Quan el sr. Cristina va conèixer la sra. Barcelona

A Internet disposem d'una eina molt interessant per saber quins són els cognoms o noms més posats al nostre país i també a Espanya. Són els webs dels instituts d'estadística. En aquest bloc ja us n'he parlat altres vegades. Doncs bé, com sol ser sol ser habitual en mi, se m'ha ocorregut una parida: buscar quantes persones es diuen Vicky, quantes duen Cristina al primer cognom i quantes Barcelona en el segon.

A Catalunya, segons dades del 2007, hi consten 16 Vicky, 7 de les quals al Barcelonès. Pel que fa a Cristina, n'hi ha 119 a tot Catalunya com a primer cognom. D'aquests destaquen els 31 a l'Alt Empordà, 25 al Barcelonès, 21 al Ripollès i 10 a Osona. I pel que fa a Barcelona al segon cognom al nostre país n'hi ha 241. D'aquests 90 al Barcelonès, 53 al Vallès Occidental i 19 al baix Llobregat. En aquest cas, no en consten a Osona i al Ripollès.

Pel que fa a Espanya, no sé quantes Vicky hi ha, però sí que sabem que 333 persones es diuen Cristina de primer cognom, 103 a Madrid, 59 a la demarcació de Barcelona i 58 a la de Girona. I 1201 persones es diuen Barcelona de segon cognom, curiosament la majoria de Saragossa, 438 i de Múrcia, 208. En canvi, a Barcelona en consten 184, a Girona 18 i a Tarragona 41.

La pregunta clau, però, és la següent: ¿Hi ha cap Vicky que sigui d'uns pares que es diguin Cristina i Barcelona de cognoms? I si no és així, ¿Què tarda un programa de televisió a localitzar un mascle Cristina i una femella Barcelona que estiguin disposats a copular junts per engendrar una criatura a qui posar-li Vicky?

Com faig una entrada nova al bloc

Aquí veureu com faig una entrada al bloc:

2020

La primera foto és d'ahir. La segona és de l'any 2020, data en què diuen que hauran desdoblat la línia de tren entre Vic i Barcelona. Vaja, quan estigui a punt de fer 50 anys potser em podré plantejar no haver de baixar cada dia amb cotxe a Barcelona. Quina sort! Encara em quedaran 15 anys per jubilar-me.

Precipitació

Messi va marcar els dos gols que van donar la victòria al Barça en els últims dos partits. Tots dos gols en temps de descompte i per desempatar un partit que l'equip blaugrana havia començat perdent. Dissabte, Corominas va marcar en el minut 20 i Henry i Messi en els 79 i 94. En el partit de dimecres a Ucraïna el Xakhtar va marcar en el minut 44 i el Barça en el 87 i també en el 94.

Queda clar, doncs, que el Barça, en les dues ocasions, va acabar els 90 minuts reglamentaris empatant i la victòria la va aconseguir en temps de descompte, oi? Doncs aquí teniu aquests titulars de la mateixa notícia del mateix dia del mateix diari. Això sí, el primer és de la primera versió i el segon de la segona.

Futur, present i passat

Una de les imatges més impactants que hem pogut veure recentment a televisió és la d'aquell home esquizofrènic que va llençar a les vies del Metro un pobre innocent. És d'aquelles notícies que, perfectament, podria passar per una llegenda urbana si no haguessin detingut el culpable. I també és una informació que espanta a milers de persones que diàriament agafen el Metro i que segur que s'han imaginat que podien haver estat ells la víctima. I així que un es pregunta: ¿No es podia haver previst? ¿Això em podia haver passat a mi? ¿Pot tornar a passar?

Doncs bé, avui a l'Avui, en una mateixa pàgina, podeu trobar la resposta a aquestes preguntes. Una sobre l'altra hi ha aquestes dues notícies de més avall. Jutgeu vosaltres mateixos i digueu-me si no tenim motius per estar perplexes:

Mata la propietària d'un 'sex shop' al cap de poc de sortir de la presó

La propietària d'una botiga de llenceria i objectes eròtics d'Alacant, de 45 anys, va ser apunyalada abans-d'ahir a la nit a l'interior del seu establiment per un home de 43, J.C.M.B., que pateix esquizofrènia.
El marit de la víctima la va trobar estesa a terra sobre un toll de sang i va avisar immediatament la Guàrdia Civil. Els agents van identificar i van detenir, poc després, l'agressor, que feia quatre mesos que havia sortit de la presó de Fontcalent després de complir un internament de 12 anys per un delicte similar.

La fiscalia rebaixa a 14 anys la pena per a l'acusat del metro
La fiscalia ha rebaixat de 17 a 14 anys de presó la petició de condemna per a David F., el jove acusat d'haver empès un home a la via del metro de Barcelona, després que els psiquiatres forenses hagin considerat que l'esquizofrènia que pateix el processat és greu.

Els Pixavermell

D'aquí a pocs minuts començarà el segon capítol de la nova temporada de Caçadors de Bolets. Molts d'aquells qui ens dediquen a aquesta afició, no ens perdem ni un capítol de la sèrie. La veritat és que la cacera de bolets és molt addictiva.

