: “res... jo em prendré un cafè amb llet”, “cómo?”, “café con leche”. 10 minuts després d’haver demanat l’entrepà de pernil una de les xineses, que havia sortit feia 9 minuts, torna amb una bossa del DIA% amb el pernil a dins.

Mentre estàvem esmorzant, va entrar un home morè, d’aparença gitana, amb una llarga cabellera arrissada, i va demanar un Soberano. Quan es va acabar el primer, en va demanar un altre i es va posar a tirar monedes a l’escurabutxaques.

A un quart de dotze vaig acomiadar-me de l’aspirant a funcionària i li vaig desitjar moltíssima sort. Vaig dirigir-me a la parada del Metro de Santa Coloma. Vestit, com anava, per entrar al Liceu em sentia un xic incòmode caminant pels carrers de Gramané. De cop, començo a sentir que el peu esquerre em fa un soroll diferent que l’altre. Semblava com si se m’hagués enganxat alguna cosa a la sola. Miro avall i, oh déu meu!, se m’havia rebentat la sabata. Un calçat que tenia des de feia 12 anys i que possiblement només havia dut 12 vegades. Les havia estrenat, precisament, el dia de la meva graduació.

Pujo al Metro amb l’objectiu de fer parada a Plaça Catalunya, en lloc de fer transbord cap al Liceu, i baixar pel Portal de l’Àngel a comprar-me unes sabates. A mig camí, entra al vagó del metro una dona acompanyada d’un amplificador arrossegat per un petit carro. La dona és espanyola, vull dir que no és una immigrant estrangera, i micròfon amb mà comença a cantar en espanyol. Té bona veu i l’home que té al costat li riu les gràcies. Quan acaba l’actuació, un mínim de cinc persones li donen diners. Potser m’equivoco, però diria que si hagués estat una banda de peruans, d’aquells que canten allò del Cóndor que passa, o algun solista romanès amb acordió, segurament no li haurien donat tants diners.

A les 12 menys 10 minuts entro a Casas Sabaters i em dirigeixo a una dependenta: “ja ho veu (li ensenyo la sabata) en vull unes de semblants que em facin joc amb el vestit”. Va directament a unes Camper de 126€: “no m’agraden”, un eufemisme per dir que són massa cares. De cop en veig unes altres, de Camper, a meitat de preu, d’un color cru amb uns tocs de taronja, el mateix color de la camisa i dels botons de l’americana de lli blau: bingo. “Un 42, si us plau, i ja em pot dur els dos peus”. Me les calço, les pago, amb descompte per família nombrosa inclòs, i els regalo les meves sabates que directament llencen a les escombraries. A les 12 menys 5 corro cap al Liceu on arribo a les 12 i 5. El primer que veig a l’escenari és en Roger Padullés cantant la primera cançó de la festa. Quina alegria que em rebi la veu del meu millor amic.

La festa és molt emotiva. Després de la segona cançó d’en Roger i just abans que comencin a imposar les bandes als alumnes (o exalumnes), vaig a saludar el “tenor que criden per cantar per tot el món”, segons el va presentar el degà. Entro al backstage del Gran Teatre, al costat dels vestidors, i em sento un privilegiat podent-me menjar una ensaïmada i un brioix farcit de xocolata del càtering per als músics. Després d’acomiadar-me de la persona que va cridar el meu nom quan vaig pujar a l’escenari del Palau de Música 12 anys enrere, torno a la platea. Em torno a emocionar, especialment cada vegada que des de l’escenari es recorda la Carol que un mes abans ens va deixar orfes del seu generós somriure.

