Sant Jordi 2009

UE: multiplicador d’independentistes

Aquesta setmana passada vaig ser protagonista d’un pessebre vivent a Brussel·les. ¿Un pessebre a la Primavera? Sí, perquè no es tracta d’un pessebre nadalenc. En l’argot periodístic un “pessebre” és una activitat informativa (o propagandística) adreçada a periodistes per tal de donar a conèixer la feina feta per una empresa o institució. Sovint, els pessebre són viatges o visites organitzades per un gabinet de comunicació en què al periodista se li dóna tot tipus de detalls (i no parlo de detalls materials, tot i que a vegades també) perquè la propera vegada que hagi d’informar sobre aquella institució o empresa estigui ben documentat. Suposo que se’n diu pessebre perquè les peces estan estratègicament ben col·locades per donar una imatge idíl·lica del producte que es vol vendre.
Des d’un punt de vista empresarial o institucional i també periodístic és una estratègia molt interessant i que si es fa ben feta és molt útil per a les dues parts. El més important és que cadascú sàpiga el rol que li pertoca en aquesta estratègia comunicativa.
Doncs bé, la Comissió Europea, a través de la seva representació a Barcelona, ha convidat per primera vegada a blocaires, juntament amb periodistes digitals, a visitar les nostres institucions europees. En total 14 persones a les quals s’ha d’incloure tres noies estudiants que han rebut un premi periodístic.
No cal dir que estic molt agraït a la Comissió per haver pogut formar part d’aquest grup. I agrair, sincerament, haver pogut fer aquest viatge perquè m’ha estat molt útil per entendre molt millor el funcionament d’aquestes institucions. Haver pogut parlar amb una bona colla de responsables de premsa, diputats o portaveus de comissaris europeus ha estat tot un privilegi. Suposo que cada un dels que hi hem participat hem pogut arribat a conclusions diferents. Però a mi, si d’una cosa m’han convençut, encara més si era possible, és que Catalunya serà independent o no serà. Si en una cosa va coincidir tothom amb qui vam parlar és que a les institucions europees qui mana són els Estats, o aquells qui a darrere tenen un Estat. Per tant, si Catalunya vol tenir veu pròpia sembla evident què hem de fer, no? Ara ho argumento més:

80%
La frase que més ens van repetir, diria que massa i tot, és que un 80% de les lleis aprovades als nostres parlaments més propers tenen l’origen en directives europees. Tot i que ho hem de relativitzar una miqueta. Aquesta dada és quantitativa i no qualitativa i estic convençut que entre el 20% restant hi ha lleis tant o més importants com, per exemple, un Estatut d’Autonomia.
Tot i així, 8 de cada 10 són moltes lleis. Per tant, sí que és important tenir una veu al Parlament i al Consell d’Europa, a on es legisla, i a la Comissió, a on es proposen i a on es controla el compliment de les lleis. I aquesta veu, a hores d’ara, amb prou feines la tenim al Parlament Europeu. En canvi, si fóssim un Estat, quan anéssim a votar a les eleccions europees tindríem un nombre de diputats proporcional a la nostra població.
Si Catalunya fos un Estat actualment, i per començar, tindria un ministre al Consell d’Europa i un comissari a la Comissió Europea. O això, o aspirar a ser un lobby com els milers que trobem assentats a Brussel·les i que, a la seva manera molt limitada, poden condicionar la política europea.

Un frau electoral
A sobre, resulta que a Catalunya es comet quelcom semblant a un frau electoral a les eleccions europees. A Espanya, en les europees, hi ha una circumscripció única. Això vol dir que hi ha una sola llista per a tot l’Estat per cada partit o agrupació de partits. Per tant, tot i que ens diuen que són unes eleccions que ens toquen molt de prop, resulta que no podem votar uns candidats que estiguin més directament implicats amb el territori. Però el frau no és aquest, sinó fer-nos creure a Catalunya que sí que votem llistes catalanes. Partits com el PP i el PSOE, tot i que només presenten una llista per tot Espanya, resulta que a Catalunya fan imprimir una llista en què el primer nom que apareix és el primer candidat català. ¿No trobeu que això és un frau? ¿Us imagineu una llista per a les eleccions catalanes en què no hi aparegués un candidat perquè, senzillament, estèticament fa nosa? Només que hi hagi un sol votant, que hi serà, que es pensi que vota una llista catalana i no una espanyola això és un engany. I un engany, en democràcia, diria que és un frau. ¿No seria més fàcil que per fer una llista catalana tinguéssim un Estat català amb circumscripció única o per vagueries i, per tant, votar els nostres representants més propers?

