Tal com sona

El dimecres 5 de desembre Quim Monzó ens explicava l’experiència que feia poc havia viscut en un taxi de Barcelona. Pel que sembla, una patrulla de la Guàrdia Urbana va cridar l’atenció d’un conductor imprudent a través de la megafonia del seu vehicle. Després del debat que hi va haver fa un temps sobre el control que patim a través de les càmeres de vigilància, ara en Monzó arriba a la següent conclusió al final de l’article: “Que en las calles hubiese altavoces controlados por las autoridades sonaba antes a régimen dictatorial. En la Corea de Kim Jong Il aún se utilizan para difundir las consignas políticas. Pero ahora, en esta versión occidental, poca gente se queja. Y, en cambio, ¿se imaginan hace treinta años? Todo quisqui hubiese puesto el grito en el cielo, y hubiese dicho que era algo inaceptable, digno del 1984 de Orwell y de aquel terrible Gran Hermano que a todos controlaba. Pero, en un mundo donde Gran Hermano ya no es más que un programa de tele, a la gente le parece de maravilla y, si hubiese más cámaras con altavoces, más de maravilla le parecería.”
Però si en Monzó visqués a Vilanova de Bellpuig, o en algun poble proper, possiblement hauria arribat a una conclusió diferent. Allò que per a l’escriptor barceloní és una novetat, en alguns pobles de les terres de Lleida no els hauria semblat tan estrany. En aquest poble del Pla d’Urgell des de fa dècades que comuniquen als seus conciutadans les novetats municipals a través de la megafonia. Vaja, una espècie de ban parlat o un agutzil tecnificat. Per acompanyar la notícia sona també una música. En el cas de Vilanova de Bellpuig sol ser un sardana seguit d’un “atenció, atenció!” (amb l’‘e’ tancada, per suposat) i a continuació la informació municipal.
Aquestes informacions, amb el temps, s’han anat assemblant més als bans que tots podem llegir pels carrers dels nostres pobles. O sigui, textos relacionats amb ordenances municipals. Però antigament, i això és comú als altres municipis, les informacions eren de caràcter més anecdòtic. Per tant, aquelles terres de ponent no han fet res més que millorar un servei que temps enrere tenien tots els pobles en la persona del pregoner que recorria els racons del poble. La veritat és que això, al segle XXI i lligant-ho amb l’anècdota viscuda per Quim Monzó, en lloc de semblar-nos antiquat pot prendre un caràcter postmodern i fins i tot un exemple a seguir.
Però de Vilanova de Bellpuig em quedo amb un altre ús de la megafonia encara més curiós. Resulta que també s’hi anuncien les defuncions. En aquest cas, però, la sardana desentonaria amb una informació amb un to més trist. Per això els vilanovins s’enteren de la mort dels veïns a través d’una altra música, la de la sèrie de televisió l’Hora d’Alfred Hitchcock. Així quan els vilatans senten aquella música compassada (ta - tara - ta - ta- tatà...), senyal inequívoc a la sèrie de viure uns moments de suspens i intriga, paren l’orella sabedors que aviat hauran d’anar a enterrament i que ja són un menys. Fins i tot això, que per alguns pot sonar vell i anacrònic, pren un caràcter modern i a la moda que molts pobles podrien imitar tal i com ens demostren Freixenet i Martin Scorsese o l'espot de la Marató 07 de TVC.