Al final de l’acte tot són alegries. Els pares no paren de fer fotos als seus fills. De la seva mirada es desprèn que són conscients que aviat els seus fills voldran volar del niu, però que potser no podran per culpa de la conjuntura econòmica (això de la mirada m’ho acabo d’inventar, però podria ser que fos veritat, oi?). Però l’alegria personal més gran la tinc quan em sona el telèfon just quan sortia per la porta de platea i des de Santa Coloma de Gramanet una veu femenina em diu: “ei! M’ha anat molt bé, m’han sortit dos temes dels 17 que havia estudiat i he omplert 6 pàgines sobre literatura modernista”.
Després de saludar els que ja són “col·legues” i felicitar especialment la Núria i la Marta, primeres de les promocions de Periodisme i Comunicació Audiovisual, pujo Rambles amunt. A mig camí ja em recull l’afortunada opositora.

Parem per dinar al Ginos del carrer Marina, al costat de les Torres Bessones. Probablement a pocs metres hi tenim alguns dels membres d’U2. El 30 de juny els veurem en directe a Barcelona i serà el dia que, possiblement, l’Anna farà l’última prova de les oposicions i ja tot serà qüestió d’esperar els resultats.

Quan arribem a Torelló passem a buscar els nens a casa dels seus avis. S’han portat molt bé durant el dia. Ens preparem per anar a la festa de final de curs de l’Escola Fortià Solà. Ens diuen des de l’AMPA que aquest any hi ha menys gent que s’hi quedi a sopar: la crisi? Els nostres fills són dels més petits. La Laia l’any que ve ja començarà 1r. de primària i canviarà d’edifici, i l’Arnau i en Pol faran P4. S’ho passen pipa amb els seus amics jugant amb tot allò que meticulosament han preparat els de l’AMPA. A l’hora de sopar, cau un xàfec espectacular, sort que han pogut muntar les taules sota d’un porxo. Amb una amanida, pa amb tomàquet i botifarra i un gelat servits en uns plats de plàstic que ens hem dut de casa, ens sentim ben acompanyats d’aquelles noves amistats que hem fet gràcies als nostres fills. Tot plegat ens porta molts records de quan érem nosaltres els nens que celebràvem el final de curs. Abans de mitjanit m’emporto els vailets, estan rebentats. Una mica més tard arriben les dones de la casa.

Així s’acaba un dissabte de grans contrastos acadèmics i també, perquè negar-ho, de contrastos socials. Un dia d’emocions, nervis, alegries, nostàlgies i de grans esperances.

7 de juny, In Memoriam

El 7 de juny de 2009 potser el recordaré tota la vida. És probable que sigui l'últim dia que hagi anat a votar un partit polític. El sobre amb una papareta per a una candidatura que vaig posar dins l'urna electoral és, molt probablement, el darrer que dipositaré ple en unes eleccions. Això vol dir que si no canvien molt les coses, la propera vegada votaré amb el sobre buit, o sigui, en blanc.

Ja vaig advertir, bé, això d'advertir potser és massa agosarat ja que a mi no em fa cas ningú, que si no hi havia senyals clars que tendíem cap un canvi radical de relació amb Espanya jo no tornaria a votar. Doncs bé, no ha calgut esperar a la sentència del TC contra l'Estatut o el mal acord de finançament per tenir clar que, una veada més, els partits polítics catalans no tenen pensat plantar cara. La gota que ha fet vessar el got ha estat la unanimitat de la Mesa del Parlament de Catalunya en contra de la Iniciativa Legislativa Popular a favor que Catalunya convoqui el 2010 un referèndum a favor de l'autodeterminació. Si l'Enric Canela, implusor de 10Mil.cat i d'aquesta ILP, ha decidit abandonar Convergència, doncs jo, que no milito a cap partit, no els tornaré a votar. Ja els tinc plens de tanta hipocresia i falsa catalanitat nacionalista.

Per tant, o es fa realitat la iniciativa de Xavier Mir de fer una llista parlamentària que només tingui com objectiu la independència o jo no torno a posar una butlleta electoral dins d'una urna.

Ah, i recorda que aquest dissabte convindria que tots anéssim a l'Acte de Sobirania. Miraré si puc baixar a Barcelona!

