22 dies, 2 hores, 22 minuts i ... Sanfermín

Al final del carrer Estafeta de Pamplona, just abans de l'última corba dels encierros, hi ha ha una botiga de Kukuxumusu. I just a sobre de la porta d'aquest botiga hi ha un rellotge digital que aquests dies va comptant les hores que falten pel chupinazo de les 12 del migdia del 6 de juliol.

Dilluns passat, per coses de la vida i de la feina, el destí va voler que fos davant d'aquest rellotge pocs minuts abans de tres quarts de 10 del matí, o sigui, just en el moment que aquest marcava que faltaven 22 dies, 2 hores, 22 minuts i 22 segons pel moment en què esclata una de les festes més estimades d'Euskal Herria.
Però per culpa d'una lentitud digital manifesta, vaig ser incapaç d'agafar el testimoni d'aquest moment màgic per només 4 segons. Aquí teniu la fotografia que així ho demostra. Podia haver estat una mica murri i esperar-me 16 segons més i fotografiar el moment dels 22 dies, 2 hores, 22 minuts i 2 segons, però estava tan decebut per no haver aconseguit el primer objectiu que encara tenia les mans al cap en aquell precís instant.

El grill que li agrada Manel

Aquest és un grill a qui li agrada Manel. Després de posar-li la primera cançó del disc "Els millors professors europeus", La que el Bernat se't troba, i quan comencen a sonar els xiulets, el grill també comença a cantar.

Pels defensors dels drets dels animals, he de dir que cap dels tres grills de la gàbia els vaig torturar. Només els vaig llençar una miqueta d'aigua per fer-los sortir del cau. Estan ben alimentats i cuidats. D'aquí a unes dies els tornarem al seu hàbitat habitual.

L'Estatut no és nostre

El senyor José Montilla, aquell home a qui a alguns els agrada anomenar president, diu que l'Estatut no és una llei qualsevol. Afirma que aquest text legislatiu és més que una llei i que és la llei de lleis de Catalunya. I, en aquest sentit, que l'hem de defensar fins a les últimes conseqüències (o alguna cosa per l'estil).

Però les paraules del senyor Montilla parteixen d'una mentida: el que denominem l'Estatut no és una llei catalana sinó espanyola. De fet, el seu nom real i reial és: LEY ORGÁNICA 6/2006, de 19 de julio, de reforma del Estatuto de Autonomía de Cataluña. No ens enganyem, no ens enganyeu, aquesta llei no ha estat feta ni per catalans ni pensada per als catalans. Allò que reclama el senyor Montilla, mai podrà ser. El pacte amb Espanya no és possible i Espanya sap que aquesta llei és seva. Per tant, no ens hem d'escandalitzar perquè el Tribunal Constitucional (ho poso en cursiva perquè està escrit en castellà) estigui discutint com adaptar-lo millor a les seves necessitats. I no ens hem d'escandalitzar perquè és la seva obligació.
Aquesta "Ley orgánica" espanyola ha estat redactada, en últim terme, per espanyols. D'aquell primer esborrany escrit al Parlament poca cosa substancial queda. Recordeu que després va ser raspallat a Las Cortes Españolas i finalment li van fer la permanent a La Moncloa. L'única cosa que hem pogut fer els catalans davant aquesta llei espanyola és manifestar-nos-hi a favor o en contra i ja veieu que ni així hem tingut l'última paraula.
Senyor Montilla: sí realment el que vol és defensar la llei de lleis catalana ja tarda a encarregar la redacció de la nostra constitució.

El condó tauró

Salvem l'Avui

Hipòcrites

Com ja us explico en el meu nou bloc, vaig tenir l'ocasió de conèixer Martxelo Otamendi i Juan Mari Torrealdai, director i editor d'Egunkaria, pocs mesos després del tancament del seu diari. Amb tot tipus de pèls i senyals, ens van explicar com els van torturar aquella gent que defensa l'unitat d'Espanya. Vaig sentir una profunda tristesa i indignació. Lúnic que feien era escriure un diari en èuscar. I com que els espanyols no entenien què deia el diari, els van acusar de col·laborar amb ETA. Han tardat 7 anys a descobrir que tot era una farsa. Però vaja, no passa res, total, el que importava és que ho semblés.