Una llengua, un Estat
Una altra evidència és que el català no serà mai una llengua reconeguda a Europa mentre no siguem un Estat. Al Parlament Europeu s’hi parla 23 llengües que representen els 27 països de la Unió Europea. Només s’accepta que s’hi parli una llengua reconeguda com a oficial en un Estat. Ja sabem que l’Estat espanyol no reconeix ni reconeixerà el català com a llengua oficial. I ja sabem que el reconeixement d’una llengua és molt més que poder-la escoltar en una sessió parlamentària. Darrere una llengua hi ha una cultura, una història, una societat que també seran reconegudes.

Possiblement trobaria encara uns quants arguments més per demostrar que prefereixo que Catalunya sigui un Estat abans que un lobby. I tot plegat perquè, en el fons, em crec el projecte d’una Europa comuna. No només això, sinó que estic convençut que algun dia ens adonarem que encara hem de delegar-li més poder a les institucions europees i a les locals i treure’n als Estats. O, en tot cas, posar i explicar les coses de manera més realista. Amb això coincideixo plenament amb la gent amb qui vam parlar a Brussel·les quan ens deien que els governs s’apropien de la feina feta des d’allò que en diem Europa. Em sento europeu i m’agrada compartir amb tants ciutadans uns quants valors comuns. Per tant, qui és pensi que la solució de Catalunya és un estat lliure fora d’Europa està molt equivocat. I qui cregui que ja estem bé, que no cal que tinguem veu pròpia, que és millor que decideixin els altres per nosaltres, que ens legislin persones molt allunyades a la nostra realitat o que els altres ens administrin els diners, potser el que ens convindria és que, en tot cas, deixéssim de ser una autonomia i passéssim a ser una simple regió espanyola i deixar de preocupar-nos pel futur dels nostres fills.

PC (Per cert): Si trobo el moment escriure una altra entrada explicant algunes anècdotes (que no siguin off the record, (eh companys?!)) del viatge.

PC2: Aquí podeu llegir les entrades d'altres companys de viatge:
Brussels is our brand - Narcís Sastre
Europa empieza en los Pirineos - Albert Medrán
Una aproximació a la UE - Lourdes Pablo
El relato europeo: la mala comunicación - Xavier Peytibi
PC3: Agaraeixo a Albert Medrán la cessió de les seves fotografies.

Llegir la tele

Dissabte i diumenge a primera hora del matí sol ser el moment idoni per fer el manta. Fins a tres vegades s'obre la porta de l'habitació de matrimoni perquè vagin entrant els xics de la casa. Quan tots cinc ocupem el llit de 1,50 la convivència es fa un pèl estreta, per dir-ho d'alguna manera. És obligatori encendre el televisor i posar el K3. Depèn de l'hora del matí, els dibuixos animats valen més la pena. Com més aviat, millor.

Dissabte passat la rutina va ser l'habitual. Però a la tele vaig veure que no feien ben bé el mateix. Em va soprendre gratament la programació. No vaig tardar gaire a adonar-me que la franja de matí estava dedicada a la lectura: "és clar", vaig pensar, "entrem a la setmana de Sant Jordi". La selecció del material audiovisual infantil la vaig trobar exquisita. Hi havia alguns dibuixos animats, com ara una mà de contes, o els capítols de la família del Club Súper3, que vaig trobar genials.

Als petits de la casa també els va agradar. Tant, que quan van anar a esmorzar ho van fer, també, enganxats davant el televisor de la sala d'estar. No recordo quanta estona van mirar la tele aquell matí, diria que molta. Però per una vegada que veig que la programació infantil es manté amb una alta qualitat durant molta estona, no em vaig atrevir a tancar-la.

No sé si als meus fills aquella sobredosi de televisió els servirà per tenir més interès per la lectura. El que sí que tinc clar és que mentre miren la tele no obren cap llibre.