El refugi

En èpoques de bombardejos els pobles s’abastien de refugis. Temps enrere queden els que es van construir per les nostres contrades. Però ara ens trobem en un moment de crisi global, que colpeja amb duresa les nostres terres, que té algunes similituds amb els moments de guerra. Per suposat, la gran i sortosa diferència és que la gent no es mata entre ella. Malgrat tot, la principal semblança és que n’hi ha una bona colla que pateixen molt i d’altres que sobreviuen sense problemes significatius.

Els primers són aquelles famílies, o persones individuals, que tenen greus problemes per arribar a final de mes. Fins i tot n’hi ha molts que ja no ingressen ni un cèntim. D’altres s’estan endeutant fins a uns límits molt perillosos.

Tot plegat ens duu a uns moments de certa tensió que es fa molt palesa en segons quins entorns: especialment en el sectors més perjudicats per la crisi. Poc o molt tots tenim gent a prop que n’està patint les conseqüències, si no és que ens ha tocat a nosaltres. Així és com sents amics o familiars que et diuen: “qui m’havia de dir als meus (poseu-hi l’edat que vulgueu) que m’hauria de posar a buscar feina”. Quelcom semblant passa amb els alumnes que acaben aquest estiu la universitat i que no saben ni com posar-s’hi per buscar feina.

És per això que tornem, com explicava al principi, a una època en què molta gent busca refugi. Diuen que al nostre país això passa per demanar suport a la família. Asseguren que, en aquest sentit, les famílies són bastant solidàries amb els membres més desvalguts. Probablement sigui cert. El problema és que cada vegada són més les famílies desestructurades. Ja sigui per trencaments sentimentals o per distanciaments físics. O sigui, perquè hi ha moltes parelles, amb fills o sense, separades i perquè són molts els fills o néts que viuen lluny dels seus pares o avis. I d’aquests últims no només els immigrants estrangers, sinó els immigrants espanyols i també els catalans. Són molts els fills de pares barcelonins que s’han buscat la vida fora de la capital. I al revés, són molts els fills de comarques que van anar a buscar fortuna a la gran ciutat.

En canvi, dóna la sensació que els fills que viuen prop dels seus familiars directes i que pateixen la crisi, especialment en petites poblacions, són dels qui se senten més aixoplugats. També pot donar-se el cas de la família que viu d’un negoci i que s’ha ensorrat, però les dinàmiques dels pobles, en general més conservadores, més estalviadores i més solidàries, fan que, probablement, la crisi sigui més fàcil de conviure-hi.

Tocats de l'ala

Aquest matí LaVanguardia.es ens explica que ja s'han trobat les primeres restes de l'avió d'Air France accidentat i que ja s'han recuperat 8 cadàvers. També ens diuen que els pilots de la companyia es neguen a volar fins que no s'hagin revisat els A330 i A340. Bé, la informació ja la sabeu pequè és d'aquelles notícies que quan la sentim a la ràdio o la veiem a la tele ens hi aturem perquè els accidents d'avió ens provoquen morbo i ganes de calcular les possibilitats que tenim d'estevellar-nos la propera vegada que volem. Ara, el que no sé si ho havíem vist abans és que una notícia que parli d'un accident d'Air France estigui acompanyat d'un anunci d'un dels principals competidors de la companyia francesa: Lufhtansa. Mireu la foto:

