Independència al 2014

En Quim Colominas, company de feina, publicava ahir dijous una interessant columna a Món de l’Avui sobre la possible independència del Quebec. En aquesta es ve a dir que el reconeixement per part del Parlament Federal de Canadà que el Quebec és una nació pot ser una arma que es giri en contra dels interessos independentistes ja que “sabem que en aquells casos en què des de les institucions de l'Estat s'ofega les nacions minoritàries, augmenta la voluntat d'independència. Per contra, com més respectuós et presentes respecte a la pluralitat nacional, més augmenta la sensació d'acomodació de la diversitat dins de l'Estat.” I acaba afirmant que espera que després del proper referèndum el Quebec aconsegueixi la independència: “Esperem que el tercer sigui el definitiu. Mentrestant, a Catalunya els suposats independentistes no només no fixen data per al primer referèndum sinó que renuncien a polítiques identitàries.”
Estic totalment d’acord amb ell que quant més rebem les nacions sense Estat més ganes tenim de ser independents. És per això que ja he dit en un post anterior que desitjo que el Tribunal Constitucional declari l’Estatut català anticonstitucional.
Però el que em sorprèn és la part final d'aquest article. Del text es desprèn clarament que en Quim s’alegraria que el Quebec fos independent i, alhora, critica els “suposats” independentistes catalans per no fixar-ne una data. D’acord, ja l'entenem, amb aquestes paraules vol criticar en Carod per haver dit que des del govern no farà proclames independentistes. Però la pregunta que em faig és: si "suposadament" no ho fan des d’ERC, per què no proposen una data aquells qui també se suposa que són independentistes dins de CiU? O és que aquests “autèntics” independentistes només ho són per reclamar la independència del Quebec? Si realment emprenya que els dirigent d'ERC que estan al govern abandonin les polítiques identitàries, per què no les fa aquest partit que es proclama nacionalista? Potser ja seria hora que CiU, obertament, deixés de fer la puta i la Ramoneta i es decantés per l’independentisme que, suposadament, proclamen les JNC o per l’autonomisme ben recompensat que propugna Unió. Estaria bé, lògicament, que triés la pimera opció. Però no ho farà perquè l’ambigüitat de CiU és el que li dóna vots.
La següent pregunta que em faig és: segur que no hi ha una data al cap dels independentistes? Som molts que ens hem posat entre cella i cella el 2014 com una bon any per aconseguir-ho. En lloc de criticar tant l'independentisme des del suposat nacionalisme, no seria més lògic sumar esforços per aconseguir convocar un referèndum per l'autodeterminació 300 anys després del 1714? Hem d'esperar que això ho facin els partits, o ens hem de moure des d'allò que denominem la societat civil?

A mi tampoc m'agrada no sentir proclames independentistes des del govern català. Però és lògic que ara no se'n facin si no hi ha una majoria parlamentària independentista. El dia que al Parlament hi hagi un 51% de diputats que demanin la independència de Catalunya potser les coses començaran a canviar. Però això, de moment, i sobretot gràcies a CiU, és impossible!

Un soroll mediàtic de bandera

En un "post" anterior ja vaticinava que La Vanguardia havia apostat per posar en portada un tema per provocar soroll mediàtic, i ho ha aconseguit amb escreix. El primer en respondre ha estat el mateix Montilla que seguint el dictat d'una portada ha fet públic (declaracions) la intenció d'obligar a posar la bandera espanyola en totes les seus del govern. Lògicament, la contaminació informativa s'ha traslladat a altres mitjans i l'Avui, El Periódico i El País també n'han fet un tema de bandera (valgui la dolenta brometa).

Però no n'hi hagut prou en portades de diaris, sinó que ja s'han pogut llegir, com avançava, articles d'opinió o contradeclaracions, com les de CiU. I no només això, sinó que fins i tot el mateix diari que ha provocat el soroll n'ha fet un editorial. Un duríssim editorial en contra d'Esquerra. És curiós llegir en aquest editorial com la culpa de tots els mals del govern és d'un sol partit. Que potser hi ha ressentiment pel fet que Esquerra va fer president en Montilla i no en Mas? No, què va! Si el president fos aquest últim i en Puigcercós hagués fet el mateix, el diari segur que hauria estat tan bel·ligerant, oi?.

No entraré a valorar el tema en qüestió perquè seria donar més carnassa als que volen llençar tanta merda com puguin contra Esquerra. Si s'ha de criticar aquest partit, ja ho farem quan creguem que hi ha motius importants per fer-ho. L'únic que vull evidenciar és que si parlem de "soroll mediàtic", com deia en l'altre post, és perquè surt als mèdia i són aquests els que donen importància a unes temes per contaminar la informació en detriment d'uns actors de la realitat.

Hi ha molta ràbia continguda contra Esquerra, el blanc més fàcil d'atacar del tripartit. Aquest només és un exemple del que passarà a partir d'ara. Seria interessant que algú es pogués dedicar a quantificar quanta porqueria informativa s'escriurà en contra d'Esquerra i quins seran els mitjans encarregats d'escampar-la. I, al mateix temps, quines coses se silencien d'altres partits polítics. Però diria que no hi haurà ningú disposat a fer-ho perquè tindria massa feina.

Celebrem el 6 de desembre

Aquest 6 de desembre és un dia de celebració. Pocs cops a la vida es poden celebrar dies com el d'avui: fa un any i mig que vàrem constituir-nos com a família nombrosa. El 6 del 6 del 5 van néixer l'Arnau, el de l'esquerra, i en Pol, el de la dreta. La tria de la data no va ser aleatòria: què millor per a uns que volem una constitució catalana que dos dels nostres fills naixessin just a les antípodes de la data de celebració de l'espanyola. No us ho creieu oi? No importa!

Sigui com sigui, som feliços que aquest tripartit que tenim a casa, amb la Laia de presidenta, ens alegri la vida diàriament. Hi ha moments en què tot plegat ens sobrepassa, però les males estones s'esvaeixen quan aquests 6 ulls immensos ens miren amb tendresa.

Per molts anys xiquets!

Soroll mediàtic = porqueria informativa

Quan es feia balanç de l'anterior legislatura una de les expressions que més es va sentir va ser que hi havia hagut molt soroll mediàtic. Aquesta frase, curiosament, sortia sovint de la boca dels propis analistes polítics que, alhora, havien estat els que l'havien potenciat. O és que no és "mediàtic" aquell qui escriu o opina verbalment des dels mèdia? En realitat, doncs, allò que denunciaven no era res més que una definició del que havien fet durant tres anys: provocar soroll mediàtic.

I què és això del soroll mediàtic? No és res més que decidir prioritzar unes informacions per sobre d'unes altres amb una voluntat manifesta d'intoxicar la informació. Es tracta de triar aquells temes més polèmics i elevar-los a la categoria de titular de portada o de tema principal en tertúlies i articles d'opinió. La gràcia de tematitzar aquestes informacions és llençar porqueria sobre uns actors de la realitat en concret. En el cas que ens pertoca, es tractava de carregar contra el Govern de la Generalitat de l'anterior legislatura. Això es fa amb la finalitat d'amagar altres temes que podrien donar una imatge excessivament positiva d'aquest govern. Un soroll que no va ser exclusiu, ni molt menys, d'un sol mitjà i també hauríem d'incloure alguns dels suposadament propers al govern.

Això que va passar en l'anterior legislatura, ja es repeteix en l'actual i La Vanguardia avui en publica un exemple. Aquesta notícia d'aquí al costat apareix avui dimarts i és una mostra d'aquesta intoxicació informativa. La que és la sisena notícia de política i que apareix en la quarta pàgina d'aquesta secció, el diari decideix posar-la en portada. Per suposat, es tracta de potenciar una polèmica que si no sortís en portada possiblement ni se'n parlaria. De la portada a les tertúlies, als articles d'opinió, a les declaracions i contradeclaracions i, qui sap, al debat entre l'opinió pública (futures cartes al lector?).

Això no vol dir que la polèmica no existeixi o que Joan Puigcercós no busqui provocar. Però no es pot negar que La Vanguardia tria posar expressament aquesta informació en portada abans que, per exemple, l'enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió o la voluntat de CiU de portar el Quart Cinturó al Parlament. D'acord, es pot justificar dient que és una exclusiva del diari i, per suposat, és un criteri que fa a partir d'una línia editorial legítima. Però no deixa de ser una exclusiva buscada per crear un debat sobre un tema menor, gens important i que només intenta erosionar l'actual govern. Tampoc vol dir que no sigui un debat interessant. A mi, personalment, m'interessa molt. No cal dir que també podríem buscar exemples en què diaris contraris als grups de l'oposició busquen intoxicar-los, informativament parlant. I si posem el conflicte basc com a referent, aquí el soroll agafa uns decibels insuportables. Sigui com sigui, i en gairebé cap cas (Salvador Cardús sí que ho fa: llegeix aquest article), quan els analistes polítics fan balanç ens recorden qui genera, potencia i magnifica aquest soroll.

