Dissabte passat el GAT (Grup Actiu de Torelló) em va lliurar el Primer Premi del seu concurs literari, concretament de narrativa. Com us podeu imaginar estic molt content, i més tenint en compte que era la primera vegada que participava en un concurs. Doncs bé, en un dia com avui, aquí us el deixo. Espero que em digueu què us sembla
“Tens un SMS nou. El vols llegir?”. El número de la persona que l’enviava estava amagat. Malgrat això, ell va dir que sí:
12-01-03 22:22
De: Desconegut
Aquesta nit moriràs.
Molta gràcia no li va fer, però tampoc en va voler fer mala sang. Va passar de la indignació inicial, per no conèixer ni poder contestar al missatger desconegut, a un cert temor. ¿I si era veritat? L’havia llegit poc abans d’anar a dormir i al principi li va costar agafar el son, sobretot tenint en compte que vivia sol, però va arribar viu a l’endemà.
Va tardar uns dies a oblidar-se’n i no va esborrar el missatge de la memòria del mòbil, per si de cas. Va intentar descobrir, sense èxit, si algun dels seus amics li havia gastat aquella broma. Un mes més tard, quan ja ni se’n recordava, va rebre un segon missatge també d’origen desconegut:
11-02-03 22:22
De: Desconegut
Aquesta nit no dormiràs.
Sense cap mena de dubte, l’havia enviat la mateixa o mateixes persones que el primer. Una vegada més, allò que li va fer més ràbia va ser no saber-ne la procedència. Però aquest missatge tampoc li va acabar traient el son i sí, va dormir. Tot i això, l’endemà va trucar a l’atenció al client de la seva companyia telefònica per saber si hi havia alguna manera de saber des de quin telèfon li enviaven aquells missatges, però li van contestar que no li ho podien dir. En tot cas, si volia, podia restringir-ne l’entrada. Però si alguna cosa l’havia deixat encuriosit era saber com s’acabaria aquella tonteria i per això va decidir esperar. Això sí, estaria més atent que mai als comentaris que li poguessin fer els seus amics o companys de feina sobre els missatges de mòbil i analitzaria detingudament tots els que rebés d’altres persones conegudes. Havia de descobrir-ne l’autor o autors.
I així van tornar a passar alguns dies, pràcticament un mes més, sense cap avenç en la investigació, fins que va rebre el tercer SMS:
10-03-03 22:22
De: Desconegut
Aquesta nit farem l’amor.
Si una cosa estava clara és que el missatger anònim o era o intentava fer-se passar per una dona. Bé, això tenint en compte que qui fos que enviés els missatges sabés que ell era un home i que li agradaven les dones i no pas els homes. Aquesta vegada fins i tot li va fer més gràcia i il·lusió rebre el missatge. Els últims dies tenia moltes ganes de saber amb què li sortiria el missatger amb el nou enviament. Continuava una mica mosca amb l’anonimat, però sabia que formava part de la gràcia d’aquell joc.
No va tardar gaire a adonar-se que els tres missatges de text els havia rebut a la mateixa hora. Estranya coincidència la dels quatre 2 seguits. I més estranya si tenim en compte que molt fàcilment la persona que enviava els missatges no per força havia de tenir l’hora del seu mòbil programada igual que ell. O potser sí. De fet, el seu mòbil actualitzava l’hora via satèl·lit i, per tant, era molt probable que aquesta opció també la tingués la persona que li enviava els missatges. Arribada a aquesta conclusió, li costava molt entendre per què les 22 i 22 i no qualsevol altra hora. De fet, a partir d’aquell dia en què va reflexionar sobre les 22:22 va començar a veure aquella hora en tot tipus de rellotges digitals. Sortia a fer una copa a la nit i just quan passava pel davant de la farmàcia de la cantonada resulta que el rellotge marcava aquella hora; s’asseia al sofà per veure “la pel·lícula de la setmana” i en el moment que mirava la pantalleta del DVD que tenia sota la tele els dígits eren quatre dosos seguits; treia diners del caixer automàtic i si demanava el rebut aquest portava imprès que l’operació s’havia fet passats vint-i-dos minuts de les deu de la nit. No s’ho volia acabar de creure. No volia creure que tot allò tingués a veure amb els missatges i en el fons pensava que durant el dia veia registrades moltes altres hores: 12:34, 18:56, 1:08 o 7:30 i que si es fixava en aquella hora cap-i-cua era perquè ja hi estava predisposat.