Confondre la gimnàstica amb la política

A la Plaça Nova de Torelló hi han instal·lat un caseta d’aquelles semblants a una “mobil home”. Es tracta d’un punt d’informació d’una nova instal·lació esportiva que està a punt d’obrir-se a Torelló. La caseta està decorada amb uns dibuixos que il·lustren allò que s’hi podrà practicar. Tots els esports il·lustrats tenen a veure amb la gimnàstica: estiraments, bicicleta estàtica, treballs amb una pilota grossa, etcètera. Vaja, allò que habitualment podem fer en un gimnàs. Si només tinguéssim aquesta informació, la dels dibuixos, ens pensaríem que és una nova proposta privada que aviat s’inaugurarà a Torelló. Però resulta que les imatges en qüestió estan acompanyades del nom del nou centre esportiu: “La Piscina”. I quan ho llegeixes tornes a mirar les imatges il·lustratives i veus que no hi ha cap dibuix de cap nedador i penses que es deuen haver equivocat. Però entres a la caseta a informar-te i veus que no, no s’han equivocat.
Resulta que aquesta caseta, bé, la gent que hi ha a dins, t’informa de la nova piscina municipal de Torelló que s’ha de posar en marxa l’1 de juny. Quan en surts, possiblement, tens més informació, però també és probable que estiguis més confós. Tal i com havies vist a fora, a part d’una piscina coberta, hi ha tot un servei de gimnàs molt complert. O potser el que acabes tenint clar és que l’Ajuntament està fent un gimnàs que, a més a més, també tindrà piscina. Aquesta última idea se’t confirma quan et diuen que la tarifa que paguis servirà per a tots els serveis i que no hi ha un preu per fer només ús de la piscina. I, a més, et diuen que els preus els ha marcat l’Ajuntament i no l’empresa que gestionarà la piscina.
O sigui, que tots aquells centenars de persones que van a la piscina actual a nedar, i prou, i que volen continuar fent-ho, hauran de fer front a l’abonament d’un gimnàs. Les tarifes així ho confirmen. Si fins ara per la quota familiar, que servia per tots els membres de la família, havies de pagar una quota d’uns 20€ al mes ara l’hauràs de pagar gairebé 5 vegades més cara, o sigui, d’uns 100€ al mes per a una família de 4 persones. Pel que fa la tarifa individual, es multiplica gairebé per 3. I pel que fa als preus dels cursets de natació dels nens, de moment et diuen que seran semblants. Tot i això, t’avisen que no són definitius, però per la informació que et donen al “xiringuito” no hi ha descomptes ni per família nombrosa ni per a nens més petits de 2n. de Primària, com passava fins ara.
El més curiós dels cas és que els preus, si els comparem amb els dels gimnasos privats del poble, resulta que són assequibles. I, en canvi, si els comparem amb els actuals de la piscina coberta, són extremadament cars. O sigui, que l’Ajuntament de Torelló és també responsable, juntament amb l’empresa que gestionarà la nova instal·lació, d’una competència deslleial amb les empreses privades del poble que donen feina a tantes famílies i, al mateix temps, farà fora de la piscina a desenes i desenes de persones que no podran fer front a les quotes actuals. Algú dirà que això no es correspon a la suposada política socialista o progressista i algú altre li podrà respondre que aquest és un exemple claríssim d’aquest tipus de política.

Publicat a elter.net

A 162€ el centímetre

Imagina’t que et poguessis comprar l’última novetat de Mercedes Benz, el Classe E. Però no un model qualsevol, sinó el de més gamma: E500 Berlina de 388CV i 5.400 cm. cúbics. I no només això, sinó amb uns quants extres de luxe. El preu total seria d’uns 78.900€, o sigui, una mica més de 13 milions de pessetes, tal i com pots veure en la pàgina oficial de Mercedes. I ara imagina’t que no només te’n pots comprar un sinó que tens prou diners com per comprar-ne 3.903. Si no t’ho pots imaginar mira les 10 fotografies de més avall en què hi ha, en total, 390 Mercedes Classe E en cada foto. Molt bé, i ara imagina’t que poses aquests 3.903 Mercedes, de 78.900€ cada un, enganxats l'un darrere l’altre en una carretera. Tenint en compte que cada cotxe medeix 4,868 metres de llargada, podries ocupar 19 quilòmetres de carretera.
T’ho imagines? Faria goig, oi? Omplir 19 quilòmetres de carretera amb 3.903 berlines Mercedes E500 que costen 78.900€ cada una. O sigui, que en total tindries 19 quilòmetres de carretera que tindrien un valor de 308.000.000€, o sigui, 51 mil milions de pessetes, exactament 51.246.888.000 pessetes.
I ara, per acabar, imagina't que avui divendres 3 d'abril llegissis atentament aquest anunci de la Generalitat que han publicat tots els diaris del país:

Somiers - Joan Miquel Oliver

Videoclip casolà de la cançó

Somiers que apareix al

nou disc de Joan Miquel Oliver,

Bombón Mallorquín.

Estúpida

Wa Yeah!, versió 09 i mix

Els fans d'aquest bloc, que sou pocs però ben avinguts, sabeu que cada any cometo un greu error: gravar els meus fills ballant Wa Yeah! dels Antònia Font. I dic que és un greu error perquè estic convençut que algun dia m'ho faran pagar. El 2007, quan l'Arnau i en Pol encara no tenien 2 anys i la Laia no arribava als 4 vam gravar la primera versió. La segona és de l'any passat.

