Definitivament, i descaradament, La Vanguardia aposta per Artur Mas en aquestes eleccions. Només cal veure els titulars d'aquest diumenge. Però el que determina clarament que CiU és l'aposta de can Godó és el fet que han esperat fins avui per publicar l'entrevista al candidat convergent. Com ja us vaig explicar en el primer capítol d'aquesta sèrie, el diumenge és el dia que més lectors té el diari. És molt significatiu que les dues entrevistes publicades en diumenge hagin estat les del PP i de CiU.
Pel que fa a les primeres pàgines de les informacions de campanya, una vegada més els tres protagonistes són el PSC (PSOE), PP i CiU. No cal dir que el desig de la direcció del diari és que el PP aconsegueixi ser la tercera força del país. Que lluny queden aquelles suposades queixes del diari en contra dels recursos del PP a l'Estatut i la posterior retallada constitucional.
Avui dissabte, vuitè dia en què la premsa informa de la campanya, és també el cinquè en què La Vanguardia posa a les dues primeres pàgines d'informació dels actes de campanya el tripartit CiU, PSC i PP. Dijous, els dos partits protagonistes van ser CiU i PSC, tot i que el PP havia aparegut ja en la pàgina anterior, la primera vegada que la informació dels actes de campanya s'avança una pàgina abans. I ahir al tripartit de La Vanguardia s'hi va afegir ERC.
Per tant, a l'equador de la campanya, podem dir que: - El tripartit CiU-PSC-PP apareix en 5 de les 9 dobles pàgines, un 55,5%. (El 66,6% si comptem el dijous passat en què el PP ja havia sortit en la pàgina anterior). - CiU, PSC, ERC, PP i ICV: diumenge. - CiU i PSC: dilluns i dijous (tot i que el PP ja havia aparegut). - CiU, PSC, ERC i PP: divendres. Per tant, CiU i PSC hi apareixen tots els dies, el PP en el 87,5% (el 100% si comptem el dijous en què ja havia sortit abans), ERC el 22% i ICV el 11%.
Els castells, les torres humanes, ja són patrimoni cultural immaterial de la humanitat segons la UNESCO. Per cert, em fa gràcia això d'"immaterial" tenint en compte que una pinya pot arribar a suportar 8 tones de matèria humana.
Me n'alegro moltíssim perquè hi ha poques coses al món que simbolitzin millor els valors d'una humanitat solidària, interclassista, generosa, integradora, laica, compromesa i valenta. No calia que ho digués la UNESCO, fa dècades que els castells són un patrimoni únic i difícilment comparable a qualsevol altre. Encara ara ploro davant qualsevol aleta de la qual sóc testimoni. Ploro tant si el castell el corona un enxaneta dels Sagals d'Osona, els Marrecs de Salt, els Bordegassos de Vilanova, la Colla Jove de Valls o els Castellers de Barcelona. Un nen de 5 o 6 anys, a 9 metres sobre terra, aixecant el braç i la mà simbolitza tots els valors que he enumerat abans. La millor manera de demostrar que l'unió fa la força. Però també és un homenatge a totes les edats humanes. Els més veterans, a la pinya, i a mesura que anem pujant pisos anem trobant els més joves. Els més forts aguantant els més dèbils. A Oslo, Noruega, hi ha el Vigeland Sculpture Park que intenta mostrar tots aquests mateixos valors amb escultures humanes de pedra. Una visita més que recomanable. Però no em negareu que viure-ho i veure-ho amb persones de veritat és molt més emocionant. Només hi ha una cosa que no m'acaba de convèncer dels castells: l'excessiva competitivitat que hi ha entre colles simbolitzat especialment pel concurs mundial del colles castelleres. No entenc perquè hem de convertir una tradició cultural en una espècie d'esport amb guanyadors i vençuts. A aquest ritme acabarem fent una lliga castellera en què cada cap de setmana s'hauran d'enfrontar dues colles a veure qui aconsegueix la victòria per tal de guanyar, a final de temporada, el torneig a la regularitat. És per aquest, i altres motius (especialment perquè hi tinc familiars), que jo em sento molt a prop dels Minyons de Terrassa. És la meva colla, la que més m'emociona. Una colla que sempre s'ha negat a participar al concurs de castells. D'aquí l'emprenyamenta de castellers com en Ramon, immortalitzat gràcies a l'APM, però que exemplifica millor que ningú això que estic dient. Aquest cap de setmana els Minyons acomiaden la temporada amb la seva clàssica Diada de la Colla, la que fa 32. Es considera l'última gran actuació de la temporada. Curiosament, l'última actuació de la temporada serà la primera des que els castellers han estat declarats patrimoni de la humanitat. Així doncs, què millor per homenatjar els castells i celebrar aquesta designació, que anar a veure els Minyons a Terrassa, els Castellers de Barcelona i els Castellers de Sants aquest diumenge dia 21 a les 12h. Amb una mica de sort podreu tornar a veure el 3 de 10 amb folre i manilles, com aquest d'aquí sota, que jo vaig tenir l'enorme privilegi de poder veure en directe. (Foto de Víctor Castelo)
L'estrella de la campanya de CiU pel 28N és el concert econòmic. CiU ha decidit fer d'aquesta reivindicació l'eix principal del seu govern. És normal, per tant, que tothom i digui la seva a l'hora de creure's o no si aquest és un objectiu assolible o no.
Sembla ser que des de la federació ja s'han encarregat de posar una mica d'aigua al vi i que, en realitat, no demanen el concert econòmic sinó una cosa semblant que doni més diners dels que rebem ara. Doncs jo tinc dues hipòtesis del que pot passar amb això del concert econòmic. Bé, en realitat hi ha tres opcions, però la primera la descarto. Descarto que el govern espanyol, sense més, ens doni el concert econòmic. Tenint en compte això, només ens queden dues opcions.
1a Opció El que tem la majoria és que CiU, quan governi, arribi a un nou pacte del peix al cove que doni més diners a Catalunya i que això ho venguin com allò que ells en deien "quelcom semblant al concert econòmic". Tot i que Catalunya no recapti tots els diners i que no enviï un "cupo" a Madrid, diran que tenim pràcticament els mateixos diners. Això, doncs, és el que té més probabilitats de passar perquè, senzillament, ha estat el que ha fet sempre CiU quan ha governat. I, perquè negar-ho, el mateix que ha fet el PSc aquests últims anys. Per tant, els milers i milers de votants de CiU tradicionals tan els fot si això passa perquè ja saben de quin peu calcen. En canvi, és probable que decebi a molts d'aquells nous votants, principalment els emprenyats amb ERC. Però com que CiU ja estarà governant, se'n fotrà de tot plegat.
2a Opció Però podria passar una altra cosa. Imaginem-nos que CiU comença a demanar el concert econòmic un cop siguin al govern. I que ho demanin per tots caps i cantons, de tort i de dret. Llavors, com dèiem, Madrid es negarà en rodó a cedir aquest privilegi a Catalunya. S'hi negarà per terra, mar i aire. I aquí les coses podrien tenir dues sortides, però una també la descarto. Em nego a creure que els dirigents convergents diguessin "no ho voleu?, ah, vale!", i ja està. Tan panxos. El govern d'Artur Mas podria dir amén, i justificar que no han aconseguit el concert per culpa d'Espanya. Però no, si Madrid s'hi tanqués en banda, només em puc imaginar una CiU sent fidel a la seva proclama del dret a decidir i que acabessin afirmant: "no ens deixeu cap més opció: convoquem el poble de Catalunya a un referèndum per demanar-li si encara vol seguir formant part de l'Estat espanyol".