Així treballa Espanya amb allò que no és espanyol. Així funciona la democràcia. Curiosament això coincideix en el temps amb el processament del jutge Baltasar Garzón. Avui he vist les imatges del president Maragall en un acte de suport al senyor Garzón dels sindicats majoritaris espanyols. El mateix Maragall que, curiosament, es creia que Otamendi havia estat torturat. Ara, el mateix Maragall que era alcalde de Barcelona quan Garzón va fotre a la garjola a quatre independentistes catalans perquè no molestessin durant els Jocs Olímpics. El mateix jutge que va fotre a la presó una colla de joves acusant-los de ser la branca juvenil d'ETA i que dos mesos després va haver de deixar al carrer perquè no en tenia cap prova.
També he vist la faràndula espanyola progre, entre la qual l'Almodóvar, manifestant-se a favor de Sant Garzón. Els mateixos progres que no han obert mai la boca en defensa de l'Egunkaria. I no només això, sinó que quan en la gravació d'un disc a favor de Palestina un músic basc els va demanar gravar-ne un en defensa del rotatiu basc, músics com Víctor Manuel van respondre que ni en pintura i es van posar a cantar: "vascos sí, ETA no!".
A aquests senyors, amics meus, ni riure'ls les gràcies. És patètic que haguem de sortir en defensa del jutge Garzón. L'Audiencia Nacional, tingueu-ho clar, es va inventar per acabar amb els nacionalismes no espanyols. Tant me fot que l'ultradreta espanyola també ataqui Garzón. Aquesta gent no ens ha de fer por, els que realment ens estan fent mal són uns altres que dissimulen sota una falsa progressia. Exactament el mateix que el Tribunal Constitucional. I si voleu seguir pensant que encara hi tenim alguna cosa a tractar amb aquesta gent, allà vosaltres. En tot cas, quan torneu mireu si encara porteu la cartera i la dignitat.

Cada dia s'aprèn alguna cosa nova

Això diuen, que cada dia s'aprèn alguna cosa nova. La meva intenció és comprovar-ho. Cada vegada que aprengui quelcom nou ho faré públic en un nou bloc cadadiasaprenalgunacosanova.blogspot.com. Si tu també has conegut avui aquest fet nou, després de llegir-ho aquí, pots clicar l'opció de sota el missatge en què diu "També ho he après avui" i, si no, pots clicar l'altra opció: "Ja ho sabia". A part, també seran benvingudes les vostres aportacions a les novetats que hagueu conegut al llarg del dia i les aniré publicant al bloc.

Super Bon Noi

¿Qui no ha volgut ser de petit un superheroi? Bé, d'acord, tu potser no, però el xiquet Xicoy, tot ell cofoi, volia ser un un Superheroi. El que no acabo de tenir clar és si llavors ja volia ser un Super Bon Noi. De més grandet, però, sí que ha intentat sovint assemblar-se al protagonista d'aquesta cançó dels "Amics de les arts". Aquí en teniu un fragment amb realització de Ges Avall Produccions:

Anar ben coppulat

Molta gent s'ha escandalitzat per les paraules de Miguel Ángel Martín. Escandalitzats perquè un dels molts càrrecs públics del PSC que viuen dels nostres impostos hagi estat tan insensat. Aquest senyor és aquell qui va dir des del Facebook que la directora de TV3 anava “mal follada” perquè havia sotmès al seu cap a un interrogatori. No entraré a qualificar, valorar, jutjar, criticar i menysprear les paraules d’aquest dirigent socialista, perquè ja s’ha fet sobradament i coincideixo amb tot allò que s’ha dit. Però sí que voldria comentar l’interrogatori a què va ser sotmès el senyor Martín dimecres passat a Catalunya Ràdio.

El programa “El Secret”, presentat per Sílvia Cóppulo, va començar el programa del dimecres 17 entrevistant en directe aquest individu. La senyora Cóppulo va sotmetre a Martín a un tercer grau. I no només això, sinó que pràcticament ni el va deixar parlar. Gairebé a cada resposta de l’entrevistat l’entrevistadora es mostrava sonorament (perquè no li vèiem la cara, però sí que li sentíem la veu) indignada. A més, tot sovint el tallava i no li deixava acabar les seves explicacions. Unes explicacions, tot sigui dit, molt poc argumentades. I no només això, sinó que la periodista es va dedicar a qualificar, valorar, jutjar, criticar i menysprear no només allò que Martín havia dit pel Facebook sinó també a les respostes que li estava donant en directe. Al final de l’entrevista el va acomiadar sense que l’entrevistat ho pogués fer.
El senyor Martín no sé si va ben o mal follat, però ara podrà presumir d’anar ben coppulat.

Escolteu l'entrevista

Periodisme és Blanquerna

De tant en tant, una mica d'autopromoció. Aquesta setmana a la Facultat de Comunicació Blanquerna han tingut lloc les Jornades de Comunicació. Podeu llegir les cròniques d'alguns dels actes al bloc dels meus alumnes de Periodisme: Semiperiodisme. Aquesta és la quarta edició d'aquest bloc que fan els alumnes de 2n curs de Periodisme. Cròniques, columnes, entrevistes, reportatges, etcètera, són els exercicis que els encarrego i que pengen al bloc cada quinze dies. Feu-hi una ullada i digueu-me què us sembla la feina de la Maria Aguilera, en Bern Redondo Travessa, la Laura Rodríguez, la Berta Arandes, l'Enric Cuadrada, la Carla Costa, la Paula Bonet, en Marc Calderó, la Marta Casanovas, l'Helena Novellas, la Mercè Alcaide, la Sara Canals, la Sílvia Coma i la Cristina Arilla.
Per cert, durant les Jornades Blanquerna els amics de l'APM? han rebut el premi al Millor Comunicador de l'any i ens han regalat aquest magnífic vídeo. Ah, per cert, entre els pencaires de l'APM?, i que surten al final del vídeo, hi ha una exalumna meva, l'Anna Gaya.