D'acord, els que escrivim als blocs també ens agrada escampar porqueria informativa. O també volem potenciar uns temes i no uns altres. O ens agrada buscar la polèmica. Jo en sóc un exemple. Però ho fem des d'un bloc, no des dels mitjans de comunicació de difusió de masses i tenim la credibiltat que tenim (moltes vegades baixíssima).

Si volem caldo, dues tasses (de Sopa de Cabra)

La setmana passada Sopa de Cabra va ser notícia per partida doble. Primer perquè els membres del grup van rebre el disc d'or de "Bona nit malparits!", o sigui, que ja han venut 50.000 exemplars. I, segon, perquè es presentava el disc de tribut a la formació gironina. Si a això hi sumem que la revista Enderrock regala en el número de desembre el CD+DVD "Podré tornar enrere", si no volíem tassa...

Podré tornar enrere. Tribut a Sopa de Cabra, editat per Música Global, és un homenatge excepcional a la possiblement millor banda de Rock del nostre país. Acsotumats com estem a comprar discs d'homenatge en què només hi ha quatre o cinc cançons acceptables, d'aquest disc se'n poden aprofitar totes i cada una de les versions. Però això, lògicament, no és només culpa dels grups convidats sinó que les peces originals són autèntiques perles del nostre panorama musical. Unes cançons que, ara sí, ja podem dir que són himnes de més d'una generació. Són:

CAMINS

Amaral li dóna a aquest, un dels últims himnes de la banda, un to acústic i relaxat. La pronunciació en català d'Eva Amaral podria ser l'enveja de l'actual president de la Generalitat. Habituats a l'original en què la cançó agafa ritme, potser cap al final sona monòtona. Però el solo de guitarra de Juan Aguirre a mitja cançó li dóna un to elèctric preciós.

EL FAR DEL SUD

Aquí podríem dir que passa al revés. O sigui, que una cançó lenta agafa ritme de la mà de Sidonie. Els cors i els cops de palmell l'embolcallen acollidorament. Escolteu sobretot les dues estrofes finals, abans de la tornada, que sembla talment com si Marc Ros estigués recintant una lletania. Magnífics acompanyaments.

SOTA UNA ESTRELLA

Possiblement una de les peces que més s'assembla a l'original, però farcida de guitarres acústiques pròpies dels Gossos. Li falta cert toc de distinció, però el que no es pot negar és que sona, sobretot en els cors finals, a Gossos i això segur que satisfà als seus fans.

EL SEXO (QUE ME HACE FELIZ)
Una altra cançó gravada a Madrid, com la d'Amaral. Escoltant la interpretació de Pereza, que li dóna encara un toc més roquer que l'original, tens la sensació que el Rock en castellà dels Sopa no tenia res d'envejar al que podia fer la movida madrileña dels anys 80.

QUAN ES FACI FOSC

La veu de la Dolo Beltran de Pastora és tan penetrant que et summergeix en una versió dolcíssima. Els germans Riba li donen un toc electrònic suau, però al mateix temps rítmic. Aquesta va ser una de les cançons oblidades dels Sopa que en l'última gira la posaven directament del disc quan s'obrien els llums. Llàstima, aquesta cançó és de les més boniques que mai han escrit.

ELS TEUS SOMNIS

Per mi és la millor cançó dels Sopa (fins que l'avorreixi de tant escoltar-la). Aquí els Lax'n'Busto estrenen cantant, Salva R. Alberch. El debut és prometedor, però, sincerament, ens hauria agradat tornar a sentir en Pemi cantant-la. Els Lax també la fan més roquera, des del principi, i això fa que perdi el in crescendo de l'original. Però les guitarres, com sempre passa amb els Lax, li donen una electricitat contundent i convincent.

L'EMPORDÀ

La rumba no és un dels estils músicals que més m'agradi, però com que aquesta és la cançó més versionada dels Sopa, s'agraeix aquest joc de veus que hi donen Sabor de Gràcia amb la col·laboració d'Ojos de Brujo, La Troba Kung Fu i Gertrudis. Diríem que és la cançó de l'equador del disc i que serveix com a element de distensió. Una bona versió que, per fi, ens fa oblidar les atrocitats que hem pogut sentir aquest estiu en el karaoke de TV3.

PODRÉ TORNAR ENRERE

Podem lamentar que l'"eduqués" a Operación Triunfo, però la Beth té una veu prodigiosa. S'ha convertit en una experta versionadora de temes i aquí ho demostra. Un altre tema bastant semblant a l'original, però precisament la veu de la Beth li dóna una calidesa i al mateix temps unes pinzellades de rovell que li fa guanyar pòsit.

VIDA

La raresa del disc, sense cap mena de dubte. Però raresa, en aquest cas, no és sinònim de despreciable, tot el contrari. Tot allò que toca, musicalment parlant, Enrique Bunbury rep el seu matís particular i intimista. La cançó, traducció de "Viure", no sona gens com l'original, però és una adaptació molt ben treballada.

INSTANTS DEL TEMPS

El cantant de Kenzazpi no pronuncia tan bé el català com Eva Amaral i possiblement és una de les peces menys aconseguides del disc. Però se salva perquè sona amb l'estil propi d'aquest rock basc que tant ha captivat la gent del nostre país.

SI ET VA BÉ

Una altra de les últimes cançons que, en el seu moment, van aconseguir atraure de seguida el públic de Sopa de Cabra. Aquesta versió de Casa Rusa, amb pronúncia balear, carrega la cançó de tons mediterranis. La fa més salada i, al mateix temps, calmosa com un capvespre en una cala mallorquina.

HORES BRUIXES

Quan escoltes en Roger Mas en aquest tema sembla que la cançó l'hagués compost ell mateix. La seva veu greu, tranquil·la i harmoniosa, acompanyada de silencis i guitarres suggestives, la converteixen en una altra peça de referència del disc.

PER NO DIR RES

Una altra veu prodigiosa, la de Jofre Bardagí. Gairebé la podries escoltar sense música i sonaria igual de bé. Però, la veritat, sobretot el piano no hi fa cap mena de nosa. Aquí sí que tenim un in crescendo brutal, d'aquells que et posen la pell de gallina i que divideix la cançó en dues parts, una de tranquil·la i una altra de més marxosa.

EL BOIG DE LA CIUTAT

L'altre "clàssic" del disc. Pedro Javier Hermosilla qui, sincerament, desconec, potser no fa la millor versió del disc, però la guitarra espanyola li dóna un bon ritme a la cançó. Es nota que hi ha la mà de Jordi Armengol. I el suau toc andalús de la veu li dóna cert exotisme.

SI ET QUEDES AMB MI

Lentíssima versió, gairebé de Chill Out. Una versió en què, per sobre de tot, té el protagonisme la veu de Shuarma. Una bona manera d'acabar les versions que, metafòricament, sembla que ens digui que ens quedem amb aquest disc. Sí, ens el quedem, és un molt bon disc.

SEGUIREM SOMNIANT

La gran notícia del disc: el retorn de Sopa de Cabra. Una cançó nova d'homenatge a Joan Cardona. Un tema que li recorda a "Ninyín" que ha deixat una herència i que els membres de Sopa no la malbarataran. L'harmònica inicial ja et posa la pell de gallina i a mesura que la vas sentint et fan venir ganes de plorar recordant en Joan amb el seu inconfusible barret en l'últim concert dels Sopa a la Razzmatazz. Per cert, per més que els membres dels Sopa ara cantin per separat, i ho facin molt bé, aquesta cançó ens continua demostrant que junts, sincerament, sonen immensament millor. Si us plau, si heu de continuar somniant, per què no ho feu junts?!

La misèria és una porca

El capítol de Porca Misèria de dijous passat (dia 30 de novembre) va ser un del millors de la tercera temporada. L’escena d’en Roger i l’Àlex tancats als lavabo del pis de la Natàlia i en Jordi és de la millor televisió que s’ha pogut veure els últims temps. El clímax el vam tenir en el moment en què l’Àlex va haver d’improvisar una excusa davant la cara atònita d’en Jordi i la Natàlia. Una d’aquelles escenes que resumeixen perfectament aquesta sèrie: una barreja de tragèdia i de comèdia. El moment era d’una tensió extrema ja que en Jordi està a punt de descobrir que la Natàlia li és infidel. I això ens provoca l’angoixa que tots hem sentit tantes vegades quan no hem sabut com sortir d’una situació compromesa. Però, al mateix temps, era totalment còmica sobretot a mesura que l’Àlex anava inventant-se una excusa cada vegada més surrealista però també l’única que en Jordí es podia empassar.

