Apagats

Aquest mes d’agost, com gairebé tots els dies de l’any, la majoria de temes d’actualitat dels mitjans han passat a Barcelona. Estacions de tren, autopistes i aeroports han estat els grans protagonistes. Un protagonisme gairebé idèntic al de cada temporada, però accentuat aquest any amb crisis més exagerades. Però sembla que l’agost del 07 també serà recordat per un altre problema en una altra infraestructura: l’elèctrica. L’apagada de llum i les conseqüències han evitat haver de tirar de les famoses “serps d’estiu” i els mitjans han tingut teca gairebé cada dia.
Així ha estat com Barcelona ha hagut de patir un constant de notícies negatives que, en el cas dels trens, fa mesos, o anys, que s’arrosseguen. No sé si els barcelonins hi estan massa acostumats, però a la resta de Catalunya és el pa de cada dia informatiu. Vull dir que els de comarques estem acostumats a aparèixer als mitjans d’àmbit general quan patim desgràcies: inundacions, accidents de trànsit, caigudes de cases, incendis, etcètera. Exceptuant poblacions il·lustres pels seus festivals culturals, la resta de poblacions som famoses quan ens passen catàstrofes.
I això té el seus avantatges i els seus inconvenients. El principal inconvenient, no cal dir-ho, és que s’associa aquesta població a la desgràcia. Quanta gent va relacionar durant molt de temps, per posar un exemple proper, Sant Pere de Torelló amb corrupció, pel cas Cullell? Però també té una avantatge molt destacada, i és que mentre no et passi cap calamitat et deixen en pau. D’acord, la premsa local sí que parla del teu municipi quan detenen uns delinqüents, o es forada un carrer per culpa d’un aiguat, però aquesta informació ja es compensa amb la presentació d’un llibre o un ple municipal.
Així és com des de Torelló, de moment, podem celebrar no ser notícia als mitjans d’àmbit general i tinguem aquesta “apagada informativa”. I això que passen coses que podrien ser, perfectament, notícia en qualsevol mitjà català, com alguna que ha succeït aquest estiu i que, lògicament, no us penso explicar per evitar “fugues informatives”. Així que hem d’estar contents de ser invisibles, ja sigui per notícies negatives com, perquè negar-ho, per notícies positives, i així continuar sent un poble tranquil i sense cap més etiqueta que la de “pescallunes” de la qual ens agrada tant presumir.

Publicat a El Ter, número de setembre

Torno emprenyat

Veig que des del 10 de setembre que no escrivia res al bloc. Quina vergonya! Jo que fins ara havia intentat escriure almenys un cop per setmana. Què deveu pensar de mi aquells fans incondicionals? Bé, alguns, de fet, ja m’ho heu dit. Tot sigui dit, però, us puc contar amb els dits d’una mà. Gràcies per preocupar-vos per mi, aquells qui ho heu fet. Als altres, gràcies per continuar llegint (si heu arribat fins aquí i teniu la intenció de seguir endavant).
Tinc, però, una Excusa en majúscula. El dia 20 de setembre vaig fer un trasllat de domicili. No ha estat un canvi de vivenda normal... O potser sí. Bé, la qüestió és que fer-lo amb tres criatures i sense comptar amb l’ajuda d’una empresa de mudances ha estat un pèl dificultós, per dir-ho suaument. Sort, encara, d’una nit que el cunyat em va ajudar a treure les peces grosses i que la meva mare va fer de cangur un parell de nits mentre netejàvem la casa nova. Això, lògicament, em va treure bona part de les hores dedicades al bloc. Però l’autèntic drama té a veure amb Telefonica. Sí, la d’Espanya.
Des del dia 20 de setembre, primer dia en què vàrem dormir a la casa nova, fins avui, 15 d’octubre, hem estat sense telèfon. La història és digne d’un acudit de Gila! Anem a pams. Quan vàrem anar a viure a l’anterior domicili, vam demanar una alta de telèfon. Al pis encara no teníem ni llum, ni gas, ni aigua legals, però, malgrat això, els de Telefonica ens van venir de seguida sense demanar cap mena de cèdula d’habitabilitat. Amb un parell de dies ja teníem telèfon nou. Doncs bé, ara hem volgut mantenir el mateix número i vam sol·licitar un trasllat de línia. Tot va començar tant bé com l’altra vegada. Els truco un dijous i el dilluns següent, dia 17 de setembre, em truquen dient que al cap de mitja hora són a la casa a fer el trasllat. I jo els dic: “no podríeu venir el dijous 20 que és el dia que fem el trasllat?” i em diuen “oi tant! Fins dijous”. Una setmana més tard encara havien de dir-me res. Així que truco al 1004 i després de passar pel clàssic: “premi 1 si...”; “si desitja parlar amb...”; “si vol ser atès en català premi...”, etcètera, em diuen que ja han passat i que al llarg dels propers 20 dies passaran un cop haguem solucionat el problema que tenim de connexió. “¿Com? ¿Quin problema?”. Després de trucar una setmana seguida al mateix 1004, finalment decideixo moure fils, i mai més ben dit. El divendres 5 d’octubre envio un correu a un contacte que té un càrrec de responsabilitat a Telefonica i em diu que no pateixi, que aviat em diran alguna cosa. I així va ser. Li estic immensament agraït, si no, a hores d’ara, segur que encara m’estaria esperant.
El dimarts següent em truquen i per qüestions d’horaris quedem que el tècnic passarà el dijous 11 d’octubre. A les 9 i 15 es presenta a la casa i ens diu: “no podem posar telèfon si no separeu els cables de llum i telèfon de la façana”. I li diem: “però si a tot el carrer passen junts”. Resposta: “tan és, els vull separats. Quan ho tingueu fet el tècnic, que passarà d’aquí a una estona, us empalmarà els cables”. Aquesta “estona” van resultar ser 8 hores. A les 6 de la tarda del dia abans del festiu 12 d’octubre el tècnic es presenta. Una hora més tard ens diu: “no us puc donar línia perquè la caixa del carrer està ja plena de números, dilluns passaran tres tècnics a solcuionar-ho”. I se’n va anar. Per cert, el xicot va fer un cablejat nou pel carrer de la nostra línia i, curiosament, va fer passar el fil del telèfon juntament amb els cables d’electricitat en lloc de fer-ho per la canaleta que li havíem fet expressament a correcuita.
El dilluns següent, o sigui, avui, a les 9, parlo amb el tècnic i em diu: “a les 11:15 passo per la casa”. A les 13 hores encara l’esperava. Emprenyat, molt emprenyat, li foto una bronca quan finalment em truca per dir-me que passarà a les 4 de la tarda. Li entra per una orella i li surt per l’altre, com si ell tampoc tingués línia.
Finalment, a les 4 de la tarda, tenim telèfon. Això sí, només ens pot empalmar una toma perquè tenen prohibit fer més empalmes. O sigui, jo mateix he hagut de fer la difícil tasca de posar quatre fils ens els dos forats on ja hi havia els altres cables. Buf, quina dificultat.
Connecto el telèfon i tenia missatges acumulats des del dia 25 de setembre. I, per fi, a les 23h de la nit puc tornar a escriure un text pel bloc des de casa. I ara, a mitjanit, me’n vaig a dormir. Estic massa cansat. Massa tip. Massa fart. Tot i que us he de confessar que potser era millor abans, quan no tenia telèfon i quan me n’anava a dormir més aviat. Qui sap, potser demà els truco i els dic que es posin la línia allà a on els càpiga.

