La millor notícia de La Vanguardia

Fa pocs dies he descobert una excel·lent notícia que ha publicat La Vanguardia. Possiblement és la millor que ha fet mai públic el diari del Grupo Godó. El descobriment l'he fet a la seva pàgina web. Resulta que des de fa molts pocs dies tothom té accés gratuït a l'hemeroteca de La Vanguardia, des de l'1 de febrer de 1881 i fins 30 dies abans del dia en què fas la consulta. I no només això, sinó que el cercador també troba paraules des d'aquella data.
La veritat és que es tracta d'un gran progrés i un avenç que arribaria a qualificar d'històric. Malgrat que aquest diari és una empresa privada, l'accés a la seva hemeroteca és un servei públic. Es tracta del diari degà de Catalunya i un dels de referència de l'Estat Espanyol. I, ens agradi més o menys el seu tractament informatiu i la seva connivència amb els poders públics, especialment la Monarquia i els successius governs espanyols, inclòs el Franquisme, a través de la seves pàgines podem conèixer una aproximació d'allò que ha passat al nostre país, i a la resta del món inclosa Espanya, durant els últims 128 anys.

Aquells qui havíem tingut accés a l'hemeroteca a través d'alguna subscripció i l'utilitzàvem per fer recerca periodísitica, ara se'ns ha acabat el "xollo" de fer la consulta de manera més restringida. Però, sincerament, és millor que tothom hi pugui accedir, encara que només sigui per veure què va passar el dia que vàrem néixer.

I per fer-vos una idea d'allò que podeu trobar aquí teniu algunes de les frases que ha dit Josep Antoni Duran i Lleida, per posar un exemple triat a l'atzar, en les entrevistes que li va fer el diari als anys 90. Si voleu, compareu-ho amb allò que ha dit recentment:

18 de maig de 1989
“No estamos por la fusión con CDC,
porque nosotros no aceptamos la
tesis de un gran partido nacionalista"

22 de setembre de 1991
"La alianza con Pujol se decidió
después de un fuerte debate con los
partidarios de un entendimiento
con UCD. No debemos a CDC
el haber sobrevivido"

21 de juny de 1992
"En la última fiesta convergente se afirmó que
CDC era "sólo un partido nacionalista". Y
UDC no es sólo un partido nacionalista; es
además una fuerza democristiana con personalidad
propia. No puede compararse la fusión,
que comporta la desaparición de una
realidad de más sesenta años de vigencia en
Cataluña, con la modificación de una concreción
local del acuerdo permanente con CDC."

25 de juny de 1995

"Unió no tiene complejo alguno
de dialogar con el Partido Popular"

1 de desembre de 1996

“Estoy dispuesto a entrar en el Gobierno
si se reconoce el Estado plurinacional"

“Cuando no esté Pujol deberá cambiar
nuesfra relación política con CDC"

27 juliol 1997
“Han sido muy innecesariós los encontronazos con CDC”

24 de maig 1998
“Pujol y yo vamos a hacer
todo lo posible para que se
acabe el discurso de
enfrentamiento entre unos
y otros en el seno de CiU”

“No iré de uno en las
generales ni de dos en las
catalanas. Pido que mi
nombre no se use en vano”

Macarrons amb Verdet

Una de les cançons que més m'agraden de Sanjosex és "Coses meves". Podeu llegir la lletra de la cançó sencera al seu excel·lent web. La cançó diu:

Quan tothom és a dormir i ningú et pot vigilar
Quan la casa és per tu sol, sense fer gens de soroll
Mires llibres d’amagat, busques claus de llocs tancats
Investigues les històries que s’amaguen en les coses...

Et sents com un lladre intrús encobert per les parets
Sense cap moralitat fas les coses perquè vols
Ets un nen amagat dins la cabana que t’has fet
Amb cadires, mantes velles, amb juguets i nines teves...

És el món particular amb la lògica de tu
Mai ningú el podrà jutjar, no hi podrà entrar mai ningú
Ni l’amic més estimat, ni l’amant més desitjat
Ni la cosa més bonica, ni l’amor de la vida...

És el meu racó de món
On ningú jutja
Les meves coses
Si em pregunten que què penso,
Jo sempre dic: “res...
Són coses meves...”

És la cançó que podeu sentir de fons a l'entrada Com faig una entrada nova al bloc. I és que la cançó descriu molt bé aquells moments en què em tanco al despatx, sobretot de nit, i començo a compondre temes per aquest bloc. Són moments en què et sents lliure i deixes volar la imaginació.