I parlant d'exalumna, el flamant nou fitxtatge d'en Puyal, la Marta Carreras, també va ser exalumna d'aquest seminari i autora de diferents entrades de Semioeriodisme. La Marta és una de les protagonistes d'aquest vídeo del Departament de Periodisme de la nostra Facultat, Periodisme és Blanquerna:

MACBA (Misèria Anònima al Centre de Barcelona)

MACBA (Museu d'Art Contemporani de Barcelona), Barcelona, 8 de març de 2010, 07:15h.

La incultura del tantsemenfotisme

Fa uns quants anys que s’ha instaurat a les nostres contrades la cultura del caminar (si no us agrada ‘cultura’ digueu-ne costum, hàbit, tradició). És molta la gent gran, i no tan gran, que durant el dia fa llargues caminades. Els metges recomanen caminar a aquelles persones que tenen diferents problemes de salut. Es tracta de fer exercici moderat. Per sort, a Torelló tenim bons paratges per anar a caminar. Cada dia, quan torno de Barcelona, em trobo grupets o parelles de gent que camina a un bon ritme i sempre penso que els envejo. M’agradaria tenir temps per fer aquestes caminades amb la gent que m’estimo mentre fem petar la xerrada.

Un d’aquests llocs bonics per passejar és l’antiga colònia industrial Imbern a “El Pelut”, a la riba del riu Ter. Allà hi ha uns jardins, un petit camp de futbol i una pista de tennis abandonada. Per accedir-hi s’ha de creuar un pont estret en què només hi ha espai per a un cotxe i a la vorera només hi cap una persona. Cada cap de setmana desenes de persones, moltes d’elles criatures, creuen aquest pont. Ahir dissabte, una d’aquestes parelles va anar a passejar. Són dues dones grans, bones amigues, que sovint van a caminar. Almenys un de les dones és àvia i l'altra n'estava esperant un, de nét. Segur que entre els temes de conversa hi ha el dels seus néts. Ahir, que feina bon dia i davant l’expectativa d’un diumenge fredós, van decidir anar a “El Pelut”.
Mentre creuaven el pont, un cotxe se’ls va llençar a sobre, les va atropellar i va llençar una de les dues dones daltabaix del pont. Aquesta dona, la que estava esperant un nét, va morir i l’altra està ingressada greu a la Vall d’Hebron. Diuen que el conductor del cotxe, un nano jove, estava fent una cursa.
I ja està, així de trist. Així de tràgic. Així d’injust. I així de fills de puta són aquells qui es pensen que viuen sols, que poden fotre el que els passa pels collons per passar-s’ho bé. La resta d’humans sobrem. Si al principi parlàvem de la cultura del caminar en aquest cas hauríem de dir-ne la incultura del tantsemenfotisme.
Els pares dels homicides avui deuen tenir un sentiment contradictori, si és que en tenen, que suposo que sí, de sentiments. Per un cantó deuen estar horroritzats pel crim que han comès els seus fills, i les conseqüències que això pot tenir. Però, per un altre, deuen respirar tranquils perquè n’han sortit il·lesos. Tot el contrari del que pensen la resta de torellonencs que coneixen, coneixem, les víctimes: “tan de bo haguessin sigut ells els que haguessin caigut daltabaix del pont”.

Fotografia d'Anna Mora

De pati d'escola

Ara ja sé perquè el Col·legi de Periodistes de Catalunya és un col·legi. Doncs perquè també tenen pati i allà s'hi reprodueixen les disputes que cada dia es repeteixen a les escoles del nostres país. D'aquí a un parell de setmanes hi ha eleccions i com a col·legiat tinc dret a vot. Puc triar la candidatura de Salvador Cot o Josep Maria Martí. Fins fa pocs dies tenia clar que volia anar a votar i qui votar. Però des d'avui sé segur que no penso anar a votar. És vergonyós que aquesta gent ens hagi de representar i que hagi de representar aquesta professió al nostre país. Per què ho dic? Us passo les cartes encreuades que he rebut a través del butlletí del Col·legi. Jutgeu vosaltres mateixos.

Carta enviada per la candidatura de Josep Maria Martí:

Per el periodisme, guanya la manipulació

La nostra candidatura al Col·legi de Periodistes de Catalunya (CPC) esperava una campanya en la que les dues opcions fessin una defensa del seu programa i de les alternatives al govern de la institució. Però la de Salvador Cot ha tirat pel camí del mig i s’ha inventat dues falses denúncies que res tenen a veure amb la realitat, en un exercici de manipulació tan evident que deixa per terra l’ètica exigible als que es diuen periodistes; l’únic objectiu d’aquesta estratègia és reblar el clau de la tesi que defensa ell i la seva candidatura: demostrar que el CPC és corrupte i està en fallida.

No ens agrada gens haver de denunciar aquesta pràctica manipuladora que demostra la greu crisi de valors i de professionalitat que afecta una part del periodisme català que ell sembla voler representar.