No sé quina de les dues opcions creieu que és més probable. Però és important tenir-ho en compte abans d'anar a votar. Jo, personalment, tinc l'esperança que l'opció bona sigui la segona. I no només això, sinó que en el fons desitjo que aquest sigui l'objectiu real de Mas, Puig, Pujol i Homs. Que el concert econòmic només sigui una cortina de fum per fer evident que a Espanya ja no li podem demanar res més i que tinguin un argument per fer el que realment desitgen: ser al govern quan aconseguim ser un Estat i així construir realment una Catalunya millor. Insisteixo, això és el que desitjaria que passés, però...
Avui dimecres La Vanguardia continua apostant pel tripartit PSC - CiU - PP per a les dues primeres pàgines d'informació de la campanya. Pel que fa a l'entrevista de Pamionzó al candidat, aquesta vegada a Puigcercós, torna a ser de tres pàgines. Això sí, l'entrevista comença a la pàgina 13, però no continua fins a les 18 i 19.
M'agrada molt el redisseny dels diaris durant la campanya electoral. Molt interessant és el que ha fet La Vanguardia que, com cada quatre anys, intenta marcar tendència. Per exemple, m'agraden les firmes convidades i que puguem veure en Pàmies i en Monzó entrevistant els candidats. Ara, si ens fixem en els continguts, podem trobar-hi coses curioses. Per exemple, l'entrevista a la candidata Sánchez-Camacho es publica en diumenge, el dia que més gent llegeix el diari, i, a més, ocupa tres pàgines, a diferència del candidat Herrera que es publicava ahir dilluns, dia amb menys lectors, especialment si el dia abans no hi ha hagut futbol, i amb només dues pàgines. També és curiós veure a qui dediquen les dues primeres pàgines de notícies, no de cròniques o entrevistes, de la campanya. Mireu-vos aquestes dobles pàgines de divendres, dissabte i avui dimarts. Veureu que hi predomina un tripartit. En els altres dos dies hi havia els cinc partits majoritaris (diumenge) i CiU i PSOE (ahir).
Encara ara flipo cada vegada que llegeixo l'eslògan del PSC "Ni independentista, ni de dretes". Sóc incapaç d'entendre quina ment dependentista pot inventar un frase com aquesta per la campanya electoral.
I no ho dic perquè sigui una frase en negatiu i que portant-la en sentit positiu pot dur-nos a "Espanyolista i d'esquerres", com afirma en un bon article Empar Moliner. Això ja ho sabem i no cal que ens ho recordi. Tampoc flipo perquè és molt fàcil fer conya amb els "Ni Ni". O sigui, que algú pot fer la brometa fàcil que Montilla sempre ha estat un Ni Ni, algú que ni ha estudiat ni ha treballat, com ja he llegit en alguns comentaris. O potser d'altres diran que ara el PSC fa aquesta campanya perquè quan se'n vagin a l'oposició es puguin beneficiar dels sous que el mateix PSC ha aprovat per pagar els Ni Ni. Déu me'n guardi de considerar aquesta una mala campanya perquè, una vegada més, els socialistes juguen amb l'estratègia de la por, de "vigileu que ve el llop", com ja van fer amb aquell "Si tú no vas, ellos vuelven". Perdoneu-me si no em carrego l'eslògan, com ja hem llegit sobradament, mostrant la paradoxa que diuen això mentre no fan fàstics a pactar 7 anys amb independentistes a Catalunya, i amb els de dretes a Madrid o Euskadi. Cap d'aquests arguments em serveix per criticar aquesta campanya perquè, senzillament, estan en la línia habitual del PSC i perquè és totalment coherent amb allò que diuen que defensen i ataquen. No. Si flipo veient aquest eslògan és perquè Montilla ha matat definitivament el seu "Fets, no paraules", que pretenia substituir el debat sobiranista pel debat "allò que realment preocupa a la gent". No entenc com els mateixos socialistes, que odien parlar d'independència perquè saben que és possible, ara resulta que la mantenen al centre del debat. Diuen que Salvador Dalí deia "val més que parlin de tu, encara que sigui per bé". Doncs això, els independentistes han d'estar contents que els socialistes, els peperos, els espanyolistes (ja ho sé, darrere de "socialistes" i "peperos" aquesta paraula és reiterativa), la majoria de mitjans, etcètera, parlin malament de la independència ja que això només crea més secessionistes.
El passat 23 d'octubre vam anar, 3/5 parts de la família, a la Festa dels Súpers. Per desgràcia, un dels xics es va haver de quedar a casa per culpa d'una pneumònia. Ara una de les amigues amb qui vam anar a la Festa m'ha fet arribar aquest enllaç en què es pot veure la GIGAFOTO en què hi apareix gairebé tot el públic que va assistir els dos dies de la festa. No negaré que sóc un d'aquells pares que canta totes les cançons de l'espectacle i que encara s'emociona quan veu els més menuts disfrutant de valent amb en Roc, la Pati Pla, la Lila, etcètera.
No sé si recordeu com CiU se'n fotia de l'eslògan que utilitzava el 2003 el PSC al·ludint al canvi. Exactament el mateix que fa ara el PSC amb CiU. La guerra de qui canvia més en aquestes eleccions és divertidíssima per l'enorme estupidesa que traspua. Cap d'aquests dos partits representen cap mena de canvi en el sistema de govern que ha patit la Generalitat els últims temps. ¿Cal recordar que Mas i Montilla ja han format part del govern de la Generalitat? ¿Cal tornar a explicar quants anys portem de governs de CiU i del PSC? ¿Cal tornar a enomenar els noms que repeteixen a les llistes d'uns i altres? Ara, si haguéssim de personalitzar quin dels dos representa més el canvi, per suposat, la batalla la guanyaria Artur Mas perquè encara no ha estat president.
Però si ens ho mirem en termes de governabilitat, que és el que realment importa en aquestes eleccions, l'autèntic i possible canvi només el poden dur o el Partit Popular o Solidaritat Catalana. O sigui, només podem parlar d'un canvi real en el full de ruta de la Generalitat si un d'aquests dos partits acaba formant part del Govern de la Generalitat de Catalunya. Si la propera legislatura tenim consellers del Partit Popular, que tant podria passar amb el PSC com amb CiU, sí que estaríem davant d'un autèntic canvi en allò que hem viscut les últimes legislatures. Possiblement s'assemblaria a l'últim govern convergent, però amb consellers del PP la cosa seria sensiblement diferent. Aparentment, sembla improbable que això succeixi, però ni CiU ni el PSC han anat al notari per assegurar que no passi. I pel que fa a Solidaritat, tres quarts del mateix. Si el Laportisme té prou diputats com per decidir la composició del nou govern, no hem de descartar que pogués entrar a formar govern amb CiU. I, per suposat, això sí que seria un canvi de rumb en la política del nostre país, molt diferent a la que impregnaria el PP. Però, a hores d'ara, les dues opcions sembla que tenen poques probabilitats de tirar endavant. Per tant, governin els dependentistes convergents i unionistes o governin els dependentistes no de dretes, sigui amb l'ajuda d'ERC i/o ICV, no s'entreveu, a priori, un canvi real en allò que hem vist l'última dècada al nostre país.