Una sèrie, sí, com la vida mateixa. Mostra el què el títol resumeix molt bé: que la vida és una porca misèria. Però el títol també juga amb el doble sentit ja que en realitat la Misèria és una porca, o sigui, que tot es pot mirar des d’un altre punt de vista. Per això aquesta sèrie o t’agrada molt o no t’agrada gens. Només agrada a aquells qui s’hi senten reflectits, que no els molesta i que els serveix per porgar les pròpies misèries. Una sèrie que et demana una reflexió constant sobre els teus propis valors, les teves ideologies i les teves maneres de mirar la realitat. Això sí, ho fa mentre t’entreté i sovint et fa riure. En canvi, no agrada a aquells qui, potser, els molesta veure tant ben reflectida la pròpia misèria. Tampoc agrada als que quan miren la televisió no volen pensar i s’excusen amb un senzill i alhora poc argumentat: “és que no hi passa res!”. Sí que hi passen moltes coses, però no són ni espectaculars ni molt dramàtiques, senzillament són petites però profundes realitats. Aquests prefereixen sèries molt menys profundes, però que tenen trames complicades i amb camins per descobrir carregats d’infidelitats, crims o malalties terminals.

A tot això hi hem d'afegir un seguit d’ingredients que la fan gairebé una obra d’art. La fotografia, l’atrezzo i l’escenificació dels personatges està molt ben pensada. Cada actor es troba en el seu lloc natural i no forçat com passa en la majoria de sèries. La càmera enquadra els protagonistes en plans cada vegada diferents i des de perspectives originals. Tot plegat amb un look que li dona credibilitat o sensació de realisme. Hi hem de sumar uns magnífics actors, brodats, en què destaquen una Laia, un Roger i un Àlex esplèndids! La cirereta és una tria de les músiques excel·lent que també serveix per descobrir magnífics talents del nostre país que tenim massa amagats i que han tingut el bon gust de fer-ne una tria i editar-los en un CD.

Si a sobre hi afegim que està feta i pensada amb una perspectiva nacional, catalana, sense complexes, podem assegurar que aquesta és una de les millors, si no la millor, sèrie que s’han pogut veure mai per televisió.

L'educòmetre

Article publicat a El Ter en el número de desembre de 2006.

Torelló s’ha inventat una eina didàctica que duu per nom l’Educòmetre. Es tracta d’unes fitxes en un format una mica més gran que un punt de llibre i que s’agrupen per franges d’edat, de 0 a 16 anys. En cada una d’aquestes fitxes s’hi proposa una situació d’hàbits dels infants. Aquests hàbits són els que ha d’adquirir el nen o la nena en la seva corresponent edat. En una cara de la fitxa s’hi presenta la situació i al revers s’hi donen pistes per aconseguir que la criatura tiri endavant aquesta tasca.
Per exemple, de l’edat de 3 a 6 anys hi podem trobar una fitxa en què se’ns diu que el nen ha de saber menjar sol i s’il·lustra amb un dibuix que conté una escena que reprodueix aquesta situació. Al darrere ens diuen què i com ho hem de fer per aconseguir el nostre objectiu. Aquestes fitxes s’ajunten amb un cargol en un extrem i acaben conformant un conjunt semblant a un pantone o paleta de colors. La gràcia d’aquesta eina és que, a part de la seva utilitat didàctica, és molt manejable i permet jugar amb el nen. Les fitxes es poden treure i posar i distribuir com es vulgui. Per exemple, cada vegada que s’ha aconseguit que el nen domini un hàbit nou es pot treure la fitxa del conjunt sencer i guardar-la en un calaix.
Sense cap mena de dubte, és una iniciativa molt interessant i, alhora, de gran actualitat. L’han elaborat les escoles de Torelló amb l’ajuda tècnica d’un equip de disseny i la col·laboració econòmica i logística de les institucions. Tot plegat amb el suport pedagògic de Maria Jesús Comellas, reconeguda mestra i educadora. És d’actualitat perquè hi ha un debat obert de com s’eduquen les criatures i quin paper hi juguen els pares. Aquesta és una eina, a l’estil d’una Supernany domèstica, que ens diu quin camí hem de seguir per educar, des de casa, les nostres criatures. Sí, aquest és un dels principals dèficits de la nostra societat: els pares cada vegada tenen menys temps pels seus fills i molts es pensen que la feina és només responsabilitat de les escoles. Tan de bo que sigui útil i els pares l’apliquin amb disciplina i així treure tensió a les escoles. Alhora, també cal esperar que la iniciativa s’estengui a altres poblacions.
De moment, la rebran els alumnes de Torelló i seran les escoles les que decidiran com fer-ho arribar a les famílies. La regidoria d’Educació de l’Ajuntament serà la que ho distribuirà als centres. Aquesta regidoria s’ha mostrat, lògicament, molt cofoia per la feina feta i n’ha fet propaganda. Però també s’hauria d’adonar que amb això no n’hi ha prou i si realment volen aconseguir treure tensió als centres cal continuar treballant en tots els àmbits i especialment fent èmfasi a les escoles bressol. Ara s’ha municipalitzat la Blancaneus i aviat en tindrem una de nova, sense cap mena de dubte una gran notícia. Però aquestes són solucions d’urgència que potser s’havien d’haver plantejat anys abans. Torelló també podria ser pionera i podria fer un pla per a l’educació de 0 a 3 anys que permetés, per exemple, tendir a la gratuïtat i l’equiparació dels sous de les mestres de llar d’infants amb les dels mestres de l’escola pública.

Digueu No!

El Tribunal Constitucional (la cursiva l'he posat perquè quedi clar que està escrit en castellà), té sobre la taula un seguit de recursos a la Ley orgánica 6/2006, de 19 de julio, de reforma del Estatuto de Autonomía de Cataluña (l'he posat en cursiva per recordar que aquesta és una llei espanyola i que, lògicament, els magistrats del TC se la llegiran en castellà). Diuen que hi ha moltes possibilitats que el TC declari inconstitucionals un seguit d'articles i que quan això passi aquests articles deixaran de tenir vigència automàticament. Hi ha qui espera que això no sigui així, jo no m'incloc entre aquests.

Espero i desitjo que el TC declari inconstitucionals la majoria d'articles polèmics de l'Estatut, seria demanar massa que ho fes amb tots. Per què? Per varis motius:

1. Perquè si aquest estatut no cap a la constitució dels espanyols, només ens queden dues alternatives: fer un nou estatut que hi càpiga, o sigui, com el de qualsevol altra comunitat autònoma, o redactar una constitució catalana.
2. Perquè obligarà a aquells qui van votar "sí", sobretot a CiU i PSC, a triar entre seguir defensant el "sí", o sigui, anar en contra el TC, o donar la raó al PP quan deia que "no" perquè sobrepassava la constitució espanyola.
3. Perquè, i lligat amb l'anterior, serà l'autèntica prova de foc per al president Montilla de demostrar sí és el president de la nació catalana o el de la comunitat autònoma catalana. Si tria la segona opció, lògicament, ERC hauria d'abandonar el govern.
4. Perquè aquells qui vam votar "no" per considerar que era insuficient puguem defensar amb més fermesa i arguments la segona opció del punt 1, o sigui, que l'única alternativa és redactar una constitució catalana i, per tant, abans convocar un referèndum per l'autodeterminació.
5. Perquè aquells qui van votar "sí" i no vulguin donar la raó al PP, com dèiem al punt 2, sumin esforços als que van votar "no" per tirar endavant la proposta del punt anterior, o sigui, fer camí cap a la redacció d'una constitució catalana.
6. Perquè la pluja fina independentista o catalanista proposada per Esquerra té els mateixos efectes que la suposada pluja fina sobiranista de CiU: nul·la. Com diu Salvador Cardús en un article d'avui a l'Avui, "que no fa ni obrir el paraigua".
7. Perquè la història s'escriu a partir de pluges fines, d'acord. Però també hi ha moments en què cal, com deia Miquel Martí Pol, trancar la rutina "fent algun gest desmesurat, alguna sublimitat que capgirés la història".
8. Perquè a vegades no queda cap més remei que recórrer al "quan pitjor, millor". Catalunya només ha demostrat capacitat de mobilització quan l'atac ha estat furibund, rotund, acarnissat i immoral.
9. Perquè la lluita no pot ser violenta, sinó democràtica. I si la democràcia constitucional que ens empara no respecta la voluntat dels catalans, només ens queda l'alternativa de lluitar des d'una democràcia pròpia i sobirana.
10. Perquè pot ser l'única i última oportunitat real que ens quedi per aconseguir ser un Estat!

Voltas i Sáez, una bona notícia

Com molt bé resumeix Tribuna Catalana (lloc d'on he tret la foto), una de les alegries que ens ha regalat el nou govern és la incorporació d'Eduard Voltas i Albert Sáez a Cultura. El primer com a Secretari de Cultura i el segon de Comunicació. Si a això hi afegim que el conseller és Joan Manuel Tresserras, la notícia és encara més positiva.

Com ja passava amb el text que vaig dedicar a Roger Padullés, possiblement sóc poc objectiu ja que l'Albert ha estat professor meu, em dirigeix la tesi doctoral i fins ara ha estat company de feina, com l'Eduard. Però la seva trajectòria professional els avala. L'Albert fa molts anys que brega en el Periodisme i en la investigació universitària. És sobretot conegut per la seva etapa de Director Adjunt de l'Avui i tertulià en diferents mitjans, però també és un excel·lent teòric de la comunicació de masses. I l'Eduard, fins ara President d'Escacc, és un cul inquiet que li encanta engegar projectes que "abandona" quan ja estan navegant a tota vela per començar-ne de nous. Sense cap mena de dubte, l'aparició de Cultura 03, emergent grup editorial, ha estat un pas endavant per aconseguir ser algun dia un país culturalment normal.