Cot va penjar al seu blog una entrevista falsa amb un cambrer del CPC, que afirma haver cobrat en negre durant nou anys. La informació està treta d’una conversa privada i el protagonista de l’entrevista denuncia que va ser enganyat per la candidatura Cot. Adjuntem un document signat per l’afectat en el que es fa evident l’engany a una persona a la que s’ha intentat enganyar. Trobem lamentable situar al centre de la campanya un treballador jubilat que viu de la seva pensió.

Cot també ha penjat al seu blog les auditories dels anys 2006 i 2008. Ho ha fet manipulant-les i sense reproduir els documents en la seva integritat. Els auditors en cap moment van dir, com fa entendre en Cot, que el CPC estava en fallida l’any 2006. Els informes preceptius que no ha penjat ho deixen ben clar.

Creiem que la publicació d’aquesta documentació interna ha fer molt de mal a la institució que ens representa a tots i demostra clarament que aquest candidat, lluny de preocupar-se pel conjunt de la professió, està disposat a dinamitar la nostre associació per esdevenir degà i impulsar una agenda política que res té a veure amb els gravíssims problemes de feina que afrontem els periodistes catalans.

Per a fer encara més evident la manipulació, hem de recordar que ell era coneixedor que una comissió externa, formada pels periodistes Josep Maria Cadena, Martí Anglada i Joan Tàpia, havien ja avaluat la situació econòmica del CPC el 2008 i van concloure que era correcta. Adjuntem el document amb les conclusions d’aquesta comissió, que va actuar a requeriment unànime de la Junta de la que formava part el gruix de l’actual candidatura Cot.

Nosaltres, que si creiem que cal una renovació a fons del Col·legi, no vo lem deixar de reconèixer que la Junta sortint, seguint les recomanacions de l’esmentada comissió externa, ha fet una bona tasca per enfortir la situació econòmica del CPC, que ha repercutit directament en una millor posició per defensar els interessos dels col·legiats.

Aquí hi ha un petit resum de les fites aconseguides:

1.- Contenir el deute del Centre Internacional de Premsa, que ja no és finançat pel CPC.

2.- Pactar un nou conveni amb l’Aliança per garantir la assistència sanitària dels col·legiats.

3.- Ordenar i actualitzar els lloguers dels diferents pisos que el CPC té a la finca de Rambla Catalunya.

4.- Decisió de cancel·lar el lloguer d’un principal annexe i reordenar l’espai a la nostre seu per encabir al personal d’administració i quioscos.

5.- Posar fil a l’agulla de la negociació amb l’Ajuntament d’un nou conveni per l’explotació dels quioscos.

6.- Consolidar les propietats del CPC a les demarcacions.

7.- Reduir les despeses de la revista Capçalera.

8.- Reduir les despeses de missatgers, correus, ensobraments.

No acaben aquí les manipulacions del nostre contrincant; Cot ha fet saber que estava disposat a pactar una candidatura unitària amb Josep Maria Martí. Això és totalment fals. Va ser exactament a l'inrevés. A principis del mes de febrer, Cot va rebutjar la mà estesa d’en Martí, hi ha testimonis, membres integrants de la seva candidatura, que ho poden confirmar.
La conclusió que es pot treure de tot això és que en Salvador Cot està basant la seva campanya en la manca de respecte al nostre codi ètic, un model de pràctica del period isme que no volem que guanyi ni al Col·legi ni a la professió en general.

Carta enviada per la candidatura de Salvador Cot:

Transparència, transparència, transparència

Candidatura Renovadora - Eleccions al Col·legi de Periodistes de Catalunya

Quan un grup divers de periodistes vam decidir presentar-nos al Col·legi en la candidatura renovadora de Salvador Cot, va ser per canviar actituds que malauradament veiem que es perpetuen. A l'esmena a la totalitat i les desqualificacions contra la nostra professionalitat, volem aclarir:

L'entrevista del sr. Enrique Gisbert és deontològicament impecable. La seva denúncia va ser voluntària, com ho demostra que va ser enregistrada amb una gravadora visible al damunt de la taula durant tota la conversa, tal com es veu a la foto. Tant les fotografies, com la gravació, estan a disposició dels col·legiats.

Preferim no qualificar les pressions que s'han exercit sobre el sr. Gisbert des de la candidatura continuista del sr. Martí ni la retracció que se li ha fet firmar, com els pitjors temps de la Unió Soviètica. Aquests fets, incompatibles amb el periodisme, transgredeixen tots els codis ètics professionals i personals.

Sorprèn que davant de les reiterades denúncies de males pràctiques al Col·legi, la resposta sigui desqualificar qui les denuncia en comptes de sumar-se a la petició de transparència de la gestió econòmica. D'això se'n diu "matar el missatger".

La publicació de les auditories és una pràctica democràtica, que s'aplica a les millors administracions i organismes del món civilitzat. Els col·legiats ho han de veure com un benefici i una manera de controlar a què es destinen els seus diners. No ens podem permetre reclamar com a periodistes la transparència informativa si no som els primers a aplicar-la a la nostra institució.

Ens mou única i exclusivament l'interès per la transparència i la utilitat d'un Col·legi fins ara opac i anquilosat.