I la segona cosa que va advertir és que els missatges arribaven just el dia abans d’acomplir-se un mes de l’anterior SMS. Així va ser com, fent números, no li va costar gaire endevinar que si el primer l’havia rebut el 12 de gener, el segon el 11 de febrer i el tercer el 10 de març el proper, si és que arribava, ho havia de fer el 9 d’abril. I així va ser. Ja des del matí d’aquell dimecres de primavera estava impacient per saber, primer, si rebria un nou missatge i, segon, què diria. La impaciència va anar en augment a mesura que es va anar fent de fosc i sobretot a partir de les deu del vespre. Aquells vint-i-dos minuts es van fer eterns, però, finalment, fidel als últims quatre mesos, el seu mòbil es va il·luminar i va aparèixer la pregunta clau: “Tens un SMS nou. El vols llegir?”. Per suposat, va dir que sí:
09-04-03 22:22
De: Desconegut
Aquesta nit somiaràs amb mi.
Va ser el primer missatge que es va fer realitat de tots els que va rebre. Bé, només en part ja que sí que va somiar en tot el que li estava passant, però va ser incapaç de posar-hi un rostre. El somni, com sol passar, era del tot surrealista: les persones tenien forma de mòbil i totes portaven imprès a la cara un gran “22:22”. El qualificatiu de “somni” era massa generós, aquell va ser un gran malson que el va fer despertar suat i esverat a mitjanit.
De la il·lusió que tenia per intentar descobrir l’origen de tota aquella història va passar a un estat de desànim i depressió. Se sentia més impotent que mai perquè no tenia cap més element que aquells quatre missatges i la seva imaginació per esbrinar qui li estava gastant una broma d’aquell tipus. Fins i tot s’estava plantejant seriosament la possibilitat de canviar-se de número i de companyia de mòbil. Però, al mateix temps, prendre una acció d’aquell tipus li semblava una derrota, i allò encara el deprimia més. No li quedava cap més remei que seguir anant a remolc d’aquell joc i tenir la suficient paciència per esperar a veure com acabava. A veure què diria el missatge del 8 de maig:
08-05-03 22:22
De: Desconegut
Aquesta nit em coneixeràs.
“Per fi!”, va pensar ell, però una vegada més la decepció va ser monumental. Tot i que va decidir sortir a prendre unes copes al local de cada dijous amb l’esperança que el fantasma el tingués controlat, que conegués les seves rutines i que es presentés, aquest no va fer acte de presència. Va tornar borratxo a casa i l’endemà la ressaca a la feina va ser de campionat. Una més de les que anava acumulant últimament per culpa del mateix: “¿qui m’està fent això? ¿Per què jo?”. El següent mes va ser desesperant. A la feina van donar-li un toc d’atenció i fins i tot li van recomanar que anés al metge a demanar la baixa si seguia arribant al lloc de treball cada dia amb aquella estat decrèpit. Pràcticament a diari es tornava a llegir una i altra vegada els missatges, tot i que no hauria calgut perquè se’ls sabia de memòria. Els escrivia en un full fins a omplir-lo tot, l’estripava, el llençava a la paperera i tornava a començar en un full nou. Més d’un cop es va plantejar la possibilitat d’explicar-ho als seus amics i demanar un per un si eren ells qui li gastaven la broma. Però, una vegada més, la por a veure’s derrotat el refrenava. Tampoc havia descartat la possibilitat que fos una de les dues exnòvies, però difícilment se les imaginava fent res per l’estil tenint en compte que havien estat elles qui l’havien deixat i que li havien assegurat que el volien perdre de vista. L’última possibilitat que s’havia plantejat, per tal d’aclarir-ho tot, era interposar una denúncia a la policia, però el fet en si tenia tant poca consistència delictiva que s’avergonyia només d’imaginar-se explicant-ho a un agent de l’ordre.
07-06-03 22:22
De: Desconegut
Aquesta nit comença l joc dl mirall.
