Un dissabte de contrastos acadèmics

Estem a final de molts cursos acadèmics i, al mateix temps, a l’inici de la preparació dels següents. Aquells qui ens dediquem a la docència i a la gestió acadèmica ens trobem a cavall d’un curs que s’acaba i la preparació del que començarà a finals d’estiu. No us explico què significa aplicar l’Espai Europeu d’Educació Superior al Grau de Periodisme.

El dissabte 20 de juny va ser l’exemplificació d’aquest pont entre cursos. Els alumnes de la 12a. promoció de la Facultat de Comunicació Blanquerna feien el seu acte de graduació al Gran Teatre del Liceu de Barcelona. Alguns d’aquells qui havien estat alumnes meus a 2n. (entre ells els primers autors de Semiperiodisme) i a 4rt., celebraven que ja estan llicenciats, o a punt de ser-ho. Però abans d’anar al colós de la Rambla, vaig fer marrada a Santa Coloma de Gramanet.
A les 8 del matí sortíem de Torelló perquè a les 10 la meva dona estava cridada a les proves d’oposició a mestre de Llengua i Literatura Catalana de secundària. 135 candidats estaven convocats a un Institut de Santa Coloma d’un total de 950 per a 200 places. El sorteig va voler que la meva dona fos la primera de la llista i, per tant, a les 10 i pocs minuts, tots ells reunits dins el gimnàs de l’escola, la van cridar a ella primer perquè lliurés tot el material didàctic que haurà de defensar en una segona prova. Després tocava esperar a les 12 del migdia per començar pròpiament la prova, la mateixa hora en què havia de començar l’acte de graduació. El tribunal hauria de treure 5 números de 71 temes que entraven a l’examen. Al cotxe van quedar els resums de 17 temes estudiats. Que entre aquests 5 temes n’hi hagués almenys 1 dels 17 era poc probable o, en tot cas, qüestió de sort.

Per fer temps, vam anar a fer un segon esmorzar. Després d’intentar entrar a dos locals poc acollidors, ens vàrem decantar per un que aparentava ser-ho. Dues noies xineses ens van atendre amb la mirada. “Feu entrepans?”, “cómo?”, “que si feu entrepans?”, amb la mateixa mirada ens deien que no ens entenien. “Bocadillos...”, “ah, bocadiyos!”, “uno de jamón”. I després més difícil encara, li vaig intentar demanar quina mena de formatge em podia oferir i després de passar-nos al castellà em va ensenyar unes llesques de formatge del DIA%: “res... jo em prendré un cafè amb llet”, “cómo?”, “café con leche”. 10 minuts després d’haver demanat l’entrepà de pernil una de les xineses, que havia sortit feia 9 minuts, torna amb una bossa del DIA% amb el pernil a dins.

Mentre estàvem esmorzant, va entrar un home morè, d’aparença gitana, amb una llarga cabellera arrissada, i va demanar un Soberano. Quan es va acabar el primer, en va demanar un altre i es va posar a tirar monedes a l’escurabutxaques.

A un quart de dotze vaig acomiadar-me de l’aspirant a funcionària i li vaig desitjar moltíssima sort. Vaig dirigir-me a la parada del Metro de Santa Coloma. Vestit, com anava, per entrar al Liceu em sentia un xic incòmode caminant pels carrers de Gramané. De cop, començo a sentir que el peu esquerre em fa un soroll diferent que l’altre. Semblava com si se m’hagués enganxat alguna cosa a la sola. Miro avall i, oh déu meu!, se m’havia rebentat la sabata. Un calçat que tenia des de feia 12 anys i que possiblement només havia dut 12 vegades. Les havia estrenat, precisament, el dia de la meva graduació.

Pujo al Metro amb l’objectiu de fer parada a Plaça Catalunya, en lloc de fer transbord cap al Liceu, i baixar pel Portal de l’Àngel a comprar-me unes sabates. A mig camí, entra al vagó del metro una dona acompanyada d’un amplificador arrossegat per un petit carro. La dona és espanyola, vull dir que no és una immigrant estrangera, i micròfon amb mà comença a cantar en espanyol. Té bona veu i l’home que té al costat li riu les gràcies. Quan acaba l’actuació, un mínim de cinc persones li donen diners. Potser m’equivoco, però diria que si hagués estat una banda de peruans, d’aquells que canten allò del Cóndor que passa, o algun solista romanès amb acordió, segurament no li haurien donat tants diners.

A les 12 menys 10 minuts entro a Casas Sabaters i em dirigeixo a una dependenta: “ja ho veu (li ensenyo la sabata) en vull unes de semblants que em facin joc amb el vestit”. Va directament a unes Camper de 126€: “no m’agraden”, un eufemisme per dir que són massa cares. De cop en veig unes altres, de Camper, a meitat de preu, d’un color cru amb uns tocs de taronja, el mateix color de la camisa i dels botons de l’americana de lli blau: bingo. “Un 42, si us plau, i ja em pot dur els dos peus”. Me les calço, les pago, amb descompte per família nombrosa inclòs, i els regalo les meves sabates que directament llencen a les escombraries. A les 12 menys 5 corro cap al Liceu on arribo a les 12 i 5. El primer que veig a l’escenari és en Roger Padullés cantant la primera cançó de la festa. Quina alegria que em rebi la veu del meu millor amic.

