Aquí teniu l'immens lipdub per a la independència rodat a Vic aquest cap de setmana. M'hauria agradat molt poder-hi ser, però per motius personals em va ser impossible. Em moro de ganes que els desitjos de llibertat es facin realitat.
ARA
El diari ARA ja ha penjat el primer vídeo promocional. S'hi veuen alguns dels protagonistes del diari, entre els quals el seu director, Carles Capdevila. Tinc ganes ja de començar-hi a col·laborar.
PROTAGONISTES Està a punt de sortir al mercat el nou disc de Pau Vallvé, 2010. Aquí hi teniu un tastet amb el vídeoclip de la cançó "Protagonistes". Ja estic impacient per anar-lo a comprar.
Ja he complert la primera temporada de Fringe al blog "The Observer - Fringe". Precisament ahir vaig penjar les últimes fotos del capítol 20 mentre a TV3 estaven emetent el capítol 4, que és quan coneixem a l'observador. Després vaig veure el primer de la 2a. Si encara no t'has enganxat a la sèrie, et recomano que no provis de fer-ho, no sabràs com deixar-la. Com passa amb les creacions de J. J. Abrams, és la teva imaginació la que et permet anar omplint els buits que et deixa cada capítol. Només cal estar molt atents a cada capítol i observar bé aquells detalls que podrien passar desapercebuts.
I parlant d'observadors, també ahir vaig recordar que jo també tinc el meu propi observador de la realitat, en Maurici. No recordava, quan vaig crear el blog de l'observador, que al gener de 2009 em vaig agafar una pausa al bloc i vaig enviar en Maurici a vigilar la fauna mediàtica. Crec que el meu cas hauria de ser objecte d'estudi per l'agent Olivia Dunham. Amb molt de gust em deixaria examinar.
Aquesta és la notícia que podíem llegir ahir a les pàgines interiors del Vivir de La Vanguardia i que també trobàvem a internet. La fotografia apareixia en portada, amb la clara intenció de posar en evidència, una vegada més, l'alcalde i encara no alcaldable, del PSC de Barcelona. No em sorprèn el tracte que rep Hereu per part del diari de Can Godó, sinó el que em sorprèn és el text que acompanya el relat de com va aconseguir la fotografia Roser Vilallonga. Literalment diu en un fragment del text: "Mis ojos no dan crédito: a plena luz del día un inmigrante está orinando por donde pasará el alcalde". I la Roser es queda tan panxa després d'escriure això. ¿Com carai ho sap que es tracta d'un "inmigrante"? ¿Que potser li va demanar la documentació? En el peu de la foto que apareix a internet també hi surt la paraula "inmigrante". Si precisament ens diu que amb prou feines va tenir temps de veure com "miccionava" i es va afanyar a fer la foto... Aquesta és una de les conseqüències evidents del mal ús de la paraula immigrant. Aquest és l'èxit del PP i PxC, que han aconseguit fer recaure en el subconscient dels ciutadans, fins i tot en aquells qui se suposa que estan ben informats, que tot allò de dolent que passa a la nostra societat està causat pels immigrants. No seré jo qui negarà que alguns dels nous immigrants són els causants d'alguns dels danys que estem patint els ciutadans, sense anar més lluny els robatoris de bicicletes que estem vivint a Torelló els últims temps. Reconegut per la Policia Local i el Mossos d'Esquadra cada vegada que vas a fer una denúncia. Però d'aquí a culpabilitzar-los de tot, hi ha un abisme. Potser convindria que alguns es llegissin aquest codi de bones pràctiques que proposa l'ARA abans que es publiqui el nou diari. Entre d'altres coses podem llegir:
"Raça: En general, mai no publicarem la raça, l’origen ètnic o la religió de ningú, llevat que la informació sigui pertinent per a l’article. No informarem sobre la raça dels presumptes delinqüents, llevat que el seu origen ètnic formi part de la descripció per a la seva possible identificació, o que formi part rellevant de l’article (per exemple, en el cas d’un crim racista)."
Aquesta és una nova paraula, la que millor serveix per definir l'opció política de CiU, per al Xiquidiccionari:
INDEPACIÈNCIA
esp POLÍT Situació d'una col·lectivitat, d'un poble, d'un país, etc., no sotmesos a l'autoritat d'altres a la qual podem arribar algun dia, o no, si tenim molta paciència.
Marçal Sintes, l'articulista que acaba de fitxar per a El Periódico i director del Grau en Periodisme de la Facultat de Comunicació Blanquerna, ja se'l pot tractar de doctor. Ahir va defensar la seva tesi Els mèdia contemporanis com a adversaris de la política: Història i causes d'un conflicte entre poders. Cinc casos a Catalunya (2003-2006). Una de les coses que intenta explicar Sintes és perquè ha triomfat l'emparaulament "Tripartit" per definir el govern de coalició que ha dirigit la Generalitat de Catalunya els últims 7 anys. Per cert, part de la tesi ha rebut el premi Trias Fargas de la fundació de Convergència Democràtica de Catalunya.
Doncs bé, mentre en Sintes ens explicava d'on ve això del tripartit a la premsa ja podíem llegir la seva suposada necrològica. O almenys això ens ha volgut fer creure el líder de l'últim govern d'entesa: José Montilla. No recordaré allò que Montilla ja va dir fa quatre anys que, de fet, és el mateix que ara. Només vull dir que crec que aquest anunci beneficia a tothom. AL PSC L'anunci de Montilla que no es reeditarà el tripartit beneficia al PSC perquè pot moure més electorat. Fins i tot ells mateixos ho han reconegut. Han reconegut que aquest és l'objectiu que busquen: recuperar els electors espanyolistes que tradicionalment els voten. A ICV Encara que ICV són els únics que defensen que es reediti el tripartit, la no repetició els beneficia. Poden seguir procalament-se com a únics hereus d'aquest govern i, per tant, capitalitzar les coses bones que hagi pogut tenir. També els permet insistir en la idea que ells són els únics i autèntics representants d'esquerres. A més, en cas que ells i els socialistes poguessin sumar per formar govern, cosa molt poc probable, ICV tindria més pes al govern. A ERC El principal motiu de devallada d'ERC, segons les enquestes, és el tripartit. Cal dir res més? A CiU És el partit que en surt més beneficiat, encara que ens vulguin fer creure el contrari. CiU se sap guanyadora i en cercles íntims es mostren eufòrics. Si a això hi afegim que aquesta vegada sembla que encara que sumin els d'esquerres no repetiran, la jugada pot sortir rodona.
AL PP Qualsevol excusa és bona per atacar el tripartit.
I si aquests arguments no us convencen, no patiu, en tinc uns altres. I si creieu que l'anunci de Montilla no beneficia a tots els partits, tampoc patiu, també puc demostrar tot el contrari. Ja sabeu, en política només cal emparaular les coses com ens doni la gana per fer-nos creure el que ens roti.