Ell encara no ho sabia, però aquell seria el sisè i últim missatge anònim que rebria. Com en els cinc anteriors, a les 22 i 22 minuts tenia la mirada fixa en el seu telèfon mòbil. Ja s’esperava que comencés amb l’habitual “Aquesta nit”, i així va ser. Aquell va ser el missatge que li va tornar a encendre la il·lusió amb tot plegat: el missatger misteriós parlava obertament d’un joc i pel que semblava les coses tot just començaven. Allò del mirall el va deixar molt encuriosit i s’hi va obsessionar. No va tardar gaire a mirar-se a tots els miralls de la casa a la recerca d’algun tipus de senyal, però després de fer-ho es va adonar que la seva paranoia començava ser preocupant. ¿Qui podia haver entrat a casa seva i fer qualsevol cosa amb els miralls del pis? Només ell i la seva mare en tenien la clau. La seva obsessió pels miralls hauria estat digne d’estudi per un psicoanalista.
Va passar de fixar-se a diari amb els rellotges a les 22:22 a veure miralls per tot arreu. Va quedar admirat de la quantitat de vegades que ens podem arribar a emmirallar cada dia: 10, 11, 12 o 13 vegades. Algun dia va arribar a comptabilitzar fins a 22 miralls diferents. Per suposat, no eren diferents als del dia anterior, sinó sumats als que ja tenia controlats. La seva obsessió va ser de tal calibre que va arribar a visitar l’antiquari del veïnat i comprar un mirall modernista que li va valer un ull de la cara. Tot plegat en un mes ple de d’emmirallaments. ¿Era aquell el joc? No ho sabia, però fos com fos havia recuperat la il·lusió dels missatges misteriosos i a la feina li van dir que feia més bona cara, potser perquè cada vegada que es mirava al mirall s’arreglava els cabells, qui sap.
El dia que havia de rebre el següent missatge, el 6 de juliol, començava el seu viatge de vacances d’estiu. Havia de ser un dels millors viatges de la seva vida ja que amb dos amics més, solters i sense compromís, com ell, anaven a passar un mes sencer a Menorca. Agafaven l’avió a les 21:37 i, com no podia ser d’altra manera, estava previst que aterrés a l’aeroport de Maó a les 22:22. Això volia dir que, per primera vegada, no podria rebre el missatge en el precís instant que la persona misteriosa li fes arribar perquè hauria de tenir el mòbil apagat. Però aquella situació no l’angoixava, només de baixar de l’avió connectaria el mòbil i encara que el llegís tard el missatge arribaria igualment. El que no s’imaginava és que no el rebria mai perquè senzillament el missatger no l’hi enviaria. L’avió va aterrar a dos quarts d’onze tocats i de seguida que van posar els peus a terra el mòbil va començar a buscar xarxa. La seva decepció va ser molt gran quan, passades un parell d’hores, després d’haver llogat un cotxe i d’haver arribat a l’habitació de l’hotel, el mòbil seguia sense donar cap mena de senyal del missatger. Sol a la seva habitació, per suposat els tres amics van decidir llogar tres habitacions per separat per si de cas a la nit tenien alguna mena de companyia, es va començar a preguntar: “¿De què ha servit tot plegat si la història s’ha acabat? ¿Sabré mai qui m’havia enviat els missatges?”. Els cops enèrgics dels seus companys trucant a la porta el van aturar just quan estava a punt de llençar el mòbil per la finestra. L’anaven a buscar per començar la primera nit de marxa a l’illa, no podien perdre temps. Ell es va mirar al mirall, es va posar colònia, va fer un sospir i va sortir de l’habitació.
Al principi li va costar molt refer-se de la decepció, però els seus companys eren uns excel·lents relacions públiques i no van tardar gaire a fer amics i, sobretot, amigues. Havien arribat a l’illa el 6 de juliol i agafaven l’avió de tornada exactament un mes després, el 6 d’agost. L’endemà, el dijous dia 7, tots tres tornaven a la feina. I els dies van començar a caure del calendari amb una rapidesa i al mateix temps amb una monotonia imparables. El que havia de ser un viatge memorable es va convertir en una monotonia avorrida: les mateixes platges, els mateixos dinars, les mateixes migdiades i sobretot les mateixes nits de marxa. No havien tardat a trobar la companyia de tres noies i les habitacions, de nit, ja no estaven ocupades només per una persona. Ell no estava del tot satisfet de la que s’havia convertit en la seva companya d’exercicis sexuals. I no perquè no tingues un bon cos o perquè el sexe amb ella no fos més que plaent, sinó perquè era alemanya i entre ells només parlaven una barreja estranya d’anglès i castellà. En realitat, ella dominava molt bé l’anglès, però ell era més que nefast amb aquesta llengua. No hi havia només el problema de l’idioma, el principal inconvenient era que els temes de conversa eren més que eixuts i imbècils. Havia tingut l’esperança que aquell viatge a Menorca hauria servit per conèixer, finalment, la dona de la seva vida. “Ja és mala sort conèixer una alemanya a Menorca, quan la majoria són a la veïna Mallorca, i no una catalana tenint en compte que n’està ple per tot arreu”, comentava sovint als seus companys. Tot i això, cada nit, mentre feia l’amor amb la seva amant d’estiu, s’oblidava de tot i es deixava endur per tot tipus de perversions sexuals que ni s’havia imaginat.