La festa és molt emotiva. Després de la segona cançó d’en Roger i just abans que comencin a imposar les bandes als alumnes (o exalumnes), vaig a saludar el “tenor que criden per cantar per tot el món”, segons el va presentar el degà. Entro al backstage del Gran Teatre, al costat dels vestidors, i em sento un privilegiat podent-me menjar una ensaïmada i un brioix farcit de xocolata del càtering per als músics. Després d’acomiadar-me de la persona que va cridar el meu nom quan vaig pujar a l’escenari del Palau de Música 12 anys enrere, torno a la platea. Em torno a emocionar, especialment cada vegada que des de l’escenari es recorda la Carol que un mes abans ens va deixar orfes del seu generós somriure.

Al final de l’acte tot són alegries. Els pares no paren de fer fotos als seus fills. De la seva mirada es desprèn que són conscients que aviat els seus fills voldran volar del niu, però que potser no podran per culpa de la conjuntura econòmica (això de la mirada m’ho acabo d’inventar, però podria ser que fos veritat, oi?). Però l’alegria personal més gran la tinc quan em sona el telèfon just quan sortia per la porta de platea i des de Santa Coloma de Gramanet una veu femenina em diu: “ei! M’ha anat molt bé, m’han sortit dos temes dels 17 que havia estudiat i he omplert 6 pàgines sobre literatura modernista”.
Després de saludar els que ja són “col·legues” i felicitar especialment la Núria i la Marta, primeres de les promocions de Periodisme i Comunicació Audiovisual, pujo Rambles amunt. A mig camí ja em recull l’afortunada opositora.

Parem per dinar al Ginos del carrer Marina, al costat de les Torres Bessones. Probablement a pocs metres hi tenim alguns dels membres d’U2. El 30 de juny els veurem en directe a Barcelona i serà el dia que, possiblement, l’Anna farà l’última prova de les oposicions i ja tot serà qüestió d’esperar els resultats.

Quan arribem a Torelló passem a buscar els nens a casa dels seus avis. S’han portat molt bé durant el dia. Ens preparem per anar a la festa de final de curs de l’Escola Fortià Solà. Ens diuen des de l’AMPA que aquest any hi ha menys gent que s’hi quedi a sopar: la crisi? Els nostres fills són dels més petits. La Laia l’any que ve ja començarà 1r. de primària i canviarà d’edifici, i l’Arnau i en Pol faran P4. S’ho passen pipa amb els seus amics jugant amb tot allò que meticulosament han preparat els de l’AMPA. A l’hora de sopar, cau un xàfec espectacular, sort que han pogut muntar les taules sota d’un porxo. Amb una amanida, pa amb tomàquet i botifarra i un gelat servits en uns plats de plàstic que ens hem dut de casa, ens sentim ben acompanyats d’aquelles noves amistats que hem fet gràcies als nostres fills. Tot plegat ens porta molts records de quan érem nosaltres els nens que celebràvem el final de curs. Abans de mitjanit m’emporto els vailets, estan rebentats. Una mica més tard arriben les dones de la casa.

Així s’acaba un dissabte de grans contrastos acadèmics i també, perquè negar-ho, de contrastos socials. Un dia d’emocions, nervis, alegries, nostàlgies i de grans esperances.

7 de juny, In Memoriam

El 7 de juny de 2009 potser el recordaré tota la vida. És probable que sigui l'últim dia que hagi anat a votar un partit polític. El sobre amb una papareta per a una candidatura que vaig posar dins l'urna electoral és, molt probablement, el darrer que dipositaré ple en unes eleccions. Això vol dir que si no canvien molt les coses, la propera vegada votaré amb el sobre buit, o sigui, en blanc.

Ja vaig advertir, bé, això d'advertir potser és massa agosarat ja que a mi no em fa cas ningú, que si no hi havia senyals clars que tendíem cap un canvi radical de relació amb Espanya jo no tornaria a votar. Doncs bé, no ha calgut esperar a la sentència del TC contra l'Estatut o el mal acord de finançament per tenir clar que, una veada més, els partits polítics catalans no tenen pensat plantar cara. La gota que ha fet vessar el got ha estat la unanimitat de la Mesa del Parlament de Catalunya en contra de la Iniciativa Legislativa Popular a favor que Catalunya convoqui el 2010 un referèndum a favor de l'autodeterminació. Si l'Enric Canela, implusor de 10Mil.cat i d'aquesta ILP, ha decidit abandonar Convergència, doncs jo, que no milito a cap partit, no els tornaré a votar. Ja els tinc plens de tanta hipocresia i falsa catalanitat nacionalista.

Per tant, o es fa realitat la iniciativa de Xavier Mir de fer una llista parlamentària que només tingui com objectiu la independència o jo no torno a posar una butlleta electoral dins d'una urna.

Ah, i recorda que aquest dissabte convindria que tots anéssim a l'Acte de Sobirania. Miraré si puc baixar a Barcelona!