I dic que normalment és de nit, perquè és aquell moment en què ja no et queda més feina a fer i perquè la resta de la família ja sol estar dormint. I també ho dic perquè, habitualment, això de dia no passa. O potser sí. Avui m'he pogut quedar a casa fent feina. Ha estat un matí productiu, acabant d'editar uns textos d'un llibre d'homenatge a Josep Maria Huertas Clavería que veurà la llum a principis de l'any 09.

Però també he tingut "el meu moment". Ha sigut l'hora de dinar. Estava sol a casa i m'he reescalfat uns macarrons d'ahir. Els he banyat de formatge de cabra i parmesà i els he posat un minut i mig al microones. M'he assegut a la terrassa de casa a una temperatura ambient de 19,8º. De fons m'he posat l'increible disc del senyor Vallvé i míster Verdet: "L'all ho és tot pels anglesos" de l'Estanislau Verdet. Els veïns em sembla que també han sentit "Dragostea din tei" mentre m'acabava els macarrons.

Ha estat un moment èpic. Íntim. Però a vegades, només a voltes, aquests moments és bonic compartir-los:

Sense Educòmetre ni Urgències

A finals de l’any 2006 publicava un article a El Ter en què feia un elogi d’una nova eina didàctica impulsada des de Torelló, l’Educòmetre, que es va presentar en públic a bombo i plateret. I a finals de febrer d’aquest any també destacava la valentia de l’alcalde de Torelló per encapçalar la defensa de les urgències de Torelló, tot i criticar-ne les formes: allò que jo en deia el pancartisme oficial per penjar cartells per tot el poble i recollir firmes per demanar que no tanquessin les urgències de nit.
Doncs bé, aquests dos casos que havien tingut un bon inici han acabat fracassant. L’Educòmetre, tal i com vaig escriure en el seu moment són “unes fitxes en un format una mica més gran que un punt de llibre i que s’agrupen per franges d’edat, de 0 a 16 anys. En cada una d’aquestes fitxes s’hi proposa una situació d’hàbits dels infants. Aquests hàbits són els que ha d’adquirir el nen o la nena en la seva corresponent edat. En una cara de la fitxa s’hi presenta la situació i al revers s’hi donen pistes per aconseguir que la criatura tiri endavant aquesta tasca.” Aquestes fitxes s’havien d’haver distribuït progressivament fins a completar totes les edats. ¿Què ha passat? Doncs que les regidoria d’educació ha decidit retirar l’educòmetre i no repartir-lo més perquè es considera que les famílies no l’utilitzen. O sigui, que els pares que ho van començar a utilitzar, per exemple, amb els nens d’entre 0 i 3 anys s’han quedat amb les ganes de fer-ho fins als 16 perquè ja no tindran més fitxes. I si volen un educòmetre sencer han de pagar prop de 25 euros. Només uns quants privilegiats tenen l’Educòmetre sencer. Com a mínim podien haver tingut el detall d’explicar-ne millor els motius i podien haver acabat de distribuir educòmetres entre aquells pares que els volguessin.
L’altre fracàs ha estat la suposada lluita de l’alcalde Franch per defensar les urgències de nit a Torelló. Al final, no només ens hem quedat sense urgències sinó també sense l’alternativa acceptada pel nostre alcalde: l’ambulància medicalitzada. Però l’autèntic fracàs no és que l’ambulància hagi estat més dies absent que present a Torelló. El més trist és que ara el senyor alcalde ja no penja pancartes ni recull firmes i a sobre ataca l’oposició per explicar les coses tal com són. Ha hagut de ser CCOO la que denunciarà la situació de les urgències de nit a Osona. ¿Com pot justificar ara l’alcalde i els partits que li donen suport al govern local que un torellonenc té més possibilitats de morir que un vigatà si pateix un atac de cor a mitjanit?
De fet, no cal que en donin, d’explicacions. Aquells que han d’entendre perquè les coses van com van a Torelló ja en saben els motius.

Publicat a elter.net

41º23'23.61"N - 2º11'17.65"E

Perquè després no digueu que els boletaires de comarques no som solidaris amb els Pixavermell. Aquí teniu les coordenades exactes del lloc on vaig trobar bolets aquest cap de setmana i el vídeo que ho demostra. Només heu de connectar el GPS aquest dissabte al matí i apa...

41º23'23.61"N - 2º11'17.65"E

Trobada gegantera a Torelló

Cada 12 d'octubre, des de fa 22 anys, Torelló aprofita aquest dia festiu per celebrar una de les tradicions catalanes. En motiu del centenari dels gegants de Torelló a la festa estava prevista la presència de 40 colles. Llàstima que al final plogués!