La majoria de nosaltres som uns boletaires desconfiats, com molts dels que surten a la sèrie. No suportem que hi hagi més caçadors al mateix lloc on som nosaltres, o que hi hagin passat poc abans. Per això no expliquem mai el lloc exacte on els hem trobat, ni tan sols als amics i familiars més directes. Us he de confessar que el meu sogre, que viu a pagès a tocar d'unes quantes rovelloneres i bromoseres, i un servidor mai ens expliquem els llocs on anem. De bon rotllo, eh! I si a més aquests són Pixapins i no en tenen ni idea de buscar bolets, encara et fot més ràbia.

Però el primer capítol d'aquesta temporada de Caçadors de Bolets de dijous passat em va posar de molt mala llet. Al final del capítol, el micòleg de capçalera va explicar que aquest cap de setmana passat seria molt bo per caçar bolets i va assenyalar els llocs on trobar-ne. I vaig dir-me: "hòstia, aquest cap de setmana tots els de Can Fanga ens invadiran". I així va ser.

Diumenge hi vaig anar, a buscar bolets, amb els meus fills i una neboda. Amb tres quartets, al costat de casa l'avi, vam trobar un cistellet amb rovellons, bromoses i camasecs. Els vorals de la carretera estaven plens de cotxes aturats. I quan vam tornar cap a Torelló ens vam trobar la C17 carregada de cotxes fins a Borgonyà. Ja hi som! Ja comencem com cada any! Des d'ara i fins a Setmana Santa haurem de suportar les cues dels boletaires primer i dels esquiadors després.

És per això que a partir d'ara em sembla que als Pixapins els diré els Pixavermell. Si dilluns i dimarts haguessin fet aquelles analítiques als rius de l'àrea metropolitana, les que fan de tant en tant a la recerca de restes de cocaïna, segur que haurien quedat parats de les dosis de restes de bolets que haurien trobat i de la coloració vermella de l'aigua. ¿O és que vosaltres no heu pixat mai vermell després de fotre-us uns rovellons amb botifarra?

L'últim Derby

Aquests dies s'ha insistit que l'Espanyol - Barça d'aquest dissabte havia de ser l'últim Derby a Montjuïc. Tot i això, sí que és possible que abans d'acabar la temporada es tornin a veure a la Copa del Rei.

Però, la veritat, és que aquest no només pot ser l'últim Derby a Montjuïc sinó que pot ser l'últim Derby de la història d'aquests dos clubs. Quan aquest equip de blanc-i-blau se'n vagi a Cornellà ja no serà un equip de Barcelona. Ja no serà un Derby perquè ja no serà un partit entre equips de la mateixa ciutat.

I vist el que s'ha vist avui a Montjuïc, me n'alegro que l'Espanyol i la seva directiva se'n vagi de Barcelona. És una vergonya el que ha passat aquesta nit en un estadi que duu el nom d'algú tan honorable com Lluís Companys. És un autèntica temeritat que els directius d'aquest club acusin a l'aficició blaugrana dels incidents que han ocorregut. Per començar, aquesta gent no són aficionats del Barça: són uns criminals que se'ls ha expulsat del Camp Nou. Són una fatxes que, sortosament, Joan Laporta no els ha deixat entrar mai més. Ara, el que sí que és veritat és que la directiva del Barça si vol donar exemple el que hauria de fer és alliçonar els seus jugadors que han saludat aquesta colla de brètols aquesta nit.

Però és que, a més, ha estat la directiva de l'Espanyol la culpable de tot plegat, que tan se li'n fot qui entri al camp mentre pagui i ompli les grades. És un delicte el que han permès. És una vergonya pel futbol, per Barcelona i per Catalunya. Però és que encara és més lamentable que culpin a l'afició del Barça. El que s'hauria de fer, sincerament, és tancar Montjuïc pel que resta de temporada fins que l'Espanyol se'n vagi a Cornellà i deixi de ser considerat un equip de Barcelona.

Detalls d'un dissabte

Jo també tergiverso

Avui tenim aquesta excel·lent notícia en forma d'article del director de La Vanguardia. Malgrat que fa uns dies us deia que aquest diari escrivia una notícia atacant amb trampes vestides en forma de dades comprobables el referèndum d'Ibarretxe, sembla que potser han canviat d'idea.

Centrifugant el sobiranisme

Aquesta última setmana, la de després de la Diada, hem tingut dues importants notícies vinculades amb el sobiranisme català. La primera la vàrem llegir el dimecres 17 de setembre. Segons el Cercle d'Estudis Sobiranistes a Catalunya som 2 milions d'independentistes. A aquesta conclusió hi arriben a través d'un estudi en què es repassa 21 enquestes realitzades sobre l'independentisme.