1 ESTAT = 1 VEU

L'alcalde respon

En l’anterior article a elter.net us parlava del nou gimnàs públic de Torelló, aquell que també té una piscina. Aquest dissabte passat feien dia de portes obertes i vam anar a visitar les instal·lacions, que encara estan en obres. Responsables de la gestió de l’equipament públic ens feien entrar en grups. La meva sorpresa va ser veure que també i havia l’alcalde que atenia dubtes dels visitants. És molt lloable que el nostre màxim representant polític local estigués al peu del canó per respondre les nostres preguntes. Tan de bo sempre fos així.
No ho vaig dubtar ni un moment i m’hi vaig dirigir quan sortia de la visita. Com ja us vaig explicar, hi havia algunes coses que no m’acabaven de convèncer. Resumidament, perquè vam estar xerrant una bona estona, això és el que em va dir l’alcalde. Quan li vaig preguntar per què no separaven la zona d’aigua del gimnàs va respondre que cada vegada més gent demana quelcom més que un servei de piscina. I quan li vaig dir que, si té raó, en tot cas sigui la gent la que triï quins serveis vol i quins no, però ell va assegurar que el cost de la piscina representa més del 80% i, per tant, una quota de només piscina seria una mica més barata, però no gaire.
Sobre les quotes, recordem que una família de 5 membres, per exemple, passa a pagar 6 vegades més al mes, Miquel Franch va afirmar que el preu ja està subvencionat i que amb aquest quota tindrem gimnàs, jacuzzi, piscina, sauna, etcètera. En definitiva, més barat que qualsevol gimnàs privat amb els mateixos serveis. Però, jo li dic, que els nens petits només fan servir la piscina i que han de pagar per uns serveis que no utilitzaran. La solució, segons ell, és fàcil: que cada vegada que anem a la piscina amb nens paguem el preu de l’entrada. Pel que fa als cursets de natació, també li demano si troba gaire lògic que ara passem a pagar 3 vegades més perquè l’Ajuntament deixarà d’aplicar els descomptes per a família nombrosa i per a nens menors de segon de primària. Ell ho troba molt lògic. Em demana si considero que anar a aprendre a nedar és un servei de primera necessitat, com seria l’escola, i ho compara amb aprendre a jugar futbol. O sigui, que aprendre a nedar no és una necessitat i per tant no s’ha d’ajudar a les famílies nombroses. Tot i així, es congratula d’haver aprovat descomptes per a jubilats. I, per suposat, també troba ben normal que l’Ajuntament construeixi un equipament tan modern, tot i que, insisteix, no és cap servei de primera necessitat.
Al final acaba assegurant que l’obra ha costat 4 milions d’euros i que és molt cara de mantenir. També assegura que les arques de l’Ajuntament estan molt buides.
A la conclusió que arribo jo és que, en definitiva, s’han gastat molts diners per fer aquesta obra i per poder-la amortitzar i mantenir han d’oferir un producte competitiu amb la resta d’instal·lacions de gimnasos del poble. Per una quota assequible ens ofereixen la suma d’un magnífic gimnàs, ple de serveis, i una piscina d’última generació. I els que no pensem com ell, que pensem que les coses es podien haver fet d’una altra manera, en realitat tenim una opinió diferent. I ja està, l’alcalde mana, que per això ha estat elegit, no?

Reflexionem-hi

Acabo de sentir a la ràdio la senyora Sánchez-Camacho, la delegada de la sucursal del PP a Catalunya. Aquesta senyora ha afirmat que l'anunci en contra de la llengua catalana que han publicat a la premsa és "una reflexió" mentre que la campanya a favor de les seleccions catalanes en què també hi sortien menors era un anunci "polític". Per fi ho he descobert. El PP no és un partit polític perquè es nega a fer política. Per tant, el PP, en cap cas, busca governar ja que la seva funció a la vida és fer-nos "reflexionar" i no gestionar allò públic. Així doncs a partir d'ara de PP en podem dir, sense por a equivocar-nos, que es tracta d'una Agrupació Reflexiofilosòfica.

I ja que parlem d'anuncis, i si m'ho permeten, jo sí que faré política:

Vidal-Quadras: “enyoro la política catalana perquè no vaig acabar la feina”