De l'Albert i l'Eduard cal esperar que puguin posar en pràctica allò que fa tant de temps prediquen i que tan bé ens han explicat més d'una vegada. És difícil resumir-ho en poques paraules però, per fer-vos-en una idea, podeu llegir aquests articles de l'Eduard: Un Conseller sobiranista (I) i Un Conseller sobiranista (II).

Malgrat tot, tindran dues dificultats extremes, que segur que ja coneixen. La primera és que, sobretot l'Albert, estan ens uns càrrecs que sempre es troben en l'ull de l'huracà. Si no que ho preguntin als antecessors David Madí, Miquel Sallarès i Enric Marin. I la segona és que, tot i no militar en cap partit, formen part d'una conselleria d'Esquerra que, com ja sabem, és el blanc més fàcil per atacar l'actual govern de la Generalitat. I que consti que els atacs no sempre vénen de l'oposició, com va quedar àmpliament demostrat en l'anterior legislatura. Si poden salvar aquests obstacles i poden fer la seva feina, segur que d'aquí a quatre anys ens sentirem orgullosos de la nostra cultura i dels nostres mitjans de comunicació.

Un president autonòmic

Per fi els analistes polítics diuen pel seu nom allò que ha estat sempre així: Catalunya és una autonomia. I el president de la Generalitat és un president autonòmic. També ho van ser Pujol i Maragall i ho hauria estat Mas. Perquè, realment aquests analistes creuen que canvia res si Montilla diu que deixa de banda les identitats per fer gestió? Oi tant que és més bonic sentir discursos identitatis, en què es parla dels nostres símbols, els nostres orígens, els nostres trets distintius, etcètera. No només crec que és més bonic, sinó que estic convençut que Catalunya és una nació i ho ha de procalamar als quatre vents. Però és que arriba un punt en què cansa donar tantes explicacions, d'intentar convèncer els espanyols que no som com ells. Res no canvia ara perquè el tracte que rebrem d'Espanya serà el mateix de sempre: el de la submissió. I tampoc ha millorat molt la situació des que es va aprovar l'Estatut. En tot cas, i si és veritat que és molt millor que l'anterior, hauríem de dir que Montilla serà el president de la Generalitat amb més poder de la història, oi? No quedàvem que l'Estat seria residual a Catalunya?

El que sí que ha canviat és que allò que dissimulàvem amb paraules grandiloqüents, gestos simbòlics i rebequeries institucionals ara desapareixerà per donar pas a la fredor gestora d'un president que no s'amaga del que és: un president autonòmic i autonomista. Si realment aquests analistes no volen un simple president autonòmic potser haurien de començar a preguntar-se si no val més la pena gastar energies per aconseguir, d'un vegada per totes, deixar de ser una simple autonomia.

El Pets fan teatre a Torelló

Els Pets van oferir dissabte a Torelló el novè concert de la gira "Els Pets fan teatre". Un honor! Sense cap mena de dubte, la gestió del Teatre Cirviànum del nostre poble és de les poques notícies culturals positives que tenim des del poder públic.

A les 22:05, i amb el teló abaixat, en Joan Reig va anunciar que l'espectacle estava a punt de començar i va demanar que no es fumés i que s'apaguessin els mòbils. Però no va dir que no es poguessin fer fotografies i quan es va obrir el teló els flaixos de les compactes digitals van començar a immortalitzar el moment.

Quan et trobi va ser la primera en sonar. Sota un petit barret, una americana blanca i una samarreta negra amb el nom de l'espectacle gravat al pit, en Lluís va saludar la gent de Torelló per donar pas de seguida a La vida és bonica (però complicada) i Perquè no véns. En aquesta última hi va afegir una estrofa inèdita.

El públic encara estava fred, i els músics també. Això no vol dir, però, que no hi hagués caliu. El decorat, semblant al d'una sala d'estar, era acollidor i sobretot evocador. Els objectes ens traslladaven a l'infantesa dels components del grup: un telèfon, una tele, una ràdio i un tacadiscos de fa 20 o 30 anys. Com era d'esperar, la música sonava tranquil·la, acústica, amb l'ajuda del violí de Joan Aguilar.

La cosa es va començar a animar quan en Lluís va recordar que l'última vegada que havien vingut a Torelló els havien contractat les monges i els va dedicar la següent cançó La colla. Enmig d'aquesta cançó, quan l'estrofa diu "Viatge a Ítaca i King Crimson al plat i els primers canutets d'amagat sota aquella mirada d'un tal Che Guevara" en Lluís es va girar i va mirar de reüll el retrat del Che i la portada del vinil "Viatge a Ítaca" d'en Llach que hi havia al terra de l'escenari. La introducció de Por va ser sincera: "a vegades no ens atrevim a dir el que pensem i després ja és massa tard". També sincera, però més divertida, va ser la que va fer de Gran: "Abans fèiem cançons que parlaven de fer-nos grans. Ara ja no ens preocupa, perquè ja ens hem fet grans". Aquí va fer la primera picada d'ullet al públic més veterà, aquells qui fa més de dues dècades que segueixen al grup de Constantí.

Petits grans regals

La primera sorpresa agradable de la nit la vàrem tenir amb Petit regal, cantada només amb l'acompanyament del piano de Joan Pau Chaves, una perla dedicada al seu fill i versionant My funny valantine. I aquí la segona picada d'ullet als més vells quan, irònicament, va prometre muntar una guarderia per a la propera gira.

Quatre temes tranquils, inclosa una peça nova, van donar pas a una peça més roquera. Aquestes cançons van ser Sebastià, Dissabte, L'amant que no et toca (nova i pel que sembla amb aquest nom provisional) i una excel·lent Fàcil que et feia posar la pell de gallina. Costava veure uns Pets tan tranquils i amb algunes versions acústiques en què gairebé ni es reconeixia la tonada original. Per això van voler fer un Tan sol roquer, en què en Lluís va demanar que s'ensorrés el teatre. El públic va picar de mans, la guitarra de David Muñoz va sonar potent, però el públic estava més disposat a escoltar que a saltar i de seguida es va deixar portar per la música tranquil·la de Bocins de tu i Hospital del Mar.

I així fins acabar la primera part, abans dels bisos, amb un Soroll en què en Lluís va recomanar que la cantéssim, irònicament, amb la companyia d'un Cacaolat.

Els pets... fan bisos

Baixada de teló i el públic va demanar més cançons entonant un Bon dia que quan en Lluís va tornar a l'escenari va elogiar dient "que em voleu pendre la feina?". Canvi de roba. Ara la samarreta era blanca i cada membre del grup portava un eslògan diferent: Els Pets... fan pudor, fan riure, fan cançons o no fan res. Els bisos van començar amb una novetat que podríem qualificar d'obra mestra, Aire (segons m'indica "minako" en un comentari es diu Cançó d'amor núm. 398, a qui també he d'agrair que m'hagi dit els noms exactes de les altres novetats), i que ja tenim ganes que l'editin per tornar-la a sentir. Aquest cony de temps va precedir a una altra "cançó nova que és tan enganxosa que sembla que l'hàgim sentit abans", Bon dia. Una vegada més la ironia per tornar a introduir una cançó i aquesta vegada tot el públic dempeus.

Per segon cop van abandonar l'escenari, però sense abaixar el teló i de seguida en Lluís va seure al sofà i el piano ens va anunciar allò que s'esperava: Vespre. En Lluís va despenjar el telèfon per escoltar com la cantava el públic i la resta de músics es van incorporar a l'escenari. Abans d'acabar, va sonar una poc escoltada als concerts: Del balcó de casa. I per acomiadar-se, un Agost tranquil que deixava un regust suau i calorós a un concert poc elèctric, però que aconseguia tocar-te la fibra sensible.

En total 20 cançons, amb dues novetats, una adaptació i tots els altres temes dels quatre últims discs d'estudi, exceptuant Vespre.

Poc menys de dues hores fent un repàs a les peces més madures d'un grup que s'ha fet gran i que necessita mirar als ulls d'un públic que, al mateix temps, tenia ganes d'assaborir amb més calma les cançons d'un dels millors grups del país. A en Lluís, a en Falin i a en Joan se'ls veu més còmodes que mai. Potser els comencen a atabalar les multituds?

La comèdia segons Mas

Per fi tenim un polític català, Artur Mas, disposat a acabar amb la comèdia parlamentària. Dilluns passat, dia 20 de novembre, el cap de llista de CiU no va arribar als cinc minuts de reunió amb el President del Parlament. Segons Mas, quin sentit tenia fer aquesta reunió si ja se sap qui serà president. Ernest Benach va fer la comèdia que han fet els altres presidents del Parlament al reunir-se amb els caps de llista per comprovar, formalment, quin d'ells podia ser investit president.
Per exemple, la comèdia que va haver de fer el recentment traspassat Joaquim Xicoy el juny del 98 quan es va reunir amb Jorge Fernández Díaz, Joan Hortalà, Raimon Obiols i Rafael Ribó a qui va haver de preguntar si podien ser presidents quan el senyor Jordi Pujol ja tenia majoria absoluta. Quina comèdia! Quin "cuento"!