Una d'indis

Com cada dia, ahir dimecres esmorzava a les 5:25 del matí llegint la columna d'en Monzó a internet. Malgrat el títol, "El último de la ¿qué?", ja m'imaginava que el text no parlaria d'en Quimi Portet i en Manolo García sinó de la nova exigència per ser un bon "nou britànic": fer bé la cua. En Monzó diu: "en el mundo anglosajón las colas son algo sagrado y sólo a un loco se le ocurriría saltárselas". I ens explica que això, a casa nostra, és més aviat tot el contrari i que, a més, "desde los ochenta, la cosa aquí ha degenerado bastante". L'article acaba posant un parell d'exemples viscuts per ell a Barcelona i conclou la columna, com sempre, amb un gran final: "Un día que le comenté a un señor lo absurdo de la cola en la que estábamos –cada uno por su lado–, me contestó: "Lo que faltaba. ¡A mí me van a obligar ahora a ponerme en fila india, como los borregos!". Para mí que no se daba cuenta de que, precisamente, los borregos son incapaces de formar una cola y de mantenerla como es debido."

Després de llegir la columna, a dos quarts de sis del matí, vaig tornar a tenir una d'aquelles agradables sensacions de sincronicitat. No feia ni 12 hores que acabava de viure una escena que exemplificava allò que m'acabava d'explicar en Monzó. Us l'explico?
Dimarts a la tarda tenia hora al cirurgià a Vic. Sortint de la visita em diu: "passa pel taulell d'entrada, dóna'ls aquest full i d'aquí a uns dies t'avisaran per la intervenció". No patiu, no és res greu, una petita operació d'aquelles que en vint minuts tornes al carrer (gràcies pel vostre interès). Així que me'n vaig anar a fer cua. Al taulell, dues noies estaven atenent a dues persones i darrere seu dues persones més estaven fent cua. M'adreço a la persona més allunyada del taulell i li dic "l'últim?" i amb el cap em diu que sí. Em col·loco darrere seu, al costat d'una columna.
Pocs segons més tard, entra a la recepció de la clínica, des de fora, una matrimoni d'ancians. Sense ni tan sols dir bona tarda, i encara menys demanar qui és l'últim, la dona es col·loca a l'esquerra de l'home que anava davant meu, però un pèl més avançada, i l'home es posa entre la columna i jo, a la meva esquerra, però també una mica més endavant que jo. Quan a l'home de davant meu li arriba el torn, l'atén la dona del taulell que està situada a la nostra esquerra. En aquells moments, la situació és la següent. Dues recepcionistes atenen a dos pacients. I a la fila hi som la parella d'ancians i un servidor. La dona continua estant en primera posició, just darrere de l'home que anava davant meu. L'home el tinc, literalment, enganxat a la meva espatlla. Tot i tenir lloc darrere meu i també a la meva esquerra, ja que la columna l'hem deixat més enrere, aquell homenot de poc més de metre cinquanta, cara blanca, i enormes bosses sota els ulls, està enganxat a mi. Semblem dos corredors de marató a la sortida esperant el tret per començar a córrer.
En aquell moment entenc perfectament la tàctica dels avis. Si l'home que anava davant meu acaba abans que la dona que estan atenent al cantó dret del taulell, ells em passaran al davant. S'han inventat una fila a l'esquerra i jo, és clar, estic a la suposada fila de la dreta. Brutal! Són uns experts creadors de files índies. Mentalment, però, començo a ordir la meva estratègia. Si acaba abans la dona de la dreta, la victòria és meva ja que surto amb avantatge i l'avi no té res a fer amb el meu esprint. Ara, si acaba abans l'home de l'esquerra, hauré d'enfrontar-me, segur, als avis. Quan la dona hagi ocupat el lloc que hauria de ser el meu li diré: "disculpi senyora, però em toca a mi ja que anava darrere d'aquest senyor" i amb el dit índex assenyalaré l'home que estarà sortint per la porta.
Una suor freda m'invadeix quan noto constantment la mirada de l'home que tinc al meu costat. Centro la meva, de mirada, en les recepcionistes. Sóc conscient que molt aviat una de les dues dirà: "qui toca?". Veig que l'home de l'esquerra comença a recollir papers i els posa en un sobre i em temo el pitjor. Però just llavors la dona de la dreta agafa el bolso de sobre el taulell i se'n va cap a fora. Triomfant m'acosto a la recepcionista i darrere meu m'imagino la cara d'abatut del meu contrincant.
Eufòric, a la noia de la recepció li dono el paper que m'ha donat el cirurgià. Ella se'l mira i em diu: "aix! Ho sento, però aquest paper l'has d'entregar aquí al costat" i amb el dit m'assenyala una dona que està asseguda davant un ordinador a pocs metres del taulell de recepció. Ara sóc jo qui està abatut, la dona en qüestió està atenent a una altra dona que s'acaba d'asseure davant seu. Em poso darrere d'ella just en el moment que pel meu costat passa la parella d'ancians cap a la sales de visities i tinc la sensació que l'home em mira de reüll amb un somriure sarcàstic sota el nas.