Aquí teniu l'immens lipdub per a la independència rodat a Vic aquest cap de setmana. M'hauria agradat molt poder-hi ser, però per motius personals em va ser impossible. Em moro de ganes que els desitjos de llibertat es facin realitat.
ARA
El diari ARA ja ha penjat el primer vídeo promocional. S'hi veuen alguns dels protagonistes del diari, entre els quals el seu director, Carles Capdevila. Tinc ganes ja de començar-hi a col·laborar.
PROTAGONISTES Està a punt de sortir al mercat el nou disc de Pau Vallvé, 2010. Aquí hi teniu un tastet amb el vídeoclip de la cançó "Protagonistes". Ja estic impacient per anar-lo a comprar.
Ja he complert la primera temporada de Fringe al blog "The Observer - Fringe". Precisament ahir vaig penjar les últimes fotos del capítol 20 mentre a TV3 estaven emetent el capítol 4, que és quan coneixem a l'observador. Després vaig veure el primer de la 2a. Si encara no t'has enganxat a la sèrie, et recomano que no provis de fer-ho, no sabràs com deixar-la. Com passa amb les creacions de J. J. Abrams, és la teva imaginació la que et permet anar omplint els buits que et deixa cada capítol. Només cal estar molt atents a cada capítol i observar bé aquells detalls que podrien passar desapercebuts.
I parlant d'observadors, també ahir vaig recordar que jo també tinc el meu propi observador de la realitat, en Maurici. No recordava, quan vaig crear el blog de l'observador, que al gener de 2009 em vaig agafar una pausa al bloc i vaig enviar en Maurici a vigilar la fauna mediàtica. Crec que el meu cas hauria de ser objecte d'estudi per l'agent Olivia Dunham. Amb molt de gust em deixaria examinar.
Aquesta és la notícia que podíem llegir ahir a les pàgines interiors del Vivir de La Vanguardia i que també trobàvem a internet. La fotografia apareixia en portada, amb la clara intenció de posar en evidència, una vegada més, l'alcalde i encara no alcaldable, del PSC de Barcelona. No em sorprèn el tracte que rep Hereu per part del diari de Can Godó, sinó el que em sorprèn és el text que acompanya el relat de com va aconseguir la fotografia Roser Vilallonga. Literalment diu en un fragment del text: "Mis ojos no dan crédito: a plena luz del día un inmigrante está orinando por donde pasará el alcalde". I la Roser es queda tan panxa després d'escriure això. ¿Com carai ho sap que es tracta d'un "inmigrante"? ¿Que potser li va demanar la documentació? En el peu de la foto que apareix a internet també hi surt la paraula "inmigrante". Si precisament ens diu que amb prou feines va tenir temps de veure com "miccionava" i es va afanyar a fer la foto... Aquesta és una de les conseqüències evidents del mal ús de la paraula immigrant. Aquest és l'èxit del PP i PxC, que han aconseguit fer recaure en el subconscient dels ciutadans, fins i tot en aquells qui se suposa que estan ben informats, que tot allò de dolent que passa a la nostra societat està causat pels immigrants. No seré jo qui negarà que alguns dels nous immigrants són els causants d'alguns dels danys que estem patint els ciutadans, sense anar més lluny els robatoris de bicicletes que estem vivint a Torelló els últims temps. Reconegut per la Policia Local i el Mossos d'Esquadra cada vegada que vas a fer una denúncia. Però d'aquí a culpabilitzar-los de tot, hi ha un abisme. Potser convindria que alguns es llegissin aquest codi de bones pràctiques que proposa l'ARA abans que es publiqui el nou diari. Entre d'altres coses podem llegir:
"Raça: En general, mai no publicarem la raça, l’origen ètnic o la religió de ningú, llevat que la informació sigui pertinent per a l’article. No informarem sobre la raça dels presumptes delinqüents, llevat que el seu origen ètnic formi part de la descripció per a la seva possible identificació, o que formi part rellevant de l’article (per exemple, en el cas d’un crim racista)."
Aquesta és una nova paraula, la que millor serveix per definir l'opció política de CiU, per al Xiquidiccionari:
INDEPACIÈNCIA
esp POLÍT Situació d'una col·lectivitat, d'un poble, d'un país, etc., no sotmesos a l'autoritat d'altres a la qual podem arribar algun dia, o no, si tenim molta paciència.
Marçal Sintes, l'articulista que acaba de fitxar per a El Periódico i director del Grau en Periodisme de la Facultat de Comunicació Blanquerna, ja se'l pot tractar de doctor. Ahir va defensar la seva tesi Els mèdia contemporanis com a adversaris de la política: Història i causes d'un conflicte entre poders. Cinc casos a Catalunya (2003-2006). Una de les coses que intenta explicar Sintes és perquè ha triomfat l'emparaulament "Tripartit" per definir el govern de coalició que ha dirigit la Generalitat de Catalunya els últims 7 anys. Per cert, part de la tesi ha rebut el premi Trias Fargas de la fundació de Convergència Democràtica de Catalunya.
Doncs bé, mentre en Sintes ens explicava d'on ve això del tripartit a la premsa ja podíem llegir la seva suposada necrològica. O almenys això ens ha volgut fer creure el líder de l'últim govern d'entesa: José Montilla. No recordaré allò que Montilla ja va dir fa quatre anys que, de fet, és el mateix que ara. Només vull dir que crec que aquest anunci beneficia a tothom. AL PSC L'anunci de Montilla que no es reeditarà el tripartit beneficia al PSC perquè pot moure més electorat. Fins i tot ells mateixos ho han reconegut. Han reconegut que aquest és l'objectiu que busquen: recuperar els electors espanyolistes que tradicionalment els voten. A ICV Encara que ICV són els únics que defensen que es reediti el tripartit, la no repetició els beneficia. Poden seguir procalament-se com a únics hereus d'aquest govern i, per tant, capitalitzar les coses bones que hagi pogut tenir. També els permet insistir en la idea que ells són els únics i autèntics representants d'esquerres. A més, en cas que ells i els socialistes poguessin sumar per formar govern, cosa molt poc probable, ICV tindria més pes al govern. A ERC El principal motiu de devallada d'ERC, segons les enquestes, és el tripartit. Cal dir res més? A CiU És el partit que en surt més beneficiat, encara que ens vulguin fer creure el contrari. CiU se sap guanyadora i en cercles íntims es mostren eufòrics. Si a això hi afegim que aquesta vegada sembla que encara que sumin els d'esquerres no repetiran, la jugada pot sortir rodona.
AL PP Qualsevol excusa és bona per atacar el tripartit.
I si aquests arguments no us convencen, no patiu, en tinc uns altres. I si creieu que l'anunci de Montilla no beneficia a tots els partits, tampoc patiu, també puc demostrar tot el contrari. Ja sabeu, en política només cal emparaular les coses com ens doni la gana per fer-nos creure el que ens roti.