Com era d'esperar, una notícia important com aquesta ha passat pràcticament desapercebuda. I encara menys importància s'ha donat al fet que segons el president del Cercle, Alfons López Tena, en cas de convocar-se un referèndum es podria arribar al 55% de vots favorables a la independència. Encara que els dependentistes, o sigui, els que actualment diuen que no són independentistes, siguin un 45% i els independentistes un 35% no vol dir que en un hipotètic referèndum no pogués guanyar el "Sí". La meva teoria, ja defensada en aquest bloc més d'una vegada, és que no podem esperar que una enquesta digui que el "sí" té un 55% de favorables per convocar un referèndum. Només convocant-ne un, i perdent-lo si cal, podrem saber el pes real de l'independentisme.

No sé quin grau de fiabilitat té aquest estudi, però tinc força confiança amb el CES. Sempre i quan, com explicava molt bé dos dies després Salvador Cardús en un magnífica article a l'Avui, "Quan llegim o escoltem que "un estudi diu...", el més raonable és, abans de saber què diu, preguntar qui ho diu i com s'ho ha fet per dir-ho". Per suposat que el Cercle vol la independència de Catalunya i que els estudis que faci tendiran a demostrar-ne la viabilitat. Però això no ha de ser impediment perquè l'estudi sigui rigorós. Almenys, segur, és mil vegades més rigorós que els estudis que fan des de La Vanguardia, tal i com us explicava fa uns dies. Per cert, li vaig enviar un correu a la suposada Defensora del Lector de La Vanguardia, Marga Soler, i encara espero resposta. Tampoc cal que en parli en la seva columna setmanal, però almenys podia haver respost el correu, no?

La segona gran notícia la vam llegir ahir. La Fundació de CDC, reconvertida en Fundació CatDem (Fundació Catalanista Demòcrata Trias Fargas), motor de la Casa Gran del Catalanisme, presentava els 170 col·laboradors (a l'Avui diuen que són 170, però en la llista que publica la CatDem n'hi apareixen uns 150). Per cert, a veure si al final es posen d'acord amb el nom. Com n'hem de dir: La Casa Gran? CatDem? La Trias Fargas? Els col·laboradors són bàsicament allò que l'Avui en diu intel·lectuals, la majoria d'ells els "plumes" de Convergència. Però la veritat és que la llista fa goig perquè també incorpora a persones que, explícitament, han demostrat el seu independentisme i que sovint s'han mostrat crítics amb CDC. L'exemple més clar és el del bon amic Josep Sort. Però també, i per l'altra banda, hi ha l'exdiputat del PSC Jaume Sobrequés.

El director de CatDem, Agustí Colomines, explica en el seu bloc les intencions del rellençament de la Fundació de CDC. I entre aquestes hi ha, clarament, la intenció de desvincular-se del pare: "Potser a Europa això no s'entén gaire, però en altres indrets és més que normal. Als EUA, sense anar més lluny. Una Fundació pot tenir el suport d'un corrent polític però això no ha de comportar que estigui al seu servei. Si fos així, perdria tota eficàcia que es vol aconseguir. I quan el senyor Artur Mas va llançar la proposta de Casa Gran del Catalanisme s'estava referint, precisament, a aquesta manera d'entendre l'impuls per renovar el catalanisme. És una aposta patriòtica i no pas partidista."

La veritat és que se'ls ha de deixar treballar i se'ls ha de donar un marge de maniobra. Han de demostrar que realment és una plataforma partidària del sobiranisme. Tot i que, de moment, entre les comissions de treball no n'hi ha cap que en parli explícitament. I també han de demostrar que poden ser una plataforma "externa" a CDC i a Artur Mas. De moment, ja han fet un pas important incorporant alguns intel·lectuals no propers a CDC. Però això ja costarà més perquè encara que Colomines digui que "als EUA, sense anar més lluny" hi ha plataformes semblants, jo més aviat diria que el referent polític dels EUA està a "anys llum" del català. I diria que l'accelerador català de partícules, per arribar a la velocitat de la llum, també el tenim espatllat.
Així doncs, aquestes dues bones notícies sobre el catalanisme demostren que no estem aturats i que allò que en diem la "iniciativa social" va prenent forma. Poc a poc, es va clarificant quins poden ser els motors que empenyin la nostra nació cap a una millora substancial en l'autogovern. El sobiranisme s'està centrifugant.

Només falten dos passos, no gens fàcils de dur a terme. El primer és unir esforços. Malgrat la centrifugada, encara falta trencar resistències. Les acusacions de desconfiança que encara es llencen diferents sectors clarament sobiranistes no beneficien la causa comuna. El mateix Colomines en un article a El Singular Digital llença un dard contra el Cercle d'Estudis Sobiranistes. O, per posar un altre exemple, la "lluita" a través de Diàleg de l'Avui que vàrem viure entre López Bofill (Més enllà de la perplexitat) i Agustí Colomines (No és cap virus) la primavera de l'any passat.

I el segon pas haurà de ser passar de les paraules als fets. Estan molt bé els estudis, la creació de comissions que expressen les seves idees a través de blocs i tot tipus de manifestació patriòtica. Però si volem fer callar dependentistes com Ferran Mascarell, que allò que manifesta no s'allunya massa del que diuen alguns d'aquests "intel·lectuals" propers a Convergència, hem de materialitzar les idees. Hem de dur a la pràctica el dret a decidir i això, bàsicament, només ho podem fer a través de les nostres institucions amb iniciatives legislatives concretes.