El refugi

En èpoques de bombardejos els pobles s’abastien de refugis. Temps enrere queden els que es van construir per les nostres contrades. Però ara ens trobem en un moment de crisi global, que colpeja amb duresa les nostres terres, que té algunes similituds amb els moments de guerra. Per suposat, la gran i sortosa diferència és que la gent no es mata entre ella. Malgrat tot, la principal semblança és que n’hi ha una bona colla que pateixen molt i d’altres que sobreviuen sense problemes significatius.

Els primers són aquelles famílies, o persones individuals, que tenen greus problemes per arribar a final de mes. Fins i tot n’hi ha molts que ja no ingressen ni un cèntim. D’altres s’estan endeutant fins a uns límits molt perillosos.

Tot plegat ens duu a uns moments de certa tensió que es fa molt palesa en segons quins entorns: especialment en el sectors més perjudicats per la crisi. Poc o molt tots tenim gent a prop que n’està patint les conseqüències, si no és que ens ha tocat a nosaltres. Així és com sents amics o familiars que et diuen: “qui m’havia de dir als meus (poseu-hi l’edat que vulgueu) que m’hauria de posar a buscar feina”. Quelcom semblant passa amb els alumnes que acaben aquest estiu la universitat i que no saben ni com posar-s’hi per buscar feina.

És per això que tornem, com explicava al principi, a una època en què molta gent busca refugi. Diuen que al nostre país això passa per demanar suport a la família. Asseguren que, en aquest sentit, les famílies són bastant solidàries amb els membres més desvalguts. Probablement sigui cert. El problema és que cada vegada són més les famílies desestructurades. Ja sigui per trencaments sentimentals o per distanciaments físics. O sigui, perquè hi ha moltes parelles, amb fills o sense, separades i perquè són molts els fills o néts que viuen lluny dels seus pares o avis. I d’aquests últims no només els immigrants estrangers, sinó els immigrants espanyols i també els catalans. Són molts els fills de pares barcelonins que s’han buscat la vida fora de la capital. I al revés, són molts els fills de comarques que van anar a buscar fortuna a la gran ciutat.

En canvi, dóna la sensació que els fills que viuen prop dels seus familiars directes i que pateixen la crisi, especialment en petites poblacions, són dels qui se senten més aixoplugats. També pot donar-se el cas de la família que viu d’un negoci i que s’ha ensorrat, però les dinàmiques dels pobles, en general més conservadores, més estalviadores i més solidàries, fan que, probablement, la crisi sigui més fàcil de conviure-hi.

Tocats de l'ala

Aquest matí LaVanguardia.es ens explica que ja s'han trobat les primeres restes de l'avió d'Air France accidentat i que ja s'han recuperat 8 cadàvers. També ens diuen que els pilots de la companyia es neguen a volar fins que no s'hagin revisat els A330 i A340. Bé, la informació ja la sabeu pequè és d'aquelles notícies que quan la sentim a la ràdio o la veiem a la tele ens hi aturem perquè els accidents d'avió ens provoquen morbo i ganes de calcular les possibilitats que tenim d'estevellar-nos la propera vegada que volem. Ara, el que no sé si ho havíem vist abans és que una notícia que parli d'un accident d'Air France estigui acompanyat d'un anunci d'un dels principals competidors de la companyia francesa: Lufhtansa. Mireu la foto:

1 ESTAT = 1 VEU

L'alcalde respon

En l’anterior article a elter.net us parlava del nou gimnàs públic de Torelló, aquell que també té una piscina. Aquest dissabte passat feien dia de portes obertes i vam anar a visitar les instal·lacions, que encara estan en obres. Responsables de la gestió de l’equipament públic ens feien entrar en grups. La meva sorpresa va ser veure que també i havia l’alcalde que atenia dubtes dels visitants. És molt lloable que el nostre màxim representant polític local estigués al peu del canó per respondre les nostres preguntes. Tan de bo sempre fos així.
No ho vaig dubtar ni un moment i m’hi vaig dirigir quan sortia de la visita. Com ja us vaig explicar, hi havia algunes coses que no m’acabaven de convèncer. Resumidament, perquè vam estar xerrant una bona estona, això és el que em va dir l’alcalde. Quan li vaig preguntar per què no separaven la zona d’aigua del gimnàs va respondre que cada vegada més gent demana quelcom més que un servei de piscina. I quan li vaig dir que, si té raó, en tot cas sigui la gent la que triï quins serveis vol i quins no, però ell va assegurar que el cost de la piscina representa més del 80% i, per tant, una quota de només piscina seria una mica més barata, però no gaire.
Sobre les quotes, recordem que una família de 5 membres, per exemple, passa a pagar 6 vegades més al mes, Miquel Franch va afirmar que el preu ja està subvencionat i que amb aquest quota tindrem gimnàs, jacuzzi, piscina, sauna, etcètera. En definitiva, més barat que qualsevol gimnàs privat amb els mateixos serveis. Però, jo li dic, que els nens petits només fan servir la piscina i que han de pagar per uns serveis que no utilitzaran. La solució, segons ell, és fàcil: que cada vegada que anem a la piscina amb nens paguem el preu de l’entrada. Pel que fa als cursets de natació, també li demano si troba gaire lògic que ara passem a pagar 3 vegades més perquè l’Ajuntament deixarà d’aplicar els descomptes per a família nombrosa i per a nens menors de segon de primària. Ell ho troba molt lògic. Em demana si considero que anar a aprendre a nedar és un servei de primera necessitat, com seria l’escola, i ho compara amb aprendre a jugar futbol. O sigui, que aprendre a nedar no és una necessitat i per tant no s’ha d’ajudar a les famílies nombroses. Tot i així, es congratula d’haver aprovat descomptes per a jubilats. I, per suposat, també troba ben normal que l’Ajuntament construeixi un equipament tan modern, tot i que, insisteix, no és cap servei de primera necessitat.
Al final acaba assegurant que l’obra ha costat 4 milions d’euros i que és molt cara de mantenir. També assegura que les arques de l’Ajuntament estan molt buides.
A la conclusió que arribo jo és que, en definitiva, s’han gastat molts diners per fer aquesta obra i per poder-la amortitzar i mantenir han d’oferir un producte competitiu amb la resta d’instal·lacions de gimnasos del poble. Per una quota assequible ens ofereixen la suma d’un magnífic gimnàs, ple de serveis, i una piscina d’última generació. I els que no pensem com ell, que pensem que les coses es podien haver fet d’una altra manera, en realitat tenim una opinió diferent. I ja està, l’alcalde mana, que per això ha estat elegit, no?