La comuna catalanista

Per més que llegeixo o escolto les paraules d'Artur Mas no acabo d'entendre què proposa amb això de la "casa comuna del catalanisme". Sí que entenc que CiU, o més aviat CDC, o potser l'Artur i en Quico, volen impulsar una reforma del catalanisme. I ho entenc perquè aquesta federació, o aquest partit, o aquestes persones, necessiten reformular el seu, de catalanisme. Però, ¿Com pretenen ser la "casa comuna"? Si escoltem els seus objectius són clarament un projecte per Catalunya, però això és el que tenen també els altres partits. Tots els partits catalans, o sucursals d'espanyols, tenen una visió de com ha de ser Catalunya. I, a més, tots tenen en comú pretendre que el seu partit sigui decisiu, d'alguna manera o altra, en la governabilitat per tirar endavant aquests objectius. És per tot això que el projecte del denominat partit nacionalista és només la idea d'un sol partit que molt difícilment pot ser compartida per cap altra formació política en la seva totalitat. Així doncs, Artur Mas sembla que s'ha tirat a una piscina buida de substància. A més, les seves paraules estan carregades d'una ambigüitat que ens recorden allò que ja sabem, l'única finalitat de ser de CiU i/o CDC és governar una Comunitat Autonòma d'Espanya però fent veure que en realitat es tracta d'alguna cosa més. Molt probablement Artur Mas s'ha posat en un embolic del qual en pot sortir molt escaldat. D'acord que CiU potser és la formació que aglutina més varietat d'ideologies al seu voltant, però mai un partit polític i/o un sol polític ha de pretendre ser l'únic líder d'una causa comuna com és el catalanisme. Això no ho va aconseguir ni tan sols Jordi Pujol quan era President.
A més, a Catalunya ja tenim una institució que simbolitza, o ho hauria de fer, la unitat del catalanisme. Es tracta d'Òmnium Cultural. De fet, la paraula "òmnium" ja denota aquesta voluntat aglutinadora de diferents tendències catalanistes. Potser un Òmnium sense el "Cultural" podria buscar un àmbit més ampli d'acció. I a part d'aquesta entitats, n'hi ha d'altres que poden ser cases comunes del catalanisme, sempre depenent de qui les dirigeixi: alguns sindicats, entitats esportives, associacions d'empresaris i comerciants, agrupacions culturals, etcètera.
El temps dirà, a no tardar, si Artur Mas ha cavat la seva tomba política amb aquesta proposta. Però el que sí que hauria de fer ell i altres polítics no és embrancar-se en cases comunes sinó en causes comunes, com ja s'ha escrit, si no volem continuar sent, com també ja vaig escriure fa uns mesos, una simple masoveria d'Espanya.

I Love LOL

Ha estat un amor a primera vista. Me’ls va recomanar l’Eli de l’Enderrock i sense dubtar-ho me’n vaig anar a la botiga de discos a comprar “Cuentos chinos para niños del Japón” dels Love of Lesbian, altrament coneguts com a LOL. Des de l’últim disc dels Antònia Font que no escoltava una meravella acústica semblant. Són 11 peces de museu. En la segona cançó diuen: “Los días sin ti serían precipicios. No hay manera humana de escapar” i és exactament això el que m’ha passat amb aquest disc. El reproductor (que no vol dir que n’hi posis un i en surtin dos) de CD quan acaba amb la versió catalana de “Shiwa (tot a zen)” torna a començar per “Universos infinitos” i no es fa monòton, tot el contrari. En cada escoltada descobreixes una paraula nova, interpretes millor una cançó o no et passa per alt aquell solo de guitarra.
El disc té dues parts clarament diferenciades. Les cinc primeres cançons tenen en comú allò que en podríem dir una reflexió interior de les contradiccions humanes: alguns en diuen cançons d’amor. Però allò que realment les uneix, a les cançons, és que tenen un tractament seriós, intens i que traspuen sinceritat. Fins i tot trobem semblances en les lletres. A “Noches reversibles”, possiblement la millor cançó del disc, diu “Es porque a veces fuimos nubes con la mente” i a “Un día en el parque” ens deixa anar “Somos nubes, no más”. O en aquesta mateixa cançó ens parla de parcs i safaris que també surten a “Los colores de una sombra...”. Hi ha una sisena cançó que la podríem incloure dins aquest grup, però que l’escoltem en el track 10. Es tracta de “La paràbola del tonto”. El que més commou d’aquestes cançons és que aconsegueixen girar com un mitjó la mirada a la que estem acostumats escoltar en la majoria de grups musicals. No hi ha els típics tòpics per dir que “des que has marxat em sento molt sol” o “que feliç sóc d’haver-te conegut”.
La segona part inclou les cançons que en podríem dir més divertides. Comença amb una espectacular “Villancico para mi cuñado Fernando” i continua amb “Me amo” la cançó dedicada a l’espermatozou que va quedar segon al més pur estil Woody Allen a “Todo lo que siempre quiso saber sobre el sexo y nunca se atrevió a preguntar”. I rematat pel hit “Shiwa” i “Dios por dios es cuatro” que conté al seu interior l’estrofa que dóna nom al disc. Són quatre peces al més pur estil “boletaire” que ens demostren perquè el seu cantant, Santi Balmes, és un fan d’en Joan Miquel Oliver. Potser per això “Shiwa” la podem escoltar al final del disc en català fent duet amb Lluís Galvadà. Pel que sembla volien comprovar què tal sonaven en la nostra llengua: de meravella. Per cert, al mig d'aquestes hi trobem una peça d'orfebreria que no inclouria en cap de les dues parts: "Historia de una hache que no quería ser muda".
La veritat és que un disc com aquest només el podien fer uns catalans. Els espanyols no saben la sort que han tingut, i tenen, que a Catalunya sapiguem cantar en castellà. I, no cal dir, no saben la mala sort que tenen de no entendre, o no voler entendre, el català. Exceptuant honroses excepcions com els Burning, Radio Futura o Toreros Muertos i un parell més, els millors grups del denominat “pop espanyol” han sortit del nostre país. Els LOL tenen un univers infinit de possibilitats si continuen mantenint el seu “shiwa” particular que només uns privilegiats tenen la sort d’assolir.

Més 2014

En l'anterior entrada escric que ens n'hem d'alegrar que per fi l'objectiu del 2014 estigui en boca d'un important càrrec institucional de la Generalitat. Però també és veritat que tot i que malgrat el fons és important (el debat sobre el dret a l'autodeterminació) tambés és veritat que potser hauria estat millor una altra forma (i no una simple frase en una entrevista periodística).

En aquest sentit crec que la reflexió no cal que la faci jo si n'he trobat una d'encertada que resumeix perfectament el que penso. Aquesta és la de Saül Gordillo al seu bloc. Així doncs, recomano que us llegiu especialment l'entrada Horitzó 2014 (ara seriosament) i també, si voleu, les altres dues: Horitzó 2014 (política ficció unionista) i Horitzó 2014 (política ficció sobiranista).

Malgrat tot, però, hem de veure què en surt de la Conferència Nacional d'Esquerra del 20 d'octubre. Hem de recordar que per a aquesta conferència s'ha redactat un esborrany titulat "Construïm una nació sobirana, cohesionada i moderna". En aquest text no parla, en cap moment, del 2014, però sí que podem llegir: "L’objectiu d’aquesta Conferència Nacional 2007 és el de definir l’estratègia de l’esquerra nacional per tal de superar l’actual via autonomista, situant de forma clara en l’eix de l’acció política el dret a decidir com a motor del procés de construcció nacional, amb l’objectiu d’assolir la independència. Aquest horitzó final, associat des de sempre a l’ideari de l’esquerra nacional, reclama avui algunes concrecions". Doncs bé, una d'aquestes concrecions de la Conferència d'Esquerra hauria de ser aquest full de ruta marcant el 2014 com objectiu per exercir el dret a l'autodeterminació. Serà en aquest quan veurem si realemnt la proposta de Carod tira endavant o acaba sent paper mullat. Esperem que per a aquest objectiu totes les veus d'ERC es posin d'acord d'una vegada per totes.

2014, ja és oficial

Finalment Josep-Lluís Carod-Rovira ha parit la frase que molts esperàvem. No esperàvem exactament que la pronunciés ell, sinó algú que ocupa el seu càrrec. O sigui, i dit d'una altra manera, feia temps que esperàvem que un càrrec institucional de màxima importància de la Generalitat digués que l'any 2014 ha de ser l'any del referèndum d'autodeterminació. Aquesta data no se l'ha inventat ell, alguns fa temps que la promocionem (llegiu Independència 2014). El canvi substancial és que allò que ha pujat des del poble ara ho ha assumit com a propi el Vicepresident de la Generalitat o, si ho preferiu, el Conseller de la Vicepresidència (no sé què és més paradoxal, que un s'autoanomeni vicepresident o que uns altres diguin que és conseller de la vicepresidència i, al mateix temps, neguin que existeixi cap vicepresidència).
Ja està, la data és "oficial" i ho és doblement ja que l'ha dit la segona persona més important del Govern de Catalunya i perquè s'ha publicat en el diari "oficial" del nostre país (ja ho sabeu, si La Vanguardia diu que les vaques volen és perquè volen!). El que no seria de rebut, però, és que ara des de l'independentisme "no oficial" ens dediquem a criticar en Carod. No almenys per això. Qui l'acusi de "lladre" per haver-se apropiat de la data, s'equivoca de mig a mig. D'això es tractava precisament. O és que potser ens pensem que la independència només l'aconseguirem des dels blocs d'internet, amb pintades a parets o vestint samarretes cridant a la revolta? Segona, qui el vulgui desautoritzar acusant-lo d'electoralista també s'equivoca perquè també d'això es tracta. Sí, hem de convertir aquest debat en un debat electoral. Fixeu-vos com des del PSC o el PP el que intentaran, precisament, és no parlar-ne perquè no sigui un tema de debat. Hauríem d'aconseguir anar a les properes eleccions amb aquesta data sobre la taula i que aquesta servís de plebiscit. Lògicament, sí que seria un mal electoralisme que aquesta frase només busqui vots per, després, tornar a defraudar l’electorat independentisme amb excuses de mal pagador.
I, tercera, també està bé que sigui una frase oportunista. ¿No diuen que sovint cal estar al lloc oportú en el moment oportú? Doncs, una vegada més, d’això es tracta. En Carod fa quatre dies va ser “president en funcions” (lloc oportú) en un context en què Escòcia es pren seriosament l’opció independentista (en el moment oportú). ¿Què havia de fer en Carod? ¿Esperar que acabés la legislatura, com ell mateix havia propugnat fa poc, per fer reivindicacions independentistes? Ara era el moment. Ha tardat 9 mesos a parir una frase d’aquestes característiques, després que, irresponsablement, digués que no era el moment per fer-les i sí de governar, com si això fos incompatible. Se’l pot acusar que, potser, el problema és que veu que no saben governar i han de tornar als orígens reivindicatius i, per tant, les dues coses són incompatibles.
Tan me fa, l’important ara és que la data del 2014 ja està sobre totes les taules i no només sobre la d’alguns “internautes eixelebrats”. Fins i tot alguns membres de la barretina mediàtica sembla que s’hi estan sumant i aquest és un símptoma que, potser, per fi, les coses comencen a anar seriosament.

