El senyor José Montilla, aquell home a qui a alguns els agrada anomenar president, diu que l'Estatut no és una llei qualsevol. Afirma que aquest text legislatiu és més que una llei i que és la llei de lleis de Catalunya. I, en aquest sentit, que l'hem de defensar fins a les últimes conseqüències (o alguna cosa per l'estil).
osa substancial queda. Recordeu que després va ser raspallat a Las Cortes Españolas i finalment li van fer la permanent a La Moncloa. L'única cosa que hem pogut fer els catalans davant aquesta llei espanyola és manifestar-nos-hi a favor o en contra i ja veieu que ni així hem tingut l'última paraula.
Com ja us explico en el meu nou bloc, vaig tenir l'ocasió de conèixer Martxelo Otamendi i Juan Mari Torrealdai, director i editor d'Egunkaria, pocs mesos després del tancament del seu diari. Amb tot tipus de pèls i senyals, ens van explicar com els van torturar aquella gent que defensa l'unitat d'Espanya. Vaig sentir una profunda tristesa i indignació. Lúnic que feien era escriure un diari en èuscar. I com que els espanyols no entenien què deia el diari, els van acusar de col·laborar amb ETA. Han tardat 7 anys a descobrir que tot era una farsa. Però vaja, no passa res, total, el que importava és que ho semblés.
Molta gent s'ha escandalitzat per les paraules de Miguel Ángel Martín. Escandalitzats perquè un dels molts càrrecs públics del PSC que viuen dels nostres impostos hagi estat tan insensat. Aquest senyor és aquell qui va dir des del Facebook que la directora de TV3 anava “mal follada” perquè havia sotmès al seu cap a un interrogatori. No entraré a qualificar, valorar, jutjar, criticar i menysprear les paraules d’aquest dirigent socialista, perquè ja s’ha fet sobradament i coincideixo amb tot allò que s’ha dit. Però sí que voldria comentar l’interrogatori a què va ser sotmès el senyor Martín dimecres passat a Catalunya Ràdio.
Fa uns quants anys que s’ha instaurat a les nostres contrades la cultura del caminar (si no us agrada ‘cultura’ digueu-ne costum, hàbit, tradició). És molta la gent gran, i no tan gran, que durant el dia fa llargues caminades. Els metges recomanen caminar a aquelles persones que tenen diferents problemes de salut. Es tracta de fer exercici moderat. Per sort, a Torelló tenim bons paratges per anar a caminar. Cada dia, quan torno de Barcelona, em trobo grupets o parelles de gent que camina a un bon ritme i sempre penso que els envejo. M’agradaria tenir temps per fer aquestes caminades amb la gent que m’estimo mentre fem petar la xerrada.
En aquell moment entenc perfectament la tàctica dels avis. Si l'home que anava davant meu acaba abans que la dona que estan atenent al cantó dret del taulell, ells em passaran al davant. S'han inventat una fila a l'esquerra i jo, és clar, estic a la suposada fila de la dreta. Brutal! Són uns experts creadors de files índies. Mentalment, però, començo a ordir la meva estratègia. Si acaba abans la dona de la dreta, la victòria és meva ja que surto amb avantatge i l'avi no té res a fer amb el meu esprint. Ara, si acaba abans l'home de l'esquerra, hauré d'enfrontar-me, segur, als avis. Quan la dona hagi ocupat el lloc que hauria de ser el meu li diré: "disculpi senyora, però em toca a mi ja que anava darrere d'aquest senyor" i amb el dit índex assenyalaré l'home que estarà sortint per la porta.Foto de Ma. Teresa Pascual
Conec un parell de pares, mascles, de família nombrosa que cada dilluns i cada dimecres coincidiran a la feina a quarts de vuit del matí des d'aquest mes de febrer fins a finals de maig. Entre ells intercanvien algunes de les primeres paraules de la setmana. Això significa que cap dels dos pot portar els seus fills a l'escola el dilluns o el dimecres. Per tant, un exemple més d'allò que en diuen impossibilitat de conciliar vida familiar i laboral. Malgrat tot, són dos pares que prediquen i, quan poden, practiquen aquesta conciliació. De fet, un d'ells no només la predica sinó que, en part, viu de fer-ho. O sigui, en una de les seves ocupacions laborals sovint ens explica les dificultats que té ell, i tots els pares, per compaginar aquestes ocupacions laborals amb les ocupacions familiars.
Després d'uns dies allunyat del bloc per motius que no vénen al cas, no em puc estar de comentar les paraules suposadament polèmiques d'Ernest Maragall. No tinc ni idea si estava premeditat per part de la cúpula del PSC, però el que ha dit el tete no té res de polèmic. Són aquells qui es fan dir periodistes els que veuen disputes al PSC que no existeixen. Maragall no ha fet res més que marcar distàncies davant els socis del tripartit per tal de començar la campanya de la tardor. Ara ens faran veure que dins el PSC n'hi ha uns més catalanistes que d'altres i uns de més d'esquerres que d'altres. De pas, ICV farà veure que està enfadada per tal de fer-se passar per un partit més d'esquerres i així cada un manté les quotes. A Esquerra ja li va bé per mantenir-se dins la línia suposadament independentista i CiU simularà una crisi al tripartit per reclamar la majoria absoluta. I finalment el PP demanarà la dimissió de qualsevol persona que parli en nom del tripartit. I au, tots contents.