Doncs avui, dia que surt Bombón Mallorquín, el nou disc d'estudi de Joan Miquel Oliver, ho celebro presentant-vos la tercera versió de Ballant Wa Yeah que podreu veure a continuació. Si no voleu tornar a veure els dos vídeos anteriors, ni tan sols la versió 2009, us he preparat un muntatge de tots tres i, de pas, podeu veure com creixen els xicotets d'un any a l'altre.

BALLANT WA YEAH!'09

MIX BALLANT WA YEAH!'07-08-09

El millor homenatge

Sant Josep, Dia del Pare. Ja té conya que se celebri aquest dia comercial en record d’un home que precisament se li nega la paternitat del seu fill, Jesús de Natzaret. Si no vaig equivocat, és l’únic cas conegut juntament amb el cas del (no) pare de l’Anakin Skywalker. Doncs bé, 2009 anys (segons alguns) després, per commemorar tal efemèride, jo em passaré tot el dia al costat dels meus tres fills. Això no seria excepcional si aquest 19 de març s’escaigués en festiu, però resulta que demà és dijous. Així que la pregunta és: ¿com és que em passaré les 24 hores del dia acompanyat dels meus fills? Bona i pertinent pregunta. Doncs no serà ben bé per voluntat pròpia. Com ja us explicava en l’anterior entrada, demà els mestres de l’escola pública estan això que en diuen “cridats” a la vaga. I, ¿què fan els mestres de l’escola del meus fills? Doncs dir-te que hi ha serveis mínims però que són tan mínims que millor que minimitzem les possibilitats de dur-los a classe perquè l’atenció que rebran els nostres fills serà mínima. Vaja, que millor que es quedin a casa.
No tindria cap inconvenient de ser solidari amb aquesta vaga si la trobés justificada. Fins i tot no em sabria greu gastar-me els 50 euros que em costaria la cangur, l’única alternativa que tindríem per no dur-los a l’escola sinó fos perquè justament demà, per sort, tinc una altra opció.
Demà, com us deia, vull celebrar el Dia del Pare estant al costat dels meus fills: per cert, la millor manera de passar qualsevol dia (aquesta frase té un 50% d’ironia, la primera part, abans dels “:”, la resta de la frase és una certesa absoluta). La meva manera de protestar contra la vaga serà anant a treballar amb els meus fills. Vull fer evident les conseqüències d’una “mesura de pressió” en contra d’una llei que ni tan sols està redactada.
De tot plegat hi ha dues coses que em saben greu. La primera és que iniciatives com aquesta, no la meva sinó la dels sindicats, no ajuden precisament a obtenir un dels objectius que busca, el respecte de la seva professió, sinó que pot provocar l’efecte contrari. I la segona és que acabaran fent bo un conseller que, sincerament, no s’ho mereix després d’una trajectòria partidista i inquisitorial en els càrrecs que ha ocupat.