Penúltim esglaó

Dimecres passat es va reunir la Comissió de Doctorat de la Universitat Ramon Llull. En aquesta comissió, l'última abans que es comenci aplicar una nova normativa més adaptada als plans de Bolonya, es va estudiar l'acceptació de la defensa de la meva Tesi Doctoral. Allà van estudiar tota la documentació presentada, entre aquesta els informes dels doctors que formaran part del tribunal. Aquests informes són els que garanteixen que, finalment, la Tesi podrà ser defensada. Això vol dir que, vulguis o no, passes nervis esperant que la comissió doni el vist-i-plau definitiu perquè puguis passar a l'últim esglaó abans de ser doctor.

Doncs bé, dimecres la comissió va acceptar que la Tesi Doctoral "Interpretació periodística del conflicte basc. Avui, El Periódico i La Vanguardia (Setembre 1998 - abril 2000)" del doctorand Enric Xicoy i Comas i dirigida pel doctor Albert Sáez i Casas pugui ser defensada davant d'un tribunal.

La defensa de la Tesi no deixa de ser un acte acadèmic, un ritual, en què el doctorand defensa allò que ha estudiat i els membres del tribunal valoren la feina feta. Però quan es fa aquest acte, el doctorand ja sap que els informes del tribunal són positius, si no ja no s'hauria convocat l'acte de defensa. Per tant, podem dir que l'autèntic examen es passa en la comissió de doctorat. Per suposat, el dia de la defensa hi ha nervis pel fet d'haver d'exposar tants anys de feina davant d'uns doctors que consideres un referent acadèmic i intel·lectual i que, a part d'elogiar la feina feta, també destacaran les seves mancances. I també passes els nervis de veure't acompanyat de familiars, amics i companys de feina que vénen a donar-te suport en un dels moments més importants de la teva vida acadèmica.

La defensa d'aquesta Tesi, l'últim esglaó, serà el dimarts 25 de novembre de 2008 a les 11 del matí a la Facultat de Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. Els doctors del tribunal seran:

Miquel Rodrigo Alsina

Ferran Sàez Mateu

Salvador Cardús i Ros

Txema Ramírez de la Piscina Martínez

Petxo Idoyaga Arróspide

Ja falta menys!

El grup nogrup del Facebook

Si tens un perfil al Facebook i estàs una mica tip que cada dia et demanin formar part de grups dels quals no tens ganes de formar part, ara és la teva! Ha arribat l'hora de no formar part d'un grup del Facebook a través del Grup dels que no volen formar part d'aquest grup del Facebook. Pots estar convençut que si Groucho Marx estigués viu i tingués un perfil al Facebook seria d'aquells que formaria part d'aquest grup perquè ell mai acceptaria incorporar-se a un grup que el volgués a ell com a membre.

Són com tal coses les diguem

A Ges Avall estic reinventant aquest bloc

puc fer-te canviar d’idea

i abans que res et voldria dir:

que el recomanis a l’altra gent

que enllacis aquest bloc

que de tant en tant facis comentaris o

continuïs llegint-me

seria una autèntica equivocació pensar que

no m’esforço massa a l’hora de triar els temes

pots tenir la seguretat que

sóc una persona original i creativa

i ningú pot pensar que

aquest bloc no és el millor del món

diguem les coses tal com són!

Hòstia, potser era al revés!

Diguem les coses tal com són!
Aquest bloc no és el millor del món
i ningú pot pensar que
sóc una persona original i creativa (mira això)

pots tenir la seguretat que
no m’esforço massa a l’hora de triar els temes
seria una autèntica equivocació pensar que
continuïs llegint-me
que de tant en tant facis comentaris o
que enllacis aquest bloc
que el recomanis a l’altra gent
i abans que res et voldria dir:
puc fer-te canviar d’idea
A Ges Avall estic reinventant aquest bloc

Benvolgut/da senyor/a Google

Des de fa un parell de dies entres a aquest bloc des dels Estats Units (United States). No és la primera vegada que detecto entrades de l'altra banda de l'Atlàntic, però sovint és per pur atzar. El primer que em sorprèn d'aquesta vegada és que tu t'hi estàs hores i hores connectat. Sense anar més lluny, avui hi has estat 4 hores 54 minuts i 23 segons. Podria pensar, com ha passat altres vegades, que en realitat tu ets jo. O sigui, que sóc jo qui es connecta al meu propi bloc a través d'un servidor de l'estranger. Però estic convençut que no sóc jo. I n'estic convençut perquè puc veure com t'has connectat a entrades d'aquest bloc de l'any passat i jo, en canvi, no ho he fet.