Aquests dies ens haurem d’acostumar a tornar sentir Vidal-Quadras tot sovint, almenys durant el pròxim mes. Ja sabeu que és el primer nom considerat català de la llista del PP a les eleccions europees i, per tant, el cap de cartell de la delegació territorial d’aquest partit a Catalunya. Sense anar més lluny, aquest matí de dimarts l’ha entrevistat la Neus Bonet. Un cop acabada l’entrevista, i durant la tertúlia, la Neus ha dit quelcom semblant a que és un polític que la sap molt llarga i que sempre sap com i què respondre.
Exactament el mateix em van dir pocs minuts abans que ens rebés al Parlament Europeu quan el vàrem anar a visitar fa unes setmanes. Ens va rebre a l’hemicicle i ens va explicar unes quantes coses del funcionament del Parlament, però va parlar molt també de la política catalana. Una de les coses destacades que ens va explicar és que al PP el van enviar a Brussel·les perquè feia nosa i que “enyoro la política catalana perquè no vaig acabar la feina”. Us vaig prometre que us explicaria més coses d’aquell viatge i avui, si us sembla bé, us reprodueixo la conversa que vaig tenir amb el “vispresident”, tal i com es va presentar, del Parlament Europeu, l’il·lustre diputat Alejo Vidal-Quadras. Jutgeu vosaltres mateixos si sap, o no, escapolir-se de l’escomesa.

X. Ja sabem per què el català no es pot parlar al Parlament Europeu. No li faré aquesta pregunta. Jo li vull preguntar si a vostè li faria il·lusió poder-hi parlar.
VQ. Una llengua porta associada una vivència i la meva està associada al català. Sí que em faria il·lusió. Per exemple, els catalans tenim un sentit de l’humor diferent i això es nota en la manera d’expressar-nos. Però veus aquestes cabines de traducció?

X. Sí, n’hi ha 23, una per cada llengua oficial, però encara n’hi ha alguna de buida...
VQ. Sí, però si acceptem el català també hi hauria la petició de moltes més llengües d’altres països. Si ja és un problema ara amb 23, seria impossible i molt costós amb 35. Però ja sabeu que, si voleu, podeu adreçar-vos al Parlament Europeu en català.

(després, un company li pregunta sobre la resolució parlamentària en contra de la immersió lingüística a Catalunya que van tombar-li al Parlament Europeu)

VQ El que demanem a Catalunya és que el pares puguin triar la llengua en què s’educa els seus fills. A l’escola es podrien fer classes en castellà i classes en català. Però ja sabem que a Catalunya el PP té el pes que té...

X. Però si vostè diu que és tan car i complicat que el català es pugui parlar al Parlament Europeu, imagini’s què suposaria econòmicament fer el què vostè diu. Si ja tenim un dèficit de professora ara...
VQ. Però no és cap problema perquè tots els professors parlen en català i en castellà.

X. Sí, és veritat. Però no podem tenir el mateix professor en dos llocs al mateix temps...
VQ A Euskadi sí que es pot triar la llengua. Allà sí que es pot fer. Allà tenen tres línies, una en castellà, una bilingüe i una altra en euskera.

X. Home! Sí a Catalunya tinguéssim el mateix sistema de finançament que a al País Basc, potser sí que us podríeu plantejar que fos viable econòmicament...
VQ. Això us ho solucionarà la Salgado! (Riu i acaba la conversa unilateralment).

(Foto d'Albert Medran)

La teva vida en 130'