Reflexionem-hi

Acabo de sentir a la ràdio la senyora Sánchez-Camacho, la delegada de la sucursal del PP a Catalunya. Aquesta senyora ha afirmat que l'anunci en contra de la llengua catalana que han publicat a la premsa és "una reflexió" mentre que la campanya a favor de les seleccions catalanes en què també hi sortien menors era un anunci "polític". Per fi ho he descobert. El PP no és un partit polític perquè es nega a fer política. Per tant, el PP, en cap cas, busca governar ja que la seva funció a la vida és fer-nos "reflexionar" i no gestionar allò públic. Així doncs a partir d'ara de PP en podem dir, sense por a equivocar-nos, que es tracta d'una Agrupació Reflexiofilosòfica.

I ja que parlem d'anuncis, i si m'ho permeten, jo sí que faré política:

Vidal-Quadras: “enyoro la política catalana perquè no vaig acabar la feina”

Aquests dies ens haurem d’acostumar a tornar sentir Vidal-Quadras tot sovint, almenys durant el pròxim mes. Ja sabeu que és el primer nom considerat català de la llista del PP a les eleccions europees i, per tant, el cap de cartell de la delegació territorial d’aquest partit a Catalunya. Sense anar més lluny, aquest matí de dimarts l’ha entrevistat la Neus Bonet. Un cop acabada l’entrevista, i durant la tertúlia, la Neus ha dit quelcom semblant a que és un polític que la sap molt llarga i que sempre sap com i què respondre.
Exactament el mateix em van dir pocs minuts abans que ens rebés al Parlament Europeu quan el vàrem anar a visitar fa unes setmanes. Ens va rebre a l’hemicicle i ens va explicar unes quantes coses del funcionament del Parlament, però va parlar molt també de la política catalana. Una de les coses destacades que ens va explicar és que al PP el van enviar a Brussel·les perquè feia nosa i que “enyoro la política catalana perquè no vaig acabar la feina”. Us vaig prometre que us explicaria més coses d’aquell viatge i avui, si us sembla bé, us reprodueixo la conversa que vaig tenir amb el “vispresident”, tal i com es va presentar, del Parlament Europeu, l’il·lustre diputat Alejo Vidal-Quadras. Jutgeu vosaltres mateixos si sap, o no, escapolir-se de l’escomesa.

X. Ja sabem per què el català no es pot parlar al Parlament Europeu. No li faré aquesta pregunta. Jo li vull preguntar si a vostè li faria il·lusió poder-hi parlar.
VQ. Una llengua porta associada una vivència i la meva està associada al català. Sí que em faria il·lusió. Per exemple, els catalans tenim un sentit de l’humor diferent i això es nota en la manera d’expressar-nos. Però veus aquestes cabines de traducció?

X. Sí, n’hi ha 23, una per cada llengua oficial, però encara n’hi ha alguna de buida...
VQ. Sí, però si acceptem el català també hi hauria la petició de moltes més llengües d’altres països. Si ja és un problema ara amb 23, seria impossible i molt costós amb 35. Però ja sabeu que, si voleu, podeu adreçar-vos al Parlament Europeu en català.

(després, un company li pregunta sobre la resolució parlamentària en contra de la immersió lingüística a Catalunya que van tombar-li al Parlament Europeu)

VQ El que demanem a Catalunya és que el pares puguin triar la llengua en què s’educa els seus fills. A l’escola es podrien fer classes en castellà i classes en català. Però ja sabem que a Catalunya el PP té el pes que té...

X. Però si vostè diu que és tan car i complicat que el català es pugui parlar al Parlament Europeu, imagini’s què suposaria econòmicament fer el què vostè diu. Si ja tenim un dèficit de professora ara...
VQ. Però no és cap problema perquè tots els professors parlen en català i en castellà.