L'Honorable Felip Puig i Godes ha visitat aquest migdia la Facultat de Comunicació Blanquerna. Dins els actes del cicle de conferències "Futur de Catalunya" que va encetar dimarts Joan Puicercós. L'exconseller ha estat molt explícit i ha respost sense embuts les preguntes dels estudiants. A més, també ha contestat alguna pregunta feta des del Twitter a través de #futurcat.
Això vol dir que no m'ha donat temps per fer-li una d'aquelles preguntes-comentari (o comentari-pregunta) que se solen fer a les conferències i que es fan interminables. Per tant, aprofitaré per fer-ho aquí. En un moment de la xerrada, Puig ha insistit en aquell vell argument per ajornar la independència: cal que la societat estigui madura per poder ser independents, que el referèndum el puguem guanyar i que no comporti un trencament social. Doncs bé, jo al senyor Puig m'hauria agradat dir-li això: "Amb tots els respectes, però crec que s'equivoca. Això de voler la independència és com voler tenir un fill. Aquelles parelles que fa temps, o no, que conviuen junts, arriba un moment que es plantegen tenir fills. Quan això passa, comencen a analitzar els pros i contres de tenir-los i, habitualment, acaben arribant a la conclusió que la cosa té més inconvenients i decideixen ajornar la decisió amb la frase "quan estiguem preparats ja ho farem". I és que quan hi paren a pensar veuen que ser pares està ple d'inconvenients: canviar bolquers, no dormir a la nit, despeses econòmiques, s'acaba la llibertat de vitajar, ja no se surt a sopar o al cine, etcètera, etcètera. Però, ¿què acaba fent decidir a la majoria de parelles tirar endavant l'engendrament? Doncs habitualment la clau és fer un cop de cap. No hi ha res millor per ser pares que deixar-se portar per la trempera del moment, sense protecció, i provar sort. I si a la primera, a la segona o a la tercera la cosa no tira endavant, no passa res, ho tornem a intentar. Però, almenys així, ja s'ha pres la decisió de tenir la criatura i no es posa en dubte l'objectiu principal. Així doncs, estic convençut que Catalunya només podrà, voldrà i estarà madura per decidir el seu futur quan es convoqui un referèndum, i no al revés. Així de senzill. Si hem d'esperar estar madurs per poder fer la pregunta potser llavors ja se'ns haurà passat l'arròs. I aquí ve la pregunta, senyor Puig, ¿no creu que hauríem de convocar un referèndum el més aviat possible i així, finalment, la gent podrà exercir el dret a decidir que tan prediquen?"
La setmana passada es va estrenar "Fringe" a TV3. Ho fa quan la sèrie ja ha esgotat dues temporades i ha començat la tercera. O sigui, després de 50 episodis TV3 ho estrena a casa nostra. El problema que té això és que la majoria de seguidors de la sèrie no se la miraran a TVC perquè ja ho han fet abans, possiblement nombroses vegades. I, per altra part, és difícil que algú nou que s'incorpora a la sèrie gràcies a TV3 aguanti la temptació de veure els nous capítols per internet.
Aquest és el meu cas. Després d'haver vist la setmana passada el primer capítol a TV3, no vaig poder esperar una setmana a veure el segon. Així doncs, una setmana i tres dies després, ja he vist els 9 primer capítols de la sèrie. I no només això, sinó que ja he creat un nou blog dedicat a la sèrie: THE OBSERVER - FRINGE. Amb aquest blog pretenc anar penjant les imatges en què apareix en escena un dels personatges misteriosos, l'observador, interpretat per Michael Serveris. Com us podeu imaginar, en aquest món d'internet, sobretot si està vinculat amb sèries de televisió, ja està tot inventat. O sigui, que ja hi ha un altre blog que fa el mateix. Per estrany que sembli, ho vaig descobrir després d'haver començat el meu. Havia fet una primera cerca a Google i no n'havia trobat cap, però finalment ahir vaig aguditzar la cerca i el vaig trobar. És aquest. La veritat és que es tracta d'un blog més complert que el meu, però veig que no està actualitzat. No va acabar la segona temporada i, per tant, em dóna ales per continuar amb el meu. Per suposat que em servirà d'ajuda, però procuraré anar penjant els meus observadors a mesura que els vagi veient a la sèrie. De fet, ja hi ha dos wiki dedicades a Fringe en què ens diuen a on podem trobar el personatge. Una és la "Fringe wiki" i l'altra "Fringe pedia". La xarxa en va plena, de llocs on intentar resoldre la majoria de misteris de Fringe. Un dels que ja fa dies que està resolt és la presència dels símbols. Queda clar que cada un dels símbols blaus sota fons negre que apareixen equivalen a una lletra i que, per tant, al final del capítol pots extreure'n una paraula. Aquí podeu veure les paraules de cada capítol. El curiós és que TV3 també vulgui crear cert suspens amb aquests símbols. Tot i que, com us deia abans, és fàcil resoldre els dubtes de la sèrie consultant-ho a internet. El que m'ha cridat l'atenció, però, no és que TV3 sigui tan ingènua de voler crear un suspens fàcil de resoldre. El que m'ha sorprès és el títol que han posat a aquesta informació: "Granota, fulla, poma". No us recorda a res? Feu memòria! Exacte: "Bicicleta, cullera, poma". Pot ser un dels altres misteris de la sèrie? O potser Carles Bosch és un fan de Fringe i ha introduït al documental alguns símbols que hem de resoldre? L'hauré d'anar a veure, no fos cas que hi aparegui també l'observador.
Aquest matí escoltava les excel·lents cròniques de l'enviat especial de Catalunya Ràdio, Joan Biosca, al lloc del rescat dels miners xilens. En directe he pogut sentir com explicava la sortida del segon miner. La Marta Romagosa li anava donant pas i en Joan ens anava explicant en quina situació ens trobàvem.
A les 7h. en Manel Fuentes, l'home que substitueix a la Marta a partir d'aquella hora, ha fet un dels seus habituals editorials moralitzants. Entre els comentaris, ha opinat que és gratificant que tinguem notícies positives com la de Xile. Però, al mateix temps, ha volgut denunciar que els mitjans converteixin la notícia en un espectacle. Més endavant, tornant a donar pas a en Joan Biosca, li ha preguntat si realment allò s'estava convertint en un circ mediàtic. L'enviat especial li ha dit que sí i que els periodistes estaven perseguint a la famílies. I, a continuació, en Joan Biosca ha dit quelcom semblant a: "una de les famílies dels miners ens ha deixat entrar a la seva tenda...". Després en Fuentes ha criticat que potser els responsables del rescat haurien de ser més discrets a l'hora de permetre que es filmessin segons quines escenes. Més tard, entre les notícies del dia, una periodista comentava al mateix programa tots els regals que rebran els miners i amb en Fuentes hi feien certa conyeta. Llavors m'ha vingut al cap un bon article de Salvador Cardús que va publicar a La Vanguardia sota del títol de "Como si no estuviéramos ahí". Tot i que aquell article parla de la política catalana i com els mitjans també en són actors, em quedo amb aquesta frase: "A los periodistas les suele ocurrir muy a menudo: se imaginan observadores tan externos a la realidad de la que informan, que se olvidan de que ellos forman parte también de esa realidad." Efectivament, en Manel Fuentes es dedica primer a criticar la mediatització del rescat dels miners xilens i, a continuació, ell fa el mateix. En les cròniques es diu que els periodistes persegueixen els familiars dels miners i resulta que Joan Biosca fa la crònica dins la tenda d'un dels familiars a qui entrevista en directe. I això, al senyor Fuentes, li sembla la mar de bé. A mi també, per cert. Potser el que convindria en molts mitjans, o potser a uns quants periodistes, és fer més sovint introspecció mediàtica en lloc de criticar l'expectació mediàtica de la qual també en són responsables. Ah, per cert, aquesta tarda, quan tornava cap a casa, escoltava de nou Catalunya Ràdio i he sentit una falca publicitària d'autopromoció del Matí de Catalunya Ràdio en què passaven fragments de les cròniques del matí des de Xile. No sé si això forma part també del circ mediàtic, el que és claríssim és que la ràdio nacional de Catalunya ha utilitzat el tractament mediàtic del rescat dels miners com a reclam publicitari per demostrar que "nosaltres també érem allà".