Sort que un polític que teníem per moderat, tranquil, assenyat, s'ha desprès d'aquestes etiquetes per treure la seva rauxa amagada. Ja era hora que un polític acabés amb la farsa parlamentària. Artur Mas està en la bona línia, ens marca el camí a seguir. Ara que s'ha carregat l'article 50 del reglament del Parlament, esperem que faci el mateix amb les altres normes. Mas podria continuar avui predicant amb l'exemple i quan Montilla hagi de començar el debat d'investidura aixecar-se del seu escó, fotre-li una empenta a en Pepe i posar-se ell al seu lloc. També, i per ser coherent, el senyor Mas hauria de fer boicot a totes les sessions parlamentàries que vinguin els propers mesos. Fins i tot li suggeriria que munti un Parlament paral·lel, que segur que seria moralment i èticament legítim, malgrat que no sigui legal. Diuen que al recinte del Fòrum de Barcelona hi ha lloc.

D'aquí a l'Anarquia, la fi dels protocols estúpids i els formalismes arcaics. Gràcies senyor Mas per despertar-nos d'aquest somni al qual estàvem immersos des de la recuperació de la Generalitat i de la vida parlamentària en què ens crèiem ser un país semblant a altres d'Europa. Jordi Pujol, Pasqual Maragall i els presidents Barrera, Coll i Alentorn, Xicoy, Reventós, Rigol i Benach no han fet res més que perpetuar aquesta farsa. Per fi algú ens ha dit que tot això que estem fent és teatre, això sí, com diu Mourinho, "del bueno".

El cant elegant

No hi entenc de música clàssica, i encara menys d'òpera. Però, com tothom, alguna cosa sé de l'amistat. I com que aquest text va dedicat a un amic, em sembla que seré poc objectiu, encara menys del que és habitual.

Aquest d'aquí a la dreta és Roger Padullés i Pubill. Alguns ja el coneixeu, els que no us el presento. En Roger és tenor i està llicenciat en Periodisme per la Facultat de Comunicació Blanquerna. Som companys de promoció. Va néixer a Sallent, però fa uns quants anys se'n va anar a viure a Valls, on resideixen els seus pares.

Un cop va acabar la llicenciatura va treballar de periodista. Va ser presentador i creador del programa de ràdio Denominació d'Origen de Catalunya Cultura, juntament amb Montse Tió. També va ser responsable de premsa de l'Abadia de Montserrat. Però un bon dia va decidir que escollia el camí de la seva altra passió: la música. Encara conservo l'sms que em va enviar el 24 de setembre del 2001, a les 16:57, en què em deia "Snif...". Ens acabàvem d'acomiadar ja que se n'anava a Freiburg, a Alemanya, a perfeccionar el seu cant. Des de llavors pràcticament no ens veiem més que dues o tres vegades l'any.

Ara, cinc anys després, per fi en Roger ha aconseguit els primers contractes professionals. La temporada que ve actuarà al Gran Teatre del Liceu i a València en òperes de primera divisió. S'ho mereixia. La seva ha estat una lluita de constància, de molt esforç i sacrifici. No ho ha tingut fàcil durant aquests anys. Per sort, però, ha rebut el suport de la seva família i des de fa menys temps, però amb la mateixa intensitat, de la Doro. A Alemanya, especialment a Freiburg, ja ha rebut el reconeixement convertint-se en un dels millors alumnes de la seva escola. I també ha aconseguit premis importants com el que va rebre fa pocs mesos a Toulouse.

Tot això no seria possible, lògicament, si no fos perquè és un bon tenor i perquè té una veu privilegiada que ha sabut educar. Fa un mes va actuar al Foyer del Liceu i Roger Alier de La Vanguardia, un dels crítics més prestigiosos del país, va dir d'ell que "Se inició la sesión con el canto elegante de Roger Padullés como el Belmonte de El rapto en el serrallo. Su voz promete mucho en este estilo, aunque falten cosas por pulir" i més endavant diu "y en el aria de la flauta, Roger Padullés fue capaz de cantar y tocar él mismo la parte de la flauta, algo muy poco visto." Si ho diu ell deu ser que és veritat, oi?

Fa pocs dies en Roger em deia que està molt content perquè per fi comença a tenir feina de professional, però que tampoc vol fer volar coloms perquè és conscient de les seves virtuds i de les seves mancances. Una mostra de la seva humilitat, una altra de les seves virtuds. Difícilment es convertirà en un "divo", una altra cosa és que hagi de fer veure que ho és.

Sigui com sigui, estic convençut que d'en Roger en sentirem a parlar, i per bé. O potser hauria de dir que desitjo que sigui així. Ja us he dit que no podia ser objectiu.

Nou curs polític

Emès a Ràdio Manlleu "No dinarem" el 20/11/06

Estem a punt de començar un nou curs polític. En el moment que Montilla sigui investit el nou president de Catalunya ja podrem dir que al nostre país hem tingut el doble de presidents del PSC que de CiU. Curiosa manera de mirar les coses, oi? Però és que en la mirada hi ha la clau de la interpretació de la realitat. Per exemple, qui guanya unes eleccions? Convergència repetirà fins al final de la legislatura que van ser ells perquè van obtenir més vots i escons que el segon partit. I no diuen cap mentida. Però tampoc enganyem a ningú si diem que les eleccions les guanya qui acaba governant, oi?
Des del dia dels difunts hem pogut llegir múltiples i variades interpretacions d’una mateixa realitat. Tot, és clar, depèn del filtre amb què es miri. Quan es tracta de justificar o argumentar una teoria, es busquen exemples i raonaments que hi donin suport. Sigui del bàndol que sigui. I al final s’acaba configurant una nova realitat que és la suma de les diferents mirades i les vàries interpretacions. Els periodistes som els principals arquitectes d’aquesta nova realitat. Ens dediquem a informar i a opinar i acabem construint un discurs que la majoria de la societat assumeix com a propi. I ens quedem tan tranquils.
El millor exemple l’hem tingut en l’anterior legislatura. Quan va arribar el moment de fer balanç, els mitjans van explicar les peripècies del govern i l’oposició i s’acabava dient que havia estat una legislatura amb molt soroll. O, per exemple, després de veure l’alta abstenció, la majoria de tertulians i opinadors s’han dedicat a dir que els polítics n’han estat els culpables. I l’autocrítica de la professió periodística on és? No som nosaltres els que magnifiquen i sobredimensionem els sorolls? No podem ser també culpables de l’abstenció quan dediquem bona part dels nostres espais informatius a debats estèrils i que ni importen ni interessen a la gent?
No es tracta de buscar l’objectivitat informativa, perquè ja sabem que no existeix. Ni tan sols la neutralitat. El que cal és ser més rigorosos, humils, ètics i professionals i evitar caure en el sensacionalisme barat, el partidisme escandalós i a les interpretacions tendencioses desmesurades. I si pot ser, fer més autocrítica recordant que el dret a la llibertat d’expressió no s’ha d’utilitzar en benefici propi i en contra d’un altre dret que tenim tots els ciutadans: el dret a la informació. I que si al final la gent té una percepció esbiaixada de la realitat també és responsabilitat nostra. Tot plegat, però, és molt bonic sobre el paper. Però a l’hora de la veritat, i els fets així ho estan demostrant, res no ha canviat i seguirem desprestigiant la nostra professió i, de pas, la democràcia del nostre país.

Molt Honorable Xicoy

Joaquim Xicoy va morir el dia abans que fos investit el president del Parlament de la vuitena legislatura. Així, paradoxes de la vida (o de la mort), el primer acte institucional que va fer Ernest Benach després de ser reelegit va ser anar a l'enterrament d'un dels seus antecesors. L'altra curiosa coincidència és que Xicoy i Benach han estat els dos únics presidents reelegits en dues legislatures consecutives.

Malgrat ser l'únic que ha ocupat el càrrec 8 anys seguits, possiblement el President Xicoy ha estat el meny recordat dels 6 que hem tingut fins ara. Més coneguts són els Barrera, Coll i Alentorn, Reventós, Rigol i Benach, potser perquè d'això ja fa temps, del 88 al 95, i perquè dels veterans ha estat el que ha tingut un càrrec menys important dins els seu partit. Però també perquè va ser president durant les dues legislatures amb majoria absoluta de CiU i això vol dir que el Parlament no va ser un lloc mediàticament atractiu.

Com us podeu imaginar, des de fa anys se'm pregunta si sóc familiar d'ell, avui mateix m'ho han tornat a preguntar, i jo sempre he respost: "diuen que la seva família ve de la meva comarca, per tant, potser és ell que és parent meu". L'època que més sovint em van fer aquesta pregunta va ser quan vaig fer pràctiques de Periodisme al programa Parlament de TV3 en la legislatura de Reventós, just després de la de Xicoy.