L'Honorable Felip Puig i Godes ha visitat aquest migdia la Facultat de Comunicació Blanquerna. Dins els actes del cicle de conferències "Futur de Catalunya" que va encetar dimarts Joan Puicercós. L'exconseller ha estat molt explícit i ha respost sense embuts les preguntes dels estudiants. A més, també ha contestat alguna pregunta feta des del Twitter a través de #futurcat.
Això vol dir que no m'ha donat temps per fer-li una d'aquelles preguntes-comentari (o comentari-pregunta) que se solen fer a les conferències i que es fan interminables. Per tant, aprofitaré per fer-ho aquí. En un moment de la xerrada, Puig ha insistit en aquell vell argument per ajornar la independència: cal que la societat estigui madura per poder ser independents, que el referèndum el puguem guanyar i que no comporti un trencament social. Doncs bé, jo al senyor Puig m'hauria agradat dir-li això: "Amb tots els respectes, però crec que s'equivoca. Això de voler la independència és com voler tenir un fill. Aquelles parelles que fa temps, o no, que conviuen junts, arriba un moment que es plantegen tenir fills. Quan això passa, comencen a analitzar els pros i contres de tenir-los i, habitualment, acaben arribant a la conclusió que la cosa té més inconvenients i decideixen ajornar la decisió amb la frase "quan estiguem preparats ja ho farem". I és que quan hi paren a pensar veuen que ser pares està ple d'inconvenients: canviar bolquers, no dormir a la nit, despeses econòmiques, s'acaba la llibertat de vitajar, ja no se surt a sopar o al cine, etcètera, etcètera. Però, ¿què acaba fent decidir a la majoria de parelles tirar endavant l'engendrament? Doncs habitualment la clau és fer un cop de cap. No hi ha res millor per ser pares que deixar-se portar per la trempera del moment, sense protecció, i provar sort. I si a la primera, a la segona o a la tercera la cosa no tira endavant, no passa res, ho tornem a intentar. Però, almenys així, ja s'ha pres la decisió de tenir la criatura i no es posa en dubte l'objectiu principal. Així doncs, estic convençut que Catalunya només podrà, voldrà i estarà madura per decidir el seu futur quan es convoqui un referèndum, i no al revés. Així de senzill. Si hem d'esperar estar madurs per poder fer la pregunta potser llavors ja se'ns haurà passat l'arròs. I aquí ve la pregunta, senyor Puig, ¿no creu que hauríem de convocar un referèndum el més aviat possible i així, finalment, la gent podrà exercir el dret a decidir que tan prediquen?"
La setmana passada es va estrenar "Fringe" a TV3. Ho fa quan la sèrie ja ha esgotat dues temporades i ha començat la tercera. O sigui, després de 50 episodis TV3 ho estrena a casa nostra. El problema que té això és que la majoria de seguidors de la sèrie no se la miraran a TVC perquè ja ho han fet abans, possiblement nombroses vegades. I, per altra part, és difícil que algú nou que s'incorpora a la sèrie gràcies a TV3 aguanti la temptació de veure els nous capítols per internet.
Aquest és el meu cas. Després d'haver vist la setmana passada el primer capítol a TV3, no vaig poder esperar una setmana a veure el segon. Així doncs, una setmana i tres dies després, ja he vist els 9 primer capítols de la sèrie. I no només això, sinó que ja he creat un nou blog dedicat a la sèrie: THE OBSERVER - FRINGE. Amb aquest blog pretenc anar penjant les imatges en què apareix en escena un dels personatges misteriosos, l'observador, interpretat per Michael Serveris. Com us podeu imaginar, en aquest món d'internet, sobretot si està vinculat amb sèries de televisió, ja està tot inventat. O sigui, que ja hi ha un altre blog que fa el mateix. Per estrany que sembli, ho vaig descobrir després d'haver començat el meu. Havia fet una primera cerca a Google i no n'havia trobat cap, però finalment ahir vaig aguditzar la cerca i el vaig trobar. És aquest. La veritat és que es tracta d'un blog més complert que el meu, però veig que no està actualitzat. No va acabar la segona temporada i, per tant, em dóna ales per continuar amb el meu. Per suposat que em servirà d'ajuda, però procuraré anar penjant els meus observadors a mesura que els vagi veient a la sèrie. De fet, ja hi ha dos wiki dedicades a Fringe en què ens diuen a on podem trobar el personatge. Una és la "Fringe wiki" i l'altra "Fringe pedia". La xarxa en va plena, de llocs on intentar resoldre la majoria de misteris de Fringe. Un dels que ja fa dies que està resolt és la presència dels símbols. Queda clar que cada un dels símbols blaus sota fons negre que apareixen equivalen a una lletra i que, per tant, al final del capítol pots extreure'n una paraula. Aquí podeu veure les paraules de cada capítol. El curiós és que TV3 també vulgui crear cert suspens amb aquests símbols. Tot i que, com us deia abans, és fàcil resoldre els dubtes de la sèrie consultant-ho a internet. El que m'ha cridat l'atenció, però, no és que TV3 sigui tan ingènua de voler crear un suspens fàcil de resoldre. El que m'ha sorprès és el títol que han posat a aquesta informació: "Granota, fulla, poma". No us recorda a res? Feu memòria! Exacte: "Bicicleta, cullera, poma". Pot ser un dels altres misteris de la sèrie? O potser Carles Bosch és un fan de Fringe i ha introduït al documental alguns símbols que hem de resoldre? L'hauré d'anar a veure, no fos cas que hi aparegui també l'observador.
Aquest matí escoltava les excel·lents cròniques de l'enviat especial de Catalunya Ràdio, Joan Biosca, al lloc del rescat dels miners xilens. En directe he pogut sentir com explicava la sortida del segon miner. La Marta Romagosa li anava donant pas i en Joan ens anava explicant en quina situació ens trobàvem.
A les 7h. en Manel Fuentes, l'home que substitueix a la Marta a partir d'aquella hora, ha fet un dels seus habituals editorials moralitzants. Entre els comentaris, ha opinat que és gratificant que tinguem notícies positives com la de Xile. Però, al mateix temps, ha volgut denunciar que els mitjans converteixin la notícia en un espectacle. Més endavant, tornant a donar pas a en Joan Biosca, li ha preguntat si realment allò s'estava convertint en un circ mediàtic. L'enviat especial li ha dit que sí i que els periodistes estaven perseguint a la famílies. I, a continuació, en Joan Biosca ha dit quelcom semblant a: "una de les famílies dels miners ens ha deixat entrar a la seva tenda...". Després en Fuentes ha criticat que potser els responsables del rescat haurien de ser més discrets a l'hora de permetre que es filmessin segons quines escenes. Més tard, entre les notícies del dia, una periodista comentava al mateix programa tots els regals que rebran els miners i amb en Fuentes hi feien certa conyeta. Llavors m'ha vingut al cap un bon article de Salvador Cardús que va publicar a La Vanguardia sota del títol de "Como si no estuviéramos ahí". Tot i que aquell article parla de la política catalana i com els mitjans també en són actors, em quedo amb aquesta frase: "A los periodistas les suele ocurrir muy a menudo: se imaginan observadores tan externos a la realidad de la que informan, que se olvidan de que ellos forman parte también de esa realidad." Efectivament, en Manel Fuentes es dedica primer a criticar la mediatització del rescat dels miners xilens i, a continuació, ell fa el mateix. En les cròniques es diu que els periodistes persegueixen els familiars dels miners i resulta que Joan Biosca fa la crònica dins la tenda d'un dels familiars a qui entrevista en directe. I això, al senyor Fuentes, li sembla la mar de bé. A mi també, per cert. Potser el que convindria en molts mitjans, o potser a uns quants periodistes, és fer més sovint introspecció mediàtica en lloc de criticar l'expectació mediàtica de la qual també en són responsables. Ah, per cert, aquesta tarda, quan tornava cap a casa, escoltava de nou Catalunya Ràdio i he sentit una falca publicitària d'autopromoció del Matí de Catalunya Ràdio en què passaven fragments de les cròniques del matí des de Xile. No sé si això forma part també del circ mediàtic, el que és claríssim és que la ràdio nacional de Catalunya ha utilitzat el tractament mediàtic del rescat dels miners com a reclam publicitari per demostrar que "nosaltres també érem allà".