El 30 Minuts de TVC d'ahir es titulava "Malalts d'internet". En el reportatge s'explicava com s'ho fan a la Xina per a desintoxicar als joves que, com anaven repetint, "són addictes a internet".
El reportatge era força interessant i preocupant al mateix temps ja que reflecteix quelcom amb què ja ens estem trobant a la nostra societat occidental. Ja he sentit a dir, en més d'una ocasió, que hi ha famílies que han hagut de treure internet de casa per evitar mals majors en els seus fills. De fet, a casa ja sóc testimoni de quelcom semblant. I és que als meus fills cada vegada em costa més de desenganxar-los de l'ordinador quan estan jugant a pintar o als jocs del Club Súper3, per posar algun exemple.
Però el que no em va convèncer del reportatge d'ahir és l'expressió reiterada d'"addictes a internet". Si fóssim estrictes hauríem de dir que som molts els addictes a internet i, en canvi, no necessitem teràpies de desintoxicació. Jo em considero un addicte a internet ja que hi estic connectat les 24 hores del dia. El meu mòbil, un HTC, està permanentment connectat. Això vol dir que cada vegada que algú m'envia un correu al gmail el rebo. També puc consultar el meu twitter, el facebook o el correu de la feina sempre que vulgui. No cal dir que la premsa també la llegeixo pel mòbil. Però no només això, sinó que a la feina tinc internet tot el dia connectat i cada dos per tres vaig rebent els correus. No cal dir que internet, per exemple, l'estic utilitzant ara per escriure aquest post. Per tant, en un sentit estricte, sóc un addicte a internet. El que passa és que hem de diferenciar l'addicció de l'addicció malaltissa. Internet, en si, o estar-hi connectat tot el dia, no per força significa estar-ne malalt. Per començar, no és el mateix estar "enganxat" a una xarxa social, de la qual no en surts ni per menjar, ni per dormir, i que t'impedeix tenir altres relacions socials, que el fet d'anar consultant periòdicament la teva xarxa social. Per tant, com sol passar amb les addiccions, tot depèn del consum que se'n faci. A més, el terme "internet" és massa ampli ja que, en realitat, internet només és un canal no un mitjà. El que sobretot diferencia el malalt de la resta, crec jo, és la capacitat per desconnectar, de poder fer altres coses, i que l'addicció no provoqui un canvi de personalitat malaltissa: més antisocial, insomni, agressivitat, etcètera. Internet, per tant, per a molts s'ha convertit en una necessitat més de la nostra vida social i professional. Una necessitat semblant a la de menjar o anar al lavabo. Però el que hem d'evitar és utilitzar internet com els bulímics o anorèxics utilitzen el menjar, per exemple. Així doncs, crec que en lloc de parlar d'"addicció a internet", quan ens referim a la malaltia que provoca un mal ús d'internet, hauríem de parlar d'alguna altra cosa. Ara, tot i això, també us he de confessar que potser alguns dels que es passen (ens passem) el dia connectats a internet ens hauríem d'aturar de tant en tant a pensar com ens està influint aquesta addicció. Sóc dels que crec que, en general, internet no és una mala eina sinó tot el contrari. Fins i tot estic convençut que internet, i sobretot les xarxes socials, ens permet ser més sociables, més oberts de mires, estar més ben informats i tenir més oportunitats professionals. Però també començo a detectar en gent propera alguna actitud malaltissa per culpa d'internet i això sí que em preocupa.
El dia d'ahir va ser d'una intensitat inusual. Però per mi, és clar. Va començar, com cada dia, a les 5 del matí quan va sonar el despertador. Fins a les 11h., al despatx despatxant amb alumnes i professors i intentant posar una mica de sentit comú a un tema que tenia sobre la taula.
A les 11h. cap a classe, amb més alumnes que mai. El dia anterior havíem parlat dels rumors i per posar un exemple vaig fer córrer el rumor que en la següent classe potser faríem un exercici a classe. Els 72 alumnes van saltar d'alegria quan els vaig dir que aquell dia la classe acabaria mitja hora abans i que no havien de fer cas als rumors.
A les 12h. la majoria vam marxar cap a l'auditori, allà estava a punt de començar una taula rodona amb dos expresos exonerats del corredor de la mort als Estats Units (Shujaa Graham i Juan Meléndez) i la participació del periodista Álvaro Corcuera. Abans d'entrar a la sala, vam estar una estona al hall de l'auditori i vaig poder veure un emocionat Graham a qui li queien les llàgrimes quan saludava alguns vells amics. Les llàgrimes es van repetir dins la sala quan es va reproduir el vídeo que l'Álvaro havia fet per il·lustrar el seu reportatge publicat a El País. L'Álvaro Corcuera va ser alumne de la facultat i va fer un excel·lent reportatge fruit d'un cert atzar. Aquell va ser el meu primer retrobament del dia amb un il·lustre exalumne. Encara en vindrien un parell o tres més. També van parlar el nostre degà, en Miquel Tresserras, i el company de la facultat Pere Franch. Però el moment que tothom esperava era la intervenció de Graham i Meléndez, que havien tingut una agenda carregada durant el dia visitant mitjans com Catalunya Ràdio o TV3. Per cert, el senyor Cuní hauria de tenir la decència de citar l'acte de la Facultat de Comunicació Blanquerna, no? Si no arriba a ser perquè nosaltres els vam portar i allotjar el senyor Cuní no hauria pogut entrevistar a Meléndez.
Juan Meléndez va ser el primer d'intervenir i a la sala es va fer el mateix silenci sepulcral que devia sentir l'exconvicte quan era al corredor de la mort. Impressionant el seu relat de com s'havia preparat la soga per suïcidar-se i que gràcies a uns somnis preciosos que tenia quan dormira va sobreviure. Eren prop de les 13h. i jo havia de marxar. Com que no puc fer-vos tota la crònica d'aquesta taula rodona, us recomano la que ha fet Adrià Gala a l'Avui. Per cert, l'Adrià també ha estat alumne meu. PD (Jo la crònica no l'hauria titulat amb un"A les portes de l'infern" ja que, en realitat, el corredor de la mort per ells ja era l'infern i el cel va ser la llibertat o hauria estat morir-se).