Demano disculpes

Divendres pulicava una entrada a aquest bloc amb el títol Vic Rocaprevera Barcelona. Demano disculpes per haver utilitzat el joc de paraules amb la peli de Woody Allen. Si hagués estat conscient de com n'he arribat a ser de poc original, de típic i de tòpic, no ho hauria fet. I és que, perquè us en feu una idea del que us explico, aquí teniu aquests exemples de més amunt que són només d'avui i només de l'Avui i La Vanguardia.

Separar conceptes

Una vegada més, el diari espanyol i espanyolista El País ens enreda en una notícia. Avui divendres ens hem despertat amb la notícia que el Comissari pel Multilingüisme de la Comissió Europea, Leonard Orban, ha dit que el castellà no està perseguit a Catalunya. La llarga notícia que ens explica el corresponsal a Brussel·les de l'Avui, Albert Segura, és prou explícita i carregada d'exemples. I aquí també podeu consultar el document a favor del multingüisme.

En un moment de la notícia, Albert Segura escriu això:

"El comissari va reclamar que les llengües "uneixin la comunitat i no l'enfrontin, i reforcin la comprensió i no el separatisme"."

¿Vosaltres com ho interpreteu? Si resulta que demana que la llengua ha d'unir la comunitat i no separar-la suposem que vol dir això, no? Doncs bé, precisament el separatisme és el que proclamen els espanyolistes. Un separatisme que vol dividir la societat en dues comunitats lingüístiques: una de majoritària en espanyol i una de minoritària i d'ús residual en català. Això és el que no vol el comissari Orban. I no només això, sinó que diu clarament que el model lingüístic català és un exemple a seguir, etcètera, etcètera i etcètera.

Doncs bé, com us deia més amunt, El País titula la notícia de la següent manera:

"Bruselas condena el uso separatista de las lenguas".

I aquest és el text:

"La Comisión Europea condena los intentos de utilizar las lenguas para promover el separatismo,
y alienta a los Estados a que adopten políticas que permitan a los inmigrantes conocer a fondo los idiomas del país de recepción" i no és fins al final quan llegim: “Hemos luchado contra la voluntad de utilizar la lengua para promocionar el separatismo”, respondió el comisario cuando se le preguntó sobre lo que algunos en España ven como acoso y derribo del castellano en beneficio de las lenguas cooficiales. Evitando referirse a este caso, el comisario reconoció que son los Gobiernos nacionales y regionales los que tienen competencias sobre las políticas lingüísticas y subrayó que “el multilingüismo es una política que debe unir y promover la comprensión”."

¿De quin separatisme parla aquest tal R. M. DE RITUERTO que firma la notícia? ¿Què vol dir "evitando refererise a este caso" si la referència va ser explícita? Res, m'estalvio els comentaris, ja n'estic tip. Bé, sí, en faré un: posats a triar, prefereixo abans el que fa La Vanguardia, que ni parla d'aquesta notícia tan important abans de fer-ho d'una manera tan hipòcrita.

Torelló diu No

Desgraciadament, al final ens ha passat al nostre poble. Avui divendres un home ha intentat matar la seva exparella apunyalant-la a Torelló. I dic que "al final ens ha passat" perquè aquest tipus de barbaritats no tendeixen a disminuir sinó a augmentar. Fa un parell d'anys vaig ser testimoni del maltractament que patia una noia jove per part del seu "nòvio" a la mateixa escala del bloc de pisos on vivia. En aquell moment vaig ser conscient que potser algun dia tindríem algun "susto".

Sortosament, sembla que la noia està fora de perill i l'home està detingut. L'Ajuntament de Torelló ha convocat per demà una concentració de rebuig al que denominen "violència de gènere".

Segons un correu que he rebut des de l'Ajuntament:

La concentració serà demà, dissabte dia 20, a les 12 del migdia, davant la casa de la Vila i es procedirà a donar lectura a un comunicat de rebuig per part de l'alcaldia.

Ja sé que aquest acte simbòlic no servirà per evitar més morts ni més agressions. Però si que ha de servir perquè aquesta noia i altres persones, siguin o no siguin dones, sàpiguen que no estan soles quan pateixen la violència per part d'altres persones.

Vic Rocaprevera Barcelona

Tot i que avui s'estrena l'última pel·lícula d'Allen, Woody Allen, no m'he equivocat de títol. No m'he oblidat la "ky" final de Vicky ni he confós la Verge i Màrtir Cristina amb la Mare de Déu de Rocaprevera. Si he posat aquest títol és perquè, per a un servidor, Vic, Rocaprevera i Barcelona tenen un nexe d'unió els propers dies. Ara us l'explico.
Comencem per Vic. La capital d'Osona viu aquest cap de setmana el seu segon Mercat per excel·lència, el primer és el comercial que cada dissabte es planta a la Plaça Major i en alguns carrers propers. Ahir es va estrenar el 20è. Mercat de Música Viva. Per aquells qui no som de Vic, però que sovint visitem la capital de la nostra comarca, la cita anual del MMVV és ineludible. La veritat és que l'ambient i la qualitat musical que es viu aquests dies pels carrers vigatans, almenys a un servidor, li porta molts records de joventut. Per tant, visitar-la amb els menuts de casa segur que serà una bona experiència. Per cert, avui El 9 Nou es lamenta que Manresa ha guanyat una nova seu territorial de la Generalitat, la quarta, mentre Vic no en té cap. Potser els responsables públics de la ciutat, actuals i passats, s'haurien de preguntar si no han esmerçat massa esforços en convertir Vic en una ciutat de Fires i Mercats, com diu l'eslògan, i pocs en la possibilitat d'esdevenir la capital de la Catalunya interior.

