Emparaulament

Emès a Ràdio Manlleu "No dinarem" el 30/10/06

En les eleccions de demà passat, la gent bàsicament haurà de triar entre dues grans maneres de mirar la política. Però quines són aquestes dues? La divisió més antiga és aquella que diu que estem davant de les dretes i les esquerres. Així ha estat tradicionalment com s’ha anat a votar. Ja se sap que a Catalunya els tres partits d’esquerres serien els que van firmar el Pacte del Tinell i que van començar a governar a finals del 2003 i el de dretes són les formacions del bipartidisme que hi havia just abans, en què el PP donava suport a CiU. Però ara resulta que hi ha una colla d’intel·lectuals, tots ells de dretes, que diuen que això de les dretes i les esquerres és una mentida i que tots els partits són iguals. És curiós que ho diguin només aquells qui voten a CiU o al PP. Però sí que tenen una bona part de raó, perquè el cinisme, que és allò que critiquen de les esquerres, és bàsicament el mateix que practiquen els de les dretes.
Per tant, potser aquesta divisió no ens serveix i hauríem de distingir entre catalanistes i no catalanistes. Però, és clar, ara resulta que aquest frontera tampoc existeix. És del tot etèria quan fins i tot Josep Piqué se’n proclama, de catalanista. I no només això, sinó que l’únic candidat que té un origen no català en fa bandera i, a més, el denomina com a catalanisme social. Així que tampoc podem anar a votar o catalanisme o espanyolisme.
Potser l’alternativa, seria, doncs, parlar de nacionalistes i no nacionalistes. Però, una vegada més, ens hem quedat sense la possibilitat de triar entre aquestes dues opcions. Si ara resulta que el nou Estatut diu que alguns diem que som una nació. I l’únic partit que es proclama nacionalista diu que l’Estatut ja reconeix que som una nació, quin sentit té continuar dient-se nacionalista.
Així doncs, si no hi ha ni esquerres ni dretes, ni catalanistes ni no catalanistes. I si a sobre tots els partits són igual de nacionalistes, què diferencia de veritat els partits? Per què n’hem de votar un i no un altre? No seria més lògic agafar les cinc paperetes, doblegar-les per la meitat i triar-ne una a l’atzar?
Doncs no, buscant bé encara hem trobat una diferència entre partits. Si ens hi fixem bé, veurem com encara som a temps de triar entre partits dependentistes, per un cantó, i un d’independentista per l’altre. És allò que realment distingeix els partits que es presenten a aquestes eleccions. Ara podem escollir si volem continuar votant els partits que ja els va bé que continuem sent masovers de les nostres pròpies terres o bé l’únic partit que defensa que la terra ha de ser de qui la cultiva.

El cadàver polític

Emès a Ràdio Manlleu "No dinarem" el 19/09/06

Pasqual Maragall va decidir fer una de les seves últimes maragallades convocant les eleccions catalanes l’1 de novembre. El debat que s’ha generat al voltant de la data de tots sants per tractar-se d’un festiu entre setmana no és l’àutèntica picada d’ullet del primer president de la generalitat del PSC. I què amaga, doncs, aquesta data? Per saber-ho, abans ens hem de remuntar a la nit del 16 de novembre de l’any 2003 quan tothom donava per fet que la carrera política del nét del poeta s’havia acabat. La nit de les anteriors eleccions i després que el PSC les perdés, moltes veus deien que Maragall era un cadàver polític. Però els metges Puigcercós i Montilla el van ressuscitar creant un tal govern catalanista i d’esquerres, altrament conegut com el tripartit. Durant aquests tres anys han mantingut el president socialista en vida. Però el mateix Montilla, fart de tantes maragallades, ha decidit que ja era hora d’enterrar-lo. Així ha estat com Maragall, per donar la raó als seus assassins i de pas fer el seu últim estirabot com a president, no se li va ocórrer res més que convocar les eleccions per la vigília del dia dels difunts. O sigui, que Pasqual Maragall serà, definitivament, un cadàver polític ni més ni menys que el 2 de novembre, el dia dels morts. Fins i tot l’onze de setembre es va fer una diada a mida que més que un auto-homenatge semblava un funeral en vida.
Un cop tinguem el polític Maragall ben enterrat, el dubte serà saber qui el substituirà al capdavant de la Generalitat. Si els nostres polítics fossin coherents, el més normal seria que tornés a governar un tripartit. Però no precisament el que hem tingut fins ara. Si del que es tracta és de desplegar aquest magnífic Estatut, seria lògic que ho fessin els partits que l’han defensat aferrissadament fins a l’últim moment. Per tant, Convergència i Unió, el Partit Socialista i Iniciativa haurien de governar junts. I que siguin ells, en tot cas, qui s’emportin les medalles si aconsegueixen la lluna, tal i com ens van prometre si votàvem que sí al referèndum. O si no, que siguin també aquests partits els que s’estavellin de ple contra el mur del govern espanyol i que en paguin les conseqüències. I mentrestant que Esquerra Republicana, encapçalant l’oposició, es netegi les ferides de les punyalades rebudes i que corregeixi els errors si vol tornar a governar sense sobresalts.
Però tot sembla indicar que el 2 de novembre no només haurem de vetllar la capella d’un Maragall que s’haurà retirat, sinó que comprovarem, una vegada més, com la lògica i la coherència no són lleis que regeixin la política i, qui sap, potser tenim algun altre cadàver polític sobre la taula.