Un dissabte de contrastos acadèmics

Estem a final de molts cursos acadèmics i, al mateix temps, a l’inici de la preparació dels següents. Aquells qui ens dediquem a la docència i a la gestió acadèmica ens trobem a cavall d’un curs que s’acaba i la preparació del que començarà a finals d’estiu. No us explico què significa aplicar l’Espai Europeu d’Educació Superior al Grau de Periodisme.

El dissabte 20 de juny va ser l’exemplificació d’aquest pont entre cursos. Els alumnes de la 12a. promoció de la Facultat de Comunicació Blanquerna feien el seu acte de graduació al Gran Teatre del Liceu de Barcelona. Alguns d’aquells qui havien estat alumnes meus a 2n. (entre ells els primers autors de Semiperiodisme) i a 4rt., celebraven que ja estan llicenciats, o a punt de ser-ho. Però abans d’anar al colós de la Rambla, vaig fer marrada a Santa Coloma de Gramanet.
A les 8 del matí sortíem de Torelló perquè a les 10 la meva dona estava cridada a les proves d’oposició a mestre de Llengua i Literatura Catalana de secundària. 135 candidats estaven convocats a un Institut de Santa Coloma d’un total de 950 per a 200 places. El sorteig va voler que la meva dona fos la primera de la llista i, per tant, a les 10 i pocs minuts, tots ells reunits dins el gimnàs de l’escola, la van cridar a ella primer perquè lliurés tot el material didàctic que haurà de defensar en una segona prova. Després tocava esperar a les 12 del migdia per començar pròpiament la prova, la mateixa hora en què havia de començar l’acte de graduació. El tribunal hauria de treure 5 números de 71 temes que entraven a l’examen. Al cotxe van quedar els resums de 17 temes estudiats. Que entre aquests 5 temes n’hi hagués almenys 1 dels 17 era poc probable o, en tot cas, qüestió de sort.

Per fer temps, vam anar a fer un segon esmorzar. Després d’intentar entrar a dos locals poc acollidors, ens vàrem decantar per un que aparentava ser-ho. Dues noies xineses ens van atendre amb la mirada. “Feu entrepans?”, “cómo?”, “que si feu entrepans?”, amb la mateixa mirada ens deien que no ens entenien. “Bocadillos...”, “ah, bocadiyos!”, “uno de jamón”. I després més difícil encara, li vaig intentar demanar quina mena de formatge em podia oferir i després de passar-nos al castellà em va ensenyar unes llesques de formatge del DIA%: “res... jo em prendré un cafè amb llet”, “cómo?”, “café con leche”. 10 minuts després d’haver demanat l’entrepà de pernil una de les xineses, que havia sortit feia 9 minuts, torna amb una bossa del DIA% amb el pernil a dins.

Mentre estàvem esmorzant, va entrar un home morè, d’aparença gitana, amb una llarga cabellera arrissada, i va demanar un Soberano. Quan es va acabar el primer, en va demanar un altre i es va posar a tirar monedes a l’escurabutxaques.

A un quart de dotze vaig acomiadar-me de l’aspirant a funcionària i li vaig desitjar moltíssima sort. Vaig dirigir-me a la parada del Metro de Santa Coloma. Vestit, com anava, per entrar al Liceu em sentia un xic incòmode caminant pels carrers de Gramané. De cop, començo a sentir que el peu esquerre em fa un soroll diferent que l’altre. Semblava com si se m’hagués enganxat alguna cosa a la sola. Miro avall i, oh déu meu!, se m’havia rebentat la sabata. Un calçat que tenia des de feia 12 anys i que possiblement només havia dut 12 vegades. Les havia estrenat, precisament, el dia de la meva graduació.

Pujo al Metro amb l’objectiu de fer parada a Plaça Catalunya, en lloc de fer transbord cap al Liceu, i baixar pel Portal de l’Àngel a comprar-me unes sabates. A mig camí, entra al vagó del metro una dona acompanyada d’un amplificador arrossegat per un petit carro. La dona és espanyola, vull dir que no és una immigrant estrangera, i micròfon amb mà comença a cantar en espanyol. Té bona veu i l’home que té al costat li riu les gràcies. Quan acaba l’actuació, un mínim de cinc persones li donen diners. Potser m’equivoco, però diria que si hagués estat una banda de peruans, d’aquells que canten allò del Cóndor que passa, o algun solista romanès amb acordió, segurament no li haurien donat tants diners.