Però aquest cap de setmana també celebrem a Torelló l'Aplec de Rocaprevera. El Santuari torellonenc, inaugurat l'any 1924, aplegarà tot un seguit d'actes laics i religiosos. Pels devots a aquesta i altres verges, l'aplec possiblement és l'acte religiós més important que viuen durant l'any. Però com la majoria d'actes religiosos tradicionals, com ha passat amb les festes de Nadal o la majoria de festes majors, aquest aplec també es converteix en una festa laica. Especialment els més menuts ho viuen amb intensitat, en bona part gràcies als dos actes protagonitzats pels Gegants de Torelló i perquè, com cada any, el primer dilluns després de començar el curs ja tenen festa. Uns actes que enguany tenen més protagonisme que mai perquè en motiu del Centenari de la Colla presentaran "La Pescallunes", el nou capgròs, i un nou ball. Per cert, ja us aviso que durà polèmica. Per tant, ja tenim una altra distracció per la canalla. (El quadre que reprodueixo és de Gabí Boixader, que també és l'autor de la portada del programa de l'aplec).

Finalment, tenim les Festes de la Mercè a Barcelona. També és una festa que aquells qui no som de Barcelona, però que hi hem viscut moltes hores de feina i estudiantils, ens porta bons records. Especialment si el pis d'estudiants el tenies a prop de la Plaça Sant Jaume. Curiosament, un dels actes que més m'agraden d'aquesta festa és la Diada Castellera del dia de la Mercè. Sol ser una de les millors ocasions per veure una excel·lent actuació d'una de les colles punteres del país, els Minyons de Terrassa. Els Minyons són la meva colla. Alguna cosa hi deu tenir a veure que entre els castellers hi hagi alguns Comas de la meva família, oi? A més, per aquells qui treballem a Barcelona, i encara més en l'educació universitària, la Festa Major de Barcelona ens regala un dia de festa i és el tret de sortida del nou curs.

Així doncs, el cap de setmana que comença aquesta tarda és, per l'autor d'aquest bloc, el de Vic Rocaprevera Barcelona.

10000 GPS

Aquest text comença amb un exclusiva. Segons he pogut saber, d’aquí a unes setmanes tots els cotxes matriculats a Espanya ho faran amb GPS. Els afortunats seran 10.000 cotxes, ni més ni menys.
A casa, potser per enveja, fa uns dies vàrem decidir comprar-ne un, de GPS. Bé, de fet, el motiu va ser un altre: la meva dona ha entrat a les llistes d’interinatge del Departament d’Educació i és molt probable que durant uns mesos hagi de voltar més que una baldufa. Això vol dir que, d’un dia per l’altre, és probable que l’avisin per anar a l’altra punta de la demarcació de Barcelona. O sigui, es llevarà, posarà al GPS l’adreça d’un institut de Sant Pere de Ribes o de Vilafranca del Penedès o de Gironella, per posar alguns exemples de la llista de Murphy, i l’aparell la durà fins a la porta i dirà: “ja heu arribat!”. Per cert, mira que fa anys que ho fan això de les llistes d’Educació i encara no han entès com funciona el país: ¿com pot ser que a algú de Torelló li pugui tocar anar a més de 130 quilòmetres i, en canvi, no puguis anar a Ripoll (23 quilòmetres) o Aiguafreda (38 quilòmetres)?
Tornem al GPS. L’altre dia el vàrem provar i, la veritat, no és estrany que prohibeixin manipular-lo mentre condueixes: és una temptació. El més divertit és portar-li la contrària. Si resulta que tu et coneixes millor el recorregut que ella, perquè al nostre li hem posat veu de dona, quan arribes al final del carrer i et diu “a 100 metres giri a l’esquerra”, tu te’n vas cap a la dreta. I tu li dius: “et fots” i et sents com si haguessis fet una entremaliadura d’infància. Però encara és més agosarat circular per un carretera que el GPS encara no coneix. Això passa, sense anar més lluny, amb el desdoblament estrenat recentment fins a Torelló. Veure el teu cotxe del GPS circulant per sobre els camps et fa sentir com un fugitiu perseguit per una patrulla de la Guàrdia Civil, o dels Mossos d’en Saura, que et vol arrencar el CAT de la matrícula.
Ah! I parlant de matrícules, els conductors dels 10.000 cotxes que aviat tindran les lletres GPS a la matrícula han de tenir en compte que amb això no n’hi ha prou perquè t’indiqui el camí a seguir.