Foto de Ma. Teresa Pascual

Criaturades

Conec un parell de pares, mascles, de família nombrosa que cada dilluns i cada dimecres coincidiran a la feina a quarts de vuit del matí des d'aquest mes de febrer fins a finals de maig. Entre ells intercanvien algunes de les primeres paraules de la setmana. Això significa que cap dels dos pot portar els seus fills a l'escola el dilluns o el dimecres. Per tant, un exemple més d'allò que en diuen impossibilitat de conciliar vida familiar i laboral. Malgrat tot, són dos pares que prediquen i, quan poden, practiquen aquesta conciliació. De fet, un d'ells no només la predica sinó que, en part, viu de fer-ho. O sigui, en una de les seves ocupacions laborals sovint ens explica les dificultats que té ell, i tots els pares, per compaginar aquestes ocupacions laborals amb les ocupacions familiars.
Aquest predicador s'ha convertit, de fet, en un dels especialistes catalans sobre les relacions entre pares i fills. Va començar explicant-ho en un llibre; va seguir amb un programa de ràdio que va derivar també en un programa de tele; tot plegat l'ha dut a fer xerrades per tot el país i finalment ho ha condensat en un web. No es tracta ni d'un pediatre, ni d'un psicopedagog, ni d'un mestre d'escola sinó d'un comunicador que utilitza bàsicament l'humor. A hores d'ara ja deveu saber, ja ho heu vist a la foto, que us estic parlant d'en Carles Capdevila.

Doncs bé, l'altre que predica i practica la conciliació familiar i laboral és un servidor. En Carles i l'Enric són professors de la mateixa assignatura a la mateixa hora a la mateixa facultat de comunicació, Blanquerna, els mateixos dies de la setmana. Normalment els temes de conversa giren entorn de l'assignatura, però sovint també ho acaben fent de criatures. Últimament han comentat el recent nascut web d'en Carles: criatures.cat. Es tracta d'un interessantíssim web en què s'hi condensen moltes de les coses que en Carles ha anat recollit durant aquests anys que s'ha dedicat a la comunicació sobre les relacions entre pares i fills. El web s'ha convertit, a través de la seva productora Anar fent, en la continuïtat del programa de ràdio Eduqueu les criatures de Catalunya Ràdio. Criatures.cat barreja l'humor amb la informació, l'agenda infantil amb blocs de col·laboradors, en definitiva, un gran nombre de seccions i apartats que poden interessar als pares i fills de tot tipus i condició. Per a alguns pares, a més, hauria de ser de lectura obligatòria.

Doncs bé, l'altre dia en Carles i l'Enric parlaven del web i el primer li va demanar al segon si podia penjar un dels seus vídeos domèstics del youtube en què hi apareixen les seves criatures en memorables actuacions. I el segon li contestà que: evidentment! Així és com a la portada del web des d'ahir podeu veure aquest vídeo.

Mentrestant, en Carles i l'Enric, avui diumenge, estan exhaurint les últimes hores en família del cap de setmana abans que els soni l'impertiment despertador a primera hora del dilluns.

Discrepàncies al PSC? Hehehe!

Després d'uns dies allunyat del bloc per motius que no vénen al cas, no em puc estar de comentar les paraules suposadament polèmiques d'Ernest Maragall. No tinc ni idea si estava premeditat per part de la cúpula del PSC, però el que ha dit el tete no té res de polèmic. Són aquells qui es fan dir periodistes els que veuen disputes al PSC que no existeixen. Maragall no ha fet res més que marcar distàncies davant els socis del tripartit per tal de començar la campanya de la tardor. Ara ens faran veure que dins el PSC n'hi ha uns més catalanistes que d'altres i uns de més d'esquerres que d'altres. De pas, ICV farà veure que està enfadada per tal de fer-se passar per un partit més d'esquerres i així cada un manté les quotes. A Esquerra ja li va bé per mantenir-se dins la línia suposadament independentista i CiU simularà una crisi al tripartit per reclamar la majoria absoluta. I finalment el PP demanarà la dimissió de qualsevol persona que parli en nom del tripartit. I au, tots contents.

No fotem, home. Maragall és més sociata que ningú i sap què ha de fer per mantenir les quotes de poder del seu partit. De fet, si escolteu bé les seves paraules sentireu que en el fons el que reclama no és res més que el PSC tingui encara més poder. L'objectiu principal d'ell i el seu partit no és altre que el poder pel poder i arribar a governar amb majoria suficient per no haver de dependre de ningú. Vaja, com CiU durant dues dècades. Collons, i mentrestant la majoria de periodistes es pensen que aquesta gent està barallada. Sembla estrany que ja faci més de tres dècades que va morir el caudillo i que encara no siguem capaços de veure les orelles al llop.

Vaga edulcorada

Aquest dissabte vam anar a veure Sherlock Holmes als Cinemes Sucre de Vic. Just abans de pagar, vaig veure al vidre de la taquilla uns cartells anunciant que avui farien vaga en contra de la llei del cinema del Parlament de Catalunya. Per cert, és curiós que en diguin "vaga" d'un tancament patronal, oi? Al costat d’aquest anunci hi havia un altre cartell en què deien quelcom semblant a “estem a favor del català, estem en contra de la nova llei” i un seguit d’explicacions ja conegudes: que si redueix l’oferta, que si s’eliminaran llocs de treball, etcètera.