X. Sí, és veritat. Però no podem tenir el mateix professor en dos llocs al mateix temps...
VQ A Euskadi sí que es pot triar la llengua. Allà sí que es pot fer. Allà tenen tres línies, una en castellà, una bilingüe i una altra en euskera.

X. Home! Sí a Catalunya tinguéssim el mateix sistema de finançament que a al País Basc, potser sí que us podríeu plantejar que fos viable econòmicament...
VQ. Això us ho solucionarà la Salgado! (Riu i acaba la conversa unilateralment).

(Foto d'Albert Medran)

La teva vida en 130'

Són tres quarts de vuit de la tarda i tots cinc pugem al cotxe de tornada a casa i connectem la ràdio. Hem anat a passar el dia prop de la platja en terres gironines. Uns amics hi tenen la caravana muntada en un càmping i després de dinar hem passat la tarda junts en un petit parc d’atraccions. Ha costat molt arrencar-los dels “cavallitos”, llits elàstics i la petita muntanya russa. Ha estat una tarda excel·lent, tots dúiem samarretes de màniga curta. Com us deia, després d’acomiadar els amics, hem pujat al cotxe: ens queda poc més d’una hora de viatge.
Ens dirigim cap a l’oest i el sol se’ns pon de cara. He connectat el GPS, per pura curiositat, perquè em conec el camí, i em fa anar per llocs insospitats. Sort que no li he fet cas. Quan portem pocs quilòmetres, la Laia ha deixat de dir-nos que vol que ens comprem una caravana i s’ha adormit. En Pol s'ha clapat poc després. L’Arnau ha aguantat fins a casa despert, ja havia dormit en el viatge d’anada, abans de dinar.
La posta de sol és espectacular. El Montseny continua assolellat mentre la carretera ja està a la penombra. El paisatge de La Selva i l’arribada a la Plana de Vic ens demostren que no només al País Basc gaudeixen de tots els colors del verd. Pel camí parlem sobre si ens podríem permtere el luxe de comprar-nos una caravana. No n’hem tret l’aigua clara, hem de fer números.
Un cop arribem a casa ens creuem amb un excompany d’escola, de quan a les escoles encara fèiem EGB. No em reconeix, però em fa il·lusió tornar-lo a veure. Un cop dins el garatge, agafo la Laia a coll i s’ha despertat mentre la pujava a la sala d’estar. En Pol, que s’ha quedat dins el cotxe adormit, m’ha rebut amb llàgrimes als ulls quan he tornat a buscar-lo, potser perquè s’ha despertat sense saber si l’havíem abandonat qui sap on.
Mentre es posen el pijama, preparo el sopar. Avui toca pizza, com gairebé cada dissabte. He agafat les tres masses que tenia fetes i que guardava a la nevera, al matí les havia tret del congelador. Pels nens preparo la clàssica de pernil dolç. Mentre els xics se la van menjant, per a nosaltres deixo a punt la de salmó, tonyina i cranc, per un cantó, i la de pernil dolç i formatges per l’altre.
L’Arnau i la Laia es beuen un got de llet després de sopar i en Pol es menja un iogurt. Mentre es renten les dents i es preparaven per anar a dormir, he encès la tele i em miro uns 20 minuts TV3. Quan ja s’han posat a dormir, avui a les 10 tocades, baixem a sopar. Al 33 començaven “La teva vida en 65’” de Maria Ripoll i ens hi enganxem. Mentre la mirem, ens mengem les pizzes. Quan s'acabava, ens n'anem a dormir. Ha estat un dia gratament esgotador.

Aquesta d’aquí sobre és la meva crònica del dissabte 2 de maig de 2009 d’allò que vaig fer de 8 a 10 del vespre. Ho he deixat per escrit perquè quan els meus fills siguin grans em demanaran què feia jo mentre el Barça li marcava 6 gols al Madrid. I jo els diré, si encara existeix aquest bloc, que es llegeixin aquesta crònica. Així sabran que, a part dels detalls complementaris que us he explicat, em vaig passar la tarda connectat a la ràdio escoltant una de les retransmissions de futbol a Catalunya Ràdio que més m’han emocionat.

Conversa amb Joan Maria Pou

Joan Maria Pou, company de promoció, fa uns dies ens va visitar al Seminari de 2n Curs. La conversa l'hem transcrit al bloc del nostre seminari: SEMIPERIODISME. La visita va tenir lloc poc abans que se sabés que RAC1 aconseguiria el lideratge de la ràdio a Catalunya i també abans que el Barça passés a semifinals de la Copa d'Europa. Aquí hi teniu el començament:

Hem llegit a classe que el sector radiofònic és el que no està tan afectat per la situació econòmica. Alguns volem fer televisió i m’agradaria saber per què la televisió es veu més tocada. ¿A on tenim més possibilitats, a ràdio o a televisió?
Jo crec que el principal avantatge que té la ràdio és que és més barata i per això li arribarà la crisi més tard, si es que li ha d’arribar. Hi ha molta menys publicitat, com a tot arreu, però el cost d’un anunci és inferior que a la tele, per tant, l’últim lloc on deixen d’invertir en publicitat les empreses és a la ràdio. Dit això, si voleu fer tele, a mort amb la tele. Si tu vols fer ràdio, a mort amb la ràdio. Si tu vols ser ballarina, a mort. Si tu vols ser futbolista, a mort. T’ho poses aquí, entre cella i cella. Oblidat de crisi, perquè d’aquí dos anys, potser RAC1 no existeix. És a dir, en això del periodisme, si allò és el que voleu fer, i veieu que teniu un mínim de capacitat per fer-ho, tireu endavant. En el sector del periodisme, dels mitjans de comunicació, ara estàs aquí i demà passat ja no. Ara em conviden companys de carrera per fer seminaris, i d’aquí dos anys potser estic a l’INEM, així de clar.