A les 12 menys 10 minuts entro a Casas Sabaters i em dirigeixo a una dependenta: “ja ho veu (li ensenyo la sabata) en vull unes de semblants que em facin joc amb el vestit”. Va directament a unes Camper de 126€: “no m’agraden”, un eufemisme per dir que són massa cares. De cop en veig unes altres, de Camper, a meitat de preu, d’un color cru amb uns tocs de taronja, el mateix color de la camisa i dels botons de l’americana de lli blau: bingo. “Un 42, si us plau, i ja em pot dur els dos peus”. Me les calço, les pago, amb descompte per família nombrosa inclòs, i els regalo les meves sabates que directament llencen a les escombraries. A les 12 menys 5 corro cap al Liceu on arribo a les 12 i 5. El primer que veig a l’escenari és en Roger Padullés cantant la primera cançó de la festa. Quina alegria que em rebi la veu del meu millor amic.

La festa és molt emotiva. Després de la segona cançó d’en Roger i just abans que comencin a imposar les bandes als alumnes (o exalumnes), vaig a saludar el “tenor que criden per cantar per tot el món”, segons el va presentar el degà. Entro al backstage del Gran Teatre, al costat dels vestidors, i em sento un privilegiat podent-me menjar una ensaïmada i un brioix farcit de xocolata del càtering per als músics. Després d’acomiadar-me de la persona que va cridar el meu nom quan vaig pujar a l’escenari del Palau de Música 12 anys enrere, torno a la platea. Em torno a emocionar, especialment cada vegada que des de l’escenari es recorda la Carol que un mes abans ens va deixar orfes del seu generós somriure.

Al final de l’acte tot són alegries. Els pares no paren de fer fotos als seus fills. De la seva mirada es desprèn que són conscients que aviat els seus fills voldran volar del niu, però que potser no podran per culpa de la conjuntura econòmica (això de la mirada m’ho acabo d’inventar, però podria ser que fos veritat, oi?). Però l’alegria personal més gran la tinc quan em sona el telèfon just quan sortia per la porta de platea i des de Santa Coloma de Gramanet una veu femenina em diu: “ei! M’ha anat molt bé, m’han sortit dos temes dels 17 que havia estudiat i he omplert 6 pàgines sobre literatura modernista”.
Després de saludar els que ja són “col·legues” i felicitar especialment la Núria i la Marta, primeres de les promocions de Periodisme i Comunicació Audiovisual, pujo Rambles amunt. A mig camí ja em recull l’afortunada opositora.

Parem per dinar al Ginos del carrer Marina, al costat de les Torres Bessones. Probablement a pocs metres hi tenim alguns dels membres d’U2. El 30 de juny els veurem en directe a Barcelona i serà el dia que, possiblement, l’Anna farà l’última prova de les oposicions i ja tot serà qüestió d’esperar els resultats.

Quan arribem a Torelló passem a buscar els nens a casa dels seus avis. S’han portat molt bé durant el dia. Ens preparem per anar a la festa de final de curs de l’Escola Fortià Solà. Ens diuen des de l’AMPA que aquest any hi ha menys gent que s’hi quedi a sopar: la crisi? Els nostres fills són dels més petits. La Laia l’any que ve ja començarà 1r. de primària i canviarà d’edifici, i l’Arnau i en Pol faran P4. S’ho passen pipa amb els seus amics jugant amb tot allò que meticulosament han preparat els de l’AMPA. A l’hora de sopar, cau un xàfec espectacular, sort que han pogut muntar les taules sota d’un porxo. Amb una amanida, pa amb tomàquet i botifarra i un gelat servits en uns plats de plàstic que ens hem dut de casa, ens sentim ben acompanyats d’aquelles noves amistats que hem fet gràcies als nostres fills. Tot plegat ens porta molts records de quan érem nosaltres els nens que celebràvem el final de curs. Abans de mitjanit m’emporto els vailets, estan rebentats. Una mica més tard arriben les dones de la casa.

Així s’acaba un dissabte de grans contrastos acadèmics i també, perquè negar-ho, de contrastos socials. Un dia d’emocions, nervis, alegries, nostàlgies i de grans esperances.

7 de juny, In Memoriam

El 7 de juny de 2009 potser el recordaré tota la vida. És probable que sigui l'últim dia que hagi anat a votar un partit polític. El sobre amb una papareta per a una candidatura que vaig posar dins l'urna electoral és, molt probablement, el darrer que dipositaré ple en unes eleccions. Això vol dir que si no canvien molt les coses, la propera vegada votaré amb el sobre buit, o sigui, en blanc.

