No te'n penedeixis

La de demà serà la primera manifestació de la Laia, l’Arnau i en Pol, d’entre 2 i 4 anys, de Torelló. Són fills d’uns pares joves que van estudiar a Barcelona, quan encara eren més joves. Han viscut tota la seva vida a Osona i ara estan instal·lats a Torelló. Durant la seva etapa universitària feien servir el transport públic, el tren i l’autobús, per anar de Barcelona a Osona. D’això ja fa més de 10 anys. La sensació, llavors, era que les coses havien de millorar. Tantes vegades havien sentit les promeses que s’havien fet des dels governs respectius que millorarien, per exemple, els trens i les carreteres entre la seva comarca i la capital de Catalunya.
L’any 1998 es va dir que es desdoblaria la C-17 entre Vic i Torelló. Ara, 10 anys després, finalment les obres estan en marxa i bastant avançades. També es va prometre durant el govern del PP que es desdoblaria el tren entre Vic i Barcelona, i encara no se’n coneix cap projecte ni data d’execució. Doncs bé, la mare dels tres xics treballa a Vic i cada setmana, des d’en fa unes quantes, pateix els nombrosos talls de carretera per culpa de les obres. I ell, que treballa a Barcelona, es troba amb els mateixos problemes només de sortir de casa i els habituals per entrar a Barcelona. I per què no hi van amb tren? És una pregunta retòrica, la resposta ja la sabeu.
Per tant, la Laia, l’Arnau i en Pol acompanyaran els seus pares a la manifestació. Així volen mostrar el seu emprenyament. N’estan farts de tanta demagògia política i partidista. De tantes promeses incomplertes o demorades. De tanta indefensió i impotència. De tantes hores perdudes en viatges inacabables. De tants insults i tanta falta de comprensió. De donar tant i rebre tan poc a canvi. De veure com els indicadors culturals, econòmics, educatius demostren que el que pateixen, i patiran, els seu fills és una un autèntic espoli.
I si la Laia, l’Arnau i en Pol van a la manifestació és perquè si d’aquí a uns anys, quan ells siguin grans, les coses no han millorat o han anat de mal en pitjor als seus pares no els caigui la cara de vergonya quan els seus fills els preguntin: “i vosaltres no podíeu haver fet alguna cosa més?”.