Fins que va arribar la vigília del viatge de tornada, el 5 d’agost. Les tres mosses alemanyes ja en feia dos, de dies, que havien tornat al seu país. Els tres xicots es van quedar sols, sobretot de nit, i ja no els quedava gaire esma per tornar intentar lligar a part que ja els havia entrat la depre postvacacional. Però aquella vigília era especial per un dels tres nois: tot i que durant les vacances pràcticament no hi havia ni pensat, aquell era el dia en què tornava a tocar missatge, en cas que la cadena no s’hagués trencat definitivament. Així va ser com mentre prenia una copa de l’última nit a l’illa amb els seus companys es va mirar més d’un cop el telèfon pels volts de les 22:22 amb l’esperança que arribés un nou SMS. Tot i això, en el fons, creia que si no rebia el missatge volia dir que aquella història ja s’hauria acabat i que tot plegat no havia estat res més que una broma sense sentit. Aquella possibilitat no li acabava de desagradar ja que quan recordava com havia patit aquells últims mesos no volia tornar a passar pel mateix. Qui sap, potser l’autor dels missatges havia escollir un mòbil a l’atzar i ara estava gastant la mateixa broma a algú altre. Per tant, tampoc li va saber massa greu quan va veure que el seu mòbil marcava les 22:23 sense cap missatge no a la llista d’entrada. Va esperar que fossin dos quarts d’onze per parar definitivament el telèfon i centrar-se única i exclusivament en acabar de passar el millor possible l’última nit de les vacances amb els seus companys de batalles. I, per què no, oblidar-se definitivament d’aquella història.
Mentre intentava treure’s del cap els maleïts missatges, els tres nois van quedar gratament sorpresos quan van veure entrar al local tres noies que no havien vist fins aquell dia. No van tardar gaire a ocupar tots sis la mateixa taula. La veritat és que el contacte amb elles va ser més gratificant del que es podien imaginar: eren tres noies guapíssimes i, a més, eren catalanes. Ja era hora, va pensar ell, que poguessin parlar sense esforços amb tres persones del sexe oposat. Tampoc va passar massa temps fins que es van formar tres parelles. Per fi, a ell, li va semblar que no sempre les coses li havien de sortir malament: la noia que a primer cop d’ull li havia cridat més l’atenció ara seia al seu costat i li estava explicant els problemes que havia tingut per trobar les seves maletes a l’aeroport de Maó. A més, havia estat ella la que s’havia afanyat, o almenys això creia ell, a seure al seu costat:
— Com et dius?
— Pol, i tu?
— Júlia.
El temps es va anar escapant mentre la feien petar fins ben entrada la matinada. Era hora de tancar el local i, pel que semblava, els altres dos companys ja tenien plans per tenir un bon comiat de les vacances i ajornar unes hores la crisi postvacaional. Però en Pol i la Júlia sabien que la relació que havia començat feia només unes hores era diferent a la d’un ligue d’una nit d’estiu. És per això que van agafar dues tovalloles, se’n van a anar a seure a la platja i s’hi van passar la resta de la matinada, fins a la sortida del sol. Aquella era la primera nit de les vacances de la Júlia a Menorca i l’última d’en Pol i havien d’aprofitar el màxim les hores que podien compartir. Les tres noies vivien a Barcelona, com en Pol, i s’estarien a Menorca també un mes sencer, fins el 5 de setembre al matí. Van arribar a la conclusió que allò que havia començat aquella nit no podia acabar així. Ella li va demanar que durant les vacances no es truquessin i que deixessin passar tot el mes. Si realment estaven enamorats, si aquella nit hauria de ser l’inici d’una més que bona amistat, haurien de ser capaços d’aguantar un mes i tindrien moltes ganes de tornar-se a veure. Per això van quedar que el mateix divendres 5 de setembre anirien a sopar junts.