ARA amb exalumnes Deu minuts més tard m'esperaven al carrer Diputació 119 de Barcelona, la seu de l'ARA, l'esperat nou diari en català. Em va rebre en Guillem Carbonell, el comunity manager, qui feia uns dies s'havia posat en contacte amb mi per demanar-me si m'agradaria tenir un bloc al web del diari. Encantat de la vida. Amb en Guillem hi havia en Sergi Sabaté, també alumne de la facultat, i a qui, amb tota probabilitat, tornaré a tenir el segon semestre. Em vaig sentir com a casa. I és que a partir d'ara l'ARA serà el meu diari. I no només ho dic perquè sigui un col·laorador extern, sinó per qui i com es farà. Crec cegament en l'ideari d'aquest nou mitjà i crec en les persones que el faran possible. Entre aquests, altres exalumnes meus, com el premi extraordinari de periodisme de l'última promoció de la nostra facultat, l'Oriol March. Però especialment per la confiança que tinc amb el seu director, en Carles Capdevila, amb qui, a part d'unir-nos el privilegi de ser pares de família nombrosa, compartim la mateixa assignatura a la Facultat. Ahir també vaig poder parlar una estona amb en Capde i vaig poder veure als seus ulls la il·lusió d'un dels projectes intel·lectuals més prometedors del segle a Catalunya, però també el neguit d'aquell qui pateix un compte enrere que s'acabava i encara té el despatx sense portes ni parets de vidre o alguns dels treballors per contractar. Vam quedar que a partir del 28N començaria a col·laborar amb ells i que, d'entrada, escriuria sobre mèdia. Us en mantindré informats. Tornant cap a la Facultat, vaig anar a veure el degà amb qui havíem de tancar aquella qüestió important de què us parlava al principi que tenia sobre la taula. També va informar-me que ja tenia a punt la carta de recomanació que enviarà a l'AQU per tal de donar suport a la meva petició d'acreditació com a doctor. I és que, ja que parlem d'exalumnes, en Miquel també va ser professor meu.
Exalumnes amb en Puntí I després cap a casa. Primer de tot a buscar els nens a cole, el que va ser el meu primer dia com a membre de l'AMPA de l'Escola Fortià Solà. A partir d'ara m'hauré de fer càrrec del butlletí informatiu. I de l'escola vam anar una estoneta al parc i una altra a casa de la meva germana. Allà ja no vaig poder més i vaig quedar clapat al sofà. Així que de seguida que vam arribar a casa em vaig posar el pijama i vaig començar a fer sopar, pensant només a poder-me'n anar a dormir el més aviat possible. Però, de cop, vaig recordar que tenia una entrada per anar a veure en Josep Puntí que presentava, diria que per primer cop, el seu nou espectacle "El telèfon roig" al teatre Cirviànum. Una barreja d'il·lusió i mandra es va apoderar de mi, però després de sopar em vaig tornar a vestir i cap al teatre s'ha dit. M'assec a la meva butaca i, sorpresa, al meu costat s'asseu un antic company d'escola dels anys 80, l'Albert, que em recorda que el dia 23 tenim el sopar d'exalumnes de Rocaprevera. De fet, jo mateix vaig fer el cartell per a la convocatòria del 24è sopar per celebrar que vam acabar 8è d'EGB. I just darrere nostre veig que s'asseuen una parella d'edat més avançada que la mitjana d'espectadors. Són els pares, ai las!, de l'única (si no em fallen les dades) exalumna torellonenca que ha estudiat a la Facultat de Comunicació Blanquerna. L'espectacle, i mai més ben dit, comença amb Carles Ribot. De cop, al fons del pati de butaques, comença a sonar una guitarra i una veu desafinada que canta "Que tinguem sort". En Carles va baixant les escales fins arribar a l'escenari i poc a poc anem descobrint que en Ribot porta a sobre només dues coses, la guitarra i un mocador de coll lligat a la cintura que li amaga l'entrecuix i mig cul. A partir d'aquí la mare de l'exalumne de Blanquerna es va passar tota l'actuació d'en Ribot fent comentaris sarcàstics, de fàstic i rient de l'actuació del fill bastard de Pau Riba. La veritat és que no tinc paraules per definir allò que vam veure dalt l'escenari. El paio va acabar estirat cap per avall i demanant que apaguessin els llums perquè tenia son. Sort en vam tenir de la versió que va fer de "Perduts en la boira" de Mazoni.
I en Josep Puntí no es va fer esperar. L'hora i tres quarts que van venir a continuació són impossibles de descriure. No us diré quines cançons va cantar, perquè segurament no ho sap ni ell. Però alguna cosa semblant a "Ull per ull" o "Mirall capgirat" es van sentir, interpretades a betzegades, amb energia i de manera magistral. A mig camí comença a canviar la lletra a un idioma semblant a l'anglès o al francès fins que amb un gest amb la mà cap al seu cervell sembla que se'n recordi de la lletra, i continua en català. Els músics que l'acompanyen procuren de no perdre el fil, i els costa. El que perd sovint el fil de la guitarra i del micròfon és el mateix Puntí a qui en Carles Ribot, que va entrant i sortint, li posa les coses a lloc. Estic convençut que ahir vaig viure un dels moments més memorables de la història de la música del nostre país. En Puntí és de les poques persones a qui pots veure creure's allò que canta. La cançó prèn vida, en Puntí és la cançó. Una cançó que traspua el sofriment d'una ànima aturmentada. Al final del concert en Puntí surt sol dalt l'escenari, agafa una guitarra, la comença a tocar, no li agrada com sona i fuig de l'escenari deixant anar un crit: "bona nit!". El concert s'ha acabat. S'obren els llums i sento algú que em crida. Al moment no la conec amb aquell cabell llarg i ondulat, però una radiant Anna Riera d'Olot em saluda. Òstia, quants anys que no veia la que va ser una de les meves millors alumnes. Em presenta el seu marit amb qui es va casar l'11 de setembre (el dia que jo feia 11 anys que em vaig casar). Se la veu feliç i m'informa que, curiosament, és funcionària i que treballa de mestre de català a Vic. Em diu que de tant en tant llegeix el meu bloc. Ens acomiadem i me'n vaig cap a casa amb la intenció d'escriure aquesta entrada al bloc i le dedicaré a ella.
Sovint s'ha comparat la situació de Catalunya amb la dels gals en les històries d'Astèrix i Obèlix. La comparació es fa per la resistència d'un poble que vol evitar la colonització d'un imperi. És curiós, perquè precisament els gals van acabar reconquerint la Gàl·lia i, de pas, es van quedar una part de la Catalunya nord que encara ens han de tornar.
En canvi, no és gaire habitual que comparem altres personatges de les històries del còmic per personatges de la vida real. Desgraciadament, però, des del dia 1 d'octubre tenim més motius perquè se'ns relacioni amb els personatges d'Uderzo i Goscinny. Concretament que es compari un parell de ciutadans de Corbera de Llobregat amb Ordralfabètix i Esautomàtix. Si home, el peixater i el ferrer que sempre estan com gat i gos ja que el segon acusa el primer de no tenir peix fresc. I us deveu preguntar ¿què té a veure el cas de dos homes de Corbera amb els del poble d'irreductibles? Doncs aquesta tràgica notícia.
