El problema no és ICV

Es fa difícil entendre tants escarafalls perquè Joan Saura es va tancar en un habitació amb María Teresa Fernández de la Vega i li va dir "a tus zapatos, zapatera!". Aquesta és, ha estat i serà la funció d'Iniciativa al Govern: jeure als peus del Partido Socialista Obrero Español. ICV és un partit decoratiu, d'estètica aparentment més agradable. Un partit que voten aquells a qui els fa certa angúnia votar el PSC-PSOE i que, al mateix temps, en cap cas votarien CiU o PP. Un partit que es tenyeix de més progre quan no governa i que quan està al govern senzillament fa el que el germà gran li diu. I prou. Per tant, a ningú ha de sorprendre que Saura i cia. no voti a favor de Catalunya. ICV no és el problema.

Tampoc l'és el PSC. Aquest partit és, també, una sucursal, una delegació territorial, del PSOE. Creure que les amenaces dels Castells i Maragalls arribaran a port és d'una gran ingenüitat. Tampoc s'entén massa l'entusiasme que demostren alguns quan senten parlar als dos consellers suposadament catalanistes del Govern. El PSC ara té una nova oportunitat per demostrar allò que mai ha volgut demostrar: que té veu pròpia. Seria una autèntica sorpresa que votés diferent al Congrés espanyol. També seria, perquè negar-ho, un pas enrere en les aspiracions independentistes (això no ho digueu a ningú).

No, l'autèntic problema és Esquerra. Bé, potser encara no ho és sinó que pot ser-ho. El Govern de Catalunya, en realitat, està a les seves mans. No és el PSC qui pot fer fora ERC sinó que pot ser ERC qui pot fer fora de la Generalitat el PSC. És Esquerra el partit que pot plantar-se si, per enèsima vegada, el PSOE i el PSC estafen Catalunya i perpetuen la nostra submissió. Ara, com en ocasions anteriors des del 2003, el partit de Puigcercós té també una oportunitat per demostrar quelcom: que no s'ha convertit en el tercer partit decoratiu del país.

Més tendresa

El 12 de març escrivia en aquest bloc un text titulat "La tendresa". Aquell escrit el vaig dedicar a Francesc Orteu després que ell hagués escrit feia poc a l'Avui un text que va titular A Sant Joan de Déu. Doncs bé, resulta que el divendres de la setmana passada l'Orteu va publicar un altre text en què parlava, curiosament, de la tendresa: Inventar la tendresa. Un article excel·lent, com la majoria dels textos d'Orteu (llegiu al d'avui dedicat als bons jans d'ICV). M'agraden especialment tots aquells textos en què parla de la seva relació amb els seus fills bessons. I si m'agraden és perquè m'hi sento molt identificat.

A l'Orteu el vaig conèixer quan el vaig portar convidat, juntament amb Joan Tharrats, a l'assignatura "Ràdio Creativa". Eren les 8 del matí i a l'Orteu no li feia massa gràcia això d'anar a fer una xerrada tan aviat. Però quan ens vam presentar i li vaig dir: "jo també tinc bessons" la seva resposta va ser quelcom semblant a: "això canvia les coses, acabes de guanyar molts punts...". Insisteixo, les paraules que em va dir són semblants a aquestes, en tot cas van ser millors.

Es fa difícil explicar les sensacions que un sent davant la tendresa que et demostren els teus fills. Al mateix moment en què escric aquest text tinc l'Arnau, un dels bessons, assegut al meu costat que em va fent comentaris de la pel·lícula que està veient a la tele. En Chihiro ha vist com els seus pares es converteixen, literalment, en porcs i, això, al meu fill li preocupa molt: "papa, papa, els seus pares s'han convertit en poquets...".

Porto gairebé un mes convivint les 24 hores del dia amb els meus fills. Com us deveu imaginar, hi ha hores en què aquesta convivència es fa gairebé insuportable, especialment aquella estona en què comença una guerra campal, o quan fa una hora que haurien de dormir i no aconsegueixen agafar el son, o quan... Així no és estrany que sentis els pares d'una nena amiga de la teva filla que et diguin: "ja tenim ganes de col·locar-los al cole, no ho aguanto més!".

Doncs a mi no em sentireu dir (ni ho veureu escrit) aquestes paraules. Si una cosa no enyoro és la rutina de treball. Si una cosa trobaré a faltar el dia 1 de setembre serà, precisament, la possibilitat de viure la tendresa a qualsevol moment del dia.

Incertesa

Aquesta és la cronologia de titulars dels mitjans escrits a la xarxa de l'accident a Barajas. Com podeu veure, és un exemple clàssic d'última hora, amb informacions contradictòries. Demà veurem si les xifres han estat tan tràgiques com es pronostiquen. Per cert, l'actualització de les 16:30 ha coincidit amb el rècord del món de 200mts. de Bolt.

El País 15:46h.

16:08h.

16:18h.

16:33h.
16:46h.

21:58h.

El Mundo 15:42h.
16:08h.
16:33h.
16:46

16:52h.

21:58h.

Imatges morboses, però ja!

Fa aproximadament una hora que hi ha hagut un accident d'avió a Barajas (Madrid, España). Els diaris per internet titulen de diferent manera. Alguns més prudents, alguns de contradictoris (mireu la del País, en què diuen que no hi ha dades oficials de víctimes i a sobre donen les dades oficials de la Comunitat de Madrid).

Però el que m'ha cridat més l'atenció és que els diaris que a sota reproduiexo reclamen, urgentment, imatges de l'accident (això passava a les 15:45h., aprox.). D'això se'n diu sucar el melindro en una tassa plena de sang! Els únics diaris en què no he vist aquesta petició han estat Avui, Público, La Razón i ABC.

L'S-17

Fa 10 anys estàvem fent el magazine de matí a Ràdio Manlleu, amb l’original títol “Tancat per vacances”. Una de les entrevistes que vàrem fer va ser a un dels responsables de carreteres del departament d’Obres Públiques de la Generalitat. Feia poc que s’havia acabat el desdoblament de la C-17 que arribava fins a tocar de Masies de Voltregà. Una de les coses que més van cridar l’atenció d’aquella obra va ser que la C-17, un cop acabat el desdoblament, es desviés cap a la dreta passant per sobre de la que havia de ser la futura carretera de l’eix Vic-Olot. No s’entenia que la carretera principal s’hagués de desviar del seu recorregut més lògic que hauria estat en línia recta. Doncs bé, en aquella entrevista el responsable de carreteres va anunciar una exclusiva: “ho hem fet així perquè la futur desdoblament de la C-17 passarà per baix i aquesta sortida serà la de Masies de Voltregà”.
Ja ho veieu, allò que en el seu moment va sonar una exclusiva han hagut de passar 10 anys per fer-se realitat. Finalment hem vist com la C-17, efectivament, passa per sota i ja arriba desdoblada fins a l’alçada de Torelló. Això sí, l’eix Vic-Olot segueix en construcció. Per cert, en aquesta carretera s’està duent en pràctica allò que va dir fa uns dies Xavier Sala i Martín d’enviar els Mossos per solucionar el finançament. Si no, ¿com s’entén que cada dia hi hagi cotxes amb radar amagats darrere els arbustos per posar multes?
I és que el finançament de Catalunya i les nostres carreteres estan eternament relacionats. La veritat és que l’estat de la C-17, i totes les vies de comunicació dels voltants, són una més de les vergonyoses vies de comunicació del nostre país. I si no tenim millors carreteres, ni millors trens, ni més transport públic, ni cap de les infraestructures que es mereix un país que genera tants impostos és perquè molts altres territoris d’Espanya ens els prenen. Potser en lloc de la C-17 n’hauríem de dir la S-17, més pròpia del Segle XVII que del XXI.Se’m fa difícil entendre que, malgrat això, malgrat ser cornuts i pagar el beure, seguim donant ales als partits dependentistes. Alguns d’aquests, sucursalistes o no de Madrid, estan començant a descobrir que això d’Espanya és una estafa. Ja era hora, i benvinguts al club.

Publicat a Elter.net

Patriopatetisme

Els primers Jocs Olímpics dels quals tinc record (televisiu) van ser els de Los Angeles l'any 1984, quan tenia poc més de 10 anys. Em va marcar per sempre aquell espectacle mundial. Recordo especialment un Carl Lewis que començava a despuntar i una cerimònia (diria que la inaugural) amb un paio vestit d'atronauta sobrevolant l'estadi amb un aparell que el propulsava. Diria que va ser llavors, i en algun torneig d'estiu de tenis (Wimblendon o Roland Garros) que em vaig començar a aficionar a l'esport televisat. Sí, parlo de l'esport televisat. I és que, amb el temps, he anat descobrint allò que ja sabem: que en realitat darrere d'aquest tipus d'espectacles esportius hi ha també política i patriotisme. A mi, en aquella època, si m'agradava Ivan Lendl és perquè era el millor tennista del món. Ara sembla que no ens queda cap més remei que ser d'aquell equip o jugador que representa el nostre país, sigui el que sigui.

La primera demostració de patriotisme desmesurat el vaig viure durant els "nostres" jocs olímpics que, amb el temps, m'ha quedat clar que van ser "els seus" jocs, els jocs d'Espanya. Encara que el diari Avui intentés dissabte passat demostrar que els Jocs de Barcelona van ser uns Jocs de llibertat, en comparació amb els de Pequín, hem de recordar que els drets dels catalans de competir com un país normal van ser, una vegada més, trepitjats. Tampoc hem d'oblidar "l'Opreación Garzón" que va empresonar a una colla de perillosíssims catalanistes "radicals".

Però és que en els actuals Jocs de Pequín estic veient aquest extrem portat al límit. TVE no està retransmatent els Jocs, no! TVE està retransmatent allò que fan els esportistes que representen el Regne d'Espanya. Ja sigui per quedar quinzens en la competició en què particpen (la majoria) o per intentar guanyar medalla. Les retransmissions estan aboslutament tenyides d'un patriotisme patètic. En la majoria d'elles s'acaba dient "el equipo español ha quedado a un paso de conseguir una medalla...". I així és com ens hem d'empassar infumables competicions quan podríem estar gaudint d'altres competicions, sense espanyols, en què realment hi està en joc alguna cosa important.

Però quan estem davant d'una competició en què realment l'equip espanyol, o un esportista, està a punt d'aconseguir una medalla, després el patriotisme arriba a uns límits desmesurats. Demà Rafa Nadal pot guanyar l'or, un jugador que personalment m'agrada molt veure com arrassa als rivals, però no suporto allò que fa dir als comentaristes de TVE ni tampoc el seu exhibicionisme espanyolista. Aquesta nit acabo de sentir, com no, un "Toda España pendiente de Rafa Nadal...". I, per exemple, he hagut de veure repetides 5 o 6 vegades les imatges de les tenistes espanyoles guanyant l'últim punt que els dóna el passi a la final. Tot això molt abans que ens oferissin la cursa de 100 metres més memorable de la història de l'atletisme.

En definitiva, d'això jo en dic censura informativa que, sincerament, em fa perdre l'interés per l'esport televisat perquè, senzillament, ja no es retransmet esport sinó propaganda patriòtica.

Passar per l'aro

Després de la Festa Major de Torelló, tocava l'excursió d'aquest any. De fet, és la primera sortida que fem des que van néixer els bessons fa tres anys. Aquell estiu, prou feines vàrem tenir a superar les gastronteritis. El segon, l'any passat, vam passar mig agost a l'hospital amb l'apendicitis de la Laia. Així doncs, les primeres vacances en família no les podíem passar massa lluny amb aquesta trepa. Així que vàrem decidir-nos, a última hora, per acompanyar una setmana els parents a Platja d'Aro. Sí, hem anat possiblement al poble més lleig de la Costa Brava (potser també de les comarques gironines i possiblement de tot el país). Els carrers, almenys, són possiblement els més descuidats de Catalunya (plens de pixats aquí, i de forats allà...). També és el més ple de gent, la meitat de la qual osonenca. Si a això hi afegim que l'apartament que hem llogat era caríssim i un pèl (o més d'un) destartalat, podem dir que aquest any m'ha tocat passar per l'aro (literalment). Vaja, el tipus de vacances que un servidor no somniava fer.

Però hi ha una cosa que les ha fet unes magnífiques vacances: la companyia. Sense cap mena de dubte, no hi ha res millor que portar-te bé amb aquells qui viatges. De fet, no importa a on vagis si vas ben acompanyat.

És Festa Major

A Torelló, estem de Festa Major.
És per aquest raó que us he de dir, de tot cor

que és probable que durant uns dies, de manera raonable

escrigui poc des del bloc.

Per això us passo aquesta actuació

del meu fill Arnau, gens babau

mentre es feien unes proves de so al costat del pavelló,

per amanir l'espera abans no retorni aviat a l'activitat.

Bruce al Camp Nou (2)

Probablement em va agradar més la primera nit. El dissabte va tirar més de hits, mentre que ahir diumenge va preferir algunes peces menys conegudes. Ara, això no vol dir que no fos impressionant i fins i tot diria que el públic de les primeres files estava més entregat. Va cantar una cançó menys, però només en va repetir 10. Quan tingui un moment, si el trobo, us faig una petita crònica. Però per anar fent boca, aquí teniu algunes de cançons que va cantar:
El concert va començar amb Tenth Avenue Freeze-Out:



Aquí teniu Spirit In The Night (fragment):



Una de les poques del Born In The Usa va ser aquesta Working On The Highway (fragment):




Una de les peticions: Tougher Than The Rest:

De les peticions, la més curiosa va ser I'm Going Down. Un paio del públic duia un cartell lluminós en què la demanava. Aquí teniu la part final:



Possiblement un dels millors moments de la nit va ser la llarguíssima Mary's Place. Aquí la teniu, primer la introducció i després la cançó:





Un dels moments de baixada de tensió del concert, les dues peces de Magic maten una mica el ritme. Aquí teniu un trosset de Last To Die:



Poc abans dels bisos, l'última cançó que toca del Magic, Long Walk Home:



Pel que fa als bisos, va repetir 3 cançons: Born To Run, Bobby Jean, American Land i Twist And Shout. En canvi, diumenge va tocar Rosalita (demanada pel públic), Detroit Medley i per començar aquesta esperada Thunder Road (fragment):

Springsteen al Camp Nou (1)

Ara, de moment, poques paraules. Us deixo dues de les peces gravades ahir. La primera, No Surrender i una indescriptible The River. Va ser apoteòsic. I per estrany que sembli, les cançons de The Rising van sonar com mai. Als bisos, d'una tirada i amb l'adrenalina com si fos l'inici del concert: Jungleland, Born To Run, Bobby Jean, Glory Days, Dancing In The Dark, American Land i Twist And Shout.

Roger Padullés entra al Club

Sí, avui és el dia del Boss. I demà també!!! Però avui us presento algú, bé, us el torno a presentar, que té un sobrenom semblant al d'en Bruce, però en italià. Es tracta d'en Cappo, o sigui, en Roger Padullés. Dijous en Roger va actuar al Club de Tv3. Apunteu-vos aquest nom, d'aquí a poc temps aquestes imatges es passaran recordant els orígens d'un dels millors tenors d'Europa.

Un país inventat

¿Ets comprador del diari El País? O, ¿En coneixes algun, de comprador? Si és així, suposo que deus haver sentit allò que aquest diari és el de referència a Espanya, i coses per l'estil. Hi ha una espècie de "coincidència" en afirmar que aquest és el suposat diari progressista i l'únic d'Espanya compromès amb la veritat i bla, bla i bla.

Doncs si encara penses així, avui t'ensenyaré un parell d'exemples per veure si, d'una punyetera vegada, canvies d'idea.

1r. EXEMPLE

Suposem que en aquest diari llegeixes, en una entrevista a Michelle Jenner (actriu) aquest titular: “Me iría de copas con ZP” (26/05/08). Segons els criteris periodístics clàssics, que tant prediquen des d'aquest diari, el titular d'una entrevista ha de mostrar allò més destacat que diu l'entrevistat. I no només això, sinó que en essència han de reflectir el seu pensament. Doncs bé, la pregunta i resposta exacte van ser aquestes:

P. Para una noche de copas…
¿Zapatero o Rajoy?
R. Ninguno. Pero si hay que
elegir me iría con ZP que me cae
mejor

¿Cal afegir algun comentari? ¿El titular, per ser més exactes, no seria: "No me iría de copas ni con ZP ni con Rajoy"?

2n. EXEMPLE

El segon exemple és encara més greu. La portada és del dissabte passat, 12 de juliol. El titular de portada és d'una falsedat i mala intenció extremes: "Cataluña segregará a los niños africanos fuera de la red escolar" i subtítol "Generalitat y ayuntamientos decidirán qué menores serán discriminados". I l'entradeta no té pèrdua: "La Generalitat de Cataluña presentó ayer cuatro de los centros especiales, al margen de la red educativa, en los que prevé apartar durante meses a los inmigrantes de 8 a 18 años llegados de zonas de culturas distantes de la europea, como es el caso de África. Unas “oficinas de escolarización”, formadas por la Generalitat y ayuntamientos, seleccionarán qué niños deben ir a esos centros, bautizados eufemísticamente Espacios de Bienvenida Educativa." Si això no és un text d'opinió, no sé què ho serà.

Però la mala llet encara va més enllà. Mireu a aquí sota quina és la principal fotografia de portada. D'acord, és una fotonotícia que no té res a veure amb al text, però ja sabeu que estèticament la imatge està premeditadament col·locada perquè visualment i moralment relacionem les dues coses.

Aquest és el periodisme seriós que fan a Espanya, imagineu-vos aquell que no ho és...

Donosti per començar

Sento ser pesat, però és aquella emoció indescriptible abans d'una gran cita, en què tot tu traspues les emocions prèvies. De fons sona el Boss, i a Internet ja he trobat la set list de Donosti. És aquesta:

Tunnel Of Love

Radio Nowhere

No Surrender

Out In The Street

The Promised Land

Hungry Heart

Summertime Blues

4th of July, Asbury Park (Sandy)

Growin' Up

Atlantic City

Prove It All Night

Darlington County

Because The Night

She's The One

Livin' In The Future

Mary's Place

Tougher Than The Rest

Incident On 57th Street

The Rising

Last To Die

Long Walk Home

Badlands

Thunder Road

Born To Run

Bobby Jean

Dancing In The Dark

American Land

Twist And Shout

Què voleu que us digui, firmo ara mateix. Potser enyoraríem un The River o un Spirit in the Night o... Buf! Tantes! Però, per allò que us explicava fa uns dies, no em faria res que toqués les dues peces del Tunnel Of Love. La veritat és que les dues, la que duu el mateix títol que el disc i Tougher Than The Rest m'agraden especialment. Inisisteixo, m'agraden perquè és el primer disc que em vaig comprar de la meva butxaca de l'Springsteen quan va sortir a la venda. I això sempre es recorda amb especial "carinyo".
Per cert, avui El País dedica un pseudoreportatge del concert del 88 a Madrid que titula: 2-8-1988: aquella noche eterna del 'Boss'. Per variar, el suposat "periódico global en español" vol destacar el suposat idili del Boss amb Madrid amb frases del tipus: "Pero aquella del 2 de agosto del 88 era la noche en la que la E-Street Band no se quería ir". I ho justifica dient que el concert es va allargar i allargar... Doncs bé, els senyors de Madrid haurien de recordar algunes coses. La primera és que en aquell concert va cantar 31 cançons, el promig que va cantar en aquella gira. Però és que l'endemà, a Barcelona, en l'últim concert de la gira (detall important), en va cantar 32, una més. Les diferències van ser que a Madrid va cantar Paradise By The C i Because The Night i a Barcelona en el seu lloc Thunder Road i Working On The Highway. I la cançó de més al camp Nou va ser Can't Help Falling In Love. Mal que els pesi als centralistes i espanyolistes d'El País, Bruce Springsteen està enamorat de Barcelona i no de Madrid. Si no, ¿Com s'explica que alguns cronistes oficials diguin que el concert de Barcelona del 21 d'abril de 1981 sigui considerat un dels millors que ha fet mai? ¿Com s'explica, si no, que escollís el concert de Barcelona del 18 de novembre de 2003 per fer-ne un DVD, l'únic concert sencer editat oficialment? ¿Com, si no, s'explica que el 1988 acabés la gira mundial a Barcelona? ¿Com s'explica, si no, que també el 1988 s'escollís Barcelona, en lloc de Madrid, per fer el concert d'Amnistia Internacional i aquell fos l'últim de la gira europea? ¿Com és que el 1999, quan es reuneix de nou l'E-Street Band, triïn Barcelona per començar la gira mundial, després dels dos concerts d'entrenament a casa, New Jersey? ¿Ah, i què als sembla a Madrid que aquesta gira europea acabi a Barcelona no amb un sinó dos concerts al Camp Nou? I que es preparin, que la llista de cançons a Barcelona segur que millora les de Madrid: paraula d'springsteenià!
PD Les fotos són de Javier Hernández d'El País.

Torelló conversialista

És curiosa la sensació de déjà vu que estem vivint a Torelló. Dissortadament, el nostre alcalde torna a estar de baixa, esperem que es recuperi al més aviat possible, i el seu càrrec l’ocupa accidentalment el convergent i exalcalde Lluís Bassas. Després del pacte entre Convergència i els Socialistes ara a l’Ajuntament de Torelló tenim sociovergència, però amb un alcalde que no va guanyar les eleccions. Per tant, més aviat tenim un govern conversialista.
La veritat és que és molt positiu que els dos grans partits s’hagin posat d’acord per governar. Quan un partit local no té la majoria necessària per governar en solitari, la millor opció és arribar a pactes. I si aquests pactes els fan el màxim possible de regidors, encara millor.
Ara, aquells que esperen que amb aquest pacte a Torelló canviaran les coses que s’han fet malament els últims anys, segurament s’equivoquen. En el fons, el PSC i CiU comparteixen una manera de fer conservadora. Per descomptat que s’han fet coses bones, però sovint per cada pas endavant se n’han fet dos enrere. Vaja, que a cada bogada es perd un llençol.
Aquesta és la gran oportunitat que té Esquerra de consolidar-se com a únic referent a l’oposició. Per cert, això és el millor que li podia haver passat a ERC el 2003 després de les eleccions al Parlament de Catalunya. Com dèiem, doncs, és el moment perquè l’ERC de Torelló es converteixi en una autèntica alternativa de govern. Per això només cal actuar amb fermesa a l’oposició i aprofitar el temps que falta per a les eleccions per ampliar suports tant entre els votants com entre possibles “fitxatges” electorals.

Més Springsteen

Avui el Boss actua a Donosti, ja és a la Península! Dissabte i diumenge l'esperem al Camp Nou. Per anar fent boca, aquí teniu les cançons que podria cantar:

Dels 11 últims concerts, aquestes són les úniques 9 cançons que ha repetit cada nit:

American Land
Badlands
Born To Run
Last To Die
Livin' In The Future
Long Walk Home
Mary's Place
The Promised Land
The Rising

De 10 a 5 repeticions:

Radio Nowhere
Because The Night
Spirit In The Night
Dancing In The Dark
Out In The Street
She's The One
Bobby Jean
Hungry Heart
Girls In Their Summer Clothes
Prove It All Night
Darlington County
Seven Nights To Rock

De 5 a 2:

Atlantic City
Gypsy Biker
I'm On Fire
No Surrender
Rosalita
Summertime Blues
Twist And Shout
4th of July, Asbury Park (Sandy)
Born In The U.S.A.
Candy's Room
Darkness On The Edge Of Town
Lonesome Day
Night
Tenth Avenue Freeze-Out
The River
Thunder Road
Trapped
Two Hearts
Waitin' On A Sunny Day
Working On The Highway
Adam Raised A Cain
Backstreets
Cadillac Ranch
Fire
For You
Glory Days
I'll Work For Your Love
Janey Don't You Lose Heart
Murder Incorporated
Point Blank
Racing In The Street
Roulette
Sherry Darling
Something In The Night

Només 1 vegada:

Be True
Blinded By The Light
Cover Me
Detroit Medley
Downbound Train
Drive All Night
From Small Things (Big Things One Day Come)
Growin' Up
Held Up Without A Gun
If I Should Fall Behind
I'm A Rocker
Incident On 57th Street
Independence Day
Jungleland
Magic
None But The Brave
Ramrod
Santa Claus Is Coming To Town
So Young and In Love
Stand On It
The Ties That Bind
This Hard Land
Thundercrack
You Can Look (But You Better Not Touch)
Youngstown

Tornar al túnel de l'amor

Hi ha qui s'entossudeix a afirmar que en temps passats tot era millor. En el món de la música, passa especialment. Potser sí que a vegades solem considerar que algun grup o solista ha millorat amb el temps. Però quan aquests porten dècades de carrera, acabem sentint paraules com: "es repeteixen", "val més que es retirin", etcètera. Un dels exemples més recorrents és el dels Rolling Stones. Ara, ens hem parat a pensar ¿quin grau d'absència d'autocrítica i d'incapacitat de reconèixer que ens hem fet grans hi ha en aquestes paraules?

Les noves generacions que accedeixen a aquests grups o solisites veterans sovint s'enamorem a partir dels nous treballs, que troben totalment adequats als seus temps. En canvi, aquells qui tenien 20 anys quan van sentir per primer cop el "Goats Head Soap" dels Stones, per exemple, es pensen que ja no han fet res més de bo. I ho pensen perquè mitifiquen la seva joventut. Aquell LP no només és la música que senten, sinó també els records que els porta de quan tenien aquella edat. En el fons, escoltar aquesta música els trasllada, a través d'un túnel, al passat. Un autèntic túnel de l'amor.

Exactament això és el que em passa a mi quan recordo aquell 3 d'agost de 1988. Era la segona vegada que Springsteen actuava a Barcelona, després d'aquell concert del 82 que alguns han dit que ha estat el millor que ha fet mai. Per mi, el del 3 d'agost de fa 20 anys, és el millor concert que he vist mai del Boss. Tenia només 15 anys i amb el meu millor amic vam sentir al Camp Nou unes emocions que diria que no he tornat a sentir mai més. Així començava aquell concert, quan ho veig encara se'm posa la pell de gallina:

Doncs bé, dissabte i diumenge de la setmana que ve torna al Camp Nou. Tinc entrades pel dissabte i estic fent els possibles per convèncer la meva dona per anar-hi també el diumenge. Em costarà aconseguir-ho. I és que el boss no repeteix repertori en cada concert. De fet, cada nit interpreta una quinzena de cançons diferents de la trentena que ha cantat en el concert anterior. No tinc cap mena de dubte que els concerts del cap de setmana que ve seran brutals.

Hi ha qui s'entodusseix a dir que no n'hi ha per tant, i d'altres n'exageren tant les seves virtuds que fins i tot l'imtien de manera ridícula a tota hora. Ja s'ho faran! Jo dissabte, senzillament, em deixaré portar per les emocions i gaudiré d'un espectacle gairebé únic al món en un dels millors escenaris del món.

PD: ¿Us n'heu adonat de com ha empitjorat el disseny de les entrades? I encara sort que no són aquella infàmia de tiquets del Servicaixa.

A la tercera...?

Aquest d'aquí sobre és el guanyador del concurs de cartells de la Festa Major de Torelló d'aquest any. I el de sota, un dels perdedors. Vaja, el d'abaix és el meu. Aquest és el segon any que participo, i el segon que no guanyo. Però vaja, com diu Roger Federer davant Nadal després de cada final de Roland Garros: "l'any que ve tornaré per intentar-ho".

Ara que ho llegeixo, ¿no sona massa pedant això de posar com exemple Roger Federer?

Per cert, el cartell de la Festa Major d'aquest any podria estar patrocinat per aquests supermercats d'origen osonenc:

Hi ha un motiu

Aviat farà un any que vaig escriure una entrada que portava per títol Doctorant-me. I ja ho veieu, a dia d'avui encara no sóc doctor. Era el 23 de juliol, un dia abans que la meva filla fes quatre anys, que us explicava que ja havia acabat el redactat de la tesi, però que faltava la revisió del meu director.

Doncs bé, el meu director em va respondre molt ràpid, i em va dir allò que havia de canviar i tot el que havia d'afegir. Aquest curs ho he anat fent, però a comptagotes. El primer quadrimestre, de setembre a febrer, m'ha estat impossible perquè tenia classe els 5 dies de la setmana.

No ha estat fins aquest segon quadrimestre que l'he pogut anar acabant dedicant-hi un dia cada dues o tres setmanes. Finalment, el 23 d'abril, Sant Jordi, vaig imprimir els últims canvis i poder-me repassar, per primer cop, tota la tesi. La vaig tornar a donar al meu director. No és enganyar-vos dir-vos que l'autèntic tribunal el passes amb ell, just abans que et doni el vist-i-plau per imprimir-la.

Doncs bé, el dia 7 de juliol, Sanfermín, festa molt celebrada pels meus parents navarresos, em vaig asseure al bar de la Facultat. Davant meu, el President de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, el meu director de tesi. L'Albert Sáez es repassa l'última versió i em diu: "ja la pots imprimir".

Avui, 10 de juliol de 2008 he creat el document en pdf definitiu. Ara sí! Ara la tinc acabada. Encara em falta un procés llarguet fins que l'hagi de defensar a finals d'any, però la feina important ja està feta.

¿I com em sento? Doncs, la veritat, amb la mateixa calor que ahir i que no em deixa dormir. Per això estic escrivint al sofà, descamisat i esperant que passi un bri d'aire. Què voleu que us digui, senzillament són unes quantes pàgines de paper amb 128.755 paraules.

Bé, aquest és el motiu pel qual fins avui no he tornat a escriure al bloc. Disculpeu la pausa (si és que en algun moment us ha molestat, que ho dubto).

PD La portada és provisional.

joséparlarcastellà.cat

Manifest per la llengua comuna, i en defensa de totes les llengües del món (inclosa la castellana)

___________

(Traduint al català el Manifiesto veureu com no sona tan malament).

Des de fa alguns anys hi ha raons per preocupar-se al nostre país per la situació de la llengua catalana. Per suposat, es tracta també d’una preocupació cultural –el nostre idioma no gaudeix d’una pujança envejable i creixent– però sobretot una inquietud política: es tracta del seu paper com a llengua principal de comunicació democràtica al nostre país, així com dels drets educatius i cívics d’aquells qui la tenen com a llengua materna o l’escullen amb tot el dret com a vehicle preferent d’expressió, comprensió i comunicació.
Com a punt de partida, establirem una sèrie de premisses:
1) Totes les llengües oficials i no oficials que es parlen al Regne d’Espanya són igualment mundials i es mereixen la protecció oficial com a patrimoni de la humanitat, però només una d’elles és comuna a tot el territori nacional i per tant només una d’elles –el català– pateix la discriminació constitucional dels Estats als quals forma part i de la presumpció conseqüent de ser protegida. És a dir, hi ha una asimetria amb la llengua espanyola, implicant una injustícia perquè a Espanya tot i haver-hi diferents realitats culturals només una d’elles és protegida per l’Estat. I comptar amb una sola llengua política és una enorme pobresa per la democràcia, encara més si es tracta d’una llengua de tanta imposició històrica en tot el país i de tanta vigència en el món sencer com és el castellà.
2) Els ciutadans tenen drets lingüístics, però també els territoris i les pròpies llengües. O sigui: els ciutadans que parlen qualsevol de les llengües cooficials tenen dret a rebre estudis de la seva llengua i dirigir-se a l’administració amb ella al seu territori, però les llengües no tenen el dret d’aconseguir de manera coercitiva parlants ni a imposar-se com a prioritàries en educació, informació, retolar, institucions, etcètera, en detriment del català (i encara menys es pot denominar a aquest atropellament “un dret ciutadà”).
3) En les comunitats bilingües és un desig encomiable aspirar a que tots els ciutadans arribin a conèixer bé la llengua cooficial, juntament a l’obligació de conèixer la comuna del país (que també és la comuna dins els territoris de parla catalana, no ho oblidem). Però tal aspiració pot ser només estimulada, no imposada. És lògic suposar que sempre hi haurà molts ciutadans que prefereixin desenvolupar la seva vida quotidiana i professional en castellà, coneixent només de la llengua autòctona allò suficient per conviure cortesament amb els demés i gaudir tan com sigui possible de les seves manifestacions culturals. Però que certes suposades autoritats intel·lectuals anhelin com a ideal aconseguir un màxim sostre competencial bilingüe no justifica decretar la llengua estatal com a vehicle exclusiu ni primordial de l’educació o de les relacions amb l’administració pública. Convé recordar que aquest tipus d’imposicions abusives deteriora especialment les possibilitats laborals o socials dels més desafavorits, retallant les seves alternatives i la seva mobilitat.
4) Certament, l’article tercer, apartat 3, de la Constitución Española estableix que “las distintas modalidades lingüísticas de España son un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección”. Res cal objectar a aquesta disposició tan generosa com justa, proclamada per acabar amb prohibicions i restriccions que pateixen aquestes llengües. No complert encara aquest objectiu, seria un frau de dret i una autèntica estupidesa utilitzar aquest article per justificar la discriminació, marginació o menysvaloració dels ciutadans monolingües en català en alguna de les formes indicades.
És per això que l’autor d’aquest bloc sol·licita del Parlamento español una normativa legal de rang adequat (que en el seu cas pot exigir una modificació constitucional i d’alguns estatuts autonòmics) per fixar inequívocament els següents punts:
1) La llengua catalana és comuna i oficial a tot el territori nacional, essent l’única exigible a ser compresa entre tots els ciutadans de la nació.
2) Tots els ciutadans que ho desitgin tenen dret a aprendre, com ja passa, la llengua castellana, sigui quina sigui la seva llengua materna. Aquesta llengua tindrà el rang de cooficial i hauria de configurar en els plans d’estudi al mateix nivell que l’anglès, però mai com a llengua vehicular exclusiva. En qualsevol cas, sempre ha de quedar garantit a tots els alumnes el coneixement de qualsevol de les llengües que s’imparteixin.
3) En els territoris, quan per fi siguin trilingües, qualsevol ciutadà català té el dret de ser atès en la llengua pròpia del país. Això implica que en els centres oficials hi haurà sempre personal capacitat per a això, tot funcionari ha de tenir aquesta capacitació. En locals i negocis públics no oficials, la relació entre les persones serà discrecional amb l’idioma que els doni la gana.
4) La retolació dels edificis oficials i de les vies públiques, les comunicacions administratives, la informació a la ciutadania, etcètera, en aquests territoris (o en zones qualificades trilingües) és recomanable que siguin en un sol idioma per no confondre els ciutadans, però sempre s’hauran d’expressar almenys amb la llengua autòctona del país.
5) Els representats polítics nacionals utilitzaran habitualment en les seves funcions institucionals de dimensió estatal la llengua de la nació, per una qüestió de respecte institucional. En els parlaments nacionals es parlarà la llengua nacional, com és natural, però es farà els possibles perquè qualsevol ciutadà del país s’hi pugui adreçar amb la seva llengua materna, sigui de la regió del món que sigui, inclosa l'espanyola.

Firmo per ordre alfabètic (aniré afegint noms si us hi adheriu):

Algueró Mauri, Meritxell
Amorós Giménez, Alba
Barnils Carrera, Biel

Bellmunt, Francesc
Bové i Maeso, Ruben
Casaramona i Codinach, Anna

Castanyer i Móra, Gemma

Comas i Juanco, Fàtima

Cubí Montanyà, Eduard

Degès, Marta
Espuny i Bonfill, Jordi

Iborra Plans, Roser

Lladó Vila, Eduard

Martínez, Sílvia

Miquel i Pallejá, Esteve

Padullés Pubill, Roger

Radigales, Jaume

Roca i Font, Jordi

Sabatés i Padrós, Lluís
Sellés Quintana, Magda

Vila Tuneu, Jordi
Vives i Reixach, Joan

Xicoy i Comas, Enric

PD: disculpeu la redacció, però és que està basada en aquest altre manifest.

La meva mort

Aquesta entrada també la podia haver titulat "M'estic morint", però hauria pogut portar a alguna confusió. En el sentit que estem acostumats a dir-ho, o sentir-ho dir, no m'estic morint. O sigui, que jo sàpiga, no tinc cap malaltia que m'estigui matant, ni tampoc acabo de tenir un accident o un infart i em queden pocs instants de vida. Però si ho comparem amb la història de la humanitat, o fins i tot del nostre planeta, no és cap secret que en l'instant que naixem ja estem pràcticament morts. En aquell moment ja ens queden minúscules parts de temps per deixar de viure, insisteixo, si ho comparem amb els milenis que han passat des del Big Bang.

Però no he titulat aquesta entrada "M'estic morint" sinó "La meva mort". I ho he fet perquè des de fa un parell d'anys he vist la meva mort. No, no és un malson com aquells que tinc des que sóc petit, que dec tenir per motius diguem-ne professionals/familiars. He vist la meva mort als ulls dels meus fills. Una de les coses que he descobert en la mirada dels petits de casa és que si les coses van com han d'anar ells, algun dia, que espero que sigui d'aquí a unes dècades, em veuran morir. És una sensació estranyíssima, però és real com la vida mateixa. Tinc, tenim, davant nostre els testimonis del nostre envelliment. Sí, també hi són la parella, amics i altres familiars. Però els fills, i torno a insistir, si les coses van com han d'anar, són els que tenen més probabilitats de veure't morir i alhora de lamentar-ho. De fet, l'objectiu principal de la vida de tots els pares, almenys aquells que tenen dos o més dits de front, és que els fills et sobrevisquin. Ells són allò que deixes a la terra, i ells són els que et fan adonar, més nítidament, que el teu destí algun dia tindrà un final.

En un conte de l'últim llibre de Sergi Pàmies, Si menges una llimona sense fer ganyotes, que ara no en recordo el títol, un pare té un atac de cor davant del seu fill petit mentre estan jugant. I no explico res més, per no desvetllar la brutal realitat que descriu d'una manera exquisita, com la resta del llibre. Però aquell conte explica això mateix que us acabo de dir.

És una sensació inquietant i al mateix temps reconfortant. Inquieta perquè, més que mai, t'adones de la teva fragilitat existencial. Però reconforta perquè, en el fons, saps que en aquella mirada sempre hi restarà viva una part de tu.

Pluviòmetre regalat

El 13 de maig de 2008 passarà als annals la història del nostre país. Aquell dia el meteoròleg Tomàs Molina va deixar anar la dita: "Xàfec per Sant Pere Regalat, 40 dies de ruixat". Doncs bé, avui ja fa 37 dies d'aquell 13 de maig plujós i, si no em fallen els números, a Torelló hem vist ploure 32 dies. El 30 de maig, després d'un mes en què pràcticament van caure més de 100 litres, vaig decidir autoregalar-me un pluviòmetre. Aquell dia van caure 3 litres i l'endemà, dia 31, només 1. Això passava després de dies de fortes pluges i vaig pensar que m'havia portat mala sort i que ja no plouria més. Però no, la dita va seguir fent de les seves i aquí teniu els resultats fins al dia d'avui:

1 de juny: 3 litres/M2

2: 50 l.

3: 6 l.

4: 7 l.

5: 15 l.

6: 17 l.

7: 4,5 l.

8: 0 l.

9: 0 l.

10: 3 l.

11: 23 l.

12: 2,5 l.

13: 39 l.

14: 0 l.

15: 6 l.

16: 2 l.

17: 3 l. (els de la foto)

18: 0,5 l.

Total: 181,5 litres/M2

Diuen que demà comença l'estiu: la meva dona i la meva filla m'ho recorden cada dia ansioses de posar-se camisetes de tiretes. Sincerament, potser sí que ja toca. Si és així, al final, en Tomàs Molina no l'haurà encertat per quatre dies.