Però el que em sorprèn més de tot plegat és la població concreta des d'on et connectes, Mountain View, i l'empresa del teu servidor, Google Inc. O sigui, i si no vaig equivocat, des de fa dos dies vostè (o vostessa) des de la seu central de Google està consultant gairebé totes les entrades d'aquest bloc. I això, sincerament, em té una mica preocupat. ¿Quin és el motiu pel qual vostè (o vostessa) m'està espiant? Em costa molt de creure que sigui per un motiu positiu. Dubto que m'estigui estudiant per proclamar-me el "blogger de l'any". No compleixo cap requisit per ser-ho. Per començar, aquest bloc s'escriu en una llengua minoritària i minoritzada. Tampoc hi escric diàriament. I, per si no n'hi hagués prou, amb prou feines tinc una quarantena d'entrades cada dia. Això em fa pensar, doncs, que no deu ser gaire bo el motiu pel qual em consulten des del 1600 Amphitheatre Parkway de Mountain View.

No sé què he fet per merèixer això, estic acollonit. ¿És possible que hagi comès algun delicte? ¿Havia d'haver citat l'origen d'alguna de les fotos que publico i que no ho he fet? ¿He incomplert alguna de les normes d'aquelles que tots diem que llegim i mai ho fem? Si és així, si us plau, digueu-m'ho abans que sigui massa tard. Vull dir, abans que em denuncieu davant les autoritats competents i em vegi obligat a anar a un judici al qual no podria fer front. Rectificaré o retiraré allò que faci falta.

Atentament i sempre seu!

Quan el sr. Cristina va conèixer la sra. Barcelona

A Internet disposem d'una eina molt interessant per saber quins són els cognoms o noms més posats al nostre país i també a Espanya. Són els webs dels instituts d'estadística. En aquest bloc ja us n'he parlat altres vegades. Doncs bé, com sol ser sol ser habitual en mi, se m'ha ocorregut una parida: buscar quantes persones es diuen Vicky, quantes duen Cristina al primer cognom i quantes Barcelona en el segon.

A Catalunya, segons dades del 2007, hi consten 16 Vicky, 7 de les quals al Barcelonès. Pel que fa a Cristina, n'hi ha 119 a tot Catalunya com a primer cognom. D'aquests destaquen els 31 a l'Alt Empordà, 25 al Barcelonès, 21 al Ripollès i 10 a Osona. I pel que fa a Barcelona al segon cognom al nostre país n'hi ha 241. D'aquests 90 al Barcelonès, 53 al Vallès Occidental i 19 al baix Llobregat. En aquest cas, no en consten a Osona i al Ripollès.

Pel que fa a Espanya, no sé quantes Vicky hi ha, però sí que sabem que 333 persones es diuen Cristina de primer cognom, 103 a Madrid, 59 a la demarcació de Barcelona i 58 a la de Girona. I 1201 persones es diuen Barcelona de segon cognom, curiosament la majoria de Saragossa, 438 i de Múrcia, 208. En canvi, a Barcelona en consten 184, a Girona 18 i a Tarragona 41.

La pregunta clau, però, és la següent: ¿Hi ha cap Vicky que sigui d'uns pares que es diguin Cristina i Barcelona de cognoms? I si no és així, ¿Què tarda un programa de televisió a localitzar un mascle Cristina i una femella Barcelona que estiguin disposats a copular junts per engendrar una criatura a qui posar-li Vicky?

Com faig una entrada nova al bloc

Aquí veureu com faig una entrada al bloc:

2020

La primera foto és d'ahir. La segona és de l'any 2020, data en què diuen que hauran desdoblat la línia de tren entre Vic i Barcelona. Vaja, quan estigui a punt de fer 50 anys potser em podré plantejar no haver de baixar cada dia amb cotxe a Barcelona. Quina sort! Encara em quedaran 15 anys per jubilar-me.

Precipitació

Messi va marcar els dos gols que van donar la victòria al Barça en els últims dos partits. Tots dos gols en temps de descompte i per desempatar un partit que l'equip blaugrana havia començat perdent. Dissabte, Corominas va marcar en el minut 20 i Henry i Messi en els 79 i 94. En el partit de dimecres a Ucraïna el Xakhtar va marcar en el minut 44 i el Barça en el 87 i també en el 94.