Falta menys de dos mesos perquè sapiguem els resultats de les eleccions del 28 de novembre i mai com ara havíem estat tan a prop, des del franquisme, de la independència de Catalunya. Malgrat això, encara queda molt camí per córrer. O sigui, estem davant de grans oportunitats, però també d'unes quantes amenaces.
Les oportunitats La gran victòria després de 7 anys de tripartit i de debat estatutari és que la independència s'ha convertit en el centre del debat polític a Catalunya desplaçant l'autonomisme reivindicatiu. Molts són els factors que han condicionat aquest desplaçament, entre ells la presència d'ERC en el govern català. Però no pels motius esgrimits pels d'Esquerra, sinó més aviat per tot el contrari. Sí que és veritat que ERC ha obligat al PSC a catalanitzar-se i que ha permès que una part de l'electorat d'esquerres se sentís més proper al catalanisme. Però la tossuderia d'Esquerra per voler prioritzar l'eix esquerra-dreta i després de fer president a un exministre espanyol i membre de l'executiva del PSOE, han fet emprenyar bona part de l'electorat sobiranista que ha hagut de tirar pel dret per altres vies. Així doncs tenim, per començar, un PSC més dividit que mai. Personatges com Castells i Sobrequés han hagut de rendir-se als peus de l'independentisme, mentre d'altres com Pasqual Maragall hi flirtegen. La divisió dins del PSC és més aguda del que volen aparentar. Si se'n van a l'oposició a finals d'any, ja en sentirem a parlar. I si torna a necessitar els vots d'ERC per governar, potser podem tenir alguna sorpresa. CiU, especialment CDC, s'ha vist obligada a mullar-se i personatges com el propi Artur Mas han hagut de dir en públic que en cas d'haver de decidir hauria de dir que sí, que està a favor de la secessió. Aquest és un canvi enormement positiu ja que, per primera vegada, CiU comença a abandonar l'ambigüitat. Si CiU ha de governar i li falten vots per fer-ho, ja ho sentirem a dir, també, si no acaben radicalitzant el seu nacionalisme més enllà d'un platònic concert econòmic. Pel que fa a ERC, també s'ha vist obligada a prometre que no tornarà a fer president a un socialista sucursalista amb les seves condicions referendàries. Val més tard que mai. Finalment, la presència de dos partits nous independentistes també tenen ingredients de bona notícia. En cas que tots dos entressin al Parlament, cosa de moment poc probable, tindríem 4 partits clarament sobiranistes a la cambra catalana.
Amenaces Però les mateixes oportunitats tenen també incorporades de bracet algunes amenaces. La primera, i més evident, és que el debat catalanista pugui tornar, fruit de certa decepció en la falta de concreció, cap a l'autonomisme ressignat. Això serà així si a principis de la nova legislatura Catalunya, el seu govern, torna als pactes del peix al cove i accepta maquillatges al desastre de l'Estatut. Al PSC, tot i la crisi interna, continua manant l'espanyolisme gens amant de les aventures sobiranistes. El dels socialistes és el partit del funcionarietat de Catalunya i, per tant, de les cadires calentes. Difícilment veurem tota aquesta gent disposada a lluitar per millorar les seves condicions socials, laborals o morals ja que se sap que val més boig conegut que savi per conèixer. CiU continua estant lligada per l'encadenat d'un electorat covard. En bona part condicionat per l'U de les sigles. Aquesta rèmora alenteix una locomotora ben engrassada, però que encara funciona amb llenya i carbó. ERC arriba massa tard al canvi de rumb. Les consultes sobiranistes els ha agafat amb els pixats al ventre. Encara que ens vulguin fer creure que no, que la lluita per la sobirania ha estat sempre l'eix de la seva política, ara se'ls creu menys gent que mai. Diuen que el poble és sobirà i si les enquestes avancen una patacada monumental, per algun motiu deu ser. I també arriben tard Reagrupament i Solidaritat Catalana. Per més que tots plegats ens vulguin fer creure el contrari, en cap cas és positiu per a la secessió de Catalunya que els tres partits independentistes vagin per separat a les eleccions. Només amb un govern fort sobiranista, sense gaire galls als galliner, podrem aconseguir fer el salt qualitatiu i quantitatiu definitiu.
En conclusió, el futur del país depèn del desequilibri entre aquestes amenaces i oportunitats. No cal que us digui a favor de quin plat de la balança estic, oi?
Aquests d'aquí a la dreta són alguns dels aparells electrònics que utilitzo per als meus arxius digitals i de comunicació. El més vell de tots diria que és el primer. Es tracta d'un disc dur extern de la marca Imation de 500GB. Aquest em serveix per anar guardant els arxius de la feina i personals. Actualment hi tinc 313GB emmagatzemades.
L'altre aparell més "antic" és el telèfon mòbil, un HTC Magic, que fa poc més d'un any em va oferir Vodafone quan volia marxar a Movistar per poder tenir un Iphone. Fa uns mesos em vaig comprar també el meu primer MacBook Pro. Aquest disposa d'un disc dur de 250GB. Amb la compra d'aquest McBook hi havia una promoció per comprar un Ipod Nano, dels "vells", diria que de 16GB. Dissabte passat ens vàrem comprar un Reproductor de BluRay LG HR500 que té un disc dur intern de 250GB i que et permet gravar directament de la tv. També té Wifi i així passar arxius al teu ordinador i, alhora, reproduir els arxius que tens a l'ordinador. A més, li pots connectar un disc dur extern i pots veure a la tele les pel·lícules o fotografies i escoltar la música que tens guardades. És per aquest motiu que ahir mateix em vaig comprar un altre disc dur extern també Imation, però més gran i que s'ha de connectar a la llum, de 2TB. Així hi he pogut passar el prop de 400GB de pel·lícules que tenia emmagatzemades en un altre disc dur, però aquest multimèdia de 500GB. A part de la despesa econòmica que ha suposat en poc més d'un any (tot i que alguns d'aquests productes els he obtingut a preu de cost), ja us podeu imaginar les molèsties que provoca tenir tants aparells i, al mateix temps, l'emprenyada que agafes cada vegada que has de comprar un nou producte perquè t'ha petat l'altre (cas del DVD i del portàtil PC) o perquè se t'ha fet petit (cas del disc dur multimèdia). I quan vas a comprar-ne un de nou t'adones que ara ja no té sentit comprar un altre DVD quan ja hi ha els BluRay, ni tampoc que et compris un nou disc dur amb "només" 1TB quan ja n'hi ha de 2TB. Per tant, et compres un aparell com l'LG que et permet gravar de la tele, connectar-te a internet, reproduir BluRay i reproduir arxius de foto, àudio i vídeo. Però, com ja sabeu, això no ha fet més que començar. Els últims cinc anys hem tingut molts més canvis digitals que el primer lustre del mil·leni, així com del 95 al 2000 n'hi va haver molts menys que del 2000 al 2005. Però tinc la impressió que ens estem acostant a l'"aparell perfecte". Les empreses tecnològiques saben que han d'anar traient aparells a poc poc, amb petites millores cada vegada, perquè la gent estúpida com ja es vagi gastant els diners. Però arribarà un punt en què, inevitablement, hem de tenir totes els recursos digitals en un sol aparell. No sé com en diran, però segur que s'inventaran algun nom del tipus DDP (Digital Disc Phone) o Discphone, etcètera. Però jo li posaria, simplement, l'APARATU. Aquest nou aparell tindrà una capacitat d'emmagatzematge brutal, de desenes de TB. Per suposat, tindrà càmera de vídeo i fotogràfica d'alta definició amb una pantalla tàctil d'altíssima definició. Malgrat la capacitat per guardar moltes gigues, però, la majoria de nosaltres ja no guardarem arxius sinó que els veurem o escoltarem directament per internet a través de l'streaming, o sigui, consum directe d'un web o aplicació d'internet com el Youtube o Spotify. Aquest aparell el tindrem connectat a l'ordinador de treball i ens servirà per fer còpies de seguretat mentre es va carregant la bateria. El mateix aparell el podrem connectar al televisor de casa, segurament via WiFi, per poder reproduir els nostres arxius. Per cert, la televisió, a través de la gran pantalla, també la mirarem a través d'internet. No negaré que un, davant aquest allau tecnomultimèdiadigital, enyora aquella època en què amb un radiocassette grabava fragments de "La Casa de la Pradera" posant l'aparatu davant el televisor i així, abans d'anar a dormir, poder escoltar aquelles escenes que l'havien commogut.