“¿Què deu pensar ella en la distància d’uns quants quilòmetres de Mediterrània entremig?”, es va preguntar en Pol durant aquell mes. Estava convençut dels seus sentiments: n’estava més que enamorat. Diàriament recordava aquella matinada, la del neguit com la va definir ell. Del neguit perquè mentre gaudia de la companyia de la Júlia no podia deixar de pensar que l’endemà se’n tornava a casa. ¿Per què no podia ser etern aquell moment? ¿Per què no es podia quedar amb ella? ¿Per què ella no podia marxar amb ell? Va començar a perdre gana, i, en conseqüència, pes. L’obsessió cap a la Júlia s’anava accentuant. No podia suportar imaginar-la a ella sortint de nit i lligant amb qualsevol turista i, al mateix temps, oblidant-se d’ell. I s’ho imaginava perquè ell ho havia fet durant un mes i se suposa que tres noies solteres a Menorca no hi van només a prendre el sol. A vegades, recordava amb tot tipus de detall la conversa d’aquella matinada i la veritat és que hi havia molts indicis que feien pensar a en Pol que allò podia anar seriosament. Aquella matinada no s’havien besat als llavis, i no perquè ell no ho hagués desitjat, però sí que van acomiadar-se amb una abraçada llarga i calorosa que no es fan dues persones que només senten certa atracció l’un per l’altre. En canvi, en altres moments li entrava la depressió i s’imaginava que en el fons la Júlia podia fer el mateix amb qualsevol altre noi. Només feia vuit hores que es coneixien quan es van acomiadar i amb aquest temps no era fàcil que la Júlia s’hagués enamorat d’ell, com sí li havia passat a ell. “Qui sap, potser tot plegat no és res més que un teatre”, pensava. Una mentida i una excusa perquè en Pol no se l’emportés al llit aquella nit. Estava fet un garbuix.
La nit abans de la cita amb la Júlia, el 4 de setembre, en Pol la va passar molt malament. El neguit s’havia fet cada vegada més gran, fins i tot li semblava que començava a tenir un principi d’úlcera intestinal. Feia un mes que no sabia absolutament res d’ella. L’única cosa que tenia clara és que l’endemà a les 9 del vespre havia quedat amb ella davant la porta del teatre Club Capitol al principi de la Rambla. No s’havien ni tan sols donat els respectius números de telèfon, havien pactat que “si un dels dos no es presenta abans de dos quarts de deu vol dir que entre nosaltres tot s’ha acabat”. En Pol va intentar agafar el son, però no podia. No parava d’imaginar-se a ell mateix sol, palplantat, esperant la Júlia fins a les 10 del vespre, i les 11 i les 12 de la nit. Finalment, va aconseguir adormir-se i quan ho va fer va tenir un somni eròtic amb la Júlia: acabaven fent l’amor a la platja. Després del somni es va despertar moll, i no només de suor.
El dia de la cita va sortir del Metro a les 9 menys cinc minuts del vespre. Va pujar les escales mecàniques que portaven a Les Rambles amb el cor bategant uns quants passos més endavant. Els nervis li provocaven una intensa picor a sota les aixelles, que no parava de gratar-se. Es va repassar de dalt a baix: es va tocar el coll del jersei per assegurar-se que el tenia ben posat; es va passar les mans pels cabells buscant si tenia algun rínxol fora de lloc i es va mocar per deixar-se el nas ben net. Des del moment que va posar els peus a Les Rambles va dirigir la mirada cap a l’entrada del Club Capitol. Si el cor encara podia bategar més fort ho va fer quan va intuir una figura femenina just davant la porta. Les seves millors expectatives es feien realitat a mesura que s’hi acostava, aquella era la Júlia.