O sigui, que d’alguna manera potser la ràdio és la que morirà últim no?
No morirà, la ràdio no morirà mai. Ni la tele tampoc. No et preocupis.

La premsa és potser la que està més en perill.
Tampoc morirà, però ho està passant francament malament, molt malament, perquè està intentant trobar el seu lloc al món, amb les noves tecnologies i tot plegat. L’altre dia m’explicava el Ramon Besa, professor també de la facultat, una cosa molt divertida. Un dia arriba el seu fill amb El País, que es el diari on treballa el Ramon, i li diu: “A veure pare, però això què és?, aquí m’esteu explicant un partit dels Lakers de Pau Gasol, però si ja ha tornat a jugar, tu m’estàs explicant el penúltim partit.” I en Ramon li deia al seu fill: “Ja, és així, aquí no podem fer-hi res els diaris”. Com ho ha solucionat El País? Els diaris ara estant optant més per l’anàlisi, la reflexió i pel reportatge, però en aquest procés de resituació estan perdent molts lectors. En el cas de la ràdio això no és així. Si ara explotés una bomba al MACBA hi hagués 72 morts, jo en dos minut estaria en antena fent ràdio. Una situació que tampoc es dóna en la televisió.

Tu que ets locutor de partits de futbol has d’estar informat dels canvis que fa la FIFA en el reglament?
Sí, tot i que tinc la gran sort que en el meu equip ja hi ha un encarregat d’aquestes coses. És a dir, jo no necessito saber-ho tot dels àmbits del futbol. El nostre producte radiofònic és coral i ha certes parcel·les del coneixement que estan vinculades a un membre de l’equip en concret. No obstant, això no vol dir que jo renunciï a conèixer aquests canvis. És important disposar dels recursos per saber les coses el més ràpid possible.

Creus que és bo especialitzar-se només en un camp?
No és ni bo ni dolent. Si t’interessa alguna altra cosa, fantàstic! Jo, per exemple, tinc un postgrau en ciència política i un màster en relacions internacionals, però perquè jo vaig voler. Ho faré servir algun dia? No ho sé, però ho vaig fer perquè volia aprendre. Ara, si tu et veus fent periodisme esportiu endavant i si tens curiositat per d’altres coses millor que millor. Tot el que sigui aprendre i tenir més coneixements no fa cap mena de nosa. Però no caiguis mai en el parany de pensar que per fer esports ets pitjor que un altre. Jo he fet esport tota la vida, a casa meva l’esport ha estat sempre una eina per educar. El meu pare no només ha volgut sempre que els seus fills fessin esport sinó fossin esports en equip, perquè ell creia que hi havia educació. Però la política sempre m’ha agradat molt i m’encanta la política internacional i vaig decidir aprendre’n. Que d’aquí a tres anys em conviden al seminari d’internacional perquè estic fent un programa sobre això. Quant més aprens, més paraules tens per explicar les coses. Si jo sé set maneres diferents de dir que un gol és meravellós, millor; si en se deu, millor que millor; i si en se quinze, encara millor. Per tant, paraules, paraules i paraules. I on les trobem les paraules? Als llibres, a les revistes, escoltant la ràdio, en els diccionaris, a Internet, etcètera. És a dir, que qualsevol àmbit del coneixement és vàlid per fer després una altra cosa que en principi no hi té cap relació. No cometeu l’error de pensar que no necessiteu les paraules per fer la vostra feina.

Com s’ha d’anar reciclant i adaptant un periodista als canvis tecnològics que va patint la manera de fer ràdio amb el temps per poder oferir un producte atractiu i de qualitat?
Jo, afortunadament, no sóc tant veterà com altres. Però sí que és veritat que molts companys meus d’una certa edat s’han hagut d’adaptar a les noves tecnologies. Conec a molts periodistes que en el seu moment, ni mòbils ni històries: si havien de fer una trucada per entrar en directe havien de buscar una cabina, o un telèfon fix. Si jo ara he de gravar una entrevista, entro a una sala de la ràdio, em tanco, l’ordinador ja està encès, i ja hi ha un programa en el qual jo clico a REC, PLAY i ja es grava a l’ordinador el que soni a través del telèfon. Fa uns anys, havies de posar una cinta, se’t podia trencar, es podia acabar i l’havies de canviar, o el minidisc estava ple, etc. És a dir, que tecnològicament ha evolucionat tot. Ara l’oient pot estar en contacte amb tu permanentment. A través de l’sms, a través del correu electrònic, i ara a través dels blogs, hi ha una relació directa amb l’oient; el feedback és constant. Fins al punt que en ocasions l’oient passa a fer de periodista. Les noves tecnologies han fet que l’oient i el periodista estiguin constantment en contacte i per tan el productes radiofònics són molt més rics.