Per tant, els Cinemes Sucre, que a part dels multicines del mateix nom també són propietaris dels cinemes Nou i Vigatà, són uns grans defensors del país i del català però no volen que la meitat de les pel·lícules s’emetin amb la nostra llengua. Els mateixos cinemes que dissabte tenien, com cada dissabte, una pantalla gegant emetent el partit del Madrid amb el senyal en castellà de La Sexta tot i que el partit el feia també TV3 en català. Els mateixos cinemes que de 14 pel·lícules en cartellera només n’hi tenen una en català: “Nico, el ren que volia volar” i que es projecta només dissabtes i diumenges a les 16:15 i diumenge a les 11:45. Els mateixos cinemes que no han projectat mai cap pel·lícula 3D en català (d'això en té bona part de culpa també el govern). Els mateixos cinemes que quan projecten una pel·lícula doblada als dos idiomes sempre col·loquen la versió catalana a la pitjor sala: Mil·lènium2 la vàrem haver de veure a la Sala 1 del Nou, la pitjor sala de Vic i probablement del país. Els mateixos cinemes que sovint t’atenen en castellà quan tu els parles en català.
Un estudi publicat avui per l’Avui, encarregat pels promotors del tancament, demostra que aquesta llei no només no perjudica als cinemes sinó que fins i tot pot atraure més públic (entre els quals m’incloc acompanyat de tres criatures). Si aquesta gent de Vic són tan catalanistes com diuen, ara ja no tenen excusa per continuar maltractant la llengua que tan estimen.

Gran Danès vs Petit Suís

Ha de ser espectacular veure un Gran Danès menjar-se un Petit Suís.

II Concurs Musical Ges Avall

Aquesta vegada no hi ha excusa que valgui. Després de les crítiques per l'excessiva dificultat del primer Concurs Musical Ges Avall, aquí teniu la segona edició. En aquest només hi ha una fragment de cançó sense veu. A més, he distribuït les cançons pels anys de publicació del disc. He triat una cançó representativa de cada un dels anys de la dècada que hem acabat. Excepte un any! I aquest és l'error que també cal trobar. Què us pensàveu? Que ho faria tan fàcil? Hi ha una cançó que no es correspon a l'any assignat.

Qui trobi les 10 cançons (nom de l'intèrpret i de la cançó) i quin és l'any equivocat, tindrà premi.

Article publicat a l'ACM

Abans d'acabar l'any, en Francesc Ponsa, cap de premsa de l'Associcació Catalana de Municipis (ACM), em va demanar un article per a la revista que editen des de l'associació. Així que vaig reciclar una entrada en aquest bloc en què parlava de la consulta del 13D. El número 304 de la revista ja és el carrer i aquest és l'enllaç de l'article que reprodueixo més avall. Li agraeixo a en Francesc, amb qui vam compartir fa poc viatge a Brussel·les, haver pensat en mi per a col·laborar amb la seva revista amb un article que a més, perquè negar-ho, està ben remunerat.

El 13D, democràcia en estat pur

La consulta independentista del 13 de desembre de 2009 ha fet evident unes quantes realitats que alguns intuíem, que d’altres ignoraven i que molts no volien veure.

La primera d’elles, i més important, és que la societat civil del nostre país està més viva que mai. Arenys de Munt no va ser una anècdota. Aquestes consultes han estat organitzades per centenars d’associacions locals i comarcals. Milers de voluntaris han reaccionat davant una situació política que consideren insostenible. Farts de la inoperància i inhibició dels partits polítics, ha hagut de ser la gent “del carrer” la que ha organitzat un dels esdeveniments polítics més importants del que portem de segle a Catalunya.

En aquest sentit, també ha quedat demostrat que els pobles de Catalunya, els municipis, volen fer-se sentir com a ens polític en una societat en què tenim ajuntaments, consells comarcals, diputacions, govern nacional, govern estatal i institucions europees i mundials que regeixen els nostres destins. Aquesta evidència no ha agradat gaire a la majoria de partits polítics, institucions i mitjans de comunicació que han menyspreat i menystingut l’esdeveniment.

Una altra cosa que ha evidenciat les consultes és que el nostre sistema democràtic està trontollant. Trontolla primer perquè no es vol reconèixer un dret universal com és el de l’autodeterminació. Tentineja perquè no s’entén que allò que ha decidit un poble a les urnes pugui ser esmenat per un tribunal de 12 persones. Se’n ressent quan s’evidencia que els representants electes no són capaços de connectar amb les necessitats d’un país. I s’esberla quan un poble és insultat i espoliat impunement amb el silenci còmplice de les institucions.

Per tant, el 13D va ser un dia democràticament impecable. Sense el suport institucional i mediàtic i malgrat el que s’ha escrit o dit, un 30% de participació és un índex elevat. A Torelló, el meu poble, per exemple, les dades són molt clarificadores. La participació va ser del 37,3%. Tenint en compte que el cens estava inflat, ja que també votaven els menors de 16 i 17 anys i els immigrants sense dret a vot, si s’hagués tingut en compte només el cens real l’índex de participació seria molt més elevat.