Ni en el més idíl·lic dels seus somnis en Pol es podia imaginar que la cosa podia anar d’aquella manera. El sopar, el seu primer sopar amb la Júlia, va servir per confirmar que ella havia tingut també els mateixos neguits que en Pol. S’havia preguntat si realment ell s’hauria presentat a la cita i no havia pogut suportar imaginar-se en Pol a braços d’una altra noia. Tot i això, encara els feia cert pudor fer el següent pas, el que tots dos desitjaven. Tenien la sensació que tot es podia espatllar si anaven massa de pressa i per això, implícitament, sense dir-ho en veu alta, van pactar donar-se un temps per conèixer-se millor abans de fer el gran salt. Les abraçades van començar a ser cada vegada més sovintejades i poc a poc els petons a la galta van començar a tendir cap al centre de la cara. En Pol i la Júlia es desitjaven intensament. Quan ja feia quatre caps de setmana seguits que sortien junts, finalment van quedar veure’s al pis d’un d’ells dos. Va ser el divendres 3 d’octubre. Van sopar a casa d’en Pol i les mirades ho deien clar: aquesta nit trenquem el pacte no escrit ni verbalitzat. Després de menjar van seure al sofà i van posar música. Ell va posar el seu cap sobre l’espatlla de la Júlia i ella va començar a tocar-li els cabells. Poc a poc les carícies van augmentar fins que l’espurna va saltar amb el primer petó a la boca. Del sofà al llit i del llit a la glòria, o almenys això va pensar en Pol. La Júlia ja no va dormir més al seu pis. Es va traslladar l’endemà mateix i en Pol estava convençut que finalment havia trobat la persona que havia buscat. Aquell inici de tardor era la millor que recordava de la seva vida. Feien l’amor totes les nits i per més impossible que pogués semblar en Pol cada dia n’estava més enamorat.
Però a finals d’octubre van tenir el primer xoc d’interessos. Resulta que tan la Júlia com en Pol tenien per costum celebrar Tots Sants en família. ¿Aquesta vegada a casa de qui ho celebraven? En principi, cada un d’ells deia que tan feia i precisament aquell “tan feia” va ser el que els va fer discutir i barallar. Cap dels dos coneixia la família de l’altre i fer la presentació oficial en un dia com aquell, en què hi ha tants familiars en una mateixa taula, els angoixava bastant. Van arribar a la conclusió que la millor opció era deixar les presentacions per més endavant i que cadascú anés sol a casa dels seus respectius pares. Tot i això, aquella decisió salomònica no havia acabat de satisfer-los i van fer-se morros tot el dia. La nit de Tots Sants, quan es van tornar a veure després dels dinars, no van fer l’amor. Havia estat la seva primera discussió.
Quan l’endemà, dia dels Morts, en Pol es va despertar va veure que la Júlia ja ho havia fet. Era diumenge i l’empatx de panellets i castanyes de la nit anterior havien fet que ell no hagués dormit massa bé. Se’n va anar a la cuina convençut que hi trobaria la Júlia esmorzant, amb ganes de passar full i reconciliar-se amb ella, però no va ser així. Ella no hi era. Tampoc era al lavabo. No quedaven gaires més opcions, decididament la Júlia no era a casa. Al moment no en va fer massa cas. Podia ser perfectament que hagués anat a comprar alguna cosa per esmorzar, o que hagués baixat a buscar el diari. Però quan ja feia més d’una hora que s’havia llevat i tenint en compte que ja era gairebé migdia, en Pol es va començar a preocupar. Va trucar-la al mòbil, però estava desconnectat. I de cop va tenir un mal pressentiment: ¿i si li havia passat alguna cosa? Però aquell primer dubte de seguida va derivar cap a un altre. Va començar a mirar al seu voltant i es va adonar que no tot era al seu lloc. O, dit d’una altra manera, que hi faltaven coses. Efectivament, faltava bona part dels objectes personals de la Júlia, tot i que algunes de les seves coses encara eren al seu lloc. Malgrat tot, hi havia un objecte que destacava per la seva absència: la maleta de viatge de la Júlia. Se n’havia anat. El pànic i l’estupefacció es va apoderar d’en Pol. Es va dutxar, va fer un cafè i, ràpidament, es va dirigir cap al pis de la Júlia. I mentre hi anava es va adonar d’una cosa que li havia passat desapercebuda: era la primera vegada que hi anava. Tenia la seva adreça perquè ella la hi va donar, però no hi havia estat mai. Fins i tot les seves coses les havia anat duent ella mateixa tota sola. Ella sempre li havia dit que era una habitatge molt petit, de trenta metres quadrats, i que feia molt de temps que en volia fugir perquè s’hi sentia com en una presó. Li havia fet la promesa que tard o d’hora hi anirien per acabar d’endur-se alguna cosa més, però que abans volia trobar un comprador. Ell tampoc havia insistit en el fet d’anar-hi alguna vegada perquè ja en tenia prou de saber que cada dia la tenia al seu costat a casa seva. El fet que mai li hagués volgut ensenyar, ara que ella havia marxat, li feia mala espina. Una sensació que es va acabar de confirmar quan va arribar al pis on suposadament vivia la Júlia i va veure que no hi era. I no només això, sinó que allà hi vivia una parella jove des de feia quatre anys.