Són tres quarts de vuit de la tarda i tots cinc pugem al cotxe de tornada a casa i connectem la ràdio. Hem anat a passar el dia prop de la platja en terres gironines. Uns amics hi tenen la caravana muntada en un càmping i després de dinar hem passat la tarda junts en un petit parc d’atraccions. Ha costat molt arrencar-los dels “cavallitos”, llits elàstics i la petita muntanya russa. Ha estat una tarda excel·lent, tots dúiem samarretes de màniga curta. Com us deia, després d’acomiadar els amics, hem pujat al cotxe: ens queda poc més d’una hora de viatge.
Ens dirigim cap a l’oest i el sol se’ns pon de cara. He connectat el GPS, per pura curiositat, perquè em conec el camí, i em fa anar per llocs insospitats. Sort que no li he fet cas. Quan portem pocs quilòmetres, la Laia ha deixat de dir-nos que vol que ens comprem una caravana i s’ha adormit. En Pol s'ha clapat poc després. L’Arnau ha aguantat fins a casa despert, ja havia dormit en el viatge d’anada, abans de dinar.
La posta de sol és espectacular. El Montseny continua assolellat mentre la carretera ja està a la penombra. El paisatge de La Selva i l’arribada a la Plana de Vic ens demostren que no només al País Basc gaudeixen de tots els colors del verd. Pel camí parlem sobre si ens podríem permtere el luxe de comprar-nos una caravana. No n’hem tret l’aigua clara, hem de fer números.
Un cop arribem a casa ens creuem amb un excompany d’escola, de quan a les escoles encara fèiem EGB. No em reconeix, però em fa il·lusió tornar-lo a veure. Un cop dins el garatge, agafo la Laia a coll i s’ha despertat mentre la pujava a la sala d’estar. En Pol, que s’ha quedat dins el cotxe adormit, m’ha rebut amb llàgrimes als ulls quan he tornat a buscar-lo, potser perquè s’ha despertat sense saber si l’havíem abandonat qui sap on.
Mentre es posen el pijama, preparo el sopar. Avui toca pizza, com gairebé cada dissabte. He agafat les tres masses que tenia fetes i que guardava a la nevera, al matí les havia tret del congelador. Pels nens preparo la clàssica de pernil dolç. Mentre els xics se la van menjant, per a nosaltres deixo a punt la de salmó, tonyina i cranc, per un cantó, i la de pernil dolç i formatges per l’altre.
L’Arnau i la Laia es beuen un got de llet després de sopar i en Pol es menja un iogurt. Mentre es renten les dents i es preparaven per anar a dormir, he encès la tele i em miro uns 20 minuts TV3. Quan ja s’han posat a dormir, avui a les 10 tocades, baixem a sopar. Al 33 començaven “La teva vida en 65’” de Maria Ripoll i ens hi enganxem. Mentre la mirem, ens mengem les pizzes. Quan s'acabava, ens n'anem a dormir. Ha estat un dia gratament esgotador.

Aquesta d’aquí sobre és la meva crònica del dissabte 2 de maig de 2009 d’allò que vaig fer de 8 a 10 del vespre. Ho he deixat per escrit perquè quan els meus fills siguin grans em demanaran què feia jo mentre el Barça li marcava 6 gols al Madrid. I jo els diré, si encara existeix aquest bloc, que es llegeixin aquesta crònica. Així sabran que, a part dels detalls complementaris que us he explicat, em vaig passar la tarda connectat a la ràdio escoltant una de les retransmissions de futbol a Catalunya Ràdio que més m’han emocionat.

Conversa amb Joan Maria Pou

Joan Maria Pou, company de promoció, fa uns dies ens va visitar al Seminari de 2n Curs. La conversa l'hem transcrit al bloc del nostre seminari: SEMIPERIODISME. La visita va tenir lloc poc abans que se sabés que RAC1 aconseguiria el lideratge de la ràdio a Catalunya i també abans que el Barça passés a semifinals de la Copa d'Europa. Aquí hi teniu el començament:

Hem llegit a classe que el sector radiofònic és el que no està tan afectat per la situació econòmica. Alguns volem fer televisió i m’agradaria saber per què la televisió es veu més tocada. ¿A on tenim més possibilitats, a ràdio o a televisió?
Jo crec que el principal avantatge que té la ràdio és que és més barata i per això li arribarà la crisi més tard, si es que li ha d’arribar. Hi ha molta menys publicitat, com a tot arreu, però el cost d’un anunci és inferior que a la tele, per tant, l’últim lloc on deixen d’invertir en publicitat les empreses és a la ràdio. Dit això, si voleu fer tele, a mort amb la tele. Si tu vols fer ràdio, a mort amb la ràdio. Si tu vols ser ballarina, a mort. Si tu vols ser futbolista, a mort. T’ho poses aquí, entre cella i cella. Oblidat de crisi, perquè d’aquí dos anys, potser RAC1 no existeix. És a dir, en això del periodisme, si allò és el que voleu fer, i veieu que teniu un mínim de capacitat per fer-ho, tireu endavant. En el sector del periodisme, dels mitjans de comunicació, ara estàs aquí i demà passat ja no. Ara em conviden companys de carrera per fer seminaris, i d’aquí dos anys potser estic a l’INEM, així de clar.