Convé tenir en compte que a les eleccions municipals del 2007 a Torelló van votar 6004 persones, el 13D ho van fer 4331. O, dit d’una altra manera, va votar més gent a favor del ‘sí’, 4170, que persones van donar suport a CiU i al PSC junts, 4012, partits que governen a l’ajuntament i que van impedir votar una moció a favor de la consulta. A les eleccions al Parlament de Catalunya de fa tres anys van votar a Torelló 6360 persones, les eleccions amb més participació, un 63,32%. L’únic partit que es presentava a les eleccions defensant, suposadament, la independència de Catalunya, ERC, va rebre 1392 vots, 2778 vots menys dels que va rebre el ‘sí’ diumenge 13 de desembre. A la votació del referèndum de l’Estatut del 2006 van votar 5388 persones, el 53,8%. Però el ‘sí’ va rebre 4124 vots, 50 menys que el ‘sí’ a la independència amb una participació 16,5 punts inferior. I, finalment, el referèndum sobre la Constitució Europea, amb tota la campanya europea, espanyola, catalana i municipal inclosa, pagada amb diners públics, només va tenir una participació del 42,17% amb 4220 vots, 111 menys que el 13D. Per cert, el ‘sí’ a aquella constitució va rebre gairebé la meitat de vots que el ‘sí’ a la independència de Catalunya: 2291.

Finalment, un últim fet evident és que ja ha calat el debat sobre la independència de Catalunya. El 13 de desembre del 2009 molta de la gent que va anar a votar que ‘sí’, especialment de la tercera edat, mai s’havia proclamat independentista. Allò que semblava un tabú ha deixat de ser-ho. Ha quedat demostrat que és fals, com diuen alguns, que abans de fer un referèndum oficial convé convèncer la majoria de ciutadans que Catalunya és una nació. Les coses van al revés, només quan es convoqui un referèndum legal i vinculant els ciutadans del nostre país seran del tot conscients que Catalunya és una nació.

Solució al concurs musical

Davant l'allau de respostes i de missatges esperant el resultat del I Concurs Musical Ges Avall aquí teniu la solució. Haurem de deixar el premi desert ja que ningú ha endevinat les quinze cançons. De fet, diria, que en els missatges ningú m'ha dit cap de les cançons. Bé, haurem de fer cas a les reclamacions i en futures edicions del concurs procurarem que sigui més fàcil trobar la resposta.

Els homes Vichy

La Vanguardia, en portada, ahir titulava que “Sólo el 17% de los hombres colabora de verdad en casa”. L’estudi és d’Espanya i parteix d’una premissa: el treball domèstic és una feina de dones, forma part de la seva genètica, i quan un home fa aquest tipus de tasques és perquè vol col·laborar amb una responsabilitat que no és la seva. Per tant, aquest 17% d’homes són uns col·laboracionistes. Són els homes Vichy (en referència al govern col·laboracionista de Vichy i no perquè sigui una actitud efervescent). Es tracta d’una anomalia del sistema. Una raresa. En cap cas, doncs, podríem afirmar que “Només en un 17% de les llars les feines domèstiques són compartides” perquè seria un titular tendenciós, esbiaixat.
Tant esbiaixat com si tituléssim, a partir d’un altre estudi inventat, que “Només el 17% de les parelles volen fer l’amor al mateix temps”. Si un estudi ens diu que el 17% d’enquestades afirma que vol fer sempre l’amor quan també ho desitja el seu home el titular correcte, en realitat, seria: “Només un 17% de les dones col·labora de veritat a l’hora de practicar sexe”. Ja se sap que voler practicar sovint sexe forma part de la genètica masculina i que rarament una dona ho vol fer amb la mateixa assiduïtat que les seves parelles. No és cosa d’elles voler cardar, això és feina d'homes. Per tant, les dones que volen follar tan sovint com els seus homes són unes dones col·laboracionistes o dones Vichy (en aquest cas doblement Vichy, per això de col·laborar, i per les pessigolles que senten a la panxa quan veuen el seu home trempar).

Concurs musical

Aquest és el I Concurs Musical Ges Avall. Es tracta de veure aquest vídeo de més avall i identificar les 15 cançons que sonen. Són 15 fragments instrumentals que heu d'identificar amb el nom de la cançó i de l'intèrpret. Els que volgueu concursar-hi només m'heu de fer arribar un comentari al bloc amb les respostes. El primer que els encerti tots 15 tindrà premi. Quin? Coi, depèn de qui guanyi.

Us dono quatre pistes:

- Tres cançons no les interpreten cantants o grups d'origen català.
- Hi ha tres cançons que són versions d'altres cantants o grups.
- Tres de les peces només són instrumentals.
- Només dos intèrpets apareixen dues vegades.

El grup revelació del 2010

Us presento el grup revelació del 2010 que segur que se'n parlarà molt. Són els Lenam i el seu primer senzill es titula "Ram la". Ja veureu que la seva és una sonoritat meditarrània amb tocs de música àrab. Altament recomanables. Aquí teniu el videoclip de promoció: