L'home és l'únic animal que...

18 de novembre de 2008

4 de novembre de 1983

17 de gener de 1987

8 de juliol de 1987

27 de novembre de 1987

29 d'abril de 1992

10 de març de 1999

18 de setembre de 2000

12 de gener de 2001

26 de març de 2002

3 de maig de 2002

El "fill de puta" de Bono

No he estat mai massa partidari de fer notícia de les declaracions captades quan els implicats no n'eren conscients. Periodísticament es justifica que són d'interès públic. També s'argumenta que a vegades és l'única manera de saber què pensen els protagonistes de la notícia. Potser sí, però el fi no hauria de justificar els mitjans. Imagineu-vos que algun dia un micròfon captés allò que penses de la sogra i s'esbombés als quatre vents. Sincerament, ho trobo molt poc ètic per més que els polítics sempre intentin vendre'ns la moto. Ja hi ha altres maneres per descobrir què pensa realment aquell personatge. Insisteixo, crec que d'això no se n'hauria de fer notícia periodística. En tot cas, ja hi ha programes d'entreteniment que en poden fer mofa.

Sigui com sigui, ara ja sabem què pensa José Bono dels seus propis companys de partit. S'ha demostrat, una vegada més, que no s'acaba d'entendre que algú com ell militi al PSOE i no al PP. Però a mi, el que més m'ha sorprès, és l'expressió utilitzada. Crec que en la classe política hi ha dos tipus de persones, èticament parlant: els que insulten i els que no. Dos menes de persones que, en general, també els podem trobar en la resta de ciutadans.

Dels polítics que insulten, alguns ja ho fan en públic i aquests estan mancats de qualsevol tipus d'ètica de manera evident. Ara, dels malparlats n'hi ha una bona colla que de cara a la galeria es mostren gentils, però per darrere tenen la llengua molt fluixa i falten al respecte als que no pensen com ells. Per mi, aquestes persones també estan mancats d'ètica i de talla moral i personal. Ara ja sé, després del "fill de puta" de José Bono, que forma part d'aquest club.

En canvi, també hi ha polítics que de cara a l'opinió pública, però també de portes endins, són d'una educació exquisita. Polítics que han estat ben educats i no els passa pel cap, ni per la boca, dir-li fill de puta ni al seu pitjor enemic. Són persones que els agrada escoltar, dialogar i discutir de manera serena i argumentada.

Feu l'experiment. Comenceu a pensar en polítics que habitualment apareixen en públic i intenteu imaginar-vos quins són dels primers i quins dels segons. Difícilment us equivocaríeu.

Moments de quietud

Quan repasses el currículum dels escriptors o artistes de la història descobreixes que darrere d’alguns hi ha una infància o joventut en solitud. Són molts els casos de grans creadors que han hagut de passar llargues etapes de la seva vida tancats a casa o en hospitals per motius mèdics o que de ben joves eren uns nens marginats. Durant aquests períodes no van perdre el temps, tot el contrari. Alguns van llegir molt o d’altres van dibuixar a tota hora i gairebé tots van fer volar la imaginació. En realitat, doncs, van viure una etapa que els va servir de formació. Van sembrar la llavor que anys després veuria els seus fruits.
Això no vol dir, per suposat, que tots aquells nens que han passat una infància en solitud hagin estat grans pintors, narradors de ficció o cineastes. Ni tampoc que tots els artistes abans de ser-ho les hagin passat canutes. Però sí que és evident que en aquells moments durs de la vida pot aparèixer allò millor i pitjor que duem a dins. Per tant, la capacitat de crear ja existia, però calia la superació d’un moment difícil perquè es fes evident.
També pot passar que no sigui l’artista qui hagi patit una infància dura, sinó que n’hagin estat els seus fills els protagonistes. En aquest cas també tenim nombrosos exemples. Però avui em voldria fixar en dos casos que recentment han vist la llum en forma de llibre. Són un llibre de poesia i un altre de narrativa de no ficció. Dues autèntiques obres d’art que han aparegut després que els seus autors traguessin allò millor d’ells mateixos a partir d’haver viscut moments molt feliços i alhora amargs al costat dels seus fills.
Un d’ells és Oriol Izquierdo que a través del poemari “Moments feliços” intenta transmetre’ns com han estat els 13 anys conviscuts amb la seva filla Carla “d’ètnia llullu”, tal i com la defineix l’altre autor: Màrius Serra que titula el seu llibre “Quiet”.
No seré jo qui faci una crítica dels dos llibres. No en sé. Només sé que el primer em va fer plorar i el segon riure i que tots dos em van commoure. Un parell de familiars que m’han vist llegir aquests llibres m’han dit que ells no el voldrien llegir. Que no volen patir, que només en cas de trobar-se en una situació semblant ho farien per necessitat. En canvi, jo penso que m’ha estat molt útil llegir-los per adonar-me, encara més, que els fills són el millor tresor que tenim. I sobretot tinc molt clar que si mai tinc un fill d’ètnia llullu no només seguiré tenint un tresor sinó que, a més, puc arribar a ser més bona persona.

Maquiavel era maquiavèl·lic?

Pobre de mi, no hi entenc massa en religions. Ni tampoc en ismes. De fet, no hi entenc massa en res. Però diria que posar a La Contra de La Vanguardia d'avui dijous que "Jesús mai va ser cristià" és recordar una informació que fa 2008 anys que ja sabem. La primera pregunta de l'entrevista (bé, no sabem si és la primera pregunta que li va fer Victor-M. Amela a Antonio Piñeiro, sabem que és la primera que posa en la seva interpretació de la conversa que van tenir) és precisament: "Jesús ¿era cristiano?".
Si els meus pocs coneixements de religió no em traeixen, Jesús de Natzaret era, efectivament, d'origen jueu. Va ser després de la seva crucificció que va néixer el "mite" de Jesús en què s'interpretava el seu discurs, la seva mort i la suposada resurecció de diferents maneres. És a partir de la seva mort, i de la interpretació que se'n fa, que neix el cristianisme. Dit d'una altra manera, Jesús no podia formar part d'un moviment, d'una religió, que neix a partir del moment que ell ja no hi és. Això és d'una lògica aplastant que coneix qualsevol criatura que hagi estudiat religió a l'escola.
De fet, són molts els ismes o moviments polítics, religiosos, o del que sigui, que neixen després de la mort dels seus suposats ideòlegs. Són les generacions posteriors que interpreten, o reinterpreten, o malinterpreten les idees d'aquelles personatges i n'acaben creant allò que avui en diríem un club de fans i que en algunes ocasions es converteixen en partits o moviments polítics, religions, sectes o moviments artístics, per posar alguns exemple.

El mateix Antonio Piñeiro, expert en el cristianisme del segle I, afirma al final de l'entrevista que si Jesús hagués tornat a la Terra un segle després, se suposa que per segon cop, s'hauria afiliat a la branca més jueva dels seus múltiples deixebles, els ebionites. ¿I si Marx (Groucho i Karl), Maquiavel, Siddharta Gautama, John Locke o André Breton aixequessin cap?

PD: I parlant de La Vanguardia, interessant el post d'avui de Saül Gordillo en què ens explica que aquest diari i l'Sport es poden llegir en català a la xarxa.

Per la cara

Un bon amic m'ha passat l'adreça d'un web, Yearbook Yourself, on hi pots afegir la teva cara i veure quin look tindries a la mateixa edat però a les dècades dels anys 50, 60, 70 i 90 del segle passat. L'experiment és divertit. L'endemà de celebrar el meu aniversari què millor que adornar-me que fer anys no sempre significa empitjorar.

1954 1956

1960

1962

1966

1970

1976

1978

1980

1982

1984

1988

1990

1994

1998

Deleted

Qui es pensava que m'havia oblidat de les pintades a l'entrada del carrer de l'ajuntament, s'equivoca! Finalment, aquest cap de setmana, o potser a finals de la setmana passada, algú es va dignar a esborar les pintades que fa mesos vaig denunciar en aquest bloc, en tres ocasions: dels botiflers sociates (gener 08), que van desaparèixer ràpidament (febrer 08), vam passar als nazis (febrer 08) fins arribar a les estelades (abril 08). Al cantó dret, les dues primeres fotografies, algú es va dedicar a esborrar les pintades a base de rascar directament l'arrebossat. La pintada del cantó esquerre, ja fa dies que no hi és. Diria que ni en un cas ni l'altre ha estat obra de l'Ajuntament. És clar! És clar! Ara no és època de malgastar diners públics amb pintadetes, oi?

Avui compreu 'Público'!

El diari Público regala avui Léolo, la gran pel·lícula de Jean-Claude Lauzon. Per mi, és una de les millors pel·lícules dels anys 90 del segle passat. A més, personalment, té un valor sentimental. En l'examen d'ingrés que vaig fer a la Universitat se'm demanava una reflexió sobre alguna pel·lícula i la vaig fer de Léolo. És molt probable que hi hagi molta gent que no li hagi agradat gens aquesta pel·lícula o que la considerin una excentricitat incomprensible. Però a mi em va commoure el seu univers oníric, vorejant el surrealisme. Em quedo amb el missatge que es va repetint al llarg del film: "perquè somnio no ho estic (boig)".

Me caigun! O va malament o va bé!

Aquesta nit, la del primer dimarts després del primer dilluns de novembre, hi ha eleccions a Amèrica del Nord. Ho sabíeu?

Aquesta nit n'hi haurà uns que diran: Me caingun segna! Ha guanyat McCain.

I uns altres que afirmaran: Això va malament! Obama President.

¿Què voleu que us digui? Ja s'ho faran!

Simpatia per Comelade

El grup del Facebook "Amics i amigues del Grup Enderrock" m'ha enviat aquest missatge:

Pascal Comelade versiona vuit temes dels Rolling Stones en un CD exclusiu per a la revista ENDERROCK.

El músic nord-català ret homenatge al seu grup preferit a "Compassió pel dimoni", que es distribueix amb l’ENDERROCK 157 (novembre 2008)El músic de les joguines ha obsequiat als lectors d’ENDERROCK amb una autèntica joia, Compassió pel dimoni (EDR Discos, 2008). Un CD inèdit que conté vuit versions de temes dels Rolling Stones. Els grans clàssics de la banda que recrea són “Satisfaction”, al costat del Vocalista del Antifaz (l’actor Sergi López), “Sympathy for the Devil”, “Brown Sugar”, “Under My Thumb”, “Honky Town Women”, “Sweet Virginia”, “Jumpin’ Jack Flash” i “Paint it Black”.

Per desig exprés de l’artista, el disc només es podrà adquirir amb l’ENDERROCK 157, que sortirà a la venda el mes de novembre. I com no podria ser d’altra manera, la revista li dedica la portada del número i un exhaustiu reportatge de vuit pàgines, on exposa la seva passió i manera d’entendre el rock’n’roll. Comelade també fa un repàs a la seva extensa discografia (66 discos propis i 120 enregistraments inèdits) i a les seves nombroses col·laboracions que inclouen artistes com Lluís Llach, Sisa, Albert Pla, Miquel Gil, PJ Harvey, Sonic Youth o Antony and The Johnsons.

Per motius que ara no vénen al cas, he tingut el privilegi de sentir aquesta peça de col·leccionista. És una petita gran obra d'art. És d'aquells discs que necessites escoltar-los més d'una vegada. En cada nova reproducció captes més detalls que el primer cop t'havien passat desapercebuts. Fins i tot alguna peça dels Stones, al principi, et pot costar distingir-la. Però de seguida agafes la tonada i veus que els petits instruments de Comelade fan encara més grans les cançons de Ses Satàniques Majestats. I no només això, sinó que fa allò tan difícil de les versions: que evoquin a l'original i alhora ser cançons que tenen vida pròpia. Recomano especialment "Under My Thumb", "Sweet Virgina" i "Paint It Black". Llàstima que només siguin 20 minuts, per més intensos i suggestius que siguin.

Encara que ja he sentit les cançons estic impacient per anar a la botiga (concretament a la Llibrera Xicoy de Torelló) per comprar el número de novembre de la que possiblement és la millor revista que es fa a Catalunya.

El valor de la família

Sembla que ha sorprès gratament a Unió Democràtica de Catalunya la conferència de dijous passat de Joan Puigcercós. En aquesta, el President d'ERC va dir que el seu partit hauria de recuperar els valors de la República i entre aquests va destacar el paper de la família. És aquest un dels principals motius de l'alegria d'UDC. I és que en l'imaginari col·lectiu la defensa dels valors de la família sembla que ha estat més patrimoni de la dreta que de l'esquerra.
I aquí és on hi ha l'error, o els errors. Per començar, això de les dretes i les esquerres s'està demostrant que és menys real del que es vol aparentar. Per suposat, es mantenen certes diferències de fons entre aquells partits que, per exemple, defensen els matrimonis entre homosexuals, l'avortament o la pujada d'impostos i els que no. Però les polítiques dels partits, un cop governen, no són massa diferents.
Ara, l'altre gran error és pensar que la defensa de la família és més propi dels partits dits conservadors que dels denominats progressistes. Precisament l'exemple el tenim en el mateix Govern de la Generalitat i els partits que li donen suport. La llista de familiars que treballen en aquest govern, o en institucions properes, és llarguíssima. Fem memòria. El Conseller d'Educació és el germà de l'expresident amb qui ja havien coincidit al govern en l'anterior legislatura. El germà del Vicepresident és delegat del govern a França. Un dels germans del Conseller d'Obres Públiques treballa en el mateix departament i un altre germà dirigeix el diari d'informació oficial del PSC. La filla del Conseller de Medi Ambient té un càrrec destacat en l'àmbit de Comunicació de Presidència. I no només dins el Govern, també alts càrrecs han tingut o tenen familiars en altres institucions: el Conseller d'Interior durant un quant temps tenia la seva parella ocupant un important càrrec a l'Ajuntament de Barcelona i també la dona del President és primera tinent d'alcalde a Sant Joan Desvern. I m'estalvio altres vinculacions familiars entre càrrecs públics d'esquerres i periodistes de mitjans de comunicació també públics. I que consti que sóc dels que penso que aquests familiars estan tan preparats com altres centenars de persones del nostre país.
I, per un altre costat, penso que es sobredimensiona la defensa de la família que se li atriueix a la dreta. És en moltes famílies conservadores on es veu un ús més pervers de la família. I entenc com a pervers que vegin la família encara com una institució a l'estil medieval. És en aquestes famílies on sovint es fan més diferències entre els fills pel simple fet d'haver nascut un abans que l'altre. O és també en aquestes cases on s'arraconen amb més facilitat els fills que no compleixen les seves tradicions com ara no ser homosexual, no ser empresari o no aparellar-se amb famílies d'un nivell social semblant al seu.
Tant uns com els altres, els partits suposadament de dretes i els presumptament d'esquerres, utilitzen com els rota el valor de la família. Personalment, penso que és una de les principals mancances d'una societat democràtica. Estic convençut que la família hauria de ser el principal eix des d'on s'haurien de moure totes les polítiques. ¿Cal recordar que la família és dels pocs patrimonis que tenim en comú tots els humans?

És per aquest motiu que ens n'hem d'alegrar que, per fi, algú des de la (suposada) esquerra centri l'atenció en el valor de la família.

Austeritat demagògica

El director d’un diari monàrquic, de la monarquia espanyola, defensava ahir en la seva columna la figura de la dona del Rei d’Espanya. I no només defensava la senyora en qüestió, sinó que atacava l’ús mediàtic que s’està fent de la publicació d’un llibre. El director afirmava que les “suposades” declaracions d’aquesta senyora “han desatado un exagerado debate público al que precipitadamente se han sumado muchos, formando una algarabía, especialmente intensa en Madrid, de la que hay que mantener una saludable distancia. Algunos parecen interesados en manchar el discreto e inteligente papel que ha desempeñado doña Sofía desde que contrajo matrimonio con don Juan Carlos y desde que este asumió la jefatura del Estado, cuyo 33. º aniversario se cumplirá en pocas semanas.”
És lloable que aquest senyor se n’adoni i denunciï que hi ha campanyes mediàtiques exagerades que busquen desacreditar una figura institucional que es mereix un “cariñoso aplauso”.
El que és sorprenent és que aquest director d’un diari editat al nostre país no mantingui el mateix criteri a l’hora de denunciar la campanya mediàtica per desacreditar la segona institució de Catalunya. De fet, no hauria de dir que és sorprenent perquè en realitat ell forma part dels que han potenciat i animat aquesta campanya. Quatre dies abans de l’article anterior, en publicava un altre en què donava la seva visió sobre la decisió del Parlament de Catalunya d’aprovar la renovació de la flota d’automòbils: “Una cosa es el pertinente nivel protocolario que merece una figura institucional como el presidente del Parlament - el segundo cargo del país- y otra cosa es acabar encareciendo un vehículo oficial sin ninguna justificación”. I acabava amb un altre atac directe a Ernest Benach: “En política no hay nada peor que esperar a que amaine el vendaval cuando las noticias irritan a los ciudadanos. Y este es un claro ejemplo.”
Aquesta és la demagògia que utilitza aquest senyor. Primer, perquè només denúncia les campanyes mediàtiques que van en contra dels seus interessos particulars/empresarials. I és que se suposa que li deu més a la Monarquia que a un President del Parlament que, recordem-ho, és republicà. Ara, la demagògia va molt més lluny quan aquest senyor demana austeritat i, en canvi, no ens explica què es gasta ell amb el seu cotxe amb xofer. I que ningú em digui que aquesta és una empresa privada i que pot fer el que vulgui amb els seus diners. Potser hauríem de recordar la quantitat de publicitat institucional que paguem entre tots a aquest mitjà. I no cal dir les “subvencions concedides per concurs públic a projectes que fomentin i consolidin l'espai català de comunicació presentats per empreses periodístiques” que dóna directament la Generalitat de Catalunya. I és que segons la “RESOLUCIÓ PRE/4195/2006, de 28 de novembre” de 2006 aquest diari va rebre 1.204.000€. Recordem-ho, aquests diners haurien hagut de servir per iniciatives que “fomentin i consolidin l'espai català de comunicació”.
Posats a fer demagògia, permeteu-me que en faci jo. Tenint en compte que aquest mitjà ho publica gairebé tot en castellà, no seria estrany que aquests diners es destinessin a mantenir el seu vehicle on hi hauria pogut col·locar 130 vegades els mateixos utensilis que, segons ell, eren tan innecessaris.

La imatge l'he extret d'aquí.

La síndrome de Quixot

Diversos estudis han intentat explicar si Alonso Quijano estava boig o ho feia veure. I si estava boig, quina havia estat la causa. Diuen els que hi entenen que probablement el que li passa al personatge de Cervantes és que acaba creant un “altre jo” per fugir de la seva realitat i viure'n unes de noves més intenses i interessants. En definitiva, una manera de no fer-se responsable de formar part d’un grup de persones i creure que els altres són els enemics: molins de vent convertits en gegants.
Gairebé tots somniem en ser millors del que som. Ja sigui per voler ser més joves, o més grans, més rics, més guapos o, jo què sé. I això, a vegades, ens porta a negar-nos a ser tal com som. No sé si aquesta síndrome està estudiada pels psicòlegs, probablement sí, però jo en diria la síndrome de Quixot.
Però aquesta va més enllà de les dèries personals. És propi de molts humans parlar d’una comunitat de la qual forma part com si, en realitat, fos externa a ells mateixos. I no és que no se sentin part d’aquell grup de persones, sinó que no se senten responsables del que fa aquella coumintat tot i que tampoc se’n volen desfer. Per tant, exclouríem de patir la síndrome de Quixot aquells catalans que parlem dels espanyols com si no no ho fóssim perquè, en realitat, no volen formar-ne part.
Posem exemples concrets. Per enllaçar amb el final del paràgraf anterior, posem com exemple José Montilla. Fa poc a La Vanguardia va dir que ell quan negocia amb Zapatero no se sent del mateix partit polític, encara que sí que ho són. O, per exemple, també li sentim dir que ell “negocia amb Espanya”, com si ell no tingués clar que és i vol ser el màxim representant d’Espanya a la Comunitat Autònoma de Catalunya. I parlant de polítics, ¿quantes vegades no hem sentit membres del govern espanyol dir que “anem a Europa” a demanar el que sigui (sobretot diners)?
Aquests són exemples, doncs, de personatges que clarament pateixen la síndrome de Quixot. Parlen d’unes comunitats o grups de persones a les quals pertanyen com si fossin una realitat externa a la seva.
Però això també ens passa als ciutadans que no som “institució”. Sovint se m’acosta algun estudiant per queixar-se d’alguna cosa que no li agrada i em diu “la Facultat no ens permet…”. I jo li responc: “deus voler dir que el Secretari Acadèmic no us permet matricular-vos perquè fa 10 dies que va acabar el termini, oi?”. Com si ells, els alumnes, no fossin també Facultat. Un altre exemple de patir aquesta síndrome és que acceptem sense cap mena de problema que ara ens parlin del “copagament de la sanitat”. I és que la paraula “copagament” connota que fins ara algunes coses ens la pagava “algú altre” i ara ens demanen que també ho paguem “nosaltres”. Com si aquest “algú altre” i “nosaltres” no tinguessin res a veure.
D’exemples en trobaríem també en l’àmbit empresarial (els sindicats o els comitès parlen de “l’empresa” com si ells no en formessin part), en l’àmbit educatiu (els mestres parlen dels “pares” com si els mestres que tenen fills tampoc fossin pares), i així fins a un llarg etcètera d’exemples.
I arribats aquí algú em dirà que sóc massa primmirat i que ja s’entén que si un alumne diu la Facultat vol dir el responsable d’aquella àrea de la Facultat, o que si un polític diu anar a Europa en realitat vol dir la Comissió Europea i que, tot plegat, no és res més que una manera d’abreviar el vocabulari. Això no ho negaré, o sigui, no nego que ja s’entengui el que volen dir. Però, tot i que s’entengui el que volen dir, els que pateixen la síndrome de Quixot es neguen a fer autocrítica i a fer-se responsables dels mals que pateix la societat de la qual forma part quan, en realitat, en són o en poden ser també culpables.

PD: Buscant a Google "Síndrome del Quijote" o "Síndrome de Quijote" o "Síndrome del Quixot" trobareu que ja hi ha qui ha utilitzat aquesta terminologia, però amb una definició diferent a la feta en aquesta entrada.

La Monarquia tal com és

Quina notícia!

la Monarquia espanyola s’està renovant
per fer-vos canviar d’idea
i abans que res us volen dir:
que t’has de fer monàrquic
que valoris l’esforç econòmic que fas per mantenir-la o
respectis les seves despeses innecessàries
seria una autèntica equivocació pensar que
no respecten la democràcia i les altres nacions
pots tenir la seguretat que
són persones humanes, intel·ligents i humils
i ningú pot pensar que
els Borbons són l’herència més clara del Franquisme
diguem les coses tal com són

És tan Islau en Verdet!

El benvolgavant Estanislau Verdet ha tingut la gosadia i la indecència de penjar al seu bloc el meu vídeo menjant Macarrons amb Verdet. I dic que és indecent perquè no entenc com a algú li pot interessar un vídeo com aquell.

El que sí que sé és que a mi m'agrada l'Estanislau. Bé, m'agrada la música que fa. Però, com ja sabeu, sovint la meva inutilitat periodística no em permet estar a l'alçada de grans cronistes dels nostres temps i no m'atreveixo a escriure una crítica del seu disc. I encara menys quan Sergi Pàmies s'hi va lluir a "Bogavante psicotrópico" o la meva assessora musical, Eli Soriguera, ja en parlava a principis de setebmre.

Malgrat tot, he fet un esforç creatiu i li dedico aquest dibuix. I si tinc un moment, també hi afegiré el que ha fet la emva filla de 5 anys amb uns colors Standler.

Ho vull!

Tenint en compte la insensatesa del President del Parlament, el Molt Honorable Ernest Benach, de tornar a demanar perdó a l'espanyolisme no em queda cap més remei que fer una crida:

Ja que la taula, la tele i el reposapeus l'hem pagat entre tots els catalans i tenint en compte que és difícil que l'empresa subministradora ens torni els calés, m'ofereixo a rebre, desinteressadament, aquests estris que en breu desmuntaran del vehicle en qüestió!

I si aquesta proposta no prospera, com és d'esperar, faig una altra crida alternativa:

Ja que la taula, la tele i el reposapeus l'hem pagat entre tots els catalans i tenint en compte que és difícil que l'empresa subministradora ens torni els calés, posem els objectes a subhasta i amb els diners que fem fundem un nou partit:

El PERDÓ

(Perdona Espanya la Reiterada i Denigrant Ofensa)

L'inútil del Facebook

Per més que ho intento, no li acabo de veure la utilitat al Facebook. Per començar, tinc gairebé 350 amics dels quals potser només en conec una quarta part. I d'aquests que conec potser només sóc realment amic de mitja dotzena. Tampoc no sé ben bé perquè serveix apuntar-se a grups de suport d'accions, persones, institucions, marques, etcètera, que no tindran cap mena de conseqüència. No tinc ni idea què m'aporta veure les fotos de persones que han fet viatges a llocs on jo mai podré o voldré anar. Encara menys entenc perquè la gent ha de saber què faig o deixo de fer en determinats moments, ni què m'importa a mi el que fa la resta de gent. Ignoro perquè em conviden a actes que ja se sap que no podré anar. Algú em podria explicar ¿quina utilitat té xatejar amb gent a qui ja li puc enviar un correu elctrònic, fer-li una trucada o parlar-hi en persona? I, per si no fos poc, encara no sé perquè em dedico a crear grups inútils.

Ara, de tot plegat, el que encara entenc menys és com pot ser que si el Facebook m'és tan inútil, o jo sóc tan inútil amb el Facebook, m'hi segueixo connectant cada dos per tres.

Elogi (desmesurat) de Saul.cat

Fa unes setmanes El País va publicar un interessant reportatge sobre els rumors a la xarxa. Malgrat discrepar, com no, amb algunes de les seves conclusions, s'hi podia llegir les reflexions d'experts en rumorologia molt interessants. El principal motiu d'aquest reportatge és l'interès que té la Comissió Europea de regular la porqueria informativa que circula per internet, especialment a través dels blocs. La intenció de la Comissió Europea, i també d'altres "especialistes" de la xarxa, és crear una marca de qualitat per tal que el públic sàpiga destriar el gra de la palla.
Des del meu punt de vista, d'inexpert sobre el tema, la intenció és bona. El problema, com sempre, acaba sent el mètode. Tot depèn de quins siguin els criteris que s'utilitzin per destriar els "bons" blocs dels "dolents". ¿Tindrà prou credibilitat un control realitzat per les institucions europees? Sembla difícil que tot els blocaires ho acceptin ja que hi ha una gran desconfiança en les nostres institucions, especialment quan aquestes pretenen posar barreres a la xarxa, dels pocs espais on podem trobar crítiques raonades a les institucions. Dit d'una altra manera, el dubte que es planetja és si darrere aquesta marca de qualitat no hi ha una voluntat de censurar la crítica justificada i argumentada.

Hi ha, també, un altre motiu per dubtar d'aquesta mesura. I és que està basada en la creença que el públic és massa estúpid com per saber distingir la qualitat de la merda. Tinc els meus dubtes que la gent no sàpiga distingir una cosa de l'altra. Potser sí que l'home és l'únic animal que s'entrebanca dues vegades en la mateixa pedra. Però també és veritat que sovint a la tercera va la vençuda i si t'han enredat dues vegades a la xarxa a la tercera ja te n'adonaràs que aquella font no és de fiar.

És per aquest motiu que penso que la xarxa ja s'autorregula. Hi ha tantes fonts a consultar que pots comprovar amb facilitat qui et vol prendre el pèl. És per això que penso que, per exemple, els recents Premis Blocs Catalunya ja és una manera de posar marques de qualitat a la xarxa. Entre els guanyadors hi ha Saül Gordillo pel seu Saul.cat. Precisament el bloc d'en Saül és un dels millors exemples de qualitat a la xarxa. Ja vaig escriure fa temps unes consideracions sobre l'impacte que ha tingut en la xarxa catalana aquest bloc. Però és que el temps no només ens està donant la raó, sinó que ha consolidat el seu bloc com el bloc de referència en l'esfera política catalana.

També és un clar exemple que el bon periodisme de reflexió, d'anàlisi, no només el podem trobar als mitjans clàssics. Aquest és un bloc periodístic. I és que no cal que recordem que el Periodisme és interpretació de la realitat i això és el que fa en Saül. A més, aconsegueix anar a un pas per endavant de molts que volem escriure a la xarxa. Abans que jo hagi tingut temps d'escriure un text sobre, per exemple, els nous cotxes del Parlament de Catalunya ell ja ho ha fet de la millor manera: amb un text ben argumentat i documentat. A més, també fa metaperiodisme, o sigui, crítica argumentada del Periodisme, que li acaba de donar un plus que no tenen els mitjans clàssics.

I no només això, sinó que en Saül també és dels pocs que ha obert el meló del debat ètic de la xarxa. La seva proposta d'un codi ètic no és massa ben vist pels propis blocaires. Però, en canvi, crec que no és mala idea que els codis ètics s'autoimposin des de la xarxa abans que ens vinguin de fora.

En definitiva, que Saül Gordillo no només ens diu quins creu que han de ser els camins que s'han de seguir per tenir una bona qualitat periodística a la xarxa sinó que ell predica amb l'exemple.

(La foto l'he extret del seu Flickr)

Avui dormirem 2 hores menys

Aquesta nit, a les 3 de la matinada, s'endarrereix una hora el rellotge. No cal que reprodueixi el tòpic aquell de l'estalvi i bla, bla i bla, que no se'l creu ni Déu (creador de la Llum). Però sí que reproduiré l'altre tòpic: "aquesta nit dormirem una hora més". No en tinc ni idea de qui és que cada any redacta la mateixa frase, però ja us dic jo que no deu tenir fills.
Amb el "qüento" de la lletera us demostraré que no és així. A les 9 de la nit els nostres fills se n'han anat a dormir, com pràcticament cada dia. Avui, potser, un pèl més tard. Un cop els nens són a dormir, i quan acabi aquest text, posaré els rellotges de casa una hora abans del que marquen. Un cop hagi acabat, ens posarem a sopar: avui toca pizza. Mentre sopem, mirarem una peli: avui toca DVD. I un cop hàgim acabat le peli, ens mirarem el rellotge i com que el tindrem amb una hora menys, ens direm: "¿I ara ens hem de posar a dormir?" Llavors, bé, llavors diguem que no ens posarem a dormir directament perquè pensarem que és massa aviat. Per tant, ens posarem a dormir una hora més tard del que és habitual.

I demà al matí, a les 8 en punt, com cada dia, els xics es despertaran. Però les 8 ho serà per ells, perquè en realitat els rellotges marcaran les 7. Per tant, si sumem aquesta hora de menys a la que us he comentat abans, en realitat aquesta nit dormirem dues hores menys. I a mi que no m'expliquin més històries per no dormir.