O sigui, que d’alguna manera potser la ràdio és la que morirà últim no?
No morirà, la ràdio no morirà mai. Ni la tele tampoc. No et preocupis.

La premsa és potser la que està més en perill.
Tampoc morirà, però ho està passant francament malament, molt malament, perquè està intentant trobar el seu lloc al món, amb les noves tecnologies i tot plegat. L’altre dia m’explicava el Ramon Besa, professor també de la facultat, una cosa molt divertida. Un dia arriba el seu fill amb El País, que es el diari on treballa el Ramon, i li diu: “A veure pare, però això què és?, aquí m’esteu explicant un partit dels Lakers de Pau Gasol, però si ja ha tornat a jugar, tu m’estàs explicant el penúltim partit.” I en Ramon li deia al seu fill: “Ja, és així, aquí no podem fer-hi res els diaris”. Com ho ha solucionat El País? Els diaris ara estant optant més per l’anàlisi, la reflexió i pel reportatge, però en aquest procés de resituació estan perdent molts lectors. En el cas de la ràdio això no és així. Si ara explotés una bomba al MACBA hi hagués 72 morts, jo en dos minut estaria en antena fent ràdio. Una situació que tampoc es dóna en la televisió.

Tu que ets locutor de partits de futbol has d’estar informat dels canvis que fa la FIFA en el reglament?
Sí, tot i que tinc la gran sort que en el meu equip ja hi ha un encarregat d’aquestes coses. És a dir, jo no necessito saber-ho tot dels àmbits del futbol. El nostre producte radiofònic és coral i ha certes parcel·les del coneixement que estan vinculades a un membre de l’equip en concret. No obstant, això no vol dir que jo renunciï a conèixer aquests canvis. És important disposar dels recursos per saber les coses el més ràpid possible.

Creus que és bo especialitzar-se només en un camp?
No és ni bo ni dolent. Si t’interessa alguna altra cosa, fantàstic! Jo, per exemple, tinc un postgrau en ciència política i un màster en relacions internacionals, però perquè jo vaig voler. Ho faré servir algun dia? No ho sé, però ho vaig fer perquè volia aprendre. Ara, si tu et veus fent periodisme esportiu endavant i si tens curiositat per d’altres coses millor que millor. Tot el que sigui aprendre i tenir més coneixements no fa cap mena de nosa. Però no caiguis mai en el parany de pensar que per fer esports ets pitjor que un altre. Jo he fet esport tota la vida, a casa meva l’esport ha estat sempre una eina per educar. El meu pare no només ha volgut sempre que els seus fills fessin esport sinó fossin esports en equip, perquè ell creia que hi havia educació. Però la política sempre m’ha agradat molt i m’encanta la política internacional i vaig decidir aprendre’n. Que d’aquí a tres anys em conviden al seminari d’internacional perquè estic fent un programa sobre això. Quant més aprens, més paraules tens per explicar les coses. Si jo sé set maneres diferents de dir que un gol és meravellós, millor; si en se deu, millor que millor; i si en se quinze, encara millor. Per tant, paraules, paraules i paraules. I on les trobem les paraules? Als llibres, a les revistes, escoltant la ràdio, en els diccionaris, a Internet, etcètera. És a dir, que qualsevol àmbit del coneixement és vàlid per fer després una altra cosa que en principi no hi té cap relació. No cometeu l’error de pensar que no necessiteu les paraules per fer la vostra feina.

Com s’ha d’anar reciclant i adaptant un periodista als canvis tecnològics que va patint la manera de fer ràdio amb el temps per poder oferir un producte atractiu i de qualitat?
Jo, afortunadament, no sóc tant veterà com altres. Però sí que és veritat que molts companys meus d’una certa edat s’han hagut d’adaptar a les noves tecnologies. Conec a molts periodistes que en el seu moment, ni mòbils ni històries: si havien de fer una trucada per entrar en directe havien de buscar una cabina, o un telèfon fix. Si jo ara he de gravar una entrevista, entro a una sala de la ràdio, em tanco, l’ordinador ja està encès, i ja hi ha un programa en el qual jo clico a REC, PLAY i ja es grava a l’ordinador el que soni a través del telèfon. Fa uns anys, havies de posar una cinta, se’t podia trencar, es podia acabar i l’havies de canviar, o el minidisc estava ple, etc. És a dir, que tecnològicament ha evolucionat tot. Ara l’oient pot estar en contacte amb tu permanentment. A través de l’sms, a través del correu electrònic, i ara a través dels blogs, hi ha una relació directa amb l’oient; el feedback és constant. Fins al punt que en ocasions l’oient passa a fer de periodista. Les noves tecnologies han fet que l’oient i el periodista estiguin constantment en contacte i per tan el productes radiofònics són molt més rics.

CONTINUAR LLEGINT-LA

Podeu veure'l parlant del Periodisme també aquí:

115 dies rodons

Des de fa una colla d'anys, prefereixo no recordar quants, baixo diàriament a Barcelona des de Torelló amb cotxe (tot gràcies a la Renfe). Doncs bé, tampoc recordo quan va ser l’última vegada que no vaig trobar-me cap dels nombrosos cons que hi ha a la carretera. Diria que la C17 està permanentment en obres. No seré pas dels que em queixaré per això. Les carreteres s’han de mantenir i les obres serveixen, o haurien de servir, per millorar el recorregut i fer-lo més segur i més ràpid.
Però des de fa uns quants mesos la cosa és insuportable. L’altre dia se’m va ocórrer calcular en quants trams passem de dos a un carril i en vaig comptabilitzar una dotzena, entre la pujada i la baixada. Gairebé 20 quilòmetres en obres. ¿Era necessari que fessin totes les obres de millora de cop en diferents trams de la carretera? ¿No les podien fer una darrere l’altra? I és que en el moment que hi ha un petit incident o accident en un d’aquests trams tota la carretera se’n veu perjudicada. Sense anar més lluny, ahir mateix. Tornant de Barcelona vaig tardar 2 hores i 11 minuts quan, habitualment, tardo exactament una hora menys.
Això em va fer pensar quantes hores em dec haver passat dins el cotxe des que el tinc i vaig quedar esgarrifat. Des del 2003 he fet 166.764 quilòmetres. Tenint en compte que he anat a un promig total de 60km/h resulta que he estat 2779,4 hores conduint. Si tenim en compte que un dia té 24 hores puc concloure que el meu cotxe i jo hem tingut una relació personal equivalent a 115,8 dies sencers junts. Si aquests dies els pogués recuperar en forma de vacances seria un home molt feliç.

La foto de la foto de Sant Jordi

La Vanguardia, de tant en tant, ens dóna grates sorpreses. La d'avui divendres 24 d'abril és molt agraïda (al revés que ahir, que em va sorprendre que gairebé tots els personatges catalans que recomanaven llibres estaven acompanyats amb la foto del llibre amb la versió en castellà. ¿Segur que tots aquests l'han llegit en castellà?). Avui, però, en portada no apareix ni el nom ni la foto de Marshall Rajoy. Tot el contrari, per cert, de l'Avui: encara que el titular sigui negatiu envers Rajoy, ¿era la millor foto? ¿Calia caure a la trampa de Rajoy? En canvi, la foto del principal diari de Can Godó s'hi veuen unes Rambles plenes de gent en què, al costat del "Fets" de Montilla, s'hi entrelluca una estelada.
I en pàgines interiors de cultura, una altra gran foto. Ni més ni menys que un vigatà, de nom Oriol, firmant a una espècie de llibre d'homenatge a Stieg Larsson. Curiosament, el noi de la foto és alumne meu i en el moment que Roser Villalonga, de La Vanguardia, estava fent la sèrie de fotos jo l'estava fotografiant a ella. Aquí teniu la seqüència:

Sant Jordi 2009