El 30 Minuts de TVC d'ahir es titulava "Malalts d'internet". En el reportatge s'explicava com s'ho fan a la Xina per a desintoxicar als joves que, com anaven repetint, "són addictes a internet".
El reportatge era força interessant i preocupant al mateix temps ja que reflecteix quelcom amb què ja ens estem trobant a la nostra societat occidental. Ja he sentit a dir, en més d'una ocasió, que hi ha famílies que han hagut de treure internet de casa per evitar mals majors en els seus fills. De fet, a casa ja sóc testimoni de quelcom semblant. I és que als meus fills cada vegada em costa més de desenganxar-los de l'ordinador quan estan jugant a pintar o als jocs del Club Súper3, per posar algun exemple.
Però el que no em va convèncer del reportatge d'ahir és l'expressió reiterada d'"addictes a internet". Si fóssim estrictes hauríem de dir que som molts els addictes a internet i, en canvi, no necessitem teràpies de desintoxicació. Jo em considero un addicte a internet ja que hi estic connectat les 24 hores del dia. El meu mòbil, un HTC, està permanentment connectat. Això vol dir que cada vegada que algú m'envia un correu al gmail el rebo. També puc consultar el meu twitter, el facebook o el correu de la feina sempre que vulgui. No cal dir que la premsa també la llegeixo pel mòbil. Però no només això, sinó que a la feina tinc internet tot el dia connectat i cada dos per tres vaig rebent els correus. No cal dir que internet, per exemple, l'estic utilitzant ara per escriure aquest post. Per tant, en un sentit estricte, sóc un addicte a internet. El que passa és que hem de diferenciar l'addicció de l'addicció malaltissa. Internet, en si, o estar-hi connectat tot el dia, no per força significa estar-ne malalt. Per començar, no és el mateix estar "enganxat" a una xarxa social, de la qual no en surts ni per menjar, ni per dormir, i que t'impedeix tenir altres relacions socials, que el fet d'anar consultant periòdicament la teva xarxa social. Per tant, com sol passar amb les addiccions, tot depèn del consum que se'n faci. A més, el terme "internet" és massa ampli ja que, en realitat, internet només és un canal no un mitjà. El que sobretot diferencia el malalt de la resta, crec jo, és la capacitat per desconnectar, de poder fer altres coses, i que l'addicció no provoqui un canvi de personalitat malaltissa: més antisocial, insomni, agressivitat, etcètera. Internet, per tant, per a molts s'ha convertit en una necessitat més de la nostra vida social i professional. Una necessitat semblant a la de menjar o anar al lavabo. Però el que hem d'evitar és utilitzar internet com els bulímics o anorèxics utilitzen el menjar, per exemple. Així doncs, crec que en lloc de parlar d'"addicció a internet", quan ens referim a la malaltia que provoca un mal ús d'internet, hauríem de parlar d'alguna altra cosa. Ara, tot i això, també us he de confessar que potser alguns dels que es passen (ens passem) el dia connectats a internet ens hauríem d'aturar de tant en tant a pensar com ens està influint aquesta addicció. Sóc dels que crec que, en general, internet no és una mala eina sinó tot el contrari. Fins i tot estic convençut que internet, i sobretot les xarxes socials, ens permet ser més sociables, més oberts de mires, estar més ben informats i tenir més oportunitats professionals. Però també començo a detectar en gent propera alguna actitud malaltissa per culpa d'internet i això sí que em preocupa.
El dia d'ahir va ser d'una intensitat inusual. Però per mi, és clar. Va començar, com cada dia, a les 5 del matí quan va sonar el despertador. Fins a les 11h., al despatx despatxant amb alumnes i professors i intentant posar una mica de sentit comú a un tema que tenia sobre la taula.
A les 11h. cap a classe, amb més alumnes que mai. El dia anterior havíem parlat dels rumors i per posar un exemple vaig fer córrer el rumor que en la següent classe potser faríem un exercici a classe. Els 72 alumnes van saltar d'alegria quan els vaig dir que aquell dia la classe acabaria mitja hora abans i que no havien de fer cas als rumors.
A les 12h. la majoria vam marxar cap a l'auditori, allà estava a punt de començar una taula rodona amb dos expresos exonerats del corredor de la mort als Estats Units (Shujaa Graham i Juan Meléndez) i la participació del periodista Álvaro Corcuera. Abans d'entrar a la sala, vam estar una estona al hall de l'auditori i vaig poder veure un emocionat Graham a qui li queien les llàgrimes quan saludava alguns vells amics. Les llàgrimes es van repetir dins la sala quan es va reproduir el vídeo que l'Álvaro havia fet per il·lustrar el seu reportatge publicat a El País. L'Álvaro Corcuera va ser alumne de la facultat i va fer un excel·lent reportatge fruit d'un cert atzar. Aquell va ser el meu primer retrobament del dia amb un il·lustre exalumne. Encara en vindrien un parell o tres més. També van parlar el nostre degà, en Miquel Tresserras, i el company de la facultat Pere Franch. Però el moment que tothom esperava era la intervenció de Graham i Meléndez, que havien tingut una agenda carregada durant el dia visitant mitjans com Catalunya Ràdio o TV3. Per cert, el senyor Cuní hauria de tenir la decència de citar l'acte de la Facultat de Comunicació Blanquerna, no? Si no arriba a ser perquè nosaltres els vam portar i allotjar el senyor Cuní no hauria pogut entrevistar a Meléndez.
Juan Meléndez va ser el primer d'intervenir i a la sala es va fer el mateix silenci sepulcral que devia sentir l'exconvicte quan era al corredor de la mort. Impressionant el seu relat de com s'havia preparat la soga per suïcidar-se i que gràcies a uns somnis preciosos que tenia quan dormira va sobreviure. Eren prop de les 13h. i jo havia de marxar. Com que no puc fer-vos tota la crònica d'aquesta taula rodona, us recomano la que ha fet Adrià Gala a l'Avui. Per cert, l'Adrià també ha estat alumne meu. PD (Jo la crònica no l'hauria titulat amb un"A les portes de l'infern" ja que, en realitat, el corredor de la mort per ells ja era l'infern i el cel va ser la llibertat o hauria estat morir-se).