A Catalunya només som 79 Xicoy de primer cognom, dels quals 15 a Osona (fins a l'agost del 2004 segons l'IDESCAT). Ara diria que ja en som 17. La seva família diuen que és extensa i una de les seves filles, l'Anna Xicoy, també ocupa un lloc rellevant en l'establishment català ja que és la Directora General del Futbol Club Barcelona. Però, indubtablement, més important era el càrrec que va ocupar el seu pare ja que es va convertir en la segona figura institucional del país. Encara que molt menys reconeguda que la del President de la Generalitat, el President del Parlament ostenta el mateix rang de Molt Honorable President. Només aquells qui han pogut veure per dins el funcionament del nostre poder legislatiu sap valorar la dimensió política d'aquest càrrec.

El temps dirà si tornarem a tenir un altre Molt Honorable Xicoy. Qui sap si algun descendent de la nombrosa família de Joaquim Xicoy pot acabar sent un dels dos presidents. Per part meva ja us dic que ho veig difícil, si no impossible. I pel que fa a la meva, de família, un bon amic diu que la Laia Xicoy i Casaramona serà la primera Presidenta de la República Catalana. La veritat és que no em faria res, tot i que si no és investida joveneta potser no arribaré a veure-ho. En cas que es fes realitat, crec que l'Arnau podria ser un bon Ministre Portaveu (no calla mai) i en Pol un excel·lent Ministre de Justícia (per les lleis que té). Però si al final no s'acaba fent realitat aquesta predicció tampoc em sabrà greu si el que acaba sent un fet és que tenim un Estat propi.

De la Z a l'L

Aquell qui aspiri a presidir la Generalitat de Catalunya o el govern espanyol, pot trobar en les lletres una pista del camí a seguir. Si repassem els primers cognoms dels presidents que hem tingut en democràcia veurem com tant en el cas català com espanyol hi ha una sola lletra que es repeteix.

La Z

A Espanya, sense anar més lluny, que ja hi queda prou, han tingut a Adolfo Suárez, Felipe González, José María Aznar i José Luis Rodríguez (en aquest cas més conegut pel segon cognom: Zapatero). Però és que, a més, tots ells, com ja hem vist amb l'actual president, també tenen en comú la mateixa lletra al segon cognom: González, Márquez, López i Zapatero. Direu que ens deixem a Leopoldo Calvo-Sotelo, és veritat. Però aquest ha estat l'únic d'aquests presidents que no va passar per les urnes. Per tant, ja tenim la lletra que tenen en comú aquests presidents: la Z. (Diria que d'això ja ens en va parlar en Màrius Serra en algun dels seus articles, però no l'he trobat).

L'L

Si això ho fem a Catalunya, veurem que els tres presidents elegits en democràcia, inclòs el proper, tenen l'L com a única lletra que comparteixen en el primer cognom: Pujol, Maragall i Montilla. És curiós veure com els socialistes només han aconseguit el govern català quan han posat dues "l" en els cognoms dels seus candidats. Els intents de Joaquim Nadal i Raimon Obiols no van funcionar. Fins i tot els dos presidents anteriors a Pujol, Tarradellas i Irla, tenien aquesta lletra. En canvi els emblemàtics Companys i Macià, els primers del segle XX i després de la restauració de la Generalitat, només havien aconseguit tenir-la al nom Lluís i cognom Llussà.

President espanyol

Així doncs, aquell qui aspiri ser president espanyol, ja sap què li toca. De moment, sembla que ho tenen millor els socialistes perquè Rodríguez Zapatero sembla que repetirà de candidat i si ell fallés encara té al darrere María Teresa Fernández de la Vega Sanz, Juan Fernando López Aguilar i Alfredo Pérez Rubalcaba. I el PSOE al Congrés també hi té el portaveu Diego López Garrido.

En canvi, més fotut ho tenen al PP. De moment el líder no té cap Z. I la successió a Rajoy, en cas que tornés a perdre les eleccions, sembla que només passaria, si volen guanyar-les, per Eduardo Zaplana o Alberto Ruiz Gallardón. Per cert, els dos tenen també Z al segon cognom, Jiménez i Hernández-Soro respectivament. Bé, tampoc podrien descartar a Soraya Sáenz de Santamaría i en canvi sí que quedarien fora Acebes, Piqué, Rato o Mayor Oreja.

President català

I a Catalunya? Els socialistes sembla que s'han curat en salut i al principi de les seves llistes s'han assegurat, com Montilla, dos pesos pesants amb dues L al primer cognom i una en el segon: Antoni Catells Oliveras i Ferran Mascarell i Canalda. Per si de cas, també pot tenir opcions Jordi Valls i, perquè no, Ernest Maragall. En canvi, els que ho tenen més fotut són la gent de CiU. I més si ens fixem que les primeres L de les llistes les tenen tres diputats d'Unió: Ramon Espadaler, Antoni Castellà i Marta Llorens. En Duran i Lleida sí que té vista. Curiosament el primer membre de CDC a la llista és el diputat que fa 13, just després de la Marta Llorens, i es diu Oriol Pujol Ferrussola. En Jordi Pujol encara ho tenia més clar. Ara ja sabem que fins que CiU no posi el fill de l'expresident com a cap de llista, no tenen res a fer. Ah, i que no s'ho pensin gaire, que amb una L a nom i cognoms com a mínim tenen assegurada la majoria absoluta.

L'altre partit amb discòria, ERC, tampoc ho té molt fàcil. Mentre els caps de llista siguin o Josep-Lluís Carod-Rovira (només al nom no serveix) o Joan Puigcercós i Boixassa, ho tenen molt difícil per tornar a portar un president republicà al capdavant de la Generalitat. Ara, hi ha un parell de noms que, qui sap: Josep Bargalló i Valls o Xavier Vendrell. El problema és que ja estan força cremats. Però si ens mirem la primera L d'un cognom a la llista de Barcelona, la veritat és que l'opció és molt atractiva: Marina Llansana i Rosich.

De Juana Chaos condemnat a mort

La condemna d'Iñaki de Juana Chaos

a 12 anys i 7 mesos de presó, després que s'hagués revisat el seu cas, és una condemna a mort. Quan el membre d'ETA va saber que en primera instància se li demanaven 96 anys de presó va començar una vaga de fam. La va abandonar quan es va anunciar que l'Audiència N. li rebaixaria la pena. Però ara s'ha sabut que aquesta sentència continuarà sent del tot desproporcionada i ha començat una nova vaga de fam.

Hem de recordar que de Juana ja havia complert la seva condemna com a membre d'ETA i quan es va saber que aviat podria abandonar la presó, va començar una ferotge campanya mediàtica per evitar que sortís de la presó, i ho han aconseguit. Els jutges van gratar i van trobar uns articles d'opinió escrits des de la presó al diaria Gara i a les seves opinions s'han agafat per condemnar-lo a 12 anys més d'internament i així evitar que surti de la presó.

I a fe de déu que ho hauran aconseguit perquè de Juana no en sortirà en vida. El condemnat ha anunciat que comença una nova vaga de fam i que la portarà a les últimes conseqüències. O sigui, fins a la mort. D'acord, només ell pot decidir "suïcidar-se" fent aquest vaga. Però si ho fa és perquè la justícia ha buscat un cap de turc en aquest procés "de pau" i l'han trobat en la seva persona. De Juana ja havia pagat pels seus crims, però ara la justícia l'ha condemnat a mort, l'ha obligat a morir.

La justícia espanyola es vol prendre, i mai més ben dit, la justícia de la seva mà, sense pensar en el bé d'un país, Euskadi, que bé es mereix la pau. Però si es pensen que carregant-se a de Juana guanyaran la batalla, van equivocats.

La mort de de Juana, que tan de bo no arribi a ser una realitat, el convertirà en una víctima i deixarà de ser un botxí. Serà la primera mort mediàtica del conflicte basc des que ETA va anunciar l'última treva. I, la veritat, això donarà més ales i més ganes de lluitar a la gent més propera al món abertzale. Qui sap, potser la seva mort, al final, no serà en va.

Ajudes II

Aquesta és "La carta del dia" que va llegir l'Antoni Bassas el 3 d'octubre passat d'un tal Enric de Torelló:

"Avui esteu parlant de la Conselleria de Benestar i Família. Jo us escric també per parlar-vos d’aquest departament. No sé si ja n’heu parlat, però hi ha problemes per rebre l’ajuda per nens menors de 3 anys, o de 6 anys per a famílies nombroses o monoparentals. Fa uns mesos vaig trucar a Benestar i em van dir que si ja havia rebut una vegada l’ajuda m’enviarien, com l’any passat, la carta en què es confirmava que aquest any la rebria i que només havia de donar-hi el meu vist-i-plau. Però quan falten tres mesos per acabar l’any, encara no ens ha arribat la carta. Així que la setmana passada hi vaig tornar a trucar i em van dir que la carta no la han enviat a tothom i que ara ja no ho faran per problemes d’impressió. Per tant, si aquest any volia rebre l’ajuda m’havia de desplaçar a una seu del departament per fer els tàmits, i així ho vàrem fer. Així que tots aquells qui comptin rebre aquests diners i que encara no han rebut la carta, que facin les gestions abans d’acabar l’any perquè si no no cobraran la simbòlica ajuda de la Generalitat. "

Segons fonts properes a l'autor de la carta, encara no ha rebut l'ajuda.