Els globus d'Ernest Maragall

Una de les estratègies polítiques més clàssiques per veure com responen els ciutadans i els contrincants polítics és enviar un globus sonda a l’opinió pública. Es tracta de fer arribar a la ciutadania una informació polèmica, sovint una proposta d’acció política, per veure com s’hi reacciona. Si a partir de la informació no hi ha un debat, ni hi ha una resposta massiva en contra o hi ha un aplaudiment generalitzat, les possibilitats que aquella idea tiri endavant són molt altes. Si, pel contrari, el globus sonda crea una polèmica extremista, un debat negatiu o fins i tot una resposta violenta, saps que potser és millor pensar-t’ho dues vegades i retirar o modificar aquella proposta.
Doncs bé, el conseller d’Educació, Ernest Maragall, que deu haver llegit unes quantes vegades llibres com “El Príncep” de Maquievel, sembla que fa un gran ús i abús d’aquest mètode. Però tractant-se de l’educació dels nostres fills, tampoc està malament que hi hagi tants debats com faci falta perquè entre tots acabem fent la millor escola possible. Una altra cosa és saber si és cert, com afirma el conseller, que les seves propostes són debatudes, consultades i consensuades amb totes les parts implicades o, pel contrari, tal com afirmen els sindicats, Maragall va totalment a la seva.
Sigui com sigui, hi ha dues coses que sí que són veritat. La primera és que a un conseller del ram li hem de demanar que governi i que faci propostes sensates que acabin amb molts dels dèficits endèmics de les nostres escoles. A més, que no es deixi intimidar per una de les moltes parts que estan implicades en la seva presa de decisions. I, pel que sembla, això és el que està fent Maragall, ens agradin poc o gens les seves formes que sovint ens recorden les del seu germà més cèlebre.
I la segona és que els mestres no haurien de fer vaga. I no parlo d’aquest dijous 19 de març, que ja he insinuat que crec que en aquests moments no hi ha res que la justifiqui, tot el contrari. El que vull dir és que el dret a vaga dels professors hauria d’estar molt, molt i molt limitat, a l’estil del que desitgem dels metges, policies o jutges. Si d’aquests sectors de servei públic s’espera que no facin vaga cada dos per tres perquè no puguin perjudicar els drets dels ciutadans, el mateix s’hauria de dir del professorat de primària i secundària. ¿No havíem quedat que els professors eren una autoritat? El dia 3 de març de 2008 es va fer pública una sentència en què es condemnava a uns pares a un any de presó per haver agredit a una professora. Aquella sentència, firmada per Araceli Aiguaviva, vídua de Josep Maria Huertas Clavería, va crear jurisprudència. Era la primera vegada que, legalment, es jutjava una agressió a un professor com si es tractés de l’agressió a un policia o a un jutge. Aquella va ser una sentència exemplar perquè si alguna cosa es mereixen els professors és que se’ls consideri una autoritat pública. I no només això, sinó que ja seria hora que es tingués en compte l’esforç i el sacrifici que estan fent molts mestres, siguin funcionaris o interins, o que es destinin els recursos que el sistema necessita.
Ara, no és el mateix ser considerat una autoritat que el fet que hi hagi alguns professors, o alguns representants d’aquests, que es creguin que són els únics que estan autoritzats a decidir com s’han d’educar els nostres fills.

Publicat a Elter.net

XV Jornades de Comunicació Blanquerna

Les XV Jornades Blanquerna de Comunicació comencen avui a la Facultat de Comunicació Blanquerna (URL) i duraran fins dijous. Aquest any estan dedicades a les audiències i duen per títol genèric "L'audiència, el poder d'un percentatge".

Blanquerna Ràdio emet en directe a través de Internet les XIV Jornades de Comunicació Blanquerna.

Descarregar el programa en format PDF

A part, aprofito també per convidar-te a visitar el nou website del Departament de Periodisme.

I també Comunicació Blanquerna a Youtube.

Synchronicity II

Fa poc més d'un mes us preguntava quin fenomen podia haver estat el causant d'una estranya coincidència. Us ho recordo: a la nit m'imagino un relat en què un home neix vell i l'endemà llegeixo per primer cop l'argument de la pel·lícula El curiós cas de Benjamin Button. Doncs bé, una de les respostes que vaig rebre va ser: "crec que el que t'ha passat pot tenir diverses explicacions. Una seria que haguessis escoltat l'argument de la pel·lícula de manera subliminal, sense ser-ne conscient. L'altre és una mica més "esotèrica" fa referència a un concepte del psiquiatre suís C.G.Jung que parlava de SINCRONICITAT per fer referència, entre altres coses, a tots aquells fenomens que enllacen el món psicològic (un somni,un pensament, un record...) amb el món tangible (una pel·li, una trucada, una cançó...). Un concepte interessantíssim. A mi m'agrada molt que em passin aquestes coses, a alguna gent li fa una mica de por." La veritat és que em va sorprendre agradablement una resposta tan científica i després, mirant l'enllaç del bloc de l'autora del comentari, va resultar que era de Clara Esquena i Freixas, psicòloga de professió.

Suposo que som molts els que sovint ens passen coses d'aquestes, com ara que pensem en una persona que fa temps que no veiem i, de cop, ens la creuem pel carrer. Sí que és difícil trobar-hi una explicació i suposo que si llegíssim els teòrics que han escrit sobre la sincronicitat potser en trauríem una mica més l'aigua clara. Però jo, si hi hagués de trobar una explicació diria que tot és qüestió de jugar a la loteria. M'explico. Si no jugues a la loteria segur que no et toca. Doncs la sincronicitat no és res més que, de tant en tant, et toqui la loteria: o sigui, si penses en persones o accions o records és probable que hi trobis vincles amb la vida real. Com que cada dia pensem en moltes persones, en molts records o en moltes accions és lògic que algun d'aquests pensaments tingui alguna mena de vinculació coincident en la nostra vida quotidiana.