Publicat a elter.net

Un Maragall incòmode

Fa uns quants anys, quan Pasqual Maragall encara era President de la Generalitat, un estudiant en pràctiques de Periodisme em va explicar una anècdota amb el president de protagonista. Aquest estudiant feia pràctiques al cap de setmana en una televisió pública que no és La Nostra. Un matí li va tocar cobrir una de les clàssiques excursions inauguradores dels presidents. Després de l'acte institucional, els periodistes es van adreçar al President per fer-li preguntes. El nostre estudiant en pràctiques, veient una oportunitat per fer valdre els seus aprenantatges periodístics, li va fer una pregunta compromesa sobre l'actualitat. Quan el president Maragall es disposava a respondre-la, una responsable de premsa va fer callar el president i se'l va endur. La responsable de premsa va tornar enrere, va agafar pel braç a l'estudiant en pràctiques i li va dir: "no se t'acudeixi mai més fer-li una pregunta fora de guió al President" (aquestes, segurament, no van ser les paraules exactes, però sí que va ser aquest el to i la intencionalitat de la senyora o senyoreta en qüestió).
¿Cal explicar els motius pels quals van fer callar al president i a l'estudiant en pràctiques? El que es volia evitar era que Maragall digués el que pensava, allò que "oficialment" coneixem com a maragallada. Pasqual Maragall ha estat un personatge incòmode, si no que ho preguntin als seus antics companys afiliats del PSC i als seus exsocis de govern.

I un bon dia Pasqual Maragall anuncia que té un principi d'alzheimer. La seva valentia és encomiable i, la veritat, fins i tot envejable. Potser no és una valentia nova, en el sentit que altres personatges públics com Rock Hudson amb la SIDA o Josep Carreras amb la leucèmia, per posar només dos exemples, van ser pioners en el seu moment en fer públiques les seves malalties amb la intenció d'ajudar a curar-les. En tot cas, la novetat està en què és el primer personatge públic que, almenys al nostre país, aquest pas el fa amb la malaltia de l'alzheimer.

Però, desgraciadament, la valentia demostrada per Maragall sembla que ha doblat la seva capacitat d'incomodar. Us posaré un altre exemple. Fa un parell de mesos una institució organitzava un acte públic amb diferents convidats en una taula. La invitació de l'acte va arribar a mans de Pasqual Maragall que, a última hora, va decidir anar-hi com espectador, com tantes altres persones que van rebre la invitació. Però quan l'organització va saber que Maragall hi aniria, van decidir fer-lo seure a la taula, al costat dels altres protagonistes de l'acte. El curiós del cas, però, va ser que Pasqual Maragall no va prendre la paraula en cap moment.

Per suposat, en aquest acte hi va haver un conflicte de protocol. La pregunta que es va formular l'organització en aquell moment va ser: "¿quin paper ha de tenir el president Maragall en aquest acte?". Potser sí que era lògic que la persona amb més rang institucional de la sala hagués de seure a la taula principal i no enmig del públic. I possiblement també era lògic que no parlés perquè no formava part dels convidats a fer-ho. Ell potser tampoc hi va voler participar. Però, ¿us adoneu de la incomoditat de la situació?, ¿us imagineu què va pensar part del públic quan van veure el president Maragall a la taula sense dir res?

Per tot plegat és molt necessari el documental que està preparant Carles Bosch sobre l'alzheimer de Pasqual Maragall. L'Avui en titula la notícia amb "Una veritat incòmode", en una clara referència al documental d'Al Gore. Potser titular la notícia, i fins i tot el documental, amb "Un Maragall incòmode" seria massa agosarat, però el títol tindria vàries lectures. Una ja us l'he explicat en aquesta entrada. Però una altra lectura seria la incomoditat que pateix el propi Maragall, i el seu entorn, davant una malaltia tan cruel. La mateixa incomoditat que pateixen tots els altres malalts d'alzheimer i els seus familiars. Insisteixo, per això és necessari el documental de Carles Bosch. I és que si el documentalista fa el treball amb el mateix rigor que els documentals anteriors potser s'aconsegueixen superar certs tabús en properes crisis de protocol, ja siguin en un nivell institucional o personal.

Doble debut

Avui és un dia especial! Els bessons de casa comencen P3. A les 9 del matí, per primer cop en 3 anys, 3 mesos i 9 dies els hem separat, si descomptem els dies que un dels dos estava malalt quan anaven a la Llar d'Infants. Per l'Arnau, la separació no ha estat traumàtica, encara que no les tenia totes. Però per en Pol la doble (o triple) separació ha estat molt dolorosa. Quan marxàvem del cole i passàvem per davant de la seva classe encara plorava desconsoladament. ¿I no ens trenca el cor? La veritat és que et deixa una mica descol·locat, però els dos anys de Llar d'Infants ens han servit d'entrenament. A les 3 sabrem com ha anat el primer dia del xics de casa. Ah! ¿I la Laia? Buf, la Laia! Ja és tota una noieta i, abans que res, volia fer un petó als seus germans per desitjar-los un bon inici de curs.
Però avui, a part d'aquest doble debut estudiantil, un servidor també té un doble debut periodístic. Dos exalumnes de la Facultat de Comunicació Blanquerna han confiat en mi per dues col·laboracions. Un d'ells és Toni Aira, també company com a professor i d'altres batalles investigadores, que actualment dirigeix el Singular Digital. Aquest diari electrònic ha afegit Ges Avall entre el que ells denominen "Blocs Singulars". Els trobareu al final de la portada del portal, valgui la redundància.