Ajudes

Un dels temes recorrents durant l'última campanya electoral ha estat quin tipus d'ajudes rebríem les famílies en diferents àmbits. Tot molt bonic. Promeses espectaculars. Però la realitat és molt més crua.

El pis on vivim se'ns ha fet petit des que hem passat de ser dues persones a ser-ne cinc en menys de dos anys. Això ens ha obligat a buscar un espai més gran i hem trobat una casa antiga al centre del poble que hem de rehabilitar. Es tracta d'un edifici vell i atrotinat, però ens permetrà disposar d'espai suficient, tot i que fins i tot dos dels xics hauran de compartir habitació. Però vaja, disposar d'una petita sortida al darrere, un garatge per a un parell de cotxes i també algunes cambres espaioses, signficarà una millora en la qualitat de vida. Té, com no, l'inconveninet del cost i d'haver-se d'empantanegar en obres. Però gairebé segur que sortirà més barat així que no pas comprant una obra nova d'unes característiques semblants, o fins i tot lleugerament menys espaioses.

És per això que vam decidir anar a demanar una ajuda per a rehabilitació a la Generalitat de Catalunya. Complim uns quants requisits: fem una rehabilitació, tenim menys de 35 anys i som família nombrosa. Doncs bé, resulta que no podem rebre cap ajuda perquè, senzillament, s'ha acabat el període per demanar-ne. Fins d'aquí a uns mesos no el tornaran a obrir i només llavors hi podrem optar si ens esperem a començar les obres. No podem esperar tant. Però és que, a més, resulta que ser família nombrosa o jove tampoc és garantia de res si no tens un nivell inferior a certs ingressos. I no, no us penseu que els nostres siguin uns ingressos desorbitats, però és que s'ha de ser literalment pobre per rebre segons quines ajudes. Per suposat que la gent pobre s'ha de veure beneficiada, i molt, de les subvencions o beques. Ja està bé fer restriccions en funció dels ingressos. Però no ens deixem enganyar, segons quines ajudes tenen tantes restriccions i s'han de complir tants requisits i terminis que se't fa impossible rebre-la.

I aquest no és l'únic cas que hem viscut. Resulta que l'Ajuntament de Torelló ara gestiona la Llar d'Infants on hi portem dos nens. Doncs bé, quan demanem si donen ajudes ens diuen que sí: les famílies nombroses no paguen matrícula i si tens dos nens al centre fan un 10% de descompte en la quota mínima mensual. Que bé! Nosaltres som família nombrosa i tenim dos nens al centre. I et diuen, "ah sí? Bé, però és que resulta que només podeu optar a una de les dues ajudes". És clar, lògic, és incompatible ser família nombrosa i tenir dos fills al centre. Que se'n vagin a pastar fang!

Els errors d'Esquerra

Diuen que el fet que Esquerra faci Montilla president de la Generalitat de Catalunya és i serà un greu error. El temps ho dirà. Si després d'aprovar-se l'Estatut el president Pujol va dir que ningú es va agradar, paraules repetides llargament pel mateix Carod, és segur que davant aquestes eleccions cap dels 4 principals partits s'hagin agradat.

Esquerra ha reafirmat una aposta, la de l'antiga olivera, recordeu?, que fa olor de convertir-se en l'oli que engrassarà la política catalana durant molts anys. Es posa com exemple l'Ajuntament de Barcelona en què allà ja no es parla ni d'enteses ni de tripartits, sinó de socis de govern. Aquesta entesa fa pinta d'haver de durar molts anys i Esquerra s'ha hipotecat, molt lícitament, en un de les dos eixos (per no dir-ne front).

Però és que, a més, el govern de la nostra comunitat autònoma no deixarà de ser un ajuntament però una mica més grandet. Així ho ha estat sempre. El nou Estatut no passa de ser una Carta Municipal a l'engròs. Recordem que és una llei orgànica del Congrés de Diputats espanyol. I això, sincerament, no hauria canviat gaire si ERC hagués fet president a Mas. Però precisament per això, perquè l'Estatut serà molt difícil de desplegar plenament, potser ERC hauria d'haver anat a l'oposició i facilitar que fossin convergents i socialistes qui s'empotressin contra el mur de Madrid. Molt probablement ERC hauria guanyat en credibilitat i d'aquí a tres o quatre anys hauria aconseguit un dels seus principals objectius, convertir-se en la segona força política de Catalunya. Cal reconèixer, però, que difícilment CiU i PSC haguessin deixat que Carod fos l'honorable cap de l'oposició.

Pel que fa als resultats electorals i després de reconèixer, irònicament, que ERC no havia guanyat les eleccions, la veritat és que han estat uns mals resultats. L'argument que es dóna és: malgrat els atacs que hem rebut hem resistit. Això no és del tot veritat, ERC quan ha estat més atacada més vots ha rebut. Alguna cosa ha fallat quan Esquerra estava a l'alça el 2003 i s'aspirava arribar al milió de vots 4 anys després. Alguna cosa falla quan els dos líders del partit han encapçalat la llista i no han atret més votants. Alguna cosa falla quan se sap que Esquerra ha fet una bona gestió en diferents àmbits del govern i no s'ha premiat aquesta feina. Alguna cosa falla quan Esquerra pretenia emportar-se vots d'altres partits com el PSC i CiU i no ho han aconseguit. D'acord, la campanya mediàtica en contra ha estat molt dura, fins i tot de mitjans teòricament afins. Però aquesta no pot ser l'única o principal excusa.

No pot ser que el pacte amb el PSC i el PSOE hagi passat factura? No pot ser que una Esquerra que prima l'eix esquerra-dreta perdi el suport d'aquells que defensen l'eix sobirania-autonomisme? No pot ser que algunes de les figures del partit estiguin massa cremades i calgui més regeneració? No pot ser que el partit hagi fet veure que escolta a molta gent, però que potser només "sentia" sonar campanes?

Ja hem dit que el temps dirà si Esquerra es passarà uns quants lustres sent la segona força d'un govern d'"esquerres" i la tercera de Catalunya. O si, malgrat que el 2003 fes dos passos endavant i ara n'hagin fet un enrere, en les properes eleccions podrà tornar a pujar en escons. Perquè això passi, cal haver après dels errors del passat i, sobretot, no oblidar que si realment és una formació independentista la República Catalana ha de deixar de ser una utopia i cal treballar perquè acabi sent una realitat.

L'ira de CiU contra ERC

És curiosa la ràbia que tenen avui els votants de CiU contra els votants d'ERC. Els primers carreguen contra els segons l'ira per no poder veure el seu candidat President de la Generalitat de Catalunya. Si els votants de CiU volen calmar la ràbia potser abans haurien de fer-se unes preguntes:

1. La gent no és sobirana de votar a qui li dóna la gana?
2. Quan van anar a votar en Mas ja sabien que el primer que faria després de les eleccions seria oferir-li la conselleria en cap a José Montilla?
3. Si no són votants d'ERC, per què collons se senten enganyats per aquest partit?
4. Per què no demanen responsabilitats al seu líder ja que amb el seu vot no ha estat capaç de ser elegit president?
5. Si no els agrada que un "espanyol" sigui president de la Generalitat, per què no recorden que mentre no lluitin per la independència del seu país, i ho aconsegueixin, sempre un espanyol serà president del seu país?
6. Si no els agrada el sistema democràtic que hi ha Catalunya, per què no es fan de la "falange" que demana que s'instauri el que hi havia abans?
7. Si no els agrada que s'investeixi president un que es diu "José" a Catalunya per què no recorden que el seu partit en va fer un a Espanya que es deia "José María"?
8. Si diuen que ERC només buscava el poder, com és que no va acceptar l'oferta d'en Mas que li'n donava més?
9. Si diuen que ERC i PSC només busquen la supervivència a costa de la Generalitat, què busca si no CiU carregant-se l'Entesa?
10. Si es diuen nacionalistes i catalanistes i se'n senten, no val més que se n'adonin que aquesta categoria no és propietat d'un sol partit?

La dura vida de Consellera

Publicat a El Ter en el número de novembre.

En el moment que es publica aquest article, els catalans ja hem anat a votar. En el moment que es redacta aquest text, tots just estem en la primera setmana de campanya. Per tant, encara no podem parlar dels resultats. Però sí que podem parlar del passat. En una visita al CAP de Torelló, una més de les que toca a principi de curs de Llar d’Infants, vaig trobar sobre la taula un escampall de SALUTcatalunya, l’“Informatiu del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya” del març de 2006. Com aquell qui agafa l’Hola vaig començar a fullejar-lo fixant-me en les fotografies. No calia ser gaire viu per adonar-se que la persona que més vegades hi apareix és aquella dona de pèl rinxolat i ulleres de pasta. És la Marina, no la Rossell, encara que s’hi assembli, sinó la Geli. O sigui, l’Honorable Consellera de Salut.