ARA amb exalumnes Deu minuts més tard m'esperaven al carrer Diputació 119 de Barcelona, la seu de l'ARA, l'esperat nou diari en català. Em va rebre en Guillem Carbonell, el comunity manager, qui feia uns dies s'havia posat en contacte amb mi per demanar-me si m'agradaria tenir un bloc al web del diari. Encantat de la vida. Amb en Guillem hi havia en Sergi Sabaté, també alumne de la facultat, i a qui, amb tota probabilitat, tornaré a tenir el segon semestre. Em vaig sentir com a casa. I és que a partir d'ara l'ARA serà el meu diari. I no només ho dic perquè sigui un col·laorador extern, sinó per qui i com es farà. Crec cegament en l'ideari d'aquest nou mitjà i crec en les persones que el faran possible. Entre aquests, altres exalumnes meus, com el premi extraordinari de periodisme de l'última promoció de la nostra facultat, l'Oriol March. Però especialment per la confiança que tinc amb el seu director, en Carles Capdevila, amb qui, a part d'unir-nos el privilegi de ser pares de família nombrosa, compartim la mateixa assignatura a la Facultat. Ahir també vaig poder parlar una estona amb en Capde i vaig poder veure als seus ulls la il·lusió d'un dels projectes intel·lectuals més prometedors del segle a Catalunya, però també el neguit d'aquell qui pateix un compte enrere que s'acabava i encara té el despatx sense portes ni parets de vidre o alguns dels treballors per contractar. Vam quedar que a partir del 28N començaria a col·laborar amb ells i que, d'entrada, escriuria sobre mèdia. Us en mantindré informats. Tornant cap a la Facultat, vaig anar a veure el degà amb qui havíem de tancar aquella qüestió important de què us parlava al principi que tenia sobre la taula. També va informar-me que ja tenia a punt la carta de recomanació que enviarà a l'AQU per tal de donar suport a la meva petició d'acreditació com a doctor. I és que, ja que parlem d'exalumnes, en Miquel també va ser professor meu.
Exalumnes amb en Puntí I després cap a casa. Primer de tot a buscar els nens a cole, el que va ser el meu primer dia com a membre de l'AMPA de l'Escola Fortià Solà. A partir d'ara m'hauré de fer càrrec del butlletí informatiu. I de l'escola vam anar una estoneta al parc i una altra a casa de la meva germana. Allà ja no vaig poder més i vaig quedar clapat al sofà. Així que de seguida que vam arribar a casa em vaig posar el pijama i vaig començar a fer sopar, pensant només a poder-me'n anar a dormir el més aviat possible. Però, de cop, vaig recordar que tenia una entrada per anar a veure en Josep Puntí que presentava, diria que per primer cop, el seu nou espectacle "El telèfon roig" al teatre Cirviànum. Una barreja d'il·lusió i mandra es va apoderar de mi, però després de sopar em vaig tornar a vestir i cap al teatre s'ha dit. M'assec a la meva butaca i, sorpresa, al meu costat s'asseu un antic company d'escola dels anys 80, l'Albert, que em recorda que el dia 23 tenim el sopar d'exalumnes de Rocaprevera. De fet, jo mateix vaig fer el cartell per a la convocatòria del 24è sopar per celebrar que vam acabar 8è d'EGB. I just darrere nostre veig que s'asseuen una parella d'edat més avançada que la mitjana d'espectadors. Són els pares, ai las!, de l'única (si no em fallen les dades) exalumna torellonenca que ha estudiat a la Facultat de Comunicació Blanquerna. L'espectacle, i mai més ben dit, comença amb Carles Ribot. De cop, al fons del pati de butaques, comença a sonar una guitarra i una veu desafinada que canta "Que tinguem sort". En Carles va baixant les escales fins arribar a l'escenari i poc a poc anem descobrint que en Ribot porta a sobre només dues coses, la guitarra i un mocador de coll lligat a la cintura que li amaga l'entrecuix i mig cul. A partir d'aquí la mare de l'exalumne de Blanquerna es va passar tota l'actuació d'en Ribot fent comentaris sarcàstics, de fàstic i rient de l'actuació del fill bastard de Pau Riba. La veritat és que no tinc paraules per definir allò que vam veure dalt l'escenari. El paio va acabar estirat cap per avall i demanant que apaguessin els llums perquè tenia son. Sort en vam tenir de la versió que va fer de "Perduts en la boira" de Mazoni.
I en Josep Puntí no es va fer esperar. L'hora i tres quarts que van venir a continuació són impossibles de descriure. No us diré quines cançons va cantar, perquè segurament no ho sap ni ell. Però alguna cosa semblant a "Ull per ull" o "Mirall capgirat" es van sentir, interpretades a betzegades, amb energia i de manera magistral. A mig camí comença a canviar la lletra a un idioma semblant a l'anglès o al francès fins que amb un gest amb la mà cap al seu cervell sembla que se'n recordi de la lletra, i continua en català. Els músics que l'acompanyen procuren de no perdre el fil, i els costa. El que perd sovint el fil de la guitarra i del micròfon és el mateix Puntí a qui en Carles Ribot, que va entrant i sortint, li posa les coses a lloc. Estic convençut que ahir vaig viure un dels moments més memorables de la història de la música del nostre país. En Puntí és de les poques persones a qui pots veure creure's allò que canta. La cançó prèn vida, en Puntí és la cançó. Una cançó que traspua el sofriment d'una ànima aturmentada. Al final del concert en Puntí surt sol dalt l'escenari, agafa una guitarra, la comença a tocar, no li agrada com sona i fuig de l'escenari deixant anar un crit: "bona nit!". El concert s'ha acabat. S'obren els llums i sento algú que em crida. Al moment no la conec amb aquell cabell llarg i ondulat, però una radiant Anna Riera d'Olot em saluda. Òstia, quants anys que no veia la que va ser una de les meves millors alumnes. Em presenta el seu marit amb qui es va casar l'11 de setembre (el dia que jo feia 11 anys que em vaig casar). Se la veu feliç i m'informa que, curiosament, és funcionària i que treballa de mestre de català a Vic. Em diu que de tant en tant llegeix el meu bloc. Ens acomiadem i me'n vaig cap a casa amb la intenció d'escriure aquesta entrada al bloc i le dedicaré a ella.
Sovint s'ha comparat la situació de Catalunya amb la dels gals en les històries d'Astèrix i Obèlix. La comparació es fa per la resistència d'un poble que vol evitar la colonització d'un imperi. És curiós, perquè precisament els gals van acabar reconquerint la Gàl·lia i, de pas, es van quedar una part de la Catalunya nord que encara ens han de tornar.