Aquest dissabte vam anar a veure Sherlock Holmes als Cinemes Sucre de Vic. Just abans de pagar, vaig veure al vidre de la taquilla uns cartells anunciant que avui farien vaga en contra de la llei del cinema del Parlament de Catalunya. Per cert, és curiós que en diguin "vaga" d'un tancament patronal, oi? Al costat d’aquest anunci hi havia un altre cartell en què deien quelcom semblant a “estem a favor del català, estem en contra de la nova llei” i un seguit d’explicacions ja conegudes: que si redueix l’oferta, que si s’eliminaran llocs de treball, etcètera.
El 13D, democràcia en estat pur
La consulta independentista del 13 de desembre de 2009 ha fet evident unes quantes realitats que alguns intuíem, que d’altres ignoraven i que molts no volien veure.
La primera d’elles, i més important, és que la societat civil del nostre país està més viva que mai. Arenys de Munt no va ser una anècdota. Aquestes consultes han estat organitzades per centenars d’associacions locals i comarcals. Milers de voluntaris han reaccionat davant una situació política que consideren insostenible. Farts de la inoperància i inhibició dels partits polítics, ha hagut de ser la gent “del carrer” la que ha organitzat un dels esdeveniments polítics més importants del que portem de segle a Catalunya.
En aquest sentit, també ha quedat demostrat que els pobles de Catalunya, els municipis, volen fer-se sentir com a ens polític en una societat en què tenim ajuntaments, consells comarcals, diputacions, govern nacional, govern estatal i institucions europees i mundials que regeixen els nostres destins. Aquesta evidència no ha agradat gaire a la majoria de partits polítics, institucions i mitjans de comunicació que han menyspreat i menystingut l’esdeveniment.
Una altra cosa que ha evidenciat les consultes és que el nostre sistema democràtic està trontollant. Trontolla primer perquè no es vol reconèixer un dret universal com és el de l’autodeterminació. Tentineja perquè no s’entén que allò que ha decidit un poble a les urnes pugui ser esmenat per un tribunal de 12 persones. Se’n ressent quan s’evidencia que els representants electes no són capaços de connectar amb les necessitats d’un país. I s’esberla quan un poble és insultat i espoliat impunement amb el silenci còmplice de les institucions.
Per tant, el 13D va ser un dia democràticament impecable. Sense el suport institucional i mediàtic i malgrat el que s’ha escrit o dit, un 30% de participació és un índex elevat. A Torelló, el meu poble, per exemple, les dades són molt clarificadores. La participació va ser del 37,3%. Tenint en compte que el cens estava inflat, ja que també votaven els menors de 16 i 17 anys i els immigrants sense dret a vot, si s’hagués tingut en compte només el cens real l’índex de participació seria molt més elevat.
Convé tenir en compte que a les eleccions municipals del 2007 a Torelló van votar 6004 persones, el 13D ho van fer 4331. O, dit d’una altra manera, va votar més gent a favor del ‘sí’, 4170, que persones van donar suport a CiU i al PSC junts, 4012, partits que governen a l’ajuntament i que van impedir votar una moció a favor de la consulta. A les eleccions al Parlament de Catalunya de fa tres anys van votar a Torelló 6360 persones, les eleccions amb més participació, un 63,32%. L’únic partit que es presentava a les eleccions defensant, suposadament, la independència de Catalunya, ERC, va rebre 1392 vots, 2778 vots menys dels que va rebre el ‘sí’ diumenge 13 de desembre. A la votació del referèndum de l’Estatut del 2006 van votar 5388 persones, el 53,8%. Però el ‘sí’ va rebre 4124 vots, 50 menys que el ‘sí’ a la independència amb una participació 16,5 punts inferior. I, finalment, el referèndum sobre la Constitució Europea, amb tota la campanya europea, espanyola, catalana i municipal inclosa, pagada amb diners públics, només va tenir una participació del 42,17% amb 4220 vots, 111 menys que el 13D. Per cert, el ‘sí’ a aquella constitució va rebre gairebé la meitat de vots que el ‘sí’ a la independència de Catalunya: 2291.
Finalment, un últim fet evident és que ja ha calat el debat sobre la independència de Catalunya. El 13 de desembre del 2009 molta de la gent que va anar a votar que ‘sí’, especialment de la tercera edat, mai s’havia proclamat independentista. Allò que semblava un tabú ha deixat de ser-ho. Ha quedat demostrat que és fals, com diuen alguns, que abans de fer un referèndum oficial convé convèncer la majoria de ciutadans que Catalunya és una nació. Les coses van al revés, només quan es convoqui un referèndum legal i vinculant els ciutadans del nostre país seran del tot conscients que Catalunya és una nació.
La Vanguardia, en portada, 