Les fronteres de la xarxa

És curiós com en un món globalitzat divendres vam celebrar la posada en marxa d’unes fronteres a la xarxa. Què és, sinó, que una colla de blocaires d’Osona es posin d’acord perquè la seva comarca sigui visible a internet. Sembla una aparent contradicció, un pas enrere. Això poden pensar aquells que diuen que en una Europa cada vegada més unida no té sentit demanar la independència de Catalunya o d’Euskadi.
Doncs s’equivoquen. En un món ferotgement globalitzat, les fronteres tenen més sentit que mai. És a través de la reivindicació d’allò local, de la defensa d’allò més proper, que podem projectar-nos al món sense interferències. I és que avui en dia les fronteres ja no tenen barreres, tot el contrari: són portes. Portes obertes a tothom qui vulgui entrar a visitar-nos. Només aquells qui utilitzen les fronteres per aïllar-se o per preparar-se per la guerra, no tenen futur en aquest món que és de tots.
Per això l’Osonosfera és un Portal. És l’aparador virtual de la pluralitat dels internautes de la nostra comarca. Això ens van explicar, a la seva manera, els llevadors de la criatura: Vicent Partal, Carles Puigdemont i Saül Gordillo a Tavèrnoles. Partal ens va dir que el periodisme ha de saber conviure amb els blocs. Que aquests últims no fan periodisme (jo ho matisaria), però són imprescindibles. I, a més, aquest bell i vell ofici necessita de la xarxa com a canal de comunicació. Puigdemont va reivindicar la veu pròpia del polític que té llibertat per desmarcar-se, quan convé, de la veu oficial del partit. Una veu de proximitat i que, alhora, es compromet a través d’unes paraules que són un contracte amb la ciutadania. I, inicialment, Gordillo ens va explicar que la clau de fer-se conèixer a través de la xarxa és la constància i una capacitat d’innovació constant. Tres grans intervencions i, sortosament, el moderador de la taula era l’únic que estava una mica espès.
És d’agrair que els blocaires pioners de l’osonosfera hagin tingut la força, la constància i la perseverança de tirar endavant aquest projecte. I, fins i tot, tal com resumeix molt bé en Josep Comajoan, ja hi ha certa discussió d’allò que hauria de millorar en l’entorn blocaire de la comarca. Un debat un pèl estèril i injustificat perquè l’osonosfera és de tots aquells qui vulguin ser-hi. I per a properes trobades, hi ha tants temes a tractar com llonganisses.

Les fotos són de Jordi Vila i el vídeo d'Arnau Martí.

Trobada Osonosfera from Arnau Martí on Vimeo.

Jo no l'he firmat

Aquests dies (veig que sóc poc original i començo les dues entrades d'avui dilluns de la mateixa manera) heu rebut a casa una carta firmada per mi. Bé, per mi i per milions de persones més. La carta l'envia, en nom meu, l'empresa energètica Endesa. La carta en qüestió està adreçada a tot "ésser humà" (¿ja hi ha "no" éssers humans que sàpiguen llegir?). I al final la firmem "Totes les persones que formem part d'Endesa", un servidor, "client" d'aquesta companyia, inclòs.

Doncs bé, des del meu bloc us escric per desmentir que hagi firmat aquesta carta. Ningú de la companyia s'ha posat en contacte amb mi per demanar-me si hi estava d'acord. Això ja és molt greu. Però, a més, si m'haguessin demanat l'opinió tampoc l'hauria firmat. No tinc ganes de posar-me d'acord, com diuen, amb Endesa, una empresa anticatalana, perquè controlin el futur dels fills dels meus fills. Sóc client seu perquè el seu monopoli així m'hi obliga. Res més.

Per tant, per la part que em toca, disculpa les molèsties que t'hagi pogut causar haver rebut aquesta carta.

SEAT is different

Aquests dies em sembla que fan un campionat de no sé quina regió del món de futbol. Ho sé perquè fent zapping ahir vaig veure com en un canal espanyol de televisió uns jugadors sacaven des del centre del camp després d'encaixar un gol. Eren Txèquia i Turquia. I diria que la regió on es juga aquest campionat és Europa. En tinc els meus dubtes perquè hi juga Espanya. Perquè, ¿hi juga, no? És aquesta selecció, la del Regne d'Espanya, la que cada dia surt a la majoria de portades de diaris, oi?
Ho dic perquè mirant ahir la tele, i llegint avui el diari, he tingut, una vegada més, els meus dubtes que Espanya sigui d'Europa. Els dubtes m'han vingut després de veure un anunci de l'empresa automobílistica alemanya SEAT, del Grup Volkswagen, d'origen espanyol i amb instal·lacions a Barcelona (Zona Franca).

A l'anunci hi surt un nen (el de la foto), que fa pinta de tenir menys de 10 anys, i que duu una samarreta on hi podem llegir: "mis padres se han comprado un ALTEA com un descuento de más de 500.000 pesetas y a mi sólo me han traído esta caimseta.". I al costat sabem que en realitat el descompte és de 3.400€ (565.712,4 ptes.). O sigui, 9 anys i mig després d'entrada en vigor de l'euro i 6 anys i mig després que hi poguéssim pagar, els alemanys encara anuncien a Espanya en la moneda del segle passat. Ja deien els sociòlegs l'any 2002 que passarien dècades abans els espanyols no deixessin de fer la conversió en pessetes. Per cert, el nen de la foto deu tenir un nivell intel·lectual altíssim. Com, si no, s'explica que algú que no ha pagat mai ni un duro en pessetes sàpiga quina és la moneda "mental" dels seus pares.

Air Berlin i Volkswagen tenen una imatge gens equivocada del que és Espanya: un territori de gent primitiva que geogràficament està més a prop d'Àfrica que de casa seva.