En canvi, no és gaire habitual que comparem altres personatges de les històries del còmic per personatges de la vida real. Desgraciadament, però, des del dia 1 d'octubre tenim més motius perquè se'ns relacioni amb els personatges d'Uderzo i Goscinny. Concretament que es compari un parell de ciutadans de Corbera de Llobregat amb Ordralfabètix i Esautomàtix. Si home, el peixater i el ferrer que sempre estan com gat i gos ja que el segon acusa el primer de no tenir peix fresc. I us deveu preguntar ¿què té a veure el cas de dos homes de Corbera amb els del poble d'irreductibles? Doncs aquesta tràgica notícia.
Falta menys de dos mesos perquè sapiguem els resultats de les eleccions del 28 de novembre i mai com ara havíem estat tan a prop, des del franquisme, de la independència de Catalunya. Malgrat això, encara queda molt camí per córrer. O sigui, estem davant de grans oportunitats, però també d'unes quantes amenaces.
Les oportunitats La gran victòria després de 7 anys de tripartit i de debat estatutari és que la independència s'ha convertit en el centre del debat polític a Catalunya desplaçant l'autonomisme reivindicatiu. Molts són els factors que han condicionat aquest desplaçament, entre ells la presència d'ERC en el govern català. Però no pels motius esgrimits pels d'Esquerra, sinó més aviat per tot el contrari. Sí que és veritat que ERC ha obligat al PSC a catalanitzar-se i que ha permès que una part de l'electorat d'esquerres se sentís més proper al catalanisme. Però la tossuderia d'Esquerra per voler prioritzar l'eix esquerra-dreta i després de fer president a un exministre espanyol i membre de l'executiva del PSOE, han fet emprenyar bona part de l'electorat sobiranista que ha hagut de tirar pel dret per altres vies. Així doncs tenim, per començar, un PSC més dividit que mai. Personatges com Castells i Sobrequés han hagut de rendir-se als peus de l'independentisme, mentre d'altres com Pasqual Maragall hi flirtegen. La divisió dins del PSC és més aguda del que volen aparentar. Si se'n van a l'oposició a finals d'any, ja en sentirem a parlar. I si torna a necessitar els vots d'ERC per governar, potser podem tenir alguna sorpresa. CiU, especialment CDC, s'ha vist obligada a mullar-se i personatges com el propi Artur Mas han hagut de dir en públic que en cas d'haver de decidir hauria de dir que sí, que està a favor de la secessió. Aquest és un canvi enormement positiu ja que, per primera vegada, CiU comença a abandonar l'ambigüitat. Si CiU ha de governar i li falten vots per fer-ho, ja ho sentirem a dir, també, si no acaben radicalitzant el seu nacionalisme més enllà d'un platònic concert econòmic. Pel que fa a ERC, també s'ha vist obligada a prometre que no tornarà a fer president a un socialista sucursalista amb les seves condicions referendàries. Val més tard que mai. Finalment, la presència de dos partits nous independentistes també tenen ingredients de bona notícia. En cas que tots dos entressin al Parlament, cosa de moment poc probable, tindríem 4 partits clarament sobiranistes a la cambra catalana.
Amenaces Però les mateixes oportunitats tenen també incorporades de bracet algunes amenaces. La primera, i més evident, és que el debat catalanista pugui tornar, fruit de certa decepció en la falta de concreció, cap a l'autonomisme ressignat. Això serà així si a principis de la nova legislatura Catalunya, el seu govern, torna als pactes del peix al cove i accepta maquillatges al desastre de l'Estatut. Al PSC, tot i la crisi interna, continua manant l'espanyolisme gens amant de les aventures sobiranistes. El dels socialistes és el partit del funcionarietat de Catalunya i, per tant, de les cadires calentes. Difícilment veurem tota aquesta gent disposada a lluitar per millorar les seves condicions socials, laborals o morals ja que se sap que val més boig conegut que savi per conèixer. CiU continua estant lligada per l'encadenat d'un electorat covard. En bona part condicionat per l'U de les sigles. Aquesta rèmora alenteix una locomotora ben engrassada, però que encara funciona amb llenya i carbó. ERC arriba massa tard al canvi de rumb. Les consultes sobiranistes els ha agafat amb els pixats al ventre. Encara que ens vulguin fer creure que no, que la lluita per la sobirania ha estat sempre l'eix de la seva política, ara se'ls creu menys gent que mai. Diuen que el poble és sobirà i si les enquestes avancen una patacada monumental, per algun motiu deu ser. I també arriben tard Reagrupament i Solidaritat Catalana. Per més que tots plegats ens vulguin fer creure el contrari, en cap cas és positiu per a la secessió de Catalunya que els tres partits independentistes vagin per separat a les eleccions. Només amb un govern fort sobiranista, sense gaire galls als galliner, podrem aconseguir fer el salt qualitatiu i quantitatiu definitiu.
En conclusió, el futur del país depèn del desequilibri entre aquestes amenaces i oportunitats. No cal que us digui a favor de quin plat de la balança estic, oi?
Aquests d'aquí a la dreta són alguns dels aparells electrònics que utilitzo per als meus arxius digitals i de comunicació. El més vell de tots diria que és el primer. Es tracta d'un disc dur extern de la marca Imation de 500GB. Aquest em serveix per anar guardant els arxius de la feina i personals. Actualment hi tinc 313GB emmagatzemades.