Ja vaig advertir, bé, això d'advertir potser és massa agosarat ja que a mi no em fa cas ningú, que si no hi havia senyals clars que tendíem cap un canvi radical de relació amb Espanya jo no tornaria a votar. Doncs bé, no ha calgut esperar a la sentència del TC contra l'Estatut o el mal acord de finançament per tenir clar que, una veada més, els partits polítics catalans no tenen pensat plantar cara. La gota que ha fet vessar el got ha estat la unanimitat de la Mesa del Parlament de Catalunya en contra de la Iniciativa Legislativa Popular a favor que Catalunya convoqui el 2010 un referèndum a favor de l'autodeterminació. Si l'Enric Canela, implusor de 10Mil.cat i d'aquesta ILP, ha decidit abandonar Convergència, doncs jo, que no milito a cap partit, no els tornaré a votar. Ja els tinc plens de tanta hipocresia i falsa catalanitat nacionalista.

Per tant, o es fa realitat la iniciativa de Xavier Mir de fer una llista parlamentària que només tingui com objectiu la independència o jo no torno a posar una butlleta electoral dins d'una urna.

Ah, i recorda que aquest dissabte convindria que tots anéssim a l'Acte de Sobirania. Miraré si puc baixar a Barcelona!

El refugi

En èpoques de bombardejos els pobles s’abastien de refugis. Temps enrere queden els que es van construir per les nostres contrades. Però ara ens trobem en un moment de crisi global, que colpeja amb duresa les nostres terres, que té algunes similituds amb els moments de guerra. Per suposat, la gran i sortosa diferència és que la gent no es mata entre ella. Malgrat tot, la principal semblança és que n’hi ha una bona colla que pateixen molt i d’altres que sobreviuen sense problemes significatius.

Els primers són aquelles famílies, o persones individuals, que tenen greus problemes per arribar a final de mes. Fins i tot n’hi ha molts que ja no ingressen ni un cèntim. D’altres s’estan endeutant fins a uns límits molt perillosos.

Tot plegat ens duu a uns moments de certa tensió que es fa molt palesa en segons quins entorns: especialment en el sectors més perjudicats per la crisi. Poc o molt tots tenim gent a prop que n’està patint les conseqüències, si no és que ens ha tocat a nosaltres. Així és com sents amics o familiars que et diuen: “qui m’havia de dir als meus (poseu-hi l’edat que vulgueu) que m’hauria de posar a buscar feina”. Quelcom semblant passa amb els alumnes que acaben aquest estiu la universitat i que no saben ni com posar-s’hi per buscar feina.

És per això que tornem, com explicava al principi, a una època en què molta gent busca refugi. Diuen que al nostre país això passa per demanar suport a la família. Asseguren que, en aquest sentit, les famílies són bastant solidàries amb els membres més desvalguts. Probablement sigui cert. El problema és que cada vegada són més les famílies desestructurades. Ja sigui per trencaments sentimentals o per distanciaments físics. O sigui, perquè hi ha moltes parelles, amb fills o sense, separades i perquè són molts els fills o néts que viuen lluny dels seus pares o avis. I d’aquests últims no només els immigrants estrangers, sinó els immigrants espanyols i també els catalans. Són molts els fills de pares barcelonins que s’han buscat la vida fora de la capital. I al revés, són molts els fills de comarques que van anar a buscar fortuna a la gran ciutat.

En canvi, dóna la sensació que els fills que viuen prop dels seus familiars directes i que pateixen la crisi, especialment en petites poblacions, són dels qui se senten més aixoplugats. També pot donar-se el cas de la família que viu d’un negoci i que s’ha ensorrat, però les dinàmiques dels pobles, en general més conservadores, més estalviadores i més solidàries, fan que, probablement, la crisi sigui més fàcil de conviure-hi.

Tocats de l'ala

Aquest matí LaVanguardia.es ens explica que ja s'han trobat les primeres restes de l'avió d'Air France accidentat i que ja s'han recuperat 8 cadàvers. També ens diuen que els pilots de la companyia es neguen a volar fins que no s'hagin revisat els A330 i A340. Bé, la informació ja la sabeu pequè és d'aquelles notícies que quan la sentim a la ràdio o la veiem a la tele ens hi aturem perquè els accidents d'avió ens provoquen morbo i ganes de calcular les possibilitats que tenim d'estevellar-nos la propera vegada que volem. Ara, el que no sé si ho havíem vist abans és que una notícia que parli d'un accident d'Air France estigui acompanyat d'un anunci d'un dels principals competidors de la companyia francesa: Lufhtansa. Mireu la foto:

1 ESTAT = 1 VEU