Sigui quina sigui l'explicació, si és que en té, sempre ens sorprèn quan vivim una sincronicitat com les tres que he tingut avui. Com que dues d'elles són de caràcter molt personal només us n'explicaré una.

Aquests dies estic acabant una recerca de la Universitat Pompeu Fabra en què he d'analitzar tots els textos d'opinió dels diaris Avui, El País i El Periódico durant la campanya catalana del 2006. Ahir estava buidant les pàgines de l'últim d'aquests diaris. Una de les columnes que apareixien cada dia eren l'anàlisi d'anteriors campanyes. Una d'aquestes feia referència a la campanya del 1980 i explicava que tots els candidats buscaven suports de líders europeus. Entre els candidats hi havia el líder del PSC i de CiU. Del primer diu "Joan Reventós, mort el 2004, s'havia citat amb el canceller d'Àustria, Bruno Keisky". I de Jordi Pujol diuen que "havia anat a Brussel·les per veure's amb la presidenta del Parlament Europeu, Simone Veil". D'aquest últim, a més, adjuntava la foto de la reunió que podeu veure reproduïda en el text que he afegit.

Doncs bé, després de llegir i recordar que Joan Revenetós va morir el 2004 em vaig preguntar què se'n devia haver fet de la dona de la fotografia, Simone Veil. Suposo que a tots ens passa sovint que quan mirem imatges antigues ens preguntem què se'n devia haver fet d'aquelles persones. Aquest matí, altra vegada, el diari m'ha servit la sincronicitat. ¿Sabeu qui hi havia a l'entrevista de La Contra de La Vanguardia?

No esperava una escena tan bonica

Aquest migdia m’he escapat un moment de la feina i m’he anat a comprar unes samarretes màniga llarga. Fa poc que he descobert prop del meu lloc de treball una botiga on venen unes samarretes que fa anys que compro i que per menys de 20€ en tens un parell. La botiga és espaiosa perquè tot i ser petita té un llarg taulell però molt poc expositor. Quan hi he entrat, el dependent estava atenent una clienta. M’he posat a buscar les samarretes que buscava i de fons sentia la conversa entre clienta i dependent. Ei, insisteixo, la botiga és petita i encara que no volgués m’era impossible no escoltar de què parlaven.
De seguida m’he situat: ella és una dona estrangera, fa poc que viu a Barcelona i li explicava al dependent les coses que fa aquí amb un castellà força estrany però sorprenent fluid. Estaven parlant del Barri Gòtic i del Raval, a on m’ha semblat entendre que tots dos resideixen. Ella és d’origen irlandès, treballa en un bar i ell li pregunta a quin. I ella li respon el nom d’un local i ell, amb una exclamació, que a continuació us detallaré, li diu “què dius? Però si és a sota casa meva”. L’exclamació m’ha transmès claríssimament que el noi, en el fons, estava pensant que “no esperava una noia tan bonica darrere d’aquest taulell. El teu estil em fascina. On has estat tot aquest temps?”.
Jo, en aquells moments, he tingut un moment de dubte: què faig, me’n vaig? Em sentia molt incòmode. La conversa entre ells dos tenia un to, un ritme, una intensitat i una emotivitat que em feia sentir fora de lloc. Em preguntava si, per culpa meva, aquella conversa no podria acabar amb una cita entre dos desconeguts. Però quan estava a punt de sortir de la botiga sense comprar, tot i que ja feia un parell de minuts que havia deixat de mirar-me el mostrari i m’esperava darrere el taulell, s’han acomiadat, mentre ell li embolicava el paquet, amb un “a veure si ens veiem” que sonava a un desig fondo que es fes realitat.
Ha estat en aquell moment que he pogut fixar-me en la noia i, sincerament, no m’ha estranyat la brillantor que desprenien els ulls del dependent quan m’ha atès. Ell és un noi atractiu, alt, proper a la trentena, per la banda baixa, amb un posat descuidat, amb pocs cabells a la closca, però llargots i despentinats pel clatell, amb barba de mitja setmana, una samarreta vella i estireganyada (ja diuen que el sabater és el més mal calçat) i uns pantalons d’aquells que pengen per sota les natges. En canvi ella, també atractiva, tenia la cara petita amb faccions anglosaxones, melena de cabells llisos i foscos, era un pam més baixa i vestia amb uns pantalons negres curts, a mitja cuixa, i amb mitges i jaqueta tres quarts entallada també negres.
Quan el dependent m’ha atès he pensat que potser em tractaria amb certa desgana per haver-li aixafat la guitarra, però no ha estat així. Ha estat molt atent, m’ha venut el que buscava i, fins i tot, m’ha escrit el telèfon de la botiga en un targeta per si mai vull imprimir alguna imatge a les samarretes. Estic convençut que quan he marxat s’ha penedit de no haver-li donat també el telèfon a ella.