L'altre aparell més "antic" és el telèfon mòbil, un HTC Magic, que fa poc més d'un any em va oferir Vodafone quan volia marxar a Movistar per poder tenir un Iphone. Fa uns mesos em vaig comprar també el meu primer MacBook Pro. Aquest disposa d'un disc dur de 250GB. Amb la compra d'aquest McBook hi havia una promoció per comprar un Ipod Nano, dels "vells", diria que de 16GB. Dissabte passat ens vàrem comprar un Reproductor de BluRay LG HR500 que té un disc dur intern de 250GB i que et permet gravar directament de la tv. També té Wifi i així passar arxius al teu ordinador i, alhora, reproduir els arxius que tens a l'ordinador. A més, li pots connectar un disc dur extern i pots veure a la tele les pel·lícules o fotografies i escoltar la música que tens guardades. És per aquest motiu que ahir mateix em vaig comprar un altre disc dur extern també Imation, però més gran i que s'ha de connectar a la llum, de 2TB. Així hi he pogut passar el prop de 400GB de pel·lícules que tenia emmagatzemades en un altre disc dur, però aquest multimèdia de 500GB. A part de la despesa econòmica que ha suposat en poc més d'un any (tot i que alguns d'aquests productes els he obtingut a preu de cost), ja us podeu imaginar les molèsties que provoca tenir tants aparells i, al mateix temps, l'emprenyada que agafes cada vegada que has de comprar un nou producte perquè t'ha petat l'altre (cas del DVD i del portàtil PC) o perquè se t'ha fet petit (cas del disc dur multimèdia). I quan vas a comprar-ne un de nou t'adones que ara ja no té sentit comprar un altre DVD quan ja hi ha els BluRay, ni tampoc que et compris un nou disc dur amb "només" 1TB quan ja n'hi ha de 2TB. Per tant, et compres un aparell com l'LG que et permet gravar de la tele, connectar-te a internet, reproduir BluRay i reproduir arxius de foto, àudio i vídeo. Però, com ja sabeu, això no ha fet més que començar. Els últims cinc anys hem tingut molts més canvis digitals que el primer lustre del mil·leni, així com del 95 al 2000 n'hi va haver molts menys que del 2000 al 2005. Però tinc la impressió que ens estem acostant a l'"aparell perfecte". Les empreses tecnològiques saben que han d'anar traient aparells a poc poc, amb petites millores cada vegada, perquè la gent estúpida com ja es vagi gastant els diners. Però arribarà un punt en què, inevitablement, hem de tenir totes els recursos digitals en un sol aparell. No sé com en diran, però segur que s'inventaran algun nom del tipus DDP (Digital Disc Phone) o Discphone, etcètera. Però jo li posaria, simplement, l'APARATU. Aquest nou aparell tindrà una capacitat d'emmagatzematge brutal, de desenes de TB. Per suposat, tindrà càmera de vídeo i fotogràfica d'alta definició amb una pantalla tàctil d'altíssima definició. Malgrat la capacitat per guardar moltes gigues, però, la majoria de nosaltres ja no guardarem arxius sinó que els veurem o escoltarem directament per internet a través de l'streaming, o sigui, consum directe d'un web o aplicació d'internet com el Youtube o Spotify. Aquest aparell el tindrem connectat a l'ordinador de treball i ens servirà per fer còpies de seguretat mentre es va carregant la bateria. El mateix aparell el podrem connectar al televisor de casa, segurament via WiFi, per poder reproduir els nostres arxius. Per cert, la televisió, a través de la gran pantalla, també la mirarem a través d'internet. No negaré que un, davant aquest allau tecnomultimèdiadigital, enyora aquella època en què amb un radiocassette grabava fragments de "La Casa de la Pradera" posant l'aparatu davant el televisor i així, abans d'anar a dormir, poder escoltar aquelles escenes que l'havien commogut.
Aquest mati, concretament a les 06:15h., quan he vist la portada de La Vanguardia, de seguida he pensat que la fotografia tenia un missatge molt clar. Fa molts anys que segueixo el fotògraf Pedro Madueño i al moment he pensat que havia de ser seva. Té un estil fàcilment reconeixible per la seva mirada pròpia que va més enllà de la majoria de retrats. No us descric la fotografia, perquè la podeu veure aquí sota, però sí que us explico el missatge que hi veig al darrere.
Fixeu-vos que el senyor Montilla se'n va cap a la nostra esquerra, com si fugís del pla. Això ho interpreto com una sortida. Però aquesta sortida no és només allò que és. O sigui, no només és que ell marxi de la sala a on ha fet la roda de premsa on ha anunciat la data de les eleccions, sinó que també simbolitza la sortida de la Generalitat de Catalunya. Tampoc és casualitat que se'n vagi cap a l'esquerra. Fixeu-vos com el logo de la Generalitat és en l'altra meitat de la fotografia, o sigui, al cantó dret. I és que la fotografia està dividida clarament, gràcies a una columna, en dues parts. La de l'esquerra és en la que es troba el senyor Montilla que marxa, i al cantó dret està buit i només hi distingim el logo de la Gene. Per tant, és l'espai buit que queda lliure, curiosament, al cantó dret i, per tant, que està esperant el substitut de l'actual inquil·lí de Palau que vindrà per aquell cantó: Artur Mas. Vaja, això és el que segur desitgen des de la direcció de La Vanguardia.
Una de les coses que més odio de l'estiu és les festes del barri barceloní de Gràcia, altrament i sobiranament anomenada vila de Gràcia. I no, no visc a Barcelona ni encara menys al barri (o vila) en qüestió. El que passa és que quan veig, inevitablement, que els diaris pubiquen en portada quin ha estat el carrer guanyador de no sé quin coi de concurs, em foto de mala llet. De mala llet perquè això és menys notícia que un escarabat es mengi una formiga. Però també m'hi poso, de mala llet, perquè ja veig les dents al llop del final de les vacances. No sóc pas d'aquells qui celebren el final d'agost amb un "quines ganes tinc de tornar a la feina i enviar els nens a cole".
I és que quan s'acosta el final de curs estival, i no falla mai, apareixen les mateixes notícies lustre rere lustre. Fins i tot aquest any, per gran goig d'aquells qui expliquem la teoria del periodisme, i quan ja se'ns acabaven les esperances, va aparèixer l'últim dia d'agost la notícia d'una serp trobada en un domicili. Ja sabeu, les "serps d'estiu" són aquelles notícies tretes de sota les pedres a l'estiu, a vegades vorejant o sobrepassant el rumor, per tal d'omplir les pàgines dels diaris en un període absent de notícies destacades. Doncs bé, per omplir les pàgines a finals d'estiu què millor que recórrer a alguns típics tòpics. Entre aquests, no hi falla mai el debat sobre la depressió postvacacional. Especialistes en la qüestió sempre, sempre, acaben receptant la mateixa solució per evitar-la: "tornar a la rutina uns 5 dies abans d'acabar les vacances". Entenc què volen dir i, per suposat, crec que és una bona solució. Volen dir que el ritme vital que portem durant les vacances convé anar-lo canviant per aquell que duem quan tornem a la feina. Però, la pregunta que em faig jo és: "¿això de la rutina és vàlid per tothom?". Per començar, cada vegada és més la gent que a l'agost no fa tot el mes de vacances o, fins i tot, ni tan sols en fa. Per a aquells qui tenen una setmana o quinze dies de vacances a l'agost els deu fer molta gràcia això de fer cinc dies d'aclimatació abans de començar de nou a la feina. Però, si obviem aquesta gent, ¿què me'n dieu d'aquells qui han tingut 4, 5, 6 o 7 setmanes de vacances, com uns estressats professors? Quina és la seva "autèntica" rutina? Per començar, pocs dies són tan rutinaris com els de vacances per a molta gent, sobretot quan es tenen molts dies de festa. Cada dia les mateixes hores a la pisicina, les mateixes migdiades o les mateixes nits de marxa. En canvi, quan tornem a la feina diria que cada dia és diferent a l'anterior i encara més si la nostra és una feina que depèn de diferents estacionalitats. Això aquells qui tenen feina, és clar. Aquells que estan a l'atur sí que se'n riuen d'això de tornar a la rutina. I si a sobre tens fills, la rutina s'acaba quan els nens tornen a l'escola. Dilluns futbol, dimarts música, dimecres piscina, dijous anglès i divendres cataquesi (per posar algun exemple, eh!). Això a la tarda, però al matí: dilluns porta els nens al cole l'àvia i es queda a dinar a casa seva, el dimarts els porta la cangur i es queden a dinar a l'escola, el dimecres els porta el pare i se'n van a dinar a un restaurant, el dijous els acompanya la veïna i es tornen a quedar a dinar al cole i divendres serà la mare qui els durà a l'escola i dinaran a casa. Ah, i parlant dels nens, aquests sí que se'n foten d'això de tornar a la rutina. ¿Sabeu quants dies rutinaris tenen a l'any? Doncs l'escandalosa xifra de 177 dies! O sigui, un any per a un nen de primària té ni més ni menys que 188 dies de festa, 11 més que de classe. Ah, i si a més hi afegim que d'aquests dies lectius n'hi ha dos de colònies, dues excursions, tres visites al teatre, i els dies extraordinaris per la castanyada, el Nadal, la pasqua, el carnaval, el Sant Jordi i el final de curs, sumat a un parell o tres de vagues de mestres, tenim que al final el nen va a classe poc més de 160 dies. O sigui, que si alguna rutina tenim al llarg de l'any, començant per la premsa, sense cap mena de dubte aquesta és la que practiquem durant el mes d'agost.