Aquest mati, concretament a les 06:15h., quan he vist la portada de La Vanguardia, de seguida he pensat que la fotografia tenia un missatge molt clar. Fa molts anys que segueixo el fotògraf Pedro Madueño i al moment he pensat que havia de ser seva. Té un estil fàcilment reconeixible per la seva mirada pròpia que va més enllà de la majoria de retrats. No us descric la fotografia, perquè la podeu veure aquí sota, però sí que us explico el missatge que hi veig al darrere.
Fixeu-vos que el senyor Montilla se'n va cap a la nostra esquerra, com si fugís del pla. Això ho interpreto com una sortida. Però aquesta sortida no és només allò que és. O sigui, no només és que ell marxi de la sala a on ha fet la roda de premsa on ha anunciat la data de les eleccions, sinó que també simbolitza la sortida de la Generalitat de Catalunya. Tampoc és casualitat que se'n vagi cap a l'esquerra. Fixeu-vos com el logo de la Generalitat és en l'altra meitat de la fotografia, o sigui, al cantó dret. I és que la fotografia està dividida clarament, gràcies a una columna, en dues parts. La de l'esquerra és en la que es troba el senyor Montilla que marxa, i al cantó dret està buit i només hi distingim el logo de la Gene. Per tant, és l'espai buit que queda lliure, curiosament, al cantó dret i, per tant, que està esperant el substitut de l'actual inquil·lí de Palau que vindrà per aquell cantó: Artur Mas. Vaja, això és el que segur desitgen des de la direcció de La Vanguardia.
Una de les coses que més odio de l'estiu és les festes del barri barceloní de Gràcia, altrament i sobiranament anomenada vila de Gràcia. I no, no visc a Barcelona ni encara menys al barri (o vila) en qüestió. El que passa és que quan veig, inevitablement, que els diaris pubiquen en portada quin ha estat el carrer guanyador de no sé quin coi de concurs, em foto de mala llet. De mala llet perquè això és menys notícia que un escarabat es mengi una formiga. Però també m'hi poso, de mala llet, perquè ja veig les dents al llop del final de les vacances. No sóc pas d'aquells qui celebren el final d'agost amb un "quines ganes tinc de tornar a la feina i enviar els nens a cole".
I és que quan s'acosta el final de curs estival, i no falla mai, apareixen les mateixes notícies lustre rere lustre. Fins i tot aquest any, per gran goig d'aquells qui expliquem la teoria del periodisme, i quan ja se'ns acabaven les esperances, va aparèixer l'últim dia d'agost la notícia d'una serp trobada en un domicili. Ja sabeu, les "serps d'estiu" són aquelles notícies tretes de sota les pedres a l'estiu, a vegades vorejant o sobrepassant el rumor, per tal d'omplir les pàgines dels diaris en un període absent de notícies destacades. Doncs bé, per omplir les pàgines a finals d'estiu què millor que recórrer a alguns típics tòpics. Entre aquests, no hi falla mai el debat sobre la depressió postvacacional. Especialistes en la qüestió sempre, sempre, acaben receptant la mateixa solució per evitar-la: "tornar a la rutina uns 5 dies abans d'acabar les vacances". Entenc què volen dir i, per suposat, crec que és una bona solució. Volen dir que el ritme vital que portem durant les vacances convé anar-lo canviant per aquell que duem quan tornem a la feina. Però, la pregunta que em faig jo és: "¿això de la rutina és vàlid per tothom?". Per començar, cada vegada és més la gent que a l'agost no fa tot el mes de vacances o, fins i tot, ni tan sols en fa. Per a aquells qui tenen una setmana o quinze dies de vacances a l'agost els deu fer molta gràcia això de fer cinc dies d'aclimatació abans de començar de nou a la feina. Però, si obviem aquesta gent, ¿què me'n dieu d'aquells qui han tingut 4, 5, 6 o 7 setmanes de vacances, com uns estressats professors? Quina és la seva "autèntica" rutina? Per començar, pocs dies són tan rutinaris com els de vacances per a molta gent, sobretot quan es tenen molts dies de festa. Cada dia les mateixes hores a la pisicina, les mateixes migdiades o les mateixes nits de marxa. En canvi, quan tornem a la feina diria que cada dia és diferent a l'anterior i encara més si la nostra és una feina que depèn de diferents estacionalitats. Això aquells qui tenen feina, és clar. Aquells que estan a l'atur sí que se'n riuen d'això de tornar a la rutina. I si a sobre tens fills, la rutina s'acaba quan els nens tornen a l'escola. Dilluns futbol, dimarts música, dimecres piscina, dijous anglès i divendres cataquesi (per posar algun exemple, eh!). Això a la tarda, però al matí: dilluns porta els nens al cole l'àvia i es queda a dinar a casa seva, el dimarts els porta la cangur i es queden a dinar a l'escola, el dimecres els porta el pare i se'n van a dinar a un restaurant, el dijous els acompanya la veïna i es tornen a quedar a dinar al cole i divendres serà la mare qui els durà a l'escola i dinaran a casa. Ah, i parlant dels nens, aquests sí que se'n foten d'això de tornar a la rutina. ¿Sabeu quants dies rutinaris tenen a l'any? Doncs l'escandalosa xifra de 177 dies! O sigui, un any per a un nen de primària té ni més ni menys que 188 dies de festa, 11 més que de classe. Ah, i si a més hi afegim que d'aquests dies lectius n'hi ha dos de colònies, dues excursions, tres visites al teatre, i els dies extraordinaris per la castanyada, el Nadal, la pasqua, el carnaval, el Sant Jordi i el final de curs, sumat a un parell o tres de vagues de mestres, tenim que al final el nen va a classe poc més de 160 dies. O sigui, que si alguna rutina tenim al llarg de l'any, començant per la premsa, sense cap mena de dubte aquesta és la que practiquem durant el mes d'agost.