Debut cinematogràfic

Aquests dos d’aquí al costat són un parell d’actors secundaris poc abans del seu debut cinematogràfic. Són pare i filla a la vida real i també en la ficció del curtmetratge "Rascayu el garrepa". Són els dos primers que apareixen en un filera d’empenyorament acompanyats de la dona i un altre fill, en la ficció. Després també surten empenyorant un canelobre i fugint corrents quan els volen estomacar per haver demanat més diners dels que els ofereixen.
Però l’important d’aquesta pel·lícula no són aquests dos actors, sinó l’obra en si i la productora que hi ha al darrere: Difusions Fantasmes. Mireu-la, segur que us agradarà. I si teniu temps, feu una ullada a la resta de produccions. Hi ha “filmets” excepcionals. D’una mestratge envejable. Els autors són en Mingu i en Tristram, sobrenom d’en Xevi i en Gerard, dos cracs mediàtics. Molt abans que al nostre país es posessin de moda els programes d’humor radiofònics a Ràdio Ona de Torelló, a mitjan anys vuitanta, ja tenien un programa d’humor sobre l’actualitat. Aquell programa es deia “Fantasmes” en una al·lusió directa a tots aquells personatges il·lustres que “conviuen” diàriament amb nosaltres. La sintonia del programa era una cançó de La Trinca que els definia molt bé: “Fantasmes per tor arreu, fantasmes de totes menes (...) i sabeu com se’ls coneix? Per lo fantasmes que són”. Aquell programa era massa avançat a la seva època. Tenia un humor tan actual que si ara escoltéssim una d’aquelles emissions ens semblaria gravat ahir mateix.
En Mingu i en Tristram ha estat una parella prolífica. Per sort, ara podem veure part de les seves obres audiovisuals a través del YouTube. Dues persones que mantenen viu el seu esperit crític i un sentit de l’humor envejable. Les seves professions actuals, músic i periodista, respectivament, no els deixa prou temps per dedicar-se a la seva faceta mediàtica. I és una llàstima, perquè davant la mediocritat que ens envolta ells dos, amb més temps i mitjans, podrien fer excel·lents productes.

PD Potser exagero una mica, però és que són amics d'infància i, què voleu que us digui, per aquests segons de glòria a la peli no van ser garrepes com el protagonista i van pagar molt i molt bé.

Una de les últimes produccions:

Maramagalls

Els Maramagalls és una nova espècie política. Són fills d’un parell de senyors de Barcelona de cognom Maragall i Mas. Aquestes dues persones, altre temps rivals a l’Ajuntament de Barcelona i a la Generalitat de Catalunya, ara diuen divergir menys que quan es discutien per un 3%. Sembla que tenen més sintonia que una TDT. De fet, és un llarga amistat que dura des que els dos senyors es van fotografia un 30 de setembre per haver aconseguit una proposta d’Estatut que després els seus respectius Maramagalls es van dedicar a desmuntar peça per peça per acabar encolomant-nos el que tenim ara. Ara tots ells diuen que volen reformular el catalanisme. Potser no s’han explicat bé, suposo que deuen voler dir que han de dissimular els desperfectes ocasionats. Recordem que aquesta gent és aquella que ens deia que ja teníem la gallina o que l’Estat espanyol passava a ser residual a Catalunya. Bé, potser tampoc no anaven tan desencaminats, ja que a Catalunya cada dia tenim més gallines i realment l’Estat espanyol és residual a Catalunya en la mesura que ha fet els possibles per invertir el mínim en les nostres infraestructures.
Mentre esperem que els Maramagalls, màxims representants de l’status quo català, tornin a generar literatura per amagar les dècades d’espoli dels governs espanyols als quals han donat suport, no hem de perdre l’esperança que hi hagi altres catalans que estiguin tramant la ruptura amb Espanya d’una vegada per totes.

La ruta d'agost

Els pares primerencs solen viure experiències de tot tipus, la majoria d’elles molt agradables. Però també pateixen molt. Una de les imatges que menys pot desitjar un pare és veure patir els seus fills. I encara més veure com un camillero et diu a la porta del quiròfan "vostès s'han de quedar aquí. Es poden acomiadar d’ella i esperar-se a la saleta del costat, de seguida els diran alguna cosa". Per més que sàpigues que l'operació és senzilla, que només és l'apèndix, la cara de la teva filla plorant i dient-te que no la deixis sola, et destrossa el cor. I encara més quan ja fa gairebé 7 dies que es troba malament.
Tot va començar una nit en què es va aixecar amb ganes de vomitar. L'endemà semblava que es trobava millor i fins i tot vas tenir la gosadia d'anar a Ikea. Ella, estranyament, va voler anar tothora asseguda al cotxet dels seus germans. Aquella nit, al final, vas a urgències del CAP: "res, és una gastroenteritis, si demà encara li fa mal aneu a urgències a Vic". L'endemà li fa més mal, la visita el pediatre i cap a Vic. Allà, ni un medicament, no volen amagar el dolor. Poques proves, només anàlisi de sang i d'orina: una mica descompensat, però l'endemà sembla que millori. Tres dies després, per fi, un cirurgià diu: "res, aquesta nena jo l'obriria. Aneu a Barcelona que allà us diran què té". Des que et diuen "a Barcelona" fins que hi arribes, passen 7 hores. I sis hores més tard, a les 3 de la matinada, t'ho diuen: "apendicitis". Resulta que el propi cos de la nena ha fet una protecció al voltant de l'apèndix, plastró, em sembla que en diuen, i això n'ha amagat els símptomes. Solució? Proposen fer baixar la inflamació de la panxa amb 15 dies d'antibiòtic i al cap d'un mes operar-la, quan la panxa estigui "refredada".
Ho acceptes amb resignació. Almenys ara saben què té. Mentrestant ella pot presumir d'haver anat amb ambulància i de saber què és un calmant, 5 dies després del primer dolor. Aquell Nolotil la va embalar de tal manera que gairebé li hem de parar els peus quan està a punt de saltar de la camilla d'urgències de l'hospital de Barcelona. Els propers dos dies, la punxen, la punxen i la punxen. "Sembla una ionqui", no ho dic jo, ho diu la seva mare. Té una via pel suero, els calmants i l'antibiòtic, però per treure-li sang la punxen cada cop.
Però, canvi de plans. L'únic cirurgià pediàtic d'aquest hospital se'n va de vacances: "us enviem al Vall d'Hebron, allà n'hi ha les 24 hores del dia". Hi perdem en tranquil·litat a l'habitació, i fins i tot diríem que en luxe. Però hi guanyem en qualitat i fins i tot puja un grau la simpatia. O dos. Estem, per fi, en un hospital de "tercer nivell", com ens diu el metge del "segon nivell" que li havia diagnosticat què tenia. I ens avisa: "allà és molt probable que la vulguin operar en calent. Us aviso. No patiu, deixeu-vos portar per ells, saben el que es fan". 6 hores després, l'ambulància ens trasllada la nena. Ella s'ho passa pipa, el conductor li va dient "i aquest? T’agrada aquest soroll de la sirena?". A les 23:23 del dilluns ens ingressa, de nou, a la tercera sala d’urgències en 6 dies. Allà, ho tenen clar: "nosaltres som més agressius, creiem que l’hem d’operar i si va tot bé, en cinc dies a casa". No, no és una agressivitat violenta, tot el contrari. T'ho expliquen amb detalls, sense presses, però sense pausa. Amb delicadesa, però anant per feina: "a les 6 del matí l'operem". No s'estalvien ni un detall, ni tan sols els riscos de l'operació. Tan ens fa! Fa gairebé una setmana que no dormim i ella només vol que li deixin la panxa en pau.
A les 6 i 10, se l'emporten a quiròfan. Ens deixen sols en una sala amb l'aire condicionat a uns 18 graus. Ens morim de fred, i de son. A la paret, un pòster de Miró que diria que és poc apropiat, sobretot aquell esquitx de pintura vermella sobre un altre de negre. Si us plau, cuideu els detalls. A les 7:47, les dues cirurgianes, molt joves elles, ens desperten: “ja està, ha anat molt bé, millor del que ens pensàvem”. Entrem, de cop, en calor. No ens queden llàgrimes, ja n’havíem gastat unes quantes feia poc menys de dues hores i la resta se’ns havien glaçat.
Ens la deixen veure, no és ella: s’està despertant d’un malson. És dimarts, vigília de la Mare de Déu d’Agost. Ho sabem perquè l’endemà serà el dia de visities, no perquè mirem el calendari. Ja no sabem quin dia passem.
A l’habitació, vaja, tota la planta, és un carnaval infantil. Tots disfressats, però amb la mateixa vestimenta: pijames d’hospital i venes en braços, cames, cares, etcètera. En general, s’hi viu un bon ambient. Alguna mare la sents plorar, però també sents algun fill riure. Divendres al matí treus el cap per la finestra de l'haitació i veus com el sol surt per sobre el mar. Tens la sensació que ja has sortit del túnel. A la tarda la cinquena planta es buida, n'hi quedem pocs. "No patiu, demà tindreu companyia, estan previstos 4 o 5 ingressos", ens avança una infermera. La nostra filla ja menja, gairebé camina sola i està a punt d’empassar-se l’últim “xute” d’antibiòtic. La ferida cicatritza bé i cada dia rebem més trucades de solidaritat. Gràcies a tots. Sembla que diumenge tornarem a casa. Diuen que no hi ha mal que per bé no vingui. I la veritat és que, un cop has comprovat que res hi podies per fer per evitar l’operació, que ja ha passat i que ha acabat bé, t’adones de moltes coses de les quals potser no n’eres del tot conscient. Són sensacions molt íntimes que no es poden explicar, però que et fan reflexionar i que, en el fons, creus que t’han ajudat a valorar, encara més, aquells qui tens al teu voltat.

CMB

Just davant del meu pis hi viuen, o vivien fins fa poc, unes prostitutes. Només hi resideixen, no hi exerceixen, ja que treballen en un local d’estil molt holandès situat a la C-17 a l’alçada d’Orís. Aquestes dones no són les úniques que s’estan a Torelló, recordo haver-ne vist també a la Plaça Nova. I direu: “si que t’hi fixes”. La veritat és que no és difícil distingir-les ja que no passen desapercebudes: solen ser molt joves, van en grupets de 3 o 4, amb trets facials de països sud o centreamericans i, com no, amb poca vestimenta. Però totes elles tenen un nexe d’unió que acaba confirmant a què es dediquen. Es tracta del CMB.
CMB són les sigles d’un important càrrec de responsabilitat: Coordinador de Mobilitat del Bordell. Aquest càrrec l’ocupa un home que es dedica a fer de xofer de les prostitutes d’aquesta casa de barrets de variada i cridanera lluminositat de neó. Es tracta d’un home gran, n’hi posaria prop de 70, de cara gran, ulleres grans, nas gran i boca gran. Vaja, que serviria de model perquè en Gabí Boixader en fes un dels seus capgrossos de cartró pedra. El CMB recull les dones i les porta al seu lloc de feina. Almenys davant de casa té un estrany costum: no importa si té lloc per aparcar, ell estaciona en doble fila el seu cotxe blanc, toca el clàxon i espera que les dones de companyia baixin del seu pis i entrin al cotxe per acompanyar-les al local. Però, per exemple, també les porta a la perruqueria que, ai las, és la mateixa que vaig jo. S’espera a fora, amb les mans al volant i amb el motor parat, que les esteticistes les deixin impecables per atraure el màxim possible de clients.
La veritat és que aquest home em té ben intrigat. ¿Què hi fa algú de la seva edat ocupant un càrrec d’aquesta responsabilitat? Per la manera que té de conduir, potser ens hauríem de preguntar qui i com li fan la revisió cada vegada que s’ha de renovar el carnet. També em tenen ben encuriosit les converses que deu entaular amb les ocupants del vehicle. Segur que tindria coses molt interessants per explicar-nos ja que les deu haver vist de tots colors. ¿I el contracte, el deu tenir fix o és per obra i servei? I qui sap si cobra en especies: sens dubte, tot un personatge.
A finals de juliol hem celebrat la Festa Major i ja hem tingut pregoner, però si jo fos la regidora de Cultura no m’ho pensaria dues vegades a l’hora d’escollir el de l’any que ve.

Publicat a El Ter del mes d'agost

Duran i Lleida Ministre, ja!

Quina ironia més fina la de Duran i Lleida. Anuncia el seu llibre, “Entre una Espanya i l’altra”, a TV3 quatre o cinc cops cada dia per recordar-nos allò d’“aquest estiu descansa dels polítics” i després ens diu que comprem el seu llibre. No ho trobeu una paradoxa? O descansem de polítics o llegim el llibre, però les dues coses a l’hora no es poden fer. Només per aquest sentit de l’humor ja val la pena comprar-lo, potser sí que riuríem molt.
Sigui com sigui, espero que el líder d’Unió aconsegueixi allò que busca amb aquest llibre: l’enèsim intent de ser Ministre del Regne d’Espanya. No hi ha dubte que aplanaria una mica més el camí per a la independència del nostre país. Fixeu-vos, si no, l’exemple que han donat recentment Piqué, Montilla i Clos. Tres dels últims ministres catalans, bé, que viuen a Catalaunya o que saben, més o menys, parlar el català. Tots ells ho han estat, l’últim encara ho és, ministres d’Indústria i ara s’ha demostrat que no ha beneficiat en res a Catalunya, ans al contrari.
És per aquest motiu que desitjo fervorosament veure aquesta tardor a Duran i Lleida Ministre, però no de qualsevol ministeri, si pot ser de Foment. I així, quan s'ensorri la Sagrada Família o descarrili un tren de rodalies i caigui per un dels barrancs de la línia de Puigcerdà provocant la mort de centenars de persones molta més gent s’adonarà que no només és inútil tenir ministres catalans a Madrid sinó que encara ho és més seguir formant part d’aquest Estat de falses promeses.

Doctorant-me

A les 2 en punt de la matinada d’aquest dilluns dia 23 de juliol he apagat l’ordinador després d’acabar la tesi doctoral. Bé, no l’he acabat del tot perquè encara l’ha de revisar el meu director de tesi, l’Albert Sáez, però sí que ja he enllestit la part més important del treball. Són 372 pàgines i gairebé 9 anys després que comencés tot plegat. Que lluny queda aquella tardor de l’any 1998 quan vaig començar els cursos de doctorat. Va ser també aquella tardor i fins l’abril 2000 el període que analitzo en la meva tesi. I és que aquest treball porta per títol Interpretació periodística del conflicte basc. (Avui, El Periódico i La Vanguardia. Setembre 1998 – abril 2000). L’any 2001, concretament el juny, ja vaig defensar la tesina en què només analitzava el diari del Grupo Godó.
I quina sensació em queda? Doncs agredolça. Agre perquè crec que l’hauria d’haver acabat abans i perquè hi ha bona part del treball que hauria volgut fer amb més exhaustivitat. I dolça perquè és com treure’s un mort de sobre.
Durant aquests anys, però, la veritat és que més aviat he anat perdent interès pel conflicte basc. Diuen que ja als passa això als que fan una tesi: que acaben una mica farts del seu objecte d’estudi. Suposo que necessitaré encara una mica de temps per valorar la feina feta. Espero que el meu director també em faci pujar una mica l’autoestima.
Però el que més em sorprèn és com ha canviat la meva vida des que vaig començar aquest treball. He passat de ser estudiant a professor. De solter a casat. De ser només fill a també pare. També he perdut sers estimats i n’he guanyat de nous. En definitiva, he viscut possiblement els 10 anys amb els canvis més importants en la meva vida. Tinc la sensació que han passat massa coses i massa ràpid i que potser em mereixo una mica de descans, de calma en la meva vida. Però em sembla que aquesta cursa encara no s’ha acabat i que encara em queda molt camp per córrer.
De moment, però, m’agafo unes vacances i demà a celebrar que la meva filla gran ja fa quatre anys. I si tot va bé a finals d’any o principis del que ve ja tindrem un doctor a la família i potser serà el moment per demanar-li hora a veure què em diagnostica.

Carta a Mariano

Benvolgut i querido Mariano,
Darrere la teva poblada barba, sé que amagues un cor tendre. Les ulleres també, sovint, et fan de màscara i mostres el teu rostre més seriós i en ocasions temible. No parles català en la intimitat. Tampoc fas veure que domines la nostra llengua i això és de lloar. Però en el teu espanyol dialectalitzat de gallec, marcat sovint per expressions enginyoses i esmolades, demostres la teva fina ironia.
És en aquests dies de calor quan se’t veu més desenfadat i s’agraeix la teva actitud més calmada. I és que de cara a la clientela tant bé tractes en Josep com l’Alberto. Més valuosa és encara la teva actitud de saber delegar a persones de confiança la teva relació amb els altres quan creus que si sortissis a la palestra potser en sortiries escaldat. No és que t’amaguis, sinó que, senzillament, prefereixes evitar algun conflicte, o "pique", innecessari.
Potser de tu el que menys m’agrada és l’afició al tabac i a la caça major. Però des del teu lloc de responsabilitat, com a comandant d’una nau tan popular, sé que sempre has tingut un “café para todos” i això no ho hauríem de menysprear en un moment en què es fa difícil trobar cafè de qualitat en aquests móns de déu.
Així doncs, Mariano, espero seguir comptant amb tu cada vegada que estigui afamat o assedegat i tu em serveixis un dels teus àpats suculents. Que per molts anys més tinguem el plaer d’assaborir l’escalfor del teu bar-cafeteria al centre del nostre poble.
S’agrairia que a dins no deixessis fumar i que no tinguessis el satèl·lit tot el dia connectat al canal “Caza y Pesca”. Però se’t perdona pels guisats de la Rosi i perquè l’ambient de poble que encara es viu al “Centru”, de la plaça Nova, és difícil de trobar no només a Torelló sinó en d’altres indrets de la comarca.

Sempre teu.

Més .cat que nació?

El bon amic Saül Gordillo presenta aquest dijous el seu llibre Nació.cat. Es tracta d'un d'aquells llibres vinculats amb l'actualitat que gairebé caduquen no només quan es publiquen sinó fins i tot quan s'escriuen. I és que el fenomen del domini a internet .cat no s'ha acabat, tot el contrari. Però, tot i que encara han de passar moltes coses amb aquest domini, és evident que aquest llibre ens pot ser de gran utilitat. Sobretot ens mostra la gestació del domini lingüístic català i quina repercussió ha tingut, fins al moment, aquest èxit "nacional". A més, Gordillo també ha fet un bon diagnòstic de la salut internauta de l'àmbit català que, segur, fa pujar l'autoestima d'aquells qui veuen en Internet una finestra al món per demostrar i mostrar que els catalans existim, malgrat tot. Si això, a més, es fa acompanyat de la paraula de Vicent Partal i Ramon Tremosa, el llibre, àgil de llegir, hauria de ser referència.

Precisament Tremosa i Partal acompanyaran aquest dijous dia 19 de juliol, a les 21:00 hores, a Saül Gordillo en la presentació del llibre. El lloc escollit és el Museu-Arxiu Municipal de Calella (Alt Maresme). Sense cap mena de dubte, una bona ocasió per escoltar a tres persones que tenen clar quin és el camí que ha de seguir la nostra nació per fer-se gran i per projectar-se al món. Potser és un bon moment per preguntar-los si no podria passar que la nació que som incapaços de teixir en altres àmbits, polític, social, econòmic, cultural, etcètera, l'estem creant a Internet i si aquest seria un bon exemple a seguir.

Quadrant horaris

Fins que no tens fills en edat escolar no n’ets plenament conscient. A principi de curs t’avisen, però tu dius per dins “ui, fins al juny falta molt de temps”. I van passant els mesos, i no en prens consciència. Prou feina tens per organitzar la teva vida per aconseguir fer quadrar els horaris i perquè algú a les 9 del matí sigui puntual a deixar la nena a l’escola i per tornar-hi a ser a les 5 en punt a la tarda.
Però quan arriba el mes de maig, enmig de les habituals circulars informatives, en reps una que et recorda que a partir de l’1 de juny les classes només seran al matí. I, de pas, també et donen una alternativa, pagant, és clar, per continuar tenint-hi els fills a la tarda. Això fins al dia 20, perquè a partir d’aquesta data, ni matí ni tarda, s’ha acabat el col·legi. Resulta que, a més, no tens avis disponibles les 24 hores del dia i un dels dos treballa fins a mitjan de juliol i l’altre fins a finals. Mentrestant, a la bústia de la casa vas rebent fulletons publicitaris de casals d’estiu per tots caps i cantons amb ofertes variades.
Així és com et veus obligat a organitzar uns horaris i contractar uns serveis per tal que, les hores en què treballes, els nens de casa estiguin ocupats i si pot ser distrets i ben atesos. Obres un full d’Excel i comences a fer columnes de dies i fileres d’hores. Les hores clau són les 10 del matí, hora de deixar la nena, la 1, hora d’anar-la a buscar i donar-li el dinar, i les dues hores que van de 3 a 5 de la tarda, moment en què tornem a ser a casa, amb una mica de sort. I un cop l’has acabat t’adones que cada dia és diferent. I és que a les respectives feines resulta que també s’han organitzat de tal manera per tenir ara totes les reunions de valoració de temporada i cursos de formació. Això sense excloure els sopars o dinars de final de curs.
Finalment, després d’un mes absolutament estressant i al mateix temps extremadament ruïnós, comences les vacances esgotat i deixes anar la frase habitual: “em mereixo un descans”. I mires el compte corrent, recordes que t’has de posar a fer maletes imaginant el cotxe carregat camí del càmping, o de l’hotel, o d’on sigui, convençut que passaràs molta calor i que estarà ple de gent i deixes anar: “deixeu-me dormir 24 hores i demà, espero, veuré les coses d’una altra manera”.

Publicat a "El Ter", número de juliol

Inhibidor

Fa uns quants anys, al voltant de 10, vaig comprovar com funciona un inhibidor de freqüència. Em dirigia, a peu, cap a Plaça Sant Jaume de Barcelona des de Via Laietana, tot escoltant la ràdio. De cop, vaig començar a sentir unes interferències en l’emissió de ràdio fins que es va convertir en soroll. I tot seguit pel costat em va passar el cotxe oficial del President de la Generalitat de Catalunya acompanyat per dos cotxes més, un al davant i un altre al darrere, que li feien d’escorta. En el moment que els tres vehicles arribaven a la plaça, vaig recuperar el so de l’emissora.
A partir d’aquell dia vaig descobrir com d’útil podia ser un inhibidor de freqüència. Des de llavors he fet els possibles per aconseguir-ne un, i finalment l’he aconseguit. És un aparell molt petit que em van implantar darrere l’orella esquerra. És d’una sofisticació extrema. No només inhibeix freqüències de ràdio, sinó també emissions de televisió i pàgines de diaris. Però no les inhibeix totes. No, no, ja us dic que és molt sofisticat. Fa una tria de certes emissores de ràdio, d’algunes televisions i de segons quins diaris. Està programat per evitar que el meu cervell faci cas de segons quines informacions i/o opinions que provenen d’aquests mitjans. Pot passar que en algun moment arribi a escoltar, veure o llegir algun d’aquests textos, però l’inhibidor m’avisa amb una campaneta que va sonant. És un soroll una mica impertinent, però almenys evita mals majors posteriors. Aquesta campaneta també es posa en marxa quan des dels mitjans no inhibits se’m cola algun bestiesa periodística, ja sigui pel tractament que ha rebut un esdeveniment o per, simplement, l’origen d’aquest esdeveniment.
Per això faig una crida a tothom qui vulgui explicar-me què passa a Espanya ja que m’ha semblat sentir que parlaven no sé què d’un inhibidors, però se’m va disparar la campaneta i el soroll no em va deixar entendre res.

ERC: odiada per tothom

Esquerra Republicana de Catalunya deu ser el partit més odiat a Catalunya. Tinc els meus dubtes que el PP aixequi tants recels com el partit de Carod, Puigcercós, Carretero i companyia. Aquells qui, a priori, li tenen més mania són la gent de Convergència i Unió. I quan dic "gent" vull dir des de simpatitzants fins a militants, passant pels propis polítics i opinadors afins. Diuen que de l’amor a l’odi sols hi ha un pas. I és que hi ha un percentatge important de votants de CiU que en alguna ocasió o altra han votat a Esquerra. Fins i tot li tenen certa simpatia. Però part d’aquesta gent, i molta altra, li tenen una mania extrema des que va firmar el primer tripartit. El motiu esgrimit és que han traït els interessos nacionals. Però, en realitat, el que els sap greu és que l’Artur no acabés sent el president de la Generalitat i que, en dues ocasions, ho fos un socialista. Per tant, davant del seu propi fracàs, el de no aconseguir la presidència malgrat haver guanyat les eleccions, la culpa és d'ERC. I es fa pagar a ERC els plats trencats i amagar les pròpies vergonyes, com ara haver intentat pactar amb el PSC abans que amb ells.
Els socialistes, també d’un cantó a l’altre, tampoc poden veure els d’Esquerra. És un soci molt incòmode i saben que els fa molta nosa per governar. El seu principal objectiu és utilitzar-los per tal de dominar el màxim nombre d’institucions. Els atacs més durs que ha rebut ERC durant aquests últims anys han vingut del partit de Montilla. Hem de recordar que ha estat el PSC qui els va expulsar del govern? El principal rival actual del PSC no és CiU, sinó ERC. La seva lluita dins la Generalitat és demostrar qui mana més.
Finalment, no cal dir que els votants, militants i polítics de ICV i del PP tenen també molta ràbia a Esquerra. Els primers perquè competeixen espai electoral i els segons perquè es troben a les antípodes ideològiques. Fins i tot hi ha molta gent del propi partit o independentistes decebuts que té mania al partit o, si ho preferiu, que té mania a la direcció del partit.
Això provoca una bel·ligerància mediàtica contra Esquerra insospitada i desproporcionada. Els arguments que s’esgrimeixen són els de sempre: que és un partit dividit, que no té rumb, que són una colla d’eixelebrats, etcètera. I la veritat és que d’arguments no en falten i fins i tot estan justificats. Però la importància que se li dóna a tot el que fa aquest partit és inusual comparada amb la que realment es mereix pel grau de representativitat que té. Si es dediqués la mateixa proporcionalitat d'espai als problemes que tenen partits com el PSC, CiU, ICV o PP de Catalunya, es necessitarien totes les pàgines d’un diari per parlar-ne. Fixem-nos, si no, amb quina rapidesa i lleugeresa s’han tractat la sortida de Maragall del PSC o la crisi entre Unió i Convergència.
Malgrat això, ERC ha d’estar tranquil·la si fa cas a allò que diuen que deia Dalí: “val més que parlin de tu, encara que sigui per bé”.

Compra-la ja!

No perdis el temps i si llegeixes això abans d’aquest dijous dia 21 de juny a les 10 de la nit, ves-te’n a comprar una entrada pel concert dels Rolling Stones a l’Estadi Olímpic. Diuen que encara n’hi ha algun miler per vendre. Fins i tot els molt desgraciats han hagut de gravar un missatge en català per veure si en venen més. Com dius? Que no t’interessa? Escolta, si ara et diguessin que pots comprar una entrada per anar a Parc Juràssic a veure dinosaures en directe i que potser no ho tornaries a veure mai més, diries que no? Ah, ets dels que prefereixes anar al zoo a veure cocodrils i mandils? No fotis! Demà a la nit una part de la història viva de la humanitat actuarà per 40.000 privilegiats. Que exagero? Saps que una cançó dels Stones viatja per l’espai per si mai la troba vida extraterrestre? Una llegenda urbana? Potser sí, però m’ho crec. Pocs músics d’aquells qui idolatres no han escoltat o no s’han deixat influenciar pels pioners de la música Pop i Rock. Allò que sonarà demà dalt l’escenari no són cançons, ni molt menys hits, sinó referents culturals i artístics de la cultura popular de bona part d’occident.
Sí, d’acord, tens raó, l’entrada per veure Ses Satàniques Majestats és massa cara. Però tampoc veig que et queixis per la bona part dels impostos que pagues i que serveixen per mantenir Ses Borbòniques Majestats. Almenys els Stones es gasten els diners amb glamour i ens complauen amb escàndols, excentricitats i bromes de mal gust (com caure de dalt d’un cocoter i trencar-se el cap).
La mateixa veu que, en alguns casos, fa 40 anys que les interpreta, cantarà himnes generacionals com Start Me Up, Rough Justice, I Can’t Get No Satisfaction, Honky Tonk Woman, Paint It Black, Sympathy For The Debil, It’s Only Rock’n’Roll, Brown Sugar i Jumping Jack Flash. Però és que, a més, tenen la gosadia d’haver assajat fins a 80 cançons i demà hi afegiran 11 temes més imprevisibles. Tant pot sonar Angie, com Waiting on a Friend, com You Can’t Always Get What You Want com Miss You.
Ho sento per tu, de veritat, si tens motius justificats per no anar-hi. Si et queda una mica de valentia i ganes de veure passar la història per davant teu en dues hores memorables, no t’ho pensis dues vegades i compra ja l’entrada!

La clau a la butxaca

Quan un partit es presenta a unes eleccions, se suposa que ho fa per governar. I si, per exemple, multiplica per tres els seus regidors, deu ser perquè els seus electors volen que governi. I si a sobre pot fer alcalde a dos candidats d’un altre partit, la temptació és molt gran. Això és el que li ha passat a ERC de Torelló, que d’1 ha passat a 3 regidors. Fent un símil amb la política nacional, Esquerra té la clau. Tant podia fer alcalde Miquel Franch i governar amb el PSC, que ha perdut dos regidors i la majoria absoluta, com formar govern amb CiU, que n’ha guanyat 2 i ha quedat a un dels socialistes, i fer alcalde a Lluís Bassas. Però, malgrat això, l’Esquerra de Torelló ha decidit quedar-se a l’oposició.
Aparentment, la decisió contradiu la voluntat dels seus votants, però té la seva lògica. I és que, cal recordar que en una negociació hi intervé més d’una part? El PSC ha governat quatre anys amb majoria absoluta i malgrat la mà estesa d’ERC, que va arribar a votar els pressupostos municipals a canvi de molt poc, els socialistes van ignorar-los totalment. I ara, a l’hora de negociar una entrada al govern, Jordi Casals i la gent d’Esquerra no ha confiat en la paraula donada pels socialistes. I amb CiU tenen tantes discrepàncies programàtiques i hi veuen tan poca empenta per canviar el rumb d’allò que no funciona al poble, que al final han preferit treballar des de l’oposició.
El PSC, doncs, haurà de governar en minoria en un poble de votant tradicionalment convergent però decebut amb la CiU local, massa erràtica els últims anys. I ERC ha de tornar a demostrar que des de l’oposició es pot fer molta feina i utilitzar la clau dels seus tres regidors per tancar la porta a la repetició d’alguns dels errors i dels excessos comesos per l’equip municipal els últims quatre anys.

Publicat a El 9 Nou, divendres 15 de juny de 2007

90+3 minuts d'infart

Dissabte passat es va viure un nit de futbol que ens recordava l’era del Dream Team. Llàstima que no fos l’últim partit de la temporada, perquè això li hauria afegit un final encara més dramàtic i èpic, però sort que encara queda una jornada perquè si no el Madrid ja seria campió. Alguns creuen que la realitat supera la ficció, però jo em declino més per l’opció Monzó: la ficció sempre supera la realitat. Tot i que jo diria, en tot cas, que la ficció sempre pot superar la realitat.
El que va passar dissabte no és res comparat amb el que es viurà diumenge que ve. Madrid, Barça i, amb menys possibilitats, Sevilla poden ser campions de Lliga. Els tres partits començaran a la mateixa hora i abans del primer quart el Sevilla ja guanyarà 2 a 0. Mentrestant, a Tarragona i a Madrid l’empat a zero s’allargarà fins al final del primer temps. Però just abans del descans, al minut 40 al Bernabéu i al 43 al camp del Nàstic, el Madrid marcarà i també ho farà l’equip tarragoní.
Així doncs, la segona part començarà amb un Madrid líder i virtual campió, amb 76 punts, seguit del Sevilla amb 74 i el Barça que es manté amb els 73 actuals. També al principi de la segona part, el Sevilla rematarà el seu partit amb dos gols més davant del Vila-real que només serà capaç de marcar el gol de l’honor. O sigui, el Sevilla haurà fet la seva feina, 4 a 1, i a esperar els resultats dels seus rivals directes al títol.

Un altre gol maradonià de Messi

Quan hagin passat trenta minuts de la segona part, el Barça marcarà el seu primer gol. No serà un gol qualsevol. Una passada cap a l’esquerra de Xavi cap a Ronaldinho, que recull la pilota des del propi camp, donarà peu a un altre gol de Messi. Ronaldinho només donarà un toc a la pilota abans que un defensa del Nàstic se li llenci a sobre. La pilota es desplaçarà cap a la dreta on la rebrà Messi que sortirà disparat cap a la porteria del rival després de córrer tot sol mig camp. El porter se li encararà pel centre i ell el regatejarà cap a la dreta fins arribar pràcticament a la ratlla de gol, just en el moment que un defensa que també baixarà corrents li intentarà prendre la pilota. Però Messi el regatejarà cap a l’esquerra, el defensa caurà a terra, i a porteria buida el jove argentí marcarà un gol idèntic al que va fer Maradona al Madrid en una final de la copa del rei.
I ja al minut 40, a cinc minuts del temps reglamentari, a Mallorca Maxi López saltarà al camp per fer, en només tres minuts, dos gols pel Mallorca. La cara dels jugadors del Madrid serà un poema, i els aficionats del Barça saltaran del sofà de casa a punt de sortir al carrer a celebrar la Lliga.
Així serà com s’arribarà al minut 45 amb un 1 a 2 a Madrid i amb un empat a 1 a Tarragona. L’àrbitre anunciarà 3 minuts més als dos camps i a Sevilla només en descomptarà un. A la capital andalusa s’acabarà el partit i els jugadors s’esperaran a peu de gespa, amb una ràdio a les mans, esperant el final dels seus rivals. Només un miracle els farà campions.
Però al minut 47, de manera pràcticament simultània, els arbitres dels partits de Barça i Madrid assenyalaran un penal a favor de l’equip blanc i un altre favorable al conjunt grana. La situació serà extremadament dramàtica ja que amb menys d’un minut poden ser campions tres equips. Si Raúl marca, el Madrid serà campió de Lliga passi el que passi a Tarragona. Però si el Madrid no fa l’empat, encara ho poden ser Barça o Sevilla. L’equip sevillà serà el nou campió si falla el Madrid i Pinilla marca pel Nàstic, ja que els dos actuals colíders perdrien els seus partits. Però si Raúl no la posa a dins i Víctor Valdés para el penal o Pinilla la llença a fora, el Barça empataria el partit, el Madrid el perdria i l’equip català guanyaria la tercera Lliga seguida de Rijkaard.
Així doncs al minut 48 les pantalles de televisió mostraran com, al mateix temps, Raúl i Pinilla planten la pilota des dels 11 metres. Fan unes passes enrere i gairebé com si es tractés de dues imatges paral·leles clòniques, però amb personatges diferents, comencen a córrer cap a la pilota, mentre tot s’atura a l’estat espanyol. En aquell precís instant, un veí de Sant Guim de Freixenet, seguidor del Barça de 89 anys, té un infart i es mor. Està escoltant en Puyal, ja que no té ni Digital+ ni Canal+, i encara que els tingués no els sabria fer funcionar. Aquest home el trobaran assegut al sofà de casa, agafat a un transistor, 8 anys després, superant així el rècord de la dona de Roses. El pobre home es quedarà amb les ganes de saber qui guanya la Lliga. La resta de mortals si volen saber si Pinilla i Raúl marquen, o no, el seus respectius penals, ja saben què han de fer diumenge.

Barcelona, Zona Zero

Televisió de Catalunya està preparant la realització d’un nou Reality Show. Quan les obres del TGV estan a punt d’arribar al centre de Barcelona, la direcció de la televisió pública catalana s’ha adonat que aquí té un èxit d’audiència assegurat. Es tracta d’un programa que té la intenció, com a objectiu final, transmetre en directe l’ensorrament de la Sagrada Família. De moment, el projecte es troba en una frase preliminar, però a grans trets es tracta del següent:
El mateix dia que iniciïn la perforació del túnel per sota el temple expiatori començaria aquest programa que tindria com a protagonista del decorat un gran rellotge digital que començaria a comptar els dies, hores, minuts i segons. Lògicament, el gran fil conductor del programa, que s’emetria un cop per setmana, seria anar comptant el temps que passa entre que comencen les obres fins que cau el temple. Però, abans de l’emissió, cal una feina prèvia de producció molt important. Cal instal·lar càmeres en punts estratègics de la ciutat que hauran d’estar gravant les 24 hores del dia. S’està parlant d’un total de 24 càmeres distribuïdes en punts estratègics de la ciutat. La majoria d’elles es trobarien als voltants del temple, però també n’hi hauria d’haver en punts alçats de la ciutat com Montjuïc, el Tibidabo i edificis com la Torre Agbar, la Torre Mafre i la Torre de Collserola. També hi haurà càmeres instal·lades en les pròpies torres de la Sagrada Família. Ja s’està preparant, al mateix temps, un web on es veuran, a temps real, aquestes imatges.
Al mateix temps, un equip de dissenyadors gràfics en 3D fa setmanes que està preparant unes imatges generades per ordinador en què s’hi veu l’ensorrament de l’edifici de Gaudí. Els que l’han pogut veure diuen que és tan realista que et posa la pell de gallina. Tot plegat s’està fent en paral·lel a una interessant feina periodística. Cinc equips de dues persones, compostos per un càmera i un redactor, estan preparant una sèrie de reportatges. Un equip està entrevistant a centenars de turistes que diàriament visiten el temple i que expliquen les seves sensacions després de recórrer els racons de la primera meravella de Catalunya. Un altre equip està entrevistant a diferents personalitats del món que ja contesten a la pregunta “quina opinió li mereix l’ensorrament de la Sagrada Família?”. No, no és tan estrany. No és la primera vegada que una tele o una ràdio graven les declaracions de personalitats davant la més que imminent mort d’alguna persona notòria. És una estratègia molt encertada perquè així, quan la persona es mor, els periodistes no es troben amb els pixats al ventre.
Els altres equips estan preparant reportatges o informes per explicar la història del temple, les polèmiques que hi ha hagut durant aquests anys per culpa de les obres del TGV, etcètera, etcètera.

Promoció turística

Un altre treball important que també s’està duent a terme es fa conjuntament amb els departaments de turisme de l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya. La intenció d’aquests és fer una doble campanya. La primera consisteix en preparar un seguit d’accions publicitàries basades en un eslògan que encara s’està perfilant però que diria quelcom semblant a “Visita la Sagrada Família, encara hi ets a temps” o “Visita la Sagrada Família, abans que sigui massa tard”. Però també s’està treballant ja amb la campanya postcaiguda del temple que s’ha batejat amb el nom de “Barcelona, Zona Zero” i que també té tots els números de convertir-se en el nom del programa de televisió. Tant la Generalitat com l’Ajuntament saben que poden tenir tants o més visitants després de la caiguda del temple si fan una bona campanya. El model de NY els serveix de referència. Són conscients que a principis del segle XXI cap ciutat pot ser capdavantera si no disposa d’una Zona Zero. D’aquí ve la negativa del govern municipal i autonòmic per fer passar el TGV pel litoral. Per exemple, les nostres institucions ja tenen a punt el disseny d’unes caixetes que vendran com a souvenirs en què a dins s’hi trobarà un tros de pedra del temple. Es calcula que els equips de desenrunament poden recollir-ne milions de fragments. A més, una part dels diners que es facin aniran destinats a la reconstrucció de l’edifici que també assegura un atractiu turístic durant dècades.
L’element més controvertit, però, és acabar de gestionar l’estratègia a seguir amb les víctimes que causarà l’ensorrament. De moment, els productors del programa ja han demanat hora per parlar amb responsables del departament d’Interior i de Salut de la Generalitat de Catalunya. Volen fer un protocol per aconseguir un bon equilibri entre espectacle i respecte per a les víctimes. De fet, una de les emissions del programa de televisió estaria dedicada a l’evacuació de la Sagrada Família. Ja està previst anar-ne a gravar un simulacre.
En definitiva, TV3 té clar que aquest programa no només seria un gran èxit a Catalunya, sinó que també es podria vendre a altres països, tenint en compte que la Sagrada Família és coneguda arreu del món. Sembla ser que alguna televisió japonesa ja ha preguntat pel programa. Encara no es té clar ni la durada ni com s’acabarà estructurant ni el presentador, que podria ser un mossèn. Però la idea seria que en cada edició, que podria durar uns tres quarts, hi hagués l’emissió de petits reportatges, declaracions de turistes i un concurs basat en preguntes sobre el temple i una entrevista setmanal a persones que hi estiguin vinculades. Èxit assegurat!

La victòria del feixisme

Davant l’anunci confirmat per part d’ETA del final del seu autoproclamat alto al foc, voldria fer tres consideracions.
La primera té a veure amb la reacció de l’opinió/informació publicada. Potser encara ens trobem en un moment calent i la reacció és excessivament visceral, però ha passat el mateix de sempre. Quan hi ha moments d’inflexió com aquest, i que s’accentuarà després del proper atemptat, s’engega la centrifugadora informativa i opinadora i les posicions se’n van cap als extrems. Així que aquells que durant els últims mesos s’havien mostrat partidaris del diàleg, per exemple, ara el neguen o silencien aquesta opció. I l’atenció se centra, única i exclusivament, en allò que es denomina la defensa i aplicació de l’Estat de Dret. Els mitjans es farceixen de referències a les possibles noves víctimes que pot causar el terrorisme i s’abandona l’anàlisi que fins fa pocs dies es feia sobre la recerca de solucions polítiques al conflicte. Estem cometent els mateixos errors de cada final de treva. ETA aconsegueix, cada vegada, el seu principal objectiu: militaritzar el procés. Aconsegueix centrar el debat només en la resposta policial i judicial, com així ho demostren els primers passos del govern espanyol. El que demano és que mentre expliquem com de fills de puta són els d’ETA quan tornen a estroncar la quotidianitat de milers de persones i que s’ha de lluitar per evitar més víctimes, també continuem defensant els passos ferms cap a una solució dialogada i política del conflicte.
La segona consideració és que els comunicats d’ETA cadascú els interpreta com i quan els dóna la gana. Quantes vegades hem sentit dir durant aquests mesos que d’ETA només es valorarà o parlarà d’un comunicat quan aquest exposi clarament que abandona les armes i es dissol? En canvi ara, davant aquest anunci, davant aquest comunicat, tothom reacciona i ho interpreta a la seva manera. En què quedem, d’ETA només farem cas quan anuncia que abandona les armes o també quan diu que les torna a agafar? ETA se l’ha d’escoltar sempre i s’hi ha d’intentar parlar, encara que sigui amb una pistola sobre la taula. Això no vol dir, ni molt menys, estar d’acord amb el que diu. Qui no ho faci, o no ho vulgui fer, és perquè no en té ni idea de com s’han solucionat els conflictes violents en la història de la humanitat.
La tercera consideració, en part fruit de les altres dues, és que tot plegat demostra que continua guanyant el feixisme: aquells qui neguen utilitzar la democràcia com arma per solucionar un conflicte. I normalment els més feixistes són els que més s’omplen la boca de paraules com democràcia o llibertat. Ho fan, però, des d’una visió esbiaixada d’aquesta democràcia. Qui pot defensar un país democràtic si mata a persones que no pensen com tu? Qui acusa als altres d’antidemocràtics quan és incapaç de fer un pas més decidit en el rebuig, en totes les seves expressions, de la violència? Qui diu defensar la democràcia quan il·legalitza partits que representen una part gens menyspreable de la societat? Qui es proclama demòcrata quan nega el dret a un poble a autodeterminar-se?
I qui després de llegir-me cregui que de les meves paraules s’entreveu una equiparació entre ETA i alguns partits polítics d’aquells denominats democràtics o que aquest text dóna ales als terroristes per no deixar-me centrifugar i em poso a favor dels botxins i no de les víctimes; vol dir que o que no m’he explicat bé o no em voleu entendre. Si escric el que escric és precisament perquè no vull veure més sang vessada de víctimes innocents, però la història d’ETA ens demostra que se segueixen exactament els mateixos passos i això sí que m’aterra.

Trencar tòpics

Fa uns quants anys vaig escriure un article a La Marxa de Vic que vaig titular "Mai havia estat tan avançat". En aquell text explicava la història d’una parella de torellonencs que estaven esperant que els acabessin les obres d’un pis que portava gairebé dos anys de retard. El títol de l’article és la frase que rebien com a resposta cada vegada que li preguntaven al constructor com estava el seu pis. Almenys aquest tenia sentit de l’humor.
Aquella parella, que feia poc temps que s’havia casat i que va estar més de 2 anys vivint a casa dels pares d’ell perquè no podia anar a viure al seu propi pis, ara ja és un quintet. El seu habitatge se’ls ha fet petit perquè els tres fills dormen en una sola habitació. Tot i que podrien seguir-hi vivint una mica estrets, van decidir comprar-se una casa antiga de poble per rehabilitar. Allà tindran l’espai que necessiten, tot i que dos dels nens seguiran dormint en una mateixa habitació.
Malgrat la seva mala experiència, i que tothom els ho va recordar abans de posar-se de nou en obres, van fer una aposta molt arriscada: es van vendre el pis a un comprador que els donava un any per abandonar-lo, mentre feien les obres de la casa nova. O sigui, tenien un any per tirar endavant el projecte nou tenint en compte que la casa en qüestió estava pràcticament en ruïnes i calia afegir-hi un pis i unes golfes de més, a part de reforçar l’estructura. Per tant, es tractava pràcticament d’una obra nova. Si tenim en compte que ja havien passat gairebé 4 dels 12 mesos quan van començar les obres, realment se la van jugar sabent el que els havia passat 7 anys enrere.
Doncs bé, ara ja falten menys de 3 mesos per abandonar el pis i el constructor que fa la rehabilitació de la casa no l’ha abandonat ni un moment. I no només això, sinó que té el calendari perfectament organitzat per poder lliurar la casa als nous inquilins fins i tot un mes abans de la data prevista perquè puguin fer el trasllat amb calma aquest agost, complint així la promesa que els va fer de tenir-la a temps.Això demostra que, a vegades, els tòpics no es compleixen. Potser al final aquesta obra no s’acabarà exactament dins la data prevista, però almenys el constructor no contesta “mai havia estat tan avançada” cada vegada que li demanen com va l’obra sinó que contesta: “dimecres haurem acabat els envans i dijous ja podrem...”. Potser s’equivoca d’un parell de dies o d’una setmana, però no menteix deliberadament. Aquesta és la diferència amb l’experiència anterior. L’únic tòpic que sí que perdura és aquell que diu que, en definitiva, de bones persones i d’impresentables els trobem repartits per tot arreu.

Publicat a El Ter, juny 2007

Del Profilàctic al Vals

Com ja va sent habitual en el grup de Constantí, cada vegada que Els Pets treu nou disc es parla d’un altre pas cap a la maduresa. Com anar al cel i tornar no deixa de ser una segona part de l’anterior disc, Agost, en què fins i tot hi ha coincidències entre la temàtica d’algunes cançons. La semblança entre la mateixa cançó que dóna nom al disc i Feliç, de l’anterior treball, en seria un exemple. Possiblement cada vegada van perdent més força les cançons que consideraríem de Festa Major o de ball, a l’estil del ja clàssic Bon dia i, en canvi, es consoliden d’altres més reflexives iniciades amb la ja antiga Pantalons curts i els genolls pelats. Així és com els nous temes XL o Hola i adéu no acaben d’enganxar tant com altres èxits. En canvi, té unes quantes meravelles, la majoria d’elles mostrant una realitat molt poc bucòlica.
Possiblement la cançó més impressionant del disc és Faig saber, la carta de comiat d’un home gran que acaba de perdre la seva dona i decideix suïcidar-se per anar-se’n amb la seva estimada. És un tema breu, però intens i emotiu. Això passa amb altres cançons com, per exemple, Espurnes de coratge, que també ens recorda que tots plegats tenim dificultats per tirar endavant moments de la nostra vida i que ens cal buscar valor per fer-ho. Per cert, aquesta peça, juntament amb l’última Ningú, d’un estil semblant, són lletres de Joan Reig que demostra una creativitat lírica envejable.
Els experts en música ja s’han encarregat de buscar-hi les influències musicals que els mateixos components del grup reconeixen i reivindiquen. I no s’estan de res ja que van dels Beatles a Elvis Costello. Tot i això, Els Pets continuen sonant a Pets. Un grup que musicalment li queda poc dels seus inicis, ja que en cada nou treball ha perdut, com diu la frase feta, un llençol. I no només ha canviat la música ja que hem passat del “profilàctic no em fa fàstic” a un Vals dedicat al fill de Lluís Gavaldà. Així que, potser, més que dir que Els Pets han anat perdent en cada nou disc hauríem d’afirmar i assegurar sense cap mena de remordiment que la banda tarragonina acaba de treure al mercat el seu millor disc.

Emès a Ràdio Manlleu, "No dinarem", 04/06/07.