El següent que se li ocórrer va ser anar a casa els seus pares, però tampoc no sabia on vivien. Ella també li havia explicat que eren del barri de Sants, però com no els coneixia no en sabia l’adreça. En Pol va decidir tornar a casa amb l’esperança que ella hagués tornat. No va ser així. La va trucar repetides vegades al mòbil, seguia desconnectat. Es va dedicar, sense èxit, a buscar per tot arreu del pis algun paper o alguna carta que ella li hagués pogut deixar. Va plorar, i molt. No sabia què fer. De cop es va trobar més sol que mai, més que les altres dues vegades que l’havien deixat. Almenys les seves ex havien tingut la decència d’acomiadar-se.
No ho podia entendre, només feia dos dies que la cosa anava bé i tot just havien tingut la seva primera baralla. I tampoc n’hi havia per tant. El que més l’angoixava era que no tenia cap mena de pista de com localitzar-la. Per no tenir, ni tan sols tenia cap telèfon de les seves amigues, sempre era ella qui les trucava. De cop, va ser conscient que tot el que sabia d’ella, o el que tenia d’ella, no era altra cosa que ella mateixa. El contacte amb la Júlia era la Júlia. Si la Júlia marxava tot allò relacionat amb ella també se n’anava.
Es va passar el diumenge abatut estirat al sofà esperant que la Júlia tornés. Al principi la trucava cada quart d’hora, al final cada hora. I així fins que es va fer fosc, i ell continuava estirat al sofà. No va dinar, ni sopar, només es va preparar un gran got de llet amb galetes a mitja tarda. I tot plegat mentre recordava pas a pas, dia a dia, tot el que havia viscut amb ella: els millors dies de la seva existència. ¿On era? ¿Per què havia marxat? Aquestes dues preguntes no el van deixar dormir, es va passar tota la nit del 2 de novembre intentant trobar-hi una resposta.
El novembre, sense la Júlia, va ser molt dur per a en Pol. Aquell va ser el pitjor novembre de la seva vida. Es pensava que els temps difícils ja havien passat, però estava molt equivocat. L’aparició i posterior desaparició de la Júlia a la seva vida l’havia canviat per complert. Mentre era al seu costat havia estat molt feliç, fins i tot a la feina li deien que feia més bona cara que mai. En canvi, a partir de la seva desaparició, les coses van anar empitjorant. Els seus companys de batalla a Menorca tampoc entenien res. Ja els va costar entendre com allò havia fructificat ja que cap dels dos havien tingut la sort de tornar a relacionar-se amb les amigues de la Júlia. Encara van quedar més sorpresos del desenllaç. A la feina en Pol va tornar a no rendir i a mitjans de mes li van dir que o canviava d’actitud o l’haurien d’acomiadar. A finals de mes el van fer fora. La depressió en què va caure va ser la més gran de les que havia viscut. Ni tan sols els seus amics van ser capaços de fer-li sortir una mínima espurna d’alegria, esperança o felicitat. En Pol estava desesperat, “¿Per què no torna la Júlia?, ¿Per què té sempre el telèfon parat?, ¿Per què no dona cap senyal de vida?”.
S’acostava Nadal, faltava menys d’un mes. Els dies cada dia eren més curts i en Pol no sortia de casa per res. El primer dia de desembre la ment d’en Pol va passar de la grisor ennuvolada a la més absoluta negror. Per ell ja no tenia cap mena de sentit continuar vivint. Va sortir al balcó del seu sisè pis i es va llençar daltabaix, directe al buit del carrer. Va morir a l’instant. Del xoc el seu rellotge es va parar de cop, eren les 22:22 del 01-12-03. Aquí va acabar el joc del mirall que havia començat feia 11 mesos menys 11 dies a les 22:22 del 12-01-03.
Aquest diumenge em va tocar fer aquest vídeo dedicat a aquell que diuen que és l'home més poderós del món. El senyor Bush sembla que, una vegada més, ha demostrat les seves virtuts humorístiques. Bé, de fet, només té aquesta virtut, la de ser un pallasso i no li queda massa temps per seguir demostrant-la. I no ho dic perquè a principis de l'any que ve ja no serà president. Ho dic perquè, pel que diuen, aquest bon home podria morir abans d'acabar mandat. Tot i que sembla que la profecia s'hauria trencat amb la "no mort" de Ronald Reagan.