Demà passat, dia 28 de juliol, farà un mes just de la sentència del TC. Des de llavors, poques coses han canviat en la política catalana. Pocs fets i moltes paraules. Curiosament, l'expert número 1 en paraules és l'actual inquil·lí del Palau de la Generalitat, Pepe Montilla. Aquí sota us passo, per ordre cronològic, tots els titulars de La Vanguardia en què apareix el senyor Montilla. Veureu que l'únic "fet" del senyor Montilla durant l'últim mes ha estat reclamar encapçalar la manifestació del dia 10 amb una senyera i no una pancarta. Algú recorda, especialment aquells qui el van votar, quin era l'eslògan de la campanya del 2006 del PSC? Sí, home/dona, aquell de "Fets, no paraules".
La sentència del TC pot ser l'última oportunitat que tindrem en molt de temps per aconseguir la secessió d'Espanya. Si no aprofitem aquesta ocasió, probablement no en tindrem cap més en moltes dècades. Intento justificar-ho.
1) La sentència del TC és el final d'un trajecte que va començar amb la proposta de fer un nou Estatut per a Catalunya. L'Estatut és el màxim marc legislatiu al qual podem aspirar com a comunitat autònoma dins una constitució espanyola. Aquest marc no es pot superar per cap altra que no sigui una constitució catalana. I, a hores d'ara, ja sabem quin és el sostre d'autogovern al qual podem arribar dins d'Espanya amb l'Estatut. L'autonomisme dins d'Espanya ha quedat clarament definit amb el suport dels dos partits majoritaris de l'Estat a la sentència. Dins d'Espanya només podem aconseguir més autogovern amb un nou Estatut que, de ben segur, no es tornarà a redactar fins d'aquí a 30 anys més. 2) L'oportunitat actual és única perquè no es tornaran a repetir aquestes circumstàncies. Després de les eleccions de la tardor, i si no hi ha una majoria autodeterminista al Parlament, el globus es començarà a desinflar i les aspiracions d'aquells qui volen més autogovern quedaran amagades pel dia a dia de la governabilitat. Si no hi ha una majoria forta al Parlament en aquestes eleccions que estigui disposada a procalamar la independència, aquesta ja no serà possible en molts d'anys. 3) Allò que tantes vegades s'ha demanat ja ha arribat: que no es pot promoure la independència fins que no tinguem una majoria social a favor d'exercir el dret a l'autodeterminació. Siguem o no independentistes estic convençut que a Catalunya hi ha una majoria majoritària a favor que Catalunya exerceixi el seu dret a decidir quin sistema d'autogovern vol. Aquesta idea, però, insisteixo, s'ha de dur a la pràctica el més aviat possible. I és que si no ho fem ara la societat tornarà a desencantar-se amb la política (parlo de "la política" no "dels polítics") i tornarem al vell discurs de qui dia passa any empeny. 4) El PSC també ha demostrat fins a on pot arribar. Ha governat amb un partit independentista i, malgrat les proclames de reconversió que feia ERC, a l'hora de la veritat els socialistes catalans han seguit sometent-se a la voluntat del PSOE. Després de dos tripartits, ¿algú espera que a la tercera aniria la vençuda i el PSC aniria més lluny? 6) CDC, i Artur Mas en particular, té una oportunitat històrica. Un procés constituent com aquest és també una gran repte per passar a la història. El partit nacionalista català majoritari pot esdevenir el primer partit que governi l'estat català, no és pou temptador? Però si en aquestes eleccions, amb aquestes circumstàncies, CDC no fa el salt definitiu al secessionisme, ¿quin sentit tindria l'existència d'un partit que s'autoprocalama nacionalista? 7) La crisi tampoc durarà sempre. I, per tant, tampoc durarà la demostració que sense la independència financera no podem ser un país normal. O sigui, aquesta crisi és una de les millors oportunitats que tenim per fer evident que l'espoli que patim és una sagnia pròpia d'un estat opressor. 8) També és un bon moment, dels millors en la història, per sumar complicitats fora de Catalunya. Altres processos en marxa semblants, més en la forma que en el fons, al català ens poden servir d'ajuda. 9) No havíem vist i llegit mai com ara intel·lectuals que es mostressin tan partidaris del dret a decidir. Molts d'ells propers a CiU i al PSC sembla que demostran que realment saben fer anar el seu intel·lecte i s'han adonat que aquells cants a favor de l'Espanya plural no han servit per a res. Aquesta gent serà la que ara ens permetria fer la transició menys traumàtica, especialment per a aquells catalans que se senten més espanyols que catalans. 10) I, finalment, tampoc mai com ara havíem vist una premsa tan propícia al canvi. La Vanguardia fa uns dies va dir que les vaques volaven, o sigui, que ja hi ha més independentistes que dependentistes. I si La Vanguardia ho diu...
La manifestació del 10 de juliol de 2010 a Barcelona hauria de ser recordada com una manifestació independentista. Per suposat que entre els assitents hi havia persones que no aposten per la independència com a solució al conflicte català. Però negar que aquesta va ser la postura àmpliament majoritària seria mentir. No vaig veure cap pancarta a favor de l'estatut i moltes a favor de l'estat (català, és clar). I de cada 5 banderes 4 eren independentistes, abosultament majoritàries. Pel que fa a les samarretes o adhesius reivindicatius que portava la gent, també una immensa majoria demanaven més sobirania per a Catalunya. Finalment, la procalma que més vaig sentir va ser "in, inde, inde-pendèn-ci-a".