L'enèsim insult

El dimarts 8 d'abril de 2003 uns quants alcaldes d’Osona es van reunir amb l’aleshores Ministre de Foment, Francisco Álvarez-Cascos. Feia pocs dies hi havia hagut un descarrilament d’un tren de la línia Barcelona-Puigcerdà. En aquella reunió el senyor ministre va prometre una inversió de 150 milions d’euros fins al 2010. Aquests diners havien de servir per “recuperar la fiabilidad de la línea” tal i com recollia La Vanguardia. ¿Sabeu què vol dir recuperar la fiabilitat de la línia? Doncs que si no s’invertia amb urgència en aquesta línia podíem haver de lamentar una desgràcia. Per tant, aquests diners s’havien de destinar a dècades i dècades i dècades de deixadesa per part d’Espanya respecte aquesta línia. No eren diners per modernitzar-la, no, eren diners per deixar-la com havia d’haver estat a finals del segle passat. O sigui, l’any que ve s’hi hauria d’haver complert el termini per haver-la deixat tal i com havia d’estar fa 20 anys.
I ara resulta que el govern espanyol, en aquests moments en mans del PSOE, anuncia que invertirà 4 mil milions fins al 2020 en tota la línia de rodalies de Barcelona. Aquesta vegada la intenció és, atenció, “modernitzar el servei”. Ja hi tornem a ser. El que pretén fer ara Espanya amb els trens catalans és que d’aquí a 10 anys estiguin com ja haurien d’estar i com ja gaudeixen províncies com la de Madrid. A sobre, els mitjans venen la notícia com si haguéssim d’estar eternament agraïts a Espanya. I pel que denuncia CDC, que me’ls crec, la inversió arriba amb retard i és gairebé la meitat del que necessitem.
A continuació hauria d’escriure quelcom semblant a “ja n’estic fins als c... de les promeses d’Espanya”, “estic tip del seguidisme que fem des de Catalunya...” i coses per l’estil. Però del que realment començo a estar fart és anar escrivint articles, articles i més articles explicant com ens maltracta Espanya i que no serveix absolutament per res. És depriment.

Records d'una Irlanda

Alguna vegada ja he explicat que molts fans tenen certa obsessió amb els primers discs de grups musicals que admiren i que solen criticar-ne durament els últims. I explicava que sovint això era degut al fet que es mitifica l’època en què descobreixes i comences a admirar uns músics, sense tenir en compte que sovint amb el temps molts d’aquests grups han millorat. O, si més no, que pot passar que les noves generacions d’admiradors prefereixin els últims treballs perquè és precisament l’època en què els van conèixer.
Això ha passat amb molts seguidors de grups o intèrprets de llarga durada, com Lluís Llach, Els Pets, U2 o Bruce Springsteen. Per posar només quatre exemples.
Doncs bé, alguna cosa semblant em passa a mi amb Sau. Amb nitidesa diàfana recordo la imatge de la gravació de la interpretació d’una cançó del primer disc de Sau... a la plaça Major de Vic a finals dels anys 80. Durant l’hora del pati d’un curs de BUP, no recordo l’any, vam passar per la plaça i vam veure com hi havia muntats tots els instruments d’un grup directament sobre la sorra de la plaça. El que no recordo tan bé és quina era la cançó que interpretaven, però diria que era Sense estil i que la gravaven per a TVE Catalunya. Vaig córrer a comprar-me el disc.
També tinc molt present un concert dels inicis de Sau... al Roc 34, també de Vic, en plena efervescència d’aquella cosa que sonava a les discoteques i que en deien àcid. Amb un amic vàrem haver de suportar una hora d’“ààààààààààààààcid” estrident i aquells saltirons compassats i mecànics de cossos desenfrenats abans que en Carles, amb la seva americana de coloraines, pugés a l’escenari. Uns pocs, molt pocs, vam cantar totes i cadascuna de les cançons que van interpretar.
A partir de llavors, i gràcies, o per culpa de..., els seus nous discs i de la seva fama, vaig començar a desenganxar-me de Sau... (Va coincidir amb l’època en què van treure els (...) del seu nom). No negaré que hi havia una part de rebuig per culpa de l’estupidesa d’adolescència en veure com es començava a convertir en un grup “de nenes”.
Tot plegat ha fet que els “meus” discs de Sau continuïn sent els dos primers, No puc deixar de fumar i Per la porta de servei. Fins i tot el Quina nit el considero un pas enrere. Sí, insisteixo, hi ha una part de mitificació d’una època en què érem quatre gats els que seguíem els passos de Sau. Això no vol dir que no me n’agradin altres cançons o que no hagi escoltat res més. Però encara ara quan els escolto segueixo pensant que com No puc deixar de fumar, Sense estil, Records d’Irlanda, Com la primera nit o Viure sense tu, no n’hi ha cap.
Malgrat tot, la desaparició d’en Carles em va commoure molt. A més, la seva mort va coincidir amb dues curioses coincidències. El matí del 13 de febrer de 1999 amb uns amics presentàvem el programa Denominació d’Origen a Catalunya Cultura. Com cada dissabte, havíem de tenir una actuació en directe. Solíem tenir grups que interpretaven música tradicional. Doncs resulta que el grup d’aquell dissabte venia a la ràdio a estrenar una cançó que havia compost Carles Sabater per a ells. Vam ser nosaltres qui els vam comunicar la mala notícia i van acabar interpretant una versió molt emotiva. I l’altra curiositat és que aquell mateix dia va néixer una de les meves nebodes.