Sempre que ens mirem aquestes revistes de consultori, acostumats a les Obregón (Ana), Ortiz (Letizia) i Quintana (Ana Rosa), tendim a fixar-nos en la vestimenta. En aquest cas no som menys i ens rendim doblement al costum (“costum” d’acostumats i “costume” de l’anglès que vol dir “vestit”). Fent un repàs al seu vestuari podem comprovar com és extens. I és que en 25 fotografies, de les 30 que hi ha a la revista, apareix amb més d’una dotzena de modelets diferents. Habitualment vesteix una americana, només en una apareix amb un jersei de coll de barca panxuda. Majoritàriament són de color fosc, tot i que també n’hi trobem de vermelles, blaves o de color mostassa. Curioses les fotos de les pàgines 20 i 21 ja que són la mateixa americana, però una de color vermellós i l’altra grisós. En la fotografia que apareix amb jersei veiem com, en realitat, s’ha tret l’americana que s’entreveu penjada a la cadira. I si ens hi fixem bé, veiem com aquest mateix jersei és el que habitualment porta sota les americanes. Pel que fa als complements, sol dur collarets, que a voltes són llargs, d’aquells que arriben a mig tòrax, i a voltes són més curts. També combina les arracades penjades amb les més petites.

En definitiva, en cap dels actes que apareix va vestida de la mateixa manera. No sabem si la senyora Geli aspira a tornar a ser Consellera, però segur que una mica de mandra sí que li deu fer. Que les futures conselleres s’ho pensin dues vegades i que reflexionin si podran suportar la tensió d’haver de tenir a punt els modelets per sortir als àlbums de fotos, perdó, als “Informatius” de paper del seu Departament. I quan em disposava a començar a llegir el contingut d’allò que havia fet un dels Departaments més importants del meu govern, la doctora em va cridar a consulta. Aquell dia tocava vacunar dos dels xics de casa.

Una dada

Publicat a El Ter en el número d'octubre.

El Setmanari Torelló publicava el passat 8 de setembre el llistat de naixements i defuncions a la Vall del Ges dels mesos de juliol i agost. No cal dir que, lògicament, hi ha més morts que natilicis. Segons el setmanari, i esperant que no se’n deixessin cap, hi havia 5 naixements i més del doble de defuncions, 11, amb un promig d’edat de 78,5 anys. Aquesta estadística és bastant representativa del que ja sabem, que cada vegada hi ha més gent gran i poca d’infantil. Però si ens hi fixem amb més detall podrem veure com tots els naixements són de famílies d’immigrants estrangers. En canvi, entre les persones que van morir no sembla que n’hi hagi cap d’estrangera.
Les suposicions les hem fet fixant-nos amb els noms i cognoms. De fet, els nens només tenen nom i cognom i d’aquests, quatre aparenten ser d’origen magrebí i un sembla que és de l’Europa de l’Est. Els noms i cognoms dels difunts són d’origen català o castellà. Davant d’aquestes dues llistes un pot arribar a una altra conclusió: cada vegada tenim més persones d’origen estranger al nostre territori. Quelcom, d’altra banda, bastant evident. Aquesta és una manera de resumir la dada, però després ja vénen les connotacions d’altre tipus.
Moltíssima gent veu aquest fet, o sigui, que entre la població jove cada vegada hi ha més persones immigrades de l’estranger, com una amenaça. Alguns d’això en diuen racisme, però potser hauríem de distingir entre aquells qui senten un refús contra tota persona que sigui d’una raça o religió diferent a la seva i les persones que, d’entrada, no veuen amb bons ulls la denominada “onada migratòria” perquè els canvia la visió que han tingut fins ara de com és la societat on vivim. Els racistes de veritat, aquells qui senten un odi envers “l’altre”, a curt termini poca cosa es pot fer per fer-los canviar d’idea que no tingui a veure amb un tractament psicològic o psiquiàtric. Però, per a una immensa majoria de la nostra societat, tot és qüestió de temps i d’unes polítiques d’integració, relacionades amb els drets i deuers, molt ben definides.
Aquest estiu s’han reobert uns quants debats al voltant de la immigració, sobretot aquells que tenen a veure amb el dret a vot en les eleccions municipals. S’han dit moltes coses, però fins que els polítics no decideixin posar-se d’acord i hi hagi una proposta real d’una llei electoral, el debat és una mica estèril. El que sí que hauríem de començar a fer tots plegats és canviar algunes percepcions de la realitat. Tan difícil és mirar-nos aquesta llista de naixements com un fet senzillament “normal”? Aquests nens són catalans. Si poca gent dubta que algú que es diu Montilla es pot presentar a les eleccions catalanes, per què no podem pensar que els Banhari, Boutaba, Kotosowa, Lkima i Assabi són nens catalans? Tinguin el nom o cognom que tinguin o hagin nascut on hagin nascut els seus pares. La seva religió, el seu color de la pell, la seva vestimenta o el seu origen familiar no els fa menys catalans. Depèn de nosaltres acceptar que són catalans i també que acabin sentint-se catalans. Si ens entestem en veure’ls com a immigrants i com a una amenaça, és gairebé segur que no hi haurà integració i, per tant, apareixerà el conflicte. Està a les nostres mans no repetir alguns errors que han comès altres nacions, algunes no gaire llunyanes.

Montilla President

Aquí comença una relació amb el món el bloc que espero que sigui llarga i profitosa. I comencem, com no, amb el tema que ens pertoca. Aquí al costat tenim l'home que, si no hi ha novetats d'última hora, presidirà la Generalitat de Catalunya.

Davant la impossibilitat que la candidatura que vaig votar pugui proclamar el seu candidat a president, la veritat és que el que menys m'importa és qui ocuparà la cadira de president.

Avui hem pogut sentir la veu d'aquells qui s'han mostrat obertament irritats perquè qui ocuparà aquest càrrec no serà Mas sinó Montilla. Aquesta irritació és una mostra monumantal de falta d'estima per la democràcia quan s'ha justificat intentant deslegitimar que el líder de la segona força del país no pugui governar-nos. A mi, personalment, no m'agrada que sigui Montilla qui presideixi la Generalitat, però si no m'agrada ho dic, i ja està. Això de fer servir l'argument que qui gaunya les eleccions és qui ha de governar és, per sobre de tot, un argument antidemocràtic. Mas ha intentat formar govern i no se n'ha sortit, malgrat haver guanyat clarament les eleccions. O és que potser preferim que Mas encapçali el debat d'investidura i que tots els altres partits votin que "no"?

Tampoc és de rebut dir que qui governarà ho farà perquè només vol el poder. És clar, o és que resulta que els partits es presenten a les eleccions per fer de floreros al Parlament. Bé, sí, el PC (Partit Ciutadania) és aquest tipus de partit. Però els altres 5, tots ells, aspiraven a governar.

I així podríem anar trobant tantes justificacions com faci falta per dir que aquest govern és tan legítim com qualsevol altre que fos possible. Aquest és el sistema electoral que tenim i a qui no li agradi que s'hi posi fulles.

Esquerra, personalment, crec que li hauria estat més profitós anar-se'n a l'oposició. Si mai ERC vol realment presidir la Generalitat i substituir el PSC com a partit "catalanista i d'esquerres" el que crec que no havia de fer és pactar amb ells. Ja sabem que les armes que tenen els socialistes són molt potents, quan de governar es tracta. Possiblement, des d'un punt de vista catalanista, el pacte amb CiU també semblava més bonic. Però no ens equivoquem, si no ha estat possible no és només culpa d'ERC, sinó també de CiU que ara recull els fruits de la seva actitud hostil abans del 2N.

I aquells que diuen que si ERC hagués dit que tornaria a pactar amb el PSC no hauria tingut 21 diputats, per què no ens diuen que si en Mas hagués dit que la seva primera opció hagués estat intentar fer en Montilla Conseller Primer potser hauria tingut menys diputats que els socialistes. Oi que tot depenia dels resultats? Doncs...

Deixem-nos estar de fal·làcies. Si no ens agrada qui serà el president de la Generalitat, o quins partits li donaran suport, no fem servir arguments poc democràtics. Podem dir que una opció no ens agrada, o que potser no serà el millor per un o altre partit, fins i tot que no serà el millro pel país. Podem dir que potser hi haurà més o menys mala maror o millors o pitjors relacions amb el govern espanyol. També podem dir que això trenca per molts anys les relacions entre CiU i ERC. D'acord, podem preveure moltes coses. Però si no ens adonem que té tot el dret el senyor Montilla de presidir la Generalitat i que, fins i tot, és una opció del tot lògica, tenint en compte els resultats, tenint en compte que l'obra de govern anterior va quedar a mig fer i tenint en compte tot el que s'ha dit durant la campanya electoral és que tenim un pà a l'ull.