CONTINUAR LLEGINT-LA

Podeu veure'l parlant del Periodisme també aquí:

115 dies rodons

Des de fa una colla d'anys, prefereixo no recordar quants, baixo diàriament a Barcelona des de Torelló amb cotxe (tot gràcies a la Renfe). Doncs bé, tampoc recordo quan va ser l’última vegada que no vaig trobar-me cap dels nombrosos cons que hi ha a la carretera. Diria que la C17 està permanentment en obres. No seré pas dels que em queixaré per això. Les carreteres s’han de mantenir i les obres serveixen, o haurien de servir, per millorar el recorregut i fer-lo més segur i més ràpid.
Però des de fa uns quants mesos la cosa és insuportable. L’altre dia se’m va ocórrer calcular en quants trams passem de dos a un carril i en vaig comptabilitzar una dotzena, entre la pujada i la baixada. Gairebé 20 quilòmetres en obres. ¿Era necessari que fessin totes les obres de millora de cop en diferents trams de la carretera? ¿No les podien fer una darrere l’altra? I és que en el moment que hi ha un petit incident o accident en un d’aquests trams tota la carretera se’n veu perjudicada. Sense anar més lluny, ahir mateix. Tornant de Barcelona vaig tardar 2 hores i 11 minuts quan, habitualment, tardo exactament una hora menys.
Això em va fer pensar quantes hores em dec haver passat dins el cotxe des que el tinc i vaig quedar esgarrifat. Des del 2003 he fet 166.764 quilòmetres. Tenint en compte que he anat a un promig total de 60km/h resulta que he estat 2779,4 hores conduint. Si tenim en compte que un dia té 24 hores puc concloure que el meu cotxe i jo hem tingut una relació personal equivalent a 115,8 dies sencers junts. Si aquests dies els pogués recuperar en forma de vacances seria un home molt feliç.

La foto de la foto de Sant Jordi

La Vanguardia, de tant en tant, ens dóna grates sorpreses. La d'avui divendres 24 d'abril és molt agraïda (al revés que ahir, que em va sorprendre que gairebé tots els personatges catalans que recomanaven llibres estaven acompanyats amb la foto del llibre amb la versió en castellà. ¿Segur que tots aquests l'han llegit en castellà?). Avui, però, en portada no apareix ni el nom ni la foto de Marshall Rajoy. Tot el contrari, per cert, de l'Avui: encara que el titular sigui negatiu envers Rajoy, ¿era la millor foto? ¿Calia caure a la trampa de Rajoy? En canvi, la foto del principal diari de Can Godó s'hi veuen unes Rambles plenes de gent en què, al costat del "Fets" de Montilla, s'hi entrelluca una estelada.
I en pàgines interiors de cultura, una altra gran foto. Ni més ni menys que un vigatà, de nom Oriol, firmant a una espècie de llibre d'homenatge a Stieg Larsson. Curiosament, el noi de la foto és alumne meu i en el moment que Roser Villalonga, de La Vanguardia, estava fent la sèrie de fotos jo l'estava fotografiant a ella. Aquí teniu la seqüència:

Sant Jordi 2009

UE: multiplicador d’independentistes

Aquesta setmana passada vaig ser protagonista d’un pessebre vivent a Brussel·les. ¿Un pessebre a la Primavera? Sí, perquè no es tracta d’un pessebre nadalenc. En l’argot periodístic un “pessebre” és una activitat informativa (o propagandística) adreçada a periodistes per tal de donar a conèixer la feina feta per una empresa o institució. Sovint, els pessebre són viatges o visites organitzades per un gabinet de comunicació en què al periodista se li dóna tot tipus de detalls (i no parlo de detalls materials, tot i que a vegades també) perquè la propera vegada que hagi d’informar sobre aquella institució o empresa estigui ben documentat. Suposo que se’n diu pessebre perquè les peces estan estratègicament ben col·locades per donar una imatge idíl·lica del producte que es vol vendre.
Des d’un punt de vista empresarial o institucional i també periodístic és una estratègia molt interessant i que si es fa ben feta és molt útil per a les dues parts. El més important és que cadascú sàpiga el rol que li pertoca en aquesta estratègia comunicativa.
Doncs bé, la Comissió Europea, a través de la seva representació a Barcelona, ha convidat per primera vegada a blocaires, juntament amb periodistes digitals, a visitar les nostres institucions europees. En total 14 persones a les quals s’ha d’incloure tres noies estudiants que han rebut un premi periodístic.
No cal dir que estic molt agraït a la Comissió per haver pogut formar part d’aquest grup. I agrair, sincerament, haver pogut fer aquest viatge perquè m’ha estat molt útil per entendre molt millor el funcionament d’aquestes institucions. Haver pogut parlar amb una bona colla de responsables de premsa, diputats o portaveus de comissaris europeus ha estat tot un privilegi. Suposo que cada un dels que hi hem participat hem pogut arribat a conclusions diferents. Però a mi, si d’una cosa m’han convençut, encara més si era possible, és que Catalunya serà independent o no serà. Si en una cosa va coincidir tothom amb qui vam parlar és que a les institucions europees qui mana són els Estats, o aquells qui a darrere tenen un Estat. Per tant, si Catalunya vol tenir veu pròpia sembla evident què hem de fer, no? Ara ho argumento més:

80%
La frase que més ens van repetir, diria que massa i tot, és que un 80% de les lleis aprovades als nostres parlaments més propers tenen l’origen en directives europees. Tot i que ho hem de relativitzar una miqueta. Aquesta dada és quantitativa i no qualitativa i estic convençut que entre el 20% restant hi ha lleis tant o més importants com, per exemple, un Estatut d’Autonomia.
Tot i així, 8 de cada 10 són moltes lleis. Per tant, sí que és important tenir una veu al Parlament i al Consell d’Europa, a on es legisla, i a la Comissió, a on es proposen i a on es controla el compliment de les lleis. I aquesta veu, a hores d’ara, amb prou feines la tenim al Parlament Europeu. En canvi, si fóssim un Estat, quan anéssim a votar a les eleccions europees tindríem un nombre de diputats proporcional a la nostra població.
Si Catalunya fos un Estat actualment, i per començar, tindria un ministre al Consell d’Europa i un comissari a la Comissió Europea. O això, o aspirar a ser un lobby com els milers que trobem assentats a Brussel·les i que, a la seva manera molt limitada, poden condicionar la política europea.

Un frau electoral
A sobre, resulta que a Catalunya es comet quelcom semblant a un frau electoral a les eleccions europees. A Espanya, en les europees, hi ha una circumscripció única. Això vol dir que hi ha una sola llista per a tot l’Estat per cada partit o agrupació de partits. Per tant, tot i que ens diuen que són unes eleccions que ens toquen molt de prop, resulta que no podem votar uns candidats que estiguin més directament implicats amb el territori. Però el frau no és aquest, sinó fer-nos creure a Catalunya que sí que votem llistes catalanes. Partits com el PP i el PSOE, tot i que només presenten una llista per tot Espanya, resulta que a Catalunya fan imprimir una llista en què el primer nom que apareix és el primer candidat català. ¿No trobeu que això és un frau? ¿Us imagineu una llista per a les eleccions catalanes en què no hi aparegués un candidat perquè, senzillament, estèticament fa nosa? Només que hi hagi un sol votant, que hi serà, que es pensi que vota una llista catalana i no una espanyola això és un engany. I un engany, en democràcia, diria que és un frau. ¿No seria més fàcil que per fer una llista catalana tinguéssim un Estat català amb circumscripció única o per vagueries i, per tant, votar els nostres representants més propers?

Una llengua, un Estat
Una altra evidència és que el català no serà mai una llengua reconeguda a Europa mentre no siguem un Estat. Al Parlament Europeu s’hi parla 23 llengües que representen els 27 països de la Unió Europea. Només s’accepta que s’hi parli una llengua reconeguda com a oficial en un Estat. Ja sabem que l’Estat espanyol no reconeix ni reconeixerà el català com a llengua oficial. I ja sabem que el reconeixement d’una llengua és molt més que poder-la escoltar en una sessió parlamentària. Darrere una llengua hi ha una cultura, una història, una societat que també seran reconegudes.

Possiblement trobaria encara uns quants arguments més per demostrar que prefereixo que Catalunya sigui un Estat abans que un lobby. I tot plegat perquè, en el fons, em crec el projecte d’una Europa comuna. No només això, sinó que estic convençut que algun dia ens adonarem que encara hem de delegar-li més poder a les institucions europees i a les locals i treure’n als Estats. O, en tot cas, posar i explicar les coses de manera més realista. Amb això coincideixo plenament amb la gent amb qui vam parlar a Brussel·les quan ens deien que els governs s’apropien de la feina feta des d’allò que en diem Europa. Em sento europeu i m’agrada compartir amb tants ciutadans uns quants valors comuns. Per tant, qui és pensi que la solució de Catalunya és un estat lliure fora d’Europa està molt equivocat. I qui cregui que ja estem bé, que no cal que tinguem veu pròpia, que és millor que decideixin els altres per nosaltres, que ens legislin persones molt allunyades a la nostra realitat o que els altres ens administrin els diners, potser el que ens convindria és que, en tot cas, deixéssim de ser una autonomia i passéssim a ser una simple regió espanyola i deixar de preocupar-nos pel futur dels nostres fills.

PC (Per cert): Si trobo el moment escriure una altra entrada explicant algunes anècdotes (que no siguin off the record, (eh companys?!)) del viatge.

PC2: Aquí podeu llegir les entrades d'altres companys de viatge:
Brussels is our brand - Narcís Sastre
Europa empieza en los Pirineos - Albert Medrán
Una aproximació a la UE - Lourdes Pablo
El relato europeo: la mala comunicación - Xavier Peytibi
PC3: Agaraeixo a Albert Medrán la cessió de les seves fotografies.