L'altre exalumne és Ferran Casas, que després de ser un dels corresponsals de l'Avui a Madrid va entrar a treballar a Público des de la delegació de Catalunya. Abans de l'estiu em va encarregar un article per a la principal pàgina d'opinió del diari: Dominio Público. Aquest article és una espècie de tribuna en què hi han escrit importants personatges com Alfons López Tena, Carlos Garaikoetxea, Desmond Tutu o Ignacio Ramonet, entre molts d'altres. També hi han escrit els principals polítics espanyols i catalans. Doncs bé, se'm va fer l'encàrrec d'escriure un article sobre els mitjans de comunicació espanyolistes que, en un principi, vaig titular "Tematizando la desafección". Al final m'hi han posat El 'tema' catalán y vasco i apareix publicat avui. El podeu llegir en l'enllaç. També, si voleu, podeu llegir la versió original que els vaig enviar a finals del mes de juliol. Hi ha pocs canvis:

Tematizando la desafección

Más o menos conocida es la teoría de la agenda-setting. Ésta nos dice que la sociedad habla de unos temas y no de otros a partir, también, de la información que consume de los medios. O sea, que la gente termina hablando de lo que ve en la tele, escucha en la radio y lee en los periódicos. Y digo que es más o menos conocida porque a menudo se confunde, incluso en círculos académicos, con otras teorías. No es lo mismo los temas de que habla la gente que lo que le gustaría a los medios que comentara la gente. Es aquí donde entra en juego otra teoría, la de la tematización.
Tematizar no es nada más que intentar incrustar unos u otros temas en la agenda política para así controlar mejor la coyuntura. Así lo afirma el teórico Carlo Marletti. En definitiva, tematizar significa informar (o desinformar) reiteradamente sobre unos temas para condicionar la agenda-setting de la sociedad y, en consecuencia, intentar influir en las actitudes del público.
En el Estado Español el conflicto probablemente más tematizado es el encaje de las distintas naciones que en él intentan convivir. Concretando, los conflictos vasco y catalán aparecen asiduamente en los medios españoles. Esto sería lógico sí en realidad hubiera conflicto. Pero precisamente lo que se hace es crear, tematizar, unos conflictos donde no los hay. Es en este momento cuando los medios deciden insistir en la perpetuación de temas para intentar condicionar las actitudes de sus consumidores.
Ejemplos aún más concretos, tenemos a montones. Pero para no aburrir, nos centraremos sólo en dos, recientes y, al mismo tiempo, casi eternos. El primero es el “Manifiesto por la lengua común”. En Catalunya no existe ningún conflicto con el castellano. Todos los chicos que viven en nuestro país terminan los estudios sabiendo más castellano que catalán. Las pruebas de Selectividad así lo demuestran. Y ningún ciudadano de Catalunya, absolutamente ninguno, tiene problemas para vivir toda su vida sin utilizar ni una palabra de la lengua propia de este territorio.
El otro ejemplo es la (no) participación de ETA en los atentados del 11M. Han pasado más de cuatro años desde aquél crimen masivo; se han juzgado y condenado a los principales autores; se han desmontado todas las teorías conspirativas, pero “ETA” siguen apareciendo en los titulares de algunos medios de comunicación al lado de “11M”.
La intención es clara. En el caso del catalán algunos medios de comunicación, de una tendencia ideológica marcadamente anticatalana (no sólo anticatalanista), dan alas a manifiestos demagógicos publicándolos a diario en portada. Probablemente saben que lo que se denuncia es falso, pero no importa. En el fondo lo que interesa es crear la sensación de conflicto para, así, justificar y condicionar las actitudes políticas de la sociedad española. Exactamente lo mismo se pretende cuando se intenta tematizar la idea de que ETA estuvo detrás de los atentados más sangrientos de la historia moderna de España.
A estos medios de comunicación, en el fondo, lo que les da miedo es que se rompa la unidad de España. Saben que en estos territorios existe un número importante de gente que defiende un derecho, el de la autodeterminación de los pueblos, que algún día puede ser ejercido libremente. Y el día que esto pase podría ganar el “sí” a la independencia. No nos engañemos, este mismo temor lo tienen otros medios, incluso los más importantes editados en Catalunya y Euskadi. Con una diferencia: utilizan otras estrategias menos agresivas para convencer a su público de que la independencia de estos territorios no es la solución al conflicto.
Pero lo que no parece que tengan bien estudiado los responsables de estos medios de comunicación es la influencia real de sus estrategias tematizadoras. Probablemente se crean las encuestas y los estudios de opinión pagados por ellos mismos. O, a lo mejor, se fíen más de los comentarios que leen en sus portales electrónicos o de las cartas recibidas que de estas encuestas. Pero si se leyeran muchos de los estudios serios que se realizan periódicamente, entre ellos algunas tesis doctorales, descubrirían que la influencia en los consumidores de medios a menudo es menor de la deseada. A veces, incluso produce el efecto contrario cuando el público implicado sabe discernir claramente los hechos reales de los inventados o tergiversados. Está demostrado que la influencia de los medios es menor cuando más cerca está el público del conflicto tematitzado. Y al revés, cuándo más lejos estás de un tema informativo, mayor es la credibilidad e influencia que tienen los medios de comunicación.
Así, y en relación con los dos ejemplos antes expuestos, están consiguiendo en los territorios implicados el efecto contrario al deseado. Se produce en Catalunya lo que el presidente de la Generalitat de Catalunya denominó “desafecto” respecto a España. Y lo dijo alguien, José Montilla, quién, según piensan muchos catalanes catalanistas, es un ferviente defensor de la unidad de España. Y se consigue que los planes soberanistas de Ibarretxe continúen recibiendo adhesiones dentro y fuera de Euskadi.Quizás pues, estos medios de comunicación, y los poderes políticos y económicos que les dan cobijo, tienen muy clara su estrategia comunicativa a la hora de tratar conseguir su objetivo político y social. Y quizás haya muchos españoles que se crean y se dejen influir por estas estrategias tematitzadoras. Pero quizás, y solo quizás, se estén equivocando de estrategia y haya mucha gente en Catalunya y en Euskadi que se esté frotando las manos, porque mientas unos se empeñan en demostrar que los ángeles tienen sexo ellos ven más cerca que nunca la solución al conflicto real que hace siglos que padecen.