Queda clar, doncs, que el Barça, en les dues ocasions, va acabar els 90 minuts reglamentaris empatant i la victòria la va aconseguir en temps de descompte, oi? Doncs aquí teniu aquests titulars de la mateixa notícia del mateix dia del mateix diari. Això sí, el primer és de la primera versió i el segon de la segona.

Futur, present i passat

Una de les imatges més impactants que hem pogut veure recentment a televisió és la d'aquell home esquizofrènic que va llençar a les vies del Metro un pobre innocent. És d'aquelles notícies que, perfectament, podria passar per una llegenda urbana si no haguessin detingut el culpable. I també és una informació que espanta a milers de persones que diàriament agafen el Metro i que segur que s'han imaginat que podien haver estat ells la víctima. I així que un es pregunta: ¿No es podia haver previst? ¿Això em podia haver passat a mi? ¿Pot tornar a passar?

Doncs bé, avui a l'Avui, en una mateixa pàgina, podeu trobar la resposta a aquestes preguntes. Una sobre l'altra hi ha aquestes dues notícies de més avall. Jutgeu vosaltres mateixos i digueu-me si no tenim motius per estar perplexes:

Mata la propietària d'un 'sex shop' al cap de poc de sortir de la presó

La propietària d'una botiga de llenceria i objectes eròtics d'Alacant, de 45 anys, va ser apunyalada abans-d'ahir a la nit a l'interior del seu establiment per un home de 43, J.C.M.B., que pateix esquizofrènia.
El marit de la víctima la va trobar estesa a terra sobre un toll de sang i va avisar immediatament la Guàrdia Civil. Els agents van identificar i van detenir, poc després, l'agressor, que feia quatre mesos que havia sortit de la presó de Fontcalent després de complir un internament de 12 anys per un delicte similar.

La fiscalia rebaixa a 14 anys la pena per a l'acusat del metro
La fiscalia ha rebaixat de 17 a 14 anys de presó la petició de condemna per a David F., el jove acusat d'haver empès un home a la via del metro de Barcelona, després que els psiquiatres forenses hagin considerat que l'esquizofrènia que pateix el processat és greu.

Els Pixavermell

D'aquí a pocs minuts començarà el segon capítol de la nova temporada de Caçadors de Bolets. Molts d'aquells qui ens dediquen a aquesta afició, no ens perdem ni un capítol de la sèrie. La veritat és que la cacera de bolets és molt addictiva.

La majoria de nosaltres som uns boletaires desconfiats, com molts dels que surten a la sèrie. No suportem que hi hagi més caçadors al mateix lloc on som nosaltres, o que hi hagin passat poc abans. Per això no expliquem mai el lloc exacte on els hem trobat, ni tan sols als amics i familiars més directes. Us he de confessar que el meu sogre, que viu a pagès a tocar d'unes quantes rovelloneres i bromoseres, i un servidor mai ens expliquem els llocs on anem. De bon rotllo, eh! I si a més aquests són Pixapins i no en tenen ni idea de buscar bolets, encara et fot més ràbia.

Però el primer capítol d'aquesta temporada de Caçadors de Bolets de dijous passat em va posar de molt mala llet. Al final del capítol, el micòleg de capçalera va explicar que aquest cap de setmana passat seria molt bo per caçar bolets i va assenyalar els llocs on trobar-ne. I vaig dir-me: "hòstia, aquest cap de setmana tots els de Can Fanga ens invadiran". I així va ser.

Diumenge hi vaig anar, a buscar bolets, amb els meus fills i una neboda. Amb tres quartets, al costat de casa l'avi, vam trobar un cistellet amb rovellons, bromoses i camasecs. Els vorals de la carretera estaven plens de cotxes aturats. I quan vam tornar cap a Torelló ens vam trobar la C17 carregada de cotxes fins a Borgonyà. Ja hi som! Ja comencem com cada any! Des d'ara i fins a Setmana Santa haurem de suportar les cues dels boletaires primer i dels esquiadors després.

És per això que a partir d'ara em sembla que als Pixapins els diré els Pixavermell. Si dilluns i dimarts haguessin fet aquelles analítiques als rius de l'àrea metropolitana, les que fan de tant en tant a la recerca de restes de cocaïna, segur que haurien quedat parats de les dosis de restes de bolets que haurien trobat i de la coloració vermella de l'aigua. ¿O és que vosaltres no heu pixat mai vermell després de fotre-us uns rovellons amb botifarra?