Són quatre batalletes d’alguns dels records que m’han vingut al cap aquests dies. Quatre històries que sumades a les que han viscut molts catalans i osonencs demostren que, per una vegada, no és exagerat afirmar que Carles Sabater és dels pocs mites catalans del Segle XX.

Publicat a Elter.net

Algú m'ho pot explicar?

A veure com us ho diré. Ahir al vespre estava mirant el TN i em vaig quedar adormit. No, no estic dient que el TN em fes venir son. Dic que tenia son i que quan em vaig adormir al sofà resulta que a la tele feien el TN. Retingueu aquesta informació perquè crec que potser té relació amb allò que m'ha passat avui i que no sé trobar-hi explicació.
Poc després, abans de dormir i quan ja era dins al llit, vaig llegir una mica més de Harry Potter i el misteri del Príncep. Com que aviat s’estrenarà la pel·lícula abans vull llegir-me el text original. En aquests moments al llibre estic descobrint com va ser la joventut de Lord Voldemort. I quan ja se’m tancaven els ulls, em vaig començar a imaginar quin podria ser un argument per a un llibre o un conte que encara no s’hagi fet mai. Em preguntava quines característiques sobrenaturals inèdites podria tenir el protagonista d’aquest relat. I de cop em vaig imaginar que aquest podria ser algú que visqués al revés, o sigui, que anés de vell a jove.
Jo us imagineu per on vaig, oi? La història no s’acaba aquí. Vaig tancar el llum i vaig seguir imaginant-me aquest argument. Després, en lloc de centrar l’atenció en aquest personatge em fixava en l’autor del relat. O sigui, el conte explica el cas d’un narrador que s’inventa aquesta història, però que no sap com escriure-la i ho consulta a un amic. Li demana si creu que com que el final de la vellesa és la mort en realitat el protagonista de la història no neix, sinó que ve dels morts, tot i que mai abans havia estat viu. I a mesura que va fent anys es va fent jove fins convertir-se en un nadó i l’acaben introduint dins una dona. Així és com em vaig adormir.
L’endemà, o sigui, avui divendres, compro el diari i veig que s’estrena l’última pel·lícula del tàndem Pitt-Fincher, El curiós cas de Benjamin Button. I llegeixo que l’argument del film és la història d’un home que quan neix és vell, tot i que nadó, i a mesura que va fent anys va rejovenint.
I aquí és on demano ajuda. No sóc conscient que abans d’avui conegués aquest argument. En canvi, sóc del tot conscient que quan em vaig assabentar-me que aquesta pel·lícula era de les més nominades al Oscar em va entrar la curiositat per saber-ne l’argument. Així, com us podeu imaginar, avui al matí no he sabut com prendre’m la sorpresa de descobrir que l’argument que ahir creia que me l’havia inventat jo resulta que ja va escriure F. Scott Fitzgerald l’any 1924. A partir d’aquell moment he fet els possibles per recordar en quin moment podia haver escoltat l’argument de la pel·lícula, però m’ha estat impossible. I és que em nego a creure que sigui pura coincidència. No pot ser! D’alguna manera o altra ha hagut d’entrar al meu subconscient. I aquí torno a l’inici del text. ¿No podria ser que ahir, mentre dormia, estirat al sofà, el TNV hagués emès la notícia de la peli i que jo l’hagués guardat al subconscient? ¿Algú se’l va mirar i em pot respondre? ¿Algú m’ho pot explicar?