Anna Xicoy

Si escrius Anna Xicoy a Google.cat, amb o sense les cometes, resulta que entre les 30 primeres entrades hi apareix una del Ges Avall, aquesta: Molt honorable Xicoy. De fet, en aquesta entrada parlava de l'expresident del Parlament i deia que Anna Xicoy, la fins fa uns dies directora general del Futbol Club Barcelona, era una de les seves filles. I ara en tornaré a parlar, indirectament. Això vol dir que si algú, a partir d'ara, entra a Google les paraules "Anna Xicoy" i/o "Directora General" i/o "Futbol Club Barcelona" o "Barça", segurament trobarà aquesta entrada entre les primeres.

En realitat, però, del que voldria parlar és del cognom Xicoy. En aquella entrada deia que el 2004 érem, segons l'IDESCAT, 79 Xicoy de primer cognom i, pel que sembla, encara som els mateixos l'any 2007 (tot i que, almenys en la meva família, des del 2004 em consta que n'hi ha dos més). També n'hi ha 78 de segon cognom. Per comarques: (Al Barcelonès, 36 (1r. cognom) i 23 (2n.) , 11 i 27 al Maresme, 16 i 11 a Osona i 6 de segon al Vallès Occidental). Per cert, a Espanya només hi ha 5 Xicoy, segons l'INE, tots ells parents nostres i residents a Madrid.

No sé si tots els Xicoy de Catalunya tenen el mateix origen, però sí que sé d'on ve el que duu la meva família. Gràcies a un estudi onomàstic que ens han fet desinteressadament fa poques setmanes, ara ja sé que el meu Xicoy té l'origen a principis del segle XVI. Pel que diuen uns documents d'aquella època, un tal Peyrot Riera del Bosc, de Tarba (quan encara era del Regne de Navarra), va tenir tres fills, entre els quals un Arnau. Eren temps en què molts catalans encara no duien cognoms sinó que se'ls coneixia pel nom i per la professió que exercien o per ser d'una determinada casa o per la zona d'on provenien o pel simple fet de ser fills de... Doncs resulta que el tal Peyrot es va tornar a casar i amb la segona dona va tenir un altre Arnau. ¿I què van fer per distingir-lo del primer? Li van posar Arnau Xicoy, o sigui, el xicot o petit dels arnaus. De fet, la majoria dels 9 fills que va tenir duien cognoms diferents.

Així és com va néixer el primer cognom Xicoy de la nostra família. Aquest Arnau Xicoy va tenir un fill, Pere, que se'n va anar a viure a una masia a la qual li donà el nom: El Xicoy, un mas que hi ha entre Santa Maria de Besora i Vidrà. Va ser en aquella casa on va néixer la primera Anna Xicoy, ja érem a principis del segle XVII.

Un descendent de la família, 5 generacions després, va marxar de la casa i va donar descendència a una família que, després de passar per Sant Privat i Rupit, va acabar instal·lant-se a Torelló a principis del Segle XX. El curiós del cas és que un dels dos últims Xicoy que va néixer fa 3 anys es diu, precisament, Arnau i és nét d'un altre Pere.

La veritat és que quan descobreixes els teus origens, enmig d'uns documents oficials carregats d'anècdotes de 18 generacions seguides, encara prens més consciència que en aquest planeta només hi som de pas.