Per altra part, l'actual president a la Generalitat va ser escridassat durant tot el recorregut, i no només al final del passeig de Gràcia, quan va abandonar el carrer. I no per quatre radicals, sinó que els crits i xiulets venien d'una majoria de manifestants a banda i banda del passeig de Gràcia a mesura que la comitiva avançava. Els crits que es va sentir dir, sobretot, van ser "Montilla botifler" i "volem un president independent". I al final de la manifestació la consigna que es va cantar va ser "en Montilla botifler abandona el carrer". És molt trist que el president de la Generalitat sigui escridassat i insultat en una manifestació catalanista i sobiranista, però encara més trist deu ser que ell s'ho hagi buscat. No m'acabo de creure que l'argument perquè el president abandonés la manifestació fos que hi havia massa gent ja que a partir de la Gran Via la cosa estava més descongestionada. Tampoc entenc el tractament que n'han fet, de la qüestió, les televisions públiques espanyola i catalana. L'espanyola va dedicar, ahir a la matinada, la meitat de la notícia a l'abandonament de Montilla i la reacció del públic en contra d'ell. En canvi, a la mateixa hora, la notícia del 3/24 ni va fer referència a l'escridassada i abandonament de Montilla, avui al matí hi han fet referència en una frase i sense imatges. Ni una cosa, ni l'altra. Sigui com sigui, i com van afirmar ahir alguns polítics, hi haurà un abans i un després d'aquesta manifestació. Això és segur, com també hi haurà un abans i un després d'aquesta entrada al bloc, o del dinar que em menjaré d'aquí a una estona. El que importa és que el després sigui totalment diferent a l'abans. Ara ja sabem que l'independentisme no només ha deixat de ser molt minoritari sinó que probablement ja és majoritari. Artur Mas, especialment, n'hauria de prendre nota. Ell, que s'ha omplert la boca tan sovint dient que només podem convocar un referèndum quan siguem una majoria, s'hauria d'adonar que ha de ser o ara o mai. I que no haguem de tornar a sentir mai més a persones com Lluís Llach afirmar que ja n'està fins als collons de reivindicar les mateixes coses que ell va escriure fa 40 anys (en Llach va dir "30 anys", però li deu fallar la memòria).
Aquí teniu una interpretació fenomenal de la cançó "Gent normal" de Manel interpretada al Palau de la Música. La interpretació es va fer durant la Festa Major de Torelló. Jutgeu vosaltres mateixos:
Ja tenim l'Estatut sentenciat. Setenciat en el doble sentit de la paraula, o sigui, decisió judicial que acaba en un procés o prescriure un càstig, condemnar. El que ha vingut a posteriori no només era previsible, sinó sumament repetitiu. Està matemàticament demostrat quina serà la resposta de cada partit polític davant qualsevol situació política. No val la pena perdre ni un minut a comentar-la.
Tampoc penso perdre ni un segon a comentar allò que diu la sentència. És vomitiu, i no és metafòric, escoltar aquests mateixos polítics intentar explicar quants llençols hem perdut a la bugada i quants d'aquests llençols podrem reconvertir en draps de cuina. Aquells qui no vam votar aquest Estatut perquè crèiem que no solucionava els nostres problemes tan ens fot com l'han deixat. Només ens importa saber quan el podrem enterrar. I encara menys m'entretindré a escriure quatre paraules per jutjar la manipulació partidista de la manifestació de dissabte. Si dissabte aniré a Barcelona no serà per anar a comprar rebaixes, com algun president de la Generalitat pretén, sinó per dignitat moral i perquè sóc soci d'Òmnium Cultural. Estic convençut que el 28 de juny, el dia de la revetlla de Sant Pere, serà recordat històricament com l'inici del fi de l'autonomisme polític de Catalunya. Ara només falta que aquells qui encara no han sortit de l'armari, que encara tenen por de la represàlia, que els quedava un bri d'esperança de canviar Espanya, que creuen que no som prou gent, que pensen que és massa aviat per exercir el dret a decidir, surtin dissabte al carrer. Ara només falta que alguns d'aquests liderin la resposta real, l'efectiva, i comencin a enderrocar els murs que han aixecat els polítics. Comença a ser hora de deixar de somniar i de començar a actuar.
Al final del carrer Estafeta de Pamplona, just abans de l'última corba dels encierros, hi ha ha una botiga de Kukuxumusu. I just a sobre de la porta d'aquest botiga hi ha un rellotge digital que aquests dies va comptant les hores que falten pel chupinazo de les 12 del migdia del 6 de juliol.
Dilluns passat, per coses de la vida i de la feina, el destí va voler que fos davant d'aquest rellotge pocs minuts abans de tres quarts de 10 del matí, o sigui, just en el moment que aquest marcava que faltaven 22 dies, 2 hores, 22 minuts i 22 segons pel moment en què esclata una de les festes més estimades d'Euskal Herria. Però per culpa d'una lentitud digital manifesta, vaig ser incapaç d'agafar el testimoni d'aquest moment màgic per només 4 segons. Aquí teniu la fotografia que així ho demostra. Podia haver estat una mica murri i esperar-me 16 segons més i fotografiar el moment dels 22 dies, 2 hores, 22 minuts i 2 segons, però estava tan decebut per no haver aconseguit el primer objectiu que encara tenia les mans al cap en aquell precís instant.
Aquest és un grill a qui li agrada Manel. Després de posar-li la primera cançó del disc "Els millors professors europeus", La que el Bernat se't troba, i quan comencen a sonar els xiulets, el grill també comença a cantar.
Pels defensors dels drets dels animals, he de dir que cap dels tres grills de la gàbia els vaig torturar. Només els vaig llençar una miqueta d'aigua per fer-los sortir del cau. Estan ben alimentats i cuidats. D'aquí a unes dies els tornarem al seu hàbitat habitual.
El senyor José Montilla, aquell home a qui a alguns els agrada anomenar president, diu que l'Estatut no és una llei qualsevol. Afirma que aquest text legislatiu és més que una llei i que és la llei de lleis de Catalunya. I, en aquest sentit, que l'hem de defensar fins a les últimes conseqüències (o alguna cosa per l'estil).
Però les paraules del senyor Montilla parteixen d'una mentida: el que denominem l'Estatut no és una llei catalana sinó espanyola. De fet, el seu nom real i reial és: LEY ORGÁNICA 6/2006, de 19 de julio, de reforma del Estatuto de Autonomía de Cataluña. No ens enganyem, no ens enganyeu, aquesta llei no ha estat feta ni per catalans ni pensada per als catalans. Allò que reclama el senyor Montilla, mai podrà ser. El pacte amb Espanya no és possible i Espanya sap que aquesta llei és seva. Per tant, no ens hem d'escandalitzar perquè el Tribunal Constitucional (ho poso en cursiva perquè està escrit en castellà) estigui discutint com adaptar-lo millor a les seves necessitats. I no ens hem d'escandalitzar perquè és la seva obligació. Aquesta "Ley orgánica" espanyola ha estat redactada, en últim terme, per espanyols. D'aquell primer esborrany escrit al Parlament poca cosa substancial queda. Recordeu que després va ser raspallat a Las Cortes Españolas i finalment li van fer la permanent a La Moncloa. L'única cosa que hem pogut fer els catalans davant aquesta llei espanyola és manifestar-nos-hi a favor o en contra i ja veieu que ni així hem tingut l'última paraula. Senyor Montilla: sí realment el que vol és defensar la llei de lleis catalana ja tarda a encarregar la redacció de la nostra constitució.
